dimecres, 17 de juliol de 2019

persones 3 – magallanes IV – el retorn sense Magallanes


El 26 de setembre de 2019 farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el que queda de l’Armada: un vaixell i divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.
*          *          *
Però ¿qui era Elcano abans d’embarcar-se en l’Armada de Magallanes?
Juan Sebastián Elcano, primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove, es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran experiència marinera.
Juan Sebastián Elcano
En 1509 comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en l'expedició del Cardenal Cisneros contra Alger i en la segona campanya del Gran Capità contra Itàlia.
En aquesta campanya, Elcano va haver d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per poder pagar els sous que devia a la seva tripulació. Elcano esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.
En 1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el propi Elcano.
Va ser així com en 1519 Elcano s’allistà a l'expedició de Magallanes. La seva experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.
"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".
*          *          *
La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521 trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei de Cebú. Magallanes havia intentat impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa. Obliden la intenció de Magallanes de mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer negoci ràpid i tornar aviat.
Abans de marxar de Cebú cap a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique, que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar car aquest tracte vexatori.
Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines
Planeja la venjança mentre va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el cop.
Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat. Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra: els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de defensar-se.
Carvalho, que ja s’ha fet amb el comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles i enfila a mar obert. Cravalho l’ha traït! Els indígenes, maten Serrão i trinxen la creu que va erigir Magallanes per culpa de les bajanades dels seus successors.
Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut els millors pilots i nautes qualificats i Enrique els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent. Faran naufragar el Concepción, que està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La caravel·la és incendiada.
El Trinidad i el Victoria continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren continuament. Amb Magallanes no hi havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”. Carvalho és destituït i agafen el comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.
La missió de Magallanes queda oblidada i van fent ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.
El 8 de novembre 1521 arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.
A les Moluques tot és generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà, que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva vida”.
El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.
La ruta de la tornada
El 15 de febrer de 1522 inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les costes índies i africanes. Però Elcano ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells de Magallanes” i quan els trobin “que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.
Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i només queda arròs i aigua.
Torna l’escorbut i moren mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja només en queden trenta-un.
Al cap de cinc mesos arriben a les illes de Cabo Verde, colonia portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però la fam no els dóna altra alternativa. Elcano intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació supervivent de la flota de Magallanes: són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el darrer viatge el bot no torna. Elcano sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.
Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile
Pigafetta, el cronista que va anar anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot, que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat? Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.
Elcano i els seus divuit homes lluiten contre els elements ja que al Victoria se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es poden menjar, però Elcano sap que això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i treure l’aigua que entra per les juntures.
El 4 setembre 1522 albiren el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el 6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir amunt  fins a Sevilla. S’ha tancat la gesta de Magallanes: la descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.
*          *          *
Quan el 6 de setembre de 1522 el Victoria entra a Sanlúcar de Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts ja que sospiten que Magallanes els delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes ha mort i qui porta la nau és Elcano es queden més tranquils, ja que Elcano era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes i el testimoni d’Elcano.
Quan arriben a Espanya l’Emperador crida a la cort a Elcano amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents al viatge. Hi van Pigafetta i el capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels  papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà el diari original. Elcano quedarà fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes i com a únic triomfador de la gesta.
L'emperador Carles V
L'escut d'Elcano
L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera terrestre i una llegenda que diu: “Primus circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar i va tornar un any abans amb el San Antonio assegurant que Magallanes no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a guia i primer pilot”.
Tota la fama, tot el mèrit de Magallanes, va recaure en aquells qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels amotinats. Magallanes, indulgent, li va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a  mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.
Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".
Mapamundi abans de Magallanes


dimecres, 19 de juny de 2019

persones 3 – magallanes lll – el viatge a tot o res

El proper 26 de setembre farà 500 anys de l'inici de gesta més gran de la Història de la Humanitat, “la gran gesta immortal” de Magallanes que, malgrat tots els esforços que hi va posar, no va poder culminar per la seva mort prematura a Mactán, Filipines, el 27 d’abril de 1521, quan tenia 41 anys.Magallanes va iniciar un viatge en el que volia arribar a les Moluques per prendre’n possessió en nom de l’Emperador i fer-se l’amo de les illes de l’especiaria. Va aconseguir això i donar la volta al món. Magallanes va tornar obsoleta la cosmografia de grecs i romans i va fixar per sempre la mesura de l'òrbita de la terra. Va posar els límits al planeta.
Un Concorde, tardava unes 30 hores en donar la volta al món. L’expedició de Magallanes en va tardar més de 26.000, 3 anys!  I va haver de salvar tots els inconvenients derivats de la fam, dels desastres naturals, amb morts, desercions i traïcions dels seus, amb tempestes, sense veure cares noves… Ni quan s’arribi a Mart serà una gesta igualable.
La “revolució magallànica”, la circumnavegació de la Terra, fa que comenci la mundialització: persones, comerç i diners viatgen plegats; tot el capital europeu dóna la volta al món; comença el comerç global, la geopolítica planetària: hi ha canvis en el tràfic marítim, el comerç i les finances. Canvia la motivació de l’or i metalls del Nou Món per les espècies d’Orient. Apareix un nou mecanisme de finançament: la col·laboració entre el capital públic (la Corona) i el privat (mercaders castellans) que recuperen els seus diners amb grans interessos.

*          *          *
La preparació: 25 març 1518 – 20 setembre 1519
Després de llargues negociacions, el 25 de març de 1518, el rei Carles V firma la Capitulación per la qual cedeix a Hernando de Magallanes i a Ruy Faleiro el dret preferent i exclussiu dels mars que descobreixin, cobraran una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran el dret sobre dues illes i en seran governadors, i ordena a totes les autoritats que els donin facilitats.

A Sevilla Magallanes es posa a treballar per fer-se a la mar el més aviat possible a la recerca del pas cap a la terra de les espècies sense haver de passar pels dominis dels portuguesos que tenen al llarg de tota la costa africana. No s’imagina que tardarà un any i mig abans de poder salpar. Compra un lot de cinc vaixells atrotinats, els repara, els renova i els reforça des de la punta del pal major fins el fons de la quilla. Són: San Antonio, de cent vint tones; Trinidad, de cent deu tones, que serà la nau capitana; Concepción, de noranta tones; Victoria, de vuitanta-cinc i Santiago, de setanta-cinc.
Magallanes afronta la gestió més complicada: cercar i convèncer els 250 mariners que necessita per una empresa desconeguda i per la que estan portant provisions per dos anys. Se li acosten esparracats, fastigosos, indisciplinats, que parlen espanyol, italià,  portuguès, francès, català, grec i alemany. I s'hi afegeix un expert pilot que vol fugir d'Espanya perquè el persegueix la justícia per haver venut un vaixell carregat d'armes als saboians. Es diu Juan Sebastián Elcano.
Negocia amb la Casa de Contratación, amb comerciants, amb proveïdors i artesans, inspeccciona mercaderies, repassa els comptes, vigila cordes, fustes i armes; brúixoles, rellotges de sorra, astrolabis, quadrants, planisferis, peces de recanvi;  espelmes, oli, cordam, plom, troncs, veles, quitrà, peix, cera, estopa, tenalles, serres, trepants, caragols, pales, martells, claus… Vuitanta llanternes, mil quatre-centes lliures de veles, ciris per les misses…
Magallanes sap que poden passar molts mesos, potser anys, fins que tornin i afaga gran quantitat de provisions: galetes de vaixell, 21.380 lliures, sacs de farina, de mongetes, llenties, arròs i tots els llegums imaginables, cinc mil lliures de carn i de cansalada, dos-cents barrils de sardines, 984 formatges, 400 rests d'alls i cebes; 1.512 lliures de mel, 3.300 lliures de raïm de Màlaga, panses i ametlles; abundància de sucre, vinagre i mostassa. Set vaques, carn fresca comestible, 417 bots de vi, 153 bótes de Jerez… material de pesca, ja que el peix serà l’aliment principal, i carrega milers d'hams, dotzenes d’arpons, xarxes… També s'emporta quinze llibres en blanc, caixes de medicaments, aparells de salvament, manilles i cadenes per als insubmisos; tambors i tamborins, un parell de violins, pifres i gaites per a la diversió.
Magallanes coneix pels seus viatges anteriors que cal portar abundants articles, i ben escollits, per bescanviar-los per les mercaderies anhelades: 900 miralls, on l’indígena, veu amb sorpresa la seva pròpia cara, 20.000 campanetes i cascavells, encant dels infants, 400 dotzenes de ganivets, 50 dotzenes de tisores, mocadors de tots colors, braçalets de llautó, pedreria falsa, robes de vellut, draps virolats. Per si no hi hagués una trobada pacífica, porten 58 canons, 7 falcons, 3 morters, bales de ferro i de pedra, 1.000 llances, 200 piques i 200 escuts.
Encara li queda una darrera cosa per fer: desfer-se de Ruy Faleiro ja que en una expedició no hi pot haver dos capitans generals i ell no ha contribuit en res en la preparació del viatge. Com ho va fer no se sap, però Ruy Faleiro renuncia voluntariament al viatge i li traspassa tots els mapes i quadres astronòmics.

 La sortida: 20 de setembre de 1519

Magallanes
Enrique de Malaca
Els cinc vaixells queden comandats així: el Trinidad, la nau capitana, la comandarà Magallanes a qui acompanyarà el seu fidel esclau Enrique que li servirà d’intèrpret a les Moluques; al San Antonio hi va Juan de Cartagena, imposat pel rei; el Concepción el comandarà Gaspar Quesada; el Victoria, Luis de Mendoza, posat pel rei com a tresorer i que es va negar a obeir a Magallanes; el Santiago, el comandarà João Serrão, amic personal seu. Un personatge peculiar s’incorporarà a l’expedició, enmig de tants llops de mar, Antonio Pigaffeta, un jove italià simpàtic, barbamec, discret, idealista, rodamón, que demana al rei poder-se incorporar a aquella expedició cap a llocs desconeguts. Farà de cronista, escriurà tot el que passi per tal de deixar a la posteritat els detalls de l’expedició.
El 20 de setembre de 1519 l’Armada de Magallanes inicia l’aventura més atrevida de la Història de la Humanitat: lleva àncores, s’inflen les veles i salpa de Sanlúcar en direcció a Tenerife, on farà la darrera escala d’avituallament d’aigua i queviures. Un cop aquí rep un un missatge secret del seu sogre, Diego Barbosa, que l’avisa d'un pla secret dels capitans espanyols que porta a bord, els quals intententaran negar l'obediència a Magallanes i estan acabdillats per Juan de Cartagena, el capità del San AntonioEl perill encara endureix més la fortalesa de Magallanes.

Inici del viatge: 26 setembre 1519 – 1 abril 1520

La ruta per l'Atlàntic
El 26 de setembre de 1519 salpen de Tenerife: és la darrera vegada que la majoria d'ells veuran terres espanyoles. Magallanes ha ideat un enginyós sistema per tal de no perdre de vista els vaixells ni de dia ni de nit. De dia es veien, però durant la nit un sistema de senyals lluminosos i sorolls servien per indicar què havien de fer: que seguissin la capitana, que afluixin la marxa, que recullin la vela inferior o que les recullin totes; que hi havia bancs de sorra… I cada nau havia de contestar per donar a entendre que havia entès i executat les ordres. A més cada nit, cada vaixell, un a un, s’havia d’acostar a la nau de l’almirall per saludar i rebre ordres per les tres guàrdies nocturnes.
Els capitans creien que un cop a alta mar Magallanes els donaria informació de l’expedició però res d’això succecia. Ni els crida, ni els consulta, ni els demana consell. Només poden seguir la bandera de dia i el fanal de nit. Magallanes vol assegurar la disciplina de la flota i si hi ha una conxorxa conèixer-la aviat. Juan de Cartagena li fa preguntes i Magallanes, per tota resposta, li diu que el segueixi i que no li demani res més.
Cartagena es molesta i deixa de saludar-lo per la nit. Magallanes l’adverteix que el saludi. Cartagena no li fa cas. Un dia que tots els capitans són a la nau Trinidad Cartagena li fa preguntes i Magallanes calla. Cartagena s’acalora i li nega obediència. Magallanes agafa Cartagena pel pit i li diu: Esteu pres! i el fa portar al calabós. Els altres capitans no reaccionen davant l’actitud diabòlica de Magallanes i aquest nomena nou capità del San Antonio Antonio de Coca.
El 13 de desembre 1519 arriben a la badia de Rio de Janeiro, s’hi queden uns dies i intercanvies regals amb els indígenes. Magallanes prohibeix comprar esclaus. A finals de desembre surten de Rio i bordegen les costes de Brasil. Magallanes sospita que el “pas” ha de ser per allà. Si les descripcions dels pilots portuguesos i les dades de latitud registrats en el mapa fossin certs, el pas s'obriria darrere mateix del cap de Santa Maria, i per això Magallanes guia cap allà la seva nau.
10 de gener de 1520. Arriben a l’actual Montevideo. Es troben en la bocana del Riu de la Plata, però Magallanes no té idea de què és això. Les enormes quantitats d'aigua que flueixen cap a l'Oest li fan pensar que “aquest ha de ser l'estret que hi ha assenyalat al mapa…, el nou Gibraltar, el pas a l’altre oceà”. Quinze dies es passen vorejant la costa de la desembocadura del Plata. Res de res, tot és aigua dolça.
Badia de San Julián
Magallanes es desanima, tota la informació que tenia és falsa, els càlculs erronis… Si hi ha el pas ha de ser més al sud. Però  la zona on es troben, ja sota l’equador, vol dir més fred, costa més ingrata, més nua, més buida, cel més grisós, llum més opaca… tot pitjor. Ha passat mig any i cada vegada el viatge és més lent. Fondegen cada rada, cada costa, cada badia, cada port… però res de res. El Mar del Sud no apareix. La lluita contra la natura cada vegada és més dura: vents huracanats, màstils trencats, veles esquinçades, fred més intens, més hores de foscor, soledat a tot el voltant… i el pas no apareix.
La tripulació s’inquieta, res del que els havia promès apareix: ni espècies, ni sol a dojo, ni un món paradisíac, ni riqueses… Les murmuracions s’encenen i capitans i tripulants estan esperant el moment per si Magallanes decideix fer marxa enrera i prendre-li el comandament. La navegació cada vegada es fa més difícil però arriben a una nova badia, San Julián. Tampoc és oberta. No és l’esperat “pas”. No està marcat enlloc, però Magallanes és intransigent, no vol tornar enrere i pren una decisió astuta: ordena tirar les àncores i establir el quarter d’hivern.

La sublevació: 1 abril 1520 – 18 d’octubre de 1520

Quedar-se en aquella badia era estar en una presó. Magallanes sap que tardaran mesos en arribar a les terres tropicals i ordena racionar encara més els queviures i això fa que capitans i mariners es vegin en perill i demanin explicacions.
 Magallanes no els pot confessar que els mapes eren erronis, que els informes eren falsos, que el “pas “ no sap on és… La nit del dia de Pasqua tres capitans, amb trenta homes armats, s’acosten al San Antonio per destituir el capità. Juan de Elorriaga és apunyalat, els mariners portuguesos són apressats i els capitans obren el rebost i permeten que tots els mariners mengin el que vulguin. Surten del vaixell i deixen de capità al San Antonio a Juan Sebastián Elcano per tal que impedeixi la idea de Magallanes.
Diuen a Magallanes que no atendran cap ordre seva i s’adona que el San Antonio, Concepción i Victoria estan contra ell. Magallanes no pot abandonar allò al que hi ha dedicat anys de la seva vida. Tampoc pot navegar ell sol amb el Trinidad ni pot demanar ajuda a ningú ja que ni ells mateixos saben on són.
Els rebels estan disposats a negociar i envien una carta a Magallanes on li “supliquen” un tracte millor de manera que si s’avé a complir aquest desig li donaran l’obediència deguda. Magallanes farà una jugada per aconseguir dividir els rebels. Necessita fer-se amb una nau com a mínim. Amb el seu tremp d’acer pensa, calcula, pren precaucions, rumia…
En el bot que ha vingut hi pugen cinc homes que porten una carta al capità del Victoria, però amb armes sota els vestits. Pugen per l’escala i Gómez de Espinosa lliura al capità la missiva de Magallanes. Mendoza la llegeix i somriu, no es deixarà ensarronar… Però un cop de punyal i Mendoza cau mort. Immediatament pugen al vaixell seixanta homes armats que venien en l’altre bot amb Duarte Barbosa i aquest es fa càrrec del comandament i els seus homes ocupen tots els llocs.
Lleven àncores, issen veles i el Victòria es col·loca al costat del Trinidad i del Santiago tancant la boca de la badia. Magallanes ha guanyat la partida. Els capitans rebels només poden fugir, lluitar o donar-se per vençuts. Fugir no poden amb la badia tancada, lluitar els mariners no volen… Un bot amb mariners de Magallanes va al San Antonio, alliberen els presos i empresonen els capitans rebels.
El fet no pot quedar sense càstig, però Magallanes no pot executar tots els rebels, no pot prescindir d’un centenar d´homes i decideix fer un càstic exemplar: en castigarà un de sol, el capitost de la rebel·lió: Gaspar Quesada. A Juan Sebastián Elcano, malgrat haver estat un dels rebels, li perdona la vida.

 La descoberta: 1 de novembre de 1520

Un home Patagon
Cinc mesos va quedar parada la flota a San Julián i Magallanes estableix un seguit de tasques per tal que no estiguin parats en aquella platja desolada, amb una atmosfera glacial i un cel sempre fosc. A la primavera va apareixer un ésser immens, un home de grans proporcions, cobert amb pells. Els seus peus enormes van donar nom al lloc: de patagosPatagònia. N’agafen un de presoner per dur-lo a Espanya però morí abans d'arribar.
Una tempesta a la bocana del riu Santa Cruz estabella el Santiago contra la costa però la tripulació es va salvar. Magallanes dubta: ¿i si fem marxa enrera? Comunica als seus oficials que el buscat pas pot no existir o trobar-se en aigües àrtiques i aconsella un altre descans hivernal d'un parell de mesos per les naus.
A punt de triomfar a Magallanes, se li ennuvola la vista. Està a dos dies de trobar el pas de l’Atlàntic al Pacífic i inaugurar l’itinerari al voltant de la Terra, però ho ignora. Salpen a la descoberta i al tercer dia troben una nova badia i un panorama diferent al vist fins aleshores. Solitari, mort, sense vida humana ni matolls.
Magallanes la fa inspeccionar per San Antonio i Concepción i si no troben res faran marxa enrera. Trinidad i Victoria es quedaran per inspeccionar la badia. Una tempesta fa perillar els vaixells… Al cinquè dia tornen els dos vaixells de la inspecció i ho fan amb canonades que retrunyen en les parets de la muntanya, banderes issades i crits de joia: han trobat el pas!
Ruta de Magallanes per l'Estret
Magallanes enfila les quatre naus cap aquell canal i l’anomena Canal de Tots els Sants per haver-lo descobert el dia d’aquesta festivitat, però que la posteritat, agraïda, l’anomenarà Estret de Magallanes. Hi ha un silenci sepulcral. Res de vida humana, però algú hi deu haver ja que a les nits es veuen unes flames que espurnegen i anomenen la zona com Terra del Foc. Endavant!, endavant!, que l’aigua que salpen és salada i, per tant, no pot ser un riu. Però l’estret no s’acaba mai… quin és el camí?, quin és el que porta cap al Mar del Sud?
Es dividiran: dos vaixells aniran al sudest i els altres dos al sudoest.  I dintre de cinc dies es trobaran davant el riu de les Sardines. Magallanes demana l’opinió dels capitans per si volen seguir fins a trobar les illes de les espècies, la meta definitiva, segurs ara que ja saben per on va el “pas”, o si prefereixen tornar enrere i tornar en una altra expedició més endavant. Estevão Gomes, pilot del San Antonio i parent de Magallanes, suggereix fer marxa enrera i tornar més endavant amb una flota ben equipada.
L'Estret de Magallanes al natural
Però Magallanes respon que considera un deure la continuació del viatge fins a descobrir la terra que va prometre al Rei. San Antonio i Concepción aniran a investigar. Trinidad i Victoria, es queden ancorats i envia un bot a explorar les rodalies. Torna el bot amb senyals de joia ja que han descobert la sortida!, han arribat al Mar del Sud! Magallanes no pot amagar l’emoció. És el minut de glòria de la seva vida. Ha trobat el camí que porta a l’altre mar. Ha realitzat allò que molts altres somniaren. L’home de ferro plora. Pigafetta, el cronista de l’expedició, diu: “Il Capitano Generale lacrimó per allegrezza”.

La deserció: 21 de novembre de 1520
Però poc li va durar l’alegria. Ja fa cinc dies i els altres dos vaixells no tornen. Al cap d’un dies arriba el ConcepciónSerrão explica a Magallanes que al tercer dia el San Antonio va desaparèixer. Magallanes ja s’imagina la rebel·lió. Estevão Gomes, el pilot que volia tornar ha desertat amb la nau més gran i la que duia més provisions… seguir endavant seria gairebé un suïcidi, però ha arribat tan lluny que no pot retrocedir. Només pot tornar a Espanya com un triomfador. Lleven àncores, passen l’Estret de Magallanes i arriben a un mar mai salpat per ningú. Al fons hi ha d’haver les Moluques, Xina, Japó, l’Índia, i més lluny encara… Espanya, la pàtria.
Porten cent dies navegant i encara no troben terra ferma, tot és exactament cada dia igual: buidor, silenci, calma, monotonia… cada vaixell és un hospital flotant. Escasseja el menjar i arriben a menjar trossos de cuir estovats amb aigua. Apareix l’escorbut, moren alguns mariners, emmalalteixen d’altres, cap té forces per a res. La solitària caravana ja porta gairebé quatre mesos navegant i res apareix davant els seus ulls que no sigui l’infinit desert marí. Comença a despuntar la desesperança. Un bon dia veuen terra a la llunyania i ja es veuen salvats, però a l’arribar-hi només són roques deshabitades, inhòspites, sense gent, sense aigua, sense fruits… i les anomenen Illes Desventurades.
El mes de març es torna a sentir-se el crit de Terra! Ara sí, ara veuen pobladors que amb unes senzilles canoes s’acosten als vaixells. Van a terra agafen aigua i fruita i tornen a salpar. Les anomenen Illes dels Lladres perque els pobladors els van agafar tot el que van poder dels vaixells i ells tot el menjar i aigua que necessitaven.
17 de març 1521. Veuen una nova silueta d’una illa. Magallanes pensa que està a les Moluques. Desembarquen en una illa petita per agafar forces i reposar. L’endemà uns indígenes s’acosten a l’illa amb fruita exòtica, carn i peix que bescanvien per quatre campanetes i miralls. Enrique, l’esclau de Magallanes, que és moluc, no els entén, no són paisans seus. Ha descobert unes illes que cap europeu coneixia i que anomena Illes de Ponent. Ell tindrà dret a ser un Adelantado i un Gobernador, un dels homes més acabalats de la terra. No sap que és un arxipèlag de més de 7.000 illes i que més tard s’anomenarà Arxipèlag de les Filipines, nom que se li posarà en honor del príncep Felip II, fill del rei Carles V. Passen deu dies i tots estan restablerts.
28 de març 1521. Els tres vaixells arriben a la petita illa de Massawa on pensen descansar uns dies i reprendre el viatge a les Moluques. Aquí Enrique queda sorprès: els entén! Ha tornat a casa seva! L’esclau que va ser capturat a Sumatra, arrossegat fins a Lisboa per l’Índia i l’Àfrica, comprat per Magallanes, viatjat fins el Brasil i la Patagònia, ha tornat a casa seva. Aquest és el veritable home que ha donat per primera vegada la volta al món!
Magallanes entén que ja ha assolit la seva fita: sortir de l’Est i tornar a l’Est per l’Oest. Ha demostrat que la terra és rodona. Queden enrere les contrarietats, els horrors, les penúries, les dificultats, les tempestes, la fam… i la incertesa. Ha fet el que molts d’altres havien cercat sense aconseguir-ho. Ha descobert terres ignotes, ha creuet un immens oceà, ha arribat més enllà que ningú. D’aquí a uns pocs dies serà a les Illes Moluques i després, amb els vaixells plens d’espècies, tornarà a Espanya amb la corona de llorer de la immortalitat.
7 d’abril 1521. El rei de Massawa els acompanya a l’illa de Cebú. Enrique va a parlar amb el rajà Humabon i aquest els rep amb cortesia. Després de negociacions poden entrar al port. Bescanvien ferralla per or però Magallanes no deixa que els mariners s’aprofitin de la ignorància dels nadius. Es genera una confiança insospitada entre el rajà i Magallanes. Tant és així que el propi Pigafetta descriu així com es van convertir al cristianisme: “El capità els va dir que no havien de fer-se cristians per por sinó per espontani desig i per amor a Déu. Però si no volien fer-se cristians, res desagradable els succeiria.” L’endemà van aixecar un altar, es van batejar i celebraren la primera missa en aquestes terres llunyanes, amb una creu immensa que la presidia. Per no sotmetre illa a illa tot l’arxipèlag, eleva el rajà de Cebú com a rei suprem de totes les illes i aliat militarment del rei d’Espanya.

La mort de Magallanes: 27 d’abril 1521
Magallanes ho havia aconseguit tot: havia trobat el pas, havia trobat les illes de l'especieria, havia tocat l’altre extrem de la terra, havia guanyat per a la Corona espanyola illes riquíssimes, per ell molts infidels es van convertir… Tot li havia sortit bé, ¿què més podia desitjar? Esperava tornar a casa i veure la dona i els fills i retre homenatge a l'Emperador. Res d'això va poder ser.

A la petita illa veïna de Mactan el rajà Silapu-lapu, rival de Humabon, prohibeix donar queviures a la tropa de Magallanes i aquest vol fer la primera demostració de força per tal que se n’assabentin   els rajàs de les illes veïnes. Magallanes pensa que amb poca gent els sotmetrà. Envia primer a Enrique a parlamentar amb Silapu-lapu per a dir-li que reconegui la soberania del rei de Cebú i el domini protector d’Espanya. El rajà respon que també ells tenen llances i que les saben fer servir. Davant d’aquesta resposta Magallanes opta per les armes. Vol fer una expedició de càstig per tal que la resta d’illes vegin la força dels espanyols, però no li va sortir bé.
D’aquesta manera insensata, en el moment més alt i magnífic de la seva vida, el navegant més gran de la Història, qui dominà elements, vencè tempestes i va sotmetre homes, va perdre la vida, que no la victòria, en un lloc desconegut i a mans d’una munió d’illencs. El cos de Magallanes, va ser un trofeu que el rajà va mostrar a tot l’arxipèlag. No en va quedar cap rastre, va desaparèixer en el  misteri de tot allò que és desconegut. 


El Cronista Pigaffeta
Pigafetta ho conta així: “Amb seixanta homes i ell al capdavant pensa que amb quatre tirs i dues fuetejades quedarà assentada la intangibilitat de la corona hispànica. Però les roques de corall impedeixen que els bots arribin a la platja, i ni bales ni fletxes arriben als enemics. A Magallanes el fereixen en una cama i el persegueixen a mort. Cau bocaterrosa acribillat pels indis lamb llances i altres armes. I d’aquesta manera van llevar la vida al qui era el nostre mirall, el nostre consolador i el fidel cabdill.”