una nova "virtut": la frivolitat

Una de les manifestacions que avui està de moda entre molta gent i que ha calat fort en la societat és el de la frivolitat. Hi ha molta gent frívola, no només des del punt de vista de l’exaltació de coses mundanes –la bellesa corpopral, el plaer sexual, el confort material, els dictats de la moda, el reconeixement individual…– sinó també per la difusió d’espectacles i programes televisius, de publicacions amb predomini de temes i aspectes sensuals mal dits de “cor” i que només fan referència a situacions “infradiafragmàtiques”. No. La frivolitat ha arribat avui a les maneres de fer i pensar, a l’intel·lecte.

L'origen de la paraula frívol ve de l'adjectiu llatí  frivolus, i aquest sembla ser que ve d’una arrel indoeuropea que significava trencar en trossos i s’aplicava als recipients de fang. D’aquí que d’un recipient trencat –que ja no servia per a res–  sorgissin els sentits de fútil, sense valor, de poca importància i derivessin –referit a les persones– en superficial, va, lleuger, vel·leïtós, insubstancial…

Una  persona frívola, per tant, és una persona d’escassa consistència, que no té arguments de rellevància, que no es comporta seriosament, incapaç de sentiments profunds. Interessat només per la vanitat de les coses mundanes –aquestes sí que se les pren seriosament: el futbol, la F1, les motos GP– és incapaç de fer-ho amb els temes que valen la pena, importants, profunds, sobre l’home, la vida i les relacions humanes.

Avui la societat ha erigit la frivolitat en la “virtut” per excel·lència: es tracta d’evitar la discussió dialèctica, de fugir de l’autenticitat com actitut vital, de tenir una actitud epidèrmica, amb la broma continua i l’acudit sempre a la punta de la llengua… És el pensiero debole, el pensament fràgil, dèbil, sense idees, sense sentiments, sense creences, i amb el qual hem d’”adoctrinar” els nostres fills i néts per tal que no arribin ser ni fundamentalistes, ni fanàtics, ni intolerants. Una societat frívola és una societat desinformada, manipulada, intimidada, doblegada… sense que sigui conscient que li passa això.

La persona frívola és una persona light, la que viu una vida light: cocacola sense cafeina, tabac sense nicotina, llet sense nata, dolços sense sucre, menjar sense calories, sense grasses…, tot sense riscos! I això fa que tot allò light que ha incorporat a la seva manera de fer, ho incorpori també a la seva manera de ser. I així es converteix en una persona sense conviccions, sense compromisos, seduïda per la mundanitat, curiososa, amb molta informació però amb poca educació humana, pragmàtica, tòpica… I viu en una societat líquida, en un ambient vital semblant a una gran caldera que bull i on tot es dissol i es barreja, on hi ha un clima sense punts ferms, doncs mentre s’intenta resoldre un problema concret, la realitat avança i canvia tan ràpidament que els instruments projectats per reslodre-ho ja han quedat desfassats.    

La persona frívola és aquella que té una manera de veure i viure la vida i una actitud de superficialitat que sembla que s’interessa per tot, però mai és capaç de fer una síntesi d’allò que percep, viu la immediatesa i això la fa trivial, etèria, volàtil, banal, permissiva, que va a la deriva, sense idees clares, sense creure en res, atrapada per l’excés d’informació, indiferent, materialista, hedonista, amb manca de compromís, consumista, relativista, freda… La seva ideologia és el pragmatisme, la seva norma de conducta allò que està de moda, la seva consciència l’estadística…

La persona frívola és aquella que acaba amb la catarsis més actual: deixa d’adequar la seva manera de viure a la seva manera de pensar (costa, avui, ser conseqüent) per adequar la seva manera de pensar a la seva manera de viure (la vida ha canviat). Quan més desconeix l’home el sentit de la seva vida, més trepidant és el ritme de vida que s’imposa i més ple es troba d’un gran buit moral.

El circ al sXXI

El circ al sI

I així ha d’ampliar vacances i caps de setmana, tota la seva jornada ha d’estar plena d’activitat per tal de no quedar-se amb si mateix i no haver de fer l’esforç de pensar. Al matí, quan s’aixeca, encén la ràdio, posa la tv, mira l’iPad per si té alguna novetat, connecta el mòbil per veure els whatsapp’s rebuts mentre els contesta sobre la marxa i la seva filla li pregunta no sap què (què vol ara la nena?) i li respon: –Pregunta-ho a la mare…, es posa la jaqueta, diu –Adéu! als de casa, tanca la porta, truca l’ascensor…, es posa nerviós perquè ha parat a dos pisos (què fa la gent que va tan poc a poc?), entra a l’ascensor, saluda el veí que no sap ben bé qui és, arriba al garatge, pitja el comandament automàtic del cotxe, obre la porta, s’engega el CD que té posat sempre, entra i seu al cotxe, es posa el cinturó, engega el motor, arrenca, surt del parking, enfila la carretera… al fi lliure!, i prem l’accelerador per no arribar més tard de deu minuts a la feina. La tornada a casa és semblant. Aquest és l’home frívol: un covard envoltat d’una continua activitat que no vol pensar per tal de no haver de ser conseqüent amb els seus pensaments.

La persona frívola no vol ni el bé ni el mal, però per aquest camí no arriba mai enlloc. Vol viure allò de in medio virtus, però ho fa servir per encobrir la comoditat, la murreria, la tebiesa, la manca d’ideals… sense arribar mai al moll de l’os, sempre en allò que és accidental: poder, fama, diner… allò que avui vesteix la “qualitat de vida” actual.

La persona frívola és aquella que sempre pensa que els consells són per als altres i no per a ella; aquella que sempre té l’excusa barata del “no m’agrada comprometre’m en res”; aquella que rep la sentència de l’escriptura: tant de bo fossis fred, o calent! Però perquè ets tebi, ni fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la boca.

Això és la frivolitat. Aquest és l’“estil de vida” que avui presideix la vida pública, les relacions socials, les institucions educatives i els mass media. És l’expressió clara del relativisme i de la permissivitat fruit dels quals no es poden tenir conviccions fonamentals (sempre que no siguin les meves) i així es deixa de tenir respecte per la vida (dels altres), per la llibertat (dels altres), i es deixa de ser tolerant i solidari amb tots aquells que el Papa Francesc aplega sota els termes: de los explotados, de los sobrantes, de los desechados, de los excluídos, de los cartoneros, de los sin papeles, de los descartados, de los periféricos.

 

Aquest és l’ambient que ens toca viure avui, i per tal de no caure en la frivolitat –per tal de no ser persones light, de no caure de la societat líquida i de tenir conviccions fortes– cal que la nostra manera de jutjar els fets, tot allò que es fa i es diu a la llar i la serietat amb que tractem els temes importants, fugin dels tractaments frívols que envolten la societat d’avui.

persones 2 - antoine de saint-exupéry IV - amics

Aquest és el darrer escrit sobre Saint-Exupéry. Hauria de ser molt llarg ja que per parlar de la seva inacabable llista d'amics i de com vivia l'amistat hauríem d'haver estat al seu costat per conèixer-ho. Cosa impossible. Però deixo aquí uns trets que penso que són els que el fan d'Antoine de Saint-Exupérie  –Tonio o Saint-Ex com li deien els amics– un exemple de com es pot viure, a fons, la virtut de l'amistat

*          *          *

Un aspecte molt important en la vida de Saint-Exupéry és l’amistat i de quina manera va tenir cura dels amics. L’amistat va ser una constant en aquest personatge i val a dir que quan feia un amic el tenia per sempre. Era un home amb veritables amistats, era l'home amic. En podríem citar un bon grapat: molts d’ells eren aviadors, companys de les línies aèries, d'altres escriptors, editors, companys d'escola…

Charles Lindberg i Anne Morrow, Jean-Marie Conty, Léon-PaulFargue, Jean Prévost, Lewis Galantière, André Gide, Paula Hentschell, Noémie i Marguerite (serventes de la comtessa de Tricaud), Ivonne de Lestrange, Odette de Sinety, Renée de Saussine, Nelly de Vogüé, Sylvia Hamilton…  i, per damunt de tot, Louise de Vilmorin, la seva primera nòvia, que el va deixar per la seva desordenada i accidentada vida i es va casar amb André Malraux. Louise li inspira el personatge de Geneviève a Courrier Sud.

Aquí parlarem de quatre d’ells, tres aviadors: Jean Israël, Jean Mermoz i Henry Guillamet, a qui dedica Terra dels homes, i un escriptor, Léon Werth a qui dedica El petit príncep.

Jean Mermoz (Aubenton 1901 – oceà Atlàntic 1936). És l’heroi de l'aire,  el pilot dels records, va realitzar moltes gestes que li van donar un important prestigi en el món de la incipient aviació comercial.

Saint-Exupéry admira Mermoz encara que no comparteixi les seves idees i el seu compromís amb el moviment nacionalista cristià Croix-de-Feu, malgrat durant aquest període, ensenyés els fonaments de l'aviació a molts joves desfavorits. Després de la dissolució de Croix-de-Feu pel Front Popular en 1936, es va convertir en vice-president del Partit Social Francès (PSF). Sovint discuteix amb Antoine de Saint-Exupéry sobre els seus punts de vista polítics, però els dos homes van aconseguir preservar la seva amistat malgrat les seves diferències ideològiques. Ell sempre hi era quan Saint-Exupéry el necessitava i no va dubtar a prestar-li diners quan els necessitava. En un article publicat a Marianne en 1935, lloa la seva "lleialtat professional" i el seu desinterès pels diners.

Famós, Mermoz s’hauria pugut acontentar de treure profit de la seva fama i deixar d’arriscar la seva vida. Però el diner no compra l'amistat dels homes lligats de per vida pel fet d’haver passat, plegats, un grapat d’esdeveniments.

Enrolat el 1924 a la companyia Latécoère, va ser el primer que va volar per sobre el desert per tal de fer el correu entre Casablanca i Dakar. El 1926 cau al desert del Marroc i és presoner dels moros durant quinze dies fins que el revenen. I continua el correu per sobre els mateixos territoris. El juliol de 1929 es va convertir en el primer pilot a creuar els Andes per connectar Buenos Aires i Santiago de Xile. Un dia van quedar penjats a quatre mil metres sobre un planell de cingles verticals. En van sortir de miracle. L’endemà, recomençava. En Mermoz “provava” pels altres. Va ser ell qui va iniciar els vols de nit. Quan va tenir la nit “domesticada”, provà l’oceà. El maig de 1930 va fer el primer enllaç aeri entre França i Amèrica del Sud a bord de l’avió Comte de La Vaux.

En Mermoz havia desbrossat el sorral, la muntanya, la nit i el mar. Havia caigut més d’una vegada al sorral, a la muntanya a la nit i al mar. I quan n’havia tornat sempre era per sortir de nou. Després de dotze anys de tasca, el 7 de desembre de 1936, va desaparèixer quan volava amb l’hidroavió, un Latécoère 300, Croix du Sud, després de llançar l'últim missatge de ràdio: "parat el motor dret". Després es feu elsilenci.

Res mai, efectivament, no reemplaçarà el company perdut. Els vells companys no es creen. Res no val com el tresor de tants records comuns, de tantes hores dolentes viscudes plegats, de tantes discussions, reconciliacions, impulsos del cor. Aquestes amistats no poden ser reconstruïdes.

La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. No es compra pas l’amistat d’un Mermoz, d’un company al qual les proves viscudes plegats han lligat per sempre a nosaltres.

Quan Saint-Exupéry s’assabenta de la seva mort, escriu diversos articles en els quals ret homenatge al pilot coratjós. En un primer moment, manté l'esperança de trobar al seu amic sa i estalvi. Després s’incrementa el seu dolor i s’obliga a admetre la seva absència. Els seus companys el necessitaven com es necessita el pa quan es té gana. El 1937, un any després de la seva mort, per allunyar el mal i apagar un silenci més terrible que la mort, Saint-Exupéry li dedica diversos articles a les revistes Marianne i l’Intransigeant.

Henri Guillaumet (Bouy 1902 – mar Mediterrània 1940) pilot mític de la línia Aeropostale, va obrir moltes vies aèries als Andes, a l'Atlàntic Sud i l'Atlàntic Nord. Amic íntim  d’Antoine de Saint-Exupéry, li va dedicar el llibre Terra dels Homes: Henri Guillaumet, company meu, et dedico aquest llibre.

Recomanat per Jean Mermoz, amb qui havia fet el servei militar, va ser contractat per la companyia Latécoère el 1925. Ell és qui s'encarrega d'iniciar Saint-Exupéry, acabat d’arribar, en les dificultats de la línia Tolosa-Barcelona-Alacant en 1926. Una amistat duradora lliga des d’ara els dos homes i tres anys més tard, quan Henri Guillaumet es casa amb Noëlle, a Buenos Aires, Antoine és un dels seus testimonis.

El 13 de juny 1930, quan ell va creuar els Andes per la línia de correu Aeropostale, es va veure atrapat en una tempesta de neu i el seu avió es va estavellar prop del llac Laguna Diamante, a una altitud de 3250m. En ple hivern austral, l'aviador camina durant cinc dies amb l'esperança que trobin el seu cos, ja que si no, la seva dona no cobraria la prima de l'assegurança fins després de quatre anys. Un noi de 14 anys, Juan Gualberto García, el va trobar prop de la Laguna Diamante.

L’avió Potez 25 de Guillaumet
després de l’accident als Andes

Havies desaparegut feia cinquanta hores, a l’hivern… Durant cinc dies escorcollàrem en avió aquell amuntegament de muntanyes sense descobrir-hi res… Havíem perdut tota esperança… "Els Andes, a l’hivern, no tornen els homes… La nit, allà dalt, quan passa sobre l’home, el converteix en glaç". Finalment, al setè dia, mentre esmorzava en un restaurant de Mendoza, un home empenyé la porta i digué:

–En Guillaumet… viu!

I tots els desconeguts que hi havia allí s’abraçaren. Deu minuts després m’havia enlairat… i vaig aterrar sobre una carretera havent’hi reconegut, no sé per què, el cotxe que et duia no sé on… Va ser un bell encontre. Tots ploràvem i t’escalfàvem en els nostres braços, viu, ressuscitat, autor del teu propi miracle.

Boxador vencedor, però senyalat pels grans cops rebuts, revivies la teva estranya aventura… i jo et veia caminant sense piolet, sense cordes, sense queviures, escalant colls de quatre mil metres, avançant al llarg de cingles espadats, sagnant pels peus, pels genolls i les mans a quaranta graus de fred.

“En la neu es perd tot sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa no es desitja més que el son. Però em deia: la meva dona, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I soc un pòtol si no camino. El que he fet, t’ho juro, no ho hauria fet mai cap animal. Des del segon dia la meva feina més dura va ser impedir-me a mi mateix de pensar. La meva situació era desesperada. Per tal de tenir el coratge de caminar, em calia no considerar-la.”

La seva grandesa és sentir-se responsable. Responsable d’ell, del correu i dels companys que esperen.

El juliol de 1939, Saint-Exupéry li fa costat quan guanya quan la Ruban bleu per la primera travessa sense escales de l'Atlàntic Nord amb l’avio Lieutenant de Vaisseau. Veritable exemple per la gent de la seva professió, Henri Guillaumet va ser abatut el 27 de novembre de 1940, per error, per un caça italià, mentre volava sobre la Mediterrània, en un viatge cap a Síria, amb el seu cuatrimotor Farman-Le Verrier.

Jean Israël (1913-1995), personatge heroic a Pilot de guerre, es converteix en el pilot, jueu, més famós de França. Antoine de Saint-Exupéry el va conèixer el desembre de 1939, quan es va unir a l'esquadró de La Hache, a Orconte.
Enginyer civil, Jean Israël és tinent d’aviació a la reserva. Mobilitzat per la declaració de guerra el 1939, el van enviar al grup 2/33. Saint-Exupéry arriba a aquesta unitat el mes de desembre i de seguida es va fer amic de diversos aviadors entre ells Jean Israël. Comparteixen una barraca coberta amb una xapa ondulada on el fred enforteix els homes. Jean Israël serà el pilot heroi de Pilot de guerre ja que va demostrar un coratge excepcional en les missions suïcides a Arras. Aquest pilot "amb un gran nas jueu i molt vermell" ocupa un lloc especial en el llibre de Saint-Exupéry on hi denuncia l’antisemitisme i hi descriu les accions heroiques d'Israël, membre jueu del seu esquadró, que mai va amagar la seva condició de jueu i la va defensar al llarg de tota la seva vida. Pilot de guerre fa reviure l’hostilitat antisemita entre alguns francesos.

El 1939 Israël és abatut i capturat pels alemanys i empresonat a Arras i el 1942 és traslladat al camp especial de Lübeck, a Silèsia. Pilot de guerre es publica a París el novembre de 1942. La premsa col·laboracionista l’acull amb denúncies. Primer va ser censurat i finalment prohibit per les autoritats d'ocupació. Al campament de Lübeck s’introdueix una còpia clandestina de Pilot de guerra i és quan Jean Israël s’assabenta de la tempesta que va despertar a França la menció de la seva valentia a Pilot de guerra. Jean Israël aprèn i aprecia, mentre està empresonat, el missatge del seu amic Saint- Exupéry.

El 1944, quan portava el seu cinquè any de captiveri a la presó, s'assabenta de la mort d'Antoine de Saint-Exupery, notícia que el deixa trasbalsat.

Léon Werth (Remiremont 1878 – Paris 1955) era un personatge dels que avui anomenaríem anti-sistema. Fill de pare jueu i partidari dels bolxevics, estudiant de filosofia i humanitats, era un llibertari, anti-militarista, anarquista, anti-colonialista, anti-estalinista, anti-nazi, poeta, observador, assagista amb una prosa àcida, surrealista, periodista, crític d’art… portava una vida boèmia… i va ser el gran amic d’Antoine de Saint-Exupéry, malgrat fos vint-i-dos anys més gran que ell i tinguin molt poques coses en comú.

Nomenat al Premi Goncourt
per Vol de nuit, no el va guanyar,
però s'endugué el Femina

Es van conèixer el 1931, després que Saint-Exupéry rebés el premi Femina per Vol de nuit. Una gran amistat va sorgir entre ells dos que els va lligar fins al final de la vida. Acabada la guerra –Saint-Ex ja havia mort– Léon Werth va dir: La pau, sense Tonio, no és del tot la pau.

Saint-Exupéry admirava Léon Werth pel seu escrit Clavel, soldat, un relat violent en contra de la guerra, escrit el 1919, que va causar escàndol quan es va publicar però que va esdevenir el relat més fidel de la guera de trinxeres.

Léon i la seva esposa, Suzanne, actuaven en la clandestinitat i el seu apartament, a Paris, va servir per refugiar famílies jueves, pilots canadencs i britànics que havien estat abatuts, reunions secretes de resistència, transmissions de ràdio il·legals, guarda de documents d’identitat falsos…

Antoine i Léon es veuen sovint, sopen plegats a Paris o a Saint-Amour, a Jura, on Léon està refugiat, i ho aprofiten per intercanviar els seus punts de vista. Sembla ser que Tonio va “retornat la joventut” a Léon Werth. Les seves converses són emocionants per l’esperit i delicioses per la discussió intel·lectual. Les converses entre Antoine i Léon són l’origen de reflexions sobre la vocació de l’home en el món, sobre principis d’economia política i de consideracions sobre la guerra i el desenvolupament de les societats. Antoine de Saint-Exupéry diu de Léon que és "el fruit d'una civilització", "el guardià d'una opinió particular i profunda."

A la Pasqua de 1939, Antoine va anar a Saint-Amour i troba Léon sol, afamat i pelat de fred. Els dos amics dinen a Fleurville, a la vora del Saôn, en companyia d’uns mariners. Antoine mai oblidarà aquesta trobada que transcriu en el capítol III de la Lettre à un otage.

A mitjans d'octubre de 1940, Saint-Exupéry va tornar a Saint-Amour i llegeix a Léon algunes pàgines del seu manuscrit Citadelle. Léon Werth li aconsella que abandoni França i li confia el seu manuscrit 33 Jours. Quan va arribar als Estats Units, Saint-Exupéry s’encarrega d’escriure-li un pròleg i cercar qui li publiqués el llibre però sense èxit. El seu prefaci, originàriament titulat Lettre à Léon Werth es converteix en Lettre à un otage i apareix, com a peça independent, el 1943.

En el seu refugi, Léon Werth escriu un diari que es publicarà el 1946 sota el títol Déposition. Dedica moltes pàgines a Antoine de Saint-Exupéry i aquestes es publicaràn per separat, en 1948, en un llibre anomenat Saint-Exupéry tel que je l’ai connu.

Saint-Exupéry va dedicar la seva darrera obra, Le petit prince, a Léon Werth amb aquesta meravellosa dedicatòria, probablement la millor de tots els temps:

Demano perdó als infants d’haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que he tingut al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa fam i fred. Vegeu si li cal ésser aconsolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l’infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ésser infants. (Però pocs se’n recorden.) Corregeixo doncs la dedicatòria:

A LÉon Werth

quan era infant

la fraternitat

Fa uns dies em van convidar a assistir a unes Jornades sobre Qüestions Pastorals que organitza el Centre Sacerdotal Roselló amb la col·laboració de les facultats de Filosofia i Teologia de Catalunya. Funcionen des de fa gairebé cinquanta anys i es celebren al Seminari de Barcelona. La meva pregunta era obligada:

–Però, són per a sacerdots, no?

–No pas exclusivament, són per a qualsevol persona que se senti atreta pels problemes que afecten el món d’avui.

Hi vaig anar. Van ser unes jornades interessants. Plantegen una actualització teològica i pastoral i un debat sobre temes, fenòmens i esdeveniments d’actualitat  que l’opinió pública en parla i no sempre d’una manera encertada. Els organitzadors pensen que l’Església hi té alguna cosa a dir.

D’entrada em va sorprendre el mateix programa: a la portada una reproducció de la pintura de Van Gogh El bon samarità (segons Delacroix)*. Tots recordem la paràbola tal com Jesús ens la conta a l’evangeli. Els protagonistes no són ni el sacerdot ni el levita que han passat de llarg; no és l’home de Samaria, malgrat carregui amb molt d’esforç i sentiment l’home robat sobre la seva cavalcadura; ni l’home ferit, despullat i apallissat que ens mostra, amb una mirada a l’infinit, la seva cara adolorida que li han deixat els bandolers.

El bon samarità
Eugène Delacroix*
Col·lecció particular

La veritable protagonista és la fraternitat, l’acció del samarità que, davant l'home apallissat, “el veié i se'n compadí, s'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi, les hi embenà, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i digué a l'hostaler: –Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Sobre la fraternitat ha recaigut el tema de les jornades d’enguany: On hi ha caritat, allí hi ha Déu.

El papa Francesc en una de les homilies que predica a Santa Marta, comentant el passatge del bon samarità, que titula En fuga de Dios, comenta (ho transcric en castellà perquè així ressona millor el deix del Papa):

Se puede huir de Dios siendo cristiano, siendo católico, siendo sacerdote, obispo, Papa. Todos podemos huir de Dios. Es una tentación cotidiana: no escuchar a Dios,  no oír en el corazón su invitación. Se puede huir directamente. Pero hay otras maneras de huir de Dios como en la historia del Buen Samaritano. 

El bon samarità (segons Delacroix)
Vincent van Gogh**
Museu Kröller-Müller
Otterlo, Hol·landa

Estaba este hombre, medio muerto, arrojado en el suelo de la vía. Por casualidad un sacerdote bajaba por la misma calle. Vio y miró: ‘Llego tarde a misa…’ y continuó su camino. No había oído la voz de Dios, ahí. Después pasó un levita, vio y tal vez pensó: ‘Pero si yo lo tomo, tal vez está muerto, y mañana tendré que ir al juez y dar testimonio’. Y pasó más allá. Huía de esta voz de Dios en aquel hombre. Quien oye la voz de Dios y se acerca al hombre necesitado de ayuda es un samaritano, un pecador lejano de Dios.

Pero esta persona entendió que Dios le llamaba y no huyó. Se hizo cercano al hombre abandonado, le vendó las heridas, le derramó aceite y vino, le cargó en la cabalgadura, le llevó a una posada y se ocupó de él. Perdió toda la tarde. ¿Por qué el sacerdote y el levita huyeron de Dios? Porque tenían el corazón cerrado. Cuando tienes el corazón cerrado no puedes oír la voz de Dios. En cambio el samaritano, vio a aquel hombre herido y tuvo compasión. Tenía el corazón abierto, era humano. Y su humanidad le permitió acercarse a él.

El sacerdote y el levita querían escribir su propia historia. Este otro pecador se dejó escribir la vida por Dios. Cambió todo aquella tarde porque el Señor le puso delante a este pobre hombre, herido, tirado en la calle. ¿Dejamos que Dios escriba nuestra vida, o queremos escribirla nosotros? ¿Somos dóciles a la Palabra de Dios en la historia de cada día, o tus ideas son las que te mueven, sin dejar que el Señor te hable? Que el Señor nos conceda oír su voz que nos dice: Ve y haz tú lo mismo.

Després d’aquest preàmbul em sembla que no fan falta massa explicacions sobre els temes tractats, però tots anaven en aquesta línia: fer el bé als demés, als necessitats, als qui viuen en alguna de les tres misèries (que no és el mateix que pobresa) que el papa Francesc cita en el missatge sobre la quaresma:

L'abraçada del Papa a Vinicio,
"l'home elefant", un malalt incurable
de neurofibromatosi: em va acariciar
el cap, les ferides, em va abraçar i em
besà la cara: va ser com estar al Paradís

una misèria material, allò que anomenem pobresa i que toca a aquells que viuen en unes condicions indignes de la persona humana: privats de drets fonamentals i dels béns de primera necessitat com el menjar, l’aigua, la higiene, el treball, la possibilitat de desenvolupament i creixement cultural; violats, discriminats i abusats en la seva dignitat humana;

una misèria moral: esclaus del vici i del pecat, dependents de la droga l’alcohol o la pornografia, sense sentit de la vida, sense futur, sense esperança, obligats a viure aquesta misèria per condicions socials injustes, per falta de feina que els priva de la dignitat de portar el pa a casa, per falta d’igualtat respecte als drets a l’educació i a la salut;

una misèria espiritual: quan ens allunyem de Déu i refusem el seu amor, quan ens creiem autosuficients i no volem la mà estesa de Crist que ens allibera i salva, anem de dret pel camí del fracàs. L’únic antídot contra aquesta misèria és l’evangeli, l’anunci alliberador del mal i del pecat.

Els temes de les jornades van ser

Conferència del cardenal Robert Sabah, president del Consell Cor Unum, que posa en pràctica les iniciatives humanitàries del Papa. Va remarcar que el món cada vegada és més sensible a les necessitats dels homes i la caritat és el camí que permet que l’home conegui qui és Déu. La caritat, l’amor –donar-se als demés, donar la vida– no es pot confondre amb l’almoina. La veritable caritat no és filantropia i no es pot separar el servei de la caritat de la missió evangelitzadora.

Conferència de Joan Galtés, sacerdot i historiador. Va fer un recorregut des dels inicis de l’Església fins avui on va quedar palès que la caritat era –i és– un element esencial de la vida cristiana. Des de bon començament es van organitzar per viure la caritat envers els necessitats i que, al llarg del temps, s’ha manifestat mitjançant les obres de misericòrdia en col·lectes, rescat de captius, la pia almoina, institucions benèfiques, hospitals, ordes hospitalàries, cases de misericòrdia, centres educatius, promotors de la pau, documents pontificis… i actualment Caritas, el Consell Cor Unum, Mans Unides i molts d’altres. No és una activitat que es pugui deixar de fer encara que ho facin altres institucions, ja que pertany a la naturalesa íntima de l’Església.

Conferència de Joan Costa, sacerdot i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya. La síntesi de la seva conferència podria ser aquesta: “Hi haurà crisi fins que no tinguem uns sistemes econòmics que respectin el llibre d’instruccions de l’home. Però n’hi ha d’altres: L’home sense Déu no es coneix a si mateix… El pecat original és com haver rentat el llibre d’instruccions i no poder llegir el què diu… Jo no soc jo sense l’altre, l’altre forma part de mi mateix… Quan no es comprèn l’amor i la dignitat humana es construiex un món injust.

Conferència d’Alfred Pastor, laic i professor de l’IESE. Va fer una exposició començant amb una cita: Una societat basada només en la solidaritat és una societat de la que tothom en vol fugir… una societat en la que s’ha extingit el sentit de fraternitat és una societat insostenible. En la nostra societat la paraula amor s’ha desprestigiat i es prefereix parlar d’humanitat i de solidaritat. La solidaritat és una relació abstracta, és un vincle instrumental, mentre que la fraternitat és un do diví i té un objecte concret: cada persona. Hem de veure la societat com una gran família per tal que sigui el punt de partida per construir una economia millor.

Conferència de José Medina, sacerdot i historiador. Biògraf del Papa. Autor del llibre Francisco, el papa de todos. Va remarcar que molts dels gests que veiem en ell ja els vivia fa vint anys, essent sacerdot jesuïta, bisbe i cardenal de Buenos Aires. Ara no ha canviat res, continua vivint en l’austeritat i la pobresa. El que abans feia vestit de negre, ara ho fa vestit de blanc. És l’home de la pobresa (de los explotados, de los sobrantes, de los desechados, de los excluídos, de los cartoneros, de los sin papeles, de los periféricos…), l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació.

Taula rodona sobre Voluntariat: la relació entre  caritat i evangelització va ser un dels aspectes tractats en la taula rodona moderada la sotsdirectora de l'Agència Catalana de Notícies, Anna Nogué i formada per Carme Borbonés, presidenta de Càritas Catalunya, Jaume Castro, president de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona i Josep Masabeu, president del Braval.

Carme Borbonés va dir que no som un servei social més del territori perquè compartim amb els altres l'amor de Déu, i va indicar que hi ha hagut un gran augment del voluntariat durant els últims anys, especialment amb l'ajuda dels veïns i les famílies de les persones necessitades.

Per la seva banda, el president de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona, Jaume Castro, va indicar que la vida lluny dels pobres no és garantia de felicitat i ha explicat que el voluntariat és un servei gratuït on veritablement vius la joia de donar.

Finalment, el president del Braval, Josep Masabeu, va apuntar que hi ha molta més gent generosa del que pensem però ha lamentat que això no té visibilitat en els mitjans, i ha exposat que un voluntari, pel fet de ser una persona que es dedica als altres ja està en l'avantsala de la trobada amb Déu.

Les jornades van ser presidides pel Cardenal Lluís Martínez Sistac, arquebisbe de Barcelona, el Dr. Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el Dr. Antoni Pujals, vicari de la Prelatura de l'Opus Dei a Catalunya i el Dr. Albert Ribot, director del Centre Sacerdotal Rosselló.

*         *          *

* Eugène Delacroix (1798-1863). Aquesta pintura la va fer el 1849. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del sXIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Es va convertir en la figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per "renovar" la pintura. 

** Vincent Van Gogh (1853-1890). Va pintar aquest quadre el 1890, el mateix any de la seva mort, després d’una nova i forta crisi espiritual i nerviosa que el va fer ingresar al sanatori de Saint-Rémy. Aquesta còpia de Delacroix, “traduïda” al seu llenguatge pictòric modern, n’és una mostra de gran bellesa on els tons intensos blaus i vermells de Delacroix els disposa amb matisos més neutres, torrats, barrejant una graduació d’intervals, entre calor i fred, foscor i claredat.