un llibre 7 - els promesos

Fa temps que volia parlar de Manzoni i de la seva extraordinària novel·la I promessi sposi (Els promesos). L'any 1962 el professor Jordi Nadal, catedràtic d’Història Econòmica d’Espanya a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, en un dels primers dies de classe ens va recomanar llegir aquest llibre. Jo vaig quedar un xic sorprès: ¿què té a veure un llibre de literatura sobre uns nuvis amb l’economia? Van passar uns mesos i no se’m va ocórrer llegir-lo. Van passar anys i tampoc. Me’n vaig oblidar, encara que de tant en tant em ressonava per la clepsa la frase del Dr. Nadal: “Han de llegir I promessi sposi!”. Va passar un munt d’anys i tampoc l’havia llegit.

Fa uns mesos el Papa Francesc en la catequesi sobre la família va parlar del nuviatge i va citar I promessi sposi. Va dir: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig I promessi sposi. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Vaig decidir llegir-la. Al cap de pocs dies, tot cercant una edició de la Divina Comèdia traduïda per en Sagarra en una llibreria de llibre vell, el botiguer dubtava si la tenia o no i jo li vaig assenyalar el llom d’un llibre de color verd, en un prestatge de la llibreria, que em semblava que era el que jo cercava… El va mirar i em va dir: “No, és Els promesos de Manzoni”. No m’ho podia creure! “Me l’emporto!”. Era el meu kairós! Vaig començar a llegir-la… i en dos dies la vaig acabar. No podia parar. T’enganxa.

Alessandro Manzoni

Alessandro Francesco Tommaso Manzoni (1785-1873) va néixer a Milà. Fill d’una relació adulterina de la seva mare, va ser educat en col·legis religiosos on va adquirir una bona formació clàssica i gust literari, malgrat li costés acceptar l’ambient disciplinari de l’escola i el marqués durant un llarg temps com anticlerical. Quan té set anys els pares es separen i ell va a viure amb la seva mare, primer a Londres i després a París. Als 18 anys torna a Milà i viu amb el seu pare en un ambient frívol dintre l’aristocràcia i la burgesia milanesa.

Aquí començarà la seva experiència com a poeta neoclàssic inspirat per Horaci i Virgili. Als 20 torna un parell d’anys amb la seva mare a França. Coneix Claude Fauriel que li dóna a conèixer Voltaire i s’impregna de la cultura francesa en l’art i la filosofia i coneix l’evolució del racionalisme vers el romanticisme. Aquí apareix oficialment com a poeta amb Urania.

Novament a Milà, el 1808 es casa amb Henriette Blondel, calvinista. El 1810 s’estableixen a París i allí coneix un sacerdot jansenista que fa que ell retorni a la pràctica religiosa i ella es converteixi al catolicisme. Aquest retorn a la fe va ser per Manzoni la conseqüència lògica de la dissolució del mite de la raó, concebuda aleshores com a font de judici perennement vàlida i certa. El 1833 mor la seva esposa i, en pocs anys, també moren, prematurament, alguns dels seus fills. Quatre anys més tard es torna a casar.

Autor de poesies, tragèdies, assaigs i escrits sobre diferents temes, la seva obra més famosa i coneguda és I promessi sposi (Els promesos), novel·la històrica, primer exponent de la novel·la italiana moderna i un intent renovador de la narrativa italiana de l’època. La Divina Comèdia del Dante i I promessi sposi són una referència bàsica dins la literatura italiana i són les obres de literatura més importants i estudiades a Itàlia.   

Coverta de la segona
edició, de 1840

La novel·la passa a l’Itàlia de principis del segle XVII, durant l’època del govern espanyol. Manzoni aprofita per atacar a Àustria, que aleshores controlava la regió, i relata, d’una manera magníficament explicada, la pesta milanesa de 1630. Els promesos està ambientada al nord d’Itàlia, a la Llombardia, a l’encantadora regió del llac Como, zona que Manzoni coneix a la perfecció i que les seves impressions li han quedat gravades profundament des de la infància la qual cosa fa que el poeta descrigui els llocs amb gran claredat i riquesa de detalls.  Els promesos és un llibre meravellós i divertit, és una bella història d’aventures, amor, passions, odis, patiments i fidelitat. Renzo i Lucía, dos joves camperols promesos, a punt de casar, es veuen forçats a separar-se víctimes de la maquinació criminal de don Rodrigo, un dels “senyors” del poble i que, després de diferents aventures –un avalot a Milà, la pesta, assassinats, bandolerisme, la intervenció del poder eclesiàstic…– es retroben i es casen.

Renzo

Lucía

Manzoni va començar aquesta obra amb el títol de Fermo e Lucía, i la va acabar el 1822. Però la llengua utilitzada era una barreja de llombard, toscà, francès i llatí i entre 1824 i 1827 la revisa amb els seus amics i en fa una nova versió: Els promesos, història milanesa del segle XVII. Però encara no en va quedar del tot satisfet ja que la llengua emprada era massa vinculada als seus orígens llombards i el 1827 va a Florència per tal d’aprendre la llengua florentina –més culta i característica d'Itàlia que la llengua llombarda i que el portarà a escriure el 1868 Dell'unità della lingua– i sotmetre la seva obra a una revisió lingüística profunda inspirada en el model florentí. Com diu ell mateix, va anar a Florència per la risciacquatura in Arno, a “rentar la roba a les aigües de l’Arno”, el riu de Florència, la terra del Dante. En va fer una revisió lingüística profunda i en va canviar capítols i episodis i el 1842 va aparèixer la versió definitiva que és la que comentem: I promessi sposi. Goethe va dir que “la novel·la de Manzoni supera, de llarg, totes les obres d’aquest tipus que puguem conèixer”.

Segons el crític literari Attilio Momigliano el protagonista real de la novel·la és la Divina Providència, és una «epopeia de la providència». Al final del llibre Manzoni diu: Després de debatre llargament i buscar junts, van concloure que els problemes sovint vénen, sí, perquè els donem motiu per a això; però que la conducta més cauta i innocent no és suficient per mantenir-los lluny; i que quan vénen, amb culpa o sense, la confiança en Déu els endolceix, i els fa útils per a una vida millor. Aquesta conclusió, encara que la troba la gent pobra, ens ha semblat tan justa, que hem pensat en posar-la aquí, com el suc de tota aquesta història…