dimarts, 14 de març de 2017

estrès, resiliència, if…


Rudyard Kipling,
autor del poema
If…
Fa temps que es parla d'aspectes que les persones cal que treballem, tant a nivell individual com col·lectiu, per tal que la nostra vida millori. Es tracta d’afrontar els esdeveniments amb sentit positiu, de no ens deixar-nos dominar per l’estrès, de controlar les emocions…
Des que tenia pocs anys que conec el poema If… de Rudyard Kipling i de tant en quan el rellegeixo. Des de la primera vegada em va extasiar, el vaig llegir tres o quatre vegades seguides per assimilar-lo ben bé. El tinc molt present i de vegades em venen al cap alguns del seus versos.
M’he recordat d’ell una altra vegada al llegir un escrit on es parlava de la millora personal i de la lluita que hem de fer per afrontar les situacions no desitjades provocvades per l’estrès que avui ens domina.
L’estrès i la resiliència són dos dels aspectes que avui estan de moda. L’un perquè ens porta de corcoll i l’altre perquè pot ser un possible camí de millora. Aquests dos conceptes s’han extret de la resistència dels materials i amb el temps s’han aplicat a les actituts de les persones i a la seva capacitat de reacció davant les dificultats.
La resistència de materials és una disciplina de l'enginyeria que estudia la mecànica de sòlids deformables. La resistència d'un element es defineix com la capacitat per resistir esforços i forces aplicades sense trencar-se o deformar-se, o bé adquirir deformacions permanents, o bé deteriorar-se d'alguna manera. Sempre s’aestableix una relació entre les forces aplicades i els esforços i desplaçaments induïts per elles.
L’estrès, prové de l'anglès stress que significa tensió o força constrictiva, i aquesta ve del llatí stringere (lligar amb força), fatiga en català. L’estrès és un procés metal·lúrgic que genera un tipus de trencament dels metalls, a causa de l'ús, que no es veu venir òpticament, ja que el metall ni es bomba, ni hi apareixen fissures sinó que aquesta tensió genera una modificació en la distribució microscòpica de les seves molècules que fa que el material es trenqui inesperadament sense motiu aparent.
La resiliència prové del llatí resilio (tornar enrere, rebotar) i indica la qualitat que fa que un cos faci un “salt” per tal de sortir de la pressió que l’afecta i quedar com estava. La resiliència és la resistència al trencament que presenten els materials sòlids davant un xoc i la capacitat de recuperar l’estabilitat en ésser afectats per pertorbacions o interferències externes, com un arc que es doblega per llançar una  fletxa o el jonc sota la força del vent…
L’estrès no és una situació que hagi aparegut ara, en el nostre temps. Hi és de sempre, forma part de les reaccions de la persona humana. És una resposta automàtica (acció-reacció) del nostre jo (cos-ment) davant una situació inesperada, ja sigui provocada per mi mateix (imaginació) o per un agent extern. És una reacció d’alarma generalitzada que posa en tensió tot el cos. És una resposta psicofísica del cos i del cervell (suor, plor, saliva, el cor batega fort, pell de gallina…) davant un estressor. És diferent per a cada persona i varia segons la situació vital de cada moment. Les persones dominades per l’estrès els pot aparèixer aquesta situació de trencament inesperat i ocult.
L’estrès no sempre és negatiu. Hi ha un estrès positiu que apareix per fer-nos actuar davant una situació nova i inesperada (davant un perill immediat, davant un ensurt anant en cotxe…). L’estrès pot aparèixer en qualsevol situació en la que ens movem: feina, família, amistats… Normalment l’estrès dura poca estona, però quan s’aguditza pot arribar a provocar malaltia.
L’estrès depèn de l’estat emocional, dels pensaments, de l’estat físic, dels trets personals (com soc de sèrie), de les habilitats… I limpacte de l’estressor… depèn de mi mateix. No puc donar la culpa als demés. És responsabilitat meva resoldre-ho.
La resiliència és la capacitat d'afrontar i resistir les adversitats. Fa referència a la capacitat de les persones que els permet posar els mitjans adequats per tal de de suportar barreres i dificultats, de manera que s’adaptin positivament a situacions adverses o estressants sense que quedin afectades psicològicament per elles.
La resiliència és l'habilitat per tenir un moment de felicitat fins i tot quan tens una ferida en l'ànima. Hi ha persones que se senten destrossades per la mort d'un gat i d’altres que passen proves molt dures sense problemes aparents. En qualsevol cas, l'important és poder atribuir-li sempre un significat al trauma, al fracàs o a la situació indesitjada, sigui la que sigui.
La resiliència s'aborda des de la psicologia positiva, la qual se centra en les capacitats, valors i atributs positius dels éssers humans, i no en les seves debilitats i patologies.
El concepte resiliència es correspon amb el terme «enteresa». És superar alguna cosa i sortir enfortit i millor que abans. Aquesta capacitat de resistència es prova en situacions d'estrès, com ara a causa de la pèrdua inesperada d'un ésser estimat, al maltractament, a l’abús psíquic o físic, a prolongades malalties temporals, a l'abandó afectiu, al fracàs, a les catàstrofes naturals, a les pobreses extremes, o a les parets dibuixades per una criatura…
Una persona amb resiliència és rebel i lluitadora, activa, voluntariosa, amb capacitat de reflexió i de responsabilitat, capaç d'estimar i de confiar en les persones, amb sentit de l’humor, hàbil per resoldre problemes, amb un bon ambient familiar i llaços afectius profunds. I ¿com s’aprèn això?

Lloc on els nadons fan la migdiada
en un parvulari d'Oslo
(foto actual)
La mitologia grega i romana ens expliquen com els nens havien de superar satisfactòriament proves físiques basades en el fred, el dolor i la solitud per arribar a ser considerats ciutadans de ple dret. En nombroses cultures tribals els ritus d'iniciació i de pas a la vida adulta inclouen el contacte amb el foc i les brases. En els països nòrdics, avui, els nadons els posen a fer la migdiada a fora, a la serena, sota una pèrgola, sempre que la temperatura no baixi de -10º C. És la manrea que cada cultura té per fer créixer la resiliència.
En la vida real, en el nostre dia a dia, milers de persones demostren diàriament la seva "vàlua" quan: estudien de nou una matèria després de suspendre un examen, reprenen la feina després d'haver-la perdut, els torna el somriure després de la pèrdua d'un ésser estimat, reconstrueixen la casa destruïda per un terratrèmol, incendi o inundació… D'aquesta manera és tal com es va teixint la tela que vesteixen els herois.
Portada de l'edició de New York
del poema If… el 1910
Rudyard Kipling (Bombay 1865-Londres 1936) escriptor i poeta britànic –autor d'El llibre de la selva, Kim, Gunga Din… i premi Nobel de Literatura el 1907– va plasmar tot això en el seu magnífic poema If… on queda palès que qui lluiti tal com ell ens diu en el poema està dissenyat per afrontar les proves més dures. Segur que molts de nosaltres ens haurem sorprès per la nostra pròpia força interior a l’hora d’haver d’afrontar un revés en la nostra vida. Si llegim la vida de Kipling descobrirem que també ell va haver de viure la resiliència.
La versió que reprodueixo del poema és la millor traducció al català que s’ha fet. Va aparèixer el febrer de l’any 1926, al número 1 de la revista CIVTAT Ideari d’Art i Cultura (Manresa, 1926-1928), magistralment interpretat i plasmat al català pel nostre poeta Josep Maria López-Picó (1886-1959).
Degut a la bellesa del poema i a la seva extraordinària interpretació –que l’enlaira a categoria d’obra original i ben feta– us l’ofereixo perquè us encoratgi a lluitar cada dia, sense defallir, per assolir el que diu el poeta al capdavall dels seus versos: “–Ets un home, fill meu”.


Versió original del poema
If…

Si t’aguantes peu dret quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa,
si entre els dubtes de tots, coratjós i constant,
romans; però si cal excuses ta feblesa;
si l’esperar no et cansa, i al daler poses brida
i contra la mentida alces la veritat,
si contre el greuge, a l’odi no vols deixar-li mida
i no enlaires ton seny ni ensenyes ta bondat.

Si somnies i el somni no se’t torna el teu rei,
si penses i el pensar no minva el teu coratge;
si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei
i com dos mentiders els treus del teu llinatge;
si saps perdonar, que ta paraula sincera
fos parany de babaus en llavis de malvats;
si veus esbocinada ta estimada quimera,
i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or
i els arrisques valent d’una sola jugada
i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,
ni enraonies, tornes començà altra vegada.
Si guardes delitós en l’encesa baralla
el pensament despert i tot el cos tivant,
per fer-te’n companyia quan el daler davalla,
i el teu voler només t’encoratja: –Endavant!

Si trobes entre els pobres a la virtut abric;
si de l’orgull triomfes quan fas amb Reis ta passa;
si no poden ferir-te mots d’amic ni enemic;
si saps ser bondadós amb tothom, mes no massa;
i si omplenar podies els minuts dels teus dies
amb seixanta segons de combat fort i greu,
la terra és teva i teves les seves harmonies

i encara el que val més: –Ets un home, fill meu.


dilluns, 20 de febrer de 2017

persones 5 - sant ignasi de loiola V: la companyia de jesús


El segle XVI

L’època en que va viure Íñigo de Loyola (1491-1556) va ser una època convulsa. El pas del segle XV al XVI va fer que Europa adquirís una dimensió mundial degut als descobriments que van fer trasbalsar el destí d’Europa. Grans coses estaven passant que recompondrien forces, aliances i nacions.
Portugal i Espanya estaven en plena època de les descobertes: es traspassa el Cap de Buena Esperanza, Colom arriba a les illes americanes, Espanya i Portugal es reparteixen el món; l’Església està en crisi: Erasmo publica Elogi de la bogeria on fa una crítica la societat i també a l’Església, Luter trenca la unitat de l’Església amb la seva Reforma; Cortès arriba a Mèxic, Carles I és coronat emperador d’Alemanya; Magallanes realitza una gesta incommensurable: el primer viatge al voltant de la Terra, d’Espanya a Espanya; el Mediterrani és un punt de conflictre entre cristians i otomans, Felip II accedeix al tron d’Espanya, Enric VIII es proclama cap de l’Església d’Anglaterra, s’inicia la Contrarreforma amb el Concili de Trento…
La Terra és rodona i ara es pot anar d’una banda a l’altra; el mar es converteix en un element transitable i de servei a la humanitat; la impremta facilita que el saber arribi a tots els racons a una velocitat insòlita, les coordenades d’espai i temps adquireixen una dimensió diferent i allò que era cert fins aleshores es converteix en dubtós; tot allò que era estable es comença a moure; Colom i Magallanes converteixen la cartografia de Ptolomeo en una broma, tot s’ha de refer… i de cop i volta l’ésser humà es converteix en el centre dels aconteixements, en el motor del món.
En mig de tot aquesta convulsió apareix una plèiade de personatges, científics, escriptors, humanistes, artistes… que també participaran d’aquest canvi brutal que s’està operant al món: Caravaggio, Durero, El Greco, Miquel Àngel, Rafael, Déscartes, Erasme, Tomàs Moro, Galileo, Kepler, Copèrnic, Camões, Cervantes, Shakespeare, Maquivelo… i els sants Ignasi de Loiola, Francesc Xavier, Francesc de Borja, Luis Gonzaga, Estanislao de Kostka, Felip Neri, Pius V, Carles Borromeo, John Fisher i Tomàs Moro, Teresa d’Àvila i Joan de la Creu, Joan d’Àvila, Francesc de Sales… 
*                *                *
La Companyia de Jesús
Madonna della Strada
El 1522 Íñigo és a Manresa i té les revelacions que li fan canviar radicalment la seva vida. El 1534, a París, amb els seus companys funden la Companyia de Jesús i el 1540 el Papa Pau III l’aprova. El nom de Companyia venia de l’esperit militar d’Ignasi i com que les companyies solien portar el nom del capità… res millor que de Jesús. La butlla d’aprovació porta el nom de Societas Jesu (S.J.). Sinstal·len a Roma a l’Església de la Madonna della Strada, o Mare de Déu del Camí. Recordem que la primera capella que Íñigo veu a l’arribar a Manresa, baixant de Montserrat, és la Capella de la Mare de Déu de la Guia que hi havia just abans de creuar el Pont Vell per entrar a la ciutat. I la Patrona de la Companyia és la Madonna della Strada.
Els inicis de la Companyia de Jesús no van ser fàcils. Ni per al ser fundador (incomprès, denunciat a la Inquisició, empresonat, jutjat a Alcalà, Salamanca, París, Venècia i Roma) ni per a la Companyia (hi havia qui no la volia aprovar). Primer Ignasi no es defensava peró després  exigia un judici per tal que quedés palès que era innocent.

Abans de l’aprovació, els membres de la Companyia estaven ocupats pensant en una fórmula futura sobre l'estil de vida que volien portar. Fins ara, havien viscut sense superior ni regla i els havia anat bé. ¿Per què no continuar així? La resposta òbvia era que sense res que els lligués, i sense cases que estiguessin dedicades a la formació dels novicis, estarien condemnats a desaparèixer quan morissin els actuals membres, ja que el Papa desitjava poder-los enviar com a missioners a diferents llocs. Aquest punt es va solucionar aviat i van decidir fer unes regles. Però després va venir la qüestió sobre si formaven un nou orde religiós o romanien com estaven, com una congregació de sacerdots seculars. Hi havia el perill, si no decidien ser un orde, que el Papa els obligués a adoptar una regla existent, el que significaria el final de totes les seves noves idees. Es van decidir en favor d'un nou orde sota l’obediència al Papa i li van presentar la Formula Instituti.

El cardenal encarregat de la comissió d’estudi pensava que no feia falta un nou orde i allargava les gestions. Els set companys van decidir oferir 4000 misses per tal d’obtenir l’aprovació. Al poc temps el cardenal va canviart d’idea i va acceptar la fòrmula però amb una clàusula: els membres no podien passar de seixanta! (sic!) (dos anys més tard la clàusula va ser derogada). La Companyia va ser aprovada el 27 de setembre de 1540.

Ara feia falta nomenar la persona que faria cap, el Prepòsit General (continua la terminologia militar: prepòsit és el que és posat al davant per tal que governi). Els companys volien que fós Ignasi, però ell s’hi negava. Després d’haver rebutjat per dues vegades el vot unànim dels seus companys, el 1541 accepta i és elegit Prepòsit General i ho serà durant quinze anys, fins la seva mort. El 22 d’abril d’aquest meteix any tots els companys van fer la professió definitiva a Sant Pau Extramurs: quedava formalment constituïda la Companyia de Jesús, la Societas Jesu. A la seva mort el va succeir com a Prepòsit General Diego Laínez i a aquest, Francesc de Borja.
Les Constitucions de la Societat
En 1541 a Ignasi se li va encarregar que redactés les Constitucions. Va introduir alguns costums a manera de prova, els quals amb el temps, es van convertir en normes. El 1550 són aprovades i el 1552 es redacta una nova versió. Un cop mort Ignasi hi va haver la primera Assemblea General de la Companyia de Jesús i es va decidir que fossin impreses, i que no s’hi canviés mai res.
Algunes de les coses que va establir Ignasi difereixen dels ordes més antics, com per exemple:
*no acceptar dignitats civils ni eclesiàstiques
*un major període de formació
*no tenen penitències regulades
*no tenen temps concrets conjunts d’oració
*la Companyia no guarda el cor
*no fan servir un hàbit religiós distintiu (van vestits com els sacerdots seculars)
*és governada pel Prepòsit amb caràcter vitalici (ara es pot dimitir)
*no hi haurà branca de dones
*no hi haurà religioses que els cuidin
*no seran directors de convents de monges
Altres temes importants fan referència a acceptar missions a l’estranger allà on el Papa els demani,  l'educació del jovent de totes les classes, la instrucció dels pobres i ignorants, a exercir el seu ministeri amb els malalts, prostitutes, presoners, etc. Aquests punts no ens donen una idea de l'originalitat amb que Ignasi es va ocupar de tot el que fa referència a aquest assumpte. Si bé les seves Constitucions inclouen termes que ja figuren en altres regles, el pensament és totalment original, i sembla que Déu el va guiar en tot el procés. El lema de la Companyia és el seu principi fonamental: Ad Maiorem Dei Gloriam (AMDG): Tot per major glòria de Déu.
Concili de Trento i Contrarreforma
El 1545 el Papa Pau III convoca el Concili de Trento per fer front a les tesis protestants de Luter i fixar el dogma católic davant la crisi que vivia l’Església, denunciada tant per Erasme de Roterdam com pel propi Luter. El Papa s’apoia en els jesuïtes per tirar-lo endavant ja que a més del vot incondicional d’obediència al Papa es centraren en l’educació, la teologia i les missions.
Diego Laínez i Alfonso Salmerón són nomenats teòlegs del Concili i seran els capdaventers de la Contrareforma on també destacaran els també jesuïtes Pedro Canisio i Claude Le Jay i els dominics Domingo de Soto i Melchor Cano. En aquest sentit els jesuïtes van ser el més eficaç dels ordes catòlics. Es van organitzar d'acord a la jerarquia militar que respirava Ignasi. La mundanitat de l'Església del Renaixement no va prevaldre en el seu nou orde. Els Exercicis Espirituals van mostrar el carisme característic dels reformadors.
La biografia d'Ignasi de Loiola i la preparació intel·lectual dels jesuïtes van contribuir a un èmfasi en la pietat popular que s'havia esvaït sota papes polítics com Alexandre VI i Lleó X. Els jesuïtes es van convertir en predicadors i confessors de monarques i prínceps, i en educadors humanistes de tota la societat. Es van preparar per desviar la força dels ensenyaments de la Reforma Protestant i els seus mètodes van deixar una empremta perdurable en la història.

Expansió de la Companyia
Reducció de Sant Miquel Arcàngel
 al Brasil. Declarada
Patrimoni de la Humanitat
La Companyía de Jesús va néixer amb un carisma missioner i pastoral i amb una espiritualitat que van fer que tingués una gran influència social. La formació que rebien els seus membres durant 10 anys (filosofia, teologia, llengües, treball en àmbits molt diversos) va fer que fossin els líders intel·lectuals del catolicisme durant més de 400 anys.
No podem perdre de vista que entre l’aprovació de la Companyia (1540) i l’inici del Concili de Trento (1545) només passen 5 anys i els jesuïtes hi tenen un paper primordial i en pocs anys la formació teològica y cultural dels seus membres els dugué a posicions d’importància entre el clergat i els consellers de reis i prínceps. El seu zel apostòlic i l’obediència al Papa els dugué arreu del món en una època en la qual –després de Colom i Magallanes– les nacions d’Occident es mobilitzen per tal de ser la primera en arribar als nous continents descoberts.
Gramàtica Guaraní
elaborada pels jesuïtes
Si bé Ignasi mai es mogué de Roma, va fer que la Companyia participés en l'expansió de l'Església a Amèrica i Àsia. Sense sortir de Roma, amb el seu zel apostòlic i missioner, va fer una intensa i extensa tasca missionera. Escrivia instruccions específiques per a cada una de les missions, i animava, dirigia i exhortava als membres que enviava arreu del món a predicar amb zel apostòlic la doctrina de Jesucrist.
Les tasques de les missions jesuïtes es van truncar per l'expulsió de la Companyia dels dominis americans. Aquestes realitzacions manifesten un notable esforç per aconseguir el desenvolupament social i econòmic de pobles que vivien en el major primitivisme i les tremendes dificultats que van haver de vèncer per trencar el cercle de ferro de la misèria i l'endarreriment, quan s'enfrontaven a la naturalesa salvatge, a la ignorància i al complet primitivisme dels aborígens, i a la dèria de l’esclavatge que volien els colonitzadors. Malgrat això van aconseguir un sistema de funcionament que permet comprendre fins on van avançar els missioners jesuïtes en la seva audaç recerca de les solucions més adequades per al doble problema de la justícia social i el desenvolupament social i econòmic dels pobles endarrerits.

Cronologia missionera
El zel missioner d’Ignasi va fer que alguns dels seus col·laboradors més propers se separessin d’ell molt aviat.
1540 – S’aprova la Companyia de Jesús i s’instal·la a Roma
1540 – Simon Rodrigues va a Portugal
1540 – Francesc Xavier va a l’Índia, Illes Moluques i Japó. El 1552 vol anar a la Xina però mor, als 46 anys, abans d’aconseguir-ho
1541 – Salmeron i Boët comencen a Irlanda i Anglaterra
1542 – Pedro Fabro, Pedro Canisio,  Le Jay  i Bobadilla van a Alemanya
1545 – 1563 Concili de Trento
1549 – Van a França, Brasil, Flandes, Polònia i Espanya
1556 – Mor Ignasi. La Companyia té un miler de membres i més de 100 cases arreu del món en 12 “províncies”.
1567 – Van al Perú
1572 – Arriben  a Nova Espanya (Mèxic). I ho fan darrera dels franciscans (1524), dominics (1526) i agustins (1533). Ja hi havia 150 centres missiones dels tres ordes. El 1591 arriben a la perifèria, a Califòrnia, on hi havia tribus primitives, ni asteques ni gent de la Corona espanyola. Molts allà van ser màrtirs.
1604 – Van a la regió del Paragüai (territoris de Paragüai, Argentina, Xile, Bolívia i part de Brasil) creada a Roma per els jesuïtes i hi construeixen els complexos coneguts com les Reduccions. Els franciscans hi havien arribat el 1537.
1611 – Van a Nova França (colònies franceses al continent nord-americà)
1615 – Són 13.000 jesuïtes i ja estan per tot el món
1645 – A Mèxic hi ha 400 jesuítes i 18 col·legis. Extenen l’educació dels infants per tot el país. El 1767, quan són expulsats, han aglutinat 12.000 indis en 18 centres missioners. Darrera d’ells hi anirà Fra Juníper Serra.
Els grans creadors del Mèxic actual han estat els missioners que començaren a formar els indígenes des de 1524, després que Hernán Cortés hi arribés el 1519.

Expulsió, supressió i restauració de la Companyia de Jesús
Primera pàgina del document
Dominis ac Redentor de supressió
de la Companyia de Jesús
A partir d’aquí la vida de la Companyia es va complicar, no els va ser gens fàcil… Aquest zel missioner espanta els governants que no els agrada que ningú els esmeni la plana sobre com han de fer les coses i com han de tractar els indígenes.
Els governs il·lustrats de l'Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Certament, s'havien guanyat poderosos enemics: els partidaris de l'absolutisme, els jansenistes i els filòsofs francesos (Voltaire, Diderot, Montesquieu) i les intrigues de certs grups en la mateixa Roma. L'adveniment del despotisme il·lustrat, el declivi notori del prestigi polític del papat i la voluntat política dels Borbons i de la corona Portuguesa d'enrobustir-se en detriment de l'Església feren la resta.
1759 El Marquès de Pombal, a Portugal, expedeix un decret pel qual es confisquen els béns de la Companyia de Portugal, Asia i Amèrica, s’empresona els jesuïtes i se’ls expulsa del país. Més de mil jesuïtes de Portugal i les seves colònies van ser deportats amb destinació als Estats Pontificis.
1762 El Parlament de París va condemnar les Constitucions de la Companyia i Lluís XV dicta uns decrets pels quals es clausuraven les escoles dels jesuïtes i es segrestaven els seus béns a França i a tots els seus territoris acusats de malversació de fons a Martinica. Declaren la companyia perversa, destructora de tots els principis religiosos, de l’honestedat, injuriosa per a la moral cristiana, perniciopsa per a la societat civil, sediciosa, hostil als drets de la nació i del poder del rei.
1767 El rei Carles III expulsa els jesuïtes d’Espanya i de totes les seves possessions. Els béns són venut i subhastats, passats a altres ordes o donats als bisbes, però no van trobar el suposat “tresor” que s’esperaven. Van haver de deixar escoles i misssions a Espanya, Paragüai, Mèxic i l’Amazones. A Mèxic hi van arribar les següents instruccions: Si después que se embarquen en Veracruz se encontrare en ese distrito un solo jesuita, aun enfermo o moribundo, sufriréis la pena de muerte. Yo el Rey.
Els malsdecap no es van acabar aquí.
1773 Per raons polítiques, els reis de França, Espanya i Portugal exigien la desaparició de la Companyia. El papa Climent XIV va cedir a les fortes pressions i mitjançant el breu Dominus ac Redemptor va suprimir la Companyia de Jesús. Va ser una pèrdua valuosa per al catolicisme ja que la seva presència frenava lluites entre els monarques o contra l’Església i tractava amb dignitat els indígenes. Poc temps després escalatava la Revolució Francesa.
Els sacerdots jesuïtes podien convertir-se al clergat secular. A Roma Lorenzo Ricci, l’aleshores Prepòsit General, i el seu consell d'assistents van ser capturats i tancats al castell Sant'Angelo sense cap judici.
Mentre els països catòlics fan fora amb males maneres els jesuïtes, a Rússia (ortodoxes) i a Prússia (luterans) l'edicte de supressió no va ser promulgat pels monarques. Jesuïtes de tot Europa van acceptar l'oferta de refugi feta per la tsarina Caterina la Gran, qui esperava continuar així amb el suport intel·lectual de la Companyia l'obra de modernització iniciada per Pere el Gran; i Frederic II de Prúsia no va deixar que s’acabés la qualitat de l’educació que els jesuïtes impartien a les seves universitats.
1814 Després de 40 anys Pius VII restaurà la Companyia. L’any 1801, havia emès el breu Catholicae fidei, on s'aprovava l'existència de la Companyia de Jesús a Rússia. Tretze anys després, lliure de Napoleó per prendre les seves pròpies decisions, Pius VII va signar la butlla Sollicitudo omnium ecclesiarum, restaurant universalment a la Companyia de Jesús.
El Papa Francesc ho recordava així:
La Companyia, reconstituïda pel meu predecessor Pius VII, estava formada per homes valents i humils en el seu testimoni d'esperança, d'amor i de creativitat apostòlica, la de l'Esperit… Per això va donar l'autorització als jesuïtes, que encara existien aquí i allà, gràcies a un sobirà luterà i a una sobirana ortodoxa, a “romandre units en un sol cos”…  i la Companyia va reprendre la seva activitat apostòlica amb la predicació i l'ensenyament, els ministeris espirituals, la investigació científica i l'acció social, les missions i l'atenció als pobres, als que pateixen i els marginats.
1835 Mendizábal, amb la famosa desamortització els torna a fer fora d’Espanya.
1932 La segona República els obliga a abandonar la vida comunitària.

Els jesuïtes avui
La vida dels jesuïts transcorre fent feina arreu del món i en tots els camps on hi ha persones. Treballen en l’àmbit intel·lectual en els camps de la Teologia, les Ciències i la Cultura; en parròquies i comunitats cristianes amb infants, joves i adults amb catequesi i administració de sagraments; en mitjans de comunicació social a la ràdio, centres de tv, revistes, editorials, agències de notícies…; i es dediquen –tal com volia i recomanava insistentment Sant Ignasi– a l’acció social arreu del món per tal d’impregnar les estructures humanes d’amor i justícia (entre els malalts, els sense sostre, els migrants, els “esclaus” moderns, els descartats…).
El 2014 va fer 200 anys de la restauració de la Companyia i el Papa Francesc,  jesuïta, va presidir la concelebració de la missa d’acció de gràcies que es va fer. En l'homilia els digué:
La Companyia, distingida amb el nom de Jesús, ha viscut temps difícils, de persecució. Durant el generalat del Pare Lorenzo Ricci els enemics de l'Església van arribar a obtenir la supressió de la Companyia per part del meu predecessor Clement XIV. Avui, recordant la seva reconstitució, estem cridats a recuperar la nostra memòria, recordant els beneficis rebuts i els dons particulars .
El Pare General Ricci no va perdre temps discutint idees i queixant-se, sinó que es va fer càrrec de la vocació de la Companyia. Va viure el conflicte fins al final, va viure la humiliació amb Crist humiliat, va obeir.
I així el Pare Ricci i la Companyia en fase de supressió, en lloc de muntar una possible "historieta" arriba precisament en aquesta ocasió de confusió i desconcert a parlar dels pecats dels jesuïtes… Mirar-se a si mateixos reconeixent-se pecadors evita posar-se en condicions de considerar-se víctimes davant un botxí. Reconèixer-se realment pecadors significa posar-se en l'actitud justa per rebre consol.
Quan en 1759 els decrets de Pombal van destruir les províncies portugueses de la Companyia, el Pare Ricci va viure el conflicte sense lamentar-se, sinó convidant a l'oració.
Quan en 1761 la tempesta avançava a França… va demanar posar tota la confiança en Déu.
Quan en 1767 hi ha l'expulsió dels jesuïtes espanyols, segueix apel·lant a l'oració.
I, finalment, el 21 de febrer de 1773, sis mesos abans de la signatura del Breu Dominus ac Redemptor, davant l'absoluta falta d'ajuda humana, veu la mà de la misericòrdia de Déu, que convida els que sotmet a la prova a no confiar en un altre que no sigui Ell… L'important per al pare Ricci és que la Companyia sigui fidel, fins a la fi, a l'esperit de la seva vocació, que és la major glòria de Déu i la salvació de les ànimes.
En 1814, en el moment de la reconstitució, els jesuïtes eren un petit ramat, que no obstant això es sentia investit, després de la prova de la creu, amb la gran missió de portar la llum de l'Evangeli a l'altre cap de la terra. Així ens hem de sentir nosaltres avui: en sortida, en missió. La identitat jesuïta és la d'un home que adora només a Déu i estima i serveix als seus germans, mostrant amb l'exemple, no només en què creu, sinó també en què espera i qui és Aquell en qui ha posat la seva confiança.
L'Església us necessita, compta amb vosaltres i hi segueix confiant de manera especial per arribar als llocs físics i espirituals als que altres no arriben o els resulta difícil fer-ho. El jesuïta, com diu Sant Ignasi a les Constitucions, està cridat per establir-se i fer vida en qualsevol part del món on s'espera més servei de Déu i ajuda de les ànimes. Tal com deia el Pare Jeroni Nadal: “Per a la Companyia, qualsevol lloc del món és casa seva”.
Els jesuïtes han de ser "experts i valerosos remers": Remeu, sigueu forts, fins i tot amb el vent en contra! Remem al servei de l'Església! Remem junts! Però mentre remem també el Papa rema en la barca de Pere hem de pregar: Senyor, salva'ns!, Senyor salva el teu poble!