dimarts, 25 d’agost de 2020

la mare de déu dormida

Mosaic de l'església de Sant Salvador a Chora, Istanbul
Cada 15 d'agost l'Església celebra la festa de l'Assumpció de Maria, un misteri de fe que ha inspirat una iconografia artística única sobre la dormició, el trànsit i l'ascensió corporal de la Mare de Déu. És tant important que fins i tot té vuitada: el 22 se celebra la festa de Santa Maria Reina.
És una festa molt antiga i està molt arrelada, però no es troba directament en les Sagrades Escriptures. Però un fet és evident: des del principi, gairebé seguint un raonament no només de fe, sinó també deductiu i lògic, mai no s'ha qüestionat la incorruptibilitat del cos de la Mare de Déu.
En canvi, els Evangelis apòcrifs, difonen relats amplis i detallats sobre la mort de la mare de el Senyor, del seu enterrament i del trasllat del seu cos. La Llegenda aurea, sobre aquest tema és el llibre de Jacopo da Varazze, que ha inspirat substancialment la iconografia cristiana medieval.
Aquest darrer moment s'anomena Koimesis en grec i Dormitio, i després Transitus, en llatí, és a dir "dormició", "trànsit" i després "l'assumpció" perquè un destí mortal no seria acceptable per a ella. Els primers indicis es remunten a el segle iv, quan Sant Epifani de Salamina explica el silenci de l'Escriptura com una voluntat precisa de Déu.
Els pelegrinatges als llocs considerats com de la mort i després l'enterrament de la Mare de Déu −especialment a la basílica de Getsemaní, anomenada la Tomba de Maria Santíssima Mare de Jesús− i els innombrables textos i imatges inspirats per aquests esdeveniments a la vida de Maria testimonien la importància del seu culte des de fa molt temps i destaquen la seva devoció de manera molt intensa.
Imatges de la Dormició
La figura de Maria és la imatge més representada en tota la història, i no només en els cercles cristians. Com totes les variants que li concerneixen, la iconografia de la seva mort i assumpció, descrita de diverses maneres, gaudeix d'àmplia difusió, una de les quals, d'origen oriental, representa el moment de la Dormició de Maria.

L'exemple més antic data del segle vi, prové de l'antiga Escitòpolis (avui Beit She'an, a Israel) i està estampat en una peça de terracota molt malmesa però és un objecte de devoció, on Maria és representada ajaguda i envoltada pels apòstols.
L'Animula, la "petita ànima" de Maria

Hi ha una taula d'ivori del segle x al Museu Metropolità de Nova York, on a més dels apòstols als costats i dos àngels descendint des de dalt, Jesús apareix just al centre de la icona mentre aixeca un nadó en bolquers: és l'Animula, l'ànima de Maria.
La imatge d'una criatura tendra, una nena "acabada de néixer", als braços de Crist que apareix en moltes d'aquestes representacions no té un significat simplement convencional. És l'Animula −"l'ànima de Maria", portada en braços pel seu fill Jesús.
Orient defensà, des dels inicis, que fou l’ànima de Maria la que pujà a la Glòria mentre que a Occident triomfà de manera més contundent a partir del segle xiila idea que, a més de l’ànima, ascendí també el cos.

Les animulae Mariae, van arrelar en les zones d'Orient, com es poden veu en els mosaics del segle xvi a l'església bizantina de Sant Salvador a Chora, a Istanbul, on Jesús està tancat a la vesica piscis o ametlla, l'antic símbol de múltiples significats sagrats. Aquesta figuració apareix més tard, a Itàlia, des del sud, a la zona de Salento, fins a Venècia.

Mosaic a Santa Maria Maggiore
Aquestes imatges estan difoses a tot arreu i han acabat reproduïdes en grans parets decorades amb mosaics, com en les basíliques romanes de Santa Maria la Major i Santa Maria al Trastevere o en pintures murals, com en la petita església bizantina Cattolica de Stilo o en l'església de Santa Maria in Grotta de Rongolise. Els estils, les convencions pictòriques, la plasticitat i les perspectives han anat canviant amb el temps, però l'esquema és bastant similar.

Aquesta tendresa del Fill cap a la Mare, "acabada de néixer", fan entenedors els versos del Dant en el cant xxxiii del Paradís: Verge Mare, filla del teu fill.

Imatges de la Dormició a Mallorca
Mare de Déu Dormida de la Seu

Aquesta devoció a la Mare de Deu Dormida està estesa per la Mediterrània. A l'illa de Mallorca hi ha molta devoció. Aquí cada poble guarda, a la seva parròquia, una imatge de la Dormició i el dia 15 d'agost l'engalana i la posa en un llit o tabernacle a la veneració dels fidels. A les ciutats més grans, com Palma, cada església té la seva.

La pietat popular del segle xvi inicia a Mallorca uns grups escultòrics de notable grandària amb la imatge jacent de la Verge dormida, amb una obliqüitat del cap (amb un coixí de roba a sota que li aguanta) com a grafia de la dormició, les mans en actitud orant i els peus nus. Aquesta imatge està abillada amb un hàbit daurat i estofat, cenyida amb un cíngol i coberta amb un mantell que va des del cap fins els peus. Al cap porta una corona estrellada.
Mare de Déu Dormida de Santa Eulàlia
El conjunt escènic del muntatge es situa al bell mig de la nau i es complementa per cadafals esglaonats, un túmul funerari custodiat per àngels, canelobres, alfabregueres o bellveures i un coronament en forma de pal·li o baldaquí per accentual el trànsit gloriós.

La peça més preuada de Mallorca és la Mare de Déu Dormida de la Seu, primera obra conservada de la que es té notícia i referent de les posteriors que segueixen el seu model formal durant els pròxims cinc-cents anys. N'hi ha tres més que són de l'època i que tenen unes dimensions i característiques semblants: són la procedent de l'antic convent de Sant Domingo, i que avui es troba a l´església parroquial de  Binissalem, la de l'església de Santa Eulàlia i la de l'església del Sant Esperit.

La darrera a exposar-se ha estat enguany la de l'església de Sant Nicolau que s'ha mostrat al públic després de cinc mesos de restauració.

Mare de Déu Dormida de Sant Nicolau

Mare de Déu Dormida de S'Arracó

Mare de Déu Dormida d'Inca




Cap comentari:

Publica un comentari