dissabte, 27 d’abril de 2019

el virolai



Avui és un dia especial a casa nostra: és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra patrona. Parlarem una mica de l’himne conegut com El Virolai, que gairebé té 140 anys de vida. 

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes delMil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda.

El Virolai de Verdaguer-Rodoreda no és el primer virolai dedicat a la Mare de Déu. En el Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, ja hi apareix una composició poètica amb l’estructura de virolai. Copio el començament de dues estrofes:

Emperadriu de la ciutat joiosa,
de paradís amb tot goig eternal,
neta de crims, de virtuts abundosa,
Mare de Déu per obra divinal, (…)

Verge sens par misericordiosa,
a Vós pertany que ens defenseu de mal
i no sigueu envers nos desdenyosa
pels falliments que fem en general, (…)

amb una tornada que diu:
Emperadriu de la ciutat joiosa,
de paradís amb tot goig eternal
plagui-us estar als fidels piadosa,
pregant per ells al Rei celestial.

Mossèn Jacint Verdaguer

Va néixer a Folgueroles el 1845, fill de pagesos modestos, entrà al seminari de Vic l’any 1855 i el 1865 guanyà el seus primers premis als jocs florals. Ordenat prevere el 1870, fou destinat a la parròquia rural de Vinyoles d’Orís, on compongué un gran nombre de poemes de to popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en la seva obra L’Atlàntida. Per raons de salut, el 1874 es traslladà a Barcelona i entrà com a capellà a la Companyia Transatlàntica, amb la qual féu nou vegades la travessia d’Amèrica i recuperà del tot la salut. El període comprès entre els anys 1877 i 1893 fou el més fecund i brillant de la seva creació literària. Els anys següents foren marcats per una sèrie de problemes i malentesos amb el seu protector, el marquès de Comillas i amb les autoritats eclesiàstiques de Barcelona i Vic. Els anys que passà al santuari de la Gleva esdevingueren per a ell un exercici ascètic que recull en unsversos desolats i dramàtics reunits en les Flors del Calvari. L’autor d’El Virolai va morir a Vallvidrera, l’any 1902.

Mestre Josep Rodoreda
Va néixer a Barcelona el 1851. Començà els estudis a l’Escolania de Nostra Senyora del Remei a Barcelona. Estudià solfeig, piano, harmonia i composició. Als 25 anys ja va ser professor al Conservatori del Liceu. Més endavant va ser Mestre-Director de la Societat Coral Euterpe, membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, Director de la Banda Municipal i de la banda de l’Escola Municipal de Barcelona. El 1896 marxà a Sant Sebastià com a Director de la Banda Municipal d’aquella ciutat. El 1910 es traslladà a Buenos Aires per dirigir l’Acadèmia de Músicaque havia fundat Joan Goula. Morí el 1922. Compositor molt prolífic, va escriure mes de quatre-centes obres de diferents gèneres. La més coneguda és el nostre Virolai a la Verge de Montserrat.


dijous, 18 d’abril de 2019

frança, parís, notre dame: laïcitat i espiritualitat

Degut als moments de vigília i oració que hem vist que s’han viscut als carrers de París per part de molta gent jove per l’incendi de Notre Dame, he recordat la devoció, també amb vigílies d’oració per part de molta gent jove, que ja vaig veure el 1997 i el 2008. Fa 22 anys vam passar la Setmana Santa a París. En fa 11 que hi vam fer una estada de tres dies durant la visita de Benet XVI a la capital francesa. ¿Per què dic això? Doncs perquè ens va sorprendre, aleshores, veure la devoció del jovent francès durant aquests dies d’estada a la França “laica”. I ho hem vist repetit aquests dies de tristor per l’incendi de Notre Dame.

*          *          *


París, març de 1997

Setmana Santa amb tota la família a París. 

La Setmana Santa del 1997 vam fer una sortida, tota la família, a París. Hi vam estar cinc dies. Érem catorze persones de tres generacions i vam fer un grapat de coses i visites. Les "obligatòries" -Tour Eiffel, Louvre, Sacre Coeur, Notre Dame…- i d'altres. Tot ho vam fer en metro, bus, furgoneta i a peu. No va ser fàcil, però, gràcies a Déu, va ser una bona experiència. Un dels motius d'aquesta estada va ser el poder assistir als oficis de la Setmana Santa. 

Dijous sant. Dia de feina a París. Missa a Saint Gervais. Ple de gom a gom i de gent jove, de vint anys a trenta i escaig. Gent que va entrant i que dóna la sensació que ho fa quan surt de la feina. Nois i noies amb casc de moto. La funció és llarga, més de dues hores. S’acaba, la gent no té pressa per sortir i es queda a la vetlla al Santíssim. Després de sopar pujem al Sacre Coeur. Un monument al Santíssim preciós: un altre lloc ple de gom a gom de gent jove fent vetlla. Gairebé ni podem entrar.
Divendres Sant. Dia de feina a París. Via Crucis pels carrers de París: ple de gent. Oficis a Notre Dame. Plena a vessar, un cop més de gent jove. Oficia el cardenal Lustiger. Funció llarga ja que a més de les lectures i oracions hi ha la veneració de la relíquia de la Santa Creu i la distribució de la Comunió, la qual cosa fa que tots els fidels hagin de passar dues vegades. S’acaba. La gent no té pressa per sortir.
Dissabte Sant. Missa de mitja nit. Ens quedem a la Parròquia d’Issy. Església petita però plena a vessar i la gent participant amb devoció.

La devoció que vam veure aquests dies va ser espectacular, res a veure en el que vivim a casa nostra.

* * *

París, setembre 2008

Benet XVI visita Lourdes i París. Érem a París i vam veure com el jovent es va mobilitzar, hi va haver vetlles d’oració amb cants a la Mare de Déu a totes les esglésies, sobre tot al barri llatí: Saint Séverin, Saint Julien le Pauvre… 

Un record inesborrable: el poema de Santa Teresa cantat en castellà a Saint Germain des Près per un grup d’escoltes: Nada te turbe, / nada te espante, / todo se pasa, / Dios no se muda; / la paciencia todo lo alcanza; / quien a Dios tiene / nada le falta: / solo Dios basta… Encara se’m posa la pell de gallina…

La processó amb llumenetes des de Notre Dame fins l’esplanada dels Invàlids, per la rive gauche, plena a vessar on no podies moure’t amb massa facilitat però amb una devoció espectacular. Una experiència difícil d’explicar si no fos perquè les imatges en donen fe.

L'endemà al matí trobada a l'esplanada dels Invàlids. Tota plena a vessar. Rue Saint-Dominique, Rue de l'Université, Quai d'Orsay, pont Alexandre III creuant el Sena fins els Jardins del Petit Palais. No m'ho creia! Copio unes reflexions del Papa de l’homilia a Notre Dame.

“Estem a l'Església Mare de la Diòcesi de París, la catedral de Notre Dame, que s'alça al cor de la cité com un signe viu de la presència de Déu enmig dels homes. Alexandre III va posar la primera pedra, Pius VII i Joan Pau II la van honrar amb la seva visita, i estic feliç de seguir les seves petjades. És difícil no donar gràcies a Aquell que ha creat tant la matèria com l'esperit, per la bellesa de l'edifici que ens acull. 
“La fe de l'Edat Mitjana va edificar catedrals, i els vostres avantpassats van venir aquí per lloar Déu. Grans esdeveniments religiosos i civils es van desenvolupar en aquest santuari de la Mare de Déu, Patrona d'aquestes terres. Teatre de conversions poc conegudes, però no menys reals; càtedra de grans predicadors; depositària de relíquies del Lignum Crucis i de la Corona d'EspinesNotre Dame roman com un dels monuments més cèlebres del patrimoni del vostre país. 
Notre Dame és un himne viu de pedra i de llum a lloança d'aquest acte únic de la història humana: la Paraula eterna de Déu entrant en la història dels homes. En Notre Dame, tenim el més bell exemple de fidelitat a la Paraula divina. Podem dir-li amb serenitat: Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya'ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica'ns el camí cap al seu regne”.

* * *

París, abril de 2019

“Crema Notre Dame”. “La història crema a París”. Però, ¿què va passar als carrers? Heus aquí el testimoni d’un jove que va sortir al carrer:
“Estava a casa, vaig sentir soroll de sirenes, vaig obrir la finestra i vaig veure una enorme columna de fum. Vaig sortir i en vint minuts estava davant Notre Dame, a l'altre costat del Sena. Vaig veure l'incendi. Només em movia la curiositat. No imaginava el que anava a passar… 
“Hi va haver gent que va començar a cantar l'Ave Maria en francès: Je vous salue Marie. Em vaig quedar allà. Anava arribant gent fins que hi va haver centenars de persones cantant i resant. Uns amb estampes, altres de genolls, altres amb el rosari… 
“Tota aquesta gent eren joves com jo, entre vint i trenta anys. Nois i noies. I famílies amb nens. Europeus, indis, xinesos, africans, marroquins… L'oració era constant, sense pausa. Hi havia homes corpulents plorant com nens. No eren els únics. 
“Es va resar el Parenostre, l'oració a santa Genoveva, patrona de París, l'oració de Joan Pau II a Notre Dame, la pregària de sant Francesc, un fragment de Charles Péguy sobre la Verge, la Salve Regina i l'himne Nous Te saluons, Marie…També es va resar pels bombers.
“Una parella de joves amb violins i un violoncel·lista van acompanyar amb música els cants. Sonaven moltes campanes. Quan jo marxava una jove periodista se'm va acostar per preguntar-me per la "cançó" Je vous salue. Li vaig explicar el que era. 
“Als carrers del voltant també hi havia molta gent cantant. Havia succeït el mateix en tots els carrers, ponts i places. Milers de persones cantant pels carrers durant hores. Era una "revolució" pacífica, espiritual. 
“Tot es va organitzar espontàniament. Ningú havia convocat a tots aquests joves, ni capellans, ni bisbes. Ningú dirigia res. Va ser un moviment espontani, ordenat i respectuós. Eren com pedres d’una Església jove, real i viva que es mostrava a si mateixa. Ningú s'esperava l'incendi. Però tampoc ningú s'esperava una reacció d'aquest tipus. 
“Va ser un esdeveniment, diferent a qualsevol altra cosa que poguéssim imaginar. La gent no plorava per la pèrdua d'una obra d'art o un símbol de la nació francesa, la gent era allà plorant i resant a Notre Dame, a la Mare de Déu”.
Això és la manifestació de la fe que molta gent, espontàniament, va realitzar: uns de genolls, d’altres amb rosaris, uns plorant i dedicant les seves pregàries… tot això mentre els bombers combatien el foc i el món sencer veia caure l’agulla i cremar-se Notre Dame

El Papa Francesc envià les seves condolències al poble francès:

“Aquesta catàstrofe ha danyat greument un edifici històric i també ha afectat un símbol nacional molt estimat pels parisencs i pels francesos siguin quines siguin les seves creences. Notre Dame és la joia arquitectònica d'una memòria col·lectiva, el lloc de trobada de molts esdeveniments importants, el testimoni de la fe i de l'oració dels catòlics en el si de la ciutat.
“Expresso els meus millors vots perquè la catedral de Notre Dame torni a convertir-se en aquest bell tresor al cor de la ciutat, signe de la fe dels qui la van edificar, església mare de la seva diòcesi, patrimoni arquitectònic i espiritual de París, de França i de la humanitat”.

* *           *

El maig de 1980 Joan Pau II va visitar París. No hi érem, però copio unes reflexions seves de l’homilia a Notre Dame sobre la fe de França, Terra de Sants, i els francesos.

“Aquí, a Notre Dame, trobem el geni de França, el geni que va quedar expressat en l'arquitectura d'aquest temple fa vuit segles i que segueix sempre aquí, per testimoni de l'home. L'Església ha perseverat des de Jerusalem a Antioquia, a Roma, i també aquí dels: a Marsella, Lió, París. 
Pere s’emporta amb ell la pregunta: M’estimes? allà on va a través dels segles i de les generacions. D'altres la porten també amb ell: Pau, Joan, Jaume, Andreu, Ireneu de Lió, Benet de Núrsia, Martí de Tours, Bernat de Claravall, Francesc d'Assís, Joana d'Arc, Francesc de Sales, Joana Francesca de Chantal, Vicenç de Paül, Joan Maria Vianney, Teresa de Lisieux.
“Jo vinc aquí seguint les seves petjades. Notre Dame, aquesta esplèndida construcció, tresor de l'art gòtic, els vostres avis la van consagrar a la Mare de Déu, a qui va donar la resposta més perfecta a la pregunta: M'estimes? A Ella també li demano per a l'Església a França, per a l'home i per al món contemporani”. 

* *           *

A la vista d'aquestes manifestacions de pietat viscudes als carrers de París penso que aquestes reflexions ens han de fer pensar en que hem de ser capaços de viure la fe a casa nostra amb l'esperit que ens demanen els Papes:

Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya'ns a creure, esperar i estimar amb tu”. 
A Ella li demano que la seva intercessió sigui útil i fructuosa per a l'Església a França, per a l'home i per al món contemporani”.  
“Que Notre Dame torni a convertir-se en el testimoni de la fe i de l'oració dels catòlics en el si de la ciutat.


*            *            *

















divendres, 29 de març de 2019

suïcidi: un tema tabú, un drama silenciat


— Hola, 112.

— Digueu-me.

— Em vaig a suïcidar.

— …! Com et dius?

— Òscar.

— On ets... ?, per què ho vols fer... ?, quina edat tens...?

— …

— Òscar, segueixes aquí...?

— Sí.


L'operadora segueix parlant fins que sent, a través del telèfon, que la policia entra al domicili d'Oscar i respira alleugerida: aquesta vegada hi ha hagut sort!


El suïcidi és un problema de salut pública de primer ordre. És la causa de mort no natural més freqüent en la societat actual. En 2017 es van suïcidar a Espanya 3.700 persones, gairebé el doble de les que van morir en accidents de trànsit i dotze vegades més de les mortes per homicidi i 80 vegades més que les mortes per feminicidi. Al món hi ha un suïcidi cada quaranta segons. Això suposa 2.160 morts al dia. No sembla que els números canviïn. No obstant això, se segueix ocultant el suïcidi. El fet de silenciar-lo no ha servit per reduir-los i els experts estan d'acord en què per esmentar la paraula suïcidi, ningú es suïcidarà.
A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort entre persones de 25 a 45 anys. I a Barcelona els ciutadans sabem que moltes vegades les "incidències tècniques" de les diferents línies de ferrocarrils i de metro tenen com a origen el suïcidi d'una persona. El nombre de persones que se suïciden és cada vegada més alt. Des de principis de la dècada dels 90 la tendència ha sofert un creixement exponencial. La variació més alta s'ha registrat des de l'esclat de la crisi, amb un augment del 20%.
Si en lloc de suïcidi, el terme fos terrorisme, fam, drogues, feminicidi o parricidi, tots els mitjans de comunicació haurien obert les seves edicions amb aquesta notícia, els polítics s’estarien tirant les culpes els uns als altres, les xarxes socials cremarien i als carrers hi hauria manifestacions. Tot això té suport institucional i mediàtic. Però el suïcidi no. Sobre aquestes 3.700 persones, mortes per suïcidi, ningú ha informat, ningú ho sap, ningú, més enllà del seu entorn, coneix la notícia. El suïcidi és un tema tabú. El problema és la gran passivitat davant d’aquesta causa de mortalitat que l'ha convertit en un drama silenciat.
El silenci sobre el suïcidi està relacionat amb la por de la societat al suïcidi i a les malalties mentals i és un assumpte que parteix de premisses equivocades com: creure que el suïcidi és una sortida quan totes les altres opcions semblen impossibles, pensar que el que es vol suïcidar no ho diu, que el que intenta suïcidar-se sempre estarà en perill…
L'única prevenció que han adoptat els mitjans pel que fa al suïcidi ha estat la de callar, sense que aquest silenci hagi ajudat a prevenir altres suïcidis. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una col·laboració estreta entre els mitjans de comunicació i els professionals que treballen en contacte amb el suïcidi i donar formació específica als periodistes per tractar aquest tema, però res d'això s'ha fet a Espanya. Fa unes setmanes, el Govern espanyol va anunciar el seu propòsit de posar en marxa un pla de prevenció del suïcidi. Hi ha països que ja han assumit que el suïcidi és un fracàs de la societat i per això publiquen aquestes notícies, fan un seguiment de les mateixes i s'instrumenten campanyes per prevenir-lo.
El tipus de persona que habitualment truca al 112 és un home d'uns cinquanta anys. Però en els últims deu anys la gent que truca cada vegada és més jove. El més difícil és entendre les raons per les quals telefonen: casos de bullying, problemes a casa o malalties mentals són els factors més comuns que, si s'ajunten, porten a joves i adolescents a suïcidar-se. Hi ha qui truca perquè pensa que si no, ningú no se n’assabentarà i llavors no tindria sentit. Però també hi ha unes quatre-centes persones majors de vuitanta anys que es suïciden anualment a Espanya sense avisar. 
El 90 per cent dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental: molts dels homes i dones que se suïciden estaven sotmetent-se a tractament, encara que no es tracti de l'únic motiu, no hi ha una sola causa. Amb malaltia mental cal referir-se, per exemple, a una esquizofrènia. En canvi, la tristesa és un problema de salut mental que també pot portar al suïcidi. Hi ha persones que es treuen la vida sense patir cap malaltia mental ni haver mostrat mai tendències suïcides. Els ancians són el sector de la població que més es suïcida, i el que empra mètodes més efectius. I els homes més que les dones: a Espanya 3 homes per cada dona.
La taxa de suïcidis és més gran en els països més "feliços". Les causes d'aquesta paradoxal situació tenen a veure amb el nivell de felicitat dels altres en relació al dels suïcides, normalment amb un baix nivell d'autoestima. Les persones descontentes es poden sentir particularment fastiguejades de la vida a llocs "feliços". Aquests contrastos poden incrementar el risc de suïcidi. A Hawai, on sobra “felicitat”, és el cinquè Estat en nombre de suïcidis; Nova York, a la cua en satisfacció de vida, registra la menor taxa de suïcidis. Als països anglosaxons i més desenvolupats es suïciden amb més facilitat que en els mediterranis que han patit amb més cruesa la crisi.
Altres sociòlegs també relacionen els suïcidis amb l'aïllament fruit del descens en la interacció social en trobades com reunions d'Esglésies, grups cívics o veïnats, així com la caiguda de la nupcialitat i l'augment del divorci. Com més aïllada viu la gent, més indefensa està enfront de la depressió i la manca d'esperança. En el cas dels EUA influeix també el fàcil accés a les armes, ja que el suïcidi per arma de foc és el 48,5% dels casos. 
Però davant aquesta xacra que els governs lluiten per eradicar s'alça el contrasentit del suïcidi assistit que cada vegada té més defensors a casa nostra. Alguns sectors demanen la legalització del suïcidi assistit com si fos allò més chic en matèria de "mort digna", el gest últim en què l'ésser humà afirma la seva autonomia i renuncia a una vida de la qual ja no espera res. 
Les propostes de legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit ja no es limiten a autoritzar-los per a pacients terminals, afectats per greus dolors físics (que les cures pal·liatives poden reduir-lo o fins i tot eliminar-lo en la gran majoria dels casos i que el dolor no està tan sols entre els cinc motius més freqüentment adduïts pels pacients que sol·liciten ajuda per morir), sinó que es proposen també per a malalts afectats de patiment psíquic, inclòs el cansament de viure i això és el que està en l'origen de l'augment del suïcidi.
Quan s'han recollit les “raons dels candidats al suïcidi”, les més citades han estat la "pèrdua d'autonomia", la "decreixent capacitat per participar en activitats que fan la vida agradable" i la "pèrdua de dignitat". I no podem oblidar que hi ha molts malalts terminals que pateixen, per part de l’entorn, una “pressió coercitiva” que fa que a la sensació d'irreversibilitat s'hi uneixi la de ser una càrrega per als seus cuidadors.
Per això resulta tan estrany que mentre la prevenció del suïcidi està tan descuidada, l'acceptació del suïcidi assistit es presenti com un signe d'avanç social. Quan s'enalteix el suïcidi assistit al final de la vida no és d'estranyar que d’altres comencin a veure aquest gest de mort com una solució als seus problemes en qualsevol etapa de la seva vida. Parlem d'autonomia i dignitat davant la mort, quan en realitat el problema és de soledat i aïllament. Hi ha més un problema de vida digna que de mort digna. I la solidaritat amb el patiment dels altres s'ha de demostrar aquí. 
A Suïssa hi ha un grup, fundat el 1998 per Ludwig Minelli que, amb l'assistència de metges i infermeres qualificats, "ajuda i assisteix a morir" a persones amb malalties terminals greus físiques i mentals. A més proporciona el suïcidi assistit per a persones amb plenes facultats mentals que s'han de sotmetre a un informe mèdic rigorós preparat per un psiquiatre que estableix la condició del pacient, tot això aprovat per la legislació suïssa. El 21% dels que demanen ajuda per al suicidi assistit no té una malaltia terminal, sinó "cansament de la vida"
No tots aproven el treball de Minelli. El granger Gerhard Fischer, del Partit Evangèlic, ha declarat que "això se’ns ha anat de les mans. Sóc granger i per injectar a un vedell he de fer primer un curs, i en canvi no es demana res per enviar a un ésser humà a la mort. S'ha convertit tot en un negoci i en tenir poder sobre la vida i la mort ".
* * *
Llocs per acudir: A casa nostra sempre hi ha el Telèfon de l'Esperança i el 112… I centres que treballen de forma continuada amb les persones en risc de desenvolupar tendències suïcides.
Exemple d’una vida no truncada: «Aquell carreró sense sortida aparent es va tornar practicable quan va conèixer el Telèfon de l'Esperança per una amiga, i el psicòleg la va ajudar a comprendre que la seva vida podia ser diferent, fins i tot atractiva. Es va deixar ajudar i va acabar descobrint la llum darrere de la foscor».
Pensament per als creients: paraules del Papa Francesc: «El suïcidi és una mica tancar la porta a la salvació, però penso que en el suïcidi no hi ha plena llibertat. Així ho crec. M'ajuda allò que el Capellà d'Ars va dir a aquella vídua el marit de la qual s'havia suïcidat llançant-se del pont al riu. Va dir: Senyora, entre el pont i el riu hi ha la misericòrdia de Déu. Perquè crec que en el suïcidi la llibertat no és plena, però és una opinió personal».

dimarts, 5 de març de 2019

europa VII: defensar la vida


Ara fa gairebé un any el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va sentenciar que la proposta de la Plataforma Cultural One of Us (nascuda dels ciutadans europeus i no pas dels partits polítics) que demanava la prohibició del finançament de programes que impliquessin destrucció d’embrions i fetus humans es podia tramitar, però que la Comissió podia decidir tramitar-la o no. I va decidir no fer-ho. Ho vaig explicar aquí.
Un cop més la Plataforma One of Us fa un nou pas per impulsar la defensa de la vida. Fa uns dies va fer la presentació d’un nou Manifest,que presentà Rémi Brague, i en la que hi participaren filòsofs, periodistes, comentaristes polítics i representants de la família i de la joventut. Heus aquí un resum del Manifest
Per una Europa fidel a la dignitat humana.
En les últimes dècades, Europa sembla haver-se quedat sense moral i una profunda crisi amenaça la seva supervivència com a civilització.
La crisi actual
Des de fa molts segles, Europa viu de la fidelitat a una triple herència rebuda: la filosofia grega, el dret romà i les religions de la Bíblia: el judaisme i el cristianisme. A ella cal afegir-hi dues creacions pròpies d'Europa: la ciència moderna i el reconeixement de les llibertats fonamentals. Sense aquesta herència, no és intel·ligible la cultura europea ni les seves grans creacions artístiques. Si Europa mor, serà per no haver estat fidel a si mateixa.
La crisi actual sorgeix del deteriorament d'aquests cinc elements constitutius de la seva identitat.
1. La negació de la definició autèntica de la filosofia com a recerca de la veritat i la seva substitució per altres formes de recerca,
2. L’agonia del dret romà davant el positivisme jurídic i posat al servei d'interessos polítics o ideològics.
3. Un laïcisme radical i militant que propaga una violenta "cristofòbia" i nega fins i tot la contribució del cristianisme a la cultura europea
4. El menyspreu cap a la ciència pura, i la puixança del relativisme i la idolatria de la tècnica.
5. Els fenòmens d'acció directa que busquen imposar les seves reivindicacions mitjançant l'aldarull i la violència sense respectar l’estat de dret.
¿Quins símptomes confirmen aquest diagnòstic? Entre ells, la baixa taxa de natalitat, la crisi de la família i del matrimoni; la negació de la pròpia identitat cultural d'Europa; la gran volada del relativisme; el multiculturalisme; els atacs a la llibertat de consciència i d'expressió; la negació del sentit de la vida i de l'objectivitat dels principis i regles morals; l'acceptació social de l'avortament, l'eutanàsia i altres atemptats contra la dignitat de la vida humana; la ideologia de gènere i certes formes de feminisme radical; les injustícies, com la misèria, la degradació del medi ambient, les guerres o l'explotació infantil; la negació del sentit del sofriment; l'ocultació de la mort; el menyspreu de la persona com a ésser únic i responsable, l'expansió de l'ateisme. En resum, la deshumanització de l'home.
La marca del cristianisme
Entre les contribucions de les religions bíbliques, i en particular del cristianisme, a la formació de l'esperit europeu, es troben la idea d'un Déu personal, l'amor com a essència de Déu, la concepció de la persona i la seva dignitat, la idea de la creació, l'esperança d'una vida plena i immortal, la llibertat i responsabilitat de l'home, la idea de la consciència, la veritat, el perdó, el desenvolupament de les idees de sobirania del poble, de la llibertat i dels drets humans. Els nostres adversaris no són la llibertat, la raó i la ciència, sinó el despotisme, el desbordament irracional dels afectes i la ignorància.
One of Us es mobilitza per contribuir a la recuperació de la moral positiva europea mitjançant el restabliment dels seus principis i valors fonamentals. Europa ha de recuperar el camí de la superioritat d’allò que és espiritual per sobre del que és material. Ha d’abandonar el camí del fals igualitarisme i del relativisme. I ho ha de fer dins el món de l’educació.
Les nostres prioritats
One of Us enfoca la seva orientació i acció envers assumptes com:
Afirmació de la vida
S’oposa als experiments genètics amb embrions humans i defensa el dret a la vida tant dels no nascuts, com dels ancians i dels discapacitats.
Protecció de la família basada en el matrimoni d'un home i una dona.
S’oposa a la redefinició de matrimoni ja que si avui s’anomena així a parelles del mateix sexe, demà es pot aprovar la poligàmia.
Promoció de la natalitat
Apoia les mesures dirigides al foment de la natalitat per capgirar l’hivern demogràfic
Afirmació de la binarietat sexual i rebuig de la ideologia de gènere
Treballa per tal que no s’imposi l’ideologia de gènere, promou que es respecti l’educació sexual en la família, no es banalitzi el sexe i no es faci una sexualització prematura de la infància.
Afirmació de la llibertat de pensament, expressió i educació
Defensa la llibertat d’expressió, de pensament i educació en tots els àmbits i denuncia els delictes d’odi, d’uniformatització ideològica i de discriminació i lluita contra la dictadura d’allò que és “políticament correcte”.
Afirmació de la reproducció natural
Promou l’adopció per parelles formades per una dona i un home amb dificultats per engendrar o gestar i defensa la il·legalització de la “gestació subrogada“ així com també s’oposa a la fabricació de ventres artificials com alternativa a la reproducció natural.
Desenvolupament del potencial de la naturalesa humana
S’oposa a projectes de modificacions genètiques proposades per les tecnologies NBIC (Nanotecnologia, Biotecnologia, Informàtica, Ciència cognitiva) que ens poden portar, des del laboratori, cap al “transhumanisme”, a la creació del “superhome” o a la criogenització.
Conclusió
One of Us promou la vida humana en totes les seves dimensions, retornant la força als principis i ideals que van donar lloc al naixement i a la continuació de la civilització europea. Ens mouen més l'entusiasme i l'esperança que els nostres motius de descontentament, i fins i tot de patiment. En el desordre i l'agitació, volem l'ordre just i la serenitat. En la foscor, busquem la llum.

diumenge, 20 de gener de 2019

persones 6 – mariano fortuny de madrazo III: un genial modista oblidat


Aviat farà 150 anys del naixement de Mariano Fortuny. La majoria de la gent necessitaríem almenys aquests anys per aconseguir la meitat del que Mariano va aconseguir en la seva vida, des de concebre un atenuador de llum fins a inventar un propulsor per a embarcacions a motor o revolucionar el món tèxtil, la moda, la il·luminació o el teatre. I tot això abans dels 40 anys!
Recuperar Mariano Fortuny és un acte de justícia còsmica. Va ser un artista total. Pintor, gravador, fotògraf, escenògraf, renovador de la il·luminació teatral, dissenyador de làmpades elèctriques, de mobles… Va elevar a la categoria d’art el vellut estampat o la seda plisada. Va crear el xal Knosos que va lluir Isadora Duncan i el vestit Delphos que va vestir Lauren Bacall, Lilian Gish o Peggy Guggenheim: un vestit que només els grans connaiseurs reconeixen.
*     *     *
Avui parlarem de la empremta profunda que aquest geni oblidat va deixar en el món dels teixits i de la moda, reconeguda tant per Balenciaga com per Karl Lagerfeld. Però no podem continuar parlant de Mariano Fortuny sense parlar d’Henriette Nigrin, la seva esposa, mussa i fidel col·laboradora.
Henriette Nigrin, la musa de Mariano
Henriette Nigrin era una desconeguda, filla d’un comerciant del sud de França que, de joveneta, es trasllada a París. Casada i divorciada fa de model per alguns artistes. En un d’aquests ateliers coneix Mariano que, aleshores mantenia una relació amb l’actriu romana Giorgia Clementi. Al conèixer Henriette trenca amb Giorgia i comença amb ella una profunda història d’amor i una llarga aventura creativa que durarà fins la mort. Es coneixen a París el 1899 i es casen a Venècia el 29 de febrer (sí, sí, el 29!) de 1924. Des d’aquest moment hem de parlar sempre de Mariano i Henriette. Henriette serà, durant tota la seva vida, l’ombra de Mariano.
Henriette era una dona inlel·ligent, culta, prudent, bonica, diàfana, elegant, encantadora, sensible i amb un gust exquisit. Tenia una figura harmoniosa i delicada, un rostre bell, una cara lleugerament ovalada i emmarcada en una cabellera color coure-panotxa. Els ulls lluminosos i d’un aspecte intens. Henriette, sis anys més jove que ell, sent també un gran interès pel món de la moda i serà ella qui desperti en Mariano el vel de la memòria perduda, qui doni suport a l’eco de la infància –viscuda en l’estudi patern enmig de teixits, antiguitats i tapissos–, qui inspiri un antic sentiment adormit a aquest fervent i refinat artista i qui li refresqui l’impacte que li va produir la pèrdua del seu pare aconseguint convertir aquesta tragèdia en expressió de bellesa que cal transmetre als altres.
Henriette  tiba els fils del lli, de les sedes i dels brocats que descansen al bagul del Palazzo Martinengo i es converteix en part essencial d’una extraordinària associació artística. Henriette serà la model, la mussa que inspirarà Mariano, la seva fidel companya i esposa que estarà sempre al seu costat i amb qui compartirà les mateixes posicions estètiques i la força creativa.
Henriette era la salvaguarda i protecció de Mariano quan aquest tenia dubtes i incerteses. Era feliç amb l’èxit de Mariano i mai va reclamar un nom per a ella. Els seus ulls traslluïen un aire de calma, curiositat i inexperiència, mai mirava per intimidar sinó per obrir el seu món als altres. Cap paraula és capaç de descriure aquesta relació d’estimació, companyia i respecte.
La mare i la germana de Mariano no aproven aquesta relació i això farà que Mariano compri el Palazzo Orfei per traslladar-se allà amb Henriette, lluny de les mirades de refús de les dues dones que han omplert la seva vida fins aleshores.
Viatge a Grècia
El 1907 Henriette i Mariano viatgen a Grècia i aquí –diu Mariano en un dels Manuscrits– «els fragments estampats antics que vaig trobar m’incitaren a investigar procediments d’impressió i la meva muller i jo vam fundar al Palazzo Orfei un taller d’estampació en el que s’aplicaven els nostres mètodes». A Grècia, Fortuny desperta i l’ambient màgic que es crea amb els teixits i les làmpades dissenyades per ell mateix afavoreixen la màgia de les sedes i velluts. En coneix la composició, la consistència, el pes, la resistència i l’ús a que es destina.
El Palazzo Orfei és un taller d’alquimista: estanteries carregades de flascons, d’alambins, de bols plens de pols de colors, de disolvents, de colorants, de mordents i barreges que la parella crea per donar vida a la producció tèxtil. Henriette i Mariano donen vida al Palazzo Orfei. El naixent moviment Arts & Crafts, que propugna la recuperació de les arts i artesanies medievals i renega de la creixent producció industrial en massa, refusa que la tècnica es converteixi en l’eix de la producció artística i serà fonamental la influència que exercirà per tot Europa mitjançant un bon nombre d’escoles. Mariano en serà un defensor.
Fruit d’aquest treball conjunt i de l’estudi del color i de les tècniques d’impressió sobre seda, vellut i cotó surten els primers prototips, tots fets a mà, del que serà el xal Knosos: un vel de gasa brodat amb greques, palmeres, rosasses, flors de lotus, motius tots ells trets dels ornaments babilònics i minoics de les ceràmiques trobades al palau Knossos, a l’illa de Creta.
Però la gran creació de la parella i que els va llençar de ple al món de la moda va ser la túnica Delphos, vestit que el va consagrar com a creador al món de la moda. Mariano i Henriette, tancats al Palazzo Orfei, viuen al marge del món creant, de manera artesanal, meravellosos vestits. El 1909 regista a París la patent Genre d’étoffe plisée-ondulée on es recull la manera d’aconseguir el famós plisat Delphos. Aquelll mateix any registra Procédé d’impression polychrome sus tissus, papiers, etc. i Genre de vêtement pour femmes. Són les seves senyes d’identitat de l’evolució en el procés creatiu. Ja no en dubta ningú: el Delphos fa brillar i entrar Mariano a la història.
El Delphos és una túnica inspirada en les vestidures clàssiques de la Grècia antiga, és la il·lustració per excel·lència de l’originalitat i la inventiva. Feta en seda és una túnica, amb un prisat fet a mà, que imita el chiton jònic i que cau fins els peus sense costures ni lligams. Alguns portaven un petit cordonet de seda amb cristalls de Murano que amb el moviment apareixien o s’amagaven entre els minúsculs prisats. No feia falta portar cap joia o adorn. Estava tan finament prisat que podia enrotllar-se en una bola i mantenir totes les seves línies fluides quan es desenrotllava. Es guardava en una capsa petita, doblegat, com si fos una madeixa de llana. El Delphos, de línies suaus i rectes i sense lligams, és una immersió en l’elegància atemporal. Cada peça era única
La seva enlluernadora gamma cromàtica –indi, maragda, cornalina, jaspi, rosa Tiépolo, diferents tons de taronja o violeta, or, plata, blancs ivorians, matisos irisats i canviants a la llum– es deu als tints emprats per Fortuny en la fabricació. Tots ells naturals, bé d'origen mineral o orgànic, van ser elaborats mitjançant fórmules secretes aconseguides d’antics alquimistes medievals. Els va comercialitzar i són els coneguts com Tremps Fortuny. Fortuny mai va revelar aquestes fórmules i d'això s'alimenta la llegenda de l'artista, segons la qual, l'endemà de la seva mort, Henriette va llançar a les aigües del canal de Venècia els colors elaborats pel seu marit, perquè ningú els pogués imitar .
Gabriele d’Annunzio queda extasiat davant el xal Knosos i a Forse che sì, forse che no, escriu: “ella s’embolicava en un d’aquests llarguíssims xals de gasa que el tintorer alquimista Fortuny submergeix en les drogues misterioses de les seves bótes remogudes amb un pal de fusta per un silfo o per un gnom, i que treu tintades d'estranys somnis per després estampar amb els seus mil boixos noves generacions d'astres, de plantes, d'animals…”.
Fortuny convertiria cada tela en una peça única, excepcionalment magnífica, amb subtils reflexos de llum. En els seus vestits es poden admirar les seves impressions acuradament investigades fetes de pols metàl·lica sobre vellut de seda, amb les seves influències bizantina, japonesa i persa. Marià Fortuny ens introdueix al món suau i lluent d'un dissenyador prolíficament inventiu que va ser un fervent defensor de l'alliberament de la forma femenina i del luxe de la comoditat.
Marcel Proust, el gran divulgador del vestit Delphos i de Mariano, en un passatge de A la recerca del temps perdut, diu: "He sentit dir que un artista venecià, anomenat Fortuny, ha recuperat el secret de l'ofici i que, abans que hagin transcorregut molts anys, les dones podran caminar a l'estranger, i millor encara, seure a casa seva amb brocats tan sumptuosos com els que Venècia adornava, per a les seves filles patrícies, amb dissenys portats d'Orient. Ha fet un vestit fidelment antic però marcadament original”.
L’Alta Costura
El 1912 hi ha a Paris un modista que ha alliberat la dona del famós corsé i ha posat de moda la faldilla estreta. Es el modista creador més intens del moment i el primer que parla de disseny, Paul Poiret. Ha estudiat la vestimenta dels antics grecs i s’adona que la figura humana pot vestir-se usant com a punt de suport les espatlles en lloc de la cintura. Fortuny i Poiret converteixen la moda en una proposta de canvi social. Aquests dos artistes miren cap a enrere per fer alguna cosa radicalment moderna.
S’organitza a Paris una festa amb la ballarina Isadora Duncan. Aquesta ballerina americana causa sensació i entusiasma a tots els assistents, entre ells Fortuny, al veure que ballava sense l’academicisme rigorós del ballet clàssic i proclama convertir la dansa en l’alliberament de l’ésser humà: balla descalça, sense maquillatge i amb els cabells deixats anar. Fortuny i Isadora es coneixen i ella ballarà, des d’aleshores, vestida amb el Delphos. Ells dos acaben transformant radicalment la concepció del cos, de la dansa i de la moda. La Duncan va morir amb la mateixa vitalitat que va viure: una tarda a Niza, en un descapotable que conduïa Bugatti, el llarg xal Knosos vermell que duia al coll i voleiava al vent es va enganxar a la roda del descapotable i va morir desnucada.
El 1910 venen a l’Òpera de Paris els Ballets Russos de Sergei Diaghilev i interpreten Sherezade de Rimsky-Korsakov. Èxit total. “–Mai no havia vist res  igual”, comenta Mariano al veure els moviments del ballarí Vaslav Nijinski. Algú li va preguntar com s’ho feia per fer aquells increïbles salts i mantenir-se en l‘aire. “–Molt senzill, primer pujo. Després m’aturo una estona”. A la representació que van fer d’Helena d’Esparta balla Ida Rubinstein amb el xal Knosos i el vestit Delphos. Les dues peces emblemàtiques de Fortuny apareixen per primera vegada juntes en el teatre.

La moda canvia la seva fesomia i Poiret, amb Fortuny i Henriette, seran els artífexs del que será la futura Alta Costura. Fortuny es planteja treballar dissenys de forma semi-industrial però mantenint el caràcter artesanal, essència del seu negoci. Créixer o continuar com fins ara, aquest és el dilema. Ho resol creant amb la seva mare una societat mercantil al palazzo Martinengo per vendre les creacions que fa a l’espai màgic del palazzo Orfei. La revolució cromàtica dóna vida als vestits i demostra la capacitat màgica dels colors de convertir-se en formes. L’Alta Costura comença a veure’s com un art i, per tant, els modistes es converteixen i són tractats com artistes.
El 1917 els venecians aconsegueixen que les tropes austro-alemanyes no envaeixin Venècia. La psicosis fa que molta gent abandoni la ciutat però Mariano es queda i se l’anomena cònsol honorari d’Espanya. Per aquest motiu entra a formar part del Comitè de Salvament d’Obres d’Art de Venècia. Això va fer que al Palazzo Orfei, seu del consolat, pogués guardar importants obres d’art davant el temor que la possible invasió de les tropes austríaques acabés en pillatge o en destrossa massiva dels tresors guardats.
La fàbrica Giudecca
El 1919, la producció tèxtil de Mariano supera la capacitat del seu estudi. El Palazzo Orfei és un important taller de prisats i impressió manual de teixits de seda on treballen desenes d’operàries sota la direcció d’Henriette. S’associa amb el suís Gian Carlo Stucky, funden la Società Anonima Fabrica di Tessuti Artistici Fortuny i decideixen traslladar el seu espai de treball fora de casa per acomodar una producció a major escala. Compren la propietat d'un antic convent a l'illa de Giudecca a Venècia, a tocar de l’aigua, i hi fan una fàbrica d’acord amb les seves necessitats.
A causa de l'augment en el preu i l'escassetat de seda en aquest moment, Fortuny experimenta amb un material més fàcilment disponible: el cotó. Els seus mètodes per tractar i estampar el cotó són un secret ben guardat. Com un mag coneix i controla tot el procés de creació, des de la matèria prima i l’estampació fins la peça acabada. Utilitza la serigrafia, l’estergit a la gelatina, el pochoir llatí,  el katagami japonès, la “punta de platí”…, res era un secret per a ell, és un artista únic, un artesà de la modernitat. Les seves creacions tèxtils es fonamenten en tècnica, imaginació i inspiració i així aconsegueix fer reviure l’art sassànida, els teixits musulmans d’Al-Andalus i turcs i motius del Renaixement italià.
Acaba la guerra i la vida canvia. Ja no vesteix tantes dames com abans i neix el desig de decorar els interiors de les cases. Fortuny s’hi apunta i subministra els teixits, les làmpades i els coixins que vestiran els encàrrecs d’exposicions, hotels, museus, esglésies, mansions i palaus aristocràtics dels nous milionaris: Hotel Excelsior del Lido, Pavelló d’Espanya a la Biennal de Venècia, museu de Nàpols, museu Carnavelet de Paris, palau del comte Acquarone, mansió de Les Noailles, comtessa de Béarn Fortuny és el referent del bon gust de l’alta societat.
“Ningú és profeta a la seva terra” i menys que ningú un espanyol. Viatja a Espanya però ni ser cònsul honorari ni la concessió de la Medalla de Plata al Mérito del Trabajo l’ajuden a treballar aquí. Es troba aïllat, se li tanquen les portes i se l’ignora tal com ho van fer amb el seu pare. Ni a Barcelona li encarreguen la reforma del Teatre Grec ni a Madrid la cúpula per al Palacio Real. «Mariano Fortuny, aquest mag de família de mag, que digué Eugeni d’Ors, ha fet les delícies de les que gaudeixen en l’escenificació el públic de Berlin, Paris, Londres, Roma i de moltes capitals europees, menys en la nostra, per tractar-se de l’obra d’un espanyol», deia l’ABC de 1932. Se’n torna a Venècia.
El 1927 la dissenyadora d'interiors novaiorquesa Elsie McNeill Lee veu les teles de Fortuny penjades al Musée Carnavalet de París i s'enamora d'elles. Viatja a Venècia per trobar-se amb l'artista i el convenç que ha de ser la distribuïdora nord-americana exclusiva de les seves teles. Elsie torna a Nova York i obre una botiga Madison Av i es converteix en la distribuïdora exclusiva als EE.UU. de les teles i els vestits de Fortuny, popularitzant-les a tot NY.
La depressió de 1929 afecta negativament a Fortuny. El seu soci Stucky es declara en fallida i la fàbrica de Giudecca ha de tancar. Surt a subhasta i Fortuny la pot recuperar gràcies a Elsie, però la situació econòmica no s’ha arreglat i els anys 30 li portaran molts mals de cap. El 35 seu estimat cosí Cocó es suïcida; el 36 comença la guerra espanyola i mor la seva germana María Luisa; el 38 mor el seu amic Gabriele D’Annunzio, ha de vendre el palazzo Martinengo… Davant d’aquesta situació Mariano i Henrietta decideixen un canvi d’aires i van a fer un viatge per Egipte i Sudan.
Tornen amb un canvi d’imatge radical, distingit, excèntric però sense extravagàncies. Mariano vesteix amb un aire oriental, amb gel·laba i turbant. És una època en la que avança en la creació artística. Però els aconteixements no paren: el govern italià prohibeix la importació de productes que afecten directament les matèries primes que Mariano utilitza. Un altre cop és Elsie qui aconsegueix desbloquejar la importació de seda per la fàbrica de Giudecca.
El 39 es tanca al Palazzo Orfei i es dedica a pintar. El 1940 la fàbrica entra en pèrdues i es paralitza la producció. El 1941 es despedeix la resta de personal que quedava. El 1945 la fàbrica pateix danys a causa de la guerra. Del 45 al 49 Mariano i Henrietta viuen molt temps a la regió de la Liguria, a la Colonia de Salut Carlo Arnaldi.
Després de Mariano Fortuny
El 2 de maig de 1519 moria Leonardo da Vinci. El 2 de maig de 1949, gairebé quatre segles i mig més tard, morí Mariano Fortuny, «figura leonardiana que comparteix amb el mestre florentí l’enginy, les invencions i l’esperit humanista».
Un cop mort Mariano, Henriette ofereix el Palazzo Orfei a l’estat espanyol. Aquest, després de la guerra civil i la mundial, contesta que no té cap interès en el palau i refusa la donació. Fortuny, un cop més, és ignorat. Henriette dona al Museo del Prado el quadre del seu sogre Niños en un salón japonés, 56 dibuixos i aiguaforts de Federico Madrazo i una carpeta –Mariano Fortuny y Madrazo. Eaux-Fortes Originales– plena de dibuixos, aiguaforts, aquarel·les i estampes gravades pel seu marit.
El 1951 Henriette amplia el llegat i en reconeixement se li concedeix la Encomienda de Alfonso X el Sabio y el Lazo de la Orden de Isabel la Católica. El 1953 Henriette torna a oferir  el Palazzo Orfei a l’estat espanyol i aquest el torna a refusar. El 1956 a Henriette no li queda més remei que donar-lo al municipi de Venècia que immediatament l’accepta. Henriette viurà allà fins la seva mort, el 1966. Durant aquests anys ordena, classifica i organitza tota la documentació impressa i gràfica reunida per l’artista en els cinquanta anys de la seva activitat professional.
* * *
A petició d'Henriette, Elsie McNeil ven la finca que té a Itàlia i compra la fàbrica de Giudecca i la companyia. Més tard es casa amb el comte italià Alvise Gozzi i es converteix en la comtessa Elsie Lee Gozzi. La Contessa, com se la coneixia a Italia, reparteix el seu temps entre el funcionament de la Sala Fortuny a Nova York i la gestió de la fàbrica a Venècia. Ella es manté involucrada en tots els aspectes de la producció, supervisant cada metre de roba des de la seva impressió fins a la seva comercialització, i també creant nous dissenys.
A principis dels anys vuitanta La Contessa demana al seu advocat i assessor de confiança, l’egipci Maged Riad, que li compri la companyia. Maged rebutja la seva oferta, però La Contessa es nega a acceptar un no per resposta i, any rera any, intenta convencer-lo. Maged finalment accepta els seus desitjos i li compra la companyia el 1988. La Contessa continua administrant la companyia fins la seva mort el 1994. Maged Riad es fa càrrec de l'empresa. Avui la gestió de la fàbrica la porten els seus fills, Mickey i Maury.
*     *     *