noruega

Klika amb el botó dret 
per sentir L’última primavera

Per motius familiars he hagut de viatjar a Oslo, la capital de Noruega. És un dels països escandinaus que mai saps ben bé per on cauen. Cap al nord d’Europa, però has de recordar les classes de geografia de l’Institut per situar el país al lloc on li toca. Quan algú et parla d’aquests països tothom ho fa des de la seva experiència i mai ningú no coïncideix en els mateixos aspectes.

De Suècia no en sabem gran cosa. De Noruega… tampoc. I de Finlàndia, gairebé res. D’Islàndia només recordem que té un volcà amb un nom impronunciable de setze lletres: Eyjafjallajökull. Et sonen noms de músics, literats, artistes… però no saps ben bé a quin país situar-los.

Després d’aquest primer viatge estic un xic més ubicat. He xafat la terra dels víkings, he après el color gris de Noruega, el fred de Noruega (mínima -21, màxima -17), la llum de Noruega, les ombres allargasades de Noruega, la poca claror de Noruega, el no entendre res de res de la parla noruega… En aquets països t’has d’entendre en anglès, la segona llengua que aprenen a l’escola i que dominen tan bé com el norueg.

A Oslo, la capital, passa, elevat a l’enèssima potència, allò que Noel Clarasó conta, si no recordo malament, a La gran aventura de un hombre pequeño on el protagonista, en una barra de bar de Londres, després d'escoltar per dues vegades com la gent demana: –¡Wisky!, ell també, amb el mateix accent, s'atreveix a demanar: –¡Wisky! Veient que ningú no li fa cas ho repeteix: –¡Wisky! El cambrer se’l mirà de reüll i li va indicar una porta on hi havia un lletrero que deia "lavatory". El personatge queda sorprès de què a ell no l'interpretin correctament i als l’altres els serveixi a la primera, si ho han pronunciat els dos igual! Doncs no, tu no ho pronuncies igual.

D’ençà que he tornat m’he dedicat a escoltar els “homes del temps” de tots els canals televisius i penso que tampoc tenen ben ubicats aquests països. Quan estan explicant-nos l’evolució del temps a nivell europeu, després de mostrar-nos l’anticicló que hi ha per la Mediterrània, diuen: “I s’acosta una borrasca que els darrers dies ha afectat al nord d’Europa…” (en aquest moment miro el mapa intentant veure i endevinar els paísos que hi ha sota els núvols i a veure com ha afectat a Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Islàndia… però el metereòleg continua dient:) ”…a països com Polònia, Alemanya, Holanda i el Regne Unit”. Això és el nord d’Europa! Resulta que els països escandinaus ja és el Pol Nord! El Nord d’Europa s’acaba al Bàltic, més enllà només hi ha el fred, la gelera, els fiords, els icebergs, els víkings, els trols…

Degut a la seva latitud des del mes de maig fins el juliol hi ha 20 hores amb llum de sol, i de novembre a febrer  poques hores amb llum de sol. Si ens traslladem a les zones de l’Àrtic el sol o no es pon o no acaba de sortir. Diuen que qui hi va, la principal dificultat d’adaptació és per la llum. Penseu que en algunes èpoques de l’any a les 12 del migdia ja hi ha una claror com a les sis de la tarda de l’hivern d’aquí. Els horaris també són correguts: treballes des de les 7-8 fins les 4-5 de la tarda. Esmorzes d’hora, es dina (lo de dinar és un dir, a vegades és un brunch) a les 11:30 i es pot sopar a les 6 de la tarda. Les hores que queden fins anar a descansar s’han d’omplir amb una activitat  determinada, si no la tarda és inacabable.

Sortida de la lluna

Aquests països tenen una gran barreja de cultures. Una tarda, a Oslo, vam tenir una trobada amb amics i coneguts. Les nacionalitats eren: una catalana, un hindú, una valenciana, un matrimoni polac, una pamplonica, un noruec, una catalana casada amb un noruec, una russa (afincada a Islàndia i que treballa a Oslo), un venezolà… Babel!

L’arribada a Noruega no és gens fàcil per una persona que s’hi vol instal·lar. A més de la dificultat idiomàtica, insalvable durant bastant de temps i fins que no arrenques amb l’anglès, l’aventura més gran és la recerca de pis. Ni un lletrero, ni una agència… tot en dues pàgines d’internet i en corones noruegues. I un dineral! Però Noruega t’enamora.

La seva geografia és  d’allò més curiós: 2500km de sud a nord que si els fas en cotxe tardes 32 hores. El lloc més estret té uns 125km. Té una costa escarpada pels fiords, un miler d’illes i és el país del món amb més zona costanera.

Els dos corbs Hugin i Munin
sobre les espatlles del déu Odín     

La seva història està plena d’agredolços. Sembla ser que hi ha dades d’habitants des del 10000aC a la part nord i des del 5000aC al sud. Van tenir contactes amb la Gal·lia romana i amb els pobles germànics que introduïren l’alfabet i una nova religió amb els déus Thor i Odin i hi van fer assentaments fins el segle VIII dC. El 870 s’unifiquen aquests assentaments de petits regnes i neix el primer regne de Noruega, a la part meridional i costanera.

Aquí comença l’hera dels víkings (el que fa expedicions?): expansió i migració cap a Groenlàndia, Islàndia, illes Fèroe, Gran Bretanya i Irlanda. El segle X hi entra el cristianisme amb la predicació d’Olaf Haraldsson (sant Olaf). El segle XIV s’uneixen Noruega i Suècia i més tard s’hi suma Dinamarca. El sXVI Suècia es separa i Noruega i Dinamarca segueixen unides fins el sXIX.

En el món de l’art i la cultura també ha deixat la seva empremta. Per tot arreu hi ha els trols (gent de la muntanya?), personatges mítics, antropomòrfics, ogres temibles, salvatges, astuts… amb formes grotesques, com si fossin aborígens amb grans narius i orelles. Música i literatura n’han deixat constància. I un altre element curiós són els corbs. La població que aquí tenim de coloms allà la tenen de corbs: n’hi ha per tot arreu i no són negres, són grisos.

*       *       *

PERSONATGES NORUECS

Henrik Ibsen (Skien 1828 - Christiania (Oslo) 1906) va ser un gran dramaturg, pare de la dramaturgia moderna. Va començar dirigint un teatre a Christiania i després va anar a Roma i Munich per millorar la seva formació. La seva producció va passar per tres etapes: una romàntica, Peer Gynt, un somniador sense conviccions que ho deixa tot a la fantasia, caricatura del geni noruec, i Brand; una segona de crítica social, Casa de nines i Un enemic del poble; i una tercera simbolista i metafòrica, L’ànec salvatge i La dama del mar.

Bjørnstjerne Bjørnson (Kvikne 1832 - Paris 1910) va ser un escriptor preocupat per la llengua noruega i defensor d'utilitzar el nynorsk com a llengua oficial de Noruega. S'inicia com a periodista fent crítica literària. Dintre de les seves obres cal destacar Synnove Solbakken i Arne que tracten de la vida camperola. És l’autor de la lletra de l’himne nacional noruec: Sí, vam estimar aquesta terrra. Membre del Comité Nobel que va crear els premis, l’any 1903 li va ser concedit el Nobel de Literatura.

Edvard Grieg (Bergen 1843 - 1907) és el músic més important del sXIX. Nascut i enterrat a la ciutat de Bergen, a la seva finca de Troldhaugen (la muntanya del trol) va ser compositor i pianista. Va a Dinamarca per millorar la seva formació i escriu peces sobre trols, La marxa dels trols, la partitura de Peer Gynt sobre l’obra d’Ibsen, i el poema simfònic L’última primavera, una melodia elegíaca. Fou el director musical de l'orquestra Filharmònica de Bergen.

Edward Munch (Løten 1863 - Ekely 1944) és el pintor noruec més important de tots els temps. Va tenir una infància molt difícil, de la que en va sorgir una personalitat conflictiva i una mica desequilibrada, que ell mateix considerava la base del seu geni. Els temes més freqüents en la seva obra són els relacionats amb els sentiments i les tragèdies humanes, com la solitud, l’angoixa, la mort… Comença com impressionista però deixa aquest estil i es converteix en el pare de l’expressionisme. El crit, El petó, La nena malalta…

Gustav Vigeland (Mandal 1869 - Oslo 1943) se’l considera l’escultor nacional noruec. Fill de família d’artesans comença a treballar la fusta. Viatja a Paris on coneix Rodin i a Itàlia on es familiartiza amb l’art antic i del renaixement. A la tornada comença a treballar sobre els temes que dominaran la seva producció artística: la vida quotidiana, la mort, l’home, la dona, la família… La seva fama es deu a les dues-centes escultures monumentals que hi ha a Oslo a l’interior del Frognerparken, conegut com el Vigelandsparken.

Escultura del tigre a la plaça
de l'estació d'Oslo

Munch - Dibuix d'un tigre 

Vigeland - Avi i nét 

Munch - El crit

bon Nadal!

Naixement - Paolo Schiavo, pseudònim de Paolo di Stefano Badaloni
 (Florència 1397 – Pisa 1478)
Detall d’un Frontal florentí (1466) brodat en or sobre vellut de seda de dos nivells, amb fons de tela d’or i aplicacions d’or filat, fet  sobre l’original de la pintura de Schiavo

Firenze - Palazzo Pitti - Galleria Palatina

Cada Nadal que s'acosta no ens pot deixar indiferents. Ens ha de mobilitzar. Ens ha de treure de la nostra comoditat. En paraules del Papa Francesc:  

El Verb no s'ha encarnat en un món ideal, sinó que ha volgut compartir les nostres alegries i sofriments, i demostrar així que Déu s'ha posat de part dels homes, amb el seu amor real i concret. I ens «regala» una energia espiritual que ens sosté enmig de les lluites i fatigues de cada dia.

El Nadal ens pot ajudar a pensar dues coses:

• La primera és que, amb el seu naixement, Déu s'abaixa, es fa petit i pobre. Per això, si volem ser com Ell, no podem situar-nos per sobre dels altres, sinó que hem de posar-nos al seu servei, ser solidaris, especialment amb els més febles i marginats, fent-los sentir així la proximitat de Déu mateix.
• La segona: ja que Jesús, en la seva encarnació, s'ha compromès amb els homes fins al punt de fer-se un de nosaltres, el tracte que donem als nostres germans o germanes ho estem donant al mateix Jesús. Recordeu que qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.

Bones festes de Nadal per a tota la humanitat!

persones 2-antoine de saint-exupéry lll-obres 2

Els primers intents literaris d'Antoine de Saint-Exupery daten dels seus anys escolars. Escriu poemes i relats curts. La seva activitat literària no minva mai. La inicia de menut, la continua d’adolescent i no la deixa mai, ni durant els anys de servei militar a Estrasburg ni, més tard, a Casablanca, a l’Argentina o durant la Guerra. La seva darrera carta, a la seva mare, és de pocs dies abans de morir. 

POEMES

Saint-Exupéry ben aviat descobreix el divertit pel joc de la rima, i ja des de petit construeix petits poemes maldestres que reflecteixen la seva capacitat per manipular el llenguatge. És una manera que també li va bé per tal d’expressar els seus sentiments a les noies amb les que es troba.

Baptisme de l’aire. Durant les vacances de l’estiu de 1912 –només tenia dotze anys– quan encara li durava l'extraordinària emoció del seu primer vol va compondre aquest primer poema.

L’Écho de Troisième. El 1913 ell i alguns dels seus companys inicien un diari, com els de l’època, amb dibuixos i caricatures, en el qual ell es compromet a fer l’editorial i una pàgina de poesia.

L'Odissea d'un barret de copa. Als 14 anys, va tenir el seu primer guardó literari. Per un treball de llengua francesa va escriure aquesta història fantàstica on tracta de com un barret de copa, després d'experimentar la glòria parisienne acaba al cap d'un rei negre.

El Paraigües. Ja adolescent, va escriure aquest llibret per a una opereta, amb l'esperança que el seu professor de piano li composés la partitura (cosa que no va passar).

Balada del petit despatx. Una vegada va utilitzar les seves qualitats literàries per tal de respondre a un càstig mentre es preparava per les proves de l’escola Naval. Ell i un seu company tenien una aula per a ells sols, mentre que els altres estudiants en tenien una per a tots. Degut al desordre que regnava a l’aula els van fer fora. Saint-Exupéry escriu a la pissarra, en termes juganers, una balada que acaba amb una quarteta. Davant aquesta mostra literària van recuperar l’aula.

L’Adéu. Als 19 anys compon, amb aquest títol, cinc poemes en un quadern. A la primera pàgina hi va fer un autoretrat i va transcriure uns versos de dos poetes francesos. Cada pàgina-poema està composada amb molta cura i decorada amb dibuixos en tinta xina.

CARTES

Els signes d'una incipient vocació literària d'Antoine de Saint-Exupéry es manifesten en les seves cartes que ja escriu de menut. Amic lleial, Saint-Exupéry manté relacions amb els seus amics d'escola, amb la seva mare i amb noies com Renée de Saussine (Rinette). Les seves cartes són sovint il·lustrades amb petits dibuixos. Aquesta correspondència ens permet, entre línies, assistir als grans esdeveniments que van marcar la primera meitat del segle XX i seguir la història de la literatura i de l'aviació. Entre dues línies que parlen de la vida quotidiana, enmig del relat d'un esdeveniment trivial, apareixen descripcions sorprenents, reflexions morals profundes, comentaris sobre autors de teatre o poesia, retrats descrits en poques paraules i amb una sorprenent precisió.

On queda palès això és en les cartes a Rinette on -barrejades entre subtils declaracions i constants retrets per la vida frívola que porta- intenta seduir-la amb comentaris literaris com: no es crea un ens viu atribuint-li qualitats i defectes i fent que d’això neixi la novel·la, sinó expressant les impressions vivides, o bé amb frases com: m’emporto Nietzsche a sota el braç…, o …tens una mica de barreja d’Offenbach, o bé quan cita Einstein, Pirandello, Ibsen, Dostoievsky, Goethe…

Cartes a la seva mare. De nen va començar una relació epistolar regular amb la seva mare i els seus amics. Les relacions amb la seva mare, la comtessa Marie de Saint-Exupéry, revela l'íntima relació entre un fill i la seva mare, una correspondència planera, que revela la veritable naturalesa d'un home excepcional. La primera carta data de 1910, quan Antoine i el seu germà François són estudiants al col·legi dels jesuïtes. La darrera va ser escrita al juliol de 1944, pocs dies abans de la seva mort

Cartes a una amiga inventada. De 1923 a 1931, Antoine de Saint-Exupery escriure nombroses cartes particularment commovedores a Renée Saussine a qui anomena Rinette. Una afectuosa amistat uneix Antoine a Renée al llarg dels anys. A vegades, quan es toba allunyat d'ella, la telefona, però com que molt poques vegades pot arribar a parlar amb ella, decideix escriure-la. Vint-i-cinc cartes d'Antoine de Saint-Exupery a Renée de Saussine. Feia poc Saint-Ex havia trencat el compromís que tenia amb la seva promesa Louise de Vilmorin. El jove pateix de solitud amorosa després de la ruptura i creu que pot trobar l’afecte que cerca prop de Rinette, però ella gairebé sempre l’ignora. Rinette és per Saint-Ex una confident a la vegada propera i inaccessible.  En una carta de 1926, li diu: Necessito en gran manera una amistat a qui confiar les petites coses que em passen. Algú amb qui compartir. No sé per què et vaig triar a tu. Ets tan estranya (...) Potser m’escric a mi mateix.

Carta a un ostatge. Antoine de Saint-Exupéry va escriure aquesta carta e el 1942 durant el seu exili als Estats Units. Saint-Exupéry s’adreça al seu amic Léon Werth, jueu, que ha quedat "ostatge" a la França ocupada, perseguit al seu propi país del que no en pot sortir. Mitjançant aquesta senyal d'amistat, que envia a l’amic que pateix, el seu text és un homenatge a la Nació Francesa que pateix sota l’ocupació alemanya. És una declaració d’amistat bellíssima que farà que Léon Werth, des del seu llogaret a França, deixi de sentir-se un emigrant per convertir-se en viatger. L'emigrant no té arrels. El viatger, encara que temporalment estigui fora del seu país, sempre resta lligat a ell per tots els seus afectes. 

Cartes a una desconeguda. Escrites el 1943, aquestes cartes-dibuix –la majoria van acompanyades d’un dibuix del personatge d’El Petit príncep– van aparèixer en una subhasta pública el novembre de 2007. Es tracta de diverses cartes d'amor entre Antoine de Saint-Exupéry i una jove infermera francesa, de la Creu Roja, de 23 anys, casada. Es van trobar en un tren a Algèria, quan ell anava d’Oran a Alger per reincorporar-se a l’esquadrilla de reconeixement aeri. Immediatament se n'enamora i es troben amb freqüència durant l'últim any de la seva vida. Antoine de Saint-Exupery va enviar diverses cartes a la jove.  

ARTICLES

Són articles apareguts a la revista Marianne. El 1932 Gaston Gallimard inicia el setmanari literari il·lustrat Marianne, dirigit per André Malraux, que pretén oferir una tribuna d'opinió menys elitista que la Nouvelle Revue Française creada el 1909 per André Gide, Paul Claudel i ell mateix. A la revista, d’orientació esquerrana, hi col·laboren Pierre Mac Orlan, Jean Rostand, Henri Troyat, Marlene Dietrich… Des del primer número hi apareix un article de Saint-Exupéry il·lustrat amb fotografies. Malgrat la seva gran qualitat, la revista té poca vida i Gallimard la ven el 1937. Va desaparèixer el 1940. De 1932 a 1939 van publicar quinze articles de Saint-Exupéry. Els dos primers són un elogi als pilots de la companyia Aeropostal en un moment que hi havia un escàndol político-financer sobre els dirigents de la companyia. Tres articles estan dedicats al seu amic i company aviador Jean Mermoz, la resta són articles sobre l'aviació i les seves aventures a l'Àfrica i a l’Amèrica del Sud.

QUADERNS

Des de 1930, Antoine de Saint-Exupéry prenia notes en una petita llibreta que portava sempre a sobre. Una agenda i cinc quaderns han aparegut durant el període 1935-1940. Saint-Exupéry els utilitzava per escriure allò que li venia al cap en qualsevolmoment, ja fos anant en cotxe o en avió. Saint-Ex utilitzava aquests quaderns -publicats amb el nom de Carnets- per anotar les idees que després pensava desenvolupar. L'únic propòsit era que li servissin com a punt de referència, cosa que explica les moltes repeticions, frases inacabades i formulacions incomprensibles. Les incoherències i frases contradictòries demostren que aquestes línies no reflecteixen les opinions de l'autor, sinó etapes del seu pensament. Ell es fa preguntes per a les que no sempre troba respostes satisfactòries. Sovint, fa ús d'abreviatures, fletxes, dibuixos i símbols matemàtics que tenen significat específic per a ell, però que són molt difícil d’entendre per un altre. En aquestes pàgines-laboratori s’inicïen imatges i idees que permeten comprendre millor el desenvolupament dels textos que Saint-Exupéry deixa com a definitius. Ell mai va considerar la possibilitat de publicar aquests textos ja que els considerava d’ús estrictament personal.

ESCRITS DE LA GUERRA

Escrits de la guerra recull documents i testimonis, dispersos i poc conegut, alguns inèdits, del període 1939-1944. Aquest conjunt de cartes, entrevistes, missatges i locucions radiofòniques aclareixen fortament l'actitud de Saint-Exupery durant aquest període turbulent de la seva vida i el seu destí. El 1939 França va declarar la guerra a Alemanya, i Saint-Ex va ser desmobilitzat i integrat amb gran èxit al grup de reconeixement 2/33 a Orconte (Marne). El 23 maig 1940 fa el memorable vol de reconeixement sobre Arras i ve el desastre i l'armistici. S’en va a l’Àfrica del Nord, on somia  poder continuar en la lluita. El desembre de 1940 es trasllada a Nova York amb l'esperança que els Estats Units entrin a la guerra. Durant l’exili, ell pateix per la divisió dels francesos i l'hostilitat dels "super-patriotes" dels territoris d'ultramar. Torna a França i intenta retornar al grup de 2/33, restaurat en el nord d'Àfrica, però per la seva edat li prohibeixen volar. Es passa mesos en la solitud i el sofriment de les que en són mostra les llargues cartes que escriu des d’aquí. Quan, per fi, l’admeten al seu esquadró, multiplica els viatges de reconeixement al continent ocupat. El darrer va ser el del 31 de juliol 1944, del que mai va tornar.

és una vergonya!

És una vergonya! Amb aquestes paraules va retratar el papa Francesc el fet de la mort, fa uns mesos, de  centenars de migrants prop de l’illa de Lampedusa. I ens va dir: Parlant de pau, parlant de la inhumana crisi econòmica mundial, que és un símptoma greu de la manca de respecte per l'home, no puc deixar de recordar amb gran dolor les nombroses víctimes de l'enèsim i tràgic naufragi succeït avui al mar de Lampedusa. Em surt la paraula vergonya! És una vergonya!

Hi ha moltes coses que són una vergonya i massa vegades el que tots fem –polítics, governants i ciutadans– és mirar capa l’altra banda per tal de no sentir-nos-hi implicats. Aquesta que cita el sant Pare és la més greu i esfereïdora: el mercadeig amb persones i el que encara cap organisme internacional plantegi el tema per trobar solucions per tal d'eradicar l’esclavitud: de la droga, de la prostitució, dels infants, dels migrants…

És una vergonya que els politics només estenyin el cinturon dels altres i al seu hi vagin fent forats nous. En els pressupostos generals de l’estat espanyol hi ha previst un increment del sou dels polítics en un 28,5% per fer front a les eleccions europees mentre van treient pagues extres i rebaixen sous i pensions dels que treballem cada dia.

És una vergonya que els banquers només visquin pel seu negoci, al marge de les situacions compromeses de moltes persones que s’han quedat sense casa però amb el deute de la hipoteca i que les multinacionals esclavitzin persones de països no desenvolupats per fer-les treballar per quatre “duros”.

És una vergonya que en una època amb la crisi que estem passant s’incrementi el nombre de milionaris en 47.000 persones, un 13% més en el període d’un any (estudi de Crédit Suisse).

És una vergonya que un club com el Barça s’aliï amb el règim autocràtic de Qatar (disfressat sota una fundació) per tal que li financiï els projectes esportius quan en aquest país, on només quatre potentats tenen carta de naturalesa, manté la guerra de Síria, esclavitza les persones i les tracta com si fossin gossos (ai!, què dic!, si els gosson els tractem a cos de rei!). Klikeu aquí i veureu el video.

És una vergonya els sous i els privilegis que tenen els polítics arreu del món: ajudes al transport, viatjes gratis en classe vip, dietes diàries, comunicacions gratis al despatx propi i a casa (iPhone, iPad, PC, adsl…), allotjament, no paguen la seguretat soacial… Però centerm-nos a casa nostra. Parlament i govern català, parlament, senat i govern estatal, parlaments i governs de les altres 16 comunitats autònomes, grups parlamentaris, comissions, portaveus, diputacions, un grapat de regidors dels ajuntaments (i segur que em deixo coses). Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000 € (sí, sí, cent quaranta-quatre mil € l’any!, 12.000 € al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000 € anuals dels que s’han de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen.

És una vergonya que el Congres dels Diputats hagi refusat (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec.

És una vergonya que hi hagi la corrupció que hi ha tant a nivell polític i social. I que els bàrbars d’abans no es trobin a l’altra banda de la frontera, sinó que siguin els qui ens governen des de fa temps: una caterva d’ineptes, interessats i egoïstes. I que siguin aquests els qui promouen el macroprostíbul de La Jonquera i els megacasinos de Madrid i Tarragona.

És una vergonya que hi hagi 20 Mlns de persones víctimes d’aquest tràfic i esclavitud: nens, nenes i gent gran obligats a pidolar al carrer, nens i nenes forçats a consumir droga per tal que després en siguin distribuïdors, assassinats dels nens i adolescents que han volgut sortir de l’organització, noies forçades a prostituir-se, gent que ha de fer treballs forçats…

Però hi ha una bona notícia: el papa Francesc –que ha sigut qui ha denunciat aquesta situació– ha convocat les Acadèmies Pontifícies per tal que estudiïn aquest tema i facin propostes per trobar solucions per aquesta nova esclavitud. S’han reunit 80 persones i ja hi ha un llistat de 49 proposicions que servirà per elaborar una declaració que presentaran al sant Pare que vol fer, personalment, propostes concretes per eradicar el tràfic de persones. Mireu les imatges. És una molt bona notícia.