divendres, 3 d’agost de 2018

me too! you too?

Un aclariment per començar: s’ha d’acabar amb els abusos i violacions sexuals, i amb les morts violentes de tantes dones i criatures. Però en aquesta nostra societat democratitzada i liberal s’ha de poguer parlar de tot i no es pot prohibir cap comentari discrepant en contra d’una idea per part dels que es consideren “amos-amas” i “senyors-senyores” de la veritat ni crear un ambient de por que obligui a callar per no ser cremat a la foguera de la nova inquisició sota l’omnipresent mirada orwelliana des de l’habitació 101. ¿Quin és l’origen d’aquesta situació nefasta i insostenible que fa que l’home continuï essent el llop per a l’home?
*      *      *
La persona és un ésser social. Només pot viure en la seva relació amb els altres i el seu entorn li permet alimentar-se, vestir-se, allotjar-se, moure's i perpetuar-se. Viu sota la mirada de l'altre a través de la solidaritat, l'amistat i l'amor per l'altre. No som totalment lliures ja que tots depenem els uns dels altres.
A la llum d'aquesta evidència, la societat postmoderna s'ha fixat l'objectiu de promoure l'individu aïllat per tal d’aconseguir una llibertat il·limitada, un gaudi sense restriccions i l'exaltació d'un-mateix-o-d'una-mateixa. Aquestes són les bases sobre les quals, ara, tots podem i hem de confiar.
El filòsof coreà Byung-Chul Han, professor a la Universitat de Berlín, diu: «quan l’amor és possessió i domini es genera una dinàmica on no es mira l’altre com una possibilitat de bé, sinó com un objecte per consumir. L’altre desapareix en la nostra societat narcicista. Només quedo jo, el meu propi ego i la teranyina que atrapa la meva personalitat. L’altre és una projecció de mi mateix. Jo només aspiro a treballar, a ampliar i mantenir els meus béns i a submergir-me en la malaltia del nostre temps: la depressió».
En aquest entorn individualista i llibertari, la roba ocupa un lloc especial, ja que envolta la persona i en certa manera la "qualifica". Avui en dia, els “fabricants” de la “moda femenina”, oblidant l’entorn en el que viuen i el respecte vers els altres, en nom de la llibertat i l'individualisme, “vesteixen” (sic!) les dones com ells desitgen: faldilles curtes, pantalons molt ajustats, escots ben oberts, vestits de bany gairebé inexistents i la més gran exhibició possible del cos de la dona (i aquí ningú es queixa!).
Veure la porqueria de vestimenta que cada vegada més es presenta a les passarel·les pretenent modernmitat i estar al dia és una vergonya. I les dones són les que accepten aquestes situacions per tal de no perdre l’estatus de model que han aconseguit. Si no es dobleguen a les exigències de les firmes ja es poden despedir de la següent passarel·la. I s’hi dobleguen, i segueixen desfilant, i continuen fent anuncis de perfums on elles es converteixen…, també, en agressores sexuals. ¿O no mireu la tv?
Homes i dones no som iguals per molt que es vulgui fer-nos-ho creure. Som iguals en dignitat però no en sentiments ni en emocions. El que no mou una dona pot exasperar un home. Que una noia vegi el cos nu d’una dona la deixarà indiferent, però no passa el mateix amb si és el noi qui ho veu; si és normal sentirà una atracció que haurà de dominar…, i si no la domina… pot caure en l’abús. Si no al moment, l’endemà.
La mirada de l’altre, del noi, de l’home, no es té en compte davant d’aquestes situacions. I aquesta manera de fer les coses pot despertar en l’altre, en els qui ens trobem al seu entorn, el desig, la concupiscència, la grolleria, la vulgaritat. Però això no té cap importància: els mass media i les xarxes socials ja s’encarregaran de dir, en cas d’abús o d’agressió, que no hi ha cap responsabilitat per part de la noia abusada. Totes les culpes les tenen els homes!
#MeToo va néixer a rel de la denúncia de les periodistes Kantor i Twohey contra el magnat Weinstein pels seus abusos sexuals continuats a actrius, tapats amb diners i favors. L’actriu Rose McGowan va ser la primera en reconèixer aquests abusos i darrera d’ella se n’hi va apuntar un munt. Res a dir, però… si fins aleshores no havien dit res… és que hi estaven d’acord. ¿O no? Em sorprèn que totes aquestes actrius hagin sigut capaces d’amagar fins avui una situació que ara els sembla denigrant. ¿Fins ara no ho era? ¿O és que hi ha interessos ocults al darrera? Angeline Jolie, Gwyneth Paltrow, Cara Delavigne, Mira Sorvino i una llarga llista d’actrius conformen les denúncies.
Me too!, van dir totes. De veritat, you too? Em sorprèn que algunes de les actrius denunciants, que es queixen pels abusos sexuals d’aquest tipus impresentable, després elles van al llit amb l’actor de torn, per exigències del guió (sic!), en en les pel·lícules que en són protagonistes. Ah!: “–És que aquí ho faig voluntàriament i l’altre em va tocar sense permís!”.
MeToo ha aconseguit criminalitzar tots els homes i ha deïficat totes les dones. Personatge de l'any a la portada de Time. Totes les denúncies que han aparegut després d’aquesta primera ni han estat demostrades, ni tenen la mateixa gravetat i moltes són anònimes. És igual! El que és important és que les xarxes socials i els mass media han aconseguit “criminatlitzar l’home, el patriarca, el pare, que ja feia massa temps que es passejava per tot el món com si fos la seva masia”. Els mitjans de comunicació amplifiquen la confusió ja que generen tal quantitat de dades i informació i tant de soroll, que anul·len la possibilitat d’articular el pensament i així es deforma la realitat.
Katie Roiphe en el seu llibre L'endemà al matí diu: «en molt casos de suposada violació, les dones són, en part, responsables de les seves accions. ¿No és responsable, la dona, d´haver pres drogues o alcohol? Un home li ho pot oferir, però ella mateixa, lliurement, decideix prendre-les o no. Si les dones no son totes indefenses i ingènues haurien de ser responsables de l’elecció de beure o drogar-se. Si la dona queda afectada en el seu capteniment per actuar i té relacions sexuals, no sempre és culpa de l’home, no necessàriament és sempre una violació». Què va haver dit! Va rebre insults de costa a costa del continent americà pels moviments feministes fins que es va reconèixer que era un llibre «eloqüent, reflexiu i finament argumentat, criticat per feminist@s poc honrats-honrades i deshonest@s ».
Quan Roiphe va parlar sobre el tema Weinstein i va dir que “s’havia de distingir entre una agressió física i una mirada de reüll a l’oficina” els twet la van crucificar: els més süaus li van dir ogra, arpia, escòria, puta… I quan Matt Damon es va atrevir a dir que «no és el mateix tocar el cul a una dona que violar-la, però amdós comportaments s’han d’erradicar» es va tirar de cap en una piscina plena de cocodrils.

Brigitte Bardot i Catherine Deneve  també s’han atrevit a denunciar aquest moviment. La BB a Paris Match el va atacar dient que “les actrius que es queixen d’abús sexual el que cerquen és publicitat i la majoria son hipòcrites i ridícules ja que juguen amb els productors per aconseguir un paper i després diuen que varen ser abusades. A mi em satisfeia que els homes em diguessin que era bonica”. I la Deneve va signar a Le Monde un manifest, juntament amb un centenar d’actrius, on denuncien que “s’ha arribat massa lluny i han creat un ambient totalitari. La violació és un delicte, però no són una agressió maxista ni voler lligar ni la cavallerositat”. I afegeixen que aquesta campanya d’acusacions públiques “ha posat a persones que no s’ho mereixen al mateix nivell que delinqüents sexuals sense tenir l'oportunitat de defensar-se”.
#MeToo s’ha convertit en un lobby que fa, encara que sembli mentida, que ens haguem de creure tot el que diu i promou com si fos la pura veritat. Ha aconseguit criminalitzar un home perquè una dona diu que l’ha “mirat amb ulls de luxúria”. Ha aconseguit que es denunciï i prohibeixi el “piropo”. ¿O és que tot això és pura estètica per tal de quedar bé i sortir a les primeres planes dels diaris i tv’s dient una bajanada per tal que tothom l’aplaudeixi?.

"el negici és el negoci"
"la pela és la pela"
L'agressió sexual que patim avui és alarmant i ara afecta totes les edats. La transformació del cos femení en objecte es desenvolupa a pas ràpid i transforma la bellesa de la creació en un objecte mercantil. El consum immediat dels cossos és essencial i reemplaça la relació de fusió duradora. En aquesta evolució el desvergonyiment pren el seu lloc, es desenvolupa a pas ràpid i inquietant, és part d'aquests assalts públics que patim cada dia les persones ja sigui en llocs públics o privats (tanques publicitàries, quioscos, tv's, web’s, ràdios, canals pornogràfics d'internet, premsa, cinema…), d'aquesta pendent fatal que alimenta l’actual deriva pornogràfica que està assolant el món.
En mig d'aquest ambient, és més que mai necessari reafirmar que la modèstia és una virtut essencial, constitutiva de la bellesa de la persona. Modera les nostres accions, fa que no passem "línies vermelles", millora i preserva el misteri de la persona, imposa distància i respecte. Hi ha una bellesa del cos que s'adorna a si mateixa i permet endevinar més del que llueix: la conformen l’elegància i la discreció.
Fa falta fer una campanya per tal de revaloritzar la modèstia com una virtut essencial, tant en les famílies com en la societat en general: la modèstia protegeix la bellesa com la rosada embelleix la naturaAvui, sembla que no hi ha alternativa per a la dona occidental entre el top-less i el burka.

Carl Jung ja va deixar clar que no només els homes pateixen neurosis i traumes, les societats senceres emmalalteixen, també, sovint, en la seva psique col·lectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari