generació silver l: qui som

Mai no m'han agradat els dentistes. El primer que vaig tenir era un amic dels meus pares. Era un xic barroer i en una de les intervencions li vaig mossegar el dit. Sempre m'ho retreia. Es deia Ramon, com jo.

El segon, jo ja emancipat, va ser un company i amic de la facultat. Ell era més gran que jo, ja era dentista i va decidir compaginar la feina amb l'estudi de Filologia i ens vam conèixer a la facultat. Vaig anar al seu consultori. Era un home ràpid, amb pressa. Jo sempre em marejava. Va decidir tenir una ampolla de conyac al consultori. Quan jo hi anava abans de començar la feina me'n feia beure un glop per prevenir el desmai. Es deia Ramon, com jo.

El tercer era més jove, mitja generació per sota meu, molt tranquil i trempat, gran conversador, rialler… El vaig avisar que el primer dentista l'havia mossegat i amb el segon em desmaiava… «Tranquil, que no et passarà res d'això». I així va ser! Va aconseguir que obrís la boca i el deixés treballar amb tranquil·litat: mai el vaig mossegar ni mai em vaig desmaiar. Tot un èxit. Manetes de plata. Es diu Antoni Maria. Potser al no dir-se com jo va funcionar millor… Llàstima que ja s'hagi jubilat! 

*       *       *

He recordat tot això al llegir l'entrevista que ha fet La Vanguardia al meu dentista, Antoni M. Lluch, on parla de la generació silver, aquesta generació a la que pertanyem molts de nosaltres, els babyboomers, els nascuts a mitjans dels anys 40 i 60 del segle passat; aquesta generació que estem vivint la post jubilació; aquesta generació que ja tenim el cabell platejat (silver) i estem vivint la «tercera temporada de la sèrie de la nostra vida, sense guió, plena d'oportunitats i ho hem de fer amb plenitud» i que cal tenir present que arribarà «la quarta temporada, aquella que les habilitats físiques i mentals comencen a declinar. És crucial acceptar que el temps és finit i preparar-nos per mantenir la qualitat de vida… i no tenir por de la mort». Ens recorda que hem de tenir hàbits saludables, mantenir la independència i tenir un propòsit o una motivació que ens faci aixecar-nos amb il·lusió cada dia.

Les característiques de les persones de la generació silver són úniques i es distingeixen de les d'altres generacions per l'experiència, la independència, l'adaptabilitat, el benestar… I si cal destacar alguns aspectes són aquests: la perseverança, ja que viure acabada la guerra va fer que tinguessin de lluitar de valent per tirar endavant (Steve Jobs estava convençut que «la diferència entre una persona reeixida i una sense èxit, és la perseverança»); unavisió a llarg termini, la qual cosa fa que no es desanimin per aconseguir objectius llunyans; el domini de les eines tecnològiques i els seus avenços: compren en línia, paguen amb el mòbil, tenen totes les app's necessàries…; tenir un bon estat físici mental, cosa que els fa positius, amb vitalitat i desitjos de viure, resolguin situacions imprevistes i no s'espantin per quan arribi la «quarta temporada»… Això fa que sigui un grup demogràfic de valor incalculable per a la societat en general.

Antoni M. Lluch ens recorda que l'edat només és un número, que avui ens sentim més joves del què som, que no coincideix l'edat cronològica amb la biològica. Avui, quan jo em miro al mirall penso: "Doncs… no soc tan vell! Si no fos perquè a l'autobús i al metro tothom s'alça per deixar-me seure quan entro i m'he d'asseure per no fer quedar malament a qui s'ha aixecat…".

El doctor Lluch ens diu que és molt important acceptar la situació actual i que un es tan jove o vell com se sent. Que l'edat està lligada a una actitud no a un número. Henry Ford deia que «qualsevol persona que deixa d'aprendre és vella, ja tingui 20 o 80 anys. Qualsevol persona que segueix aprenent es manté jove i el més important en la vida és tenir sempre la ment jove». Són persones madures, persones que mai cauran en la Síndrome de Peter Pan tan habitual avui en dia en gent de mitjana edat.

Tot això ho explica molt bé el doctor Antoni M. Lluch en el seu llibre Generación Silver: Un nuevo estilo de vida, ¡ahora empieza lo mejor! Lluch ens explica aquí moltes de les coses que exposa en el seu lloc web sobre la generació silver i ens inspira a gestionar el nostre temps i a escriure el nostre propi guió de vida, enfrontant els desafiaments amb la serenitat i la fortalesa d'un estoic. Com que ell ha fet un posgrau de filosofia sap què és un estoic, però com afronta la vida un estoic?

Un estoic fonamenta la seva vida en que el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí el qual no pot controlar i només pot resignar-se. La felicitat només l'aconseguirà mitjançant el domini i control de les coses i les situacions, amb tolerància, autocontrol i la saviesa de saber acceptar la vida, en cada moment, tal com se'ns presenta sense deixar-se dominar pel desig de plaer, de recompensa o la por al dolor. Per a ells l'únic bé que importa és la virtut, aquell hàbit pel que fem tot acte bo amb perseverança. Avui s'ha aigualit una mica aquest concepte genèric i s'entén per estoic aquell qui és indiferent al dolor, al plaer, a la pena o a l'alegria o també aquell que reprimeix els sentiments i aguanta amb paciència tot el que li passi.

Fa uns anys vaig veure un bloc adreçat als avis i a la gent gran que parlava de situacions amb les que ens podem trobar les persones jubilades. El que és primordial és no traumatitzar-nos per la jubilació i ser conscients que jubilar ve del llatí iubilare que vol dir estar content, donar crits d’alegria… Quan arribem a la jubilació «hem de continuar fent la nostra vida amb autonomia. No podem oblidar que primer de tot som persones (dona i home) i com a tals hem de continuar cultivant les nostres aficions; tampoc podem oblidar que continuem essent un matrimoni (muller i marit) amb totes les mateixes responsabilitats derivades d’aquest compromís; i continuem essent pares (i sogres) dels nostres fills (si bé a una distància diferent de quan els teníem petits) i avis dels nostres néts».

I es referia a la terminologia les edats de la gent gran: «Abans es tenia clar qui era vell, ancià o vetust. Però avui aquesta terminologia no és vàlida ja que darrera d’ella s’hi amaguen conceptes com malalt, dependent, inactiu, improductiu… tot allò que s’associa a una vida contrària a les coses que avui exalça la societat: joventut, força, salut, diner… S'ha aixecat la veu contra els estaments oficials i les acadèmies de la llengua per tal que revisin les definicions i els conceptes i no els associïn a una edat determinada, ja que no es consideren ni vells, ni ancians i –molt menys– vetusts!». Senzillament, som gent madura, som… la generació silver!

Una conseqüència clara ha de ser que la gent gran, siguem o no avis, no podem sentir-nos com una càrrega per als fills ni els fills poden oblidar els avis a la que s’anomena la zona d’aparcament. La gent gran necessitem un equilibri afectiu dins l’entorn familiar, diferent del que teníem amb els fills a casa, però que no podem deixar de cultivar per part de tots els que formem la gran família.      

Hem de ser capaços d’enfocar la vida en aquest sentit, i viure-la d’acord amb allò que el psicòleg Martin Seligman anomena la “psicologia positiva”: "què puc fer encara jo amb els meus recursos, les meves capacitats i les meves potencialitats…?". Això és el que fa el doctor Lluch: «em dedico a activitats que m'apassionen, com l'escriptura, la lectura, la fotografia, el meu jardí, escriure al meu bloc o tocar el piano».

Moltes vegades hi ha qui somia allò que farà quan es jubili, però no ho preveu ni ho prepara i allò somiat es converteix en una fantasia irrealitzable. Quan a una persona li arriba el temps de la jubilació, ha de pensar i preparar què farà el primer dia de jubilat, què farà l'endemà del darrer dia d'anar al treball i com emplenarà les vuit hores de "treball" que tenia fins aleshores… Qui associa la vida activa exclusivament a la vida laboral, aquella deixa de tenir sentit quan aquesta s’acaba i aleshores un no sap què fer i es posa a fer qualsevol cosa –per tal de no estar desenfeinat– o… a no fer res!

La jubilació ens porta a redefinir la nostra identitat. El doctor Jaume Arnau, sofròleg, sosté que l’individu ha de conèixer de forma vivencial la seva pròpia consciència per tal que així pugui aprendre a reconèixer la causa dels seus estats d’ànim i potenciar el seu propi benestar físic i psíquic: «Si una persona és capaç de conèixer quin és el seu estat emocional, el podrà gestionar. Si no ho sap, actuarà sense tenir-lo en compte».

Qui no prepara aquesta situació amb temps li arriba la “mort civil” ja que les relacions van lligades al món del treball i hi ha qui cau en la “depre”, en l'insomni, en la hipertensió… Hem de tenir clar que la jubilació ens retira de l’ocupació, però no de la vida activa! Hem de socialitzar!

I què pot fer un silver per socialitzar? «Com que en cessar l'activitat habitual es deslliga del seu entorn professional, això el pot portar a l'aïllament. Per socialitzar, és important sortir i realitzar activitats que interessin, on es pugui conèixer altres persones amb interessos similars. És important saber gestionar el temps entre la família i a activitats que ens apassionin. Es pot viure la vida al poble on la comunitat és més propera i solidària, on hi ha veïns que et coneixen i es preocupen per tu, on es poden fer a peu les activitats diàries i el moure't facilita l'exercici físic…».

Després d'aquestes consideracions sobre la generació silver el doctor Lluch ens dóna tres consells: «Primer, ser conscients de l'oportunitat que tenim en aquesta nova etapa per dur a terme allò que ens il·lusiona. Segon, no deixar que la família, la societat o un mateix ens limitin. Tercer, tenir sempre un propòsit o motivació que ens atregui i doni sentit al nostre dia a dia». Tot això ho podrem experimentar si entrem al seu lloc web on ens parla de la generació silver.

En resum: Que ens quedi clar que per a un silver la seva primera pre-ocupació ha de ser la d’establir unes determinades activitats per tal d’arribar a tenir una ocupació diària i profunda i no acabar amb una veritable preocupació per sentir-se inútil.

 

Entrevista a LV:

https://pocket.co/share/791af70e-f391-48e4-87db-0742cda0de6c?utm_source=pocket_reader

Lloc web:

www.generacionsilver.com

BONES FESTES DE NADAL!!

un llibre: andrea víctrix, una distopia profètica

El 1968 l'Editorial Destino va crear el Premi Josep Pla de narrativa. El 1973 el va guanyar la novel·la Andrea Víctrix, del mallorquí Llorenç Villalonga. L'any 1974 la vaig comprar, la vaig llegir i la vaig guardar a la biblioteca. És un escrit que pertany al gènere de la literatura utòpica personificat per un personatge androgin: Andrea Víctrix. La novel·la és una sàtira del món actual basat en el turisme, amb una civilització abocada a la decadència i a la mort, i que transcorre en un futur pròxim. La novel·la se situa a Mallorca, a una Mallorca desconeguda (ara s'anomena Turclub), on tot passa en base a que "El progrés no es pot aturar".

Des de fa temps −tal com evolucionen els esdeveniments en la nostra civilització i de quina manera s'ha transformat el turisme a Mallorca i arreu del món− recordava vagament passatges de la novel·la i em rodava pel cap rellegir-la. Quan les grans ciutats turístiques i, sobre tot, les de la conca mediterrània, s'han manifestat contra aquesta massificació… l'he rellegit! Han passat cinquanta anys.

*       *       *

Llorenç Villalonga i Pons és un escriptor mallorquí (Palma 1897-1980) que amb les seves novel·les del Cicle de Bearn (Mort de Dama, 1931; Bearn o la sala de les nines, 1956; La novela de Palmira, 1952 i L'hereva de donya Obdúlia o Les temptacions,1964) va fer un retrat perfecte de l'inici i certificació de la decadència de l'aristocràcia mallorquina fins la seva defunció. Aquest cicle és un xic irregular però molt interessant pel retrat satíric de la Mallorca més conservadora i per l'imaginari tan ampli amb personatges que surten d'un llibre per entrar en un altre i dialogar entre ells. Bearn és una de les novel·les cabdals de la literatura catalana de tots els temps, al costat de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Incerta glòria de Joan Sales i Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra.

El 1973, després de treballar-hi durant dotze anys Villalonga publicà Andrea Víctrix, una novel·la distòpica, una sàtira del món actual mallorquí abocat a la decadència i a la mort, un viatge en el món de la ciència-ficció en el que l'autor relata com la societat mallorquina desapareix sota la mirada dels mateixos que l'han defensat fins la fi. Com diu en la Introducció «la tragèdia radica en aquest punt: estam vivint una revolució que tergiversa la sensibilitat i la moral clàssiques. S'acosta probablement una mutació». Aquesta mutació avui ja no es redueix a Mallorca sinó a tota la humanitat i amb Andrea Víctrix Villalonga continua amb la seva croada contra el món deshumanitzat del futur assistint a la lluita entre el romàntic protagonista que vol aturar el progrés i la civilització que vol assimilar-lo. És la Nova Colonització exercida per les nacions riques d'Occident, pels estaments internacionals (ONU, OMS, UNESCO…) i per les grans empreses multinacionals químico-farmacèutiques sobre les nacions.

 

Què és una distopia?

El 1516 Tomàs Moro publica la seva obra Utopia. En ella Moro concep l'estat ideal d'una república imaginària, una república que, com indica el seu nom en grec, és un "no lloc", un projecte de "difícil realització". És com l'Eden de la tradició jueva-cristiana, o el "més enllà" dels Camps Elisis dels grecs. Una cosa gairebé perfecte, pràcticament inabastable.

La Utopia de Moro va ser un nou gènere que s'interrelacionava amb la literatura, la política i la filosofia. Utopia és una situació ideal, imaginària en la que Moro critica la societat del seu temps. És un paradís on no hi ha propietat privada, amb feina per a tothom, on a ningú no li falta res ni ningú no té més que els altres, amb tolerància religiosa i on el vici i la violència no existeixen… La idea no era del tot original ja que Plató a La República o Agustí a La Ciutat de Déu ja plantegen aquesta situació.

Amb el pas del temps sorgeix la Distopia, la cara oposada a la Utopia: una societat pretesament perfecte que esdevé un malson, una "utopia negativa", una concepció imaginària d’una societat organitzada d’una manera opressiva i totalitària.

Sembla ser que el primer a utilitzar aquest terme va ser el britànic John Stuart Mill el 1868 en un discurs al Parlament en el que criticava certes mesures del govern irlandès. Però quan realment s'introdueix el concepte és amb les novel·les Erewhon de Samuel Butler (1872), Senyor del món de Robert Benson (1907) o Nosaltres de Yevgueni Zamiatin (1920). Amb Un món feliç (1932) Aldous Huxley inaugura la "trilogia distòpica" que continuaran George Orwell amb 1984 (1949) i Ray Bradbury amb Farenheit 451 (1953).

Andrea Víctrix de Villalonga forma part d'aquest entorn. És una reformulació de l'univers d'Un món feliç on es descriu els efectes desastrosos de la societat tecnològica de l'era moderna. S’avança al seu temps per descriure, com si fos un oracle, la decadència i l’autodestrucció de la civilització que ens ha tocat viure, del món perdut de l’aristocràcia mallorquina, de la contraposició de l’individu davant la massa alienada i sense consciència pròpia. Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, nou-rics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia. Però això ha acabat afectant no només a la societat mallorquina sinó a tota la humanitat.

 

Andrea Vìctrix

Ens trobem a l'any 2050 i el protagonista és un escriptor, un heroi romàntic, congelat l'any 1965 i que es desperta 85 anys després, amb una aparença d'edat d'uns 30 anys. Coneix Andrea Víctrix −un ser androgin, encantador i monstruós a la vegada, Ministre del Plaer i Conseller Econòmic, amb un cos asexual i estilitzat propi dels millors moments de l'estatuària grega− que és qui el condueix al llarg del relat per mostrar-nos aquest món basat en el consumisme i la destrucció constants de l’humanisme. El protagonista es troba amb un món deshumanitzat, una societat mallorquina que desconeix, una Mallorca totalment entregada i dominada pel turisme, per la disbauxa sexual i per l’explotació dels recursos naturals. Ja no es diu Mallorca, sinó Club Turista del Mediterrani (o Turclub com se l'anomena correntment), una terra amb quatre-cents cabarets, tres mil cinemes i milions de transistors però en la que molta gent viu anguniada pels pocs recursos i els molts excessos.

En un moment determinat, davant aquest nou viure a Turclub, el narrador vol convèncer Andrea dels avantatges de com es vivia en el seu temps: 

Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics…

Tot això ha desaparegut i al seu lloc estem contemplant un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. Per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització, la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca: la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre homes i dones. El que per certs moviments suposa una desitjada utopia per a ell és un malson. 

Sota l’eslògan del dogma imperant El Progrés no es pot aturar −que apareix en tot els cartells lluminosos escampats per tot arreu en detriment de l'agricultura i la natura− i de la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia. Als infants se'ls inculca, des del bres, la fórmula d'Einstein, l'acte de fe: E=mc2 (símbol suprem de la tecnificació); atacar la fórmula es un crim sense remissió. També s'organitzen viatges de cap de setmana a la lluna… 

Tothom estava obligat a beure l’Hola-Hola, «la beguda de la cordialitat» −màxim sagrament internacional que pertanyia a la més poderosa firma de l'Europa Unificada, «el gerent de la qual era un autèntic hermafrodita»−. Havia esdevingut la beguda oficial i de la qual no se’n podia blasfemar. Els nins nascuts al Centre de Reproducció de la Mediterrània es batejaven amb Hola-Hola.

Estem en una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmaco-pornogràfic imperatiu dels cossos. Els habitants es veuen abocats a treballar, a endeutar-se i a drogar- se, en un cicle del qual no en poden sortir. El Soma (record d'Un món feliç de Huxley) revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida. 

El Gremi de cambrers era l'alta noblesa del país. Segons les lleis vigents tothom havia d'acatar aquesta casta que tan influeix en el progrés de la indústria turística i hotelera. En els bars i cafès totes les consumicions eren líquides, a base de sucs sintètics i medicamentats, per això les dentadures degeneraven i s’explicava la profusió de dentistes que hi havia. Als restaurant servien fruita sintètica i suc de taronja que no és de taronja; no arrib a distingir la carn del peix ni el sexe de la gent… 

−Avui el sexe està sobrepassat, és un accident sense importància… 

−I l'amor? 

−Estimi la Humanitat, el Partit Únic… Poc a poc arribarà a comprendre la nova moral. Ahir tancaren a la presó un individu que escrivia una novel·la…

El futbol havia desaparegut. Els directius només es preocupaven de fitxatges i propagandes… Fins i tot, arribaren a simular, per ciutats llunyanes, allà per illes perdudes del Pacífic, partits que sols existien damunt els papers de les oficines i els escenaris de la TV… Tot, a la fi, s’enfonsà en el marasme i en la burocràcia. 

El relator s'adona que això ja no és l'Illa de la calma… «−Em trob dins un món que no entenc» i no sap quin és el seu lloc en aquesta societat.

Llegir avui Andrea Víctrix ens fa adonar de la visió tan actual del turisme i del món en decadència que es va imaginar Villalonga ara fa cinquanta anys, una societat que desapareix inexorablement davant la mirada impotent dels que l'han defensat fins a la fi. És la gènesi d'un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies que va portar Villalonga a elaborar −probablement sense saber-ho− algunes profecies: la crisi del model actual de turisme, una indústria que dóna el pa, però que fa malbé l'Illa, esgota els recursos i estén les seves arrels per tots i cadascun dels turons i costes de la geografia mallorquina; l'arraconament de les lletres; el treballar per comprar; la indústria i la tècnica com a nova religió; fàbriques de procreació; la relació entre l'economia i la indústria del plaer… Cada vegada es fa més difícil de diferenciar Turclub de l'actual Mallorca: lliurada al turisme de masses, a les grans corporacions, als rics nouvinguts, a l'alliberament sexual i amb episodis d'excessos dels turisme desbocat, tal com veiem des de fa temps a molts llocs de l'illa. És la descomposició de l'actual societat, dels seus costums…

*       *       *

Algunes frases per recordar

MALLORCA

•      Aquella Mallorca d'antany, ja tan llunyana… havia desaparegut igual que el silenci i la puresa del cel. Els turistes vinguts per gaudir de tals atractius eren els qui els havien fet desaparèixer.
•      −He anat a la Platja del Bon Repòs. −Has nedat de gust? −No. Massa gent, massa transistors, massa barques. No pots estar un moment tranquil… Les cadires arriben fins a l'aigua i estàs voltat de venedors ambulants. I si et tires a la mar encara és pitjor…
•      Com que la badia està voltada d'hotels que usen desinfectants i tots van a parar a la mar, doncs s'ha acabat la pesca.
•      No som rics ara que tenim diners, sinó quan menjàvem patates autèntiques.
•      Aquí no solament no menjam ni respiram, sinó que ni tan sols podem dormir i tothom viu irritat.
•      La música, que amanseix les feres, començava a enfurir els homes.

ESTAT

•     L'Estat, assessorat per les grans empreses, pensa per a tots.
•     S'havia inventat un aparell que recollia les ones del cervell i permetia llegir el pensament individual.
•     −Vostè creu en aquestes coses, doctor? −I què importa que jo hi cregui o no si és veritat per majoria de vots?
•       No hi havia sastres, sinó grandiosos magatzems de robes fetes.
•      Els arbres i les flors de l'Avinguda del Plaer són de plàstic.

SEXE

•      Era difícil endevinar el sexe dels transeünts.
•      La moral sexual s'ha subvertit fins al punt que totes aquelles relacions sexuals que abans eren considerades aberrants (el sadisme, el masoquisme, la sodomia) són ara considerades de bon gust, i l'amor convencional entre un home i una dona és tingut per immorali detestable.
•      A Turclub el cànon de bellesa és l'androgínia i es designa per homosexual l'individu que se sent atret per un sol sexe, cosa que es considerava pecaminós (tergiversant l'etimologia, com si homo volgués dir home, en comptes d'igual) i per heterosexual, per normal, diguem-ho així, el que no feia distinció de cap classe.
•      És un al·lot d'avui, un al·lot fi, un marieta.
•     Després d'algunes generacions sense parir els pits de les dones s'anaven reduint a simples pectorals, i la constitució dels joves, alliberats de treballs físics, era cada vegada més estilitzada, tot contribuïa a la unificació.
•      Vostè no te dret a usar el masculí ni el femení amb una persona decent.
•      El sexe avui es un accident sense importància.
•     La gramàtica, suprimint els gèneres, es qui havia guanyat la batalla.
•      Segons les lleis socials d'avui, cadascú pot fer allò que més li plagui amb el seu cos.
•             T'has enamorat d'un marimacho.

     VIVENDA

•     Tots els apartaments de Turclub eren sòrdids. S'havia reduït gradualment el gruix de les parets. La distribució era un niu d'abelles: vint-i-un metres quadrats amb saló-menjador-cuina, alcova i dutxa.

METGES - MEDECINES

•     Les pastilles de soma d'Aldous Huxley són el narcòtic de la felicitat que ha suplantat l'esperit crític i la intel·ligència.
•      El poble ja no creia en els metges, creia en els medicaments.
•      L'augment de càncer de pulmó obeïa als carburants dels vehicles.

FAMILIA

•     Néixer directament de pare i mare és un delicte… És el Pecat Original. L'Estat no ho permet. Els pares transmetien malalties greus a la descendència. L'Estat ha de controlar la procreació.
•      Les famílies representen la individualitat, l'anarquia… avui la fecundació d'òvuls sans dins el laboratori es una garantia.
•     El nostre món reposa sobre la dissolució de la família, es bàsic que l'amor s'independitzàs del sexe.

LITERATURA

•     La lírica i la novel·la estan prohibides: són les enemigues naturals de la cibernètica.
•      −Vostès no admeten la lírica. −En efecte, Senyor. No publicam pornografia.
• ·    Es ràdios, els televisors i els coneixements per la imatge han arraconat les lletres.

INDUSTRIA-AGRICULTURA

• Prohibir usar olis pesats i que tots els cotxes circulassin per energia atòmica.
• −S'haurien de suprimir els autos. −Això és una revolució contra la Indústria, el déu de la nostra Era, el déu més poderós després de l'"Hola-Hola". Hi ha molts milions en joc. 
• Parlar avui contra la indústria és senzillament blasfemar. La indústria és sagrada i els milionaris són sants.
• Els pagesos s'hauran d'industrialitzar, forçar la terra amb adobs químics.
• L'agricultura i la ramaderia són tan lentes que s'han fet incompatibles amb la vida moderna.
• Un gra de blat necessita vuit mesos, ara com fa segles. L'olivera i l'ametller una collita per any. Un vedell nou mesos de gestació. ¿Com podem admetre aquesta lentitud?