persones 3 - magallanes ll - vida

Fernando de Magallanes

Fernão de Magalhães va néixer a Porto, el 1480. Era fill de Rui de Magalhães i d'Inês Vaz Moutinho. Rui va ser cavaller gentilhome de la casa de D. Afonso, comte de Faro, senyor i alcalde d’Aveiro i Estremoz, i a Porto va ser jutge, procurador de cambra i regidor.

Fernão va entrar a servir com a patge a la cort de la reina Elionor, consort de Joan II de Portugal, quan només tenia deu anys. Poques coses més sabem de la seva vida si no fos perquè el mes de març de 1505 (ja descoberta Amèrica), als 25 anys, sabem que s’embarca en la gran flota guerrera portuguesa que surt del Tajo cap a la conquesta del món sencer: va comandada per Francisco d’Almeida, militar i explorador, i està composta per vint-i-dos poderosos vaixells de vela de tres i quatre pals amb mil cinc-cents soldats armats, centenars de mariners, dos centenars de granaders, així com fusters i tota mena d’artesans per traballar un cop arribin a destí.

L’expedició té dues finalitats: primera, establir guarnicions i fortificacions a tots els punts podsibles de l’Àfrica i l’Índia, bloquejar tots els estrets des de Gibraltar a Singapur per tal de fer-se els amos del tràfic comercial i no deixar que cap vaixell no portugués trafiqui per la zona; segona, l’expansió del cristianisme, per la qual cosa té l’aire de Creuada.

Entre els mil cinc-cents soldats hi ha Fernão de Magalhães, “fidalgo de cota de armas”, un soldat més, un soldat qualsevol, un soldat desconegut d’entre els milers que van a la conquesta de terres ignotes i llunyanes.

Magalhães, a l’Índia, visità Goa, Cochin i Quiloa. Va participar en totes les accions militars i navals portugueses per la conquesta d’aquelles dures terres i també en la difícil batalla naval de Cannanore (avui Kannur), el 1506, on hi va haver vuitanta morts i dos-cents ferits, un dels quale era Magalhães.

L’envien a Àfrica perquè es recuperi i aquí es perd el rastre. Però com que la seva pàtria és l’aventura el 1509 se’l localitza novament a Lisboa a punt d’embarcar-se en la primera expedició que va a la conquesta de la riquesa que s’amaga a Malaca, a la descoberta de l’Illa de l’Especieria, a la península de Malasia, l’actual Singapur, el Gibraltar de l’Orient.

Un cop allà són víctimes d’una conspiració en la que Magalhães juga un paper important avisant de la conspiració i salvant Francisco Serrão, un parent i bon amic seu. Aquesta acció el va fer sortir de l’anonimat i ser reconegut, honorat i promocionat.

Escultura d'Enric de Malaca
al Museu Marítim de Malaca 

Al cap de dos anys, el 1511, els militars decideixen una nova acció per la colonització de Malasia i Indonèsia. Hi participen Serrão i Magalhães i d’aquesta aventura Magalhães en treu un bon botí i compra un noi jove com esclau i se l’emporta amb ell. Se’l conei com Enric de Malaca o Enric el Negre i l’acompanyarà la resta de la seva vida en totes les seves expedicions. Serrão es queda a Malasia i pren part en la primera expedició a les Illes de l’Especieria, les Moluques, es casa amb una dona nadiua i es converteix en conseller militar del sultà de Ternate.

El 1512 Magalhães torna a Portugal. Aquí poc se’l reconeix i ell, que s’ha jugat la pell i la salut per Portugal, que va ser ferit a Cannanore, que va ser el salvador a Malaca de l’esquadra portuguesa… es queda sense un càrrec digne i sense res que asseguri la seva existència. Es queda com moço fidalgo, amb una misèria de pensió que no li dóna dret a res.

El 1514 pren part en la campanya portuguesa per la conquesta del nord del Marroc. Va ser acusat per fer negoci amb els moros en contra de Portugal. Va a Lisboa i demana audiència al rey per tal d’aclarir els fets. Manuel I de Portugal, l’Afortunat (1469-1521) el tracta com un desertor i el fa tornar a l’Àfrica.

Manuel I, l'Afortunat

El 1515 torna del Marroc i es dedica a estudiar les cartes marítimes de les terres descobertes que li ensenya el cosmògraf i astrònom Rui Faleyro. Si bé aquest no ha posat mai un peu en un vaixell, coneix perfectament els camins del cel per les estrelles, els de la terra i del mar pels mapes portulans i oceanogràfics, coneix l’astrolabi i tota la resta d’instruments utilitzats aleshores per navegar. És la primera autoritat en aquests temes i ha inventat un sistema que medeix les longituds de l’esfera terrestre. Els dos comencen a sospitar que hi pugui haver un pas cap al Pacífic per la zona sud de l’Atlàntic i investiguen la recerca d’aquesta ruta per i arribar a les Moluques.

Les dades intuïtives del pràctic Magalhães les concreta el teòric Faleiro. Coneixen totes les expedicions de nord a sud i es comprometen a guardar secret de tot el que fan. Al final Magalhães concreta la seva afirmació: “Hi ha un pas de l'oceà Atlàntic al Pacífic. Ho sé; conec el lloc. Doneu-me una esquadra i, en benefici vostre,  arribaré a ell; i, d'Est a Oest, donaré la volta a tota la terra”.

L’amistat entre Magalhães i Serrão no s’havia esvait. Es cartegen, s’expliquen què fa cada un. Serrão escriu: “Aquí he trobat un nou món més ric i gran que l´Índia de Vasco da Gama” i li facilita informació sobre els principals llocs productors d’espècies. Magalhães contesta: “aviat aniré a Ternate, si no ho faig des de Portugal ho faré per un altre camí.”

Amb 35 anys Magalhães es troba cansat. La seva mirada amagava un secret que ningú sabia quin era i això el feia estrany a uns i altres. Però té algunes virtuts que cultiva com la tenacitat, la valentia, el saber callar, la fe, el tracte amb la gent… que alimenten aquesta idea fixa que, des d’aleshores, li dóna vida. No para de pensar que la muralla de terra i pedra, incommovible, que tots els exploradors trobaven de nord a sud en la terra que va descobrir Colom i que impedia anar de l’Atlàntic al Pacífic, tenia un pas pel sud, més al sud, abans del Pol Antàrtic. Decideix tornar anar a veure el rei Manuel I per exposar-li el “secret” que li ronda pel cap. No l’acompanya ningú. Hi va de dret i decidit.

L’audiència va ser a la mateixa sala que Joan II havia despatxat a Colom. Magalhães exposa el “secret” al rei i li ofereix la voluntat de posar tota la seva sang i la seva existència al servei de Portugal. El rei ho refusa i aleshores Magalhães li demana si pot oferir els seus serveis a un altre país on pugui ser atès d’una manera millor. El rei accepta i Magalhães surt, refusat i decebut. S’ha acabat el temps de l’espera. Anirà a Espanya, l´únic regne que aleshores el podia escoltar. Abandona la pàtria, el nom (des d’ara serà Hernando de Magallanes), els títols, la pensió…

Carles I d'Espanya

Magallanes arriba a Sevilla el 1517 en companyia del seu esclau Enric de Malaca. Regna aleshores a Espanya el rei Carles I (Carles V d’Alemanya), fill dels reis catòlics, de 18 anys. Calculador i pacient, Magallanes cerca relacions i recomanacions per tal que la gestió sigui fructífera, ja que hi ha arribat com a refugiat. Allà coneix Diego Barbosa, alcaide, un portugués passat també a Espanya, amb el que farà amistat i que serà el seu fiador. Es casa amb la seva filla Bàrbara i així es converteix en “veí de Sevilla”.  El 1518 li neix el seu fill Rodrigo.

Va a la Casa de Contratación a exposar el seu projecte i el refusen.  Però el director, Juan de Aranda, s’interessa pel tema i decideix finançar-lo. Concerten una reunió amb l’emperador Carles I i exposen el pla de l’expedició. Mentre esperen resposta un comerciant hol·landès, Cristóbal de Haro, decideix finançar l’expedició. Quan el Consejo de la Corona se n’assabenta pensa que pot ser un bon negoci i per por de quedar-se sense res decideix finançar el projecte i assegurar-se els guanys.

El 1518 el rei firma les Capitulacions a favor de Magallanes i Ruy Faleiro per les que els cedeix el dret preferent i exclussiu d’aquells mars, ordena que ningú pugui organitzar una expedició cap allà en un període de deu anys, els dos cobraran una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran dret sobre dues illes i seran nomenats governadors de totes les terres i illes.

El 10 agost de 1519 surt de Sevilla l’expedició, comandada per Fernando de Magallanes: cinc vaixells i 265 homes. Fa parada a Sanlúcar de Barrameda, on fan les darreres provisions –per un viatge del qual s’ignora la seva durada– i el darrer acomiadament a l’església de Santa Maria de la Victòria: missa i comunió per a tots els aventurers. El 20 de setembre surt de Sanlúcar de Barrameda cap a les Canàries. Fan escala a Tenerife per fer el darrer repostament i el 26 de setembre de 1519 salpen a la recerca de l’incògnit.

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes fa testament, un testament que val la pena llegir perquè ho té tot pensat: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Ho té tot previst sabent que, ni ell mateix sap quan tornarà, si és que torna, ni els béns que tindrà quan mori. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat.

Un cop a alta mar, el mateix any 1519, neix el segon fill, Carlos, que mor al néixer. El gener de 1521 mor el fill Rodrigo i el març del mateix any, mor la seva esposa Beatriz. El 27 d’abril de 1521 morirà Magallanes en el combat que hi va haver a l’illa de Mactán a les Filipines. No va poder acabar la seva “idea, el seu secret”, però  es va convertir en el navegant més gran de la Història i va deixar per a la posteritat una estela i unes marques inesborrables: l’aventura més atrevida de la història de la Humanitat.

Mapa del viatge

*          *          *

El 6 de setembre de 1522, gairebé tres anys després de la sortida, entra pel Guadalquivir l’únic vaixell que tornava de l’aventura amb només 18 homes supervivents i que havien donat la primera volta al món. Menys Juan Sebastián Elcano, tots ells seran ignorats.

Els reis i cortesans –abellots de palau– que mai s’han mogut per cap aventura, s’aprofiten de les riqueses aportades pels descobridors, tracten aquests com escòria i són anomenats avançats, governadors o virreis de les noves províncies d’ultramar. La vida no canvia.

“L’home dóna el millor de si mateix amb un exemple i això és el que va fer Magallanes. El seu exemple, contra tot oblit, ha traspassat i seguirà traspassant els segles per donar testimoni que quan una idea vola amb les ales del geni, quan es porta endavant bravament i amb passió, és més forta que tots els elements de la Natura, i que està destinat sempre a l'home únic –a un individu amb una vida minvada i fugaç– el poder convertir en realitat i en veritat perdurable el que ha estat un desig somiat durant les cent generacions que el van precedir”.