dijous, 18 de maig de 2017

art 1 - l'expressionisme abstracte

Mural (1943) - Oli sobre llenç - 2,4 x 6,03m
Jackson Pollock (Wyoming 1912-NY1956)
The University of Iowa

Des de fa uns mesos hi ha al Guggenheim Bilbao una exposició irrepetible, la primera gran mostra a Europa de l'Expressionisme Abstracte americà des de 1959. Organitzada per la Royal Academy of Arts de Londres i en col·laboració amb el Guggenheim Bilbao és una exposició d’aquelles que cal anar a veure per disfrutar de la pintura que es manifesta sobre el concepte d’Expressionisme Abstracte, aquest gran moviment artístic americà que sorgit després de la Gran Depressió i que esclatà en les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat va situar els Estats Units en el centre de l’escena artística. L'Expressionisme Abstracte també se’l coneix com Escola de Nova York, però aquesta denominació abasta altres arts (música, disseny, poesia, teatre…). Amb la fi de la segona guerra mundial i el retorn a Europa de molts dels exiliats, va minvar la influència surrealista i el moviment es va fer més genuïnament nordamericà.

Dona en un bosc (1963) - Oli sobre paper - 73 x 86cm
Willem de Koonig (Rotterdam 1904-NY 1997)
Col·lecció particular
Amb més de 130 pintures, escultures i fotografies procedents de diferents col·leccions públiques i privades de tot el món, hi podem veure obres dels artistes nord-americans de la zona de Nova York vinculats amb aquest moviment, com Jackson Pollock, Mark Rothko, Willem de Kooning, Arshile Gorky, Philip Guston, Franz Kline, David Smith, Aaron Siskind, Robert Motherwell, Barnett Newman…; altres figures de San Francisco com Clyfford Still, Sam Francis, Mark Tobey i Minor White menys conegudes, però no per això menys rellevants, així com a algunes de les moltes artistes que van estar en primera línia del moviment: Joan Mitchell, Helen Frankenthaler (esposa de Motherwell) i Lee Krasner (esposa de Pollock).

PH-950 (1950) - Oli sobre llenç - 2,3 x 1,7m
Clyfford Still (Dakota 1904-Maryland 1980) 
Clyfford Still Museum, Denver
¿Com i on es va fraguar aquest moviment amb formes espontànies? Doncs té les seves arrels en el surrealisme europeu. Entre els emigrants d’Europa a Amèrica hi havia artistes formats a Alemanya o als Països Baixos i van començar a treballar i exposar a Amèrica pels anys 40. L’iniciador d’aquest moviment va ser Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948) armeni exiliat a Nova York. Va rebre la influència del surrealisme i va fer de pont entre la pintura europea d'entreguerres i l'escola nord-americana. Darrera Gorky els artistes Pollock, Rothko i De Kooning van trencar les convencions establertes i van inaugurar una nova etapa en la pintura. L’Expressionisme Abstracte va ser fruit de l'experiència comuna d’aquests artistes de Nova York que cada un d'ells tenia un estil propi i únic sense una fórmula fixa: cada artista s’expressava amb la seva pròpia llibertat individual. Si bé l'Expressionisme Abstracte sovint es percep com un tot unificat, en realitat va ser un fenomen extremadament complex, variable i polièdric. Principio del formularioNova York es va convertir en aquesta època en la capital artística mundial desbancant París que havia estat, durant segles, l’epicentre de l’art, lloc on anaven a raure artistes, marxants i col·leccionistes.

Groc i taronja (1955) - Oli sobre paper - 1 x 2m
Mark Rothko (Letònia 1903-NY1970)
Col·lecció particular
El segell d’identitat d’aquest moviment és la mida de les obres: enormes pintures de 2x2m i fins i tot de 2,5x6m. El motiu és que alguns d’ells van començar a treballar en grans murals pel Federal Art Project. Aquesta exposició al Guggenheim Bilbao, posa en relleu la diversitat del moviment com un dels seus factors clau. Els artistes de l'Expressionisme Abstracte són molt versàtils: conceben la superfície de la pintura com all over, cobreixen tota la superfície per tal de significar un camp obert, sense límits en la superfície del quadre: l'espai pictòric es tracta amb frontalitat, no hi ha jerarquia entre les diferents parts de la tela; treballen mides petites o grans, pinten amb colors brillants plans o en relleu, oli sobre llenç o paper, eliminen la figuració, cromatisme limitat: blanc i negre, o colors primaris: magenta, groc i cyan. Alhora expressen les seves emocions i transmeten la sensació d'estar presents en l'obra. Pretenen la trobada entre l'artista i l'espectador, cerquen un “enfrontament”, on el component final d'aquest sigui la percepció de l'observador.
En l'article El misteri de la creació artística Stefan Zweigdavant l'obra d’un artista, es pregunta: ¿Què passa en l’interior de l’artista en aquestes hores de la creació?… Ens trobem davant un fenomen estrany: tots els creadors, ja siguin poetes, pintors o músics mai ens revelen el secret de la seva creació. I és que l'artista quan crea està en èxtasi -en éktasis: en estat de suspensió dels sentits i de l'activitat fisiològica-, està “fora de si mateix”. I si està fora… ¿on està? La resposta és molt simple: està en la seva obra, no està en el nostre món, sinó en el món de la seva obra. L’artista només pot crear el seu món imaginari obidant-se del món real.

Aigua del molí de les flors (1944) - Oli sobre llenç - 1 x 1,2m
Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948)
Metropilitan Museum of Art, NY
L'experiència que ens trasmet Arshile Gorky és que «pintar un quadre no és un procés dirigit per la raó sinó un acte espontani, una acció corporal dinàmica, un automatisme psíquic, allò que que em fa sortir de la ment símbols i emocions universals». I la tècnica que ens conta Pollock consisteix en «no treballar amb utensilis tradicionals, sinó mitjançant la tècnica del dripping, el «degoteig», que consisteix a deixar regalimar la pintura des d'un recipient amb el fons foradat i que jo sostinc a la mà. D'aquesta manera pintar no ho faig amb la mà, sinó amb un gest de tot el cos.  No treballo sobre el llenç sinó ficat en ell. Estenc la tela sobre el sòl i corro i ballo al seu voltant i dins d'ella, vessant la pintura de manera uniforme. Puc caminar al voltant de la tela, treballar des de qualsevol dels seus quatre costats i introduir-me literalment dins del quadre…».


*          *          *


Mandres (1961) - oli sobre llenç - 2,2 x 2m
Joan Mitchell (Chicago 1925-Paris 1992)
Col·lecció particular
No podem acabar sense deixar de parlar de l’audàcia de dues dones que van col·laborar en gran mesura amb el seu suport i determinació a la projecció d’aquests artistes. Parlem de dues galeristes: Peggy Guggenheim (NY 1898-Venècia 1979) néta de  Salomon Guggenheim amb la seva galeria Art of This Century i Betty Parsons (NY 1900-NY 1982) amb la seva Betty Parsons Gallery. Dues dones que van entrar en el mercat de l’art d'una manera ben diferent però ambues van aconseguir –l’una com a mecenes i col·leccionista i l’altra amb contractes amb els artistes– que els artistes de l’Expressionisme Abstracte de New York agafessin nomenada.


dijous, 27 d’abril de 2017



la mare de déu de montserrat

La muntanya de Montserrat
Cada mes d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Avui publico aquest escrit per tal de tenir-la present i demanar-li ajut en l'actual singladura del nostre món.

EL MONESTIR
Conta la llegenda que l’any 881 uns nois que pastorejaven ramat per la muntanya van veure una llum intensa i, dins d’una cova, van trobar una imatge de la Mare de Déu. El bisbe ordenà la construcció d’una ermita en aquell mateix lloc, l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir. El primer document que parla de les esglésies de Montserrat data del 888, en temps de Guifré de Barcelona, quan fa donació de l’església de Montserrat al monestir de Ripoll. Això vol dir que l’església ja existia, però no forçosament tenia una imatge de la Verge que es venerés. Això va venir més tard, i aleshores es quan neix la llegenda que n’explica els orígens i la fa famosa pels seus miracles.
El 1025 l’abat Oliva, abat de Ripoll i bisbe de Vic, fundà un monestir al costat de l’ermita de Santa Maria i molt aviat hi van començar a anar molts pelegrins els quals donen a conèixer els miracles que hi obrava la Mare de Déu.
L’any 1409 Montserrat es converteix en monestir independent. Des d’aquesta època fins mitjans del segle XIX Montserrat és un centre cultural important, amb una escola de música, i és una època de creixement i esplendor. L’any 1592 va ser consagrada com a Basílica i així va funcionar, amb alts i baixos, fins el sXIX.

LA IMATGE
La imatge original va desaparèixer. L’actual és una talla romànica d’una gran bellesa, policromada, del segle XII, de fusta d’àlber i faig amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.
La figura és el model conegut com a Mare de Déu en majestat, és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la má dreta en la qual té una esfera símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.
La forma i fesomia del rostre de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.
La llegenda - L’any 881 uns pastors que vetllaven el ramat  veieren al cel uns senyals admirables que apuntaven cap a un indret de la muntanya: era la Mare de Déu que sortia a l’encontre dels fills més humils de l’Església. Ho contaren al rector i al bisbe i tots plegats anaren al lloc i allí trobaren la imatge. Com que allò era molt feréstec decidiren portar-la a Manresa, però en travessar el torrent es feu immóbil i no la pogueren moure d’allí: entengueren que la Mare de Déu escollia aquell lloc per ser-hi venerada.
L’església segueix així fins aproximadament el 1030, quan l’abat Oliva, de Ripoll, la converteix en monestir habitat per monjos i s’edifica una nova església de factura romànica suficient per la comunitat que hi vivia. En tots els documents de donacions i sufragis que es fan al monestir queda palès que es fan o al prior i al seu convent, o a Santa Maria de Montserrat o a l’altar de Santa Maria, però en cap d’ells se cita la imatge de la Mare de Déu.
Llàntia votiva

Les llànties - A les darreries del sXII apareixen documents on s’expliquen fets inusitats que passen a l’altar de l’església de Santa Maria. Per aquest motiu, el 1176 es fan dotacions perquè cremi una llàntia, dia i nit, davant l’altar de Santa Maria. El 1192 apareix la primera llàntia perpètua, com totes les altres que seguiran fins avui. El 1218 hi havia vuit llànties. El 1255 n’hi ha dinou. El 1680 ja n'hi ha 90.
Pàgina del Llibre Vermell
El Llibre Vermell de Montserrat és un codex montserratí del segle XIV. En aquest llibre enquadernat originàriament en vellut vermell hi ha un recompte de devocions i  miracles.
Els miracles - El sXIV, durant una festa que es celebrava la nit de la festa de la Passió, els pelegrins que feien vetlla, cap a mitjanit van veure baixar una llum que resplandia sense cremar, sobre la corona de la Mare de Déu i allà es dividí en tres raigs diferents que abraçaren la imatge sencera. Els tres raigs es reduiren a un de sol i desaparegué. En aquest relat ja es manifesta una veneració a la Mare de Déu també per la seva materialitat: diu que la imatge de la Mare de Déu era considerarda un prodigi, “no feta per mà d’home”.
Altres miracles comporten l’aparició de la Mare de Déu. "Però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria".
El Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra señora de Montserrat, del sXVI, és on es parla per primera vegada del color de la imatge de la Verge i que anava vestida: la hermosura de su rostro es admirable (…), el color es moreno y los ojos muy viuos y hermosos (…), los monjes a cuyo cargo está el vestirla, apenas osan leuantar los ojos a mirarla (…). Las facciones y rostro del glorioso niño Jesús son del color y reuerencia de su sagrada madre.


Mare de Déu de Montserrat
Habillada amb la corona rica

Pintura de Juan Andrés Ricci (1639)
L'aixovar - És una època en la qual reis, nobles i prohoms regalaven a la madona mantos, sayas, collares, mantillas, sartales, rosarios, joyeles, corales cruces, Agnus, sortijas, rosas, piñas de ámbar, medallas, perlas piedra…
Al sXVII hi havia quatre corones de la Mare de Déu. Dues eren d'or i diamants i cada una pesava uns 15k. Les altres dues eren de plata daurada amb pedreria. I tres corones de l’Infant Jesús –dues d’or i una de plata. Com element curiós el nen Jesús porta una serra a la mà. També als voltants d’aquesta època la Mare de Déu apareix amb un lliri a la mà o bé col·locat de manera que surt del capdamunt de la bola del món.


Corona d'argent i or amb
pedreria fina, ofrenada per
subscripció popular - 1881
La descripció que en fa el llibre que es venia als pelegrins deia: Está la sagrada imagen sentada en su silla y representa una mediana edad. El color es moreno. Los ojos muy vivos y hermosos. Tiene a su Santísimo hijo sentado sobre sus rodilla o su regazo; y la santísima Madre le tiene puesta la mano izquierda sobre su hombro izquierdo, como en ademán de detenerle el brazo de la justicia; y saca la mano derecha por el costado derecho, tanto que el Niño puede verla. Tiene la palma abierta hacia arriba, y en ella un globo, que representa el Mundo, y el precioso Niño, levantando su mano, le da con los dedos la bendición. El Hijo tiene en su mano izquierda una como piña pequeña. El color y facciones del Niño Jesús son una misma cosa con el color y facciones de su Santísima Madre.

MONESTIR I IMATGE
La devoció a la Mare de Déu va lligada, a partir d'ara, al monestir. Les guerres i trifulques que s'originaren al llarg dels sXIX i XX no permeten separar la història del monestir i de la imatge.
Estampa de la 
Mare de Déu - 1910
La guerra del francès (1808-1814) - L’exèrcit francès s’apoderà del monestir i es lliurà al pillatge: mataren el monjo, cremaren el retaule, el cor i tota l’església, trobaren la caixa i lligaren una corda al coll de la imatge i la penjaren d’un arbre. Quan els monjos tornaren al monestir trobaren la imatge de la Mare de Déu a la intempèrie i deteriorada, per la qual cosa van decidir restaurar-la. El març de 1812 es reprèn el culte a Montserrat amb la imatge restaurada, però el juliol els francesos tornen a Montserrat, cremen tot allò que no havien cramat abans i fan volar tots els edificis: Montserrat es convertí en un mar de ruïnes. Els monjos havien fugit amb la imatge. Tornà el 1813.
El trienni liberal (1820-1823) - Amb el trienni liberal tornen les desgràcies i el 1822 tornen a expoliar les joies de la imatge i aquesta la traslladen a Barcelona. En aquesta data és quan té lloc la profunda “remodelació” de la imatge: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.
L’Absolutisme (1823-1833) - El 1823 amb el canvi de govern es prepara el regrés de la imatge a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regala una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproducions de l’època. El 1824 la imatge torna al monestir. El 1828 comencen les obres de restauració del temple. El 1830 la imatge es trasllada al seu antic cambril.
Mare de Déu de Montserrat
de l'any del "Milenar"
Porta la corona de l'Ajuntament
Pintura de S. Ribó - 1880
Isabel II (1833-1868) - El 1834 ja es parla d’una nova desamortització i abans aquesta no sigui efectiva –el 1836– la comunitat es dispersa i amaguen la imatge al Bruc. El 1844 es restaura la vida monàstica i la imatge torna al monestir. Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.
Del Govern provisional a la II República (1868-1931) - El 1880 es celebren les festes del “Milenar” per commemorar el mil·leni de la troballa de la imatge. El 1881 el Papa Lleó XIII ordena la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclama patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li treuen els vestits i es pot venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.
Relleu de bronze platejat

Nous dies tràgics: II República / Guerra Civil (1931-1939) - El mateix dia de la proclamació de la República la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. Quan a Madrid hi ha la primera crema de convents l’abat Marcet fa traslladar la imatge, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, únic lloc on hi havia camins de sortida garantits cap a la llibertat. Andorra es va convertir en terra d’acollida, en país de refugi, en una nova terra promesa per a moltes persones víctimes de l’odi i de la intolerància. I els monjos van haver d’anar a Escaldes on hi havien edificat una casa àmplia en previsió de refugi.

La imatge al cambril
 La Generalitat s’incautà del monestir i aquest es convertí en Hospital de Sang. Quan s’acostaven les tropes “nacionals” els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia, que creien que era l’autèntica) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. Els monjos tornen al santuari però ningú no sabia on era la imatge. Al final la trobaren i la imatge tornà indemne al cambril, "però vint-i-tres monjos, fills seus, havien mort per fidelitat a la seva fe". Per primera vegada els devots veien i veneraven l’autèntica Mare de Déu sense postissos.
El 1946 l’abat Escarré i la comunitat aproven construir un tron d’argent. El 1947 hi ha l’entronització. El 1948 queda definitivament col·locada on és ara i on la venerem. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat continua atraient multitud de persones que hi veiem el misteri de Maria: la Mare de Jesús i nostra que ens mostra el seu fill i que del cel estant continua intercedint maternalment per nosaltres.

Nigra sum sed formosa

Sóc negre, pero bonica,  filles de Jerusalem.
Per això m’ha estimat el rei
i m’ha introduit a les seves estances,
i m’ha dit: ”Aixeca’t,  amiga meva, bonica meva, i vine!
Perquè l’hivern, ho veus?, ja ha pasat, 
la pluja s’ha esvaït;
esclaten les flors per la contrada,
el temps d’esbrotar és arribat”
(Càntic dels Càntics)

dimarts, 14 de març de 2017

estrès, resiliència, if…


Rudyard Kipling,
autor del poema
If…
Fa temps que es parla d'aspectes que les persones cal que treballem, tant a nivell individual com col·lectiu, per tal que la nostra vida millori. Es tracta d’afrontar els esdeveniments amb sentit positiu, de no ens deixar-nos dominar per l’estrès, de controlar les emocions…
Des que tenia pocs anys que conec el poema If… de Rudyard Kipling i de tant en quan el rellegeixo. Des de la primera vegada em va extasiar, el vaig llegir tres o quatre vegades seguides per assimilar-lo ben bé. El tinc molt present i de vegades em venen al cap alguns del seus versos.
M’he recordat d’ell una altra vegada al llegir un escrit on es parlava de la millora personal i de la lluita que hem de fer per afrontar les situacions no desitjades provocvades per l’estrès que avui ens domina.
L’estrès i la resiliència són dos dels aspectes que avui estan de moda. L’un perquè ens porta de corcoll i l’altre perquè pot ser un possible camí de millora. Aquests dos conceptes s’han extret de la resistència dels materials i amb el temps s’han aplicat a les actituts de les persones i a la seva capacitat de reacció davant les dificultats.
La resistència de materials és una disciplina de l'enginyeria que estudia la mecànica de sòlids deformables. La resistència d'un element es defineix com la capacitat per resistir esforços i forces aplicades sense trencar-se o deformar-se, o bé adquirir deformacions permanents, o bé deteriorar-se d'alguna manera. Sempre s’aestableix una relació entre les forces aplicades i els esforços i desplaçaments induïts per elles.
L’estrès, prové de l'anglès stress que significa tensió o força constrictiva, i aquesta ve del llatí stringere (lligar amb força), fatiga en català. L’estrès és un procés metal·lúrgic que genera un tipus de trencament dels metalls, a causa de l'ús, que no es veu venir òpticament, ja que el metall ni es bomba, ni hi apareixen fissures sinó que aquesta tensió genera una modificació en la distribució microscòpica de les seves molècules que fa que el material es trenqui inesperadament sense motiu aparent.
La resiliència prové del llatí resilio (tornar enrere, rebotar) i indica la qualitat que fa que un cos faci un “salt” per tal de sortir de la pressió que l’afecta i quedar com estava. La resiliència és la resistència al trencament que presenten els materials sòlids davant un xoc i la capacitat de recuperar l’estabilitat en ésser afectats per pertorbacions o interferències externes, com un arc que es doblega per llançar una  fletxa o el jonc sota la força del vent…
L’estrès no és una situació que hagi aparegut ara, en el nostre temps. Hi és de sempre, forma part de les reaccions de la persona humana. És una resposta automàtica (acció-reacció) del nostre jo (cos-ment) davant una situació inesperada, ja sigui provocada per mi mateix (imaginació) o per un agent extern. És una reacció d’alarma generalitzada que posa en tensió tot el cos. És una resposta psicofísica del cos i del cervell (suor, plor, saliva, el cor batega fort, pell de gallina…) davant un estressor. És diferent per a cada persona i varia segons la situació vital de cada moment. Les persones dominades per l’estrès els pot aparèixer aquesta situació de trencament inesperat i ocult.
L’estrès no sempre és negatiu. Hi ha un estrès positiu que apareix per fer-nos actuar davant una situació nova i inesperada (davant un perill immediat, davant un ensurt anant en cotxe…). L’estrès pot aparèixer en qualsevol situació en la que ens movem: feina, família, amistats… Normalment l’estrès dura poca estona, però quan s’aguditza pot arribar a provocar malaltia.
L’estrès depèn de l’estat emocional, dels pensaments, de l’estat físic, dels trets personals (com soc de sèrie), de les habilitats… I limpacte de l’estressor… depèn de mi mateix. No puc donar la culpa als demés. És responsabilitat meva resoldre-ho.
La resiliència és la capacitat d'afrontar i resistir les adversitats. Fa referència a la capacitat de les persones que els permet posar els mitjans adequats per tal de de suportar barreres i dificultats, de manera que s’adaptin positivament a situacions adverses o estressants sense que quedin afectades psicològicament per elles.
La resiliència és l'habilitat per tenir un moment de felicitat fins i tot quan tens una ferida en l'ànima. Hi ha persones que se senten destrossades per la mort d'un gat i d’altres que passen proves molt dures sense problemes aparents. En qualsevol cas, l'important és poder atribuir-li sempre un significat al trauma, al fracàs o a la situació indesitjada, sigui la que sigui.
La resiliència s'aborda des de la psicologia positiva, la qual se centra en les capacitats, valors i atributs positius dels éssers humans, i no en les seves debilitats i patologies.
El concepte resiliència es correspon amb el terme «enteresa». És superar alguna cosa i sortir enfortit i millor que abans. Aquesta capacitat de resistència es prova en situacions d'estrès, com ara a causa de la pèrdua inesperada d'un ésser estimat, al maltractament, a l’abús psíquic o físic, a prolongades malalties temporals, a l'abandó afectiu, al fracàs, a les catàstrofes naturals, a les pobreses extremes, o a les parets dibuixades per una criatura…
Una persona amb resiliència és rebel i lluitadora, activa, voluntariosa, amb capacitat de reflexió i de responsabilitat, capaç d'estimar i de confiar en les persones, amb sentit de l’humor, hàbil per resoldre problemes, amb un bon ambient familiar i llaços afectius profunds. I ¿com s’aprèn això?

Lloc on els nadons fan la migdiada
en un parvulari d'Oslo
(foto actual)
La mitologia grega i romana ens expliquen com els nens havien de superar satisfactòriament proves físiques basades en el fred, el dolor i la solitud per arribar a ser considerats ciutadans de ple dret. En nombroses cultures tribals els ritus d'iniciació i de pas a la vida adulta inclouen el contacte amb el foc i les brases. En els països nòrdics, avui, els nadons els posen a fer la migdiada a fora, a la serena, sota una pèrgola, sempre que la temperatura no baixi de -10º C. És la manrea que cada cultura té per fer créixer la resiliència.
En la vida real, en el nostre dia a dia, milers de persones demostren diàriament la seva "vàlua" quan: estudien de nou una matèria després de suspendre un examen, reprenen la feina després d'haver-la perdut, els torna el somriure després de la pèrdua d'un ésser estimat, reconstrueixen la casa destruïda per un terratrèmol, incendi o inundació… D'aquesta manera és tal com es va teixint la tela que vesteixen els herois.
Portada de l'edició de New York
del poema If… el 1910
Rudyard Kipling (Bombay 1865-Londres 1936) escriptor i poeta britànic –autor d'El llibre de la selva, Kim, Gunga Din… i premi Nobel de Literatura el 1907– va plasmar tot això en el seu magnífic poema If… on queda palès que qui lluiti tal com ell ens diu en el poema està dissenyat per afrontar les proves més dures. Segur que molts de nosaltres ens haurem sorprès per la nostra pròpia força interior a l’hora d’haver d’afrontar un revés en la nostra vida. Si llegim la vida de Kipling descobrirem que també ell va haver de viure la resiliència.
La versió que reprodueixo del poema és la millor traducció al català que s’ha fet. Va aparèixer el febrer de l’any 1926, al número 1 de la revista CIVTAT Ideari d’Art i Cultura (Manresa, 1926-1928), magistralment interpretat i plasmat al català pel nostre poeta Josep Maria López-Picó (1886-1959).
Degut a la bellesa del poema i a la seva extraordinària interpretació –que l’enlaira a categoria d’obra original i ben feta– us l’ofereixo perquè us encoratgi a lluitar cada dia, sense defallir, per assolir el que diu el poeta al capdavall dels seus versos: “–Ets un home, fill meu”.


Versió original del poema
If…

Si t’aguantes peu dret quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa,
si entre els dubtes de tots, coratjós i constant,
romans; però si cal excuses ta feblesa;
si l’esperar no et cansa, i al daler poses brida
i contra la mentida alces la veritat,
si contre el greuge, a l’odi no vols deixar-li mida
i no enlaires ton seny ni ensenyes ta bondat.

Si somnies i el somni no se’t torna el teu rei,
si penses i el pensar no minva el teu coratge;
si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei
i com dos mentiders els treus del teu llinatge;
si saps perdonar, que ta paraula sincera
fos parany de babaus en llavis de malvats;
si veus esbocinada ta estimada quimera,
i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or
i els arrisques valent d’una sola jugada
i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,
ni enraonies, tornes començà altra vegada.
Si guardes delitós en l’encesa baralla
el pensament despert i tot el cos tivant,
per fer-te’n companyia quan el daler davalla,
i el teu voler només t’encoratja: –Endavant!

Si trobes entre els pobres a la virtut abric;
si de l’orgull triomfes quan fas amb Reis ta passa;
si no poden ferir-te mots d’amic ni enemic;
si saps ser bondadós amb tothom, mes no massa;
i si omplenar podies els minuts dels teus dies
amb seixanta segons de combat fort i greu,
la terra és teva i teves les seves harmonies

i encara el que val més: –Ets un home, fill meu.