Els llaüts dorments és un llibre en prosa poètica que ens ofereix un homenatge i un cant a la bellesa del llogaret del Port d'Andratx i el seu entorn, envoltat de la seva gent, els portenyos, dels pescadors, de la mar, de la badia, de les cales, dels molls, dels estris de pesca, de les cases, del far, d'es Saluet, de sa Dragonera... Està escrit en una meravellosa prosa poètica, il·lustrat amb magnífiques aquarel·les, i el seu autor n'és l'escriptor mallorquí Rafel Oliver Grammatico, (Port d'Andratx, 1964).
Els protagonistes són un jove, innominat, la seva germana na Blanca, morta, i de l'única que en sabem el nom, la mare, també morta, i el pare inexistent. El jove ens passeja pel Port d'Andratx mentre ens conta, en un diàleg imaginari amb na Blanca, la tràgica però bella història familiar dels dos germans en una evocació del Port d'Andratx antic i idíl·lic, aquest llogaret inabastable que l'autor ens mostra amb tot detall entre recordat i imaginat.
El relat que Rafel Oliver ens fa dels personatges i dels llocs està fet amb un llenguatge encisador. Es nota que està a ca seva, al Port d'Andratx, i que l'ha resseguit de cap a peus al llarg de la seva infantesa i joventut. Coneix tots els racons, tota la gent, tots els llocs, les arts de la pesca, els animalons, la vegetació, els olors... El llenguatge, ple d'adjectius sonors, colorits i aclaridors, amb paraules pròpies de l'entorn marí del Port, ens posa davant el paisatge i les persones com si fóssim nosaltres els protagonistes, els que fem aquest viatge imaginari −acompanyats de na Blanca− pel Port i la mar.
El primer capítol del relat comença en un cementeri imaginat: Al Cementeri.
Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda, hora foscant. Som aquí, Blanca, enyorívol, devora tu.
En aquest lloc trist i aïllat sent la teva escalfor, l'olor de pomes d'or, el crit proper de l'òliba argentada, les aromes del moll. Més enllà, el mar, els mormoleigs de les ones i els peixos que mos acaronen... el salnitre que s'aferra a la terra, les creus de fusta..., unes fulles que tremolen... Me trob bé en aquest camp de pau, isolat. La nit mos engoleix. De tard en tard, desig venir al teu cementeri. Restes en aquest turó escardalenc, rere l'Església. Seguesc amb tu camí de casa d'on sortires un dia per no tornar, nina encara.
Camin entre els estels cap el moll a engolir vent. El cap ben alt i el cor bategant per la malastrugança amb la nit adormida.
I el darrer capítol acaba al cel: Incògnites del cel.
Blanca, Blanca, Blanca! ¿On és el cel? ¿On sou?
M'agradaria saber on és, els caminals que hi duen... ¡deu ser tant enfora! Deu ser tan cansat l'itinerari... O pentura... és qüestió d'un instant únic. El cel ha de ser preciós... ¡Que ha de ser de formós!... El mar...¿Hi és?... Clar que hi ha mar al cel... benvolent, agradós, sense tempestes..., un mar tranquil, amb ones amables, més blau que mai. Segur que s'assembla al mar del nostre Port... La mare, Blanca, la mare. Que bé que heu d'estar al cel plegades... ¿I a ell l'has conegut? Déu meu, ¡l'exultació de ser amb ell! ¡Déu nostre! Deus xerrar amb ell, de la teva vida al Port, dels efluvis del mar, la fressa amable dels pinars. Amb la mare i tots els nostres padrins. Hi ha d'haver una generació al cel. Els àngels... Un àngel, un amic, un veritable amic per sempre, a la terra i al cel.
Seguesc aquí, gelat ara. Les aus s'han colgat. Les joies del cel m'il·luminen el camí de baixada.
Entre el Cementeri i el Cel l'autor ens va desgranant tots els records que evoca en aquesta passejada pel Port.
* * *
Les descripcions dels personatges −na Blanca, la mare i el pare− no apareixen de cop. Oliver ens els presenta a mesura que es desenvolupa aquest viatge oníric, del primer al darrer capítol, i són d'una bellesa colpidora. Són records que no poden oblidar els protagonistes,
Na Blanca
Blanca no és qualsevol nina, és
la germana petita del protagonista amb la qual fa aquest viatge
imaginari per les contrades del Port d'Andratx.
Blanca és alta, rossa, prima, la més alta i la més rossa de les nines del Port. És d'una esveltesa inusual, és una margalida rutilant, or candorosa, gràcil, eixerida, blanca com la innocència de la lluna, cristal·lina i galant, amb ulls de maragda, i els cabells dels àngels amb puntes perlades, la més alegre i radiant nina... Princesa entre els nenúfars. Per on passa, una música dolça arriba a tots els indrets. Té amistats in nites. Els portenyos, corfosos, t'escolten, t'observen, te mimen i t'estimen.
Bondadosa, tendra, compassiva, amable, innocent, candorosa, estimada, radiant, joiosa, ingènua com una pagellida... Un esbart acolorit de mil papallones te segueixen pel molls de la riba, entre la cridòria de gavines i nineria. Navegues en la barca de la vida farcida de somriures i alegria. ¡Preciosa com un girasol! ¡Filla del sol!
M'ho digueren a l'escola: na Blanca és morta... Blanca, te mories amb onze anys, sense mi. Vaig quedar acovardit. Me deixares tot sol un dia de tardana primavera.
La mare
És una persona extraordinària als ulls del jove narrador. Una persona que els va ajudar sempre al llarg de la curta vida, que va ser la qui els va cuidar fins la seva mort inesperada en una anada a pescar a sa Dragonera i que recorda, amb remembrança, els dies que gaudiren d'ella ja fos pescant, d'excursió, o escoltant contes vora el foc...
Petita la mare, petitona, amb els cabells de mel, cara sedosa. Bondadosa, claror d'aigua als seus ulls, mirada melangiosa, bella, trista. Menuda i bufona com un caragolí espantat. Ulls petits i aigualits, de vegades trists i de melangiosa mirada, melosos els seus cabells sedosos. Intensa, com un arbre de tardor, àuria, turquina, a voltes, maragda i grana; un espectre rojal, violeta, cerúlia i negrosa. Va anar a pescar ben enfora, sortí a cercar el nostre pa entre onades i dofins entremaliats, ben lluny, en una mar ensabonada, gronxada per onades de molsa. A l'illa dels dracs, tenia un pou d'aigua dolça vora el mollet de cala en Lladó. Les sargantanes l'esperaven entre les mates. Un llaüt partí cap a sa Dragonera i tornà a port sense ella, desapareguda al mar… en aigües de sa Dragonera, entre es Freu i l'escullera.
El pare
Al contrari de la mare, els pare els feia paüra, volien desaparèixer pel que els nins contaven d'ell a l'escola. No els queda cap bon record, només frases soltes en algun relat per deixar constància del seu mal record.
Era com una ombra, el pare. Per noltros el pare era ¡un espantall de pare! Arribava un capvespre, atordit, amb ulls de peix, grossos, amb un tel de severitat. Impetuós, colèric, violent. Les seves mans pesades, l'aquosa blada dels seus ulls. Sutge als ulls i calls de fera. Bru, grisenc, canós com un anfós. El vèiem alguns instants i de sobte desapareixia. La mare deia que era pescador, però mai no veiérem cap peix a ca nostra, només la mirada brillant, les mans negres, feixugues, fortes com mordales de cranc i quatre parracs pudents al damunt... És dolorós no tenir records d'ell més que la negror i la pudor.
* * *
Una altra vessant del llibre que val la pena explorar són les descripcions que fa de tot l'entorn del Port. Oliver no deixa cap racó per recórrer, bon observador, no deixa res per mirar, res per escoltar, res per olorar, i ens ho transmet amb una precisió i un llenguatge encisador, ple de sons, colors i olors. Així ens parla dels animalons, del poble, de les persones, dels llocs, de la natura, dels costums, dels sons, de la gent coneguda, de tot allò que es veu des de qualsevol racó on et trobis… Un grapat de temes que donen per una llista inacabable.
On vull dedicar més espai és quan parla del Port, del far, del mar, d'es Saluet i de sa Dragonera. Els que coneixem el Port d'Andratx sabem
lligar molt bé aquests cinc espais. No es poden
deslligar, és com una unitat indivisible. I assaborir el Port vol dir recórrer pels seus carrers, passejar pels molls, caminar per l'escullera del far, contemplar la mar calma o embreveïda, travessar el pont d'es Saluet, i pujar a la Mola per veure sa Dragonera.
En Rafel Oliver Grammatico és un artista, és un pintor del llenguatge. ¿Hi ha alguna paleta de pintor que tingui tots els colors que en Rafel ens presenta? Ho descobrim quan ens diu: El paisatge esdevenia una paleta de colors... Un Port pigmentat, esvelt i cromàtic...
Passejar pel Port en les diferents estacions de l'any ens permet contemplar, escoltar i veure les diferents manifestacions de tot allò que en Rafel ens descriu i també endevinar la inacabable i rica coloració que ens pinta amb les seves paraules.
El Port
Una passejada joiosa pel Port desert i ombrívol. Tot ell només per noltros. ¡El nostre paradís, un espai obert de prodigis! Un bon amic, aquest. Tenc el Port adormit com un nin als meus peus.
Durant l'any i durant la vida vèiem el Port farcit de colors. Mos pareixia un somni blanc, un Port esquitxat de blaus i verds... Un Port blanquinós... El nostre Port quiet i albí, de dòcils colors, la blanca espuma del mar aureolada per esquitxos rosats. El paisatge esdevenia una paleta de colors... Un Port pigmentat, esvelt i cromàtic...
Veles llatines emporprades, amb traços coralins fets per un mag orxeller... Somnis de lapislàtzuli a l'estela dels llaüts que se mesclaven amb tons de lívida albergínia amb esquitxos i llepades magenta.
Els dies de pluja esdevenia un plomós embull de grisos cendrosos. A l'aire un polsim enfosquit de gotes moradenques, opalines. Els núvols amb esclats rogencs i violats...
I al moll hi trobem totes les arts de pesca:
carros amb coves i nanses, barques de bou, barques varades, llaüts, ormejos, bots i falutxos, caps de cànem encordillats, xarxes cruixents farcides d'algues, arts de palangre, xarxes, cordes, suros, caixes, nanses, bidons i estris de pesca...
El far
Al Port d'Andratx hi ha dos fars: el petit, dintre el Port, al dic interior, construït el segle XVIII, i el gran, o també conegut com a vermell pel seu color actual, que es va construir el a primers del segle XX, al lloc conegut com a Punta de la Ballesteria. D'aquest és del que ens parla el jove.
Per tota la badia del Port se veu sempre la figura esvelta del far. A l'estiu, cap el tard, el sol es passeja pel faralló, s'ho remira i s'amaga darrera el mar.
Des del far se veu tota la costa d'enfront: es Fortí, es Tancat... i més enllà, cap el poblet, l'església regnant damunt les teulades. ¡El deliri i els paisatges d'emoció en un Port infinit!
Vèiem astorats com feien feredat les muntanyes d'aigua i espuma a es Freu, l'estret traïdorenc i sorollós entre Sant Elm i sa Dragonera, amb espectacle grotesc d'ones i sabonera. Entremig, l'illa Mitjana havia desaparegut. Com un naufragi.
Es Saluet
És un curs d'aigua que recull l'aigua del terme d'Andratx i que s'origina en la unió dels torrents de sa Coma i s'Estret fins a desembocar al Port, als aiguamolls de Can Fasser. Té una fauna i flora típica com la polla d'aigua i l'ànec coll-verd i el jonc i el canyís.
El bell racó dels llaüts bressolats, barques de melós capcineig, amb el torrent d'aigua de mar, l'hort a l'esplanada, es Prat, la jonquera, el pont, el mar a l'enfront, el Port taciturn, la pineda que blaveja i brunzina a les muntanyes fosques, i el cel estrellat, mantell esplendorós... la vetusta sínia de l'hort, vora el torrent, amb els cadufos grinyoladissos.
Sa Dragonera
Sa Dragonera és una illa encisadora tan si te la mires de lluny com si hi arribes en barca i passeges per ella d'un cap a l'altre, des del far de Llebeig al de Tramuntana passant pel de na Pòpia.
Arribats a la costa embravida, mos trobàrem a les entranyes de la bèstia; el drac gegant que mos acollia, escabrós, amb batec i terrabastall de pins i palmes, mates i ullastres, i una espantosa corredissa de rates cap als caus... Érem a l'illa isolada i callentívola, cap ànima ni a torres ni fars, ni a les cases de la cala, ni gallines, ni coloms, ni cap porc al corral mentre anàvem de gambirot entre tarongers, ametlers i garrovers; arreu aigua, vent, fred i salinitat.
Entre el pedram relliscós, cabres roges salvatges fugint de l'aigua i de la boira espessa que saltaven branques, mates i roques com a endimoniades... i els blaus vermells de l'orxella il·luminada pels llampecs. No veiérem ni una sargantana, només intuíem el seu remorós misteri, anguilejant en la boira.
Acabar amb la lectura de Els llaüts dorments no és fàcil. Quan a la darrera pàgina Les joies del cel m'il·luminen el camí de baixada, les passes em tornen a la primera per rellegir −amb gran plaer− aquest meravellós viatge oníric pel Port d'Andratx, i ens trobem que Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda…
* * *
Rafel Oliver és una de les ànimes de l'aspecte cultural i literari a la vila d'Andratx. Premi Baltasar Porcel amb Raigs de sol i pleniluni, de prosa narrativa, i autor del llibre de contes El caçador de fracassos. També és President de l'Associació Cultural N'Alí, entitat que tira endavant, amb empenta, dues activitats gegantines: la revista N'Alí, que enguany celebrarà el seu 40è aniversari, i l'edició de llibres, dues activitats inusuals avui dia per una associació tan modesta com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada