diumenge, 20 de maig de 2018

persones 6 – mariano fortuny de madrazo II: un geni desconegut


La genialitat
Mariano Fortuny al Palazzo Orfei
El geni neix, no es fa, però per tal de forjar-se cal que les circumstàncies li siguin favorables. La genialitat no es pot transmetre de pares a fills per molt que ens hi entestem, però l’entorn del Mariano Fortuny de Madrazo va ser tan excepcional que per això va arribar on va arribar. La seva mare, Cecília de Madrazo, es va encarregar de conrear en els dos fills, María Luisa i Mariano, un culte gairebé reverencial al record del talent i la personalitat del seu marit, Marian Fortuny i Marsal, un home que va passar per aquest món amb la brillantor i fugacitat d’una llàgrima de sant Llorenç però que va complir amb el destí romàntic dels escollits pels déus: viure intensament i no sobreviure a la joventut.
Mariano fill pinta, canta, toca el piano, investiga la llum, descobreix el teatre, es vol convertir en un artista ple a l’estil wagnerià i per això s’endinsa en el lirisme convuls de la música del polèmic compositor Richard Wagner i el pensament de Schopenhauer, el filòsof que sustentava tota la bastida wagneriana. El simbolisme, el moviment postromàntic que revaloritzava allò que és misteriós com a font de bellesa, que entreveu la correspondència entre música i pintura, on els colors poden suggerir sons i els sons colors i que amdós poden originar idees, és un camí pel qual transita també Mariano. El simbolisme, l’Art Nouveau i la filosofia wagneriana conformen l’esperit de l’art total que conrearà Mariano. Conrearà totes les disciplines i acabarà, com Wagner, recluit a Venècia, la ciutat on el temps està parat, on l’esperit sensible troba lloc i espai per a viure i crear al marge del món.
Cecilia de Madrazo
Cecilia de Madrazo, aquarel·la de Marian Fortuny
Cecilia de Madrazo –filla d’un pintor famós, casada amb un pintor famós, mare d’un pintor, dissenyador i inventor que arribarà a ser famós– viuda i amb dos fills petits María Luisa i Mariano, es trasllada de Roma a París. Mariano té 3 anys i se n’hi estaran 15, els suficients perquè Mariano visqui l’entorn del món de l’art i el disseny. Quan Mariano en té 18 la mare decideix marxar de París i s’instal·len a Venècia, prop del Gran Canal, al Palazzo Martinengo, la ciutat des d’on ànimes sensibles i no tan sensibles, excèntriques, cultivades i adinerades somien en poder tocar l’altre costat de la lluna. La profunda personalitat, la teranyina de màgia i esplendor que batega a les entranyes de la ciutat atraparà la família Fortuny per sempre més. 
Venècia
Venècia és una ciutat que flota entre el cel i el mar. Venècia s’ha convertit en la ciutat de les apariències, en la ciutat on es cultiva l'esplendor, el luxe i la frivolitat, la ciutat on la gent de la societat es baralla per posseir tot allò que es pot exhibir: palaus, joies, art, vestimentes, mobles, robes… Allí hi van a raure potentats, escriptors, artistes, intel·lectuals… tota aquella gent que sent la necessitat de pau, d’intimitat i d’assossec per tal que floreixi la seva creació.
Aquí Mariano crearà el seu propi univers, un món sense temps, original, únic, ple de fantasia, un paradís màgic on farà que estrobin Orient i Occident. Venècia és un espai petit on es practica la convivència, on tots es coneixen i s’alimenta la inspiració d’escriptors i artistes. Un grapat de dones amb marcada personalitat acullen, a les habitacions dels seus palaus, hostes il·lustres i escriptors. Cecilia i María Luisa, mare i filla, obren el Palazzo Martinengo, amb soirées musicals i literàries, a l’aristocràcia i la intel·lectualitat de Venècia entre els que s’hi troben els amics Josep M Sert, Isaac Albéniz, Martín Rico, Henri de Régnier
La llum
Vista actual del Palazzo Orfei 
En aquesta època apareixen grans avenços tècnics: el telègraf, el cotxe i la llum, sobre tot la llum. A Mariano li apassiona la pintura però ara que encara és jove explora altres territoris. Amb 18 anys, passeja pels canals i ponts de Venècia amb una de les primeres càmeres fotogràfiques Kodak captant l’ombra dels antics palaus o la llum esbiaixada sobre la porta d’un temple; o va amb el cavallet amunt i avall a la recerca d’alguna església per copiar un llenç de Tintoretto.
A mesura que Mariano va creixent, l’ambient que respira fa que treballi activament en la creació. És un apassionat dels teixits que té per casa, pinta sense parar, viu de forma intensa i se sentirà atret per les coses estranyes, ocultes o misterioses. Amb 25 anys continua retratant façanes d’edificis i té una tècnica impecable com a gravador. En aquest món misteriós del Palazzo Martinengo, entre les enigmàtiques dues dones que hi viuen, Mariano flota, creix i intenta mantenir la seva personalitat artística i sostreure’s del poderóas influx que ambdues exerceixen sobre la seva persona.
Amb 30 anys Mariano continua pels carrers amb la càmera fotogràfica captant paisatges, racons o enquadraments per fer-ne un decorat teatral. Mariano ensuma, cerca, troba i se submergeix en tot allò que li crida l’atenció. La càmara li serveix per emmagatzemar informació que més tard treballarà artísticament. Al final de la seva vida té un catàleg de dos-cents àlbums amb uns dotze mil negatius. Però el que l’atrau de veritat des de petit és la llum.
La llum! La llum era l’anunci de la modernitat. A París el 1889 hi ha l’Exposició Universal i la Tour Eiffel, aquest mecano de ferro de 300 metres d’alçada, emet un feix de lluminàries que il·luminen la nit de forma màgica. Mariano inicia els estudis sobre la llum i la luminotècnia fins que arriba a elaborar un sistema personal d'il·luminació indirecta per escenaris teatrals basats en la reflexió de la llum: làmpades d'arc que reflecteixen la llum sobre superfícies esmerilades; evita ombres, enlluernaments i aconsegueix tonalitats i canvis de llum espectaculars així com també projectar imatges al fons de l'escenari.
El treball i la investigació sobre la llum el portarà a fer el Projecte Luminotènic per l’Òpera de París; una demostració a Londres; il·lumina les pintures de Paul Baudry al foyer de l’Òpera de París; il·lumina l’Exposició d’Art Francès a Londres; il·lumina l’exposició sobre Tintoretto a San Roco; il·lumina la Asunción de Tiziano i el Cicle Pictòric de Carpaccio a Venècia.
L’escenografia
Els seus viatges a Bayreuth per captar l’escenografia wagneriana fan que Mariano se senti atret pel teatre, sobre tot per l’escenografia i els problemes lumínics no resolts.
«Tot el que vaig veure i sentir en el viatge que vam fer a Baviera, va incrementar el meu desig de realitzar formes noves i nous aspectes per augmentar els efectes generals del teatre. Recordo una escena de L’Or del Rin que va decebre la meva fantasia. L’efecte del riu a l’horitzó mancava de realisme per culpa d’una mala il·luminació».
Era conscient que la il·luminació era tan o més important que l’audició i la visió del drama musical. Tot havia evolucionat en el teatre menys la il·luminació. La llum provenia dels llumeners instal·lats al terra. ¿Quina és la situació real de la llum? ¿On és el sol? ¿Per on entra la llum als temples? ¿D’on ve la llum al camp? Sempre ve per dalt!, doncs ¿per què s’il·lumina l’escenari contra natura, des de baix? Amb aquest sistema els actors no tenen una expressió humana. S’ha de reproduir la llum de la naturalesa, aquest és el repte de l’escenografia.
L’any 1899 és fonamental en la vida de Mariano. Amb 29 anys surt del Palazzo Martinengo, on viu amb la seva mare i germana, i lloga unes golfes al Palazzo Pesaro degli Orfei. És l’inici de la seva activitat creativa professional. Li encarreguen l’escenografia de l’opereta Mikado que es representarà al palau d’una comtessa. L’any següent rep l’encàrrec de l’Scala de Milà de l’escenografia completa de Tristany i Isolda, de Wagner, dirigida per Toscanini. Èxit total!, ha aconseguit l’anhelada harmonia escènica de Wagner.
Estat actual del taller del Palazzo Orfei
on Mariano creà el Sistema Fortuny d'il·luminació
Mariano estudia, observa i treballa. Un dia, de sobte, mentre treballa a les golfes va veure “…entrar un raig de llum per la finestra i va envair el sòl…”. Ressegeix el raig de llum amb la mirada des de la finestra fins el sòl… i, ràpid, agafa un full de paper blanc i el posa al mig del raig… Sobre el sòl s’origina un efecte diferent. Ha nascut el que Mariano anomenarà Sistema d’il·luminació escènica per llum indirecta, conegut com a Sistema Fortuny d’il·luminació. Registra el sistema a Venècia i després el patentarà a París. Aquesta passió per l’escenografia i la il·luminació el portarà a llogar un estudi a París.
Tant a París com a Venècia Mariano es mou com peix a l’aigua en mig d’artistes i gent exigent i va teixint una sòlida xarxa d’amistats. Els treballs sobre la il·luminació continuen i patenta nous sistemes: fins a 10 patents registra a París sobre il·luminació i escenografia. Però continua investigant i inventa un aparell escenogràfic que anomena Cúpula Fortuny, un enginy genial amb que preten fer visible, per mitjà de la llum, “l’infinit en el finit”. Ho explica així ell mateix:
«En l’escenari, sota el teló un doble foyer voltaic il·lumina el decorat; cap tela al fons, sinó una gran cúpula folrada de blanc; donarà la sensació d’estar a l’interior d’un globus. A mesura que passin pel davant, la cúpula agafarà el color blau d’un matí de juny, els colors dels primers símptomes d’una tempesta o els grocs i vermells d'una posta de sol».
La Cúpula Fortuny és una gran carcassa flexible, de ferro, amb forma semiesfèrica, recoberta amb dues teles impermeables que pretén reproduir el cel a l'escenari. A París coneix el suís Adolphe Appia, també obsessionat per la llum, i aquest reconeix la importància del descobriment de Fortuny:
«Un artista ben conegut a París, Mariano Fortuny, ha trobat un sistema d’il·luminació basat en les propietats de la llum indirecta. Els resultats són extraordinaris i positius. Aquest invent genial provocarà en la posada en escena teatral, una transformació radical a favor de la il·luminació.»
Appia proposa a Fortuny col·laborar en el muntatge de Tristany i Isolda a casa la comtessa Béarn, a la seva Sala Bizantina. La comtessa convoca la flor i nata de París per mostrar la remodelació del teatre i el nou sistema d’il·luminació que l’artista Mariano Fortuny ha creat per a ella. La sala està plena d’artistes, intel·lectuals i la crème de la crème parisina contemplant extasiats el ballet de Charles-M Widor i com les ballarines de l’Òpera de París es mouen sota l’innovador invent. Èxit rotund! Glòria per a l’inventor Fortuny! L’embaixador d’Alemanya i el director general de la companyia alemanya AEG son allà i pacten amb Fortuny crear una societat per comercialitzar el sistema. Els viatges a Berlin li serveixen per conèixer dos grans directors teatrals: Max Reinhardt i Hugo von Hofmannsthal, amb qui farà l’escenografia d’Electra.
* * *
Obté la Medalla de Plata pel Projecte de Cúpula a l’Exposició Internacional de París. Instal·la cúpules i sistemes d’il·luminació a diferents teatres: a la Sala Bizantina del teatre privat de la comtessa Béarn; als Teatres Kroll, Lessingtheater, Schauspielhau, Deutsche Opernhaus i Neuefreie Volsbühne de Berlín; al Schauspielhaus de Dresde; a l’Scala de Milà i al Politeama de Florencia. El Teatro Real de Madrid i el Liceu de Barcelona deicideixen no instal·lar la Cúpula.

I en el camp de l’escenografia d’òperes, ballets i teatre fa Francesca di Rimini, Mikado, Tristany i Isolda, Electra, Mestres Cantors, El Marxant de Venècia, Otelo, Carmen; Le Dieu bleu, ballet de Nijinski; Santa Juana, teatre de Bernard Show; Vida brve, de Manuel de Falla.

dilluns, 7 de maig de 2018

europa VI: ja hi ha sentència: europa no és democràtica!



Fa unes setmanes comentava que el 23 d’abril hi hauria la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la impugnació que One of Us va presentar contra la decisió de la Comissió Barroso de no tramitar l’ICE que demanava la prohibició del finançament europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans.
La petició és perquè la Unió Europea doni un sí a la vida per damunt del sí a la mort que la Comissió Barroso aprova al sacrificar el respecte de la vida humana a l’interès del gran negoci de la tecnociència sobre dels embrions i fetus humans per part de multinacionals farmacèutiques i al control demogràfic dels països pobres per part de les pròpies nacions.
Doncs bé, ja hi ha hagut sentència! I podem constatar que encara hi ha sentències salomòniques, tant a nivell d’estats com a nivell de la Unió Europea.

La sentència toca dos aspectes: un tècnic, institucional, com és la validesa de l’ICE en el que One of Us ha guanyat; i un ètic, sobre els poders de la Comissió, on One of Us ha perdut. En síntesi diu:
1. Donar la raó a One of Us pel que fa a l’aspecte institucional del recurs, és a dir que l’ICE té efectes jurídics i que per tant, es pot tramitar davant el Tribunal de la Unió Europea, ja que si no fos així es comprometeria l’objectiu de “fomentar la participació ciutadana en la vida denmocràtica”, però…
2. “…la comissió disposa d’un ampli poder d’apreciació per decidir si emprendre o no una acció proposada per una ICE” i que aquesta decisió “s’ha de sotmemetre a un control limitat per part del Tribunal”.
Malgrat això aquesta iniciativa ha permès:
  • Fer arribar amb gran força el testimoni de la humanitat del valor de cada vida individual, des d'abans del naixement fins la seva fi natural;
  • Reunir, al voltant de One of Us, un gran nombre de persones i organitzacions que porten aquest testimoni per tot Europa, i
  • Col·locar la Unió Europea davant les seves grans contradiccions democràtiques i fer que el poder de la Comissió Europea sigui una mica menys arbitrari.
Si aquesta ICE fós per protegir animals en comptes de persones probablement s’hauria aprovat.