Avui enceto un primer escrit sobre Mariano Fortuny de Madrazo per conèixer una mica l’extraordinària activitat que va dur a terme i de quina manera va enlluernar la societat de la seva època. Però parlar de Mariano Fortuny de Madrazo no ho podem fer sense unes pinzellades sobre el seu pare, Marian Fortuny i Marsal, la seva mare, Cecília de Madrazo, la seva esposa Henriette Nigrin, la saga dels Madrazo i l'entorn artístic i cultural de l'època.
* * *
Fa uns mesos vam anar
a Venècia. Un dels llocs previstos per visitar era el Palazzo Fortuny, un palau de finals del sXV, abans Palazzo Pesaro, després Palazzo degli Orfei, perquè allotjava l’Accademia Filarmonica degli Orfei, i ara
Palazzo Fortuny. ¿Per què Palazzo Fortuny? Doncs perquè des que el
1899 fins la seva mort hi van viure i treballar Mariano Fortuny de Madrazo i la seva esposa Henriette Nigrin. Ells dos van materialitzar tot l’enginy i
inspiració que duien dintre en el camp de la pintura, la fotografia, la llum, la moda i el disseny. Mariano, de nacionalitat espanyola i Henriette, francesa, es van afincar a
Venècia i van ser protagonistes de l’època daurada de l’Europa de la Belle Époque.
Marian Fortuny i Marsal
 |
Marian Fortuny i
Cecília de Madrazo |
Els Fortuny, pare i fill, Marian Fortuny i Marsal (1838-1874) i Mariano Fortuny de Madrazo (1871-1949) són dos personatges poc coneguts. El
pare, nascut a Reus, afincat a Barcelona, es dedica a la pintura. Fa estades al
Marroc (on s’enlluerna amb la llum nordafricana), es casa amb Cecília de Madrazo, s’instal·len a
Granada, Sevilla, Madrid i després van a Roma, on neix la filla María Luisa. Van a París i tornen a Granada, on neix Mariano, i altra volta a Roma on mor el pare als 36 anys. La família va decidir guardar el seu cor per a l'eternitat i avui es troba a la Prioral de Reus en una urna amb aquesta llegenda: Dipòsit del cor de Fortuny. Va donar la seva ànima al cel, la seva fama al món, el seu cor a la seva pàtria. Va ser un pintor prolífic i va pintar uns quadres extraordinaris: La batalla de Tetuán, La
vicaria, Corrida de toros, Picador herido, El coleccionista de estampas… però de la seva producció pictòrica i de tot el que ell tenia ens queda molt poca cosa ja que a la seva mort prematura la viuda
va creure convenient que, ja que aleshores era famós, trauria més rèdits de la
venda en aquell moment que si esperava uns anys i queia en l’oblit, així que
gairebé tota la seva obra es va dispersar en vendes i subhastes. Malgrat els seus 36 anys, el seu estil i la seva
obra el defineixen com un autèntic geni que va poder revolucionar la pintura
espanyola però, com diu Lafuente Ferrari,
la culpa que no ho fes «no
només va ser degut a la seva mort prematura, sinó també a la societat del seu
temps».
 |
El taller de Mariano Fortuny en Roma,
per Ricardo de Madrazo |
Marian Fortuny i Marsal va ser el pintor espanyol amb més
projecció internacional del segle XIX, però no es va quedar aquí, a més va ser
aquarel·lista, gravador i un gran col·leccionista. Va reunir objectes artístics
de primera qualitat sobretot de tipologia hispano-musulmana. L'atelier d'aquest artista va ser molt més
que un lloc de treball, era "un temple de l'art". Va ser un lloc de
reunió i d'exhibició, on rebia les visites i així podien admirar la col·lecció
d'objectes que atresorava. El quadre El
taller de Mariano Fortuny en Roma (1874), oli del seu cunyat Ricardo de Madrazo (avui al MNAC) és un
fidel retrat del seu estudi.
Mariano Fortuny de Madrazo
 |
Los hijos del pintor, Mariano i María Luisa Fortuny de Madrazo
pintats pel seu pare Marian Fortuny Marsal |
En aquest entorn va
néixer, a Granada, el seu fill, Mariano.
La família Fortuny-Madrazo es
trasllada a Roma i allí va morir el pare. La viuda decideix anar, ambs els dos
fills petits, a viure a París, i després
a Venècia on es va afincar fins la mort. Desgraciadament avui molts només recorden
els Fortuny y els Madrazo pels noms dels carrers de
Barcelona i Madrid (i potser ni això!).
Instal·lats a
Venècia, al Palazzo Martinengo, els Fortuny són: la mare, Cecilia de Madrazo,
i els dos fills, María Luisa y Mariano Fortuny de Madrazo. Més endavant
Mariano comprarà el Palazzo Orfei i installarà allí el seu “laboratori”
on treballarà amb la seva companya i esposa, Henriette Nigrin, fins la seva mort.
L’escriptor i poeta Henri de Régnier al seu llibre La altana o la vida veneciana (1899)
parla dels Fortuny i diu:
 |
Palazzo Martinengo - Mare i filla:
Cecília de Madrazo i María Luisa Fortuny |
«L’antic Palazzo Martinengo, del sXVIII, amb una
estructura robusta però amb no massa gràcia, amb el seu aspecte gris i
crepuscular, i tot i que la gòndola
acostuma a estar amarrada al seu embarcador, té l'aire d'estar deshabitat. Madame Fortuny ens
vol ensenyar l’admirable col·lecció de teixits antics que ha reunit. És la mare
de Mariano Fortuny, pintor de talent i amb un esperit dotat de d’una curiositat
molt aguda. Amb un geni inventiu extraordinari Mariano està implicat en vàries
investigacions tècniques. Com els mestres del Renaixement no es dedica a una
sola activitat, sinó a vàries i ben diverses a la vegada: la llum –sobre tot la
llum–, i la il·luminació escènica; els procediments de la tintura i
l’ornamentació dels antics teixidors; crea i fabrica tapissos i vestits amb
teixits meravellosos. La seva mare, madame
Fortuny, ens acull amb la seva amabilitat i ens ensenya la gran galeria del
palau Fortuny, una gran sala amb sostre altíssim i a les parets esbossos de Fortuny pare i interessants
estudis del fill Mariano. Ens confessa que sempre ha tingut el gust per les
teles antigues, per qualsevol peça escapada del temps que permeti evocar
intacte tot el seu esplendor. La primera peça que va comprar va ser a Espanya:
un antic vellut porpra amb reflexos de sang amb una decoració de magranes
madures. A Venècia, de tant en tant, venia al palau alguna velleta veneciana i
li ensenyava una peça preciosa, relíquia de la família, restes del passat que
ella comprava. Madame Fortuny i la
seva filla s’acosten a un gran bagul i obren la pesant tapa: allí descansen,
perfectament plegats i exposats els teixits que ens van treient i ensenyant amb
molta cura: el primer de tots un admirable teixit de vellut estampat amb
arabescos, del sXV, d’un blau fosc estrany, profund i pur que és com el mateix
vestit de la nit. Després els pesats velluts de Venècia, Gènova o Orient,
suntuosos i delicats, brillants i estampats amb rams vegetals i figures i
fulles, velluts que podien haver vestit els duxs i els califes, brocats, sedes,
tafetans sembrats de flors i vaixells que al sXVIII duien els vestits d’homes i
dones, i teles de tots els colors i de tots els teixits, uns amb la forma del
cos i d’altres llargues peces o retalls… Madame
Fortuny dirigeix el sorprenent concert de teles enmig del del sicenci del
crepuscle venecià».
Aquesta sola estampa
ja demostra el tarannà dels Fortuny.
«Renegar de la tradició és renunciar a l’art, no hi ha art sense tradició com
tampoc no hi ha arbres sense arrels». Aquestes paraules de Mariano Fortuny són l’essència de la seva vida.
Parlar d’aquest
personatge és endinsar-nos en un món gairebé desconegut per la majoria dels
mortals espanyols. Mariano Fortuny de
Madrazo va viure a cavall dels sXIX i XX. Inventor, escenògraf, esteta, pintor,
escultor, gravador, fotògraf, alquimista, industrial, tintorer, creador de colors inimaginables
amb fòrmules secretes, teixidor, dissenyador tèxtil de vestits, xals, bosses,
alfombres i coixins –tot de seda i vellut–, empresari, comerciant,
col·leccionista… El “mag de Venècia”: ell va ser qui va “vestir” la llum amb
els seus dissenys i creacions de làmpades. Un mag de la moda: ell va ser el creador
de dues peces inigualables i inimitables, el xal Knossos i el vestit Delphos.
Encara avui, més de cent anys després, ningú sap com va fer la majoria
d’aquestes coses. Es va endur el seu secret a la tomba. Per fer tot això va necessitar l'ajut incondicional de la que serà la seva esposa, Henriette Nigrin, de qui en parlarem en un altre escrit.
Els Madrazo
 |
José de Madrazo
(17891-1859)
fundador de la saga |
Mariano Fortuny de Madrazo, orfe de pare des dels 3 anys, va viure
immers en l’ambient de la família dels de Madrazo
fins la seva mort. Els Madrazo eren
una saga de pintors que es remunta al sXVIII. Un santanderí, José de Madrazo, pintor de cambra de Carles IV i Ferran VII, es casa amb la polaca, Isabel Kuntz, filla del pintor Tadeusz
Kuntz. Acadèmic de l’Accademia
Nazionale di San Luca de Roma, director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i director del Museo del Prado. El seu fill Federico també serà pintor de cambra de
la reina Isabel II i director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i
del Museo del Prado. La saga Madrazo que envolta la família dels Fortuny es compon de tres fills
pintors, dos néts pintors, una néta artista que canta i toca el piano, Cecilia Madrazo, casada amb el pintor Mariano
Fortuny i Marsal. Enmig d’aquest aiguabarreig viu un dels bésnets de la
saga: Mariano Fortuny de Madrazo.
Aquesta barreja de cultures i el moure’s amb soltura entre Madrid, Paris i Roma
fa que vagin fent amistats, relacions i aconsegueixin èxits a mitja Europa: són
part de la high class painting europea.
Set personatges Madrazo ronden pels
voltants de la casa dels Fortuny: la
mare, la germana, oncles i cosins… tots artistes.
Entorn artístic i cultural
 |
Marcel Proust, autor de
A la recerca del temps perdut |
No només els Madrazo formaran l’entorn cultural i artístic de Mariano Fortuny. Proust i d’Annunzio van
ser els dos màxims divulgadors dels vestits de Fortuny. Proust el cita
moltes vegades a A la recerca del temps
perdut i sobre tot a La presonera
és on més vegades apareix Fortuny
citat.
«I aquesta robe de chambre que fa tanta mala olor,
fosca, envellutada, motejada, amb estries d’or en forma d’ales de papallona…?
–Ah!, és de Fortuny.
El que més agradava
era tot allò que feia Fortuny. Fortuny amb aquests vestits, fidelment antics
però poderosament originals, fa aparèixer la Venècia saturada d’Orient, recobra
el passat, però no per fer una mala còpia, o una senzilla còpia, sinó per
reinterpretar aquest passat, aquests teixits i fer amb ells una cosa
extraordinàriament moderna». (La presonera,
Marcel Proust).
Era el temps de la Belle Époque. La Ciutat de la Llum
acollia aristòcrates que regentaven salons on coïncidien amb la burgesia,
intel·lectuals, dandis, i artistes consagrats i novells, tots plenament insertats en el vèrtex de la cúpula de l’estabishment cultural, tots pertanyen a
la cresta de l’ola de la vida d’aquest moment. Així escriptors com Baudelaire, Valéry i Mallarmé –que l’introdueixen en
el simbolisme–, Bergson, d’Annunzio, A. France –premi
Nobel el 1921–, M. Proust, JJ. Rousseau,
T. Gautier, O. Wilde, H. James, J. Ruskin…; pintors com Cézanne, Dalí, Degas, Delacroix, Klimt,
Manet, Monet, Renoir, Sert, Van Gogh…; aristòcrates com Holenhole, Layard, Albrizzi, Curtis…;
músics com Cosima Liszt –esposa de
Wagner–, Albéniz…; arquitectes com Hoffmann, Haussmann…; modistes com Poiret,
Worth, Doucet… Tots aquests, joves i no tan joves, conformen la
societat parisina d’aquest moment.
 |
| Richard Wagner (1813-1883) |
Mariano va tocar innombrables tecles i totes bé,
com un “home del Renaixement”. Cap estament va deixar d’influir en la formació de Mariano Fortuny. Tenia la idea,
com Miquel Àngel, com Leonardo, com Wagner, de l’artista total, això el marcarà tota la vida i
consolidarà la seva personalitat artística. Mariano abraçarà aquesta
estètica wagneriana després dels viatges que, des dels 19 anys, fa a Bayreuth
on descobrirà que l’òpera és el compendi de totes les arts, no un drama al que
se li subordina la música: l’art engloba totes les disciplines. El seu lloc
d’inspiració és el món i per això no s’estava mai quiet, encara que afincat a
Venècia viu i viatja contínuament a Granada, Roma, París, Bayreuth, Barcelona,
Madrid, Marroc, Grècia, Egipte, Sudan… Però per damunt de tot, tot els seus viatges
seran entre Venècia, París i Bayreuth.
* * *
Mariano Fortuny de Madrazo va morir a Venècia als 78 anys d’edat.
La seva tasca com a pintor i decorador (innombrables quadres i dibuixos); com a
inventor d’estris sobre la llum i l’escenografia (10 patents); com a dissenyador
i modista (quatre patents); com a industrial teixidor (fàbrica a la Giudecca);
com a comerciant (palau Orfei, quatre
tendes a Paris, una a Londres, dues a New York)… li va reportar moltes distincions
i reconeixements. La seva viuda, Henriette
Nigrin va continuar la tasca fins on va poder. Es va vendre la fàbrica a
una dissenyadora americana i amiga seva, Elsie
Mc Neill Lee. Aquesta queda viuda i es casa amb el comte italià Alvise Gozzi i es converteix en Elsie Lee Gozzi, “la contessa”. Aquesta la va vendre als actuals propietaris, la família
d’origen àrab Maged Riad, pare, i
els fills Mickey i Maury, que continuen amb la fàbrica a
la Giudecca i la tenda a New York.
Pintura
En el camp de la pintura als 22 anys pinta La meva germana Maria Lluïsa
i Sigmundo y Sigilinda (per aquest
quadre obté la 2ª medalla a l’Exposició Internacional de Munich); als 23, fa la primera exposició a la Guildhall Gallery de Londres i pinta Parsifal, Las muchahas Flores (Medalla d’Or de Segona Classe a l’Exposició
Internacional de Munich) i Nu femení;
als 24, Mujer con vestido rosa acarreando
un cubo de agua i Estudio de cabeza
de mujer; als 25, Retrat de Giorgia
Clementi; als 27, Parsifal se prepara
para matar al cisne; als 28, retrat de la Princesa Zita Holenhole, exposa a las Galerias Layetanas de Barcelona, pinta un Retrat de la seva mare, nova versió de El abrazo de Sigmundo y Sigilinda, pinta Henriette con vestido Pompeyano; exposa a Paris; fa una exposició
antològica a Milà: 89 pintures, 4 gravats, 7 còpies de grans mestres, dissenys
teatrals, peces tèxtils; pinta Vistas de Egipto,
Henriette contemplando estampas; fa
una sèrie de Autoretrats; exposa a la
Biennal de Venecia.
Distincions que va rebre
Acadèmic d’honor de la Accademia
di Belle Arti de Venècia (26 anys), Comissari vitalici de la Biennal de Venècia, Acadèmic de la Academia de Bellas Artes San Fernando de
Madrid, Cònsul honorari d’Espanya a Venècia, Comissari organitzador vitalici
del pavelló d’Espanya a la Biennal de
Venècia, Medalla de Plata al Mérito
al Trabajo, Ufficiale de l’Ordine della Corona d'Italia, Chevalier de l’Orde National
de la Légion d’Honeur de França,
Encomienda de la Orden de la Segunda República Española.
Fa unes setmanes comentava que el 23 d’abril hi hauria la sentència
del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la impugnació que One of
Us va presentar contra la decisió de la Comissió Barroso de no tramitar l’ICE que demanava la prohibició del finançament
europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans.
