dimarts, 20 de juny de 2017

novell: adjectiu; té dues accepcions

Segons el Diccionari Català Pal·las la paraula novell, adjectiu, indica, en la seva primera accepció: principiant, mancat d’experiència, nou, recent, modern, primerenc…
*          *          *
Tots aquests adjectius hi ha qui els aplica de ple al bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha aixecat –entre alguns dels seus seguidors– una nova polseguera per una glossa publicada fa dies al Full dominical fent un comentari sobre la família en base al document Amoris Lætitia. Ha faltat temps als mitjans per fer-ho conèixer amb bombo i platerets: tots els diaris de paper i digitals, tots els telediaris, totes les tertúlies…
Tots coneixeu el meu estil pastoral presencial i directe. Sóc un bisbe que m’agrada ser a tot arreu, que frueixo inventant i executant, que em plau el contacte amb la gent. Aixi es definia ell en un escrit al Full el 2015 i així continua. Les persones amb responsabilitat han de prendre decisions que probablement no agradin a tothom, però el sentit de responsabilitat els porta a prendre-les. I un bisbe, ens agradi o no, sigui més o menys simpàtic, té unes obligacions que ha d’assumir.
No he seguit la trajectòria de l’actual bisbe de Solsona, però des que va entrar al bisbat el 2010 no ha parat de rebre queixes. Se’l titlla de tot. Se li fa qualsevol comentari en contra. Sembla que no faci res bé. I el critiquen des de tots els estaments: els mitjans de comunicació, els responsables dels municipis… i fins i tot el clergat: pastor esgarriat…, amb cada glossa la fa grossa…, va marxar de Solsona com a progre i ha tornar com a carca…, de progressista a representant desl sectors més retògrades…, fluctua en tots els temes menys en l’afany de notorietat…, viu a la residència de capellans de Solsona en comptes del Palau Apostòlic…
Fa molt de temps que part de la societat voldria que l’Església fos com un partit polític, que es manifestés d’acord amb allò que és “políticament correcte” i que no s’allunyés ni un pam dels pressupostos dels lobby mediàtics. I no s’accepta que l’església no sigui democràtica, com si la democràcia fos el sursum corda de l’eficàcia en tots els temes. Qui no respira així…: anatema sit!
Estem en una època en la qual s’exalça tot tipus de llibertats, tothom pot dir el que vulgui, pot fer el que li sembli, pot insultar a qui li doni la gana, sobre tot a l’església catòlica (que para l’altra galta abans de tornar-s’hi!). Ah! això sí, hi ha temes tabú (¿no havíem quedat que ja no hi havia tabús?, doncs sí, encara n’hi ha) i hi ha inquisició (ara l’han activada els qui la defenestraven!).
Mai pots opinar (dic opinar!) contra el procés o se’t titlla d’antidemòcrata. Mai pots opinar (dic opinar!) contra la LGTBI, o se’t titlla d’homòfob, sense dret a viure, se’t denuncia als tribunals i el denunciant no ha de demostrar res, és l’acusat qui ha de demostrar que no ho va dir (sic!). Mai pots opinar (dic opinar!) a favor de l’Església o se’t titlla de retrògrad…
Tots els qui defensen aquests plantejaments ho fan des del punt de vista que no hi ha veritats objectives ni absolutes sinó que tot es subjectiu i opinable. No hi pot haver cap veritat absoluta! Peró resulta que aquests mateixos que diuen que no hi ha cap veritat absoluta, en defensen una a tort i a dret. Per a ells no hi ha més veritat absoluta que aquesta: la de que no hi ha cap veritat absoluta. En què quedem, ¿n’hi ha o no n’hi ha?
Les crítiques per la darrera glossa del bisbe Novell han estat fruit de la campanya contra la família –que avui es propaga com un foc atiat pel vent, per les mal denominades “xarxes socials” i per tots els mitjans de comunicació– i que està muntada en aquest nostre univers mundial pel lobby homosexual, que ningú s’atreveix a criticar públicament, que totes les administracions defensen i que la Generalitat ha legislat de manera fòbica. Qui s’oposi a aquesta manera de fer serà cremat a la foguera de la inquisició de la LGTBI.
Però les paraules del bisbe Novell quan parla de l’homosexualitat no són de la seva collita. Cita el Papa ja sigui en l’Amoris Lætitia ja sigui en els comentaris que ha fet sobre aquest tema. En el viatge de tornada de la JMJ de Rio de Janeiro el papa Francesc va dir una frase que –un cop retallada– va donar la volta al món: Si una persona és “gay” (i busca el Senyor i té bona voluntat), ¿qui sóc jo per a jutjar-la? El parèntesi és el que es va treure. Però, a més, no van publicar la continuació. Aquesta frase no vol dir que el Papa aprovi el lobby “gay”, sino que separa ben bé la persona amb aquesta inclinació i el fet de muntar un lobby. Crec que quan un es troba amb una persona així, s’ha de distingir el fet de ser una persona “gay”, del fet de fer un lobby, perquè cap lobby és bo. Són dolents. El Catecisme de l'Església Catòlica explica això d'una manera molt bonica; diu: "No s'han de marginar aquestes persones per això, han de ser integrades en la societat". El problema no és tenir aquesta tendència; no, hem de ser germans, perquè aquest és un, però si hi ha un altre, un altre. El problema és fer el lobby d'aquesta tendència: lobby d’avars, lobby de polítics, lobby dels maçons, tants lobby… Aquest és el problema més greu per a mi."
¿I què més ha dit el Papa sobre el lobby “gay” i les unions homosexuals? Doncs més clar no ho pot haver dit:  no siguem ingenus: no es tracta d’una simple lluita política, és la pretensió destructiva al pla de Déu. No es tracta d'un mer projecte legislatiu (aquest és només l’instrument) sinó d'una 'moguda' del pare de la mentida que pretén confondre i enganyar els fills de Déu.

*          *          *
Segons el Diccionari Català Pal·las l’adjectiu novell indica, en la seva segona accepció: que ve avançat, que ve abans del temps ordinari. 
Sembla ser que el bisbe Novell, fent honor al seu cognom, ha arribat a la diòcesi de Solsona segons aquesta accepció del diccionari: ha arribat abans del temps previst per a tot aquest caramull de campaners retrògads.


dijous, 18 de maig de 2017

art 1 - l'expressionisme abstracte

Mural (1943) - Oli sobre llenç - 2,4 x 6,03m
Jackson Pollock (Wyoming 1912-NY 1956)
The University of Iowa

Des de fa uns mesos hi ha al Guggenheim Bilbao una exposició irrepetible, la primera gran mostra a Europa de l'Expressionisme Abstracte americà des de 1959. Organitzada per la Royal Academy of Arts de Londres i en col·laboració amb el Guggenheim Bilbao és una exposició d’aquelles que cal anar a veure per disfrutar de la pintura que es manifesta sobre el concepte d’Expressionisme Abstracte, aquest gran moviment artístic americà que sorgit després de la Gran Depressió i que esclatà en les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat va situar els Estats Units en el centre de l’escena artística. L'Expressionisme Abstracte també se’l coneix com Escola de Nova York, però aquesta denominació abasta altres arts (música, disseny, poesia, teatre…). Amb la fi de la segona guerra mundial i el retorn a Europa de molts dels exiliats, va minvar la influència surrealista i el moviment es va fer més genuïnament nordamericà.

Dona en un bosc (1963) - Oli sobre paper - 73 x 86cm
Willem de Koonig (Rotterdam 1904-NY 1997)
Col·lecció particular
Amb més de 130 pintures, escultures i fotografies procedents de diferents col·leccions públiques i privades de tot el món, hi podem veure obres dels artistes nord-americans de la zona de Nova York vinculats amb aquest moviment, com Jackson Pollock, Mark Rothko, Willem de Kooning, Arshile Gorky, Philip Guston, Franz Kline, David Smith, Aaron Siskind, Robert Motherwell, Barnett Newman…; altres figures de San Francisco com Clyfford Still, Sam Francis, Mark Tobey i Minor White menys conegudes, però no per això menys rellevants, així com a algunes de les moltes artistes que van estar en primera línia del moviment: Joan Mitchell, Helen Frankenthaler (esposa de Motherwell) i Lee Krasner (esposa de Pollock).

PH-950 (1950) - Oli sobre llenç - 2,3 x 1,7m
Clyfford Still (Dakota 1904-Maryland 1980) 
Clyfford Still Museum, Denver
¿Com i on es va fraguar aquest moviment amb formes espontànies? Doncs té les seves arrels en el surrealisme europeu. Entre els emigrants d’Europa a Amèrica hi havia artistes formats a Alemanya o als Països Baixos i van començar a treballar i exposar a Amèrica pels anys 40. L’iniciador d’aquest moviment va ser Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948) armeni exiliat a Nova York. Va rebre la influència del surrealisme i va fer de pont entre la pintura europea d'entreguerres i l'escola nord-americana. Darrera Gorky els artistes Pollock, Rothko i De Kooning van trencar les convencions establertes i van inaugurar una nova etapa en la pintura. L’Expressionisme Abstracte va ser fruit de l'experiència comuna d’aquests artistes de Nova York que cada un d'ells tenia un estil propi i únic sense una fórmula fixa: cada artista s’expressava amb la seva pròpia llibertat individual. Si bé l'Expressionisme Abstracte sovint es percep com un tot unificat, en realitat va ser un fenomen extremadament complex, variable i polièdric. Principio del formularioNova York es va convertir en aquesta època en la capital artística mundial desbancant París que havia estat, durant segles, l’epicentre de l’art, lloc on anaven a raure artistes, marxants i col·leccionistes.

Groc i taronja (1955) - Oli sobre paper - 1 x 2m
Mark Rothko (Letònia 1903-NY 1970)
Col·lecció particular
El segell d’identitat d’aquest moviment és la mida de les obres: enormes pintures de 2x2m i fins i tot de 2,5x6m. El motiu és que alguns d’ells van començar a treballar en grans murals pel Federal Art Project. Aquesta exposició al Guggenheim Bilbao, posa en relleu la diversitat del moviment com un dels seus factors clau. Els artistes de l'Expressionisme Abstracte són molt versàtils: conceben la superfície de la pintura com all over, cobreixen tota la superfície per tal de significar un camp obert, sense límits en la superfície del quadre: l'espai pictòric es tracta amb frontalitat, no hi ha jerarquia entre les diferents parts de la tela; treballen mides petites o grans, pinten amb colors brillants plans o en relleu, oli sobre llenç o paper, eliminen la figuració, cromatisme limitat: blanc i negre, o colors primaris: magenta, groc i cyan. Alhora expressen les seves emocions i transmeten la sensació d'estar presents en l'obra. Pretenen la trobada entre l'artista i l'espectador, cerquen un “enfrontament”, on el component final d'aquest sigui la percepció de l'observador.
En l'article El misteri de la creació artística Stefan Zweigdavant l'obra d’un artista, es pregunta: ¿Què passa en l’interior de l’artista en aquestes hores de la creació?… Ens trobem davant un fenomen estrany: tots els creadors, ja siguin poetes, pintors o músics mai ens revelen el secret de la seva creació. I és que l'artista quan crea està en èxtasi -en éktasis: en estat de suspensió dels sentits i de l'activitat fisiològica-, està “fora de si mateix”. I si està fora… ¿on està? La resposta és molt simple: està en la seva obra, no està en el nostre món, sinó en el món de la seva obra. L’artista només pot crear el seu món imaginari obidant-se del món real.

Aigua del molí de les flors (1944) - Oli sobre llenç - 1 x 1,2m
Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948)
Metropilitan Museum of Art, NY
L'experiència que ens trasmet Arshile Gorky és que «pintar un quadre no és un procés dirigit per la raó sinó un acte espontani, una acció corporal dinàmica, un automatisme psíquic, allò que que em fa sortir de la ment símbols i emocions universals». I la tècnica que ens conta Pollock consisteix en «no treballar amb utensilis tradicionals, sinó mitjançant la tècnica del dripping, el «degoteig», que consisteix a deixar regalimar la pintura des d'un recipient amb el fons foradat i que jo sostinc a la mà. D'aquesta manera pintar no ho faig amb la mà, sinó amb un gest de tot el cos.  No treballo sobre el llenç sinó ficat en ell. Estenc la tela sobre el sòl i corro i ballo al seu voltant i dins d'ella, vessant la pintura de manera uniforme. Puc caminar al voltant de la tela, treballar des de qualsevol dels seus quatre costats i introduir-me literalment dins del quadre…».


*          *          *


Mandres (1961) - oli sobre llenç - 2,2 x 2m
Joan Mitchell (Chicago 1925-Paris 1992)
Col·lecció particular
No podem acabar sense deixar de parlar de l’audàcia de dues dones que van col·laborar en gran mesura amb el seu suport i determinació a la projecció d’aquests artistes. Parlem de dues galeristes: Peggy Guggenheim (NY 1898-Venècia 1979) néta de  Salomon Guggenheim amb la seva galeria Art of This Century i Betty Parsons (NY 1900-NY 1982) amb la seva Betty Parsons Gallery. Dues dones que van entrar en el mercat de l’art d'una manera ben diferent però ambues van aconseguir –l’una com a mecenes i col·leccionista i l’altra amb contractes amb els artistes– que els artistes de l’Expressionisme Abstracte de New York agafessin nomenada.


dijous, 27 d’abril de 2017



la mare de déu de montserrat

La muntanya de Montserrat
Cada mes d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Avui publico aquest escrit per tal de tenir-la present i demanar-li ajut en l'actual singladura del nostre món.

EL MONESTIR
Conta la llegenda que l’any 881 uns nois que pastorejaven ramat per la muntanya van veure una llum intensa i, dins d’una cova, van trobar una imatge de la Mare de Déu. El bisbe ordenà la construcció d’una ermita en aquell mateix lloc, l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir. El primer document que parla de les esglésies de Montserrat data del 888, en temps de Guifré de Barcelona, quan fa donació de l’església de Montserrat al monestir de Ripoll. Això vol dir que l’església ja existia, però no forçosament tenia una imatge de la Verge que es venerés. Això va venir més tard, i aleshores es quan neix la llegenda que n’explica els orígens i la fa famosa pels seus miracles.
El 1025 l’abat Oliva, abat de Ripoll i bisbe de Vic, fundà un monestir al costat de l’ermita de Santa Maria i molt aviat hi van començar a anar molts pelegrins els quals donen a conèixer els miracles que hi obrava la Mare de Déu.
L’any 1409 Montserrat es converteix en monestir independent. Des d’aquesta època fins mitjans del segle XIX Montserrat és un centre cultural important, amb una escola de música, i és una època de creixement i esplendor. L’any 1592 va ser consagrada com a Basílica i així va funcionar, amb alts i baixos, fins el sXIX.

LA IMATGE
La imatge original va desaparèixer. L’actual és una talla romànica d’una gran bellesa, policromada, del segle XII, de fusta d’àlber i faig amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.
La figura és el model conegut com a Mare de Déu en majestat, és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la má dreta en la qual té una esfera símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.
La forma i fesomia del rostre de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.
La llegenda - L’any 881 uns pastors que vetllaven el ramat  veieren al cel uns senyals admirables que apuntaven cap a un indret de la muntanya: era la Mare de Déu que sortia a l’encontre dels fills més humils de l’Església. Ho contaren al rector i al bisbe i tots plegats anaren al lloc i allí trobaren la imatge. Com que allò era molt feréstec decidiren portar-la a Manresa, però en travessar el torrent es feu immóbil i no la pogueren moure d’allí: entengueren que la Mare de Déu escollia aquell lloc per ser-hi venerada.
L’església segueix així fins aproximadament el 1030, quan l’abat Oliva, de Ripoll, la converteix en monestir habitat per monjos i s’edifica una nova església de factura romànica suficient per la comunitat que hi vivia. En tots els documents de donacions i sufragis que es fan al monestir queda palès que es fan o al prior i al seu convent, o a Santa Maria de Montserrat o a l’altar de Santa Maria, però en cap d’ells se cita la imatge de la Mare de Déu.
Llàntia votiva

Les llànties - A les darreries del sXII apareixen documents on s’expliquen fets inusitats que passen a l’altar de l’església de Santa Maria. Per aquest motiu, el 1176 es fan dotacions perquè cremi una llàntia, dia i nit, davant l’altar de Santa Maria. El 1192 apareix la primera llàntia perpètua, com totes les altres que seguiran fins avui. El 1218 hi havia vuit llànties. El 1255 n’hi ha dinou. El 1680 ja n'hi ha 90.
Pàgina del Llibre Vermell
El Llibre Vermell de Montserrat és un codex montserratí del segle XIV. En aquest llibre enquadernat originàriament en vellut vermell hi ha un recompte de devocions i  miracles.
Els miracles - El sXIV, durant una festa que es celebrava la nit de la festa de la Passió, els pelegrins que feien vetlla, cap a mitjanit van veure baixar una llum que resplandia sense cremar, sobre la corona de la Mare de Déu i allà es dividí en tres raigs diferents que abraçaren la imatge sencera. Els tres raigs es reduiren a un de sol i desaparegué. En aquest relat ja es manifesta una veneració a la Mare de Déu també per la seva materialitat: diu que la imatge de la Mare de Déu era considerarda un prodigi, “no feta per mà d’home”.
Altres miracles comporten l’aparició de la Mare de Déu. "Però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria".
El Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra señora de Montserrat, del sXVI, és on es parla per primera vegada del color de la imatge de la Verge i que anava vestida: la hermosura de su rostro es admirable (…), el color es moreno y los ojos muy viuos y hermosos (…), los monjes a cuyo cargo está el vestirla, apenas osan leuantar los ojos a mirarla (…). Las facciones y rostro del glorioso niño Jesús son del color y reuerencia de su sagrada madre.


Mare de Déu de Montserrat
Habillada amb la corona rica

Pintura de Juan Andrés Ricci (1639)
L'aixovar - És una època en la qual reis, nobles i prohoms regalaven a la madona mantos, sayas, collares, mantillas, sartales, rosarios, joyeles, corales cruces, Agnus, sortijas, rosas, piñas de ámbar, medallas, perlas piedra…
Al sXVII hi havia quatre corones de la Mare de Déu. Dues eren d'or i diamants i cada una pesava uns 15k. Les altres dues eren de plata daurada amb pedreria. I tres corones de l’Infant Jesús –dues d’or i una de plata. Com element curiós el nen Jesús porta una serra a la mà. També als voltants d’aquesta època la Mare de Déu apareix amb un lliri a la mà o bé col·locat de manera que surt del capdamunt de la bola del món.


Corona d'argent i or amb
pedreria fina, ofrenada per
subscripció popular - 1881
La descripció que en fa el llibre que es venia als pelegrins deia: Está la sagrada imagen sentada en su silla y representa una mediana edad. El color es moreno. Los ojos muy vivos y hermosos. Tiene a su Santísimo hijo sentado sobre sus rodilla o su regazo; y la santísima Madre le tiene puesta la mano izquierda sobre su hombro izquierdo, como en ademán de detenerle el brazo de la justicia; y saca la mano derecha por el costado derecho, tanto que el Niño puede verla. Tiene la palma abierta hacia arriba, y en ella un globo, que representa el Mundo, y el precioso Niño, levantando su mano, le da con los dedos la bendición. El Hijo tiene en su mano izquierda una como piña pequeña. El color y facciones del Niño Jesús son una misma cosa con el color y facciones de su Santísima Madre.

MONESTIR I IMATGE
La devoció a la Mare de Déu va lligada, a partir d'ara, al monestir. Les guerres i trifulques que s'originaren al llarg dels sXIX i XX no permeten separar la història del monestir i de la imatge.
Estampa de la 
Mare de Déu - 1910
La guerra del francès (1808-1814) - L’exèrcit francès s’apoderà del monestir i es lliurà al pillatge: mataren el monjo, cremaren el retaule, el cor i tota l’església, trobaren la caixa i lligaren una corda al coll de la imatge i la penjaren d’un arbre. Quan els monjos tornaren al monestir trobaren la imatge de la Mare de Déu a la intempèrie i deteriorada, per la qual cosa van decidir restaurar-la. El març de 1812 es reprèn el culte a Montserrat amb la imatge restaurada, però el juliol els francesos tornen a Montserrat, cremen tot allò que no havien cramat abans i fan volar tots els edificis: Montserrat es convertí en un mar de ruïnes. Els monjos havien fugit amb la imatge. Tornà el 1813.
El trienni liberal (1820-1823) - Amb el trienni liberal tornen les desgràcies i el 1822 tornen a expoliar les joies de la imatge i aquesta la traslladen a Barcelona. En aquesta data és quan té lloc la profunda “remodelació” de la imatge: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.
L’Absolutisme (1823-1833) - El 1823 amb el canvi de govern es prepara el regrés de la imatge a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regala una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproducions de l’època. El 1824 la imatge torna al monestir. El 1828 comencen les obres de restauració del temple. El 1830 la imatge es trasllada al seu antic cambril.
Mare de Déu de Montserrat
de l'any del "Milenar"
Porta la corona de l'Ajuntament
Pintura de S. Ribó - 1880
Isabel II (1833-1868) - El 1834 ja es parla d’una nova desamortització i abans aquesta no sigui efectiva –el 1836– la comunitat es dispersa i amaguen la imatge al Bruc. El 1844 es restaura la vida monàstica i la imatge torna al monestir. Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.
Del Govern provisional a la II República (1868-1931) - El 1880 es celebren les festes del “Milenar” per commemorar el mil·leni de la troballa de la imatge. El 1881 el Papa Lleó XIII ordena la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclama patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li treuen els vestits i es pot venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.
Relleu de bronze platejat

Nous dies tràgics: II República / Guerra Civil (1931-1939) - El mateix dia de la proclamació de la República la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. Quan a Madrid hi ha la primera crema de convents l’abat Marcet fa traslladar la imatge, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, únic lloc on hi havia camins de sortida garantits cap a la llibertat. Andorra es va convertir en terra d’acollida, en país de refugi, en una nova terra promesa per a moltes persones víctimes de l’odi i de la intolerància. I els monjos van haver d’anar a Escaldes on hi havien edificat una casa àmplia en previsió de refugi.

La imatge al cambril
 La Generalitat s’incautà del monestir i aquest es convertí en Hospital de Sang. Quan s’acostaven les tropes “nacionals” els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia, que creien que era l’autèntica) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. Els monjos tornen al santuari però ningú no sabia on era la imatge. Al final la trobaren i la imatge tornà indemne al cambril, "però vint-i-tres monjos, fills seus, havien mort per fidelitat a la seva fe". Per primera vegada els devots veien i veneraven l’autèntica Mare de Déu sense postissos.
El 1946 l’abat Escarré i la comunitat aproven construir un tron d’argent. El 1947 hi ha l’entronització. El 1948 queda definitivament col·locada on és ara i on la venerem. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat continua atraient multitud de persones que hi veiem el misteri de Maria: la Mare de Jesús i nostra que ens mostra el seu fill i que del cel estant continua intercedint maternalment per nosaltres.

Nigra sum sed formosa

Sóc negre, pero bonica,  filles de Jerusalem.
Per això m’ha estimat el rei
i m’ha introduit a les seves estances,
i m’ha dit: ”Aixeca’t,  amiga meva, bonica meva, i vine!
Perquè l’hivern, ho veus?, ja ha pasat, 
la pluja s’ha esvaït;
esclaten les flors per la contrada,
el temps d’esbrotar és arribat”
(Càntic dels Càntics)