Josep Pla i Casadevall: una vida dedicada a escriure

Josep Pla en un fotograma de l'entrevista A fondo

L’any 1976 Joaquín Soler Serrano en una de les moltes entrevistes que va fer en el programa A fondo, a TV2, en va fer una a Josep Pla que és d’antologia. Dic “és” perquè encara es pot veure a internet.

Per la gent que ja tenim uns anys parlar de Josep Pla no ens estranya, però sí que molta gent jove el pot tenir per desconegut. Alguns títols llegits a l’escola i poca cosa més. No pretenc fer una biografia seva, sinó remarcar alguns trets de la seva personalitat i reproduir algunes afirmacions que fa en l’entrevista sobre persones lligades al món de la literatura i l’art. No vol dir que haguem d’estar d’acord en totes les seves afirmacions, senzillament les reprodueixo aquí per ser de qui són.

Podeu veure l’entrevista aquí: https://vimeo.com/23087462

* * *

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-Llofriu 1981) es llicencia en Dret però no exerceix la carrera i es dedica al periodisme. Habitual de l’Ateneu barcelonès es relaciona amb Eugeni d’Ors, Francesc Pujols i Josep M de Sagarra. Fuig del noucentisme i escriu amb senzillesa, claredat i intel·ligibilitat per a tot el món.

El 1924 s’exilia a París, durant la dictadura de Primo de Rivera, per un article crític sobre el Marroc. Des d’allí viatja com a corresponsal del diari La Publicitat al Regne Unit i a la Unió Soviètica. El 1925 publica el seu primer llibre Coses vistes, un recull de narracions i retrats sobre “coses que he vist”. Èxit de crítica i públic.

El 1927 torna a Espanya i s’incorpora a La Veu de Catalunya. El 1931, el mateix dia de la proclamació de la República, va a Madrid de corresponsal del diari i s’hi queda fins poc abans del juliol de 1936. Torna a fugir i va a Marsella i Roma. El 1938 entra a l’Espanya franquista per Biarritz i el 1939 entra a Barcelona amb les tropes franquistes. Acabada la guerra és subdirector de La Vanguardia.

Josep Pla no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, era un individu pragmàtic que cercava la modernització de l’Estat. Inicialment simpatitza amb la República però acaba desencantat per la “bogeria frenètica i destructora” que es va originar.

Capçalera del n1 de Destino

Desencisat pels aconteixements de la posguerra deixa La Vanguardia i es retira a l’Empordà, a casa seva, al Mas Llofriu. Allí viu un exili interior i comença a col·laborar en la revista Destino, una revista fundada a Burgos l’any 1937 per la intel·lectualitat catalana refugiada a la zona franquista i que ara reneix a Barcelona de la mà de Josep Vergés i Ignasi Agustí.

Josep Pla al Mas Llofriu

A l’Empordà viatja per la seva comarca, parla amb la gent, descobreix el paisatge, els pobles, la mar… i llegeix, i escriu, i torna a viatjar elaborant reportatges per cada un dels llocs que passa: França, Itàlia, Israel, Amèrica del sud, New York, Cuba, la Unió Soviètica, l’Orient Mitjà…

L’obra de Josep Pla abarca totes tes temàtiques: narrativa, dietaris, assaigs, viatges, biografies, política… És l’escriptor més destacat en llengua catalana del segle XX i la seva obra ofereix una imatge completa de la societat del seu temps. Els seus escrits en llengua castellana també són brillants.

* * *

Josep Pla de jove

»La condició per ser feliç en aquest món és no ser envejós. Soc la persona mes insignificant del món, no tin cap enveja i per això soc feliç. Jo he sigut sempre un realista. La realitat és molt superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot.

»En el Mediterrani s’ha inventat tot. Hi ha una frase presocràtica que diu que quan un poble té una passió, la moral baixa. Apliquem-ho a Espanya… El més important d’Espanya és la romanització. Els grecs no han deixat ni un sol record. Res. Ni a Empúries, ni a Roses, ni a Barcelona. Barcelona es una cosa espantosa, agobiant i d’escassíssima qualitat.

»Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.

»El socialisme es una cosa pagada pel capitalisme. Quan el capitalisme no el pot pagar, entra l’estat i arriba el comunisme. El comunisme es el socialisme pagat per l’Estat».

* * *

Josep Pla comença l’entrevista donant una definició de com ell entén la literatura: «la literatura és buscar l'adjectiu. Jo només he procurat buscar els adjectius i posar-los darrera els substantius: és l’única cosa que he fet en la meva vida. A mi m’agrada parlar amb la gent. L’única cosa que jo he fet en la meva vida ha estat llegir. He escrit perque he llegit. Jo sóc un home de Pascal, de La Bruyère, de La Rochefoucould i de Montaigne».

»La literatura castellana és molt bona, però molt bona! El castellà no el sé, el domino molt poc. No conec el “gracejo” de Galdós. El “gracejo” és de Madrid, a Catalunya és poca cosa. L’acudit d’aquí té poc valor i sempre és tirant a vulgar».

Continua l’entrevista i Soler Serrano l’emplaça a que, en poques paraules, defineixi cada un dels personatges que citarà:

Dante: En dos versos et fa el retrat d'un home

Cervantes: Escriu molt bé i tenia el realisme poètic

Maquiavel: El desenvolupament que fa de l'home és una cosa prodigiosa. És l’autor del descobriment de la vida moderna i del descobriment de l’home. Els grecs i els llatins van escriure poc sobre l’home. Maquiavel es un tipus virtuós. Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.

Salvador Dalí i Josep Pla

Salvador Dalí: És un comerciant tremendo que ha intentat fer una fortuna i l'ha fet… És un treballador molt lent i que ha fet alguna cosa. Té 3 o 4 quadres molt bons. Davant meu mai no va dir cap ximpleria.

Francesc Cambó: Un home d'aquest país. No tenia ni un cèntim va anar a Buenos Aires amb els Güell i es va poder pagar les eleccions.

Josep Carner

Josep Carner: massa perfecte.

Salvador Espriu: Tendeix a la ininteligelibilitat sistemàticament. És un “cuco”. No l’entén la gent.

Santiago Rusiñol: Graciós. Res més.

Prat de la Riba: Era un administrador, un home completament vulgar, però excel·lent. Tenia el país al cap: cal fer més carreteres, més hospitals…, això està bé, però era bastant vulgar.

Carles Riba

Carles Riba: No és un poeta. No té ni una guspira de poesia. És un filòsof, és home de pensament.

Mir: Un gran pintor.

Nonell: El gran pintor d'aquí. És molt bo. Els dos fan una pintura que pesa.

Unamuno: És un autor ininteligible. Era un avar espantós.

Jacinto Benavente: No…, és una literatura de prendre el te.

Delibes: Sí, dins la grisor. És un autor en gris.

Joan Maragall: Té vuit poesies molt bones.

Eugeni d'Ors, Xènius

Eugeni d'Ors: Sabia moltes coses. El que passa és que era un gandul. Era un home amb un llenguatge jesuític, massa rebuscat. Era un tipus molt important. Sabia el francès com ningú, millor que els francesos. Parlava el llenguatge de París com qualsevol tipus de París. Era un home curiós.

Azorin: Excel·lent escriptor, el que passa és que no sabia el castellà, escrivia en català. Deia: La porta és verda, punt. El cel és blau, punt. Aquest senyor té el nas gros, punt… Això no és castellà. El bon castellà és la frase llarga que s'acaba generalment en cua de peix. Era un llevantí que escrivia.

Ramón Pérez de Ayala

Gabriel Miró: Bastant bo, més que Azorín.

Perez de Ayala: De tots els escriptors del 98 el que escrivia millor el castellà, un castellà perfecte, era Pérez de Ayala.

Ortega y Gasset: Gran orador. Escriptor…, filòsof…, no. Escriptor de coses polítiques a una determinada alçada, indiscutiblement.

Valle-Inclan: Excel·lent! L’idioma de Valle de vegades no l’entenc perquè és molt gallec i fa unes coses molt rares però em sembla que és molt bo. I en teatre és l'únic. El teatre el 98 és Valle Inclán.

Josep M de Sagarra: Bha…!

Francesc Pujols

Francesc Pujols: Era un orgullós. Les coses de filosofia que conec em sembla que no valen res. Escrivia com si fos la música de Wagner. Fa un realisme molt cru. Tinc la impressió que valen molt poc en el sentit que em sembla molt ridícul que un mediterrani intenti inventar una altra religió.

Antoni Gaudí: Quan jo era jove a l’Ateneu tot el món estava contra Gaudí. I ara resulta que és un home molt important. Un arquitecte em deia que Gaudí ha sabut aguantar coses sense fer contrafuerts com els gòtics i que com a constructor és colossal. Però per a mi com a artista no val absolutament res.

Julio Camba

Julio Camba: Excel·lent! Camba no sabia res de res. Era un escriptor que li sortia la cosa perquè estava imbuit per l’humorisme anglès. Sabia molt bé Keats i Chesterton i ha escrit coses realment curioses. Això del plagi sempre s’ha fet. L'ideal de Cambra era jugar al bridge a la nit, anar al llit a les 6 del matí, llevar-se a les 6 de la tarda, anar a dinar a qualsevol lloc i tornar a jugar i de tant en tant fer un article per ABC. Va començar sent anarquista, Cambra, com com tanta gent d’aquella època.. Tinc una gran admiració pòr Cambra. Era un gallec curiós. Tenia una intuició extraordinària.

Blasco Ibañez: Bon escriptor però vulgar.

Montaigne: és molt bon autor, llàstima que tingui tantes i tantes cites llatines i gregues. Es fa molt pesat. Les cites és un “camelo” total. Sembla que tothom sigui erudit.

Goethe: Tinc una gran admiració per ell. Sabia el que es deia.

Lleó Tolstoi: Guerra i pau una gran novel·la.

Feiodor Dostoiewsky: Res! Crec que és un degenerat total.

Manolo Hugué,
retrat de Ramon Casas

Manolo Hugué: Excel·lent! No sabia fer escultura però tenia la intel·ligència de l'escultor. Tenia el concepte de l'escultura com ningú l’ha tingut. Jo sóc un anti Rodin total. A mi no m'agrada l'escultura literària. M'agrada l'escultura real, autèntic…, una vaca…, una dona…, un pagès…

I sobre pintors…, quatre: Vermeer, Velázquez, El Greco, Goya… i bastant poca cosa més.

* * *

Josep Pla i Casadevall té una extensa obra literària: més de 30.000 pàgines en català i castellà, i va ser essencial per modernitzar i divulgar la llengua catalana. 

La cultura i la llengua catalanes resorgeixen també amb la seva aportació, però el nacionalisme català el margina i no li perdona haver col·laborat amb el franquisme malgrat ser l’escriptor més llegit en llengua catalana i haver tingut un paper rellevant en la resistència cultural contra el règim franquista. Mai se li va voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1975 Jordi Pujol compra la revista Destino a Josep Vergés. Un any després Pujol expulsa Pla de la revista, després d’haver-hi col·laborat durant 36 anys. El 1980 la van tancar.

tradicions nadalenques

Cada any, quan s'acosta el Nadal, vivim un munt de tradicions que ens fan reviure la veritable veritat d'aquestes dates. Nadal és una festa cabdal cristiana, és el dia que celebrem el naixement del Crist, el  nostre Salvador; és una festa on celebrem passar de la nit més fosca a la Llum plena que mai s'apagarà.

El naixement de Jesús a Betlem ens recorda que hem de saber trobar el camí que va cap a Ell. Aquest camí de vegades és costerut (tots els camins van a Roma… però no van a Betlem) però hem de ser capaços d'arribar a la seva fi, on trobarem el Déu de la misericòrdia,  el Déu que ens espera… per fer el camí amb cada un de nosaltres i fer-nos el viatge més planer.

*          *          *

Moltes de les tradicions cristianes nadalenques s’originen en els segles I i II de la nostra era ja que els primers cristians van aprofitar les festivitats paganes romanes per celebrar la seva fe. Més endavant, entre els segles IV i VI incorporen els costums precristians dels pobles d’Europa del nord, escandinaus, celtes i vikings.

Entorn del 25 de desembre gairebé totes les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d'hivern, quan la llum torna novament i s'acaben les tenebres. Durant el fred i la foscor de desembre, encenien focs com a senyal d'esperança en la vinguda de la primavera. La pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries als déus, que retornés la llum, la verdor i la vida. 

Els romans celebraven les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. A l’època imperial, a partir del segle II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “sol invicte", divinitat que era representada per un nounat. Als països nòrdics celebraven festes com la Yuletide vikinga o les que feien en honor als déus Thor i Odín. 

El 25 de desembre 

En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. Al s III hi ha els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist el dia 25 de desembre –malgrat no en coneguessin la data– aprofitant les festes romanes dedicades al nounat “sol invicte”. Al s IV es va fixar oficialment aquesta data i es va celebrar de manera universal.

La Missa del Gall 

La missa del gall la va introduir a Roma el papa Sixt III, al s V, i ho va fer celebrant una vigília nocturna, a mitjanit del dia 24, “quan canta el gall". La missa es feia a un petit oratori, on hi havia un pessebre, i que estava situat darrere l'altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere. 

El pessebre 

Pessebre - Església de La Sang
Palma de Mallorca

Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir el Nadal de 1223, a Itàlia, quan sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, havia instal·lat un “pessebre” amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius. Això va ser l’inici d’una gran difusió que va tenir aquesta representació, primer a Itàlia i després arreu d’Europa al llarg dels segles XIV i XV.

La corona d'advent
Al segle XVI catòlics i protestants alemanys utilitzen la corona durant l'Advent ja que és plena de símbols. Les plantes típiques que es feien servir habitualment eren el vesc, el grèvol i l’avet, i el poble celta les penjava sobre el dintell de les portes com a símbol de la victòria de la vida sobre la mort i de la llum sobre les tenebres.

El cercle enverdit és símbol del Déu etern (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.

El tió

Fent "cagar" el tió - Gravat del s XIX

És una tradició rural i precristiana de Catalunya lligada també al solstici. Picar el tió vol fer despertar la natura per tal que els dies s’allarguin, s’allunyi la foscor i arribi novament la llum.

A Catalunya hi ha el costum de “fer cagar el tió”. El tió és un tronc d’arbre que des de la Puríssima es col·loca vora del foc, es tapa amb una manta i se li posa menjar a sota que consumeix cada dia.

El dia de Nadal els infants canten nadales davant el pesssebre i després bastonegen el tió perque “cagui” dolços, neules i torrons que mengen després del dinar. Mai joguines que les porten els Reis.

L'arbre de Nadal 

Els antics pobladors escandinaus i centreuropeus consideraven els arbres éssers sagrats. Per això en el solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus.

El cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum: la forma triangular de l'avet representaria la Trinitat, els fruits serien els dons de l'Esperit Sant; l'estrella seria Crist, la llum del món; i el tronc la fusta de la creu de Crist… L’arbre de Nadal és un arbre de fulla perenne que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.

El Pare Noel 

Sant Nicolau va ser bisbe de Myra, a l'actual Turquia, al segle IV. Dels molts miracles que va realitzar, el més conegut relata que va donar la vida a tres nens que havien estat esquarterats per un malhome. Sant Nicolau repartia regals pel seu sant (6 de desembre) però aviat, es va associar el sant als regals que els nens rebien per Nadal.
Al s XVII els holandesos portaren a USA els seus costums i aixi ho feren amb Sant Nicolau. L’actual Santa Claus és la versió “americana” de Sant Nicolau: se li ha tret la mitra i se li ha col·locat una barretina i el nom és una mala adaptació anglesa del popular Sinterklaas (sant Nicolau) holandès. Al s XIX passa a Anglaterra i d’allí s’estén a tota Europa i adapta com a mitjà de transport un trineu portat per rens ja que el seu lloc de residència és el Pol Nord.

Quan passa a Europa cada país el bateja com Pare Nadal (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale) excepte a Espanya que tant en català com en castellà s’ha adaptat la forma francesa Pare Noel.

Els Reis d'Orient 

Adoració dels Mags (1305) - Giotto
Capella degli Scrovegni - Padua

Els Reis d'Orient (els Reis Mags) és una festa religiosa: ells són els protagonistes de la manifestació de Déu a tots els homes i a tots els pobles de la terra i se celebra el dia 6 de gener. Els evangelis diuen que “uns mags” portaren presents al Nen Jesús. Per aquest motiu la tradició fa que la nit del 5 al 6 de gener els Reis passin per les cases deixant regals a petits i grans segons els desitjos expressats en les cartes que en dies previs els nens han enviat als Reis. 

En el segle V, el papa Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis. Els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar no apareixen fins el s VII. Les restes dels reis d'Orient reposen a la catedral de Colònia.

art 3: august rodin

Un altre dia continuaré parlant de l’art en general però avui vull fer referència a una exposició que hi ha des de fa mesos a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre, sobre un dels grans escultors del segle XX: el genial August Rodin que ara fa cent anys de la seva mort. Aneu a veure-la, s’acaba el 21 de gener. L’exposició està centrada en l’obra coneguda com La porta de l’infern.

*            *            *

El 1880, l’Estat francès va encomanar a August Rodin una porta decorativa que representés la Divina Comèdia de Dante Alighieri per al futur Museu d'Arts Decoratives. Batejada com La porta de l'Infern (inspirada en la Porta del Paradís del Baptisteri de la Catedral de Florència, obra de Ghiberti) l'obra va representar el major repte plàstic de l'artista i hi va treballar durant més de vint anys. La porta de l'Infern és un grup escultòric monumental. La primera versió que va fer Rodin data  de 1881, quan hi va començar a treballar, és una porta amb baixos relleus, molt semblant a la de Ghiberti. Al final de la vida de l’artista es va fer un model en guix que reconstrueix l’aspecte que devia tenir al començament i va servir de referència per fer els models de bronze fos un cop mort l’artista.

Tot i que el projecte va ser cancel·lat (mai no hi va haver ni porta ni museu), l'artista va treballar-hi fins al final de la seva vida i va ser d’aquí d’on va anar creant figures i baixos relleus que després va treure de la porta i es van convertir en escultures soltes. Considerada com l'obra central de la carrera de Rodin, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l'infern, és febril i tempestuosa, sensual i evocadora Tot i que l’obra va començar modelant figures inspirant-se en la Comèdia del Dante a mesura que passava el temps hi va afegir figures inspirades en Les flors del mal de Baudelaire i les Metamorfosis d’Ovidi.

Al començament Rodin pensava posar a sobre de la porta la inscripció que Dant posa a la porta de l’infern a l’inici del Cant III de la Comèdia: per mi aniràs a la ciutat sofrent,/per mi aniràs cap a l’etern dolor,/per mi aniràs amb la perduda gent./deixeu tota esperança els que heu entrat!

Però després es va repensar i va crear una al·legoria de la mateixa frase amb la positura i la posició de l’escultura Les tres ombres que coronen la porta. Aquesta escultura deriva del primer estudi que Rodin va fer d’Adam (escultura que va destruir per semblar-se massa a l’estil de Miquel Àngel, de qui va quedar extasiat, juntament amb  les obres de Donatello i Ghiberti, després d’un viatge a Itàlia). La va repetir tres vegades en diferents posicions i va fer el conjunt conegut com Les tres ombres que assenyalen cap al centre de la porta i cap a El pensador.

D’aquesta porta en van derivar les seves escultures més emblemàtiques: El Pensador, El petó, Ugolino i els seus fills i Les tres ombres. D’aquesta darrera ja n’hem parlat.

El pensador es troba al capdamunt de la porta. Representa probablement Minos, el jutge que, a la Comèdia, assigna els damnats a un dels cercles infernals en funció dels seus pecats. Però Rodin converteix la imatge en el poeta Dant meditant sobre la seva obra al mateix infern. És el creador dins la seva pròpia creació. ¿I per què no és el mateix Rodin meditant sobre la seva obra a la mateixa porta de l’infern?

D’aquí surt també l’obra El bes inspirada en Francesca da Rimini i Paolo Malatesta dos personatges de la Comèdia que es troben en el segon cercle de l’infern, cercle on hi van a parar els luxuriosos. Quan ja els tenia col·locats a la fulla esquerra de la porta, els va treure i els va convertir en escultura.

Ugolino i els seus fills és un altre personatge de la Comèdia i un dels primers que va representar Rodin a la Porta. Ugolino della Gherardesca va ser un polític condemnat per traicó i que Dant el situa en el darrer cercle de l’infern. També de la part mitjana de la fulla esquerra els va treure per convertir-los en escultura.

*           *           *

August Rodin neix i mor a Paris (1840-1917). Des de petit comença a dibuixar i el seu pare l’envia a l’École Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques on aprèn a dibuixar i modelar de memòria. No el deixen entrar a l’École des Beaux-Arts i es posa a estudiar anatomia amb Louise Barye, professor del Musée National d’Histoire Naturelle i modelatge escultòric amb Constant, un escaiolista amb qui comparteix els secrets sobre el modelatge. August Rodin va treballar totes les tècniques de l’època: el dibuix, el guix, la cera, el fang, el marbre i el bronze. Rodin treballava segons el mètode tradicional, de fet el seu taller va ser un dels últims que es poden considerar com a tal. Ell solia realitzar les peces en guix, cera o fang. A partir d'aquests motlles era possible treure obres de marbre o encarregar la fosa en bronze. Als 15 anys guanya una medalla de bronze de dibuix i comença a treballar amb fang. Als 17 anys figura com ajudant de George E. Haussmann en la reconstrucció urbana de Paris.

La seva primera gran escultura va ser La màscara de l’home amb el nas trencat, que va ser refusada pel jurat del Saló de Paris el 1865 per considerar-la inacabada (li faltava la part del darrera del cap). Aquesta escultura és la cara d’un home d’una barriada parisina que explicita la seva dura vida pels trets del seu rostre. Amb les seves arrugues marcades i el nas trencat, l'obra representa un gran exemple de com Rodin va considerar que allò que es vol representar no forçosament ha de ser bell sinó veritable. Ell matex diu: Aquesta màscara va determinar tot el meu treball futur; és la primera peça de modelatge que vaig fer. Des de llavors he tractat de veure la meva obra des de tots els punts de vista i dibuixar-la bé en cada un dels seus aspectes. Aquesta màscara ha estat en la meva ment en tot el que he fet.

La segona obra per la que també va ser criticat és L’edat de bronze, escultura a escala humana per la que va fer servir com a model un jove soldat belga. Un cop feta hi va haver qui, davant la musculatura tan ben treballada sobre el guix, va dir que no era possible que, qui no havia estudiat mai a l’Acadèmia pogués esculpir formes tan perfectes, llevat que hagués fet l’escultura d’un buidatge del model natural i no d'un model original d'argila. L'Edat de Bronze, en paraules de. Rainer M. Rilke, manifesta el domini il·limitat de Rodin sobre el cos. L'ull més sever no podia descobrir en aquesta estàtua cap espai que fos menys vivent, menys precís o menys clar que els altres. I un periodista afegí: Està prenyada d’una qualitat tan rara com preciosa: la vida. Tot el temps que havia dedicat a estudiar anatomia quan era jove ara ho podia plasmar aquí.

El gran èxit de la seva obra va fer que les escultures més emblemàtiques es reproduïssin en diverses mides i materials.  És el cas d'El Pensador, la mida original era d’uns 70 cm; en 1898 va ser reduïda a 38 cm i el 1904 engrandida a la versió monumental de 2 m.

darreres cavil·lacions d'un "presi"

»Els primers dies aquí això era una festa, un circ diari però ara em trobo engabiat. ¿Què carai hi faig a Brusel·les? Fot un fred que pela. Aquí ens movem entre 1 i 8 graus i a BCN ballen entre els 8 i els 17. ¿Què carai hi faig aquí? Tan bem muntat que ho teníem: nosaltres darrera arengant a la gent amb els de la ANC i OC donant la cara i catradio i tv3 fent d’altaveu… Milers de manifestants pels carrers, cacerolades diàries, xaranga dia sí i dia també… Ara aquell parell són a la presó i la resta del govern també a la garjola després de declarar a Madrid. Ja em va bé que el Vice estigui tancat, així no em farà nosa. Només estem jo i quatre ad lateres aquí passant un fred de mil dimonis.

»El que sí va ser maco va ser la performance dels alcaldes: un avió xarter, un munt d’autobusos i dues-centes vares de batlles de tot Catalunya enlairades per fer-me costat… això va ser un ball de bastons!

»Ara ja podem enarborar la campanya de “presos polítics”. Sí, ja sé que AI ha dit que no ho són, que ells en saben molt d’això i que aquests no són presos polítics, però poc ressó tindrà ja que nosaltres seguirem dia sí i dia també, al carrer, amb pancartes i a la nostra rtv, demanant la llibertat per als “presos polítics”. Un dia de vaga general (que tampoc va ser tant)…, els estudiants esperonats pels joves cuperos de la CDR tallant la circulació…, renoi que la van fer grossa a Girona amb l’AVE tallat i mira que robar la bandera d’Espanya de l’Ajuntament…, aquests de l’empordà!… També anirem recordant el follon de l'1O i el 115 (i esperem que el poble no recordi el que vam fer els dies 6 i 7 de setembre).

»Tots els meus ara van dient a tort i a dret que no estàvem preparats per muntar la República, que això de la independència era una enganyifa. Ja sé que no tot eren flors i violes, només cal mirar l’hemeroteca per veuere la riota que fem amb l’encaixada de mans el Vice i jo després de proclamar la DUI: ni ens mirem la cara! I els d’ERC també ho diuen, i diuen que “no somos indepes porque la mayoría no lo ha querido”! Només em faltava això! …Senyor, ¿què he de fer, em dones un cop de mà…?

»–…

»¿…Com que m’espavili…? Una empenteta al menys… Sí, ja sé que tu no estàs aquí per aquestes coses, però… res de res?

»–…

»…que m'he enfagat sol i n'he de sortir sol? …Bé, vejam com me’n surto.

»I la Mesa del Parlament diu que la proposta de la DUI no tenia efectes jurídics i també li sembla bé el 155! ¿Però què és això? ¿Què s’han pensat? I ara diuen que el Vice i la resta també diran el mateix per tal de sortit de la garjola. ¿I què faré jo amb tota aquesta gent al carrer de BCN fent campanya i jo a 1300km lluny? Ara només venen a veure’m l’antic presi de Convergència, que ja no pinta res, la cordi del PDeCAT, que ho té molt cru, i els de la CUP. Tots els meus m’han abandonat…

»Havíem de fer una llista comuna tots els indepes però ja s’ha encarregat de carregar-se-la el Vice… cagumcoi! D’ERC, amb qui havíem fet Junts pel sí, ara resulta que no volen ni sentir parlar de mi. Ara som els de Ni junts pel no.  Ara ells volen anar sols, clar perquè jo no li pugui fer ombra. Hauré de fer una llista on jo vagi de Cap de Llista i hi posaré tots els meus amics que no m’han traït, una llista “unitària civil” (no sé què vol dir això, però és igual) que proposaré a la cordi del PEDeCAT, com un grup d’electors.

»Bé, ara la cordi em diu que no, que això no és viable ja que si ho fem així, ni que sigui molt bonic, no cobrarem ni un duro de Madrid (un altre cop Madrid!), no sortiríem per la tele, ni podríem fer debats. Carai, mira que tot és complicat! Ara diu que hem de fer una llista “àmplia i transversal” (tampoc sé què vol dir això, però és igual, ara tots la fan) amb presència d’indepes… Però, vejam: ¿què no ho som tots al PEDeCAT d’indepes…? Ah!, que hem d’incloure a la llista indepes que no siguin del partit… vale!, vale! I diu que es dirà Junts x Catalunya.

»Mira, avui m’ha vingut a veure la secre del Vice. Ara que ja ha decidit que vol anar sol m’envia la seva secre per posar-nos d’acord “en anar perfectament coordinats i fer un front comú”. Aviam si ho entenc, …¿no era això Junts x sí…? Es veu que no.

»Sí, sí, ja sé que sempre he dit que no em presentaria, però ara si no em presento i els belgues em retornen a Espanya seré l’únic que em podriré a la garjola llevat que… també digui que el 155 és la millor solució! …És clar! El 155 és la solució! I jo que em pensava que era per destruir Catalunya! Ara m’adono que és tot al contrari: la solució per a Catalunya és el 155!!! Però com no me’n havia adonat abans! Ell ens treu de la presó, ell convoca eleccions, ell retorna la pau a la ciutadania, ell farà que el 21D retorni la democràcia, ell deixarà d’existir el 22D i ens tocarà "el gordo de Navidad", i ell, al no existir, farà que jo el 23D pugui tornar a casa i anar al camp del Reial Madrid (un altre cop Madrid) a veure com guanya el Barça!!

»Però abans de tot això hauré de fer algun altre salt mortal:  hauré de fer declaracions a algun diari belga en la línia dels meus compas dient “que hi ha altres solucions possibles que no són la independència, que és possible la realitat d’una altra relació amb Espanya, que haurem de negociar un nou acord amb el govern central, però sobre tot que no s’ha entès bé el que hem estat dient, que allò que és realment important no és la independència, sinó la interdependència! I prou, ja no puc més!»

cavil·lacions d'un "presi"

»Mira que ja ho tenia ben decidit, convoco les eleccions i assumpte resolt, però ara aquests murris m’han portat a un carreró sense sortida. Ja sé que ja hi érem a un carreró sense sortida que havíem orquestrat entre el Govern d’aquí i el de Madrid, però una cosa era que hi fóssim tots els components del Govern i l’altre que m’hi trobi jo sol. Això és un malson. Com me’n sortiré? Ara aquesta trepa no vol eleccions i vol que proclami la República! Però si ja havíem quedat que no. ¿Què he de fer, Senyor…?

»Quan ja ho tenia tot embastat, quan semblava que tot lliscava prou bé, la part més dura a dels meus companys de coalició, m’han amenaçat amb frases que m’han ferit: “155 monedes de plata…, Judas!…, traïdor…, o un dibuix on estava penjat d’una forca…”. I aquests són els meus! I el meu Vice amb la boca tancada! Això ho ha muntat ell, segur.

«No puc convocar les eleccions. Si ho faig, l’endemà tothom se’m tirarà a sobre, em portaran al circ davant els gladiadors i em desmembraran de cap a peus…; l’endemà no podré anar a passejar a casa per Girona per rebre un bany de masses…; l’endemà no podré entrar al Parlament sense que els meus em barrin el pas…; l’endemà rebré felicitacions de Madrid però insults del meu entorn… Ai!, aquest “demà” em porta de corcoll. Estic “acollonit”.

Escut Repúlica de 1641

»¿Què fer? És un gran dilema. ¿Què he de fer perque jo demà pugui sobreviure, sortir al carrer amb tranquilitat i que la gent m’aplaudeixi? Si convoco eleccions, des de Madrid m’aplaudiran però els meus em destrossaran. Si proclamo la República, els meus m’enaltiran però a Madrid aprovaran el 155… Senyor, ¿què he de fer? La decisió ara no es gens fàcil. Ho hagués estat uns dies enrera, però avui…, en aquest moment…, amb aquesta situació kafkiana…, Senyor, ¿com me’n sortiré…?

»Ah!, ja ho tinc! Proclamaré la República i així els meus m’enaltiran però no em destrossaran (almenys els primers dies). El Senat aprovarà el 155 i Madrid s’abraonarà contra mi, però fugiré a Brusel·les i des d’allí faré campanya i internacionalitzaré la situació catalana. Tot el món em vindrà a veure, podré dir el que vulgui, carregaré contra l’Estat, ningú no em barrarà el pas i allà, com que la meitat són indepes m’obriran els braços. Ja sé que em costarà molts calés, uns 5000€ diaris, però ja ens en sortirem.

»I contractaré el millor advocat perque no em retornin a Espanya, encara que li hagi de pagar 1000€ l’hora. He dit i repetit que no em tornaria a presentar per Presi, però és igual, ara diré que sí i tots els meus em faran costat. M’aplaudiran… Em vindran a veure… Seré el melic d’Europa i això no passa cada dia. El problema és aquest carai de company que tinc de Vice, que té més ganes que jo de sortir elegit i seure a la meva butaca. A veure si els fiquen a la cangrí i jo estaré aquí movent-me com peix a l’aigua amb entrevistes a les emissores de ràdio i tv's, recepcions amb personalitats europees…

Escut de la Generalitat

»Serà més lleu rebre la justícia de Madrid ni que em retornin a Espanya i hagi d’anar a la presó –i així sempre podré criticar-los–, que no pas ser jutjat pels de casa meva que sempre em diran traïdor i Judas i com a tal em tractaran i no podré viure amb pau. Madrid serà més respectuós amb mi proclamant la República que les hordes que es desencadenaran a Catalunya contra mi per convocar les eleccions. Ho tinc clar: ¡Demà proclamo la Republica Catalana amb la Declaració Unilateral de Independència!

»No sé si durarà més o menys que les anteriors, la de Pau Claris el 1641 que no es va arribar a proclamar; l’Estat Català de 1873, revocat poc després; la República de l’avi Macià de 1931, tres dies; o la de Companys del 1934… No sé quan durarà aquesta, però serà sonada. Som-hi!»