dijous, 19 de febrer de 2015

charlie hebdo: llibertat d'expressió ll

Els inferns continuen oberts. Publico el següent escrit després dels recents atemptats a Copenhague –un amb 40 bales disparades a la finestra del Cafe Krudttønden, al cèntric barri d’Østerbro, amb el resultat de tres ferits i un mort, i un segon a la sinagoga, amb dos ferits i un mort i els assassinats dels cristians coptes.
La trobada al Cafe Krudttønden era per dissertar sobre Art, blasfèmia i llibertat d’expressió. Un dels participants era Lars Vilks, dibuixant suec que va publicar les desgraciades caricatures sobre Mahoma al diari Jyllands-Posten, que està amenaçat de mort per Al Qaeda vagi on vagi, i contra qui anava dirigit l’atac. Ell mateix es queixa que gairebé no el conviden ni a assistir ni a donar conferències. Un altre era François Zimeray, embaixador francès a Copenhague, que havia de parlar sobre l’atemptat a Charlie Hebdo. Una altra, Ina Sevchenko, líder de les Femen
*          *          *

Deixant molt clar que tota vida humana és sagrada –tan la dels assassinats com les dels assassins i que ningú té dret a silenciar-la faig algunes consideracions entorn a allò que deien els dibuixants de la revista, allò que ha dit una part de la premsa, allò que diu la gent del carrer… i també sobre la tan esbombada llibertat d’expressió i el dret a l’insult que sembla que té una “minoria correcta” per sobre dels altres ciutadans.

Frases entorn els fets
Stéphan Charbonier (Charb), director de la revista.
“No tinc ni fills ni els vull, ni esposa, ni cotxe, ni crèdit… Prefereixo morir dempeus que viure agenollat”.
Jeannette Bougrab, companya del director Charb. Filla de pares argelins, col·laboradors dels francesos i emigrats per no ser represaliats, secretària d’Estat per la Joventut amb Fillon, primer ministre de Sarkozy.
“Que l’enterrin al Panteó, com un pare de la pàtria, el van matar per defensar la laïcitat, l’esperit volterià, rebent acusacions per tots costats sense que ningú el defensés. Era un resistent. Estava preparat per morir per les seves idees, han matat lo més preciós d’aquest país”.
Philipe Val, antic director de CH.
"Era gent valenta, noble, mai va fer mal a ningú".
Una vinyeta a la revista.
Es veu una mà amb un llapis que dibuixa un fusell. A sota aquest a frase: “Llapis carregat de pau”.
Renald Luzier (Luz), diduixant de CH; en l'última revista.
Titlla d’"imbècils" els que no estan d'acord amb el seu estil editorial: "Lluitem contra la imbecil·litat, no per la unió nacional".
Farhad Khosrokhavar, sociòleg franco-iranià.
"Se li podria haver retret a CH haver estat massa excessiu, però ningú ho dirà ara".
Henri Roussel, un dels fundadors de CH, de 80 anys i que ara treballa a Le Nouvel Observateur.

Critica l'escalada de provocació en la qual havia entrat el setmanari. "El 2011 les oficines del Charlie Hebdo van ser incendiades per uns encaputxats, per publicar una portada que es burlava de Mahoma i de la llei islàmica. No ho hauria d'haver fet. Però Charb ho va fer de nou un any més tard, al setembre de 2012. Ara Charb 'ha arrossegat' el seu equip a la mort per 'exagerar' les caricatures ".
Richard Malka, advocat de CH.
Es va queixar als propietaris de Le Nouvel Observateur per haver publicat l'article de Russel quan Charb ni tan sols havia estat enterrat.
Matthieu Croissandeau, editor de Le Nouvel Observateur.
Va justificar així la publicació de l'article: "Vam rebre aquest text i, després d'un debat, vaig decidir publicar-lo en un especial sobre la llibertat d'expressió. M'hauria semblat preocupant censurar la seva veu, fins i tot si és discordant. Sobretot, perquè és la veu d'un dels pioners de CH".
Dean Baquet, editor del New York Times.

Després d'un debat a la redacció, van decidir no publicar les provocatives vinyetes de Charlie Hebdo com a gest de solidaritat: "La decisió respon a un criteri del diari: Hi ha una frontera entre l'insult gratuït i la sàtira. La majoria d'aquestes vinyetes són insults gratuïts".
Martin Baron, del Washington Post.

Justifica que el diari no publica material que sigui "deliberada o innecessàriament ofensiu per a membres de grups religiosos i aquestes vinyetes ho són".
Glenn Greenwald, advocat constitucionalista i columnista.
"¿Quan s'ha vist que per defensar el dret a la llibertat d'expressió d'algú calgui publicar i abraçar les seves idees? ¿S'aplica això en tots els casos?".
Associated Press, CNN
Aquestes dues agències i altres agències informatives han mantingut el mateix criteri en les seves pàgines i no han reproduït les vinyetes de CH.

Brendan O'Neill, director de Spiked.
Està impulsant una campanya contra les modernes amenaces a la llibertat d'expressió. Si la frase "aquest llenguatge ofèn els meus sentiments" la pronuncia la "minoria correcta" pots fer callar les veus que no t'agraden. Fa uns dies recordava casos recents en un article a The Wall Street Journal: "S'anul·la una exposició qualificada de 'ofensiva' per un autoanomenat portaveu de les comunitats negres... Feministes ofeses obliguen a una tv a abandonar un xou que consideraven sexista... Pastor suec condemnat a presó per qualificar l'homosexualitat com un tumor... Un grup d'estudiants clausuren un debat sobre l'avortament... Es dicten lleis per combatre l'homofòbia en contra de l'heterosexualitat... Investigador acusat per dubtar que als fills de parelles del mateix sexe els vagi tan bé com als del pare i la mare... Pastisser davant els tribunals per no posar en un pastís un lema a favor del matrimoni gai... Universitaris qualificats de 'negacionistes' per discutir la magnitud del canvi climàtic..."
"Cap d'aquests silenciadors va fer alguna cosa ni remotament comparable a la barbaritat comesa a París, però tots contribueixen a crear un nou clima d'intolerància, una extensa cultura del menyspreu per qualsevol que ofengui o que atropelli les 'noves ortodòxies'."
Gent del carrer
"Els meus fills van aprendre a llegir amb CH".
"Jo mai havia comprat la revista, però sóc aquí per la llibertat".
Premsa de Turquia
Van sortir titulars com: "Atac a la revista que ha provocat als musulmans, que ha insultat al nostre profeta".
Nombrosos comentaris de lectors van elogiar l'atemptat: "Esperem que continuïn matant els infidels".
Els musulmans de França
"Els musulmans francesos estem horroritzats. França hauria de treballar colze amb colze amb els musulmans que viuen a França, reconeixent-los com a ciutadans de ple dret, sense buscar bocs expiatoris per explicar la crisi moral".
"Les velles generacions mai vam tenir problemes. Són els nostres joves els que tenen problemes per culpa dels líders polítics i dels mitjans de comunicació, que només parlen de les banlieues i dels fills de la immigració com una cosa negativa, com una font de problemes. El país dels seus pares no els pertany i el seu país d'acollida els rebutja. Acumulen ràbia i ràbia i al final, un dia, ho expulsen tot amb violència ".
"Els joves d'avui no saben res del veritable islam, són ignorants, 'malalts mentals', embruten l'islam per als seus propis fins".
"Molts barris populars de les banlieues van a la deriva, abandonats per les institucions i oscil·len entre la violència, l'agitació i la delinqüència organitzada entorn de la droga. L'únic que els dóna sentit és la religió, l'Islam ".
"Si els musulmans no fem un rebuig frontal i públic contra aquesta ideologia, que ningú aprova, se'ns tracta com a sospitosos de complicitat, només pel fet de ser musulmans. Això ens fa tornar extremistes".
La Llibertat d'Expressió

Jean-Marc Ayrault, primer ministre francès, ha recordat que "la llibertat d'expressió constitueix un dels principis fonamentals de la República". En aquests dies han aparegut frases per a tots els gustos. Les dels que sostenen que l'atemptat que ens ocupa "forma part d'un pla orquestrat per acabar, mitjançant el terror, amb la llibertat: la de dir el que es pensa, la de dessacralitzar, la de pensar diferent". La dels que sostenen que "la llibertat d'expressió no ha de cedir davant les amenaces ni les violències: "cap tipus de terrorisme es podrà imposar sobre el dret de les persones a expressar lliurement les seves idees". Les dels que defensen que "la defensa de la llibertat d'expressió implica també el dret a criticar el que altres publiquen".

La llibertat d'expressió ha de tenir uns límits, la qüestió és quins. ¿El Codi Penal? Mal assumpte quan la nostra societat basa les seves relacions, la seva humanitat, en aquest Codi. Això no és buscar el bé, sinó jugar deliberadament amb la transgressió dels seus límits. ¿On són, doncs, els límits a la llibertat d'expressió? I, encara que la resposta és clara: "on comença la llibertat dels altres", sembla que apuntar contra la fe dels creients no forma part d'una cosa tan senzilla d'entendre com això.

¿S'ha d'instaurar la censura, o l'autocensura, en una societat lliure i democràtica? ¿Cal fer-ho? ¿No és història passada la censura? ¿Què diuen els clàssics? Sòcrates:   "Si el que vols dir no és cert, ni bo, ni útil, ¿per què dir-ho?". Juvenal, en una de les seves Sàtires escriu: "La censura dóna ales als corbs i persegueix els coloms". Voltaire, a la França de la morarquia absoluta: "No estic pas d'acord amb el què dieu; però estic disposat a barellar-me fins la mort per tal que tingueu el dret a dir-ho". I  també: "La civilització no suprimeix la barbàrie, senzillament la perfecciona". Sembla mentida que Voltaire esdevingui profeta. 

El mateix dia que Europa –Soc Charlie– és mobilitzava contra a els atemptats de París, cap país europeu va aixecar la veu contra la massacre de dues mil persones, en una setmana, a Baga, Nigèria, per part del grup islamista Boko Haram. Ni el mateix president de Nigèria, Goodluck Jonathan, va parlar del tema, però sí que ho havia fet el dia abans pels fets de París. Cap reacció internacional, cap seguiment al Soc Bara a les xarxes socials, cap moviment de solidaritat. Com tampoc es va difondre massa la mort, l'endemà, també a Nigèria, d'una vintena de persones provocada per la autoimmolació d'una nena de 10 anys, que tothom dubta que sabés que portava una bomba.

Els "experts" diuen que la diferent reacció als banys de sang de París i Nigèria s'inscriu en un contexte més ampli: "l'atac de París anava contra les llibertats fonamentals... un atac existencial contra tota Europa", mentre que "a Nigèria el mateix atac islamista es presenta com una continua història de violència entre comunitats africanes". A París "hi va haver una pantalla gegant que ho mostrava a tot el món, mentre que a Nigèria no saps exactament què passa".
Sí se sap què passa. Senzillament passa que a França tenen un PIB pc de 41.000$ i a Nigèria tenen un PIB pc 2$. La "cultura del descarte" i la "globalización de la indiferencia" del papa Francesc.

¿Podem continuar aixecant cartells dient Je suis Charlie?

1 comentari:

  1. Molt bó també aquest article, Ramon, especialment documentat. No deixa marge al dubte: la cultura del descart i de la indiferència, de què parla el papa Francesc!!

    ResponSuprimeix