dilluns, 25 d’abril de 2022

75è aniversari de l'entronització de la imatge de la mare de déu de montserrat

Cada 27 d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Molts miracles se li atribueixen i figuren narrats en el Llibre Vermell, un codex montserratí del sXIV, on llegim:

però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria.

Aquest any se celebra el 75è aniversari de l'entronització de la imatge, i per celebrar-ho "es pretén arribar a tot Catalunya per mitjà de la devoció popular que reflecteixen les imatges, els altars i les capelles que la Moreneta té arreu del país… serà com un homenatge a aquella generació que va fer possible aquella represa religiosa i social… A les deu diòcesis de Catalunya tindrà lloc la celebració d'una Eucarística en acció de gràcies i ofrena a la Mare de Déu amb el lema: 'Al voltant de Santa Maria amb els nostres bisbes'".

Història de la imatge

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és del model conegut com a "Mare de Déu en majestat", és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la ma dreta en la qual té una esfera –símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial–, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

La imatge original del segle IX va desaparèixer. L’actual és una talla romànica del segle XII, d’una gran bellesa, de fusta d’àlber i faig, policromada, amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.

La forma i fesomia del rostre de la imatge de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.

Les desventures que passà aquesta imatge fins el dia d'avui només les sap ella. Heus aquí uns detalls.

Durant la guerra del francès el monestir va ser espoliat i al tornar els monjos la imatge la trobaren penjada d'un arbre amb una corda al coll i ben deteriorada. La varen restaurar però novament els francesos tornaren i Montserrat es convertí en ruïnes. La imatge la van poder amagar els monjos i la retornaren al monestir el 1813.

Amb el trienni liberal, el 1822, novament espoliaren les joies de la imatge. Aquesta la traslladaren a Barcelona i li van fer una profunda “remodelació”: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.

El 1824, amb l'absolutisme, la imatge de la Verge retornà a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regalà una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproduccions de l’època.

El 1834, abans no es fes efectiva la nova desamortització la comunitat es dispersà i amagaren la imatge al Bruc. El 1844 la imatge tornà al monestir.

Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’una imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.

Durant el Govern provisional es celebraren les Festes del Milenar per commemorar el mil·lenni de la troballa de la imatge i el 1881 el Papa Lleó XIII ordenà la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclamà patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li tragueren els vestits i es va poder venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.

El 14 d'abril de 1931, el mateix dia de la proclamació de la II República, la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. L’abat Marcet la va fer traslladar, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, una casa àmplia en previsió de refugi. La Generalitat va requisar el Monestir i el convertí en Hospital de Sang. Al final de la contesa, quan arribaven els "nacionals" els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. La imatge tornà al cambril del santuari el 1941.

Entronització de la imatge

El 1944 el sagristà de la basílica proposà a l'abat Aureli M. Escarré la idea de construir un tron nou per la Verge. Aquest liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Davant l'èxit de la iniciativa Escarré veié la possibilitat de realitzar una mobilització popular per celebrar l'entronització i va crear la Comissió Abat Oliva, una comissió formada per un centener de seglars que va portar a terme el projecte.

La Comissió connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S'organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.

L'acte d'Entronització, el dia 27 d'abril de 1947, fou un èxit. Participaren unes 90.000 persones. Hi assistiren tots els bisbes de Catalunya i les autoritats del règim. Per primera vegada, des de la Guerra Civil, es feu un ús públic i multitudinari del català. Milers de persones congregades a la plaça del monestir escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es llegiren missatges de molts catalans exiliats…

Aquesta festa va marcar el començament d'un desvetllament religiós i cívic a Catalunya i va fer de Montserrat un referent espiritual, cultural i social. Es van revifar el pelegrinatges, es revitalitzà la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, es reprengué la Vetlla de Santa Maria i retornaren les ofrenes de làmpades votives. Les festes celebrades foren un punt d'inflexió pel retrobament col·lectiu i de reconciliació cívica després de la guerra civil. Les cròniques de l'època diuen que "Catalunya va pujar a Montserrat". Va ser tan gran el signe de fraternitat que el tron de la Verge s'anomenà Tron de la Reconciliació.

El Virolai

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer (Barcelona, 1845-Vallvidrera, 1902) va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda (Barcelona, 1851-Buenos Aires, 1922).

 


 

divendres, 11 de març de 2022

A l'Alegria: música i poesia per lloar l’Ésser Suprem


Beethoven call for solidarity


Ahir l'European Broadcasting Union va promoure una iniciativa per a la Pau anomenada "Beethoven crida a la solidaritat" i convidava a totes les emissores a retransmetre, en qualsevol moment del dia, la 9ª simfonia de Beethoven. Una iniciativa que simbolitza en la música el compromís essencial en la construcció de la fraternitat entre els homes i els pobles.

En un moment en que l'horror de les guerres fratricides està ancorat arreu del món, és una manera de solidaritzar-se amb els milions de persones que pateixen o que han mort a mans dels propis germans.

Jo aporto aquest escrit sobre la solidaritat i Beethoven

*       *       *

L'oda A l'Alegria, de Schiller −que Beethoven va incloure en la seva extraordinària Novena− de fet no és un himne a l'alegria, sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la volta celestial” tal i com proclamen els versos del poeta.

L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa la simfonia com un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem.

El 7 de maig de 1824, aviat farà 200 anys, al Teatre de la porta de Carintia, a Viena, hi va haver un concert històric: la primera interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven. Va ser apoteòsic.  Beethoven completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors. Acabat l'últim moviment tot el públic, dempeus, aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència d'un públic delirant d'entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La jove soprano Caroline Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea… per contemplar l'embogit públic que aplaudia, sense parar, per l'extraordinària audició que acabaven d'escoltar.

Les darreres obres de Beethoven, la Novena i la Misa Solemnis, són el testament espiritual que ofereix a la Humanitat:

A mi se'm va concedir el gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima. La meva tasca és la de comunicar als homes una mica d’aquesta bellesa a través del llenguatge musical.


Beethoven va compondre la immortal Novena amb un extraordinari quart moviment, coral, inspirat per una oda de Schiller que l’havia fascinat des de la seva joventut: la seva oda A l'Alegria. La Novena és una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.

L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor –fets revolucionaris que li reportaren grans crítiques i que alguns intentaren aprofitar per desprestigiar la seva obra– que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.

Tota peça musical té dues interpretacions: la tècnica, els mitjans dels quals es val l'autor per configurar l'obra, i la humanística, el conjunt d'idees i sentiments que vol transmetre a l'oient.

El final del tercer moviment de la Novena, ens porta a un sentiment de felicitat i bellesa. El quart moviment, és una peça única i revolucionària a l'època que es va compondre. Després de més d’un esbós, Beethoven decideix introduir, a la simfonia, les estrofes de l’oda A l’alegria de Schiller.

Al començament l’autor vol expressar l’estat de discòrdia en que es troba la societat humana i ho fa amb els instruments, les melodies i els silencis. Quan s’adona que no n’hi ha prou d’expressar amb els instruments la insatisfacció davant la discòrdia, mobilitza un recurs mai utilitzat en la música simfònica: la veu humana. L'orquestra i el cor representen la humanitat i el grinyol que fa només començar impressiona al públic.

Quan l’orquestra calla (és la humanitat desconcertada per la seva disharmonia interior) un baríton proclama la necessitat de convertir-nos vers la unitat i l’alegria. I ho fa amb dos versos que va compondre el mateix Beethoven:

¡Oh amics, amb aquests tons no;

entonem-ne uns altres de més agradables i alegres!

Aquesta proclamació mou a l’orquestra i al cor a adherir-se al desig d’unió i de goig dels versos de Schiller:

Alegria, bella espurna divina…

Tots els homes es tornen germans…

Tots els éssers beuen alegria

En els pits de la Natura;

Tots els bons, tots els dolents…

I el querubí s’alça davant Déu.

La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proporciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula "alegria" i la frase "tots els homes seran germans" que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana.

Mica a mica l'orquestra entona una melodia que dóna a entendre que es pot viure d'una manera més serena, però es repeteix el grinyol del començament fins que un nou tema melòdic sembla il·luminar l'entorn. Els instruments es van afegint a aquest tema intimista esbossat i tots ells toquen entrellaçats, en quatre línies melòdiques, fins que al final s'hi afegeix, d'una manera solidària, tota l'orquestra que vol expressar l'alegria desbordant de tota la humanitat.

A partir d’aquí Beethoven insta a la humanitat "a pressentir el Creador, a prosternar-se davant d’Ell i a  cercar-lo per damunt del firmament quallat d’estrelles, ja que més enllà d’elles hi ha d’habitar Ell".

L’obra acaba en un final rapidíssim i enlluernador que constitueix una explosió d’alegria. Schiller i Beethoven confraternitzen en un clima intimista que acaba amb un missatge definitiu cantat per tenors i baixos que el cor reprèn en una tessitura altíssima que vol tocar el firmament:

Sobre la volta estrellada, hi ha d’habitar un Pare amorós.

 


 


dilluns, 28 de febrer de 2022

pederàstia

El mes de febrer de 2014, ara fa vuit anys, davant les manifestacions del Comitè de l’Organització de les Nacions Unides per als Drets dels Nens "sobre algunes actuacions de l’Església Catòlica en el camp dels abusos sexuals" vaig fer un escrit que vaig publicar al blog:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=ONU

¿Algú ha sentit alguna vegada algun secretari general de l'ONU que hagi demanat perdó pels molts crims que aquesta organització ha comès o que algun estat membre li hagi demanat responsabilitats?

Avui continuem igual: no s'ha fet res a nivell mundial, ans al contrari. L'ONU continua centrada en assenyalar a l'Església Catòlica i només a ella, que representa un entre un 2% i un 3% del total mundial de la pederàstia, i no fixar-se en el 97% restant. Queda clar que l'interès no és la pederàstia, sinó criminalitzar l'església per tal que deixi de ser una autoritat moral independent al marge de les pressions polítiques, socials i econòmiques. I que deixi de criticar l'avortament, l'eutanàsia, l'ideologia de gènere, la salut sexual i reproductiva…

Criticar aquesta manera de fer no vol dir aprovar tot allò que hagi estat mal fet, ni que no s'esclareixi la veritat, ni que no es jutgi els culpables, ni que no es s'acompanyi els afectats. Tot al contrari. Però tal com s'estan presentant els fets des dels mitjans de comunicació, fa ferum de "calderes del Pere Botero".

Ja el 2019 vam conèixer les "conclusions" sobre l'informe que va donar a conèixer el Gran Jurat de Pensilvania sobre abusos sexuals per part de sacerdots durant un període de 70 anys!! No hi havia interès en esbrinar la veritat ni es feien comparances amb altres institucions. L'interès real era el d'aconseguir la prescripció dels delictes d'abusos de manera que no haurien de pagar els morts sinó els catòlics actuals (sic!). Cap referència a les mesures establertes per l'Església. I el Gran Jurat va ser incapaç de demostrar la seva sensacional acusació: "l'Església ha ignorat les víctimes i ha amagat els delictes".

A Austràlia el judici contra el cardenal Pell va acabar amb la seva absolució total per falta de proves fefaents. Se l'havia condemnat per la declaració d'un sol testimoni anònim, l'acusador, sense cap més prova que ho confirmés. Es va iniciar el judici presumint la seva culpabilitat, no la seva innocència. Condemnat a sis anys de presó va passar 404 dies entre reixes fins que va ser absolt.

A França, Alemanya, Estats Units, Irlanda i Austràlia s'han incrementat les acusacions de pederàstia al clergat. I Espanya també s'hi ha afegit gràcies a unes accions orquestrades des del diari El País (només cal llegir el titulars quan parla d'aquest tema per saber de quin peu calça) amb telefonades i denúncies anònimes i que ara aglutina Govern, Congrés i Fiscalia. Cap interès en esbrinar la veritat de tota la pederàstia, sinó com es pot desprestigiar l'Església.

Les pressions i atacs de tots els estaments, públics i privats, del Parlament espanyol i dels autonòmics, a favor d'aquesta campanya orquestrada contra l'Església Catòlica per tal de desprestigiar-la i dividir-la continua. No hi ha un interès real en esbrinar què va passar de veritat. L'únic interès rau en fer sortir l'Església com a l'estament pedòfil per antonomàsia, l'únic que s'ha d'investigar, l'únic que s'ha de castigar, l'únic que no por quedar sense que demani perdó cent vegades… en el fons: l'únic estament culpable.

Avui que estem en un món de xifres, i dia rere dia sabem quins % de persones estan infectades, quin % de jovent està enganxat als mòbils,  quin % a les drogues, quin % de gent gran ha mort als geriàtrics… Avui, que volem saber totes aquestes xifres per demanar responsabilitats a qui calgui perquè no pot ser que uns números tan elevats de situacions quedin impunes, resulta que l'única cosa que es proposen el govern central i els autonòmics, i molts mitjans públics i privats, és perseguir un estament al qual se li imputa un 0,2% de tota la pederàstia a Espanya des del 2009 al 2019 segons les xifres de la Fundació ANAR, que funciona des de 1992.

Això vol dir que el 99,8% de les víctimes de presumptes abusos han tingut altres responsables i el % més elevat està entre els familiars propers (pares, avis, germans, oncles, nebots, padrastres, madrastres i germanastres) amb un 49,3%; professors i monitors amb un 4,7% i la resta: amics de la família, parella o ex-parella del menor, relacions d'Internet… ¿Quin interès s'amaga darrere d'investigar només el 0,2%? ¿Per què no s'investiga tot? El col·lectiu del professorat i monitors, que la majoria són funcionaris i depenen d'estaments oficials, ¿per què no els hi fan demanar perdó?, ¿per què no s'investiga famílies, col·legis públics i privats, entitats esportives, esglésies de tota mena, orfenats, institucions d'acollida i on hi ha menors depenent d'adults? Perquè, tal com diu una responsable del camp de l'esport: "hi ha més interès en preocupar-se per la imatge de la institució que per les víctimes. El problema encara continua sent que quan es detecten casos, fan fora els perpetradors per la porta del darrere i no hi ha denúncies formals”.

Si es tracta d'aixecar la catifa de la pederàstia, caldrà fer-ho a tots els pisos, no només al de l'Església catòlica. Perquè en cas contrari s'està enviant el missatge que els menors víctimes d'abusos en altres àmbits no importen.

En realitat, l'únic que es pretén és convertir l'Església en boc expiatori d'un pecat social i de les institucions civils.

¿Què ha fet l'Església?

L'any 2001 Joan Pau II afegeix el delicte d'abús contra un menor de 18 anys a l'elenc dels delictes greus. Benet XVI va fer que les normes contra la pedofília fossin encara més estrictes en augmentar el termini de prescripció de les acusacions de 10 a 20 anys complerts els 18 anys de la víctima. El 2011 la Congregació per a la Doctrina de la Fe va enviar una carta a totes les conferències episcopals amb l'objectiu de "desenvolupar pautes per tractar els casos d'abusos sexuals de menors perpetrats per clergues". Francesc ha continuat amb la línia de "tolerància zero", establint regles més estrictes en matèria d'abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant centenars de sacerdots. El 2013 autoritza una reforma penal on va introduir el delicte específic de "pornografia". El 2014 estableix la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors en la que hi va nomenar algunes víctimes de sacerdots. El 2016 amb la Carta Com una mare amorosa, precisa que entre les "raons greus" per a la destitució d'un bisbe, també es consideri la "negligència", en relació als casos d'abús sexual de menors i adults vulnerables.

El Dret Canònic està avui més avançat que el Dret Civil de molts països, ja que tipifica delictes no presents en diverses legislacions.

I més coses: el Vaticà té un link a la portada del lloc web que diu:

Abusos conta menors. La resposta de l'Església:

https://www.vatican.va/resources/index_sp.htm

Si el  klikes veuràs tot el que ha fet i està fent.

¿Hi ha algun altre estament públic o privat, autonòmic o estatal, del "mundo mundial" que hagi fet el mateix?

¿Què puc fer jo?

No sé que pot fer cada un de nosaltres, però el que sí que val la pena és que siguem conscients de la realitat de la gran tasca que fa l'Església arreu del món per mitjà dels sacerdots i que no pot quedar eclipsada pel mal exemple d'un 0,2%.

Fa dies que córrer una carta d'un sacerdot catòlic, missioner a Angola, publicada al New York Times, que es queixava de la manera com s'està tractant aquest tema,

…condemnable des de qualsevol punt que es miri, sense paraules que ho justifiquin, amb un gran dolor pel mal causat a tantes vides innocents per part de persones que en comptes de donar senyals d'amor a Déu van ser un punyal en la seva vida.

Però, des del punt de vista periodístic si bé alguns mitjans són ponderats, d'altres presenten el tema d'una manera morbosa, amplificada i plena de prejudicis i fins i tot d'odi.

La seva queixa es basa en les poques notícies i el desinterès que manifesten els mitjans sobre els milers i milers de sacerdots que, arreu del món, donen la vida pels nens, els adolescents i els desafavorits. La carta és llarga i no la puc reproduir tota, però anoto fets concrets:

*el que molts dels sacerdots hagin hagut de transportat nens desnodrits per camins minats sense ajuda del govern angolà…

*enterrar desenes de morts de guerra a Angola…

*salvar milers de persones a Mèxic amb un únic centre mèdic per 90.000 km2…

*distribuir aliments i llavors…

*haver educat 110.000 nens en 10 anys…

*socórrer 15.000 persones després de la guerrilla perquè ni la ONU ni el govern enviaven aliments…

*que s'hagin alfabetitzat centenars de presoners…

*que un mossèn recorri els carrers per la nit per tal de portar nois a una casa d'acollida…

*que un altre tingui una casa per refugiar nois maltractats…

*que un altre, amb 80 anys, vagi casa per casa per atendre malats i desesperats…

*que 60.000 sacerdots hagin deixat casa seva per servir en una leproseria, en hospitals, en centres per a seropositius, en camps de refugiats, en orfenats, en escoles i centres de formació professional, en parròquies i missions donant a la gent ganes de viure i estimar…

* que molts hagin estat metrallats, hagin mort pel carrer, per falta d'ajuda sanitària, per la malària, per l'esclat d'una mina…

I acaba amb aquestes consideracions:

No és notícia acompanyar la vida d'un Sacerdot “normal” al seu dia a dia, a les seves dificultats i alegries consumint sense soroll la seva vida a favor de la comunitat que serveix.

La veritat és que no procurem ser notícia, sinó simplement portar la Bona Notícia, aquesta notícia que sense soroll va començar a la nit de Pasqua. Fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix.

No pretenc fer una apologia de l'Església i dels sacerdots. El sacerdot no és ni un heroi ni un neuròtic. És un simple home, que amb la seva humanitat cerca seguir Jesús i servir els seus germans.

Hi ha misèries, pobreses i fragilitats com en cada ésser humà; i també bellesa i bondat com a cada criatura… Insistir en forma obsessionada i persecutòria en un tema perdent la visió de conjunt crea veritablement caricatures ofensives del sacerdoci catòlic en què em sento ofès.

Periodista, busqui la Veritat, el Bé i la Bellesa. Això el farà noble a la seva professió. Només li demano això amic.