dijous, 26 de març de 2020

#covid-19 – ante virum, nunc virum, post virum

ante virum
Per Nadal tots vam celebrar les festes com si res. Al cap de pocs dies va sortir una notícia, lluny de nosaltres, que deia que hi havia un virus raro per allà a una ciutat de la Xina. Per primera vegada vam sentir la paraula Wuhan, el nom de la ciutat on va sorgir el virus el dia 1 de desembre de 2019. Després ens vam aprendre el nom de Hubei, la província a la que pertany la ciutat.
A Europa tots vam continuar com si res, com si allò fos una cosa tan llunyana que no ens afectaria. Les notícies anaven donant senyals d’alerta però nosaltres seguíem amb les mateixes rutines. La Xina continuava estan molt lluny. Van tancar Wuhan a cal i canto, 11 milions de persones confinades! Aquí ens pensàvem que no n’hi havia per tant. Aquest xinos són uns exagerats! Al cap de pocs dies van tancar a cal i canto tota la província de Hubei: 60 milions de xinos confinats! Encara que és molta gent, amb 1.400 milions d’habitants que té la Xina, Wuhan és un 1% i Hubei un 4%. Aquí continuavem pensant que no era rés important…
Però el tema es va anar complicant: Corea, Japó, Singapur, Malasia, Taiwan, HongKong… tot el sudest asiàtic s’anava contaminant… I va saltar a l’Índia, a l’Iran… Fins que a finals de gener va arribar a Europa: França, Alemanya, Itàlia, Espanya… I als USA. I a Sudamérica. Avui tot el món està infectat!!
¿Com és possible que les autoritats no hagin parat l’expansió? ¿Com és possible que en un món amb tants tècnics, científics i biòlegs i amb una biotecnologia a l'abast de la mà, en un món tan "savi" sobre la vida, hagi pogut passar una cosa d’aquestes? ¿Qui és el culpable…? ¿Dón ha sortit aquest maleït virus? 
El 2015 Bill Gates ho va vaticinar en una conferència (si klikes veuras el video, no te'l perdis)
Estem preparant molta gent per una guerra nuclear, amb simulacres i entrenament de soldats per poder-los enviar a llocs amb situacions difícils, però no estem fent el mateix per parar epidèmies amb metges i infermers, no estem investigant, no els estem preparant per poder desembarcar a països amb epidèmies per tal que les aplaquin… La propera guerra no serà amb una bomba atòmica, serà amb un virus. Amb l’èbola no és que falles el sistema, és que no teníem cap sistema. Va ser un fracàs mundial. Podria ser que la propera epidèmia sigui més devastaora que l’èbola. Tenim tota la ciència i la tecnologia i grans avenços en biologia. Tenim tots els instruments però no fem res.
A tot Espanya s’han anat rediuïnt els ajuts a la sanitat, s’han anat reduïnt metges i hospitals i ara paguem les conseqüències. L'interès dels presidents Mas, Puigdemont i Torra per la sanitat ha estat nul. El setembre del 2018, quan la recuperació ja era notòria, els sanitaris, volien abordar sous, condicions laborals i llits hospitalaris però ningú de la Generalitat estava per la feina. Recordem que el 2011 hi havia a Catalunya 35.500 llits i el 2018 35.750: pocs més que set anys abans, en plena crisi.
nunc virum
Ara ens trobem ofegats per la realitat de la situació que no volíem veure. Estem fent entre tots un curs accelerat de supervivència amb decisions diàries i canviants, a curt termini i amb efectes immeditats. Al món hi ha ara (perquè això canvia cada minut) 600.000 infectats, a Europa 250.000 i a Espanya 65.700. Dels morts -5.130 a Espanya- val més no parlar-ne i suposo que ningú sap la xifra exacta o no ens la volen dir per no espantar-nos. Quan això acabi, que acabarà, els que quedin per explicar-ho ja sabran les xifres.
Un fotimer d'empreses tancades, més d'1,5M d'expedients de regulació a data d’avui, reducció o cancel·lació de lloguers mentre duri l’estat d’alarma, no sabem com continuarà ni com ens en sortirem. La incertesa és total i cap pronòstic que realitzin serà fiable perquè encara que sabem com afrontar la no propagació del virus, no tenim ni antivirals ni vacunes per lluitar contra ell. 
Estem afrontant una destrucció social, econòmica i anímica i fan falta mesures per fer desaparèixer la pandèmia i que deixi de morir gent. Sense empreses, sense llocs de treball, sense ingressos s'han de prendre mesures excepcionals. Tots estem involucrats. En una setmana hem canviat els hàbits, el comportament i les prioritats. Hem après a viure d’una altra manera, més lenta, de més convivència a dintre de casa, però amb la por al cos per si apareix el maleït covid-19 a casa nostra.
Tots ens fem la mateixa pregunta: ¿per què? ¿Què ha passat perquè ens passi això? Hi ha un video d’un italià anònim que circula per les xarxes que ho explica d’una manera molt didàctica. Heus aquí algunes frases:
Hola, soc el covid-19. Perdoneu el poc preavís, però no he pogut avisar de quan arribaria.
¿Per què soc aquí? Perquè estava cansat de veure com us agrediu en comptes d’ajudar-vos, de com us destruiu, de com tracteu el planeta, de com us parleu els uns als l’altres. Estava cansat dels abusos, de la vostra violència, de les guerres… Dels vostres conflictes interpersonals i dels vostres prejudicis. De la vostra superficialitat, de la vostra obsessiva cerca d’un nou vestit, d’un nou smartphone o d’un nou cotxe per aparentar…
El missatge que us vull enviar és simple: L’única cosa important a la que heu de dedicar totes les vostres energies d’ara endavant és simplement una: LA VIDA. La vostra i la de tothom.
Us he reclòs i aïllat, lluny dels pares, dels avis, dels fills i néts. Perquè entengueu quant n’és d’important una abraçada, el contacta humà, el diàleg, una encaixada de mans, una nit entre amics, una passejada, un sopar o córrer a l’aire lliure.
Sou tots iguals, no feu distincions entre vosaltres. Jo estic aquí de passada, però aquest sentit de proximitat i col·laboració que he creat entre vosaltres en poquíssim temps haurà de durar per sempre.
Quan ho celebreu, jo ja hauré marxat, però recordeu de no ser millors persones només en la meva presència.
Adéu.
El covid19 ens ha portat, a més, diferents formes de fer. Ara es traballa des de casa (teletreball), els metgen recepten des de casa (teleassistència), els concerts, teatre, cinema… ho veiem des de casa (abans ja ho vèiem, però ara és tot i per força), llegim des de casa… (ja es feia però no tant). La polució ha baixat en picat (sense avions, sense vaixells, sense cotxes…). I la pregunta que cal fer és: si així, en una situació excepcional funcionem bé, ¿perquè no continuar igual un cop hagi passat la pandèmia? Si molta gent treballés des de casa, ¿no mantindríem la reducció dels agents contaminants? Penso que és un tema per pensar-hi.
I a més aquesta situació ha portat que "la imaginació al poder” s’hagi apoderat de molta gent. La prohibició de celebrar reunions, conferències, actes de culte, amb gent ha fet que tothom s’espavilés per poder arribar a molta gent.
En el camp de l’església els mossens davant la impossibilitat de celebrar la missa i sagraments en comptes de prendre’s aquest temps com unes vacances han despertat la seva creativitat i han envaït les xarxes socials amb més misses que mai, exposicions al santíssim, rosaris, via crucis… I ara, quan arribi la setmana santa trobarem totes les funcions a les xarxes. Han arribat a tot el món. No s’han adormit, continuen desperts. Inclús un mossèn de Mariland (USA) s’ha posat al carrer, davant la parròquia, per rebre la confessió dels feligresos sense baixar del cotxe. I s’ha posat un antifaç per respectar l’anonimat de la gent.
Sobre la Setmana Santa hi ha qui diu que no n’hi haurà. No és veritat, ha començat ja fa dies:
amplieu la foto i
veureu el text sencer
Molta gent, sense vestes, que dóna positiu del coronavirus, el personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, Natzarens de bata blanca que es carreguen la creu del dolor, el Getsemaní dels científics i metges que suen sang i aigua per trobar un tractament… Jesús passa aquest any pels carrers en la gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom. Hi ha una gran corrua de Cirineus i Veròniques i Jesús cau a terra cada vegada que sentim les xifres dels morts. I la Passió continua amb corones d'espines, amb l'agonia per falta de respiradors i el rostre de la Dolorosa es reflecteix en tantes mares que sofreixen la mort d’éssers estimats.
Post virum
Aquest és el tema més preocupant. ¿Què passarà quan hagi passat el virus? No ho sabem, però davant la greu situació personal, laboral i econòmica el tema no es resoldrà fàcilment. Farà falta que la gent es pugui guanyar la vida, que hi tornin a haver empreses, llocs de treball, botigues i mercats.
Pel que fa a nosaltres, els ciutadans supervivents afectats pels efectes del virus, deixarem de comprar coses inútils, es produirà un retorn a l'essencial, farem millor ús de el temps i aprendrem a valorar-lo com un bé escàs i preciós. El nostre paper consisteix a fer possible que aquesta transició sigui el menys accidentada possible en lloc d'un camp de ruïnes. Com més aviat posem en marxa aquesta estratègia, abans podrem sortir d'aquesta pandèmia i de la terrible crisi econòmica resultant.
Quan això s’acabi entrarem en una economia de guerra, és a dir començar de zero, no continuarem l’activitat deixada fa dos mesos com si res no hagués passat. Els estats no voldran perdre autonomia i Europa no tindrà la unitat necessària. Els USA, acabada la II Guerra Mundial van idear el pla Marshall, un ajut a tot Europa de 200.000M d'€ a valor d'avui. Però avui el futur d'Europa, amb uns països al sud endeutats fins al coll i d'altres al nord amb superàvit, depèn, com el 2008, una vegada més, del que faci o deixi fer Alemanya. Aquesta vegada, el nou pla Marshall depèn dels propis europeus. Però que no ens passi de llarg com l'anterior i ens tornem a quedar, només, amb la pel·lícula del Berlanga i haguem d'esperar, com l'altra vegada, que es recuperin les clases mitjanes europees i vinguin a redescobrir el sol d'Espanya.
Però pensem en els milions de persones afectades pels ERTES, pels ERES, per l'atur, pels acomiadaments, pels que no poden anar a treballar i no tenen cap benefici… ¿Tothom podrá tornar a treballar l'endemà que tot hagi acabat? ¿I les empreses i autònoms que tancaran? I les grans empreses que hauran de refer el teixit productiu, ¿tornaran a contractar tota la gent? ¿Estarem assistits igualment per la sanitat? Estem al començament de la Passió que ens tocarà viure aquest any. Perquè ningú ens explica què passa ara a la Xina: ¿tots treballen una altra vegada?
Quan els hotels obrin hauran d'esperar que hi vagin clients, quan el ram tèxtil obri, haurà d'esperar que pugui fabricar i que la gent compri, quan les aerolínies obrin hauran d'esperar que la gent compri billets, la indústria de l'automoció ¿podrà vendre els cotxes que ara té en stock i en podrà fabricar de nous…? Tota l'activitat econòmica i social estarà parada. Això vol dir tornar a començar. I els ciutadans haurem après a passar amb menys coses, amb menys comoditats, amb menys necessitats, amb més senzillesa… I de moment, ni viatjarem tant, ni gastarem tant, ni ens crearem tantes necessitats.
És hora d'establir unes noves prioritats, és hora de deixar enrere els circs actuals on es mou una quantitat immoral de diners futbol, GP, F1, JJ.OO., campionats del món de qualsevol cosa, grans convencions (s'ha vist que es poden fer des de casa), els shows de les passarel·les…–, és hora de fer caure els actuals ídols del pedestal (futbolistes, pilots, actors de cinema, esportistes d'"elit"…) i cercar-ne de nous entre la gent que ara hem descobert, entre la gent que hem vist com arrisca la vida pels demés fins a donar la pròpia.
Els estats s'han de posar les piles en la inversió en investigació biotecnològica i en la dotació de recursos en l'atenció sanitària. És hora que els estats deixin els pressupostos militars de guerra, que són per destruir, i dediquin els recursos a la recerca de mitjans que ens puguin sanar en situacions com l'actual. Si entre tots no fem aquesta catarsi, quan torni un altre virus, que tornarà, tornarem a caure en el mateix parany. 
Després del covid-19 ha de néixer una nova mentalitat. Hem de deixar de pensar d'un a un per pensar entre tots, ajudar els països pobres per tal que tinguin un sistema de salut fort, formar els metges i sanitaris perquè puguin actuar com els militars: capaços de desplaçar-se on faci falta en un obrir i tancar d'ulls, per tal de tenir un sistema de resposta eficaç ja que tenim tota la ciència i la tecnologia: tenim tots els instruments però no fem res!
A nosaltres, els ciutadans del carrer, el que hem de fer ara és obeir les indicacions de les autoritats, esperar que els polítics prenguin les mesures adequades, ara i després, i demanar al Déu del cel que ens ajudi en aquest mal pas, que s'acabi el més aviat possible aquest temps de prova.






dilluns, 16 de març de 2020

persones 7 –joan sales ll – l’obra

Portada del num 12 de Quaderns a l'exili
Parlar de l’obra de Joan Sales no es pot fer parlant només d’Incerta glòriaJoan Sales és un monstre de la literatura catalana malgrat se l’hagi volgut relegar a l’oblit per la seva manera de fer, per les seves idees sobre Catalunya, per haver escrit “només una novel·la” i per ser catòlic. L’obra de Joan Sales abasta la seva tasca com a poeta, escriptor, traductor, autor d'articles, pròlegs, cartes i editor. Després veurem el seu llegat.
El concepte que Joan Sales tenia de la llengua literària és visionari i enceta un debat que encara és vigent avui dia. Respecte al model de llengua, Sales va dir que ell escrivia 
el català que parlava, que és el que fan tots els escriptors de literatures sèries.
En aquell moment va trobar l'oposició dels que havien agafat com a model el francès, i que no valoraven prou el català que parlava la gent:
Era una llengua viva, plena d'expressions pròpies, i amb algunes coses que el distingien de les llengües veïnes i eren una riquesa del català, una d'elles era l'article personal en els noms propis de gent coneguda i pròxima: «la Maria», per exemple, perquè «Maria» a seques és la mare de Déu.
Aquest suposat antagonisme entre “gramàtica” i “vida”, va dur Sales a adoptar alguns castellanismes, al seu parer, «inevitables»: caldo, guapo, silló, enterro, quarto, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat… alguns dels quals ja fa temps que són admesos; vulgarismes com busca (per cerca recerca), cuidar (per tenir cura), curar (per guarir), descuidar (per negligir)…; o bé a fer ús de per (en comptes de per a) en els diàlegs i davant els infinitius. De tota manera “les seves innovacions sembla que no eren tantes com el seu apassionament podria fer suposar ni gratuïtes com els seus detractors pretenen”.
La primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, ¿per a què són?
De tornada a Catalunya Joan Sales es va presentar a unes oposicions a corrector de la Generalitat, presidides per Pompeu Fabra, i va treure el número u ex-aequo. Va ser mestre de català. 
Aquesta quarteta, adreçada als puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dóna una idea de com devia ser en Joan Sales i perquè tenia tants enemics dintre el món catalanista. 
Tots aquests éssers tan purs, 
amb tots els seus àdhucs i homs 
i tan carregats de llurs, 
m'estan tocant els quelcoms.
Sales és, per damunt de tot, un gran lector primer de Stendhal i, més tard, de Dostoievski. Més endavant s’interessà per la literatura de grans escriptors i filòsofs francesos catòlics com Mauriac, Bernanos, Mounier, Gabriel Marcel Teilhard de Chardin
«La literatura de Joan Sales, construïda amb un estil vigorós, s’omple de ressonàncies metafísiques i proposa una visió global de l’aventura humana, de manera que el lector es troba immers en un món exaltant, ple d’energia física i intel·lectual. I així ho mostren els autors dels epígrafs que encapçalen alguns capítols de la seva novel·la Incerta glòriaGracián, Pascal, Baudelaire, Bergson, Chesterton, Kirkegaard, S Weil, Camus, M Torres, i un destacat Dostoiveski, presentat per Sales com el millor exemple d’un model de literatura que penetra intensament en la condició humana».
Les diverses facetes de l’obra de Joan Sales posen de manifest el seu tarannà efusiu, arravatat, molt personal, amb un olfacte literari indiscutible. La seva prosa és equilibrada i elegant, posseeix una estranya força i exactitud, una claredat magnètica inimitable que com diu Màrius Torres: «El lector sent com si calvalqués un poltre potent, capritxós, impulsiu i amb un encasellament perfecte. És un estil amb cos: ossos, músculs, nervis i tendons».
Sales comença a escriure i a fer poesia. A l’exili escriu Viatge d’un moribund, recull de poemes que publicarà a Barcelona quan torni. Quan li pregunten, sobre el Sales poeta, per què va abandonar la poesia respon:
Bé, més aviat ella em va abandonar a mi. La poesia –evidentment, la lírica– és una cosa molt gran; per tant, quan notes que se’n va la inspiració (paraula que ara no s’usa gaire, però que és la millor que tenim per explicar-ho), més val no insistir.  Com diu un poeta francès del segle xvi, Joachim du Bellay, «et les muses de moi comme étrangeres fuient».
I quan es va negar, a partir d’un cert moment, a fer poesia ens diu:
M’he negat i em nego, per les raons que li deia: la versificació seria correcta, el llenguatge també, però hi faltaria aquell alè que és l’essència de la poesia lírica. Miri, tenim el cas de Carles Riba, una persona honestíssima i un català exemplar, a més d’un intel·lectual rigorós, va escriure coses molt bones de jove, com el Primer llibre d’Estances, però va cometre l’error d’insistir quan les muses el van abandonar: va fer aleshores una poesia cerebral, que no fa ni fred ni calor. Ni el seu bagatge cultural ni el seu rigor intel·lectual li ho podien compensar. 
Editorial del num 1
A l’exili a Coyoacán, Mèxic, crea, amb altres exiliats, els Quaderns de l’exili (1943-1947) una revista mensual que arribarà a tenir una tirada de 4000 exemplars i es publicaren 26 números. Tocava temes com textos literaris, critica de llibres, assajos, noticiari català de tota Amèrica, activitats antifranquistes… i no deixa d’escriure mai. Aquí publicarà, en el número 12 de març del 45, el seu famós article Els Òrsides, una crítica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país. El seu últim article serà La Batalla del Bruc, al número 26. A Quaderns de l’exili també signava com Masades de Segura, Marc Vallès i Joaquim Vallès.
Des d'allà va editar, amb estudis i anotacions, L'Atlàntida Canigo, de mossèn Cinto; La nacionalitat catalana de Prat de la Ribai la primera edició de les Poesies de Màrius Torres.
Comença amb les traduccions en castellà: Gustave FlaubertMadame Bovary; Fiódor DostoievskiLos hermanos Karamazov; Pearl S. BuckLos hijos prohibidos. I en català: Aurora BertranaEntre dos silencis; Nikos KazantzakiEl Crist de nou crucificat; Fiódor DostoievskiEls germans Karamàzov;  Loís DellucEl garrell;  François MauriacThérèse Desqueyroux.
Comença a embastar la seva novel·la, Incerta glòria, però no s’hi ficarà de valent fins que torni de l’exili a Barcelona.
No deixa mai d’escriure ni de publicar i ho fa de manera extenssíssima. Quan se’l critica per la seva poca producció diu:
Crec, amb tota franquesa –i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi–, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista. Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part. Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen que…
(Aquí s'explaia explicant tota la feina feta: una novel·la, Incerta glòria, de 900 pàgines, que podrien ser com quatre novel·les; Cartes a Màrius Torres de 700; les traduccions d'obres que he citat abans, també molt extenses; tot el que va escriure a l’exili i a la tornada…). 

Vegem-ne uns exemples:
Obra literària: assaig, correspondència, novel·la, poesia, teatre
Viatge d'un moribundrecull de poemes seus escrits a l’exili; adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna; primera edició d’Incerta glòria (315 pagines); Corona literària a la Mare de Déu de Montserrat; En Tirant lo Blanc a Grècia, libreto d’òpera bufa en vers; Cartes a Màrius Torres, (700 pàgines, amb la Notícia biogràfica de 70 pàgines; En Tirant lo Blanc o Qui mana a Can RibotEpistolari Joan Corominas & Joan SalesCartes Completes: Mercè Rodoreda/Joan Sales; darrera edició d’Incerta glòria i definitiva amb 910 pàgines.
Articles en publicacions periòdiques
Impossible reproduir-los tots. En té 62 sobre qüestions de llenguatge, jocs florals, història, universitat, cultura… la majoria a Quaderns de l’exili.
Editorials a Quaderns a l’exili: 13
Pròlegs, estudis històrics i literaris i col·laboracions en volums: 32
El pròleg a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines  té 70 pàgines;
Adaptacions, antologies i edicions.
Rondalles escollides de Guimerà, Casaponce i Alcover; Rondalles gironines i valencianes; Rondalles d'ahir i avui; Rondalles escollides de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer; col·labora en la Historia de España de Ferran Soldevila; edició de la Imitació de Jesucrist, de Kempis.
Al final d’aquest recull de feina feta Sales acaba dient: 
Afegiu-hi encara la feinada de La Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia. 
Perquè quedi palès que no és immodèstia transcric unes paraules de Ferran Soldevila al prefaci del volum tercer de la Història dels catalans. Referint-se a la col·laboració de Joan Sales el qualifica com a: 
«deus ex machina d'aquesta obra. Com en altres casos, la intervenció de Joan Sales sembla, més que decisiva, clarament necessària per concebre, projectar, arrencar i organitzar les iniciatives que ell mateix va promoure dins de la seva activitat editorial a la tornada de l'exili».
«La cerca, tria i redacció dels epígrafs a la il·lustració de l'obra (cinc volums!) i una il·lustració abundantíssima en tots els volums revelen una faceta poc coneguda de la força creativa i del vast bagatge documental i intel·lectual de l'autor d'Incerta glòria. Sales demostra prou aquestes qualitats, tant per l'exactitud de la informació com per la redacció, d'esperit volgudament assequible».
Aquesta és la “feinada” de La Història dels catalans a la que es referia el mateix Joan Sales.
Quan torna a Barcelona, el 1948, Sales entra com a conseller literari de l’Editorial Ariel. Així comença la seva aventura editorial que el portarà a fundar el 1955, amb en Jaume Aymà, el Club dels Novel·listes. La seva concepció de l’edició de llibres farà que també tingui cura de qüestions de tipus material i de disseny: tapa dura, amb sobrecoberta, lletra i interliniats amplis, abundosos espais en blanc... una delectació per als que sabem bé què és un llibre. Com a editor Sales es regia per uns criteris morals molt clars per a ell. Exercia públicament d’editor catòlic i tothom sabia que estava en contra de les immoralitats.
Els criteris del Club dels Novel·listes sempre han estat els mateixos: viure del públic, fer novel·les que siguin llegides de forma i manera que elles mateixes es paguin el que costa publicar-les i donin alguns diners als autors, sense haver de recórrer ni als premis rifes literàries, en realitat– ni als mecenes que a Catalunya no n’han faltat mai– però que falsegen la literatura quan en són massa. L’altre criteri del Club fa referència a qüestions morals; no he acceptat mai una novel·la que faci, per exemple, una apologia de l’homosexualitat... 
«Però en l’obra de Llorenç Villalonga, que vostè va donar a conèixer, certs trets homosexuals hi estan presents…».
Bé, Villalonga diu i no diu, la seva prosa és elegant... I, a més, Villalonga era metge, psiquiatre, sabia que aquestes coses existeixen, això no ho podem pas negar. Una cosa és al·ludir-hi, i una altra fer-ne l’apologia. 
«¿El Club només edita novel·les literàriament de tall clàssic? ¿Aquest és un altre criteri editorial?».
He rebutjat totes les novel·les que eren difícils de llegir o fetes pensant en especialistes de literatura. El públic vol novel·les que li contin una història, amb un principi i un final. Novel·les que es facin llegir. El Club es malfia d’una mania que de l’antiguitat està tipificada com a grafomania, el vici d’escriure a raig fet. 
Des del principi ens vam proposar editar novel·la perquè precisament els franquistes ho volien impedir i perquè era l’única manera de fer una literatura contemporània nacional. Primer vaig anar a fer la guerra com a voluntari del govern legítim de Catalunya. Després, des de les pàgines dels Quaderns de l’Exili per l’organització d’una unitat de voluntaris de parla catalana.
La necessitat d’abastar un públic extens supeditava el model de llengua literària, que havia de defugir el purisme a ultrança i situar-se en un nivell proper al del registre oral (del català popular, ric i genuí, s’entén, no pas el d’un patuès, ni tampoc el d’un periòdic, posem per cas). Una llengua, en suma, que no pequés de literària, de poètica a la manera de la dels felibres, i que es caracteritzés per la vivesa, la naturalitat i la versemblança en els usos més diversos. El millor estil és el que no es nota.
Per acabar amb la seva aventura editorial he de fer menció a l’affaire, silenciat, que Max Cahner Ramon Bastardes li van provocar amb la fallida de la distribuïdora IFAC. Aquesta va néixer amb la intenció de procurar les vendes de la producció editorial i discogràfica catalana. Animats per la venda de llibres Cahner Bastardes es fan editors i creen Edicions 62. Diuen que només faran assaig pero ben aviat el deliri de grandesa els porta a adoptar narrativa i, lògicament, entre els editors de la distribuïdora IFAC. Multipliquen títols, incrementen els tiratges, proposen drets d’autor inassumibles… I tot això ho pagaven amb els fons d’IFAC i deixant de pagar als clients de la distribuïdora. Lletres retornades, impagades… i els creditors eren: Cavall Fort, Edigsa, Proa El Club Editor de Joan Sales. El 1969 IFAC li devia a Joan Sales un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. La majoria no es van refer. Sales va demanar un crèdit a Banca Catalana i el va tornar en un any. Mai els va voler denunciar perquè es tractava de “catalans” i “no es pot portar als tribunals a un compatriota i antifranquista”. Es va refer economicament, però moralment mai. (Cap enciclopèdia explica aquest affaire. Ni què era IFAC. Del 1980 al 84 Pujol va fer a Max Cahner Conseller de Cultura de la Generalitat).
M'estimo més un home bo sense talent que no pas un de llest i malànima. Suposo que com tothom.

Joan Sales amb Joan Corominas
Escrit anterior:
https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/02/persones-7-joan-sales-l-la-persona.html




dilluns, 24 de febrer de 2020

persones 7 - joan sales l - la persona

L’any 1971 vaig comprar un exemplar de la quarta edició de la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, amb la intenció de llegir-la ben aviat. La feina, la família… van anar retardant la lectura. De tant en tant l’agafava, en llegia unes pàgines i la tornava a deixar. Així va anar passant el temps però sempre la tenia al prestatge del davant, amb la sobrecoberta groga del Club dels Novel·listes, que em recordava, dia rera dia, semana rera setmana i any rera any, que l’havia de llegir. L’agafava i la deixava. I així han passat gairebé 50 anys! L'estiu passat la vaig llegir.
*     *     *

Hi ha molts aspectes en la vida de Joan Sales que defineixen la seva manera de ser. Sempre va ser un escriptor-editor independent. Mai deixava nungú indiferent. Es diu d’ell que és un personatge poc conegut. Sí, és veritat, però per damunt de tot, tal com diu la seva néta Maria Bohigasés un personatge mal conegut.
Sales era un militant que va posar la literatura al servei de les seves causes: Catalunya, llibertat, democràcia… Va estudiar totes les ciències: alquímia, heràldica, astrologia, mística… Sempre ho explicava tot per preservar de l’oblit la seva experiència vital. Sempre va anar a la seva sense importar-li el què diran:
Sóc un escriptor indefinible. Sempre he tingut un cert orgull a anar per les meves… Ser franctirador… que tira sol
Sales és l’autor d’Incerta glòria, però la seva història sembla una glòria incerta. Al seu entorn es va crear un ambient, per part de la nomenklatura catalanista de l’època, per la seva manera de ser, de fer i de dir, que el va crucificar. Sales va intentar enterrar-ho tot en l’oblit, però la crítica a la seva obra, dintre la literatura catalana, es caracteritzà per la indiferència, la indignació, el ressentiment i l’hostilitat. En els onze volums de la Història de la Literatura Catalana figura com autor "catòlic" en un subcapítol, compartit amb Blai Bonet. Quan el cita com editor d’El Club dels Novel·listes posa: "presentarà programàticament la novel·la catòlica", i sobre la seva qualitat literària diu: "Joan Sales va endegar una campanya força desigual pel que fa a la qualitat literària dels productes que va posar al mercat". Els “productes” són els llibres, i el “mercat” els lectors.  Res sobre Mercè Rodoreda ni Llorenç Villalonga que Sales els va donar a conèixer. Així mateix quan parla de la tasca realitzada per l'autor en els Quaderns de l'exili, la qualifica de "diatribes constants contra la tradició noucentista" i de "derives confessionals". No fan falta més comentaris. Ni tampoc parla dels cops baixos rebuts per part d'historiadors i catedràtics de l'esquerra marxista contra El Club dels Novel·listes ni que va ser objecte d'estafes i envestides que ell mateix va qualificar de veritable 6 d’octubre editorial.
Parlar de Joan Sales escoltant el què diuen els altres d’ell pot ser una manera de presentar-lo, però jo ho vull fer des de dintre seu, amb les seves pròpies paraules extretes de cartes, escrits, entrevistes…

*    *     *
VIDA
25 anys. Foto del carnet militar.
Capitán Infantería
Joan Sales i Vallès (1912-1983) 
Neix a Barcelona al carrer Pau Claris i així es defineix ell mateix:
Poeta per atzar, novel·lista-editor per necessitat, catòlic retornat, catalanista d’arrel, comunista durant tres anys i ho vaig deixar quan el partit va anar perdent el seu caràcter català.
Va al col·legi dels escolapis del carrer Diputació:
En guardo un record fantàstic. Recordo el pare Guanyabens. Un sant. ¿Companys? Recordo en Carles Sentís, en Ramon Sugranyes… L'ambient era exaltadament catalanista i liberal, cosa que no es trobava als jesuïtes, l'ordre rival d'aleshores. 
Als 15 anys va començar a treballar com a redactor del diari La Nau, fundat per Antoni Rovira i Virgili, i també als 15 anys ja s’enfronta a la dictadura de Primo de Rivera i és detingut i engarjolat tres mesos a la ModeloDes d’allí escriu al seu pare i li diu:
N'he tret una gran experiència.
Els hiverns els passa a Barcelona i els estius a Vallclara, a la Conca de Barberà. Per la ruïna del negoci familiar la familia es reclou a Vallclara i el pare diu als fills que han de triar entre viure a Barcelona o a Vallclara. El noi volia anar-se'n a Vallclara. Estimava amb deliri 
la terra, els arbres, les deus, els rierols, la caça, l'agricultura, els boscos, el cel, la solitud, tot…, tot això… 
però es va establir a Barcelona i començà a estudiar Dret, carrera que acabarà el 1936, als 34 anys. Tot aquest entorn de la natura el veurem reflectit el les genials descripcions que ens farà dels llocs i llogarets on passarà durant la guerra.
…la fronda s’ha tornat groguenca o vermellosa, la tardor ho treballa tot per dins, el bosc s’ha omplert súbitament de bolets… una vegada em va dur unes bresques de mel, d’abelles salvatges… la mel era un xic amarga però boníssima. Tenim els raïms de la vinya de la “terra de ningú”, abandonades, que s’han tornat panses i són dolcíssimes. El nostre pas pel bosc aixeca volades de tords i d’aquella mena d’ocells que tenen el bec encreuat d’una forma tan extravagant, crec que en diuen trencapinyes. A gran altura passen els voltors… A tanta o més altura que ells veiem les cigonyes, que comencen a emigrar cap al sud.
Quan em venia de gana baixava a dinar al celler. És profund i llòbrec; cal baixar-hi a palpes, per uns graons de pedra molera molt gastats. Mentre a les fosques vas buscant amb el peu graó per graó, t’arriben de baix ratxades d’un aire fresc i carregat d’efluvis de vi… la frescor del soterrani i aquell perfum de vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines mol espesses, potser centenàries algunes d’elles. 
Als 17 anys ja fomenta una cèl·lula del Partit Comunista Català que deixa quan aquest es fusiona amb el Bloc Obrer i Camperol:
No, no vaig arribar a militar al Bloc Obrer Camperol. Jo vaig ser del Partit Comunista Català d'en Jordi Arquer, llavors que aliava el nacionalisme amb el comunisme. Hi trobaven endegament els meus anhels juvenils. Els nostres pitjors enemics, llavors, eren els del PCE, que volien arribar a casa nostra. Els vam arribar a dir "moros leales". Llavors de la fusió del PCC al BOC, ja no m'hi vaig sentir identificat; el marxisme ja no estava al servei de Catalunya, sinó al revés. 
Núria i Joan
Allí coneix la primera dona inscrita al BOCNúria Folch i Pi (1916-2010) amb qui es casarà pel civil l’any 1933 i viuran una vida boèmia: 
Em vaig casar a divuit anys i, de fet, es pot dir que no em recordo de quan era solter.
Tindran una filla quan ell té 21 anys i ella 17. Li posen el nom de Núria (Núria Sales i Folch, 1933). Per entendre la seva afinitat a l’ideal comunista cal saber que a la seva filla també la cridaven pel nom de Rosa (Luxemburg) i Joana (de Westfàlia, dona de Karl Marx). 
Té tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, els Evangelis Fleurs du mal. En aquesta època es relaciona amb Màruis TorresLluís Companys i també amb Andreu Nin. Quan el 1930 aquest ha de fugir del paradís proletari Sales s’adona que això no té futur i el 1934 deixa la militància comunista. 
Quan va començar la guerra d’Espanya (Sales va rebutjar sempre el qualificatiu de Guerra Civil), Sales va ingressar voluntàriament a l’Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu d’adquirir l’ensinistrament militar necessari per participar en la guerra com a oficial: va arribar a tinent d’infanteria de l’exèrcit de la República. 
A finals del 1936, es va incorporar a la columna Durruti, a Madrid. 
Vaig passar un calvari. Eren tots anarquistes i m'hi lligava només el fet de tenir un enemic comú. Hi havia bona gent enmig d'assassins vulgars. Sí, els de la seva pròpia columna el van matar, en Durruti.
De militar…
A mitjans del 1937 va continuar les seves pràctiques militars a Xàtiva; més tard es va incorporar al front d’Aragó i, finalment, al front de Catalunya, a les columnes Macià-Companys entre abril i juny de 1938. 
Aquí es troba amb Víctor Torres, el germà de Màrius, i és ascendit a tinent. És processat pel SIM (Servei d'Informació Militar, d'espionatge i delació, a les ordres de Moscou). A ell i el seu germà Francesc se'ls feia responsables de no haver denunciat els tres germans petits que no s'havien incorporat al front. 
¡Una monstruositat jurídica!
Empresonats el pare i tots els homes de la família, els tres germans petits moriren al camp de concentració, infestat de tifus. 
Sí, vaig ser al presidi de Montjuïc, i de Barcelona ens portaren a Roses. ¿Com ens la passàvem? Malament: passàvem gana de debò. Els calabossos del SIM eren horribles. Ara, segur que hi hagué qui ho passà pitjor que jo. 
A mig procés és ascendit a capità: 
L'exèrcit, gràcies a Déu, no tenia res a veure amb la bòfia. 
Sobresegut el procés, va a parar a la seixantena divisió. 
Sempre ho feien, això de canviar de divisió els oficials processats. En els darrers moments m'ascendiren encara a comandant. Vam travessar la frontera entre Molló i Prats de Molló. 
Joan Sales va acabar la guerra amb grau de comandant de l’exèrcit republicà i va abandonar a peu, la Catalunya vençuda, pel coll d’Ares. Uns anys més tard, declarava: 
Documentació
La guerra ha estat per a mi la gran experiència de la meva vida, el que més m’ha interessat, el que més m’ha apassionat. Jo crec que l’escriptor s’ha de constituir en testimoni de la veritat. 
Així es definia ell mateix al cap d’uns anys:
Intel·lectual lúdic ‘desenganyat’ del marxisme i de l’experiència incompletament catalanista de la República. La guerra havia d’haver estat de caràcter nacional i fou, per desgràcia, una guerra civil entre catalans. Ens vam trobar entre dues mentides, la del roig i la del negre. 
Incerta glòria, pretén mostrar la guerra en tota la seva complexitat moral, evitar visions maniquees o dogmàtiques, i fer-ho des d'una incòmoda visió nacionalista catalana i, per tant, republicana. Però, alhora, catòlica, el que li permetia denunciar amb igual virulència tant a feixistes com a anarquistes i sostenir una fonamentada crítica a totes les ideologies, en pro de la reconciliació col·lectiva.
El gener de 1939 s’exilia i fins a final d’any va viure a París:
A París sobrevivíem donant classes.
Quadern dedicat al cos humà
4. El cervell intermedi...
El 1940 anà a Haití, a Santo Domingo i San Pedro de Macoris, i el 1942 a Coyocán, México. A Santo Domingo hi passaren dos anys i es conserven uns quaderns manuscrits dedicats a la botànica, la zoologia, el cos humà, la química i la història general que Sales feia per preparar les classes que donava.
No, mai no he treballat en res relacionat amb la carrera de dret. Em vaig proposar d'aprendre de linotipista, que llavors, com ara, es guanyaven molt bé la vida.
El 1943, a México, es casa amb la seva dona per l'Església. Presideix la celebració mossèn Josep Benet, sacerdot català, exiliat, amic dels Sales
A México tenien l’esperança d’una victòria dels aliats capaç de foragitar Franco del poder. Amb aquest motiu ell i un grup d’intel·lectuals van fundar Quaderns de l’Exili una revista que s’edità entre 1943 i 1947 i que era crítica i combativa de l’exili català i defensaven la unitat de la llengua i la cultura catalanes i l’organització d’unitats militars de soldats republicans amb l’objectiu de lluitar al costat dels aliats contra el feixisme. Sempre es va mantenir allunyat dels cercles organitzats de l’exili català.
Des de 1945 s’adona que l’estratègia que calia seguir era la d’una clara oposició a la dictadura franquista des de dins mateix de Catalunya.
L’enyorança de Catalunya fa que pensin en tornar:
Pensàvem tornar perquè allà no fèiem res; la feina de debò era a Catalunya. Però els primers anys de postguerra, la repressió franquista era molt forta. Si volíem tornar havíem de fer un jurament d'acatament al règim, cosa que ens repugnava.
El 1947, un cop amainada la repressió, decideixen tornar ell i la Núria ambla seva filla i d’altres lligats als Quaderns:
Sortí un decret del Franco segons el qual podies presentar un curriculum vitæ de caràcter polític. Se l'estudiaven i et deien què et farien si tornaves, quines penes. 
El full en què Joan Sales demanava el retorn a Espanya, comença així:
Juan Sales Vallès. Desde 1932 era profesor de Gramática Catalana en la Universidad Industrial de Barcelona y estudiante de Derecho y de Filosofía y Letras. No pertenecía a ningún partido político ni sindicato. Se licenció en Derecho en 1936”.
El mes de juliol de 1948 arriben a Barcelona i Sales entra al món editorial com a conseller literari de l’Editorial Ariel. Així comença la seva aventura editorial que el portarà a fundar el 1955, amb en Jaume Aymà, el Club dels Novel·listes.
Avui, en un ambient dominat per una febre “feminista” que ho embolica tot, no em resisteixo a deixar de comentar el seu tarannà sobre les dones:
Sempre m’he avingut molt amb les dones, les considero una presència molt més intel·ligent que la dels homes. 
Incerta glòria escriu:
Elles són formidables, Cruells; ¡molt millors que nosaltres! Proposa´ls jugar-s´ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l´altre cap del món; ¡són formidables, Cruells! Què té d´estrany que ens agradin tant les dones si són mil vegades millors que nosaltres?.
Joan Sales als anys 80
Mentre hi hagi ulls així al món, la humanitat no es cansarà de repetir allò que ja van fer Adam i Eva des de bon principi.
«Home d’una personalitat poderosa, tenaç i apassionada, Joan Sales és per damunt de tot un escriptor independent, un out-sider de la literatura catalana, un creador que no es “casava” amb ningú, un escriptor d’acció amb una imatge d’intel·lectual militant. És l’escriptor soldat que es posa al servei de la causa que serveix, el combatent que “no es va rendir mai”. Català, republicà i catòlic, Sales va sentir sempre la necessitat d’explicar-ho tot, d’explicar-se i de justificar-se incessantment, ja sigui en pròlegs, epílegs o notes a peu de pàgina.»
«Joan Sales repetia sovint aquest vers de BaudelaireMa jeunesse ne fut qu’un tenebreux orage, uns mots que semblen voler confirmar que l’única glòria és el temps de la joventut, entesa com a única etapa de la vida travessada per l’amor i la mort dins d’una recerca constant de l’absolut: una tempesta tenebrosa esquinçada per alguns llampecs de glòria». 
Des que va tornar a Barcelona de l’exili la seva vida es va limitar a escriure, traduir i a la tasca editorial. El dia 12 novembre de 1983, als 70 anys, Joan Sales mor i és enterrat al cementiri de Siurana.

CATALUNYA
S’ha passat de no parlar de Sales a convertir-lo en llegenda amb aquella frase seva: 
Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.
Era molt respectuós amb les institucions i coneixia molt bé la història de Catalunya, sobre la qual no admetia cap mena de broma, però el seu discurs desentonava. Es queixava dels problemes a la rereguarda per la mala política de la Generalitat en guerra i denunciava l'injustíssim comportament de les autoritats republicanes que sufragaven amb certa generositat les necessitats d'intel·lectuals i polítics mentre deixaven sense empara als soldats i ciutadans anònims refugiats en els camps de concentració francesos, de trista memòria.
El llegat de Joan Sales és, sobretot, la mirada lliure d'un combatent de primera fila de foc i d'un intel·lectual a peu de carrer que mai es va posar a sou de cap govern ni de cap casta, a diferència de la gran majoria. Sales explica una realitat radicalment diferent de la que t'expliquen i les seves crítiques encara són aplicables al moment actual. Coneixia bé la política i la cultura catalana i no assumia les explicacions que fan consens. No era un gregari.
Si aparegués un ampli moviment nacionalista amb les idees ben clares i no les quatre xorrades separatistes que sempre es repeteixen, potser encara poguéssim salvar Catalunya.
El gener del 1939 escriu:
Catalunya s'ha dessagnat –o l'han feta dessagnar– en nom de causes exòtiques i seguint banderes que no són la seva; des del 19 de juliol de 1936 no haurem sentit més que cridòries delirants, la dels anarquistes primer, després la dels comunistes, aviat la dels feixistes.
Els seus escrits són un antídot contra la llegenda que els anarquistes van salvar la llibertat a BarcelonaSales va ser al front per defensar el seu país. Lluitava contra els feixismes, contra els totalitarismes, no contra Espanya. Lluitava per la llibertat i criticava la política desastrosa de la Generalitat. En l'exili de seguida s'adona que no es combat Franco amb sonets. El problema de Sales és que no dissimulava i deia el que pensava, tenint compte que no calia subratllar la fragilitat catalana.
Es poden fer coses; molt poques, però algunes, perquè malgrat la crosta superficial que desfigura Barcelona, per sota hi ha el caliu de sempre.
El seu discurs desentonava. Com va desentonar el seu retorn a Catalunya el juliol de 1948perquè creia que era al seu poble on havia de realitzar-se l’esforç per treure-la de nou a la superfície. 
L’octubre del 1960 escrivia a Benguerel:
Els catalans hem de fer un esforç per deixar de ser uns somiatruites. A Catalunya n'hi ha molts que es creuen ser genis simplement perquè els seus llibres no es venen; i el país és massa petit per tants genis. Si els llibres catalans no es venen, busquem-ne les causes on vulgueu, però no en donem la culpa al pobre poble, que entre tots hem desorientat i desenganyat tantíssim.

COMUNISME
En una carta a a Màrius Torresli dirà:
Vaig defugir del xarampió comunistajo no sóc comunista, entre altres raons, perquè ja ho he estat
Quan li pregunten si havia estat “roig” (empresonat als quinze anys amb Primo de Rivera, membre del PPC als dissset) i com al 36 diu que “el marxisme és tan pedant que temps a venir només en seran els ‘catedráticos por oposición’” contesta:
No, ¿per què ho diu, això? L’experiència és l’únic que fa avançar l’enteniment, la intel·ligència la tenim des que naixem. Jo vaig ser jove en una època plena d’esdeveniments, en els quals vaig participar; és natural, doncs, que el meu enteniment evolucionés més de pressa. Dels tres mesos que vaig passar a la presó durant aquella dictadura, recordo sobretot l’argot dels lladres i cocaïnòmans amb qui vaig conviure: un català riquíssim, ja sé que per als joves com a vostè, ara, és difícil d’imaginar, però quan jo era jove, Catalunya era catalana. Pels carrers només senties parlar català i, si senties castellà, era el d’un foraster passavolant o el de la bòfia. 
Del comunisme, no en puc dir cap mal, ja que en el PCC –català, que si no ho hagués estat, jo no hi hauria pas entrat–, hi vaig conèixer la meva dona. Vaig ser comunista durant tres anys i ho vaig deixar quan el partit, a través d’en Maurin, va anar perdent el seu caràcter català, a més, el marxisme aviat em va començar a semblar una cosa de mires molt curtes, no m’explicava allò que jo volia saber, qui som i on anem, respostes per a les quals no serveixen de res les explicacions basades en causes econòmiques. D’altra banda, del partit em molestava molt l’ortodòxia extremada. I no pas en qüestions ideològiques, que nosaltres no posàvem en dubte per la senzilla raó que quasi ningú no llegia ni Marx ni el seu mestre Hegel. Eren altres coses: un grup del PCC, juntament amb gent de l’Esquerra Republicana, ens reuníem a casa d’en Lluís Companys i practicàvem –o ens ho semblava– l’espiritisme. El partit ens va cridar l’atenció i ens ho va prohibir.

CATOLICISME
Joan Sales va retornar al catolicisme (que no convers, tal com a ell li agradava precisar). El 1943 es casa per l’Església i en una entrevista diu del matrimoni, molt seriós:
Crec amb Baudelaire que “sort n’hi ha, que és un sagrament”. L’amor fora del matrimoni acaba sempre malament. Això semblarà reaccionari i, sens dubte, ho és. 
Sales tenia fama d’abrandat, mal geni i poca-raó quan es tractava de defensar les seves conviccions. I és que davant seu hi tenia la Núria, polemista de mirada fulgurant i plena de rigor lògic. En una entrevista a la Núria li demanaren si podria explicar com va anar això de la conversió al catolicisme. I diu:
Ell no s’ha convertit, hi ha tornat. Jo sí, ja que provenia d’una família lliurepensadora i no havia estat educada en la religió. M’havia criat segons l’educació francesa que després vaig comprovar es basava en el respecte nul als fets històrics quan aquests tenen relació amb la religió. A la universitat, vaig perdre tots el moments ideològics que m’impedien entendre el catolicisme. No era encara catòlica: em vaig convertir durant i després de la guerra, per veure tants i tants cossos morts…
Al partit comunista, on ens vam conèixer jo hi arribava amb tots els prejudicis antireligiosos de l’École Française de la Troisième République, on m’havia educat. La meva mare era totalment afrancesada, tenia el títol d’Institutrice, havia begut també tots els prejudicis de l’escola francesa, pensada per a transformar un país multinacional i amb moltes llengües diferents i bàsicament catòlic en un país uniforme i bàsicament descregut. A l’escola francesa deformaven lleugerament la història carregant a la religió, a l’església, tot allò que descarregaven dels grups de poder de la casa de França.
En Joan em va curar d’aquests prejudicis dins el partit comunista, i dins el partit deia que allò que diu Marx que la religió és l’opi del poble ja no és veritat, que l’opi del poble en aquell moment era l’anticlericalisme. En Joan era personalíssim en tot i molt intel·ligent.
El seu catolicisme li permetia denunciar amb igual virulència tant a feixistes com a anarquistes i sostenir una fonamentada crítica a totes les ideologies, en pro de la reconciliació col·lectiva.
Entre tants i tants déus, l'únic que m'interessa és aquest que es va fer home; ¿perquè els altres ens interessarien, si ells no s'han interessat mai per nosaltres?
El març del 1945 en l’article Els Òrsides Quaderns de l’exili diu:
La vida és, per a nosaltres, seriosa. Sabem que, d'una manera o altra, caldrà donar-ne un compte estricte. La moral no és, de cap manera, una amenitat, i no hi ha res que compensi el mancament a un deure.
A la dècada dels setanta el seu cristianisme dretà li va valer la marginació dels intel·lectuals marxistes, com Joaquim Molas.



*En el proper escrit parlaré de l'obra de Joan Sales com a escriptor, traductor i editor.