asun: in memoriam

Asun Balonga i Figuerola era coneguda per tothom com l'Asun. Llicenciada en dret, periodista, professional dels mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius, crítica de cinema, directora de Comunicació i Publicacions de l’associació FERT, experta en temes d’orientació familiar, conductora –i fada madrina– del programa Paraules d’amor a Ràdio Estel, directora y presentadora del programa La Taula dels ciutadans a Televisió Comtal, impulsora i col·laboradora d’iniciatives de promoció de la dona, blogera, defensora de la feminitat –que no del “feminisme” visceral i militant– casada i mare de família nombrosa amb cinc fills… Autora de El mito de la supermujer i Educar superando las dificultades. Fumadora compulsiva però convençuda que el fumar perjudica la salut.

*     *     *

Conductora –i fada madrina– del programa radiofònic

Paraules d’amor a Ràdio Estel

He de parlar del programa de ràdio Paraules d’amor (1990-2009), del seu inici i d’aquets primers vint anys en els que jo també hi vaig participar. L'Asun i jo ens vam conèixer a l’iniciar el programa de ràdio. Va ser ella qui va triar l’equip. Jo no la coneixia. Em va citar a l’emisora i hi vaig anar per veure de què es tractava. Ens va explicar en què consistiria i allà mateix, sense ni saber res més del tema, els quatre que érem allà vam gravar el primer programa sobre un tema que ella ja duia preparat. Quan alguna vegada li havia demanat com va ser que em triés a mi si no ens coneixíem, sortia amb evasives. Mai no ho he sabut. Però va començar una amistat que el temps va enfortir i no va minvar ni quan vam deixar de fer el programa.

L’Asun va ser la que va tenir la idea primigènia. El projecte inicial es va coure dins el FERT i consistia en presentar un programa radiofònic en el que es tractessin temes relatius a la família, a l’educació, pedagògics… en definitiva temes sobre l’Orientació Familiar. Seria un programa únic, com una escola de pares, en el món radiofònic català.

L’Asun en va ser l’editora, la presentadora, la conductora, la qui escollia els temes a tractar, els col·laboradors per entrevistar, la música dels intervals (coneixia tant els clàssics com els grups emergents)… 

L’Asun ho era tot al programa. Els que l’acompanyàvem érem conscients d’això i mai ens vam sentir menystinguts, ans al contrari, ja que malgrat sempre ho portés tot apamat, a l’arribar ens preguntava: –Nois, què us sembla si avui…?Abans no pogués acabar amb la frase la nostra resposta sempre era la mateixa: –D’acord! Però si un dia pensaves que es podria tocar un tema determinat i li ho comentaves et deia: –Perfecte! Ja el treballaré i el que tenia preparat el deixarem per la semana vinent. Comptava sempre amb nosaltres.  

Comença així el seu record personal:

Sota la pluja més torrencial i amb un fred molt gelat, quan la nit comença a tornar-se tancada i hostil, la meva estimada companya Tere Camps que m'acompanyava en el seu cotxe i jo, sortíem cap als estudis d’un local completament envidriat i que permetia veure el carrer… i que et veiessin. 

Era al primer pis de l’Avinguda Diagonal 460.

Al principi es tractava d'un programa gravat que començava a les 11 de la nit i durava una hora. Al començament el gravàvem a les 9 de la nit. Més endavant gravàvem a les 7 del matí! I vam haver d’aprendre a dir “bona nit!” a primeres hores del matí, procurant no equivocar-nos, per no haver de repetir la gravació. L'equip era fix perquè preteníem fer-nos familiars a l'audiència, que se'ns conegués a cada un, i aconseguir així una relació més íntima. La nostra competència en aquesta franja horària era el futbol i certes tertúlies. 

El primer programa el vam fer l’Asun, la Tere Camps, el Josep Argemí i jo mateix. El Josep va dir que podia comprometre’s cada setmana (venia de Sabadell) i es va incorporar l’Aureli Villar. Segueix explicant l’Asun: 

Durant una època el vam fer en directe i, un cop al mes, obríem els telèfons perquè els oients participessin. I hi havia de tot: des de la commovedora i massiva solidaritat que provocava una persona greument malalta, a l’àvia que trucava per assegurar-nos que resava per nosaltres, al pirat de torn que pretenia passar-se l'hora sencera parlant i no hi havia forma humana de tallar-lo i fins la viuda que ens donava les gràcies pèrquè era la primera vegada que sentia parlar de la mort i no plorava…; en dèiem "Nit d'amics" i encara em sembla sentir el gust a xocolata dels bombons que a aquelles hores portava algú.

La darrera part del programa, els darrers 15 minuts, s’obria l’apartat “Família en Acció” on s’entrevistava a un personatge expert amb el tema que havíem estat debatent. Vam entrevistar centenars de persones de prestigi: pedagogs, educadors, polítics, escriptors, personatges desconeguts, herois anònims, que no donen importància a les proeses que fan pels altres… A través d'aquest programa, el FERT, porta anys dient-li a Catalunya les més sinceres, afectuoses i sentides Paraules d'amor relatives a l'apassionant món de la Família.

Un bon dia, mentre estàvem fent temps esperant per gravar el proper programa, se m’acosta l’Asun i em diu:

–Ramon, avui m’hauries de substituir en l’apartat de “Família en acció”.

–¿…?

–És que farem la presentació del meu llibre El mito de la supermujer i no em puc entrevistar jo mateixa.

–Vols dir que no és millor que ho faci…

–No, no, que vull que ho facis tu.

–Però si jo no ho sabia, no tinc res preparat…

–És igual, ho faràs molt bé.

Clara, concisa, concreta, directa, sense embuts… Així era l'Asun.

Durant una època hi van haver dos col·laboradors habituals més: Frank Balonga i Núria Ramírez. Quan l’Asun va deixar la direcció del programa la persona que se’n va fer càrrec va comentar: “gràcies al programa, he descobert en mi una faceta de comunicadora que romania latent però que l’Asun Balonga va saber descobrir a temps gràcies a la seva confiança en la meva capacitat”. No calen més comentaris.

Autora de El mito de la supermujer i Educar superando las dificultades

La faceta com escriptora la citaré amb el seu llibre sobre El mito de la supermujer. És un llibre ple de sentit comú en el que fa una anàlisi de les problemàtiques que ha plantejat l’evolució dels costums secularment considerats femenins prenent de referent sis immortals, llegendàries, intemporals i actuals heroïnes cinematogràfiques:

Els tipus retratats són els següents:

La superdona: Vivian Leigh–Escarlata O’Hara, 

a Allò que el vent s’endugué: Poso a Déu per testimoni...

La dona-enamorada: Ingrid bergman–Ilsa,

a Casablanca: Sempre ens quedarà París

La dona-mare: Lauren Bacall–Marie 'Slim' Browning, 

a Tenir i no tenir: Si em necessites, xiula!

La dona-objecte: Marlène Dietrich–Shangai Lily, 

a l’Exprés de Shangai: Han fet falta molts homes per tal que jo arribés a ser Shangai Lily

La dona-tòpic: Marilyn Monroe–Lorelei Lee, 

a Els cavallers les volen rosses: Els diamants són els millors amics de les noies

La dona-víctima: Joan Crawford–Vienna,

a Jonny Guitar: Enganya’m, Johnny…, diga’m que m’estimes!

La dona-masculinitzada: la real Mae West versus la fílmica Mae West,

en un grapat de pel·lícules seves: Quan soc bona, soc bona, i quan soc dolenta, soc millor

Defensora de la feminitat –que no del “feminisme” visceral i militant– casada i mare de família nombrosa amb cinc fills…

–Què pretens transmetre amb aquest llibre?

·     Treure els homes de la passivitat

·     Fer reflexionar les dones

·     Distreure l’home i la dona per ajudar-los a treure conclusions pràctiques

–Asun, ¿què caldria canviar per tal que la dona trobi l’equilibri per a ser: dona, esposa i mare? 

Cito textualment d’una canadenca de Quebec, Béatriz Richard: "Després de 10 anys de carrera professional em trobo davant una carrera familiar inacabada i amb la impressió d’haver sacrificat la meva vida, els meus amors, la maternitat i els meus a un ideal sense-sentit, deshumanitzat... Però he pagat un preu molt alt. Només ticnc un fill, tinc 38 anys i, probablement, ja no en tindré més". 

–¿Val la pena abandonar la família per fer “carrera” i després trobar-te que no pots fer marxa enrrera?

Quan una dona diu que està en estat el primer que se li pregunta és: ¿i la teva feina?, com si ser la serventa d’un patró o d’una patrona fos, humanament, més important que portar un fill al món, com si el treball assalariat fos l’única font de felicitat i d’alliberament per a la dona. És tan bonic veure una criatura que et somriu...!

Fumadora compulsiva però convençuda que el fumar perjudica la salut

Arribava gairebé sempre la primera a la ràdio. Ens esperava fora amb la cigarreta a la boca. Marxava la darrera i així que sortia encenia la cigarreta. Estava convençuda del perill que representa el fumar –estem parlant de fa deu anys– però no va deixar de criticar la mesura contra els fumadors al·legant que era un “quiero-y-no-puedo” ja que és un negoci per a les arques de l'Estat. Mai cantava les excel·lències del fumar, ans el contrari. Sempre deia: –No ho heu de fer això de fumar. En una carta a un diari dirigida a la ministra del ram deia:

Li agraeixo els seus esforços a aquest estalvi i paternalista Govern nostre i molt especialment a «mare» Pajín que és la que més es preocupa d'aquests fills esgarriats que som els fumadors però ¡ai! amb un molt mal dissimulat fariseisme, amb el qual –mira per on– no estic en absolut d'acord.

Perquè, amb el dolent, dolentíssim, que és fumar –ho dic completament de debò– prohibir fer-ho només en certs llocs, redueix un problema de salut nacional a una puritana i hipòcrita operació de màrqueting i simple maquillatge.

Amb el dolent, dolentíssim, que és fumar i el seriosament que perjudica la salut –inhalem el fum de la mort– ¿perquè prohibir-nos només que ho fem en públic sense extirpar el càncer d'arrel?

Amb el dolent, dolentíssim, que és fumar, demà mateix el Govern hauria de promulgar un inapel·lable cop de decret i tancar tots i cada un dels més recòndits estancs, penalitzar, fins privant de llibertat, als traficants i consumidors de droga tan nefasta i no limitar-se a ocultar-lo de la vista de la resta d’honestos ciutadans, exempts de xacra nicotínica.

Amics, això seria valent, coherent, sincer i audaç. Però seria un desastre per a les arques impositives de l'Estat, perquè de la porqueria del tabac es recapten impostos ¿o no? I no pocs, ¿oi?

Clara, concisa, concreta, directa, sense embuts…Així era l’Asun. Podies estar-hi o no d’acord però mai et quedava el dubte sobre els seus punts de vista. 

Fa uns dies que ens ha deixat, ha arribat on volia: a la Casa del Pare.

Espere Tere que et posaré bé els cascos…

persones 7 – joan sales lll – la novel·la: incerta glòria

The uncertain glory of an April day. Aquest vers de Shakespeare a Els dos cavallers de Verona, és el que dóna el títol a l’única i gran novel·la de Joan Sales: Incerta glòria. 

El títol fou elegit en record d’un intens dia de primavera, el 14 d'abril de 1931, símbol de totes les il·lusions d'una generació.

El 1948 comença a escriure-la però no la publicarà, íntegra, fins al 1969. És una de les novel·les cabdals de la nostra narrativa de postguerra d'una profunda qualitat lírica i poètica. És una desconcertant història d'una dona i de tres homes enamorats d'ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil. La novel·la explica la història de quatre personatges en sengles relats gairebé autònoms: el de Lluís de Brocà i Ruscalleda, burgès anarquista, idealista, egoista i de personalitat complexa, del qual podem llegir el dietari des del front d'Aragó. Les cartes que la seva dona, la Trini Milmany i Catassús envia a l’amic del seu home, a l'excèntric Juli Soleràs des de la rereguarda. I, finalment, el doble relat autobiogràfic d’en Cruells, un soldat de les files republicanes convertit, vint anys després, en mossèn heterodox de la diòcesi de Barcelona. Cada un d'aquests personatges no són retratats per Sales, no hi ha ni una sola descripció. Els coneixem per ells mateixos, mitjançant els seus pensaments, els seus fets, les seves converses amb companys i amics… i d'aquesta manera anem coneixent la seva personalitat.

Són molts els qui m'amoïnen, ho dic amb franquesa, tirant-me en cara que sigui "l'autor d'una sola novel·la"; haurien de tenir en compte que cada una de les parts  d'Incerta glòria podria considerar-se com una novel·la sencera tant per la seva extensió com pel seu desplegament i, sobretot, pel fet de tenir cada una el seu protagonista propi (el de les dues darreres és el mateix home, però a vint anys en l'una i a cinquanta en l'altra i això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints.

Incerta glòria no és una novel·la, sinó quatre: la primera part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria.

I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: the uncertain glory of an april day. Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. En realitat no és una novel·la més de la guerra, sinó una novel·la l'acció de la qual transcorre, en part, durant la guerra, en zona republicana. És un fons la guerra.

Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat; un llibre val per la veritat que ens porta. 

Tanmateix, a l'hora de definir la veritat, Sales considera que això resulta pràcticament impossible. En Joan Sales trobem tres paraules que ens poden ajudar a comprendre els seus propòsits com a novel·lista: vida, veritat i testimoniatge. Sales rebutja la novel·la fantàstica, la imaginativa i el conte.

Em vaig proposar de fer un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre –els falangistes– i també la del roig –els falangistes primer i els comunistes després–, i això m’ha fet rebre més patacades dels vençuts que dels vencedors... L’any 56, el règim franquista la va rebutjar al·legant immoralisme religiós (ja ho veu, jo!) i vaig recórrer al bisbat de Barcelona, on em van donar el nihil obstat, així va aparèixer la primera edició, per bé que no pas sencera. Sencera la vaig veure publicada per primer cop l’any 62, però en francès. Al 68, el premi que atorgava el senyor Lara a novel·les catalanes encara no traduïdes al castellà, fou concedit a Incerta glòria i aquest va se l’artilugi perquè jo mateix –aleshores ja feia temps que portava el Club del Novel·listes– me l’edités sencera, l’any següent i sense dir res, en la llengua original.

«Sales utilitza formes narratives tradicionals i narradors diferents per evitar la monotonia que donaria un sol punt de vista. El seu lirisme trenca el desenvolupament objectiu del relat i la perspectiva metafísica alimenta el tema del mal i dels seus motius (desesperança, odi, violència, suïcidi) i el tema de la salvació (gràcia, amor, combats interiors i exteriors)». 

Jo estic content de la novel·la, però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. 

Quan li pregunten d’on surt el novel·lista diu:

Jo diria que, més que res, de les coses que malauradament ens ha tocat viure. Tinc la impressió que si a la nostra generació ens hagués tocat una vida més tranquil·la, burgesa, jo no hauria escrit cap novel·la. És la pròpia existència, de manera especial la guerra i la tragèdia que arrossega –com també l'aventura–, la que et porta probablement a escriure una novel·la que, justament, l'explica. 

«Incerta glòria és un patètic homenatge a l'idealisme de la juventud i de la fidelitat a ella, a uns ideals altíssims i crispats que la gent gran traeixen; Soleràs, a l'ombra de Kierkegaard, incurable romàntic enamorat del fracàs, de totes les causes perdudes i de tots els impossibles, el desarrelat sense família i sense conviccions, es veu assetjat a un temps pels desenganys i per l'evidència de la fe. En la seva barreja d’ascetisme i de malenconia per la joventut que se'n va, de fe incommovible i de escandaloses truculències, d'intimitat adolorida i de tensió heroica frustrada, hi ha com un retrat novel·lesc de la personalitat més secreta de Joan Sales; un gran escriptor que amagava darrere d'una exigent noció de la senzillesa a un veritable artista».

El desembre de 1956, Sales ens deixa un escrit breu, intens, poètic, titulat Confessió de l'autor. En ell ens diu:

The uncertain glory of an april day… Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules, i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i ¿què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'INCERTA GLÒRIA— un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir… La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.

«D'altra banda, Incerta glòria pel seu abast i pel contrast entre procediments realistes i la procedència romàntica, és una novel·la que ha esdevingut clàssica. El fet que els quatre principals personatges parlin per ells mateixos (en forma d'epistolari, de memòries, de diàlegs) sense que l'autor hi intervingui o en digui més del que ens diuen ells, fa que el lector els deixi amb recança. L'autor aconsegueix encomanar al lector la passió que sent per ells, pel compromís triple de l'autor: compromís nacional, compromís estètic i compromís religiós».

«Però potser l'assoliment estètic i moral més determinant de la novel·la és que malgrat la seva complexitat, s'hi manté el dualisme d'amor i guerra. Altres grans novel·les manifesten amb els seus títols o amb els personatges una dualitat semblant (Guerra i pau, Crim i càstig, El roig i el negre, Don Quixot i Sancho…), però Sales preferí un títol poètic per al seu afany de perdurar col·lectivament».

Quan Sales parla de la crítica no la defuig mai:

A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica –tant catalana com francesa com castellana– que s'ha ocupat d'Incertaglòria, la meva novel·la quàdruple; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta). 

N'hi hagué un, però, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi.

Edicions i traduccions d’Incerta glòria

Nihil obstat…

1955 – Guanya el Premi Joanot Martorell (avui Sant Jordi) per la seva novel·la encara inèdita. Intenta publicar-la però és rebutjada per la censura al·legant immoralisme religiós. Sales va recórrer al bisbat de Barcelona i li van donar el nihil obstat que va permetre l’edició.

1956 – Primera edició a El Club dels Novel·listes. 315 pàgines.

1962 – Gallimard, a París, publica l’edició en francès, Gloire incertaine, amb traducció de Bernard Lesfargues. No és una versió “no censurada” sinó una nova versió de la novel·la. La crítica francesa es desfà en elogis. En parlaran La Croix, Esprit, Le Monde, la revista marxista La Nouvelle Critique… Jean Lacroix en pren nota per al seu assaig L'échec. Ricaumont, a Combat, dirà que "poques novel·les profanes tenen el pes metafísic d'Incerta glòria… En la descripció del drama viscut per Catalunya d'ençà del 36 l'única preocupació de l'escriptor és la veritat, lluny de la mentida negra i de la mentida roja". Una segona edició el 2007.

Potser els francesos, més que la pròpia crítica espanyola, han estat els únics que han sabut veure en l'obra alguna cosa més que un testimoni bèl·lic i fins i tot que una història d'amor: és una desconcertant història d'una dona i de tres homes enamorats d'ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil.

1968 – Incerta glòria rep el Premi Ramon Llull d’Editorial Planeta a la millor novela en català no traduïda al castellà.

1969 – Segona edició catalana. Febrer. Més llarga que l’anterior. Sales diu que és definitiva però encara hi farà afegitons. 843 pàgines.

1969 – Carles Pujol la tradueix i surt publicada al castellà: Incierta gloria. Dues edicions més el 2005 i 2012.

1969 – Tercera dició catalana. Setembre. 843 pàgines.

1970 - L'Ajuntament de Barcelona li concedí el Premi Ciutat de Barcelona que atorgava el dia 26 de gener, en commemoració de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Javier Del Arco el va entrevistar a La Vanguardia:

«Vostè no s'ha presentat al premi, ¿l'ha sorprès guanyar-lo?»

Totalment, donada la inequívoca significació de la meva novel·la. I agraeixo aquest honor no sol·licitat Sí bé m'agradaria aprofitar l'ocasió per a puntualitzar que hauria preferit que aquest premi es concedís el 24 de setembre, que és la Festa de la Mercè, que ens uneix a tots els barcelonins.

«Li fa l’efecte que han reparat una injustícia al premiar-lo ara?»

Sí, en el sentit que l'import de el premi, setanta-cinc mil pessetes, equival aproximadament a les multes que m'han anat imposant al llarg de molts anys.

1971 – Quarta edició. 910 pàgines, text definitiu.

1981 – Cinquena edició. Les dues darreres parts porten el nom de El vent de la nit.

2002 –Uncertain glory, edició anglesa als USA.

2011 – Ongewisse glorie, traducció al neerlandès.

2012 – Centenari del naixement de Joan Sales: nova edició en dos volums, com si fóssin dues novel·les. Els dos primers capítols: Incerta glòria. Els dos darrers: El vent de la nit.

2014 – Uncertain glory, anglesa a UK. Segona edició el 2017. 

2014 – Incerta glorie, traducció al romanès. 

2015 – Flüchtiger Glanz, edició alemanya. 

2018 – Incerta gloria, traducció a l'italià.

2018 – Csalóka Dicsöség, edició a hongaresa. 

Actualment Incerta glòria viu un procés d’expansió internacional: estan previstes les traduccions al grec i al xinès.

Escrits anteriors:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/02/persones-7-joan-sales-l-la-persona.html

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/03/persones-7-joan-sales-ll-lobra.html