música 4: beethoven ll, les nou simfonies

Si bé ens podríem estendre molt parlant de la música de Beethoven, és molt probable, de fet, que les seves obres més conegudes –la Cinquena i la Novena simfonies o la sonata Clar de lluna– ho siguin justament perquè van aconseguir captivar el públic ja no des de la "racionalitat" o des d’un punt de vista intel·lectual, sinó des de l'emoció pura. A l'escoltar aquestes o altres peces del període romàntic de Beethoven inevitablement sentim alguna cosa i és a partir d'aquest sentiment que neix l'experiència estètica.

Beethoven signifca un abans i un després en la història de la música. Canvia la música en si mateixa, tot arribant a unes cotes d’esplendor heroica mai vistes i trenca les fronteres del seu temps per apuntar camins que trigaran un segle a ser transitats. Canvia la música, el rol de l’artista i la funció de l’art en la societat. Tot queda capgirat després de la seva obra titànica. L'obra de Beethoven va tenir una importància decisiva per forjar l'escolta de música acadèmica tal com la realitzem avui. 

Però ¿per què Beethoven va contribuir fins i tot a modelar la manera en què escoltem música? Per l'evolució del seu geni. El compositor no sabia que anava a escriure una novena simfonia quan va escriure la primera, la qual cosa apunta cap a la progressió que té per si mateix un gran interès d'un creador que va anar trobant nous camins al seu talent de la mà de seves experiències de vida.

Escoltar les seves obres és una mena de viatge per la vida interior d'un geni, ja que hi trobarem ressons d'entusiasme, de dolor, de tristesa, de malenconia, d'esperança i d'un profund amor per la vida. Aquest, sens dubte, és el cor del geni de Beethoven. 

El llenguatge de les nou simfonies de Beethoven són per a l’esperit europeu tan representatiu com els drames de Shakespeare, les pintures de Rembrandt o les esglésies romàniques: parlen un llenguatge particular sobre la manera de ser dels homes, de les seves relacions entre ells, de la natura, del seu propi batec del cor, de l’heroïsme, de l’amor, del firmament estel·lar i del Ser Suprem que viu per damunt nostre. Música expressiva, apassionada, sentimental i, de vegades, amb tocs de pintura. La música de Beethoven es fa subjectiva. 

*          *          *

La Primera simfonia la compon als 30 anys. Inicia el segle xix amb aquesta peça i la crítica no queda indiferent. Kretschmar: és el cant del cigne de la cultura clàssica del segle XVIII i la primera gran obra simfònica de l’incipient època romàntica. Es destaca entre milers tota la grandesa impressionant del músic. Berlioz: El minuet és el primogènit de la família d’aquells estimats scherzi que ell inventà. Von Weber: sublim, clara, fogosa… Els crítics mencionen la introducció a l’orquestra del doble d’instruments de vent i fusta i que comença amb un acord dissonant en sèptima.

La Segona la compon als 32 anys, quan ja comença a iniciar-se-li la sordesa. La dedica al príncep Karl von Lichnowsky, gran admirador seu i al que ja li havia dedicat la sonata Patètica. Té una alegria que contrasta amb la tristesa de l’autor.

La Tercera, titulada Heroica pel mateix Beethoven, als 34 anys. És una simfonia amb molta “història” ja que inicialment va pensar titular-la Bonaparte quan aquest era cònsul, i pensava que allibereria els privilegis de les corones europees, però quan aquest es va proclamar emperador es va enfadar molt: “és una persona com nosaltres, ara trepitjarà tots els drets humans, s’autoenaltirà i  es convertirà en un tirà”. Va canviar el nom per Heroica. L’audàcia d’alguns moviments de la simfonia va sorprendre els contemporanis sobre tot per la combinació de baixos, oboè i clarinet. Berlioz va dir: és tan grandiosa, d’un estil tan perfecte i tan poètica en les seves formes que és d'allò més gran de Beethoven”. I Ries: el cel i la terra tremolaran quan sigui executada.

La Quarta als 36 anys. Injustament relegada al costat de les anteriors, recupera l’empenta de les dues primeres. Schumann la va calificar com una esvelta noia grega en mig de dos gegants nòrdics. És un Beethoven alegre, humorístic, somiador. 

La Cinquena la compon als 38 anys. És la més popular de totes tant pels temes i la unitat artística com pel seu significat. Els quatre temps es basen en les quatre notes del començament. Schindler la va anomenar la Simfonia del Destí. Les quatre primeres notes són, segons el mateix Beethoven, la manera com el destí ens toca la porta. Berlioz diu que la Cinquena reflexa el pensament més íntim de Beethoven, tots els seus sentiments, els seus secrets dolors, la seva ira reprimida, els seus somnis…

La Sisena, anomenada Pastoral per evocar escenes campestres, la va estrenar el mateix dia i en el mateix concert que la Cinquena. Té cinc moviments i el seus títols ja ens endinsen el la temàtica campestre: 1r, Despertar dels sentiments a l’arribar al camp; 2n, Escena al costat del rierol; 3r, Reunió alegre de gent del camp; 4t, Tempesta; 5é, Cant de pastors en agraïment de la tempesta. No és estrany que la composés així ja que era un enamorat de la Natura. Escriu a Teresa Malfati: Que content estic de poder passejar entre els arbres, boscos, i muntanyes. Ningú no pot estimar el camp com jo. Berlioz diu que hi ha un paisatge que sembla pintat per Miquel Àngel, allò que no podia sentir, ho va pintar. Als 39 esyttrena el Concert Emperador.

La Setena l‘estrena als 41 anys. La va dirigir el mateix Beethoven i el músic Spohr comenta la manera com dirigia: quan l’orquestra tocava un piano ell s’ajupia ben avall, si venia un crescendo es redreçava poc a poc fins que entrava el forte que ell manifestava amb un salt a l’laire. Richard Wagner la qualificaria com l'apoteosi de la dansa pel seu ritme i el seu lirisme. ¡El seu meravellós segon moviment! Aquest concert va representar un dels moments més importants de Beethoven. En aquest moment la majoria de crítics i músics es van posar d’acord en considerar-lo mereixedor de tots els llorers i s’inicia la seva popularitat. 

La Vuitena la publica als 42. La va escriure un estiu que va passar a Bohemia. Es mostra un Beethoven alegre i obert. Els quatre temps, Allegro con brio, Allegretto, Menueto i Allegro vivace van fer que Berlioz digués que l’Allegretto cau del cel per la imaginació de l’artista, no té cap altra exemple de comparació.

Beethoven compleix 53 anys i ja està completament sord. La seva manera de conversar queda reduïda als “quaderns de conversa”. Malgrat això i ple de pena pels problemes que la situació li comporten, és capaç de crear la famosa Sonata per a piano núm. 29, Op. 106, Hammerklavier, la sonata més llarga mai composta, de 40 minuts. Un cop acabada el mateix Beethoven va dir: ara ja sé compondre.

I també acaba la Missa Solemnis. Estrenada a Sant Petersburg i considerada una de les obres cabdals del compositor. Furtwängler va retirar aquesta obra del seu repertori, doncs va dir que era incapaç d'obtenir un resultat que fes justícia al missatge i a la grandesa de la qual considerava la millor obra de Beethoven.

La seva tasca no acaba aquí, també està treballant per a dues noves simfonies però al final ho fondrà tot en una, la immortal Novena amb l'extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l'Alegria. La dedica al rei Frederic Guillem III de Prusia i la crítica ja diu que cap de les vuit anteriors li farà ombra. És una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.

L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor –fets revolucionaris que li reportaren grans crítiques i que alguns intentaren aprofitar per desprestigiar la seva obra– i que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.

Les seves darreres obres –la Misa Solemnis i la Novena Simfonia o Simfonia coral– són com un testament espiritual que Beethoven ofereix a la Humanitat: 

A mi s’em va concedir el gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima. La meva tasca és la de comunicar als homes una mica d’aquesta bellesa a través del llenguatge musical.

Després de més d’un esbós escrit per a la novena, el 1823 Beethoven decideix introduir les estrofes de l’oda A l’alegria de Schiller. De fet el quart moviment no és pròpiament un “himne a l’alegria” sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la bòveda celeste” tal i com canta el cor segons els versos de Schiller. 

Frederic Schiller

L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem. 

Al començament l’autor vol expressar l’estat de discòrdia en que es troba la societat humana i ho fa amb els instruments, les melodies i els silencis. Quan s’dona que no n’hi ha prou d’expressar amb els instruments la insatisfacció davant la discòrdia, mobilitza un recurs mai utilitzat en la música simfònica: la veu humana.

Quan l’orquestra calla (la humanitat està desconcertada per la seva disharmonia interior) un baríton proclama la necessitat de convertir-nos vers la unitat i l’alegria. I ho fa amb dos versos que va compondre el mateix Beethoven:

¡Oh amics, amb aquests tons no;
entonem-ne uns altres de més agradables i alegres!

Aquesta proclamació mou a l’orquestra i al cor a adherir-se al desig d’unió i de goig dels versos de Schiller:

Alegria, bella espurna divina…

Tots els homes es tornen germans…

Tots els éssers beuen alegria

En els pits de la Natura;

Tots els bons, tots els dolents…

I el querubí s’alça davant Déu.

La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proprciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula "alegria" i la frase "tots els homes seran germans" que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana.  

Schiller i Beethoven confraternitzen en un clima intimista. Acaba amb un missatge definitiu cantat per tenors i baixos que el cor reprèn en una tessitura altíssima que vol tocar el firmament:

Sobre la volta estrellada, hi ha d’habitar un Pare amorós

A partir d’aquí Beethoven pregunta a la humanitat "si no pressenteix el Creador i es prosterna davant d’Ell" i ens insta a "cercar-lo per damunt del firmament, cuallat d’estrelles, ja que més enllà d’elles hi ha d’habitar Ell". L’obra acaba en un final rapidíssim i enlluernador que constitueix una explosió d’alegria.

La seva primera interpretació, el 7 de maig de 1824, va ser apoteòsica: Beethoven, completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors al Teatre de la porta de Carintia, a Viena, en un històric concert. Acabat l'últim moviment tot el públic, dempeus, aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència d'un públic delirant d'entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La jove soprano Caroline Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea…

Nota: Aquesta simfonia té una  durada de 74 minuts, la mateixa que avui tenen els CD per poder-la reproduir. Abans feien falta dos LP de vinil per reproduir-la.

*Blog anterior sobre Beethoven: 
https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=beethoven

música 3: beethoven l, 250

Durant aquest any 2020 es celebrarà a tot el món l’any Beethoven. Per recordar aquesta efemèrides i hi ha programats concerts a totes les sales de música. És un aconteixement musical que no podem deixar passar. Hem d’anar anar a escoltar, com a mínim, un concert. L'Orquestra Filharmònica de Viena, en el Concert d'Any Nou, dedicat a Strauss, enguany hi va incloure una peça dedicada a Beethoven. El director Andris Nelson va incorporar sis de les seves Dotze contradanses.

El president de la Filharmònica diu que Beethoven va ser el "culpable" de la creació de l'orquestra ja que per les dificultats tècniques de les seves simfonies es van veure obligats a crear, en 1842, la primera orquestra professional de concerts de Viena amb els millors músics de l'Òpera Imperial.    
     

*     *     *

Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Heiligenstadt, 1827), músic, compositor, pianista i director d'orquestra. És el primer artista lliure de la història i ha deixat un llegat incommensurable dins el món de la música. Avui no hagués nascut.

Els pares de Ludwig

Jérôme Lejeune, genetista i descobridor del perquè de la Síndrome de Down, va ser convidat al Senat francès per tal que donés la seva documentada i autoritzada opinió sobre l’avortament. Va començar describint l’ambient real d’una família: pare alcohólic, sifilític i depressiu, mare desnutrida i tuberculosa. Esperen el segon fill. Va preguntar als senadors: ¿Quin consell donaríem a aquesta família?. La resposta dels senadors va ser clara i contundent: Practicar un avortament terapèutic… Senyors, afirmà Lejeune, acaben de matar Ludwig van Beethoven. Va ser el segon fill de set germans dels quals només en van sobreviure tres. 

Quan Ludwig tenia 32 anys, aclaparat per la pèrdua de l’oïda que no li permetia poder viure d’una manera plena el seu art i la convivència amb la gent –i que el va portat a una gran depressió– es va retirar a un poblet prop de Viena on va redactar el testament adreçat al seus germans.

La importància d’aquest text està en de quina manera ens revela el nexe que hi ha entre l’amor a la virtut, a l’art i al do de la pròpia vida.

Als 13 anys

«A vosaltres que em considereu hostil, arisc i misàntrop… no coneixeu la causa oculta que hi ha darrera aquesta apariència. Des de la infantesa em vaig inclinar vers el deilcat sentiment de l’amistat… Però des de fa sis anys m’afecta una incurable malaltia, empitjorada per metges insensats.

«Nascut amb un temperamant ardent, vivaç i sensible, vaig haver d’aïllar-me promptament i portar una vida solitària. No podia confesar la debilitat d’un sentit que per a mi havia de tenir un major grau de perfecció. Avui… he de viure sol i només em puc connectar amb la societat en la mesura que m’ho exigeixen les necessitats bàsiques: he de viure com un proscrit.

«Als meus vint-i-vuit anys no poder sentir res al veure com algú tocava una flauta em portaven gairebé a la desesperació. Faltava poc perquè jo mateix acabés amb la meva vida. Recomaneu als vostres fills la virtut només ella ens pot dur la felicitat, ella és la que em va aixecar de la misèria. A ella, al meu art  i al gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima els hi he d’agrair no haver acabat amb la meva vida amb el suïcidi».

Als 18 anys

Per sort per a la humanitat va continuar vivint. Virtut, art, bellesa… tres conceptes claus que bullien dins Beethoven com una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador” i que el van aixecar de la depressió que patia per culpa de la incipient sordesa. Beethoven expressa clarament la lluita de l’home contra un dur destí, és un exemple de superació del dolor personal en bellesa, és un heroi tràgic disposat a a enfrentar-se i a dominar el dolor. 

Segur del seu propi valor, conscient del seu geni i posseïdor d'un caràcter explosiu, menyspreava les normes socials, les lleis de la cortesia i els gestos delicats. Sempre atrevit, es barrejava en les converses íntimes, esclatava en sorolloses riallades, explicava acudits de dubtós gust i ofenia amb els seus colèriques reaccions als distingits presents.

No és estrany que aquesta actitud despertés les crítiques dels que, tot i reconèixer sincerament que estaven davant d'un compositor d'immens talent, el van titllar de misantrop, megalòman i egoista. No sospitaven que Beethoven era la primera víctima del seu caràcter i patia en silenci tals mostres de desafecte. 

“Moltes vegades he maleït la meva existència. Escolto brunzits i xiulets dia i nit. Passo la meva vida de manera miserable. Fa gairebé dos anys que no vaig a cap reunió perquè no m'és possible confessar a la gent que estic tornant-me sord. Si exercís qualsevol altra professió, la cosa seria passable, però en el meu cas aquesta és una circumstància terrible; el nombre dels meus enemics, no és petit, què dirien si sabessin que no hi puc sentir?"

L'alta societat el va acollir amb condescendència ja que Beethoven no encaixava en aquells cercles exclusius; era un llop entre ovelles. 

Pianista original i virtuós, famos per les seves improvisacions i per la seva fama precoç com a compositor, la producció musical de Beethoven és la d’un geni. Va compondre 343 obres en total entre simfonies, misses, sonates, concerts, quartets, obertures, obres de cambra, una òpera i desenes d'obres més… 

Dibuix del 250 aniversari de l'Auditori

El llenguatge musical de Beethoven és individualista, innovador de veus i harmonies, fuig d’allò que impera aquell moment i posa un gran èmfasi al seu sentiment personal, està parlant per a la humanitat: els oients de les seves simfonies identifiquen les seves alegries, les seves penes, les seves emocions… amb la música. Les seves simfonies són desconcertants al principi però es capaç de crear un organisme musical viu i natural. Beethoven aconsegueix de l’orquestra uns recursos insospitats i revoluciona l’escriptura pianística. Cada peça nova que Beethoven estrenava meravellava per la seva originalitat o monumentalitat. 

Als 31 anys

El pare de Beethoven va ser tenor i violinista a la cort i Ludwig, ja de molt petit, va demostrar dots prodigioses per al piano. Amb 7 anys va fer el primer concert. Als 11 editava la seva primera composició. 

Als 14, Christian Neefe, organista i director de la capella de la cort, va serel seu veritable mestre: converteix Beethoven en segon organista i diu d’ell: «Si continua d'aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart». Anys més tard, en ple èxit personal, Beethoven escriu a Neefe: «Li dono les gràcies pels consells que vostè m’ha donat… si algun dia arribo a ser un gran home, a vostè li correspondrà bona part del mèrit». 

Als 17 anys el noble austríac, Ferdinand Waldstein el crida a Viena perque conegui Mozart i aquest, després de veure’l improvisar al piano, va dir: «Estigueu atents! Aquest noi farà que el món parli d’ell!». Al mateix any mor la seva mare i torna a Bonn per fer-se càrrec de la família, ja que el seu pare entra en una depressió i és empresonat.  

Dibuix de Joan Vilanova
Manresa (1908-1990)

Als 22 anys mor el seu pare i ell s’estableix definitivament a Viena, capital aleshores de la música europea i és des d’aquí on Beethoven conquistarà el món. Viu un període ple d’aconteixements: la revolució americana, la revolució francesa, Napoleó, el naixement de noves nacions, la rivalitat entre Àustria i Prúsia… i serà en aquesta època quan viurà el moment més feliç de la seva història sota el regnat il·lustrat de Maria Teresa I d’Àustria i del seu fill Josep II, emperadriu i emperador, successivament, del Sacre Imperi Romanogermànic. A Viena confluïren gent de sang hongaresa, txeca, croata, polaca, austro-germana… allí hi arribaren artistes i homes de ciència internacionals.

Aristòcrates i burgesos tenen tots una orquestra pròpia i el mitjà de subsistència dels compositors depèn de viure en una mansió o residència amb un estatus de cortesà, funcionari o criat. Hi havia qui demanava “un cuiner que sabés tocar el violí”. Davant d’això Beethoven s’hi rebel·la i mai acceptarà aquesta situació: es converteix en el primer artista lliure de la història.

Als 24 anys publica la seva primera obra important: l’Opus 1, Tres trios per a piano, violí i violoncel. Als 26,publica l’Opus 2: Tres sonates per a piano. Comença la pèrdua de l’oïda però aquesta malaltia no l’impideix de compondre ininterrompudament i ho farà fins la seva mort. La Primera simfonia la compon als 30, i la crítica no queda indiferent. La Segona als 32, la Tercera als 34, als 35 l’òpera Fidelio, la Quarta als 36, la Cinquena i la Sisena als 38, als 39 el Concert Emperador, la Setena i la Vuitena als 42; als 53, ja totalment sord, la Missa Solemnis i la immortal Novena Simfonia amb l'extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l'Alegria.

*Hi haurà un altre blog dedicat a les simfonies.

Tomba de Beethoven a Viena

bon nadal!

El signe admirable del pessebre

Amb aquest títol el Papa Francesc ens ha adreçat una carta a totes les famílies amb motiu del Nadal. En ella ens encoratja a no deixar de viure la bella tradició de fer el pessebre. Heus aquí alguns fragments.

Espero que aquesta pràctica de preparar el pessebre mai es debiliti; i confio que, allà on hagi caigut en desús, sigui redescoberta i revitalitzada.

El pessebre forma part del dolç procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, gràcies a aquell Nen Fill de Déu. En això està la felicitat.

No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual; el que compta és que el pessebre parli a la nostra vida de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per dir-nos que està prop nostre, sigui quina sigui la nostra condició.

¿Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? Perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre està a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.

M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per comprendre el significat que porten. El cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit: ¡quantes vegades la nit envolta les nostres vides!, però Déu no ens deixa sols, ens porta llum a la nostra foscor; les cases en ruïnes i palaus antics: signe de la humanitat caiguda; les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors: així recordem de quina manera hi participa tota la Creació; els àngels i l'estrella: el senyal que també nosaltres som cridats a posar-nos en camí per arribar a la cova de Betlem; les simbòliques figuretes de captaires, pobres i senzills: gent que no coneix altra abundància que la de el cor; altres figures com el pastor, el ferrer, el forner, els músics, les dones que porten gerres d'aigua, els nens que juguen…, tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer les coses de cada dia d’una manera extraordinària; el palau d'Herodes al fons, tancat, sord a l'anunci de l’alegria; finalment la cova, on trobem les figures de Maria, que contempla el fill i el mostra a qui s’acosta, i de Josep, el custodi que mai es cansa de protegir la seva família.

El cor de la menjadora comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, un nen, per ser rebut en els nostres braços. Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes.

Quan s'acosta l'Epifania, hi col·loquem les tres figures dels Reis Mags: aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per conèixer Jesús i oferir-li dons: or, que honra la seva reialesa, encens, la seva divinitat, i mirra, seva santa humanitat. 

Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra a Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada a la de Déu.

350

Aquest matí m’ha vingut a mans un text que he pensat que val la pena tenir-lo present davant la problemàtica que es presenta en aquest país després dels resultats de les eleccions d’ahir. Tots els polítics prometen, tots parlen dels ciutadans, tots diuen que serviran al poble, però després, quan governen, resulta que s’obliden de les promeses i els ciutadans passem a un segon pla mentre ells viuen a cos de rei (¿o millor dir a cos de parlamentari?), sense deixar de cobrar el sou, sense acomiadaments, sense atur i amb un grapat de privilegis dels que no podem fruir la resta de mortals.

350 és una xifra que no podem oblidar.

350 és el nombre de diputats del Parlament espanyol.

350 són les persones que hauran de governar-nos durant quatre (¿?) anys.

350 són les voluntats que s’hauran de posar d’acord per vetllar pels interessos dels gairebé 47 milions d’habitants d’Espanya.

350 és la suma dels diputats electes que van des d’1 diputat solitari fins als 120 del grup majoritari.

350 és la quantitat de persones que s'han de posar a treballar amb esperit de servei als ciutadans des d'avui mateix.

350 és el nombre de persones a les que hem d’exigir que facin la seva feina sense adormir-se, sense corrupció, sense interessos partidistes, sense deixar d’anar cada dia a la feina, exigint que se’ls acomiadi per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades (com a la treballadora de Lleida que se li va aplicar l’article 52.d de l’Estatut dels treballadors), sense valdre’s de tots els privilegis que ells mateixos s’han atorgat…

350 són les raons que hem de tenir clares els ciutadans per tal que els parlamentaris (de l’Estat i Autonòmics!) no ens continuïn prenent el pèl.

* * *

El text que avui he llegit està escrit l’any 50 aC. O sigui, que ja fa més de 2000 anys la cosa funcionava més o menys com ara: els que manen pensen només en ells i s’aprofiten dels manats. Diuen així uns retalls del llibre:

Estimeu la justícia, els qui governeu la terra.

Escolteu, doncs reis, i compreneu-ho,

apreneu-ho governants d’arreu de la terra;

pareu l’orella els qui domineu multituds

i esteu orgullosos del nombre dels vostres pobles.

Però hi ha qui diu dintre seu:

és curta i trista la nostra vida…

és com el pas d’una ombra…

Vinga doncs, a fruir dels béns que es toquen,

aprofitem-nos de les coses amb afany…

Omplim-nos de bons vins i de perfums…

Que ningú de nosaltres no quedi exclòs de la nostra ufana;

que és aquesta… la sort que ens toca.

Oprimim el pobre i el just,

no planyem la viuda… ni l’ancià

parem insídies al just, que ens és una nosa;

ens reprotxa que ens apartem de la llei…

i se’ns ha tornat l’acusador del que pensem.

Aquest text correspon al llibre de la Saviesa, llibre atribuït a Salomó i en ell se’ns descriu com és la Saviesa i com moldeja el cor de l’home que viu d’ella:

La saviesa, és resplandent, mai no es merceix;

la contemplen facilment aquells qui l’estimen,

i es fa trobadissa als qui la busquen…

El qui matineja per buscar-la…

la trobarà asseguda a la porta de casa.

…Em fou donat el seny, vaig suplicar,

i em vingé l’esperit de la saviesa.

L’he apreciada més que ceptres i trons…

Per ella coneixo la força dels esperits i els pensaments dels homes…

Posseeix un esperit intel·ligent, amant del bé, agut,

lliure,  estima els homes…

És més meravellosa que el sol,

la maldat no pot res contra la saviesa.

¿Seria molt demanar que tots els governants de l’Univers aprenguessin a servir, a governar, amb l’esperit de la Saviesa?

els difunts i el més enllà

Capella Sixtina: El Judici Final, de Miquel Àngel

Totes les persones grans recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als  fidels difunts. El dia 1 recorda Tots els Sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar pels difunts, per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.

Així ho vam aprendre de petits i ara hem de recordar a molta gent que tots, un dia o altre, ens morirem. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!

Ara que estem en una època en la que ens agrada recuperar tradicions, ¿perquè no recuperem el sentit cristià d’aquesta festa, la de resar pels difunts –que s'inicia al sIV amb la commemoració de resar pels màrtirs i al sVIII s'estén per tot Europa– en comptes de deixar-nos portar per la inèrcia comercial del nouvingut halloween?

El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d’esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.

¿Què és la mort? La mort és quan se surt del temps i es passa a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.

La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d’aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats.

¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».

Gravat sobre el Paradís de la Divina Comèdia

Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Això vol dir que durant una bona part de la seva existència deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mort. Tant pànic li tenim que no en parlem per por d’atraure-la.  Parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per a viure millor. Perquè morir no és morir, sinó néixer!

L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: –Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.

Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (el més enllà, el cel, el purgatori, l'infern i la vida eterna).

El llibre Martes con mi viejo profesor explica les trobades d'un alumne amb el seu antic professor, malalt terminal, i cada setmana parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu a l'antic alumne:

–Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.

–Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…
–Apren a morir i aprendràs a viure.

Santa Mònica i Sant Agustí
Pintura d'Ary Scheffer (1795-1858)

Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, acompanyada dels seus dos fills, va sentir com l’altre deia a Agustí: –M'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà. Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: –Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu. Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.