divendres, 21 de desembre del 2012

nadal

Nativitat - Galleria Nazionale di Arte Moderna - Roma
Fa uns dies vaig veure el final de la pel·lícula Els deu manaments, de Cecil B. DeMille. Feia temps que no la veia. Un film èpic-bíblic de 1956, un mite del cinema, un oscar als efectes especials, amb la famosa escena de Moisès (Charlton Heston) obrint el pas del mar Roig. Quan el faraó Ramsés (Yul Brynner) torna al palau després de la desfeta del seu exèrcit, sepultat sota les aigües del mar, i la seva esposa i reina Nefertari (Anne Baxter) l’increpa per no haver sabut desfer-se de Moisès, Ramsés li contesta amb aquella frase lapidària: el déu de Moisès, és Déu!
Per Nadal val la pena que –en l’ambient de l’Any de la fe promogut per Benet XVI– recordem aquest «desig de Déu» inscrit en el cor de l'home i que només en Déu podrem trobar la veritat i la felicitat que busquem sense parar. Aquest «desig» no ha desaparegut del tot i continua traient el cap, de moltes maneres, al cor de l'home.

Aquesta afirmació podria semblar una provocació en l'àmbit de la cultura occidental secularitzada ja que molts contemporanis objecten que no s’adverteix de cap manera un desig tal de Déu; en realitat Ell ja no és l'esperat, el desitjat, sinó més aviat una realitat que deixa indiferent, davant la qual no s'ha de fer ni tan sols l'esforç de pronunciar-se.
El desig humà tendeix a aconseguir determinats béns concrets, però es troba davant un gran interrogant: ¿què és, de veritat, "el" bé, això que és diferent de mi mateix, que jo no puc construir, però que he de reconèixer i que em pot sadollar de veritat? L'home coneix bé allò que no el sacia, però no pot imaginar o definir què li faria experimentar la nostàlgia de felicitat que porta al cor.
Hi ha satisfaccions que deixen un rastre positiu, pacifiquen l'ànima, ens fan més actius i generosos… D'altres, després de la llum inicial, deceben les expectatives que havien suscitat i deixen al seu pas amargor, insatisfacció, sensació de buit. Cal assaborir les alegries veritables per tal lluitar contra la banalització i l'aplanament de la vida actual.
Com deia un amic meu, avui el jovent ja s’aixeca cansat. I la nostra societat també està cansada… de pensar. És que pensar és molt complicat. Si penso, no puc fer qualsevol cosa, no puc: anar a viure amb una noia sense casar-me, casar-me sense voler tenir fills, divorciar-me, dir amén a qualsevol plantejament per tal de no discutir o manifestar el meu punt de vista (no políticament correcte)… Com l’altre dia en una tertúlia frívola d’aquestes que surten cada dia per la tele, una noia de les que hi participava, comentant el twitter del Sant Pare va dir: no me’l penso pas ni mirar, que si no he de desmuntar tot el que tinc muntat a casa. Efectivament, si un pensa ha de desmuntar unes coses i muntar-ne unes altres, perquè si no, en comptes de viure com penso, acabo pensant com visc. 
Per això és millor no pensar. Però si penso… he de respondre a les qüestions plantejades abans sobre el bé. Els ulls reconeixen els objectes quan la llum els il·lumina. D'aquí que aquesta és la llum que hem de cercar per assolir el bé i arribar a la fe. Però, ¿què és la fe? ¿Té sentit la fe en un món on ciència i tècnica han obert horitzons fins fa poc impensables? ¿Què significa creure avui? Ens cal una renovada educació en la fe, un coneixement de les seves veritats, dels esdeveniments de la salvació.
Progrés i benestar mostren avui també les seves ombres: l'home no sembla que sigui ni més lliure ni més humà, persisteixen moltes formes d’explotació i cert tipus de cultura ens ha educat en creure només en allò que es veu i es toca amb les pròpies mans. Per això un acaba per creure en qualsevol cosa. I tornen a aparèixer aquelles preguntes fonamentals: ¿quin sentit té viure?, ¿hi ha un futur per a l'home?, ¿en quina direcció he d’actuar per aconseguir un resultat bo i feliç de la vida?, ¿què hi ha darrera el llindar de la mort? Necessitem amor, esperança, un fonament segur, un terreny sòlid que ens ajudi a viure enmig de les crisis, les dificultats, les obscuritats i els problemes quotidians.
La fe ens dóna tot això: aquest confiat lliurar-se a Déu em dóna una certesa diferent, però no menys sòlida, que la que m'arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l'home sobre Déu, és un acte amb el qual em confio lliurement a un Déu que és Pare i m'estima, que neix a Betlem, que m’ha mostrat el seu rostre i s'ha fet proper a cadascun de nosaltres.
La fe és un do de la gràcia de Déu, però és també un acte autèntic i profundament lliure i humà. La fe no és contrària ni a la llibertat ni a la intel·ligència: les implica i exalça. La fe és un sortir d'un mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar en l'acció de Déu i aconseguir la veritable llibertat, la identitat humana, l’alegria del cor, la pau amb tots. La fe és fiar-se del projecte providencial de Déu sobre la història. La fe és un assentiment amb el qual la nostra ment i el nostre cor diuen «» a Déu, confessant que Jesús és el Senyor; i així aquest «» ens transforma la vida, ens la fa nova, rica d'alegria i esperança, ens obre el camí cap a la plenitud.
En aquest Any de la fe que ha convocat el sant Pare fóra bo que cada u de nosaltres pensem com el podem viure par tal que creixi la nostra fe en el Déu veritable i arribem a estimar els demés sense mesura.

Bon Nadal!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada