La crisi econòmica és en la seva arrel una crisi moral, que també vol dir política. Warren Buffet, gens sospitós de moralista, ho declarava ja el 2009: “Penso que totes les persones del món financer estan relacionades amb ella en part per avarícia, en part per estupidesa, i en part perquè hi havia gent que deia que era un altre el que estava fent allò que no tocava fer”. Què ha succeït perquè aquests vicis privats es transformin en un estrall públic? Perquè avars, ignorants, i mentiders n’hi ha hagut sempre, però no és habitual que siguin ells els que marquin el pas d’una societat.
La crisi econòmica té en l’origen un desmesurat endeutament, portador de malfiança, i causant d’una pèrdua generalitzada de capital social. La pèrdua d’aquest recurs danya el capital humà i fa més fràgil i improbable la recuperació econòmica.
La crisi moral es manifesta en l’extrema dificultat per distingir el que és necessari del que és superflu, el bé del mal, el just de l’injust, i té com a conseqüència una situació de desorganització social i mal funcionament de totes les institucions.
La crisi moral és conseqüència d’una cultura que s’expandeix i difon a partir del Maig del 68 fins a esdevenir hegemònica i configurar els marcs de referència dins dels que adoptem opinions, formulem judicis, i prenem decisions. El pensament hegemònic s’ha imposat sense fre: les seves conseqüències negatives són més accentuades i les nostres condicions per afrontar el futur esdevenen extremadament difícils.
És la confrontació de la cultura configurada pel relativisme moral, el laïcisme de l’exclusió religiosa i cultural, la ideologia de gènere, contra l’ètica configurada en torn a la filosofia grega, i la religió cristiana, actualitzada i reformada al llarg de més de vint segles d’història. El resultat és a la vista: una multitud acumulativa de crisis, demogràfica, educativa, política, econòmica, de les institucions, de la societat, del medi natural, etc., a més del matrimoni i la família.
Es configura així una societat sense cap mena de sentit ni cultura religiosa, mancada de les virtuts bàsiques que calen per garantir un grau raonable de prosperitat i benestar, sense capacitat educativa, atomitzada, formada per individus aïllats que malden només per la satisfacció del seu desig sense cap altre nord ni motiu, convençuts que aquest és el camí de l’autenticitat i la realització personal, fins incórrer en la decepció i la frustració, descontents i amargats per una realitat allunyada de les promeses hedonistes i narcises, en les que havien cregut. Una societat cada vegada més desordenada, conflictiva i vandàlica a causa de les accions d’un important gruix de la seva població. Una societat mancada de confiança, amb escasses capacitats per produir, competir i mantenir un sistema de benestar social raonable. Mai en la història s’ha disfrutat del benestar i seguretats actuals, i mai hi hagut tantes persones amb malalties mentals, tantes empresonades, tants suïcidis, tants drogodependents per substàncies il·legals o legals.
Cal donar la batalla per construir l’ordre moral basat en valors i virtuts, pròpies del llegat de la nostra tradició cultural actualitzat al llarg de la història. Una concepció que té en la vida el valor fonamental, el bé constitutiu per excel·lència del qual depenen tots els altres béns humans. Una concepció que valora la veritat i per tant la virtut de la honestedat com a bé necessari perquè fa possible que coneguem als altres béns. Una concepció que entén que la llibertat no pot confondre’s amb l’abundor d’ofertes, sinó que es fonamenta en la possibilitat d’elegir entre opcions bones que els poders públics han de fomentar.
Sabem de sempre que tant el procés de creixement personal com del bon desenvolupament de la societat es basa en el vincle, el compromís, en l’entramat d’una sèrie d’institucions necessàries i insubstituïbles de les que el matrimoni, la paternitat i filiació, la família, el parentesc i la nissaga, en són l’origen i la font primigènia de capital social i humà. La religió, l’escola, el treball i l’empresa, el veïnatge i la pàtria –la terra dels pares–, també formen part insubstituïble d’aquest entramat social.
Per tot això cal instaurar la cultura del compromís amb matrimonis i famílies estables, amb escoles amb capacitat educadora, amb empreses més humanes. Cal recuperar les fonts i la tradició cultural. Cal educar construint l’ordre moral fonamentat sobre els valors i virtuts. Calen polítics al servei de la comunitat. Cal recuperar el valor central del sentit religiós en la seva dimensió. Cal, en definitiva, un projecte que maldi per preservar la Creació al servei de tots els éssers humans.
Resum d’un article de Josep Miró i Ardèvol sobre la crisi actual
