divendres, 20 d’abril de 2018

europa V: …democràtica?

One of Us, ¿te'n recordes? Gairebé vam arribar a 2 milions de signatures  recollides a tot Europa! Una ICE (Iniciativa Ciutadana Europea) impulsada no pels polítics, sinó per la societat civil. Dotzenes d'associacions i milers de voluntaris vam treballar a títol personal per recollir signatures a tot Europa per tal de demanar la prohibició del finançament europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans, ¿te’n recordes? Iniciada a l’inici del 2012, aquesta ICE, One of Us, va ser la major iniciativa ciutadana en la història de la Unió Europea (UE) i que va rebre la certificació preceptiva del Parlament de Luxemburg per tramitar-la. ¿Hi vas participar, tu?


Amb l’instrument de les ICE la UE vol escoltar els ciutadans d’Europa per tal que hi hagi una major “democràcia participativa”. És un instrument de democratització de la UE, que vol apropar la Unió als ciutadans. Va ser introduït pel Tractat de Lisboa en 2007 i pel Reglament 211/2011 del Parlament Europeu i del Consell de la Unió.
Inicialment la Comissió encarregada de tramitar les ICE va admetre l'admissibilitat de l'ICE One of Us. Malgrat tot One of Us va haver de superar el dèficit democràtic d'una Unió que, des del seu origen, va deixar el monopoli de la iniciativa legislativa al poder "burocràtic" de la Comissió Barroso que, fent-se jutge de la oportunitat política de tramitar o no la proposta legislativa i davant l’èxit de la iniciativa de One of Us, la Comissió va ignorar amb hipocresia el veritable propòsit de la proposta i fent una acció d’abús de poder, es va negar a tramitar a la iniciativa en defensa de la vida humana.
Si s’admet a tràmit, ¿per què no es tramita? ¿Per què deixar que els ciutadans europeus facin l'esforç d'obtenir dos milions de signatures de suport a una ICE si la Comissió té un poder arbitrari per refusar en última instància la proposta?
One of Us va impugnar aquesta decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. L'audiència es va dur a terme el 16 de juny de 2017 i la sentència s'emetrà el dilluns que ve, el 23 d'abril de 2018. És una extraordinària oportunitat per revisar aquest important cas.
A l'impugnar la decisió de la Comissió davant del Tribunal General, One of Us invita als jutges a fer efectiu el mecanisme de l’ICE en reconèixer que la decisió de la Comissió pot estar subjecta a revisió judicial. En aquest cas, el Tribunal té l'oportunitat de democratitzar la Unió Europea en posar fi al monopoli de l’ICE que gaudeix la Comissió Europea.
Les diferents posicions que el Tribunal podria adoptar són les següents:
1. Si el Tribunal declara efectiva la negativa de la Comissió a complir l'ICE, confirmarà el monopoli de la Comissió i li reconeixerà la facultat per desestimar, sense cap recurs possible, les iniciatives aportades per milions de persones. Aquest instrument de democràcia participativa seria fictici, seria una il·lusió democràtica.
2. D'altra banda, si els jutges consideren impugnable l'acció de la Comissió i, per tant, acorden prendre una decisió sobre el fons de la qüestió, llavors donaran una eficàcia real al mecanisme de l’ICE. Això seria una profunda commoció institucional per a la UE: la Comissió Europea perdria el monopoli d'iniciativa legislativa i estaria obligada a compartir-la amb els ciutadans europeus, sota el control del Parlament Europeu. One of Us hauria aconseguit una gran victòria, però no definitiva, ja que la Comissió podria ap·pelar.

dimarts, 10 d’abril de 2018

persones 6 – mariano fortuny de madrazo l: l’home

Avui enceto un primer escrit sobre Mariano Fortuny de Madrazo per conèixer una mica l’extraordinària activitat que va dur a terme i de quina manera va enlluernar la societat de la seva època. Però parlar de Mariano Fortuny de Madrazo no ho podem fer sense unes pinzellades sobre el seu pare, Marian Fortuny i Marsal, la seva mare, Cecília de Madrazo, la seva esposa Henriette Nigrin, la saga dels Madrazo i l'entorn artístic i cultural de l'època
*          *          *
Fa uns mesos vam anar a Venècia. Un dels llocs previstos per visitar era el Palazzo Fortuny, un palau de finals del sXV, abans Palazzo Pesaro, després Palazzo degli Orfei, perquè allotjava l’Accademia Filarmonica degli Orfei, i ara Palazzo Fortuny. ¿Per què Palazzo Fortuny? Doncs perquè des que el 1899 fins la seva mort hi van viure i treballar Mariano Fortuny de Madrazo i la seva esposa Henriette Nigrin. Ells dos van materialitzar tot l’enginy i inspiració que duien dintre en el camp de la pintura, la fotografia, la llum, la moda i el disseny. Mariano, de nacionalitat espanyola i Henriette, francesa, es van afincar a Venècia i van ser protagonistes de l’època daurada de l’Europa de la Belle Époque.
Marian Fortuny i Marsal
Marian Fortuny i
Cecília de Madrazo
Els Fortuny, pare i fill, Marian Fortuny i Marsal (1838-1874) i Mariano Fortuny de Madrazo (1871-1949) són dos personatges poc coneguts. El pare, nascut a Reus, afincat a Barcelona, es dedica a la pintura. Fa estades al Marroc (on s’enlluerna amb la llum nordafricana), es casa amb Cecília de Madrazo, s’instal·len a Granada, Sevilla, Madrid i després van a Roma, on neix la filla María Luisa. Van a París i tornen a Granada, on neix Mariano, i altra volta a Roma on mor el pare als 36 anys. La família va decidir guardar el seu cor per a l'eternitat i avui es troba a la Prioral de Reus en una urna amb aquesta llegenda: Dipòsit del cor de Fortuny. Va donar la seva ànima al cel, la seva fama al món, el seu cor a la seva pàtria. Va ser un pintor prolífic i va pintar uns quadres extraordinaris: La batalla de Tetuán, La vicaria, Corrida de toros, Picador herido, El coleccionista de estampas… però de la seva producció pictòrica i de tot el que ell tenia ens queda molt poca cosa ja que a la seva mort prematura la viuda va creure convenient que, ja que aleshores era famós, trauria més rèdits de la venda en aquell moment que si esperava uns anys i queia en l’oblit, així que gairebé tota la seva obra es va dispersar en vendes i subhastes. Malgrat els seus 36 anys, el seu estil i la seva obra el defineixen com un autèntic geni que va poder revolucionar la pintura espanyola però, com diu Lafuente Ferrari, la culpa que no ho fes «no només va ser degut a la seva mort prematura, sinó també a la societat del seu temps».
El taller de Mariano Fortuny en Roma,
per Ricardo de Madrazo
Marian Fortuny i Marsal va ser el pintor espanyol amb més projecció internacional del segle XIX, però no es va quedar aquí, a més va ser aquarel·lista, gravador i un gran col·leccionista. Va reunir objectes artístics de primera qualitat sobretot de tipologia hispano-musulmana. L'atelier d'aquest artista va ser molt més que un lloc de treball, era "un temple de l'art". Va ser un lloc de reunió i d'exhibició, on rebia les visites i així podien admirar la col·lecció d'objectes que atresorava. El quadre El taller de Mariano Fortuny en Roma (1874), oli del seu cunyat Ricardo de Madrazo (avui al MNAC) és un fidel retrat del seu estudi.
Mariano Fortuny de Madrazo
Los hijos del pintor, Mariano i María Luisa Fortuny de Madrazo
pintats pel seu pare Marian Fortuny Marsal
En aquest entorn va néixer, a Granada, el seu fill, Mariano. La família Fortuny-Madrazo es trasllada a Roma i allí va morir el pare. La viuda decideix anar, ambs els dos fills petits, a viure a París,  i després a Venècia on es va afincar fins la mort. Desgraciadament avui molts només recorden els Fortuny y els Madrazo pels noms dels carrers de Barcelona i Madrid (i potser ni això!).
Instal·lats a Venècia, al Palazzo Martinengo, els Fortuny són: la mare,  Cecilia de Madrazo, i els dos fills, María Luisa y Mariano Fortuny de Madrazo. Més endavant Mariano comprarà el Palazzo Orfei i installarà allí el seu “laboratori” on treballarà amb la seva companya i esposa, Henriette Nigrin, fins la seva mort.
L’escriptor i poeta Henri de Régnier al seu llibre La altana o la vida veneciana (1899) parla dels Fortuny i diu:
Palazzo Martinengo - Mare i filla:
Cecília de Madrazo i María Luisa Fortuny
«L’antic Palazzo Martinengo, del sXVIII, amb una estructura robusta però amb no massa gràcia, amb el seu aspecte gris i crepuscular, i tot i que la gòndola acostuma a estar amarrada al seu embarcador, té l'aire d'estar deshabitat. Madame Fortuny ens vol ensenyar l’admirable col·lecció de teixits antics que ha reunit. És la mare de Mariano Fortuny, pintor de talent i amb un esperit dotat de d’una curiositat molt aguda. Amb un geni inventiu extraordinari Mariano està implicat en vàries investigacions tècniques. Com els mestres del Renaixement no es dedica a una sola activitat, sinó a vàries i ben diverses a la vegada: la llum –sobre tot la llum–, i la il·luminació escènica; els procediments de la tintura i l’ornamentació dels antics teixidors; crea i fabrica tapissos i vestits amb teixits meravellosos. La seva mare, madame Fortuny, ens acull amb la seva amabilitat i ens ensenya la gran galeria del palau Fortuny, una gran sala amb sostre altíssim  i a les parets esbossos de Fortuny pare i interessants estudis del fill Mariano. Ens confessa que sempre ha tingut el gust per les teles antigues, per qualsevol peça escapada del temps que permeti evocar intacte tot el seu esplendor. La primera peça que va comprar va ser a Espanya: un antic vellut porpra amb reflexos de sang amb una decoració de magranes madures. A Venècia, de tant en tant, venia al palau alguna velleta veneciana i li ensenyava una peça preciosa, relíquia de la família, restes del passat que ella comprava. Madame Fortuny i la seva filla s’acosten a un gran bagul i obren la pesant tapa: allí descansen, perfectament plegats i exposats els teixits que ens van treient i ensenyant amb molta cura: el primer de tots un admirable teixit de vellut estampat amb arabescos, del sXV, d’un blau fosc estrany, profund i pur que és com el mateix vestit de la nit. Després els pesats velluts de Venècia, Gènova o Orient, suntuosos i delicats, brillants i estampats amb rams vegetals i figures i fulles, velluts que podien haver vestit els duxs i els califes, brocats, sedes, tafetans sembrats de flors i vaixells que al sXVIII duien els vestits d’homes i dones, i teles de tots els colors i de tots els teixits, uns amb la forma del cos i d’altres llargues peces o retalls… Madame Fortuny dirigeix el sorprenent concert de teles enmig del del sicenci del crepuscle venecià».
Aquesta sola estampa ja demostra el tarannà dels Fortuny. «Renegar de la tradició és renunciar a l’art, no hi ha art sense tradició com tampoc no hi ha arbres sense arrels». Aquestes paraules de Mariano Fortuny són l’essència de la seva vida.
Parlar d’aquest personatge és endinsar-nos en un món gairebé desconegut per la majoria dels mortals espanyols. Mariano Fortuny de Madrazo va viure a cavall dels sXIX i XX. Inventor, escenògraf, esteta, pintor, escultor, gravador, fotògraf, alquimista, industrial, tintorer, creador de colors inimaginables amb fòrmules secretes, teixidor, dissenyador tèxtil de vestits, xals, bosses, alfombres i coixins –tot de seda i vellut–, empresari, comerciant, col·leccionista… El “mag de Venècia”: ell va ser qui va “vestir” la llum amb els seus dissenys i creacions de làmpades. Un mag de la moda: ell va ser el creador de dues peces inigualables i inimitables, el xal Knossos i el vestit Delphos. Encara avui, més de cent anys després, ningú sap com va fer la majoria d’aquestes coses. Es va endur el seu secret a la tomba. Per fer tot això va necessitar l'ajut incondicional de la que serà la seva esposa, Henriette Nigrin, de qui en parlarem en un altre escrit.
Els Madrazo
José de Madrazo
(17891-1859)
fundador de la saga
Mariano Fortuny de Madrazo, orfe de pare des dels 3 anys, va viure immers en l’ambient de la família dels de Madrazo fins la seva mort. Els Madrazo eren una saga de pintors que es remunta al sXVIII. Un santanderí, José de Madrazo, pintor de cambra de Carles IV i Ferran VII, es casa amb la polaca, Isabel Kuntz, filla del pintor Tadeusz Kuntz. Acadèmic de l’Accademia Nazionale di San Luca de Roma, director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i director del Museo del Prado. El seu fill Federico també serà pintor de cambra de la reina Isabel II i director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i del Museo del Prado. La saga Madrazo que envolta la família dels Fortuny es compon de tres fills pintors, dos néts pintors, una néta artista que canta i toca el piano, Cecilia Madrazo, casada amb el pintor Mariano Fortuny i Marsal. Enmig d’aquest aiguabarreig viu un dels bésnets de la saga: Mariano Fortuny de Madrazo. Aquesta barreja de cultures i el moure’s amb soltura entre Madrid, Paris i Roma fa que vagin fent amistats, relacions i aconsegueixin èxits a mitja Europa: són part de la high class painting europea. Set personatges Madrazo ronden pels voltants de la casa dels Fortuny: la mare, la germana, oncles i cosins… tots artistes.
Entorn artístic i cultural
Marcel Proust, autor de
A la recerca del temps perdut
No només els Madrazo formaran l’entorn cultural i artístic de Mariano Fortuny. Proust i d’Annunzio van ser els dos màxims divulgadors dels vestits de Fortuny. Proust el cita moltes vegades a A la recerca del temps perdut i sobre tot a La presonera és on més vegades apareix Fortuny citat.

«I aquesta robe de chambre que fa tanta mala olor, fosca, envellutada, motejada, amb estries d’or en forma d’ales de papallona…?
–Ah!, és de Fortuny.
El que més agradava era tot allò que feia Fortuny. Fortuny amb aquests vestits, fidelment antics però poderosament originals, fa aparèixer la Venècia saturada d’Orient, recobra el passat, però no per fer una mala còpia, o una senzilla còpia, sinó per reinterpretar aquest passat, aquests teixits i fer amb ells una cosa extraordinàriament moderna». (La presonera, Marcel Proust).
Era el temps de la Belle Époque. La Ciutat de la Llum acollia aristòcrates que regentaven salons on coïncidien amb la burgesia, intel·lectuals, dandis, i artistes consagrats i novells, tots plenament insertats en el vèrtex de la cúpula de l’estabishment cultural, tots pertanyen a la cresta de l’ola de la vida d’aquest moment. Així escriptors com Baudelaire, Valéry i Mallarmé –que l’introdueixen en el simbolisme–, Bergson, d’Annunzio, A. France –premi Nobel el 1921–, M. Proust, JJ. Rousseau, T. Gautier, O. Wilde, H. James, J. Ruskin…; pintors com Cézanne, Dalí, Degas, Delacroix, Klimt, Manet, Monet, Renoir, Sert, Van Gogh…; aristòcrates com Holenhole, Layard, Albrizzi, Curtis…; músics com Cosima Liszt –esposa de Wagner–, Albéniz…; arquitectes com HoffmannHaussmann…; modistes com Poiret, Worth, Doucet… Tots aquests, joves i no tan joves, conformen la societat parisina d’aquest moment.
Richard Wagner (1813-1883)
Mariano va tocar innombrables tecles i totes bé, com un “home del Renaixement”. Cap estament va deixar d’influir en la formació de Mariano Fortuny. Tenia la idea, com Miquel Àngel, com Leonardo, com Wagner, de l’artista total, això el marcarà tota la vida i consolidarà la seva personalitat artística. Mariano abraçarà aquesta estètica wagneriana després dels viatges que, des dels 19 anys, fa a Bayreuth on descobrirà que l’òpera és el compendi de totes les arts, no un drama al que se li subordina la música: l’art engloba totes les disciplines. El seu lloc d’inspiració és el món i per això no s’estava mai quiet, encara que afincat a Venècia viu i viatja contínuament a Granada, Roma, París, Bayreuth, Barcelona, Madrid, Marroc, Grècia, Egipte, Sudan… Però per damunt de tot, tot els seus viatges seran entre Venècia, París i Bayreuth.
*          *          *
Mariano Fortuny de Madrazo va morir a Venècia als 78 anys d’edat. La seva tasca com a pintor i decorador (innombrables quadres i dibuixos); com a inventor d’estris sobre la llum i l’escenografia (10 patents); com a dissenyador i modista (quatre patents); com a industrial teixidor (fàbrica a la Giudecca); com a comerciant (palau Orfei, quatre tendes a Paris, una a Londres, dues a New York)… li va reportar moltes distincions i reconeixements. La seva viuda, Henriette Nigrin va continuar la tasca fins on va poder. Es va vendre la fàbrica a una dissenyadora americana i amiga seva, Elsie Mc Neill Lee. Aquesta queda viuda i es casa amb el comte italià Alvise Gozzi i es converteix en Elsie Lee Gozzi, “la contessa”. Aquesta la va vendre als actuals propietaris, la família d’origen àrab Maged Riad, pare, i els fills Mickey i Maury, que continuen amb la fàbrica a la Giudecca i la tenda a New York.

Pintura
En el camp de la pintura als 22 anys pinta La meva germana Maria Lluïsa i Sigmundo y Sigilinda (per aquest quadre obté la 2ª medalla a l’Exposició Internacional de Munich); als 23, fa la primera exposició a la Guildhall Gallery de Londres i pinta Parsifal, Las muchahas Flores (Medalla d’Or de Segona Classe a l’Exposició Internacional de Munich) i Nu femení; als 24, Mujer con vestido rosa acarreando un cubo de agua i Estudio de cabeza de mujer; als 25, Retrat de Giorgia Clementi; als 27, Parsifal se prepara para matar al cisne; als 28, retrat de la Princesa Zita Holenhole, exposa a las Galerias Layetanas de Barcelona, pinta un Retrat de la seva mare, nova versió de El abrazo de Sigmundo y Sigilinda, pinta Henriette con vestido Pompeyano; exposa a Paris; fa una exposició antològica a Milà: 89 pintures, 4 gravats, 7 còpies de grans mestres, dissenys teatrals, peces tèxtils; pinta Vistas de Egipto, Henriette contemplando estampas; fa una sèrie de Autoretrats; exposa a la Biennal de Venecia.
Distincions que va rebre

Acadèmic d’honor de la Accademia di Belle Arti de Venècia (26 anys), Comissari vitalici de la Biennal de Venècia, Acadèmic de la Academia de Bellas Artes San Fernando de Madrid, Cònsul honorari d’Espanya a Venècia, Comissari organitzador vitalici del pavelló d’Espanya a la Biennal de Venècia, Medalla de Plata al Mérito al Trabajo, Ufficiale de l’Ordine della Corona d'Italia, Chevalier de l’Orde National de la Légion d’Honeur de França, Encomienda de la Orden de la Segunda República Española.