dimarts, 19 de desembre de 2017

tradicions nadalenques

Cada any, quan s'acosta el Nadal, vivim un munt de tradicions que ens fan reviure la veritable veritat d'aquestes dates. Nadal és una festa cabdal cristiana, és el dia que celebrem el naixement del Crist, el  nostre Salvador; és una festa on celebrem passar de la nit més fosca a la Llum plena que mai s'apagarà.
El naixement de Jesús a Betlem ens recorda que hem de saber trobar el camí que va cap a Ell. Aquest camí de vegades és costerut (tots els camins van a Roma… però no van a Betlem) però hem de ser capaços d'arribar a la seva fi, on trobarem el Déu de la misericòrdia,  el Déu que ens espera… per fer el camí amb cada un de nosaltres i fer-nos el viatge més planer.


*          *          *

Moltes de les tradicions cristianes nadalenques s’originen en els segles I i II de la nostra era ja que els primers cristians van aprofitar les festivitats paganes romanes per celebrar la seva fe. Més endavant, entre els segles IV i VI incorporen els costums precristians dels pobles d’Europa del nord, escandinaus, celtes i vikings.
Entorn del 25 de desembre gairebé totes les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d'hivern, quan la llum torna novament i s'acaben les tenebres. Durant el fred i la foscor de desembre, encenien focs com a senyal d'esperança en la vinguda de la primavera. La pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries als déus, que retornés la llum, la verdor i la vida. 
Els romans celebraven les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. A l’època imperial, a partir del segle II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “sol invicte", divinitat que era representada per un nounat. Als països nòrdics celebraven festes com la Yuletide vikinga o les que feien en honor als déus Thor i Odín
El 25 de desembre 
En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. Al s III hi ha els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist el dia 25 de desembre –malgrat no en coneguessin la data– aprofitant les festes romanes dedicades al nounat “sol invicte”. Al s IV es va fixar oficialment aquesta data i es va celebrar de manera universal.
La Missa del Gall 
La missa del gall la va introduir a Roma el papa Sixt III, al s V, i ho va fer celebrant una vigília nocturna, a mitjanit del dia 24, “quan canta el gall". La missa es feia a un petit oratori, on hi havia un pessebre, i que estava situat darrere l'altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere. 
El pessebre 
Pessebre - Església de La Sang
Palma de Mallorca
Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir el Nadal de 1223, a Itàlia, quan sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, havia instal·lat un “pessebre” amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius. Això va ser l’inici d’una gran difusió que va tenir aquesta representació, primer a Itàlia i després arreu d’Europa al llarg dels segles XIV i XV.

La corona d'advent
Al segle XVI catòlics i protestants alemanys utilitzen la corona durant l'Advent ja que és plena de símbols. Les plantes típiques que es feien servir habitualment eren el vesc, el grèvol i l’avet, i el poble celta les penjava sobre el dintell de les portes com a símbol de la victòria de la vida sobre la mort i de la llum sobre les tenebres.
El cercle enverdit és símbol del Déu etern (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.
El tió
Fent "cagar" el tió - Gravat del s XIX
És una tradició rural i precristiana de Catalunya lligada també al solstici. Picar el tió vol fer despertar la natura per tal que els dies s’allarguin, s’allunyi la foscor i arribi novament la llum.
A Catalunya hi ha el costum de “fer cagar el tió”. El tió és un tronc d’arbre que des de la Puríssima es col·loca vora del foc, es tapa amb una manta i se li posa menjar a sota que consumeix cada dia.
El dia de Nadal els infants canten nadales davant el pesssebre i després bastonegen el tió perque “cagui” dolços, neules i torrons que mengen després del dinar. Mai joguines que les porten els Reis.
L'arbre de Nadal 
Els antics pobladors escandinaus i centreuropeus consideraven els arbres éssers sagrats. Per això en el solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus.
El cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum: la forma triangular de l'avet representaria la Trinitat, els fruits serien els dons de l'Esperit Sant; l'estrella seria Crist, la llum del món; i el tronc la fusta de la creu de Crist… L’arbre de Nadal és un arbre de fulla perenne que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.
El Pare Noel 
Sant Nicolau va ser bisbe de Myra, a l'actual Turquia, al segle IV. Dels molts miracles que va realitzar, el més conegut relata que va donar la vida a tres nens que havien estat esquarterats per un malhome. Sant Nicolau repartia regals pel seu sant (6 de desembre) però aviat, es va associar el sant als regals que els nens rebien per Nadal.
Al s XVII els holandesos portaren a USA els seus costums i aixi ho feren amb Sant Nicolau. L’actual Santa Claus és la versió “americana” de Sant Nicolau: se li ha tret la mitra i se li ha col·locat una barretina i el nom és una mala adaptació anglesa del popular Sinterklaas (sant Nicolau) holandès. Al s XIX passa a Anglaterra i d’allí s’estén a tota Europa i adapta com a mitjà de transport un trineu portat per rens ja que el seu lloc de residència és el Pol Nord.
Quan passa a Europa cada país el bateja com Pare Nadal (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale) excepte a Espanya que tant en català com en castellà s’ha adaptat la forma francesa Pare Noel.
Els Reis d'Orient 
Adoració dels Mags (1305) - Giotto
Capella degli Scrovegni - Padua
Els Reis d'Orient (els Reis Mags) és una festa religiosa: ells són els protagonistes de la manifestació de Déu a tots els homes i a tots els pobles de la terra i se celebra el dia 6 de gener. Els evangelis diuen que “uns mags” portaren presents al Nen Jesús. Per aquest motiu la tradició fa que la nit del 5 al 6 de gener els Reis passin per les cases deixant regals a petits i grans segons els desitjos expressats en les cartes que en dies previs els nens han enviat als Reis. 
En el segle V, el papa Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis. Els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar no apareixen fins el s VII. Les restes dels reis d'Orient reposen a la catedral de Colònia.

dilluns, 4 de desembre de 2017

art 3: august rodin


Un altre dia continuaré parlant de l’art en general però avui vull fer referència a una exposició que hi ha des de fa mesos a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre, sobre un dels grans escultors del segle XX: el genial August Rodin que ara fa cent anys de la seva mort. Aneu a veure-la, s’acaba el 21 de gener. L’exposició està centrada en l’obra coneguda com La porta de l’infern.
*            *            *
El 1880, l’Estat francès va encomanar a August Rodin una porta decorativa que representés la Divina Comèdia de Dante Alighieri per al futur Museu d'Arts Decoratives. Batejada com La porta de l'Infern (inspirada en la Porta del Paradís del Baptisteri de la Catedral de Florència, obra de Ghiberti) l'obra va representar el major repte plàstic de l'artista i hi va treballar durant més de vint anys. La porta de l'Infern és un grup escultòric monumental. La primera versió que va fer Rodin data  de 1881, quan hi va començar a treballar, és una porta amb baixos relleus, molt semblant a la de Ghiberti. Al final de la vida de l’artista es va fer un model en guix que reconstrueix l’aspecte que devia tenir al començament i va servir de referència per fer els models de bronze fos un cop mort l’artista.
Tot i que el projecte va ser cancel·lat (mai no hi va haver ni porta ni museu), l'artista va treballar-hi fins al final de la seva vida i va ser d’aquí d’on va anar creant figures i baixos relleus que després va treure de la porta i es van convertir en escultures soltes. Considerada com l'obra central de la carrera de Rodin, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l'infern, és febril i tempestuosa, sensual i evocadora Tot i que l’obra va començar modelant figures inspirant-se en la Comèdia del Dante a mesura que passava el temps hi va afegir figures inspirades en Les flors del mal de Baudelaire i les Metamorfosis d’Ovidi.
Al començament Rodin pensava posar a sobre de la porta la inscripció que Dant posa a la porta de l’infern a l’inici del Cant III de la Comèdia: per mi aniràs a la ciutat sofrent,/per mi aniràs cap a l’etern dolor,/per mi aniràs amb la perduda gent./deixeu tota esperança els que heu entrat!
Però després es va repensar i va crear una al·legoria de la mateixa frase amb la positura i la posició de l’escultura Les tres ombres que coronen la porta. Aquesta escultura deriva del primer estudi que Rodin va fer d’Adam (escultura que va destruir per semblar-se massa a l’estil de Miquel Àngel, de qui va quedar extasiat, juntament amb  les obres de Donatello i Ghiberti, després d’un viatge a Itàlia). La va repetir tres vegades en diferents posicions i va fer el conjunt conegut com Les tres ombres que assenyalen cap al centre de la porta i cap a El pensador.
D’aquesta porta en van derivar les seves escultures més emblemàtiques: El Pensador, El petó, Ugolino i els seus fills i Les tres ombres. D’aquesta darrera ja n’hem parlat.
El pensador es troba al capdamunt de la porta. Representa probablement Minos, el jutge que, a la Comèdia, assigna els damnats a un dels cercles infernals en funció dels seus pecats. Però Rodin converteix la imatge en el poeta Dant meditant sobre la seva obra al mateix infern. És el creador dins la seva pròpia creació. ¿I per què no és el mateix Rodin meditant sobre la seva obra a la mateixa porta de l’infern?
D’aquí surt també l’obra El bes inspirada en Francesca da Rimini i Paolo Malatesta dos personatges de la Comèdia que es troben en el segon cercle de l’infern, cercle on hi van a parar els luxuriosos. Quan ja els tenia col·locats a la fulla esquerra de la porta, els va treure i els va convertir en escultura.
Ugolino i els seus fills és un altre personatge de la Comèdia i un dels primers que va representar Rodin a la Porta. Ugolino della Gherardesca va ser un polític condemnat per traicó i que Dant el situa en el darrer cercle de l’infern. També de la part mitjana de la fulla esquerra els va treure per convertir-los en escultura.
*           *           *

August Rodin neix i mor a Paris (1840-1917). Des de petit comença a dibuixar i el seu pare l’envia a l’École Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques on aprèn a dibuixar i modelar de memòria. No el deixen entrar a l’École des Beaux-Arts i es posa a estudiar anatomia amb Louise Barye, professor del Musée National d’Histoire Naturelle i modelatge escultòric amb Constant, un escaiolista amb qui comparteix els secrets sobre el modelatge. August Rodin va treballar totes les tècniques de l’època: el dibuix, el guix, la cera, el fang, el marbre i el bronze. Rodin treballava segons el mètode tradicional, de fet el seu taller va ser un dels últims que es poden considerar com a tal. Ell solia realitzar les peces en guix, cera o fang. A partir d'aquests motlles era possible treure obres de marbre o encarregar la fosa en bronze. Als 15 anys guanya una medalla de bronze de dibuix i comença a treballar amb fang. Als 17 anys figura com ajudant de George E. Haussmann en la reconstrucció urbana de Paris.
La seva primera gran escultura va ser La màscara de l’home amb el nas trencat, que va ser refusada pel jurat del Saló de Paris el 1865 per considerar-la inacabada (li faltava la part del darrera del cap). Aquesta escultura és la cara d’un home d’una barriada parisina que explicita la seva dura vida pels trets del seu rostre. Amb les seves arrugues marcades i el nas trencat, l'obra representa un gran exemple de com Rodin va considerar que allò que es vol representar no forçosament ha de ser bell sinó veritable. Ell matex diu: Aquesta màscara va determinar tot el meu treball futur; és la primera peça de modelatge que vaig fer. Des de llavors he tractat de veure la meva obra des de tots els punts de vista i dibuixar-la bé en cada un dels seus aspectes. Aquesta màscara ha estat en la meva ment en tot el que he fet.
La segona obra per la que també va ser criticat és L’edat de bronze, escultura a escala humana per la que va fer servir com a model un jove soldat belga. Un cop feta hi va haver qui, davant la musculatura tan ben treballada sobre el guix, va dir que no era possible que, qui no havia estudiat mai a l’Acadèmia pogués esculpir formes tan perfectes, llevat que hagués fet l’escultura d’un buidatge del model natural i no d'un model original d'argila. L'Edat de Bronze, en paraules de. Rainer M. Rilke, manifesta el domini il·limitat de Rodin sobre el cos. L'ull més sever no podia descobrir en aquesta estàtua cap espai que fos menys vivent, menys precís o menys clar que els altres. I un periodista afegí: Està prenyada d’una qualitat tan rara com preciosa: la vida. Tot el temps que havia dedicat a estudiar anatomia quan era jove ara ho podia plasmar aquí.
El gran èxit de la seva obra va fer que les escultures més emblemàtiques es reproduïssin en diverses mides i materials.  És el cas d'El Pensador, la mida original era d’uns 70 cm; en 1898 va ser reduïda a 38 cm i el 1904 engrandida a la versió monumental de 2 m.