dissabte, 11 de gener de 2020

música 3: beethoven l, 250

Durant aquest any 2020 es celebrarà a tot el món l’any Beethoven. Per recordar aquesta efemèrides i hi ha programats concerts a tort i a dret. És un aconteixement musical que no podem deixar passar de banda. Hem d’anar anar a escoltar, com a mínim, un concert. L'Orquestra Filharmònica de Viena, en el Concert d'Any Nou d’enguany, al Musikverein, hi va incloure una peça dedicada a Beethoven. El director Andris Nelson va incorporar sis de les seves Dotze contradanses.
El president de la Filharmònica va comentar que Beethovenva ser el "culpable" de la creació de l'orquestra ja que en l'estrena de la Novena Simfoniahi van participar dos músics que després van ser membrees fundadors de l'orquestra i que està convençut de la relació de la música del compositor de Bonn en l'origen de l'orquestra ja que per les dificultats tècniques de les seves simfonies es van veure obligats a crear, en 1842, la primera orquestra professional de concerts de Viena amb els millors músics de l'Òpera Imperial.          
*     *     *
Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Heiligenstadt,1827), músic, pianista, director d'orquestra i compositor. És el primer artista lliure de la història i ha deixat un llegat incommensurable dins el món de la música. Avui no hagués nascut.
Als 13 anys
Jérôme Lejeune, genetista i descobridor del perquè de la Síndrome de Down, va ser convidat al Senat francès per tal que donés la seva documentada i autoritzada opinió sobre l’avortament. Va començar describint l’ambient real d’una família: pare alcohólic, sifilític i depressiu, mare desnutrida i tuberculosa. Esperen el segon fill.¿Quin consell donaríem a aquesta família?, pregunta als senadors. La resposta dels senadors va ser clara, contundent i sense dubtes: Practicar un avortament terapèutic… Senyors, afirmà Lejeune, acaben de matar Ludwig van Beethoven. Va ser el segon fill de set germans dels quals només en van sobreviure tres. 
Quan Ludwig tenia 32 anys, aclaparat per la pèrdua de l’oïda que no li permetia poder viure d’una manera plena el seu art i la convivència amb la gent –i que el va portat a una gran depressió– es va retirar a un poblet prop de Viena on va redactar el testament adreçat al seus germans.
La importància d’aquest text està en de quina manera ens revela el nexe que hi ha entre l’amor a la virtut, a l’art i al do de la pròpia vida.
«A vosaltres que em considereu hostil, arisc i misàntrop… no coneixeu la causa oculta que hi ha darrera aquesta apariència. Des de la infantesa em vaig inclinar vers el deilcat sentiment de l’amistat… Però des de fa sis anys m’afecta una incurable malaltia, empitjorada per metges insensats.
Als 18 anys
«Nascut amb un temperamant ardent, vivaç i sensible, vaig haver d’aïllar-me promptament i portar una vida solitària. No podia confesar la debilitat d’un sentit que per a mi havia de tenir un major grau de perfecció. Avui… he de viure sol i només em puc connectar amb la societat en la mesura que m’ho exigeixen les necessitats bàsiques: he de viure com un proscrit.
«Als meus vint-i-vuit anys no poder sentir res al veure com algú tocava una flauta em portaven gairebé a la desesperació. Faltava poc perquè jo mateix acabés amb la meva vida. Recomaneu als vostres fills la virtut només ella ens pot dur la felicitat, ella és la que em va aixecar de la misèria. A ella, al meu art  i al gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima els hi he d’agrair no haver acabat amb la meva vida amb el suïcidi».
Per sort per a la humanitat va continuar vivint. Virtut, art, bellesa… tres conceptes que bullien dins Beethovencom una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador” i que el van aixecar de la depressió a la que estava abocat per culpa de la incipient sordesa. Beethoven expressa clarament la lluita de l’home contra un dur destí, és un exemple de superació del dolor personal en bellesa, és un heroi tràgic disposat a a enfrentar-se i a dominar el dolor. 
Pianista original i virtuós, famos per les seves improvisacions i per la seva fama precoç com a compositor, la producció musical de Beethoven és la d’un geni. Va compondre 343 obres en total entre simfonies, misses, sonates, concerts, quartets, obertures, obres de cambra, una òpera i desenes d'obres més… 
Dibuix del 250 aniversari de l'Auditori
El llenguatge musical de Beethoven és individualista, innovador de veus i harmonies, fuig d’allò que impera aquell moment i posa un gran èmfasi al seu sentiment personal, està parlant per a la humanitat: els oients de les seves simfonies identifiquen les seves alegries, les seves penes, les seves emocions… amb la música. Les seves simfonies són desconcertants al principi però es capaç de crear un organisme musical viu i natural. Beethoven aconsegueix de l’orquestra uns recursos insospitats i revoluciona l’escriptura pianística
Cada peça nova que Beethoven estrenava meravellava per la seva originalitat o monumentalitat. Però l'apoteosi va arribar amb la interpretació de la Novena Simfonia, el 7 de maig de 1824. Beethoven, completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors al Teatre de la porta de Carintia de Viena en un històric concert. Acabat l'últim moviment el públic aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència del públic delirant d'entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La soprano Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea…
Als 31 anys
El pare de Beethoven va ser tenor i violinista a la cort i Ludwig, ja de molt petit, va demostrar dots prodigioses per al piano. Amb 7 anys va fer el primer concert. Als 11 editava la seva primera composició. 
Als 14, Christian Neefe, organista i director de la capella de la cort, converteix Beethoven en segon organista i va serel seu veritable mestre: «Si continua d'aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart».Anys més tard, en ple èxit personal, Beethoven escriu a Neefe«Li dono les gràcies pels consells que vostè m’ha donat… si algun dia arribo a ser un gran home, a vostè li correspondrà bona part del mèrit»
Als 17 anys el noble austríac, Ferdinand Waldstein el crida a Viena perque conegui Mozart i aquest, després de veure’l improvisar al piano, va dir: «Estigueu atents! Aquest noi farà que el món parli d’ell!». Al mateix any mor la seva mare i torna a Bonn per fer-se càrrec de la família, ja que el seu pare entra en una depressió i és empresonat. 
Dibuix de Joan Vilanova
Manresa (1908-1990)
Als 22 anys mor el seu pare i ell s’estableix definitivament a Viena, capital aleshores de la música europea i és des d’aquí on Beethoven conquistarà el món. Viu un període ple d’aconteixements: la revolució americana, la revolució francesa, Napoleó, el naixement de noves nacions, la rivalitat entre Àustria i Prúsia… i serà en aquesta època qun viurà el moment més feliç de la seva història sota el regnat il·lustrat de Maria Teresa I d’Àustriai del seu fill Josep II, emperadriu i emperador, successivament, del Sacre Imperi Romanogermànic. A Viena confluïren gent de sang hungaresa, txeca, croata, polaca, austro-germana… allí hi arribaren artistes i homes de ciència internacionals.
Aristòcrates i burgesos tenen tots una orquestra pròpia i el mitjà de subsistència dels compositors depèn de viure en una mansió o residència amb un estatus de cortesà, funcionari o criat. Davant d’això Beethoven s’hi rebel·la i mai acceptarà aquesta situació: es converteix en el primer artista lliure de la història.
Als 24 anys publica la seva primera obra important: l’Opus 1, Tres trios per a piano, violí i violoncel. Als 26,publica l’Opus 2: Tres sonates per a piano. Comença la pèrdua de l’oïda però aquesta malaltia no l’impideix de compondre ininterrompudament i ho farà fins la seva mort. La Primera simfonia la compon als 30, i la crítica no queda indiferent. Kretschmar: “la grandesa impressionant de Beethoven, és el cant del cigne de la cultura clàssica del segle XVIII i la primera gran obra simfònica de l’incipient època romàntica”; Berlioz: “el minuet és el primogènit de la família d’aquells estimats scherzi que ell mateix va inventar”; Karl M von Weber: “sublim, clara, fogosa”…
La Segona als 32, la Tercera als 34, als 35 l’òpera Fidelio, la Quarta als 36, la Cinquenai la Sisena als 38, als 39 el Concert Emperador, la Setenai la Vuitena als 42, als 53, ja sord com una tàpia, la Missa Solemnisi la immortal Novena Simfonia amb l'extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l'Alegria.
L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor fets revolucionaris que li reportan grans crítiquesque alguns intentaren aprofitar per desprestigiar l’obra de Beethoveni que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.
De fet el quart moviment no és pròpiament un “himne a l’alegria” sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la bòveda celeste” tal i com canta el cor segons els versos de Schiller. L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem. 

Tomba de Beethoven a Viena


dilluns, 9 de desembre de 2019

bon nadal!



El signe admirable del pessebre

Amb aquest títol el Papa Francesc ens ha adreçat una carta a totes les famílies amb motiu del Nadal. En ella ens encoratja a no deixar de viure la bella tradició de fer el pessebre. Heus aquí alguns fragments.
Espero que aquesta pràctica de preparar el pessebre mai es debiliti; i confio que, allà on hagi caigut en desús, sigui redescoberta i revitalitzada.
El pessebre forma part del dolç procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, gràcies a aquell Nen Fill de Déu. En això està la felicitat.
No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual; el que compta és que el pessebre parli a la nostra vida de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per dir-nos que està prop nostre, sigui quina sigui la nostra condició.
¿Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? Perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre està a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.
M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per comprendre el significat que porten. El cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit: ¡quantes vegades la nit envolta les nostres vides!, però Déu no ens deixa sols, ens porta llum a la nostra foscor; les cases en ruïnes palaus antics: signe de la humanitat caiguda; les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors: així recordem de quina manera hi participa tota la Creació; els àngels l'estrella: el senyal que també nosaltres som cridats a posar-nos en camí per arribar a la cova de Betlem; les simbòliques figuretes de captairespobres senzillsgent que no coneix altra abundància que la de el cor; altres figures com el pastor, el ferrer, el forner, els músics, les dones que porten gerres d'aigua, els nens que juguen…, tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer les coses de cada dia d’una manera extraordinària; el palau d'Herodes al fons, tancat, sord a l'anunci de l’alegria; finalment la cova, on trobem les figures de Maria, que contempla el fill i el mostra a qui s’acosta, i de Josep, el custodi que mai es cansa de protegir la seva família.
El cor de la menjadora comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, un nen, per ser rebut en els nostres braços. Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes.
Quan s'acosta l'Epifania, hi col·loquem les tres figures dels Reis Mags: aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per conèixer Jesús i oferir-li dons: or, que honra la seva reialesa, encens, la seva divinitat, i mirra, seva santa humanitat. 
Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra a Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada a la de Déu.


dilluns, 11 de novembre de 2019

350


Aquest matí m’ha vingut a mans un text que he pensat que val la pena tenir-lo present davant la problemàtica que es presenta en aquest país després dels resultats de les eleccions d’ahir. Tots els polítics prometen, tots parlen dels ciutadans, tots diuen que serviran al poble, però després, quan governen, resulta que s’obliden de les promeses i els ciutadans passem a un segon pla mentre ells viuen a cos de rei (¿o millor dir a cos de parlamentari?), sense deixar de cobrar el sou, sense acomiadaments, sense atur i amb un grapat de privilegis dels que no podem fruir la resta de mortals.
350 és una xifra que no podem oblidar.
350 és el nombre de diputats del Parlament espanyol.
350 són les persones que hauran de governar-nos durant quatre (¿?) anys.
350 són les voluntats que s’hauran de posar d’acord per vetllar pels interessos dels gairebé 47 milions d’habitants d’Espanya.
350 és la suma dels diputats electes que van des d’1 diputat solitari fins als 120 del grup majoritari.
350 és la quantitat de persones que s'han de posar a treballar amb esperit de servei als ciutadans des d'avui mateix.
350 és el nombre de persones a les que hem d’exigir que facin la seva feina sense adormir-se, sense corrupció, sense interessos partidistes, sense deixar d’anar cada dia a la feina, exigint que se’ls acomiadi per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades (com a la treballadora de Lleida que se li va aplicar l’article 52.d de l’Estatut dels treballadors), sense valdre’s de tots els privilegis que ells mateixos s’han atorgat…
350 són les raons que hem de tenir clares els ciutadans per tal que els parlamentaris (de l’Estat i Autonòmics!) no ens continuïn prenent el pèl.
* * *
El text que avui he llegit està escrit l’any 50 aC. O sigui, que ja fa més de 2000 anys la cosa funcionava més o menys com ara: els que manen pensen només en ells i s’aprofiten dels manats. Diuen així uns retalls del llibre:
Estimeu la justícia, els qui governeu la terra.
Escolteu, doncs reis, i compreneu-ho,
apreneu-ho governants d’arreu de la terra;
pareu l’orella els qui domineu multituds
i esteu orgullosos del nombre dels vostres pobles.
Però hi ha qui diu dintre seu:
és curta i trista la nostra vida…
és com el pas d’una ombra…
Vinga doncs, a fruir dels béns que es toquen,
aprofitem-nos de les coses amb afany…
Omplim-nos de bons vins i de perfums…
Que ningú de nosaltres no quedi exclòs de la nostra ufana;
que és aquesta… la sort que ens toca.
Oprimim el pobre i el just,
no planyem la viuda… ni l’ancià
parem insídies al just, que ens és una nosa;
ens reprotxa que ens apartem de la llei…
i se’ns ha tornat l’acusador del que pensem.
Aquest text correspon al llibre de la Saviesa, llibre atribuït a Salomó i en ell se’ns descriu com és la Saviesa i com moldeja el cor de l’home que viu d’ella:
La saviesa, és resplandent, mai no es merceix;
la contemplen facilment aquells qui l’estimen,
i es fa trobadissa als qui la busquen…
El qui matineja per buscar-la…
la trobarà asseguda a la porta de casa.
…Em fou donat el seny, vaig suplicar,
i em vingé l’esperit de la saviesa.
L’he apreciada més que ceptres i trons…
Per ella coneixo la força dels esperits i els pensaments dels homes…
Posseeix un esperit intel·ligent, amant del bé, agut,
lliure,  estima els homes…
És més meravellosa que el sol,
la maldat no pot res contra la saviesa.
¿Seria molt demanar que tots els governants de l’Univers aprenguessin a servir, a governar, amb l’esperit de la Saviesa?

dimarts, 29 d’octubre de 2019

els difunts i el més enllà

Capella Sixtina: El Judici Final, de Miquel Àngel
Totes les persones grans recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als  fidels difunts. El dia 1 recorda Tots els Sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar pels difunts, per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.
Així ho vam aprendre de petits i ara hem de recordar a molta gent que tots, un dia o altre, ens morirem. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!
Ara que estem en una època en la que ens agrada recuperar tradicions, ¿perquè no recuperem el sentit cristià d’aquesta festa, la de resar pels difunts que s'inicia al sIV amb la commemoració de resar pels màrtirs i al sVIII s'estén per tot Europa en comptes de deixar-nos portar per la inèrcia comercial del nouvingut halloween?
El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d’esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan se surt del temps i es passa a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d’aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats.
¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».
Gravat sobre el Paradís de la Divina Comèdia
Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Això vol dir que durant una bona part de la seva existència deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mortTant pànic li tenim que no en parlem per por d’atraure-la.  Parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per a viure millor. Perquè morir no és morir, sinó néixer!
L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.
Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (el més enllà, el cel, el purgatori, l'infern i la vida eterna).
El llibre Martes con mi viejo profesor explica les trobades d'un alumne amb el seu antic professor, malalt terminal, i cada setmana parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu a l'antic alumne:
Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.
Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…
Apren a morir i aprendràs a viure.

Santa Mònica i Sant Agustí
Pintura d'Ary Scheffer (1795-1858)
Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, acompanyada dels seus dos fills, va sentir com l’altre deia a AgustíM'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà. Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu. Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.


divendres, 6 de setembre de 2019

persones 3 – magallanes lV – el retorn sense Magallanes


El 26 de setembre de 2019 farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el que queda de l’Armada: un vaixell i divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.
*          *          *
Però ¿qui era Elcano abans d’embarcar-se en l’Armada de Magallanes?
Juan Sebastián Elcano, primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove, es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran experiència marinera.
Juan Sebastián Elcano
En 1509 comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en l'expedició del Cardenal Cisneros contra Alger i en la segona campanya del Gran Capità contra Itàlia.
En aquesta campanya, Elcano va haver d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per a poder pagar els sous que devia a la seva tripulació. Elcano esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.
En 1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el propi Elcano.
Va ser així com en 1519 Elcano s’allistà a l'expedició de Magallanes. La seva experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.
"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".
*          *          *
La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521 trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei de Cebú. Magallanes havia intentat impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa. Obliden la intenció de Magallanes de mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer negoci ràpid i tornar aviat.
Abans de marxar de Cebú cap a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique, que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar car aquest tracte vexatori.
Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines
Planeja la venjança mentre va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el cop.
Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat. Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra: els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de defensar-se.
Carvalho, que ja s’ha fet amb el comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles i enfila a mar obert. Cravalho l’ha traït! Els indígenes, maten Serrão i trinxen la creu que va erigir Magallanes per culpa de les bajanades dels seus successors.
Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut els millors pilots i nautes qualificats i Enrique els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent. Faran naufragar el Concepción, que està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La caravel·la és incendiada.
El Trinidad i el Victoria continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren continuament. Amb Magallanes no hi havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”. Carvalho és destituït i agafen el comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.
La missió de Magallanes queda oblidada i van fent ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.
El 8 de novembre 1521 arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.
A les Moluques tot és generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà, que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva vida”.
El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.
La ruta de la tornada
El 15 de febrer de 1522 inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les costes índies i africanes. Però Elcano ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells de Magallanes” i quan els trobin “que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.
Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i només queda arròs i aigua.
Torna l’escorbut i moren mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja només en queden trenta-un.
Al cap de cinc mesos arriben a les illes de Cabo Verde, colonia portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però la fam no els dóna altra alternativa. Elcano intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació supervivent de la flota de Magallanes: són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el darrer viatge el bot no torna. Elcano sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.
Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile
Pigafetta, el cronista que va anar anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot, que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat? Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.
Elcano i els seus divuit homes lluiten contre els elements ja que al Victoria se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es poden menjar, però Elcano sap que això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i treure l’aigua que entra per les juntures.
El 4 setembre 1522 albiren el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el 6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir amunt  fins a Sevilla. S’ha tancat la gesta de Magallanes: la descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.
*          *          *
Quan el 6 de setembre de 1522 el Victoria entra a Sanlúcar de Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts ja que sospiten que Magallanes els delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes ha mort i qui porta la nau és Elcano es queden més tranquils, ja que Elcano era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes i el testimoni d’Elcano.
Quan arriben a Espanya l’Emperador crida a la cort a Elcano amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents al viatge. Hi van Pigafetta i el capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels  papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà el diari original. Elcano quedarà fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes i com a únic triomfador de la gesta.
L'emperador Carles V
L'escut d'Elcano
L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera terrestre i una llegenda que diu: “Primus circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar i va tornar un any abans amb el San Antonio assegurant que Magallanes no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a guia i primer pilot”.
Tota la fama, tot el mèrit de Magallanes, va recaure en aquells qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels amotinats. Magallanes, indulgent, li va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a  mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.
Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".
Mapamundi abans de Magallanes
Articles anteriors:
1. Magallanes1
2. Magallanes 2
3. Magallanes 3