gernica vs sánchez mejías?

La història del Gernika està rodejada d'ombres, de dubtes, d'incerteses i de falta de transparència. És un oli apaïsat de 8 d'amplada per 3,5m d'alçada. Per alguns és l'obra més important del segle xx, per d'altres una mascarada, un poti-poti més del pintor malagueny, una burla als seus incondicionals. El govern espanyol el va comprar a Picasso per 150.000 ff per exhibir-lo a l'Exposició Mundial de París el 1937. Acabada la guerra Picasso se'l va apropiar i el va dipositar al MOMA de NY des de 1957 fins el 1981 que va retornar a Espanya.

La temàtica és tan variada com interpretadors es posen davant el quadre: animals, figures humanes, objectes diversos… Per a uns el toro és el poble espanyol que pateix, per d'altres la barbàrie feixista… Per a uns el cavall és el poble assassinat pels enemics, per d'altres el franquisme ferit de mort per la democràcia… Sobre les figures humanes… hi ha opinions per a tots els gustos. Totes aquestes simbologies les va desmuntar el propi Picasso el 1947 quan preguntat per la seva simbologia, no va explicar res però va dir: "El toro és un toro, el cavall és un cavall… Cal que els espectadors vegin uns símbols en el toro i el cavall y que els interpretin com els sembli… És el públic qui ha de veure allò que vol veure".

La interpretació d'aquesta pintura té dues vessants controvertides: l'una, que és una al·legoria del bombardeig de les tropes nacionals sobre la ciutat de Gernika; l'altra, que és un cant a la mort del torero Ignacio Sánchez Mejías.

A primers de juliol va aparèixer a La Contra de LV, una entrevista al pintor Francisco Valderrama que conta que el seu besavi i Picasso, de petits, jugaven plegats a Málaga. I explica que el Gernika "és una elegia secreta de Picasso a Sánchez Mejías i Federico García Lorca. Picasso va aconseguir amb aquesta obra recosir ombres per fer universal el seu dolor més íntim".

Francisco Valderrama explica en aquesta entrevista que la versió oficial (bomberdeig de Gernica) no es correspon amb la real (mort de Sánchez Mejías) i n'exposa els motius.

*          *          *

Ignacio Sánchez Mejías va ser un torero nascut a finals del segle xix i mort el 1934 per una cornada del toro Granadino. Va agafar l'alternativa a Barcelona el 1919 amb Joselito, el seu cunyat, i Juan Belmonte. Diuen que no va ser un torero intel·ligent, però sí agosarat i un artista de la tauromàquia. Es va retirar a mitjans dels anys 20 i es va dedicar a altres activitats de caire cultural. Sánchez Mejías va ser un home polifacètic.

La seva activitat després de deixar els toros va passar per ser escriptor, dramaturg, patrocinador de les arts sevillanes, automobilista, pilot d'aviació, jugador de polo, president del Betis i de la Creu Roja, mecenes i catalitzador de la Generación del 27. El 1927 se celebrà   el 300 aniversari de la mort de Góngora i Sánchez Mejías va convocar, a l'Ateneo de Sevilla, abans de la inauguració oficial de l'acte, un grup de joves poetes i literats representants de la nova literatura espanyola, tots ells aficionats a la tauromàquia: José Bergamín, Juan Chabás, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, Antonio Marichalar… Tots ells acudiren a la crida de l'ex-matador de toros i formaren part, poc després, de l'inici de la Generación del 27. Sanchez Mejías els va pagar el viatge, va impulsar l'acte fundacional a Sevilla, va acollir els poetes a la seva finca de Pino Montano i va simbolitzar com ningú la unió entre art i tauromàquia. Sense ell no hi hauria Generación del 27 tal com la coneixem avui. Sánchez Mejías es el símbol de la convivència entre l'alta cultura i la cultura popular. Sense Sánchez Mejías, Lorca no hauria escrit el Llanto…

L'agost del 1934, amb 43 anys, decideix tornar als toros. Substitueix a Domingo Ortega a la Plaça de Manzanares. Toro Granadino. “Maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, l'havia advertit el mosso d'espases. Gran cornada a la cuixa dreta. Es dessagna. El volen operar a la infermeria de la plaça però ell vol que el portin a Madrid. L'ambulància tarda hores a arribar. Als dos dies gangrena. El 13 d'agost mor a la clínica.

A la seva mort els seus amics el lloen: Miguel Hernández, Rafael Alberti i Federico García Lorca amb la seva elegia Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. La seva faceta intel·lectual i la gran amistat amb molts dels escriptors del 27 va fer que va fer que tingués més repercussió a la història dels toros per aquest motiu que com a "matador".

A las cinco de la tarde.

Eran las cinco en punto de la tarde.

…                 

¡Eran las cinco en todos los relojes!

…

No se cerraron sus ojos

cuando vio los cuernos cerca,

…

No hubo príncipe en Sevilla

que comparársele pueda,

ni espada como su espada

ni corazón tan de veras.

…

¡Qué gran torero en la plaza!

¡Qué gran serrano en la sierra!

…

Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,

un andaluz tan claro, tan rico de aventura.

Yo canto su elegancia con palabras que gimen

y recuerdo una brisa triste por los olivos.

*          *          *

Extracte de l'entrevista:

¿Y qué sabe del Gernika ? 

 Estaba pintado antes del bombardeo de Gernika por la Legión Cóndor nazi. 

El 25 de mayo el cuadro se expuso en el pabellón de la República Española, en París: ¡es imposible pintarlo en treinta días! La tela no hubiese estado seca para ser enrollada y transportada. 

Picasso tenía el cuadro pintado. Lo vieron en su estudio en París varios republicanos españoles: “¡Gernika!”, exclamaron. 

Picasso no titulaba. Aceptó Gernika, mirada republicana antifascista. Y llegó Bergamín, agregado cultural de la República Española, a comprar un Picasso para el pabellón español en la Exposición de París... 

Por 150.000 francos, abultada cantidad. El Gernika se expuso junto a un retrato de Federico García Lorca, al que se honraba tras su asesinato hacía nueve meses... 

 

Y si no es un bombardeo, ¿qué cuenta? 

La vida, cogida y muerte del poeta, dramaturgo y torero Ignacio Sánchez Mejías que Lorca cantó en su Llanto…

Federico e Ignacio eran amigos, Ignacio era amante de la Argentinita y mecenas de los poetas del 27: en su cortijo de Pino Montano, Sevilla, con Bergamín, se formó la generación del 27. 

Picasso los admiraba, aunque Pablo era 17 años mayor que Federico. Como era muy taurino, admiraba a Ignacio Sánchez Mejías. 

El hombre ¡Es Ignacio Sánchez Mejías! Tenía 43 años y le cogió en la plaza de Manzanares el toro Granadino el 11 de agosto de 1934. A las cinco de la tarde... 

¡Así le lloró Federico García Lorca en su magistral elegía! Y Picasso pinta aquí, ¿ve?, un cinco en números romanos. La hora. Y este número once: el día. Y la cola del toro traza un siete: el tendido en cuyo estribo –y lo pinta, vea– se había sentado Ignacio. 

Sí, el toro con un ojo más grande a la derecha, porque... “maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, le había advertido el mozo de espadas al matador... 

La bombilla es una alegoría del parque de la Bombilla, en Madrid, con un templete (su forma ovalada enmarca la bombilla) para los músicos: allí bailaban Ignacio, Lorca, Marcelita... 

Marcelle Auclair, una jovencita francesa con la que Ignacio iniciaba un romance: vea en el lienzo, aquí, su rostro flotante.... Agonizaba Ignacio y Marcelle vagaba afuera en la noche, vea que porta un quinqué... 

La esposa de Ignacio, Lola, no dejó entrar tampoco a la Argentinita: Lola se adueñó del cuerpo del torero. Cornuda. Así la pinta Picasso, mire a la derecha la cabeza de Lola..: le brota un cuerno. Encarnación López Júlvez, Argentinita, amiga de Federico y amante del torero. Véala aquí con un sombrero de tres picos (obra que cantó). Y fíjese en sus cejas: hay dos alfileres…

¡Alfileres! En el parque de la Bombilla estaba la ermita de San Antonio de la Florida: mujeres casaderas le dejaban alfileres. Picasso pinta en el cuadro trece alfileres, porque Ignacio morirá... el día 13. 

El caballo es Polvorilla: regalo de Ignacio a su hija Piruja, se lo subió al dormitorio... y rompió la pata de un mueble: véala aquí, rota. 

La muerte de Ignacio Sánchez Mejías impactó mucho a Picasso, como también la de Lorca. ¡Hay más detalles elocuentes en el cuadro! El Gernika fue su elegía secreta a Ignacio y Federico: Picasso logró con esta obra recoser sombras para hacer universal su dolor más íntimo. 

habemus papam

 

8 de maig de 2025. Tota la humanitat està pendent de l'elecció del nou Papa. A mitja tarda se sent renou i les "teles", els mòbils, les tablets i les xarxes treuen més fum que la xemeneia: Fumata bianca! Els cardenals acaben d'elegir el nou Papa al segon dia d'estar reunits: es farà dir Lleó XIV.

Cada vegada que hi ha una defunció d'un Papa recordo la primera vegada que ho vaig sentir. Va ser per la mort de Pius XII. Era el 9 d'octubre de 1958, a mig matí, jo tenia 13 anys i era a cal barber per tallar-me el cabell. En aquella època, encara sense teles, només  funcionaven les ràdios. A meitat de la feina el barber va engegar la ràdio, va escoltar la darrera notícia i va dir en veu alta: "Ha mort el Papa!". Els tres que érem allà, jo i dos homes més, i els dos barbers, pare i fill, vam quedar parats i tots vam seguir escoltant la notícia de la defunció del Papa.

Dels 13 anys als 80 he vist morir 7 Papes. El dia que també recordo amb claredat és el la mort de Joan Pau I: eren les vuit del matí, jo era al parking, dins el cotxe, a punt d'anar a treballar i abans d'arrencar vaig engegar la ràdio per escoltar les notícies: "Ha mort el Papa!". Érem dos o tres persones al parking a punt de marxar, vam sortir tots dels cotxes i ens vam mirar… No ens ho crèiem, feia quatre dies que havia estat elegit! Els altres tres, més propers, sí que encara tenim el record fresc.

Lleó XIV és el nom escollit pel nou Papa que −amb l'ajut de l'Esperit Sant− regeix el destí de l'Església des del passat dia 8 de maig. Tots els comentaris dels periodistes  són elucubracions, previsions, desitjos personals… Continuen els comentaris sobre si serà de dretes o d'esquerres, si serà progressista o continuista…, comentaris que serveixen per un parlament polític, però que no serveixen pel govern de l'Església. L'Església no pertany a cap Papa ni "grup". Tot són comentaris per omplir pàgines de diaris o temps d'emissió. Res que ens pugui fer saber clarament el camí que seguirà el nou Papa agustí. Chesterton, amb la seva fina ironia, va dir que que «Crist va triar com a pedra fonamental un pillastre, un fanfarró, un pusil·lànime, en una paraula, un home. Sobre aquesta pedra va construir la seva Església i les portes de l'infern no hi han prevalgut. Tots els imperis i els regnes han mort a causa de la seva debilitat malgrat haver estat fundats sobre homes forts. Només l'Església cristiana històrica va ser fundada sobre un home feble, i per això és indestructible».

L'Església es distingeix de totes les institucions humanes perquè ha estat fundada comptant amb la feblesa dels homes, pecadors. L'Església tria com a pedra fonamental homes febles com Pere o el finat Francesc i és capaç de sobreviure a les tempestes més ferotges. Totes les institucions humanes no compten amb la feblesa humana i es condemnen inexorablement a l'extinció, encara que hi hagi homes excepcionals com hi ha hagut des dels inicis de la nostra història fins avui. 

Crist funda l'Església sobre les espatlles de dotze homes que, inclús després de la Resurrecció, estan tancats, espantats i terroritzats. Resen i ploren en els que seran els últims moments d'intimitat de les seves vides abans convertir-se en instruments de Crist per a la redempció de tota la humanitat. S'obren als demés, donen la seva pròpia vida i així va arribar la transformació del món. Una transformació −arribada la plenitud dels temps− que va ser possible gràcies a l'Esperit Sant i als tres corrents que la van inspirar: la filosofia dels grecs, el dret romà i les seves comunicacions i a la religió monoteista dels jueus.

Europa, cristianitzada inicialment per sant Pau, avui es troba orfe de la saba que la va impregnar durant molts segles. Ja fa temps que els diferents Papes ens ho recorden contínuament i a l'actual Lleó XIV no li han faltat gaires minuts per recordar-nos-ho.

L'actual Papa Lleó XIV, recent ordenat sacerdot,
 saludant Joan Pau II 

Al nou Papa, segur que li han passat pel cap els problemes mundials que ha d'afrontar, però té clar el que ha de fer: tenir cura amorosa de la Creació, sentir-se Fill de Déu, i donar la vida en servei als demés. Així ho explicava en una homilia de fa anys al Perú. Comentant les tres lectures del dia deia: 

En la lectura de la pàgina del Gènesi, Déu crea l'home del fang de la terra i el posa com administrador del Jardí de l'Edèn, com el seu representant, perquè en tingui cura. És un signe visible de la Providència de Déu que manifesta la seva cura amorosa per la Creació. El treball ordinari és el lloc de trobada amb Déu i l'hi hem d'oferir com a ofrena agradable.

La lectura de sant Pau ens parla de la dignitat de ser fills de Deu. La filiació divina és un abandó total a la Providència divina. Convençuts d'aquesta filiació ens esforçarem per viure al lloc on ens ha col·locat per saber viure totes les situacions de la vida, fins i tot les doloroses.

La lectura de l'Evangeli ens parla de la nova missió que Jesús encomana als apòstols: ser pescadors d'homes. Rema mar endins! Aquesta és la nova missió que els dóna: fer partícips als altres de la felicitat d'haver trobat Jesús. Pere dubta, protesta, es resisteix a la paraula del Senyor, una cosa que de vegades fem en la nostra vida. Però reconeixent-se pecador, va escoltar, va confiar, va respondre, amb la seva debilitat humana però confiant en la paraula de Crist. Jesús ens crida a nosaltres a donar les nostres vides al servei als demés.

A Chiclayo, en plena pandemia, recorria els carrers 
deserts beneint les cases amb el Santíssim

un llibre: el loco de Dios en el fin del mundo

«Sóc ateu. Sóc anticlerical. Sóc un laïcista militant, un racionalista contumaç, un impiu rigorós. Però aquí em teniu, volant en direcció a Mongòlia amb l'ancià Vicari de Crist a la Terra, disposat a interrogar-lo sobre la resurrecció de la carn i la vida eterna. Per això m'he embarcat en aquest avió: per preguntar-li al papa Francesc si la meva mare veurà el meu pare més enllà de la mort, i per portar-li a la meva mare la resposta. Heus aquí un boig sense Déu perseguint el boig de Déu fins a la fi del món». 

Aquest és el començament d'aquest llibre, escrit per Javier Cercas, un dels millors escriptors actuals en llengua espanyola, de 484 pàgines, escrit amb motiu del viatge del Papa a Mongòlia i on Javier Cercas vol escriure sobre el Papa d'una manera "escandalosa", i enllaçar les seves obsessions amb les preocupacions de la societat actual: el paper en la vida humana de l'espiritualitat, de la transcendència, de la religió i de la immortalitat.

La seva esposa li pregunta abans de marxar: «Què, tornaràs convertit en un soldat de Francesc?». 

Vaig tenir la sort de llegir el llibre ben aviat, abans de llegir els comentaris periodístics i entrevistes a l'autor, i he de dir que si bé al començament em va atraure, a mesura que l'anava llegint, sobre tot després de la llarga conversa de 26 pàgines amb el pare Antonio Spadaro, director de Civiltà Cattolica, em va començar a decebre. Hi ha entrevistes amb tota la gent del Vaticà que viuen prop del Papa: caps de dicasteris, directors d'oficines de la Santa Seu, un amic personal, amb… Lorenzo Fazzini, Paolo Ruffini, Gianfranco Ravasi, Andrea Tornielli, Antonio Spadaro, cardenal José Tolentino, Salvatore Scolozzi, Mateo Bruni, Lucio Brunelli…

I a Mongòlia parla amb un mossèn, un abat, una catequista, un matrimoni, una monja, missioners… Amb tothom parla del mateix: els hi fa les mateixes preguntes i fa els mateixos comentaris. I repeteix la pregunta "del milió" a tothom amb qui conversa: «Veurà la meva mare el meu pare més enllà de la mort?».

En totes aquestes converses es parla de la vida i de la mort, de l'Església, del Vaticà, dels problemes de la Cúria, del Sínode, dels jesuïtes, de filosofia, de la santedat, dels missioners, de política, de geografia, d'història, de moral… un aiguabarreig de tots els temes haguts i per haver.

Fa la sensació d'estar escrit per fer una semblança laudatòria d'ell mateix en la que va repetint, per tort i dret, que és ateu, que és anticlerical, que és racionalista, que la culpa de la seva pèrdua de la fe als 14 anys es deu a Unamuno i Nietzche −«als 14 anys, per culpa d'Unamuno i d'altres com Nietzsche, vaig abandonar la fe catòlica, vaig començar a fumar, a beure cervesa, vaig entrar en un caos mental del qual encara no he sortit»−, que no tornarà convertit com suggereix la seva dona i que contarà a la seva mare el que li digui el Papa sobre el més enllà… I que aquest llibre «ha de ser un llibre escandalós, ja que un llibre sobre el papa que no sigui escandalós no és un llibre sobre el papa».

Són més de 450 pàgines abans d'arribar a la trobada amb el Papa a l'avió que els porta al país del Gengis Kan i que ens conta −en el darrer capítol− en un vídeo que ensenya a la seva mare i la seva esposa. 

La resposta del Papa a la pregunta de Cercas sobre si hi ha un més enllà ressona contínuament dintre seu:«−Amb tota seguretat», i la sent repetir una i altra vegada a la seva mare mentre mira el vídeo gravat de l'entrevista del seu fill amb el Papa: «−Hi ha un més enllà? −Amb tota seguretat». I, com un ritornello,Cercas es va repetint la resposta: «−Amb tota seguretat. Quina cosa, oi?».

En aquest darrer capítol Javier Cercas es fa un reguitzell de preguntes sense contestar, però amb la intenció de trobar-hi resposta. El punt de partida és la resposta que li dóna el Papa sobre la mort i el més enllà: «−La resurrecció és un despertar». En aquest moment Cercas es pregunta si tot allò que està revivint, en el vídeo gravat de la trobada amb el Papa, i que visiona amb la seva mare i la seva esposa, no serà un somni: 

·     no hauré somiat el meu viatge a Mongòlia?, 

·     no serà la meva vida un somni del que algun dia despertaré a la vida autèntica?, 

·     i si és veritat tot això? Com poc tenir la certesa que no ho és?

·     i si el Papa, la meva mare i el meu pare tenen raó?, 

·     i si la veritable vida no és la que he viscut fins ara sinó la que viuré després de mort?, 

·     i si el cristianisme no és una negació de la vida, sinó un rebel·lió contra la mort i per això la resurrecció de la carn i la vida representen la vida més enllà de la vida, més enllà de la mort?,

·     i si la victòria de Crist fos que estem aquí no per acceptar la mort, sinó per rebel·lar-nos contra ella?

·     i si allò que és impossible, és cert?

«Aquest és un llibre gamberro. El cristianisme és un escàndol, però un escàndol monumental! Què cony és això de la resurrecció de la carn?… Però el cristianisme o és subversiu o no és, perquè va néixer així i, si no segueix així, és mort… Aquest Jesucrist va dir que tots els homes són iguals en el moment que el món estava dominat per l'esclavatge. El van crucificar perquè era molt perillós. Jo no he vingut a portar pau, sinó espasa, va dir. Però, sobretot, perdona. Què cony? Això és la revolució».

A la tornada a casa seva, un cop finalitzat el viatge, la seva muller li recorda allò què li va dir quan va marxar: «−Què, tornes convertit en un soldat de Francesc? −Tranquil·la, segueixo sent ateu. −N'estàs ben segur? −Completament, ateu i anticlerical…»

Jo penso que encara que no hagi tornat com a "soldat de Francesc" sí que en aquest darrer capítol deixa entreveure, amb totes les consideracions que hi fa, que ha quedat tocat per aquesta −encara que curta− entrevista amb el Papa. Però no ho pot dir, no pot abandonar la seva imatge de personatge escandalós, no pot deixar de dir que és ateu de cara a la galeria i per a tota la gent que fins ara l'ha anat seguint i encensant per la seva −extraordinària− trajectòria literària.

El llibre acaba amb un l'Epíleg de tres pàgines on conta la darrera anècdota amb el Papa i a qui envia una inesperada abraçada. 

generació silver lll: som altruistes, el millor camí per aconseguir la felicitat

«–Aquí dormia jo», deia un jove mentre assenyalava un racó d'una escala.

«–Vull recuperar-me d’aquesta situació, però tinc por de sortir-ne perquè hauré de tornar al carrer ja que no tinc casa on anar… i al carrer és allà on aprens tot allò que no et serveix per a res».

«–Anem pel carrer del costat, No vull tornar a passar per aquell carrer, és el “carrer de la mort”, el carrer on aprens tot allò que no has de saber i on et faciliten tot allò que no has de prendre…».

Un jove es troba amb un antic company de "dormitori" i li diu: 

«–Ei, tu, on estàs ara? –Visc en aquell racó. –Escolta, surt d'aquí, vine al centre on estic jo i sortiràs d'aquest malson! –…Vols dir? –I tant, fes-me cas, vine, jo ja estic molt millor…».

Un intern, expulsat uns dies del centre, ha de tornar a viure al carrer i explica com ho feia per sobreviure sense diners, ni família ni casa. 

«–Jo sé reconèixer els guiris que volen droga. M'hi apropava i quedàvem davant la porta d'un bar on m'esperaven. Em donaven els dines i entrava… Com que coneixia el bar, sortia per una porta del darrera i els deixava penjats… d'alguna manera havia de sobreviure aquests quinze dies fins tornar al centre!».

«–Jo durant molt temps demanava caritat al soterrani de la plaça de Catalunya. És un lloc molt bo. Em treia cada dia uns 80€, però l'endemà ja no els tenia, havia de comprar droga. I així cada dia».

*        *        *

Aquests són uns retalls de converses d'un amic meu amb joves drogoaddictes als qui acompanya a fer gestions al carrer. Així em va contar com va iniciar aquesta experiència altruista que convertí en voluntarietat:

• «Soc pare de família amb fills grans, casats i amb néts, soc silver! Un cop jubilat vaig començar a fer diferents activitats: recuperar el piano, la guitarra, jugar a golf… però em preocupava veure joves pel carrer desfets per culpa de l’addicció a l’alcohol o a les drogues. Me’ls mirava de lluny, pensant com és que havien arribat a aquesta situació, però ignorava el perquè i no sabia si jo podria fer alguna cosa per ajudar-los dintre d’aquest món de desesperança en el que m’imaginava es trobaven. Un bon dia em vaig plantejar: "què puc fer encara jo amb els meus recursos i les meves capacitats a més de fer activitats per al meu esbarjo...?".
• «Vaig anar a Caritas, i una persona em va suggerir que provés de fer un temps de voluntari amb joves drogodependents (cocaïna, haixix, marihuana, heroïna, metadona, cànnabis, amfetamines, alcohol…) internats en un centre de recuperació. Es tractava de fer acompanyaments externs per fer gestions al carrer: metge, jutjats, seguretat social, atur… La meva tasca era acompanyar-los a fer la gestió, ja que alguns d’ells podrien no assabentar-se ben bé del què li dirien, i garantir la seva tornada al centre.
• «Fa deu anys que ho faig! És més d'un centenar llarg els joves que he acompanyat. L'origen de la seva situació és sempre el mateix: la seva situació personal i familiar. Gairebé tots m’han explicat el seu cas i hi ha un element comú, un leit motiv que es repeteix en tots i cadascun d’ells: casa seva era un desastre!, una des-estructuració familiar de tot tipus, l’entorn familiar els va portar a aquesta situació, no els ajudava gens. En algun cas em costava creure el que escoltava. Em semblava impossible… 

• 

  El "lloc d'acollida"

  «Però no hi ha res impossible per uns joves que no tenen un lloc on refugiar-se quan les coses van mal dades: pares que fan fora els fills de casa, nois que fugen de casa per les discussions que hi ha, famílies trencades on la persona amb la que viuen (pare o mare) no els pot dedicar temps, nois petits que viuen amb els avis perquè els pares estan empresonats, nens que  són al carrer tot el dia, nois que es passen anys a la presó per haver robat… 400€!, jove amb 14 casos judicials pendents (robatoris, baralles, venda de droga…), tots ells vivint al carrer, el seu “lloc d’acollida”, amb companys des-estructurats com ells, i sense feina perquè l’han perdut per la seva situació. O gent més gran que de viure en l'opulència han passat a dinar –per culpa de l'alcohol– als menjadors socials. Tot és possible en aquest món que ja no sabem cap on va.
• «El resultat d'aquest voluntarietat, d'aquest dedicar temps meu als altres, va ser per a mi extraordinari. Primer: em va fer veure les coses des del lloc de la persona drogoaddicte, que és l’únic vàlid,i em vaig adonar que el problema no és la drogoaddicció, sinó allò que l'ha portat a aquesta situació. Segon: em vaig refermar en un aspecte que ja tenia clar: una bona estructura familiar ajuda a que no passin aquestes coses; no és una garantia al cent per cent, però una família des-estructurada, és molt més vulnerable. Tercer: vaig aprendre a no judicar, a no fer judicis de valor sense conèixer les arrels de cada situació. I quart, aquests nois estan molt agraïts de l'afecte que reben dels voluntaris que els acompanyem i jo m'he adonat que aquest sortir de tu mateix per dedicar temps als altres t'omple més que si només penses en tu mateix, t'acosta a la felicitat».

*        *        *

En l'entrevista que estem comentant al doctor Antoni M. Lluch sobre la Generació Silver ens diu que per tal de socialitzar és important sortir d'un mateix i fer activitats que t'interessin on puguis conèixer gent nova…, que mentre puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia, i que l'experiència ens permet relativitzar i valorar més les coses importants que ens duen a la felicitat.

Però, ¿què és la felicitat? La filosofia grega i el cristianisme ens han deixat clars els camins per assolir-la. La paraula felicitat ens ve del llatí felix, que vol dir fèrtil, fecund, saber donar molt als altres i, a la vegada, ser beneficiari dels béns dels altres, però hi ha tantes dificultats en el nostre cor que fa que ens preguntem si la veritable felicitat no és una il·lusió o una fugida de la realitat. Realment ¿es pot trobar la veritable felicitat, aquella que perdura i no ens deixa ni en els moments més difícils? 

Hi ha qui cerca la felicitat en el benestar material, en tenir poder, èxit, diners, reconeixements socials… en cercar plaers immediats com un bon àpat o una estona de diversió. Conscient del seu poder adquisitiu hi ha qui acarona al seu pobre cor la possibilitat de donar curs a totes les seves apetències, rectes o no, sense límits. Anar per aquest camí es recórrer pel clàssic error humà de confondre la felicitat amb la satisfacció dels nostres desitjos sense cap mena de barreres. Per aquí mai no es trobarà la felicitat. 

Hem de deixar de cercar-la i perseguir-la amb insistència. La felicitat ens arribarà quan deixem de perseguir-la, quan ens oblidem de nosaltres mateixos, quan desitgem el bé dels altres. El nostre cor està fet per estimar i la felicitat és un “estat d'ànim” –de satisfacció, d’optimisme, d'alegria– que es dóna en les persones quan estimem. Qui realment és feliç és qui estima i se sent estimat malgrat la felicitat no es manifesti d’una manera immediata. 

El bon samarità. Van Gogh

I ¿com descobrirem la felicitat? Doncs vivint l'altruisme, dedicant-nos als altres d’una manera desinteressada, fer voluntarietat com ens conta aquest amic meu ja sigui amb gent jove o amb gent gran. Això afavoreix l'equilibri, la satisfacció personal i la bona salut i s'està en el bon camí per omplir de felicitat la vida dels altres i la nostra. Pensar massa en un mateix es pot convertir en una càrrega difícil de suportar. L'atenció a la gent necessitada marca la diferència d'una civilització. Si la gent necessitada, jove o gran, és descartada perquè crea problemes… és una societat que porta dintre seu el virus de la mort.

La cultura hedonista actual ens porta a cercar fites i plaers immediats que afavoreixen més la inconstància que no pas la perseverança en l’esforç i la fidelitat als compromisos, cosa que fa que s’entri a la lògica del consum que promet una felicitat artificial i que fa que, malgrat es posseeixi molt, un estigui oprimit per la desesperança, la tristesa i un buit existencial. Groucho Marx deia que la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna…Tot i que hi posava cara de murri quan ho deia, tal com vivim avui sembla que tingui raó. Aquesta concepció hedonista, aquest identificar felicitat i plaer, l’hem de desterrar. És clar que no és aquest camí el de la felicitat.

Els silvers em sigut joves amb ambicions, hem format una família, hem llaurat més d’un camp professional, hem tinguts fills, han vingut néts, hem sanglotat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, hem estat malalts, hem perdut la feina… Però tot això ho hem barrejat amb les alegries que ens duia cada dia: l’alegria del viure, l’alegria davant la bellesa de la natura contemplant un posta de sol, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, l’alegria d’estimar els demés… en el fons, molts moments de felicitat! 

La vida és tenir coses i no tenir-ne, estar sa i malalt, gaudir i patir, el viure i la mort… Si la vida és la suma de tot això, hem de fugir dels espills que ens volen fer creure que la felicitat la trobarem en els béns materials, la fama, el talent, l'honor i la salut. Viktor Frankl ens diu que l’infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort. Avui home i dona, hedonistes, volem una felicitat ràpida, a l’acte i no estem disposats a treballar-la tota la vida i arriscar-nos en un salt mortal que pot acabar en no res.

Una vida plena, una vida amb sentit –aquí, ara, i amb un sentit transcendent de la vida– aporta beneficis psicològics i de salut física que no poden comparar-se als que es deriven de la felicitat material i immediata d’aquells que busquen la felicitat a curt termini, la que proporciona el plaer d’un bon àpat, d’una estona de diversió o d’uns sentiments positius. Qui viu amb objectius clars veu com la seva vida es perllonga més que la d'aquells que no tenen un fi vital definit. La gent vol ser feliç, però la vida té uns reptes i la felicitat depèn en gran part de com t'enfrontes a ells.

L’avantatge, a la nostra edat, de portar una vida compromesa i de lluitar per uns ideals, ha cridat l'atenció dels científics que consideren que els esforços invertits en portar una vida coherent i amb sentit, fer tasques de servei als altres o voluntariat, omplen de felicitat i de plenitud i faciliten mantenir en forma les capacitats cognitives, gaudir de millor salut mental i reduir la possibilitat de patir algunes malalties.

No és dolent cercar la felicitat, ans al contrari, però obsessionar-se en la seva recerca, anar darrera d’ella d'una manera ansiosa o procurar ser feliç per tots els mitjans, pot conduir a un resultat negatiu en comptes d'aportar-nos un benefici. Com ens recorda el doctor Lluch: Si estem molt ocupats cercant la felicitat, la mateixa ocupació ens impedirà ser feliços. La felicitat no ens arribarà com a resultat d'una recerca incansable, ni com a fruit de la possessió, de tenir o no tenir. Ni per un cop de sort. La felicitat és un “estat” que ens proporciona allò que més desitgem: estimar i ser estimats. Si atenem bé la família, si dediquem temps a tenir cura dels altres, si estic tan ocupat de manera que arribo a “no tenir gens de temps per a mi”, segur que estem en el bon camí per omplir de felicitat la nostra vida i la dels altres. D'aquesta manera la felicitat ens arribarà sense adonar-nos-en ja que, com diu el naturalista i filòsof Henry Thoreau, la felicitat és com una papallona, com més la persegueixes més se t'escapa, però si poses l'atenció en altres coses vindrà i se't  posarà suaument a la teva espatlla.

generació silver ll: som avis

En força cases de moltes famílies d’avui es podria posar, 

al llindar de la porta, un rètol com aquest

Des de fa temps, en aquests moments difícils per tanta gent, en els que un nombre important de joves estan sense feina, sense habitatge, amb sous precaris i amb necessitat d'ajuts d’allà on n’hi hagin, els avis fan un treball molt important donant-els-hi un cop de mà. Ells duen a terme, des de sempre, una tasca de suport a la família, que ara, en aquests temps difícils, adquireix una importància cabdal. És un suport que ha evitat moltes trencadisses. Avui molts avis han de fer d'avis i de voluntaris a la vegada, a dintre de casa, per tal d'atendre situacions complicades a fills necessitats.  

Tots els estaments de la nostra la societat –que malauradament no s’atura a contemplar els problemes de cada família, sinó només els percentatges– haurien de retre un sentit homenatge d'agraïment a les iaies i als avis que, oblidant-se de sí mateixos, fan un munt d’esforços per ajudar i sostenir les famílies d’alguns dels seus fills en tot allò que necessiten i fins on ells poden. 

*       *       *

En l'escrit anterior, dedicat a l'entrevista al doctor Antoni M. Lluch sobre el seu llibre La generación silver, en un moment determinat, quan comenta la necessitat de l'equilibri entre les relacions familiars i els interessos personals ens diu: "fa 46 anys que estic casat i tinc dues filles. No tinc néts, la qual cosa fa que tingui més temps lliure… per dedicar-lo a activitats que m'apassionen". És important aquest aclariment ja que deixa clar que quan, si Déu vol, li arribin els néts tindrà menys temps lliure per a ell mateix i part d'aquestes "activitats que m'apassionen" serà dedicar-la als néts, cosa que ja fem els que som avis.

La gran majoria de silvers ja som avis, arribar a silver hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” –gent gran, avis…–  i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar. Hem de ser conscients del nostre rol: qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el camí definitiu.

El doctor Lluch ens recorda dues coses. Una, que hem de continuar sent autònoms i seguir cultivant les aficions: "Cada etapa de la vida ens porta els seus desafiaments i oportunitats. Hem de mantenir la ment desperta i flexible per afrontar aquests canvis amb serenitat, cada nova situació és una oportunitat per aprendre i créixer". I dues,  que no ens podem oblidar de les responsabilitats derivades dels compromisos familiars i socials. Dintre dels familiars −per la gran majoria de silvers− és la de ser avis i això és un canvi espectacular! I en el camp social hem de pensar en com podem ajudar els atres. Aquests dos camps són els que concretaran aquesta socialització que ens és tan necessària.

Ser avi és una riquesa que no podem deixar que s’ens escapi. No hem de fer de pares, hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i divertir-nos amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquil·la, al ritme que ells necessiten, ben diferent de la que vam fer amb els fills. Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però encara no és el moment de "deixar de remar".

Mentre són petits la tasca dels avis serà jugar amb ells, que ens coneguin, que ens trobin a faltar… ¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre van una passa pel davant, tibant-los de la mà? Els pares tenen pressa per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. ¿Us heu fixat que quan els avis porten els nens a l’escola sempre van una passa darrera d'ells o al seu costat? Els avis no tenim pressa, anem al mateix ritme dels infants. En aquest moment la nostra feina és portar els néts a l'escola la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen, parar-nos amb ells al mateix aparador… o donar resposta a les preguntes com: Avi, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? L’infant expressa en veu alta allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer.

Quan pares i avis no els ajudem a que visquin amb intensitat aquests moment de descobertes, ho faran a través de les xarxes veient coses que no els corresponen i així els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Són uns "infants- adolescents" que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desitjos bloquejats. Fa més de trenta anys Neil Postman ho manifestava clarament en el seus llibres La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem pregat davant les dificultats i les alegries… La gent gran −i els avis en formem part− som tots i cada un de nosaltres, els joves també. Tard o d’hora, inevitablement, arribaran a grans encara que ara no hi pensin. I si no els ensenyem a tractar bé la gent gran, sobre tot els més propers, que són els avis, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que es construeixi una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha allargat una barbaritat i el nombre de la gent gran s'ha multiplicat però les societats no s'han organitzat prou per tractar la seva fragilitat amb respecte i consideració a la seva dignitat. Persones dependents, en mig de pobresa, malaltia o soledat… són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser "de la gent gran”. És important encara el paper que els avis i la gent gran hem de jugar en aquest món que “passa” de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza en benefici seu. 

Els avis som les arrels de la família. Els pares les branques. Els néts les gemes que floriran. Els avis podem fer un gran bé als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre savoir faire de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin i això serà el que els quedarà. Teresa de Calcuta deia a uns pares preocupats perquè els fills no els feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! Està clar que s’educa més per la vista que per l’oïda. 

Els avis també ho podem fer així: Sense massa paraules, sense exigir, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que si algun dia es decideixen a reflexionar sobre aspectes de la seva vida, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut d'una manera inconscient, s'adonaran que els avis som… les arrels de la família. Els avis hem de comunicar el sentit del testimoni i la saviesa de vida! 

Els grecs quan parlaven de la saviesa del saber viure incloïen:

•    una perfecció adequada a cada època de la vida i 
•    la saviesa del saber viure en la maduresa.

Això inclou: aprofitar el temps (que passa i no torna); mantenir-se actiu física i mentalment; no instal·lar-se en la solitud: tenir cura d’alguna persona… L’observació, el saber mirar (no només veure); el saber escoltar (no només sentir); el saber aconsellar quan calgui; la tranquil·litat, el silenci, la serenor, la calma, llegir i escoltar música, divertir-nos amb els néts… Les flors de l'arbre són fruit del que hi ha a sota terra. Una abraçada d'un avi o una àvia mai no s'oblida. 

Malgrat tot, un bon dia ens pot arribar el mal pensament que ja no servim per a res, que cada dia ens costa més fer les coses, que els fills fan la seva vida i es van distanciant, que els néts, ja grans, volen sols i no ens necessiten… Cal recordar un dels recursos que citàvem de la "psicologia positiva": ¿què puc fer encara?

Un poema d'Emili Guanyavents –poeta català contemporani de Maragall– fa despertar aquest avi del seu pessimisme per continuar caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat. Diu així:

Al raig escàs que el sol d’hivern envia,

assegut al portal de la masia

va un vell barbotejant:

–Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?

Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!

Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,

–Pare! –li diu amb cara riallera–

Un noi…! Tot ha anat bé!

I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:

–Encara puc servir d’alguna cosa.

         Anem. Jo el bressaré.

Oslo. Vigeland Park. Monument a la família