nadal

D’entre les festes litúrgiques que celebra l’Església la primordial és la Pasqua, fonament de la fe cristiana basada en la Resurrecció de Jesucrist, però el Nadal és la més entranyable i universal, la més coneguda, la que dóna un escalf tan especial que ha superat la Pasqua al cor de la humanitat.

Però, ¿de veritat sabem què és el Nadal? ¿La nostra vida està amarada per aquest aconteixement o és simplement una festa més de totes les que celebrem durant l’any? “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat” és el primer càntic nadalenc de la història i el que ha fixat el so interior del Nadal. Aquest càntic ens ajuda a entendre què és el Nadal.

El terme clau, el que mou la humanitat sencera és: la pau. La paraula hebrea –shalom– és molt més rica que el sentit que li donem nosaltres. No només vol dir absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, on no hi hagi ni temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Vol dir un món on els assumptes humans es visquin amb rectitud. Vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.

Però aquest cant dels àngels presuposa un primer element que si s’obvia no hi pot haver una pau duradora: la glòria de Déu, de la qual prové la pau entre els homes. Qui s’interessi pels homes, abans ha d’interessar-se per Déu. La glòria de Déu no és un assumpte privat, la glòria de Déu és una qüestió d’ordre públic, la glòria de Déu és un bé comú. Hem de fugir del drama actual –drama que sempre ha estat igual i que sempre es repeteix– de creure que només existeix el món visible i no hi ha encarnació de Déu ni naixement de la Verge; de la temptació que es presenta amb motius molts erudits i, aparentment molt nous, però que sempre és la mateixa

La pau entre els homes que comporta el Nadal és fruit de la restauració de la glòria de Déu entre els homes. Quan Ell neix com un nen, indefens i amb l’únic poder del seu amor, cauen per terra totes les imatges terribles que ens hem forjat de Déu. Amb homes que segueixen aquest Déu nen comença una nova humanitat i s’inicia la pau sobre la terra.

Un altre aspecte que forma part de la imatge del Nadal són els regals. Els pastors li van dur coses de la vida quotidiana; els mags, els seus dons. Nosaltres, ¿què hi hem de portar al portal? Al portal ens hi hem de portar nosaltres mateixos i hem de demanar al nen que ens regali el poder sortir de l’obstinació de les nostres aspiracions, que ens faci veure que no és un ser suprem que es troba lluny, sinó que està sempre a l’abast, que té temps per a mi.

Però una i altra vegada ens preguntem: ¿és possible això? No volem creure que la veritat sigui formosa ja que la nostra experiència ens diu que la veritat, al cap i a la fi, és gairebé sempre cruel i bruta i quan, alguna vegada, sembla que no ho és, hi donem tantes voltes que, al capdavall, seguim amb el nostre recel.

 “La Paraula es va fer home i habità entre nosaltres… però els seus no la van rebre”. I és que si Déu no existeix, si Déu no ha nascut a Betlem, no ens queda més que la foscor de la terra bruta, la nostra incorregible desesperació a la bondat de Déu que ens vol tocar el cor des del portal i l’orgull per a no deixar-nos redimir.

La nostra supèrbia tanca les portes a Déu i als homes i no ens deixa veure Déu. Ens passa com a Herodes i els savis: en aquest nivell no se sent el cant dels àngels, un es pensa amenaçat per Déu i només vol pertànyer a un mateix. Ell va venir com un nen per trencar la nostra supèrbia, alliberar-nos del nostre orgull i fer-nos veritablement lliures. El nen del portal ens ha d’omplir l’ànima d’alegria ja que no és una il·lusió, és la veritat i trobar-la fa bo l’home.

Deixem que el misteri de Nadal ens obri els ulls i ens torni vidents, que ens converteixi en portadors de la llum que ve de Betlem, que ens ompli el nostre cor de l’alegria de la seva llum. Així haurem après de veritat què és el Nadal i podrem cantar amb els àngels, plens de confiança: “¡Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat!”.

BONES FESTES DE NADAL PER A TOTS!

*Variacions sobre textos de J. Ratzinger (Munich, 1978-1982)

un llibre 3 - Viktor Frankl

 =El que realment necessia l’home és un canvi radical en l’actitud envers la vida. Ho ha d’aprendre cada un de nosaltres i ho hem ensenyar als demés: en realitat no importa que no esperem res de la vida, el que veritablement importa és si la vida espera alguna cosa de nosaltres.

“Vida” no significa una cosa vague, sino quelcom molt real i concret que configura el destí de cada persona, diferent i únic en cada cas.

A l'home se li pot arrabassar tot excepte una cosa: l'última de les llibertats humanes –l'elecció de l'actitud personal davant un conjunt de circumstàncies– per decidir el seu propi camí.

La llibertat íntima mai no es perd. És aquesta llibertat espiritual –que no se'ns pot arrabassar– la que fa que la vida tingui sentit i propòsit.

Una vida activa fa que l’home sigui creatiu; una vida passiva, el fa gaudir de la bellesa. Però un home que pateix per una vida buida de creació i de goig per forces que li són alienes, ha d’entendre que també és positiva la vida, que tots els aspectes de la vida són igualment significatius, de manera que el patiment també ho ha de ser.

El patiment és un aspecte de la vida que no el podem defugir, com no podem defugir ni el destí ni la mort. ¿Té sentit el patiment? Si no té sentit tampoc el té sobreviure.

Una vida, l’única finalitat de la qual fos superar-la o morir, que el seu sentit només depengués de la casualitat, no valdria la pena de ser viscuda.

La persona que accepta el seu destí i el sofriment que comporta, té moltes més oportunitats per afegir a la seva vida un sentit més profund. Pot conservar el seu valor, la seva dignitat, la seva generositat. O es pot oblidar de la seva dignitat humana i ser poca cosa més que un animal.

Moltes vegades és una situació externa excepcionalment difícil la que fa que l’home creixi espiritualment. Acceptar les dificultats és una manera de provar la força interior.

Hi ha moltes oportunitats per donar sentit a la vida. La vida humana no acaba mai, i aquest infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort.

En els moments difícils sempre hi ha algú que ens contempla –l’esposa, un fill, un amic, Déu– i que no voldria que el decepcionéssim.

Res es pot desfer i res es pot tornar a fer.?

Aquests textos són d’un llibre que, probablement, molts de vosaltres haureu llegit però que de tant en tant val la pena recordar i avui, en el temps que correm, penso que és un moment per rellegir-lo. Ens parla de com l’home ha d’arribar a trobar la seva rao per viure ja que, si no, la vida no té raó de ser.

El llibre es titula L’home a la recerca de sentit i és un dels 10 llibres més influents del segle XX. El seu autor, Viktor Frankl (Viena, 1905-1997) era austíac, d’origen jueu, neuròleg, psiquiatre i doctor en filosofia. El 1935 comença a exercir la medecina. El 1941 contreu matrimoni. El 1942, amb la seva esposa i els seus pares, és deportat a un camp de concentració. El 1944 és traslladat a Auschwitz. El 1945 és alliberat. Viktor Frankl va sobreviure a l’Holocaust, però tant la seva esposa com els seus pares van morir en els camps de concentració. Torna a exercir la medecina a Viena i el 1945 escriu L’home a la recerca de sentit. Des del 1961 és professor, a més, de cinc universitats als Estats Units: Harvard, Stanford, Dallas, Pittsburgh i San Diego. Dóna classes a la universitat fins als 85 anys. Mor als 92.

El llibre descriu la vida del presoner d'un camp de concentració des de la perspectiva d'un psiquiatra. En aquesta obra exposa que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense ella es produeix un col·lapse interior que pot conduir a l'home al buit existencial o bé a la mort.

Explica la manera com va poder sobreviure, malgrat que ho va perdre tot i tot el que pagava la pena li ho havien arrabassat. Patí fam, fred i brutalitats. En diverses ocasions va estar a punt de morir. L'objectiu del llibre és ajudar les persones a assolir una fortalesa esperançadora sobre la capacitat humana de trascendir les seves dificultats amb dignitat, mitjançant el descobriment del sentit de la seva vida, sentit que no l’inventem, sinó que el descobrim.

Per Viktor Frankl la recerca del sentit de la vida constitueix la força primària dels impulsos de l’home, ja que si no lluita per això i es limita a vegetar, deixa de ser persona. És l’home mateix i ell sol qui l’ha de trobar. Aquesta reflexió és la que li va servir de base per al desenvolupament de la Logoteràpia, mètode psicoterapèutic que es basa en la voluntat de sentit (logos=sentit, paraula, raó), diferent del psicoanàlisi de Freud (voluntat de plaer) i del d’Adler (voluntat de poder).

El mateix Frankl descriu la logoteràpia d’una manera mig humorística dient que en el psicoanàlisi, el pacient s’estira en un divan i explica al metge coses que, de vegades, són molt desagradables de dir. En la logoteràpia el pacient s’està assegut, ben dret, i ha de sentir coses que, de vegades, són molt desagradables d’escoltar.

http://www.troa.es/libro/el-hombre-en-busca-de-sentido_152119

crisi econòmica…? crisi moral!

La crisi econòmica és en la seva arrel una crisi moral, que també vol dir política. Warren Buffet, gens sospitós de moralista, ho declarava ja el 2009: “Penso que totes les persones del món financer estan relacionades amb ella en part per avarícia, en part per estupidesa, i en part perquè hi havia gent que deia que era un altre el que estava fent allò que no tocava fer”. Què ha succeït perquè aquests vicis privats es transformin en un estrall públic? Perquè avars, ignorants, i mentiders n’hi ha hagut sempre, però no és habitual que siguin ells els que marquin el pas d’una societat.

La crisi econòmica té en l’origen un desmesurat endeutament, portador de malfiança, i causant d’una pèrdua generalitzada de capital social. La pèrdua d’aquest recurs danya el capital humà i fa més fràgil i improbable la recuperació econòmica.

La crisi moral es manifesta en l’extrema dificultat per distingir el que és necessari del que és superflu, el bé del mal, el just de l’injust, i té com a conseqüència una situació de desorganització social i mal funcionament de totes les institucions.

La crisi moral és conseqüència d’una cultura que s’expandeix i difon a partir del Maig del 68 fins a esdevenir hegemònica i configurar els marcs de referència dins dels que adoptem opinions, formulem judicis, i prenem decisions. El pensament hegemònic s’ha imposat sense fre: les seves conseqüències negatives són més accentuades i les nostres condicions per afrontar el futur esdevenen extremadament difícils.

És la confrontació de la cultura configurada pel relativisme moral, el laïcisme de l’exclusió religiosa i cultural, la ideologia de gènere, contra l’ètica configurada en torn a la filosofia grega, i la religió cristiana, actualitzada i reformada al llarg de més de vint segles d’història. El resultat és a la vista: una multitud acumulativa de crisis, demogràfica, educativa, política, econòmica, de les institucions, de la societat, del medi natural, etc., a més del matrimoni i la família.

Es configura així una societat sense cap mena de sentit ni cultura religiosa, mancada de les virtuts bàsiques que calen per garantir un grau raonable de prosperitat i benestar, sense capacitat educativa, atomitzada, formada per individus aïllats que malden només per la satisfacció del seu desig sense cap altre nord ni motiu, convençuts que aquest és el camí de l’autenticitat i la realització personal, fins incórrer en la decepció i la frustració, descontents i amargats per una realitat allunyada de les promeses hedonistes i narcises, en les que havien cregut. Una societat cada vegada més desordenada, conflictiva i vandàlica a causa de les accions d’un important gruix de la seva població. Una societat mancada de confiança, amb escasses capacitats per produir, competir i mantenir un sistema de benestar social raonable. Mai en la història s’ha disfrutat del benestar i seguretats actuals, i mai hi hagut tantes persones amb malalties mentals, tantes empresonades, tants suïcidis, tants drogodependents per substàncies il·legals o legals.

Cal donar la batalla per construir l’ordre moral basat en valors i virtuts, pròpies del  llegat de la nostra tradició cultural actualitzat al llarg de la història. Una concepció que té en la vida el valor fonamental, el bé constitutiu per excel·lència del qual depenen tots els altres béns humans. Una concepció que valora la veritat i per tant la virtut de la honestedat com a bé necessari perquè fa possible que coneguem als altres béns. Una concepció que entén que la llibertat no pot confondre’s amb l’abundor d’ofertes, sinó que es fonamenta en la possibilitat d’elegir entre opcions bones que els poders públics han de fomentar.

Sabem de sempre que tant el procés de creixement personal com del bon desenvolupament de la societat es basa en el vincle, el compromís, en l’entramat d’una sèrie d’institucions necessàries i insubstituïbles de les que el matrimoni, la paternitat i filiació, la família, el parentesc i la nissaga, en són l’origen i la font primigènia de capital social i humà. La religió, l’escola, el treball i l’empresa, el veïnatge i la pàtria –la terra dels pares–, també formen part insubstituïble d’aquest entramat social.  

Per tot això cal instaurar la cultura del compromís amb matrimonis i famílies estables, amb escoles amb capacitat educadora, amb empreses més humanes. Cal recuperar les fonts i la tradició cultural. Cal educar construint l’ordre moral fonamentat sobre els valors i virtuts. Calen polítics al servei de la comunitat. Cal recuperar el valor central del sentit religiós en la seva dimensió. Cal, en definitiva, un projecte que maldi per preservar la Creació al servei de tots els éssers humans.

Resum d’un article de Josep Miró i Ardèvol sobre la crisi actual

universitas ll

T.S. Eliot (1888-1965), premi Nobel de Literatura el 1948 per la seva poesia, ja donava aquest toc profètic d’atenció: “Per a la majoria de persones, avui, l’educació vol dir instrucció. I la propera iniciativa consistirà en inculcar els principis polítics del partit en el poder”. La tasca universitària està compromesa amb la veritat i com que aquesta no accepta tripijocs amb allò que està establert, és un bé incòmode i la primera cosa que vol controlar tot govern corrupte és l’educació: això ja és una realitat.

Avui la Universitat s’ha tornat utilitarista, com tots nosaltres. En una societat del benestar on importa més el plaer que la veritat, ha desaparegut l’anhel de transmetre la recerca de la veritat de la persona humana i s’ha convertit en una fàbrica de títols amb la presumpció que aquests capacitin tècnicament i satisfacin la demanda laboral del país: gran error! Avui vol ser una productora d’obrers qualificats, un basar, un hotel o pensió, un lloc on trobem resposta al ¿per a què serveix això?, o ¿quines sortides té? promogudes per l’actual triomf del tenir sobre el ser, un lloc d’adquisició de destreses, una promoció per al món del treball, un lloc de relacions amb empreses del qual surtis col·locat.

Sobren alumnes, sobren universitats, hi ha carència d’objectius, s’ha convertit el saber en un mercat, en un burdell, en un centre d’erudició on el que menys importa és la veritat i sí la conveniència econòmica o cultural, on desapareix l’exigència i l’esforç i neixen objectius mínims. El model universitari actual no pot ser ni un lloc deslligat de les necessitats socials ni un centre qualificat de formació professional. Desgraciadament Universitas és un nom que avui ja no significa res.

                                             *         *         *

Jordi Lovet, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i que ha deixat la Universitat pel seu estat actual ruinós, en el llibre Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats fa una una duríssima i argumentada crítica a l'abandonament del projecte il·lustrat i humanista per part de la Universitat.

A La Vanguàrdia li van fer una entrevista que ni es pot reproduir per seva longitud ni es pot resumir en quatre ratlles. Val la pena llegir-la i per això us en poso l’enllaç. Però no em resisteixo a copiar unes frases:

“És una reflexió sobre l'estat d'humiliació, decadència i indignitat en què han caigut les facultats d'humanitats”.

“No conec cap empresa privada en què es donin actituds tan vergonyoses com a la universitat”.

“En aquests moments les humanitats estan molt desprestigiades però l'humanisme i els clàssics sempre tornen. És qüestió d'esperar. L'únic que li preocupa al Pla Bolonya és incardinar rendiblement la universitat amb el mercat”.

“Les noves tecnologies han convertit l'ensenyament, en general, en una llarga sessió d'animació infantil i enlluernament”.

“Els Instituts d'Ensenyament Mitjà estan plens de professors carregats de bona fe, de virtut i de saber, però també plens de passejants, indolents i amics del funcionariat, una de les grans xacres tant de l'ensenyament mitjà com de l'ensenyament superior”.

“La pitjor conseqüència de formar professionals en les branques més especialitzades imaginables i no homes, en el sentit ple de la paraula, comportarà una minva dels fonaments mateixos de la democràcia: no es pot edificar una democràcia sòlida, ni aquí ni enlloc, sense una població sobirana des del punt de vista intel·ectual”.

“Una societat no pot prescindir d'una elit culta, i les elits cultes dels països occidentals són avui molt menys cultes que fa, posem per cas, cinquanta o cent anys. Posseir cultura (de l'alta, s'entén) està avui completament desacreditat: sembla una superxeria i un acte de supèrbia. Els que estan molt acreditats són els futbolistes i Belén Esteban: ja em dirà”.

Aquesta elit que demana Jordi Llovet passa per tenir clar que la Universitat és aristocràtica. Deixeu que ho expliqui: no perquè només hi puguin accedir els fills de rics i poderosos, no es tracta ni de diners ni de sang, no. És aristocràtica perquè el seu objecte és la veritat que no és el fruit de la decisió de les majories, ni dels vots de molts, ni de de les conveniències de grups de pressió, ni de la moda…, sinó d’una actitud, d’un modus de ser pel tarannà de les persones que la formen: lliures, independents, senyors de si mateixos. La universitat no és per a tots, sinó per aquells que la puguin comprendre.

Cal lluitar per tal que torni la Universitas i no deixar que tot segueixi tal com està.

lhttp://www.lavanguardia.com/libros/20110404/54135919952/llovet-la-alta-cultura-esta-desacreditada-a-favor-de-los-futbolistas-y-belen-esteban.html

universitas l

La universitat actual està en quarentena. Moltes veus s’han aixecat per fer-ne alguna crítica, però com que avui gairebé totes les coses estan polititzades, segons què no es pot dir ja que no és políticament correcte. Però hi ha gent que ho diu i val la pena escoltar-los. Parlo de la Universitat en general, no d’una de concreta.

La Universitat neix, tal com la coneixem avui –lloc on s’estudien disciplines acadèmiques– el sXI, encara que el nom d’universitat no se’ls dona fins el sXIV. Alfons X en parla a les Siete Partidas com un “ayuntamiento de maestros et de escolares que es fecho en algún logar con voluntat et con entendimiento de aprender los saberes”.

Aquest és el tema important que no podem perdre de vista quan parlem de la Universitat, de la Universitas: amb afany d’aprendre! Quan neix, neix amb el desig, com indica el seu nom, d’abastar la totalitat d’una cosa, de cercar la veritat en totes les disciplines. Quan de la Universitat desapareix la veritat, desapareix la unitat de coneixements i intencions, ja no hi ha la comunitat de saber, desapareix l’alma mater i es converteix en una multitud d’individus sense un objectiu comú, en una parcel·lació d’opcions acadèmiques, en el desconcert de “descobrir” que no hi ha saviesa, que tot són respostes de conveniència.

I no s’ha de ser cap geni per tal d’adonar-se que la veritat l’hem fet desaparèixer del mapa universitari. Benet XVI diu: “és cert que la veritat sempre estarà més enllà del nostre abast, que podem buscar-la i apropar-nos-hi, però no la podem posseir del tot: més aviat, és ella la que ens posseeix a nosaltres i la que ens motiva. En l'exercici intel·lectual i docent, la humilitat és també una virtut indispensable, que protegeix de la vanitat que tanca l'accés a la veritat”. En els àmbits científic i didàctic s’ha de donar aquest peculiar servei a la Veritat per tal de no perdre el fràgil tresor de la Llibertat i exposar-se a la violència de les passions i els condicionaments que mouen el cor humà.

La persona formada en la Universitat és una persona que llegeix molt, està documentada, és sensible, aprecia l’art, entèn alguna cosa del món, de la seva història i dels seus problemes, és tolerant, té simpaties, s’interessa pels problemes de la societat, és una persona amb la qual val la pena parlar. L’universitari és una persona que ha après que en aquest lloc el temps (el gran absent d’avui!) s’esmerça amb els companys parlant del que es llegeix, del que es fa, de l’estudi, del que es recerca…

A la nostra època universitària –parlo de mitjans els anys 60 i que ens va agafar el 68– teníem clar que no estudiàvem una carrera per obtenir un títol. Teníem clar que el principal era la realització d’una vocació. La Universitat és el lloc on es madura el pensament, es forma l’intel·lecte, es forja la personalitat; és el lloc on s’adquireix el nostre tarannà obert, alegre, auster, ambiciós; és el lloc on es va a la recerca de l’excel·lència amb els demés, on s’aprèn a ser magnànim, on es dibuixa el nostre estil, el nostre nostre modus de ser i conviure; és el lloc on es descobreix a pensar i actuar per un mateix, on l’esperit obre espai a la veritat i a la bellesa. La Universitat és el gresol d’un modus de vida enfortit amb les virtuts, on hom es forma com a persona, amb interessos que transcendeixen el valor immediat d’una nota, d’un problema o d’una circumstància, per tal que siguin persones amb iniciativa, amb veu pròpia, amb passió per la veritat, amb projectes, amb esperança. La Universitat és el lloc on es pot gaudir de la intensitat de l’estudi, el lloc més escaient per a l’exercici de la llibertat, el lloc per exel·lència del cultiu de l’amistat, enfortida amb el temps i edificada amb il·lusió sobre béns preciosos: l’art, la lectura, la música, el cinema, l’esport…

El pas per la universitat ha estat un dels moments forts de la vida: ens ha forjat, ha fet que siguem on som, encara més: sense els anys universitaris no seríem qui som. Llegir Sòcrates, Plató, Aristòtil, Cervantes, Unamuno, Ramon Llull, Riba, d’Ors, Dante, Balzac, Kieragaard, Mann, Rilke, Milton, Kant… forja!. Tenir de professors Riquer, Seco, Vilanova, Sacristán, Linés, Nadal, Vilà, Maluquer, Guerrero, Alsina, Blecua, Romano, Vernet, Millàs… forja!