nadal!!

BONES FESTES DE NADAL 2022

I BON ANY 2023

 

avortament als usa: roe vs wade & dobbs vs jwho

 Una sentència que portarà cua

Des de fa uns dies els titulars de tots els mitjans de comunicació treuen foc. La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units sobre l'avortament no ha deixat ningú indiferent:

Una sentència històrica. Una sentència que sacseja l'ordre mundial dels drets. Alarma en la majoria dels països avançats. Els ultres s'encoratgen. Es revifa el conflicte social als Estats Units. Un Suprem modelat per Trump per enderrocar el dret a l'avortament. Les capitals europees es distancien de la decisió. Biden crida a votar demòcrata per restaurar el dret a l'avortament.

Si aquets són alguns dels titulars, els personatges públics tampoc s'han quedat enrere:

Joe Biden, el president "catòlic” dels Estats Units; Nancy Pelosi, “catòlica”, cap del legislatiu dels EUA; Nancy Northup, presidenta del Centre per als Drets Reproductius dels EUA; Antonio Guterres, secretari general de l'ONU; Michelle Bachelet, responsable de Drets Humans de l'ONU; Tedros Adhanom, director general de l'OMS; Emmanuel Macron, president de França; Boris Johnson, Primer Ministre UK; Justin Trudeau, Primer Ministre Canadà… tots ells assenyalen que és: 

Una decisió contra els drets humans, els drets sexuals i reproductius, la igualtat de gènere, els drets de la dona, que és un pas enrere, que la dona pot fer el que vulgui amb el seu cos…

Cap d'ells fa referència a l'ésser engendrat, a la persona que ja es desenvolupa al si de la mare, diferent d'aquesta i amb als mateixos drets a viure que ells.

També hi ha opinions a favor, però molt menys, ja que molta gent, encara que pensi que és una sentència encertada, no vol ser crucificada per les mediàtiques xarxes socials.

Qui no s'amaga de defensar la vida en tots els seus estats és l'Església:

Jose Gómez, arquebisbe de Los Ángeles i William Lori, arquebisbe de Baltimore y president del Comitè Pro Vida de l'episcopat nord-americà:

Aquest és un dia històric a la vida del nostre país. Durant cinquanta anys s'ha imposat una llei injusta que ha permès que alguns decideixin si uns altres poden viure o morir. És un temps per guarir ferides, pel diàleg civil… per construir una societat que sostingui el matrimoni i la família, i on cada dona tingui els recursos necessaris per portar el seu fill al món.

I la Pontifícia Acadèmia per a la Vida: 

La defensa de la vida humana és un assumpte de gran importància social. El fet que un gran país amb una llarga tradició democràtica hagi canviat la seva posició sobre aquesta qüestió també interpel·la el món sencer

Hi ha qui hi veu una sentència "ideològica" ja que hi havia tres jutges "progressistes" (demòcrates) (¿ser progressista és anar contra la vida del no nascut…?) contra sis de "conservadors" (republicans). Si la sentència hagués estat a l'inrevés, podríem dir el mateix però en sentit contrari.

Cort Suprema del 1973

El 1973 hi havia 5 jutges pel partit demòcrata i 4 pel partit republicà. Hi va haver un vot particular contra la sentència que van firmar un jutge demòcrata i un de republicà. Diguem que van quedar 4 a 3 a favor dels demòcrates. ¿Per què ara tanta polseguera? 

L'avortament és motiu d'una forta polèmica tant a dintre com a fora dels USA. El que importa són els raonaments jurídics de la sentència, no els prejudicis de cadascú. Els arguments poden ser discutibles, però no es discuteixen, senzillament s'acusa de decisió "ideològica" per part dels que no hi estan d'acord. La sentència no dirimeix si l'avortament és bo o dolent, si s'ha de permetre o no. El que ha aclarit el Suprem és que "l'avortament és un dret que està per sobre de la capacitat de decisió dels representants del poble".

La decisió de la Cort Suprema es basa en que el dret a l'avortament no està fonamentat en cap dret constitucional, ni en cap tradició del país, ni en cap dret més ampli. Tant és així que l'argumentació de Roe fins i tot va ser criticada per juristes partidaris de l'avortament.

El dret a l'avortament tampoc es sosté per motius d'un dret de llibertat en assumptes d'àmbit privat, com la vida sexual, que permet l'ús d'anticonceptius. Però entre això i l'avortament hi ha una diferència crucial que tant Roe com Casey evidencien: "l'avortament destrueix una vida en potència i a partir de cert moment de la gestació ha de prevaldre l'interès legítim de l'estat de protegir al no nascut".

La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units

Cort Suprema del 2022

¿Què ha fer la Cort Suprema dels UEA amb aquesta sentència? A veure si ho se explicar.

Fa uns dies, la Cort Suprema dels Estats Units va publicar la sentència coneguda com Dobbs vs Jackson Women’s Health Organization (JWHO), que fa referència al dret a legislar sobre l'avortament per part de cada un dels estats americans. Al llegir-la hi ha hagut una commoció nacional i internacional promoguda per totes les parts interessades en que l'avortament continuï legislat com fins ara per tal que els lobbies que promouen els temes de gènere i les empreses multinacionals farmacèutiques no perdin el negoci que representala indústria de l'avortament als Estats Units. Aquesta és la clau de volta del tema i per la qual els poderosos lobbies mouen la gent perquè es manifesti a favor o en contra de les resolucions.

Aquesta commoció ha estat la mateixa, però en sentit invers, que la que hi va haver el 1973 amb la sentència a Roe vs Wade per la qual el Suprem declarava l'avortament com un dret constitucional.

El 1992 es va presentar un altre demanda, el cas Planned Parenthood of Southeastern Pennsylvania vs Casey, que va ratificar la sentència de Roe.

Avui amb aquesta sentència històrica del Suprem la situació de l'avortament torna allà on estava fa cinquanta anys, abans de la sentència a Roe vs Wade. La Constitució del país no atorga el dret a l'avortament, sinó que depèn de cada estat permetre'l o prohibir-lo. El Suprem rectifica el seu propi criteri i retorna la regulació al Poder Legislatiu dels estats. 

No és un tema religiós (que també ho és). No és un tema polític (que també ho és). No és un tema ideològic (que també ho és). És un tema de dignitat humana. De respecte per la vida humana des de la seva concepció. La vida és un do, no és un dret. És un tema en el que hi hem d'estar d'acord creients i no creients i hem de recordar que estem parlant del dret a viure i de la dignitat de les persones humanes que encara no tenen possibilitat de defensar-se. No podem deixar que aquest tema continuï sent un lucratiu negoci i el manipulin els lobbies de gènere i grans multinacionals farmacèutiques disposades a tot per tal de fer caixa.

La sentencia de la Cort Suprema conclou: "La Constitució no prohibeix als ciutadans de cada estat regular o prohibir l'avortament. Roe i Casey es van arrogar aquesta autoritat. Ara revoquem aquestes sentències i retornem aquesta autoritat al poble i als seus representants electes".

"Des d'ara, les regulacions de l'avortament es justificaran, com les lleis sanitàries o altres de similars, per interessos públics legítims com: la protecció de la vida del no nascut; la protecció de la salut de la mare; la mitigació del dolor fetal; la no-discriminació per raça, sexe o discapacitat; la prohibició de procediments mèdics inhumans; la preservació de la integritat de la professió mèdica… Aquests seran els criteris per decidir si una llei estatal de l'avortament és vàlida".

La sentència Roe i Casey no és l'inici ni el final del debat sobre l'avortament als USA i al món sencer. És la continuació. Tal com diu l'Acadèmia Pontificia per a la Vida: S'ha de reobrir un debat no ideològic sobre el lloc que ocupa la protecció de la vida en una societat civil.

Com es va originar tot aquest embolic?

Jane Roe (pseudònim oficial de Norma Leah Nelson, nom de naixement i després, de casada, Norma McCorvey 1947-2017) es casa el 1963 amb 16 anys. El 1965, té una filla que acaba donant en adopció per problemes amb la droga i l'alcohol. El 1966 té un segon fill que també dóna en adopció. El 1968, amb 21 anys, va quedar embarassada per tercera vegada. Sembla ser que uns amics li aconsellaren que digués, falsament, que havia estat violada per uns negres i així podria accedir a un avortament legal. Va anar a parar a mans de dues advocades que cercaven dones que volguessin avortar i així es va iniciar, en un tribunal federal, el cas Roe vs Wade (Henry Wade era el fiscal). Durant aquest temps Roe va donar llum a una tercera criatura que també va donar en adopció. El cas va ser refusat.

Però el 1971 el cas va arribar a la Cort Suprema i el 1973 va sortir la sentència per la qual la Constitució dels Estats Units protegeix la llibertat d'una dona embarassada per escollir avortar sense excessives restriccions governamentals. Va anul·lar moltes lleis federals i estatals sobre l'avortament, i va provocar un debat nacional als Estats Units sobre si l'avortament ha de ser legal i qui és qui ha de decidir la legalitat de l'avortament, quins mètodes ha d'utilitzar la Cort Suprema en l'adjudicació constitucional i quin ha de ser el paper de les opinions religioses i morals a l'esfera política.

El cas Roe vs Wade va dividir els Estats Units en moviments a favor i en contra de l'avortament, alhora que va activar moviments de base en ambdós bàndols. Així fins el 2018 en que l'estat de Mississippi va prohibir els avortaments després de la setmana 15. Abans no entrés en vigor, l'organització JWHO –que era l'única clínica abortiva de l'estat– va presentar una demanda en un tribunal federal. El 2019 el Tribunal d'Apel·lacions va donar la raó a la clínica. El 2021 l'Estat de Mississippi va apel·lar a la Cort Suprema i aquesta va posar una condició: el judici es limitaria a si les prohibicions d'avortaments prèvies a la viabilitat són inconstitucionals.

El mateix 2021 es van exposar els arguments. Per l'Estat de Mississippi defensava els arguments la fiscal general de l'estat, Lynn Fitch, clara promotora d'un feminisme ben entès, mare soltera, antiga tresorera de l'estat que havia aconseguit l'equitat salarial entre homes i dones i que va demanar l'eliminació de Roe vs Wade.

El 24 de juny de 2022 la Cort Suprema dels Estats Units va fer públic el veredicte sobre el cas Dobbs vs JWHO: S'ha de  retornar el poder als congressistes locals per legislar sobre l'avortament en cada estat. ¿Això vol dir que està prohibit l'avortament als EUA? No. Aquesta decisió no converteix en il·legals els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local, sinó que retorna a les legislatures dels diferents estats la capacitat de legislar en aquest camp.

Atès que els Estats Units són una república federal, les decisions de la Cort Suprema afecten totes les Constitucions dels estats, cosa que va obligar que els estats acatessin les sentències, malgrat que a les seves Constitucions locals es reconeguessin drets en una altra direcció (en aquest cas pro-vida).

Aquesta resolució no és una resolució "pro-vida". Els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local no els torna en il·legals. El que sí queda anul·lat és el precedent judicial que considerava que un nadó era “viable”, aproximadament, després de les 23 setmanes.

La Cort Suprema ha determinat que hi ha falta de solidesa jurídica en la sentència revocada: “res en el text constitucional, l'estructura, la història o la tradició dóna suport al dret a l'avortament”. Amb Roe vs Wade es va entronitzar el poder judicial i es va debilitar el sistema democràtic. D'un govern del poble es va passar a un govern de jutges que va contagiar les democràcies occidentals i que encara dura. D'aquesta manera, la decisió a favor de l'estat de Mississippi contra JWHO comporta conseqüències per a tot el país, en el sentit invers al que van tenir cinquanta anys enrere.

Aquesta sentència és una oportunitat per revisar alguns arguments esgrimits a favor de l'avortament, com la viabilitat del fetus, ja que la ciència avui ens descobreix i manifesta la bellesa de la vida humana. Ningú pot tenir un dret constitucional a acabar amb cap vida humana i sí a protegir-la i defensar-la. La vida humana és un do per a tota la humanitat encara que avui ens sembli impossible defensar aquest criteri. Els ordenaments jurídics actuals no encerten en el tema de la regulació de la vida: permeten la marginació social de la dona embarassada, han criminalitzat l'avortament, han empresonat la mare que el practicava… per passar a donar-li tota la llibertat i permetent la creació d'una indústria al voltant de l'avortament amb uns guanys econòmics escandalosos.

La revolució del maig del 1968 va reduir l'avortament a una qüestió d'elecció de la mare sense tenir en compte la nova vida que naixia al seu si. Les lleis no són per atorgar la vida a l'embrió, sinó per protegir-lo. Les lleis que permeten la lliure eliminació d'una vida humana són insolidàries, antisocials i inhumanes.

 

¿Què diu el Papa Francesc?

Des de sempre, ja quan era bisbe de Buenos Aires, ha parlat en defensa de la vida. De tota vida. Per néixer o a les acaballes. Maltractada socialment o econòmicament. Mai ha callat i de vegades se l'ha criticat per mantenir el criteri en defensa de la vida. Les paraules que transcric no són d'ara. Són de sempre.

El problema de l'avortament no és un problema religiós, és un problema humà. Qualsevol llibre d'embriologia diu que a la tercera setmana després de la concepció, abans que la mare se n'adoni, ja hi ha tots els òrgans, fins i tot l'ADN. ¿No és això una persona? L'avortament és un assassinat... sense mitges tintes: qui avorta, mata.

L'ésser humà és sempre sagrat i inviolable, en qualsevol situació, en qualsevol etapa de la seva vida, és un fi en si mateix i mai un mitjà per resoldre altres dificultats. Si aquesta convicció cau, no queda cap fonament sòlid i permanent per a la defensa dels drets humans, que estarien sempre subjectes a les conveniències contingents dels poderosos. 

Als nens no nascuts se'ls vol negar la seva dignitat humana per poder fer amb ells el que es vulgui, traient-los la vida i promovent una legislació per a que ningú ho pugui impedir. No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana. És com contractar un sicari per resoldre un problema.

Però també és cert que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones en què l'avortament se'ls presenta com una solució ràpida a les seves profundes angoixes, especialment quan la vida que hi creix ha sorgit de la violència o en un context de pobresa extrema. 

El missatge de la misericòrdia és per a tots, també per a la persona humana que està en gestació. Després del fracàs d'un avortament hi ha una misericòrdia difícil, perquè el problema no està en donar el perdó, sinó en acompanyar una dona que ha pres consciència que ha avortat. 

Quan una dona pensa en el que ha fet... cal estar al confessionari, i donar consol, no castigar. Moltes vegades quan ploren i tenen aquesta angoixa les aconsello: "El teu fill és al cel, parla-li, canta-li la cançó de bressol que no li vas cantar, que no vas poder cantar-li". I aquí hi ha una via de reconciliació de la mare amb el seu fill. És el perdó de Déu. És el drama de l'avortament. Per entendre-ho bé, cal estar en un confessionari. És terrible!

*          *          *

La indústria de l'avortament, liderada per Planned Parenthood, i per les farmacèutiques avortistes, tenen en aquesta indústria un capital que els porta a invertir fins i tot en finançaments de candidats del Partit Demòcrata. Al seu lloc web, actualitzat amb l'eliminació de la sentencia Roe vs Wade, demanen donacions deduïbles d'impostos per tal "que puguem continuar protegint i oferint atenció, passi el que passi".

75è aniversari de l'entronització de la imatge de la mare de déu de montserrat

Cada 27 d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Molts miracles se li atribueixen i figuren narrats en el Llibre Vermell, un codex montserratí del sXIV, on llegim:

però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria.

Aquest any se celebra el 75è aniversari de l'entronització de la imatge, i per celebrar-ho "es pretén arribar a tot Catalunya per mitjà de la devoció popular que reflecteixen les imatges, els altars i les capelles que la Moreneta té arreu del país… serà com un homenatge a aquella generació que va fer possible aquella represa religiosa i social… A les deu diòcesis de Catalunya tindrà lloc la celebració d'una Eucarística en acció de gràcies i ofrena a la Mare de Déu amb el lema: 'Al voltant de Santa Maria amb els nostres bisbes'".

Història de la imatge

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és del model conegut com a "Mare de Déu en majestat", és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la ma dreta en la qual té una esfera –símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial–, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

La imatge original del segle IX va desaparèixer. L’actual és una talla romànica del segle XII, d’una gran bellesa, de fusta d’àlber i faig, policromada, amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.

La forma i fesomia del rostre de la imatge de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.

Les desventures que passà aquesta imatge fins el dia d'avui només les sap ella. Heus aquí uns detalls.

Durant la guerra del francès el monestir va ser espoliat i al tornar els monjos la imatge la trobaren penjada d'un arbre amb una corda al coll i ben deteriorada. La varen restaurar però novament els francesos tornaren i Montserrat es convertí en ruïnes. La imatge la van poder amagar els monjos i la retornaren al monestir el 1813.

Amb el trienni liberal, el 1822, novament espoliaren les joies de la imatge. Aquesta la traslladaren a Barcelona i li van fer una profunda “remodelació”: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.

El 1824, amb l'absolutisme, la imatge de la Verge retornà a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regalà una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproduccions de l’època.

El 1834, abans no es fes efectiva la nova desamortització la comunitat es dispersà i amagaren la imatge al Bruc. El 1844 la imatge tornà al monestir.

Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’una imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.

Durant el Govern provisional es celebraren les Festes del Milenar per commemorar el mil·lenni de la troballa de la imatge i el 1881 el Papa Lleó XIII ordenà la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclamà patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li tragueren els vestits i es va poder venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.

El 14 d'abril de 1931, el mateix dia de la proclamació de la II República, la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. L’abat Marcet la va fer traslladar, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, una casa àmplia en previsió de refugi. La Generalitat va requisar el Monestir i el convertí en Hospital de Sang. Al final de la contesa, quan arribaven els "nacionals" els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. La imatge tornà al cambril del santuari el 1941.

Entronització de la imatge

El 1944 el sagristà de la basílica proposà a l'abat Aureli M. Escarré la idea de construir un tron nou per la Verge. Aquest liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Davant l'èxit de la iniciativa Escarré veié la possibilitat de realitzar una mobilització popular per celebrar l'entronització i va crear la Comissió Abat Oliva, una comissió formada per un centener de seglars que va portar a terme el projecte.

La Comissió connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S'organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.

L'acte d'Entronització, el dia 27 d'abril de 1947, fou un èxit. Participaren unes 90.000 persones. Hi assistiren tots els bisbes de Catalunya i les autoritats del règim. Per primera vegada, des de la Guerra Civil, es feu un ús públic i multitudinari del català. Milers de persones congregades a la plaça del monestir escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es llegiren missatges de molts catalans exiliats…

Aquesta festa va marcar el començament d'un desvetllament religiós i cívic a Catalunya i va fer de Montserrat un referent espiritual, cultural i social. Es van revifar el pelegrinatges, es revitalitzà la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, es reprengué la Vetlla de Santa Maria i retornaren les ofrenes de làmpades votives. Les festes celebrades foren un punt d'inflexió pel retrobament col·lectiu i de reconciliació cívica després de la guerra civil. Les cròniques de l'època diuen que "Catalunya va pujar a Montserrat". Va ser tan gran el signe de fraternitat que el tron de la Verge s'anomenà Tron de la Reconciliació.

El Virolai

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer (Barcelona, 1845-Vallvidrera, 1902) va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda (Barcelona, 1851-Buenos Aires, 1922).

 

 

A l'Alegria: música i poesia per lloar l’Ésser Suprem

Beethoven call for solidarity

Ahir l'European Broadcasting Union va promoure una iniciativa per a la Pau anomenada "Beethoven crida a la solidaritat" i convidava a totes les emissores a retransmetre, en qualsevol moment del dia, la 9ª simfonia de Beethoven. Una iniciativa que simbolitza en la música el compromís essencial en la construcció de la fraternitat entre els homes i els pobles.

En un moment en que l'horror de les guerres fratricides està ancorat arreu del món, és una manera de solidaritzar-se amb els milions de persones que pateixen o que han mort a mans dels propis germans.

Jo aporto aquest escrit sobre la solidaritat i Beethoven

*       *       *

L'oda A l'Alegria, de Schiller −que Beethoven va incloure en la seva extraordinària Novena− de fet no és un himne a l'alegria, sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la volta celestial” tal i com proclamen els versos del poeta.

L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa la simfonia com un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem.

El 7 de maig de 1824, aviat farà 200 anys, al Teatre de la porta de Carintia, a Viena, hi va haver un concert històric: la primera interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven. Va ser apoteòsic.  Beethoven completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors. Acabat l'últim moviment tot el públic, dempeus, aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència d'un públic delirant d'entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La jove soprano Caroline Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea… per contemplar l'embogit públic que aplaudia, sense parar, per l'extraordinària audició que acabaven d'escoltar.

Les darreres obres de Beethoven, la Novena i la Misa Solemnis, són el testament espiritual que ofereix a la Humanitat:

A mi se'm va concedir el gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima. La meva tasca és la de comunicar als homes una mica d’aquesta bellesa a través del llenguatge musical.

Beethoven va compondre la immortal Novena amb un extraordinari quart moviment, coral, inspirat per una oda de Schiller que l’havia fascinat des de la seva joventut: la seva oda A l'Alegria. La Novena és una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.

L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor –fets revolucionaris que li reportaren grans crítiques i que alguns intentaren aprofitar per desprestigiar la seva obra– que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.

Tota peça musical té dues interpretacions: la tècnica, els mitjans dels quals es val l'autor per configurar l'obra, i la humanística, el conjunt d'idees i sentiments que vol transmetre a l'oient.

El final del tercer moviment de la Novena, ens porta a un sentiment de felicitat i bellesa. El quart moviment, és una peça única i revolucionària a l'època que es va compondre. Després de més d’un esbós, Beethoven decideix introduir, a la simfonia, les estrofes de l’oda A l’alegria de Schiller.

Al començament l’autor vol expressar l’estat de discòrdia en que es troba la societat humana i ho fa amb els instruments, les melodies i els silencis. Quan s’adona que no n’hi ha prou d’expressar amb els instruments la insatisfacció davant la discòrdia, mobilitza un recurs mai utilitzat en la música simfònica: la veu humana. L'orquestra i el cor representen la humanitat i el grinyol que fa només començar impressiona al públic.

Quan l’orquestra calla (és la humanitat desconcertada per la seva disharmonia interior) un baríton proclama la necessitat de convertir-nos vers la unitat i l’alegria. I ho fa amb dos versos que va compondre el mateix Beethoven:

¡Oh amics, amb aquests tons no;

entonem-ne uns altres de més agradables i alegres!

Aquesta proclamació mou a l’orquestra i al cor a adherir-se al desig d’unió i de goig dels versos de Schiller:

Alegria, bella espurna divina…

Tots els homes es tornen germans…

Tots els éssers beuen alegria

En els pits de la Natura;

Tots els bons, tots els dolents…

I el querubí s’alça davant Déu.

La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proporciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula "alegria" i la frase "tots els homes seran germans" que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana.

Mica a mica l'orquestra entona una melodia que dóna a entendre que es pot viure d'una manera més serena, però es repeteix el grinyol del començament fins que un nou tema melòdic sembla il·luminar l'entorn. Els instruments es van afegint a aquest tema intimista esbossat i tots ells toquen entrellaçats, en quatre línies melòdiques, fins que al final s'hi afegeix, d'una manera solidària, tota l'orquestra que vol expressar l'alegria desbordant de tota la humanitat.

A partir d’aquí Beethoven insta a la humanitat "a pressentir el Creador, a prosternar-se davant d’Ell i a  cercar-lo per damunt del firmament quallat d’estrelles, ja que més enllà d’elles hi ha d’habitar Ell".

L’obra acaba en un final rapidíssim i enlluernador que constitueix una explosió d’alegria. Schiller i Beethoven confraternitzen en un clima intimista que acaba amb un missatge definitiu cantat per tenors i baixos que el cor reprèn en una tessitura altíssima que vol tocar el firmament:

Sobre la volta estrellada, hi ha d’habitar un Pare amorós.