un llibre: andrea víctrix, una distopia profètica

El 1968 l'Editorial Destino va crear el Premi Josep Pla de narrativa. El 1973 el va guanyar la novel·la Andrea Víctrix, del mallorquí Llorenç Villalonga. L'any 1974 la vaig comprar, la vaig llegir i la vaig guardar a la biblioteca. És un escrit que pertany al gènere de la literatura utòpica personificat per un personatge androgin: Andrea Víctrix. La novel·la és una sàtira del món actual basat en el turisme, amb una civilització abocada a la decadència i a la mort, i que transcorre en un futur pròxim. La novel·la se situa a Mallorca, a una Mallorca desconeguda (ara s'anomena Turclub), on tot passa en base a que "El progrés no es pot aturar".

Des de fa temps −tal com evolucionen els esdeveniments en la nostra civilització i de quina manera s'ha transformat el turisme a Mallorca i arreu del món− recordava vagament passatges de la novel·la i em rodava pel cap rellegir-la. Quan les grans ciutats turístiques i, sobre tot, les de la conca mediterrània, s'han manifestat contra aquesta massificació… l'he rellegit! Han passat cinquanta anys.

*       *       *

Llorenç Villalonga i Pons és un escriptor mallorquí (Palma 1897-1980) que amb les seves novel·les del Cicle de Bearn (Mort de Dama, 1931; Bearn o la sala de les nines, 1956; La novela de Palmira, 1952 i L'hereva de donya Obdúlia o Les temptacions,1964) va fer un retrat perfecte de l'inici i certificació de la decadència de l'aristocràcia mallorquina fins la seva defunció. Aquest cicle és un xic irregular però molt interessant pel retrat satíric de la Mallorca més conservadora i per l'imaginari tan ampli amb personatges que surten d'un llibre per entrar en un altre i dialogar entre ells. Bearn és una de les novel·les cabdals de la literatura catalana de tots els temps, al costat de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Incerta glòria de Joan Sales i Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra.

El 1973, després de treballar-hi durant dotze anys Villalonga publicà Andrea Víctrix, una novel·la distòpica, una sàtira del món actual mallorquí abocat a la decadència i a la mort, un viatge en el món de la ciència-ficció en el que l'autor relata com la societat mallorquina desapareix sota la mirada dels mateixos que l'han defensat fins la fi. Com diu en la Introducció «la tragèdia radica en aquest punt: estam vivint una revolució que tergiversa la sensibilitat i la moral clàssiques. S'acosta probablement una mutació». Aquesta mutació avui ja no es redueix a Mallorca sinó a tota la humanitat i amb Andrea Víctrix Villalonga continua amb la seva croada contra el món deshumanitzat del futur assistint a la lluita entre el romàntic protagonista que vol aturar el progrés i la civilització que vol assimilar-lo. És la Nova Colonització exercida per les nacions riques d'Occident, pels estaments internacionals (ONU, OMS, UNESCO…) i per les grans empreses multinacionals químico-farmacèutiques sobre les nacions.

 

Què és una distopia?

El 1516 Tomàs Moro publica la seva obra Utopia. En ella Moro concep l'estat ideal d'una república imaginària, una república que, com indica el seu nom en grec, és un "no lloc", un projecte de "difícil realització". És com l'Eden de la tradició jueva-cristiana, o el "més enllà" dels Camps Elisis dels grecs. Una cosa gairebé perfecte, pràcticament inabastable.

La Utopia de Moro va ser un nou gènere que s'interrelacionava amb la literatura, la política i la filosofia. Utopia és una situació ideal, imaginària en la que Moro critica la societat del seu temps. És un paradís on no hi ha propietat privada, amb feina per a tothom, on a ningú no li falta res ni ningú no té més que els altres, amb tolerància religiosa i on el vici i la violència no existeixen… La idea no era del tot original ja que Plató a La República o Agustí a La Ciutat de Déu ja plantegen aquesta situació.

Amb el pas del temps sorgeix la Distopia, la cara oposada a la Utopia: una societat pretesament perfecte que esdevé un malson, una "utopia negativa", una concepció imaginària d’una societat organitzada d’una manera opressiva i totalitària.

Sembla ser que el primer a utilitzar aquest terme va ser el britànic John Stuart Mill el 1868 en un discurs al Parlament en el que criticava certes mesures del govern irlandès. Però quan realment s'introdueix el concepte és amb les novel·les Erewhon de Samuel Butler (1872), Senyor del món de Robert Benson (1907) o Nosaltres de Yevgueni Zamiatin (1920). Amb Un món feliç (1932) Aldous Huxley inaugura la "trilogia distòpica" que continuaran George Orwell amb 1984 (1949) i Ray Bradbury amb Farenheit 451 (1953).

Andrea Víctrix de Villalonga forma part d'aquest entorn. És una reformulació de l'univers d'Un món feliç on es descriu els efectes desastrosos de la societat tecnològica de l'era moderna. S’avança al seu temps per descriure, com si fos un oracle, la decadència i l’autodestrucció de la civilització que ens ha tocat viure, del món perdut de l’aristocràcia mallorquina, de la contraposició de l’individu davant la massa alienada i sense consciència pròpia. Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, nou-rics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia. Però això ha acabat afectant no només a la societat mallorquina sinó a tota la humanitat.

 

Andrea Vìctrix

Ens trobem a l'any 2050 i el protagonista és un escriptor, un heroi romàntic, congelat l'any 1965 i que es desperta 85 anys després, amb una aparença d'edat d'uns 30 anys. Coneix Andrea Víctrix −un ser androgin, encantador i monstruós a la vegada, Ministre del Plaer i Conseller Econòmic, amb un cos asexual i estilitzat propi dels millors moments de l'estatuària grega− que és qui el condueix al llarg del relat per mostrar-nos aquest món basat en el consumisme i la destrucció constants de l’humanisme. El protagonista es troba amb un món deshumanitzat, una societat mallorquina que desconeix, una Mallorca totalment entregada i dominada pel turisme, per la disbauxa sexual i per l’explotació dels recursos naturals. Ja no es diu Mallorca, sinó Club Turista del Mediterrani (o Turclub com se l'anomena correntment), una terra amb quatre-cents cabarets, tres mil cinemes i milions de transistors però en la que molta gent viu anguniada pels pocs recursos i els molts excessos.

En un moment determinat, davant aquest nou viure a Turclub, el narrador vol convèncer Andrea dels avantatges de com es vivia en el seu temps: 

Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics…

Tot això ha desaparegut i al seu lloc estem contemplant un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. Per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització, la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca: la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre homes i dones. El que per certs moviments suposa una desitjada utopia per a ell és un malson. 

Sota l’eslògan del dogma imperant El Progrés no es pot aturar −que apareix en tot els cartells lluminosos escampats per tot arreu en detriment de l'agricultura i la natura− i de la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia. Als infants se'ls inculca, des del bres, la fórmula d'Einstein, l'acte de fe: E=mc2 (símbol suprem de la tecnificació); atacar la fórmula es un crim sense remissió. També s'organitzen viatges de cap de setmana a la lluna… 

Tothom estava obligat a beure l’Hola-Hola, «la beguda de la cordialitat» −màxim sagrament internacional que pertanyia a la més poderosa firma de l'Europa Unificada, «el gerent de la qual era un autèntic hermafrodita»−. Havia esdevingut la beguda oficial i de la qual no se’n podia blasfemar. Els nins nascuts al Centre de Reproducció de la Mediterrània es batejaven amb Hola-Hola.

Estem en una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmaco-pornogràfic imperatiu dels cossos. Els habitants es veuen abocats a treballar, a endeutar-se i a drogar- se, en un cicle del qual no en poden sortir. El Soma (record d'Un món feliç de Huxley) revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida. 

El Gremi de cambrers era l'alta noblesa del país. Segons les lleis vigents tothom havia d'acatar aquesta casta que tan influeix en el progrés de la indústria turística i hotelera. En els bars i cafès totes les consumicions eren líquides, a base de sucs sintètics i medicamentats, per això les dentadures degeneraven i s’explicava la profusió de dentistes que hi havia. Als restaurant servien fruita sintètica i suc de taronja que no és de taronja; no arrib a distingir la carn del peix ni el sexe de la gent… 

−Avui el sexe està sobrepassat, és un accident sense importància… 

−I l'amor? 

−Estimi la Humanitat, el Partit Únic… Poc a poc arribarà a comprendre la nova moral. Ahir tancaren a la presó un individu que escrivia una novel·la…

El futbol havia desaparegut. Els directius només es preocupaven de fitxatges i propagandes… Fins i tot, arribaren a simular, per ciutats llunyanes, allà per illes perdudes del Pacífic, partits que sols existien damunt els papers de les oficines i els escenaris de la TV… Tot, a la fi, s’enfonsà en el marasme i en la burocràcia. 

El relator s'adona que això ja no és l'Illa de la calma… «−Em trob dins un món que no entenc» i no sap quin és el seu lloc en aquesta societat.

Llegir avui Andrea Víctrix ens fa adonar de la visió tan actual del turisme i del món en decadència que es va imaginar Villalonga ara fa cinquanta anys, una societat que desapareix inexorablement davant la mirada impotent dels que l'han defensat fins a la fi. És la gènesi d'un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies que va portar Villalonga a elaborar −probablement sense saber-ho− algunes profecies: la crisi del model actual de turisme, una indústria que dóna el pa, però que fa malbé l'Illa, esgota els recursos i estén les seves arrels per tots i cadascun dels turons i costes de la geografia mallorquina; l'arraconament de les lletres; el treballar per comprar; la indústria i la tècnica com a nova religió; fàbriques de procreació; la relació entre l'economia i la indústria del plaer… Cada vegada es fa més difícil de diferenciar Turclub de l'actual Mallorca: lliurada al turisme de masses, a les grans corporacions, als rics nouvinguts, a l'alliberament sexual i amb episodis d'excessos dels turisme desbocat, tal com veiem des de fa temps a molts llocs de l'illa. És la descomposició de l'actual societat, dels seus costums…

*       *       *

Algunes frases per recordar

MALLORCA

•      Aquella Mallorca d'antany, ja tan llunyana… havia desaparegut igual que el silenci i la puresa del cel. Els turistes vinguts per gaudir de tals atractius eren els qui els havien fet desaparèixer.
•      −He anat a la Platja del Bon Repòs. −Has nedat de gust? −No. Massa gent, massa transistors, massa barques. No pots estar un moment tranquil… Les cadires arriben fins a l'aigua i estàs voltat de venedors ambulants. I si et tires a la mar encara és pitjor…
•      Com que la badia està voltada d'hotels que usen desinfectants i tots van a parar a la mar, doncs s'ha acabat la pesca.
•      No som rics ara que tenim diners, sinó quan menjàvem patates autèntiques.
•      Aquí no solament no menjam ni respiram, sinó que ni tan sols podem dormir i tothom viu irritat.
•      La música, que amanseix les feres, començava a enfurir els homes.

ESTAT

•     L'Estat, assessorat per les grans empreses, pensa per a tots.
•     S'havia inventat un aparell que recollia les ones del cervell i permetia llegir el pensament individual.
•     −Vostè creu en aquestes coses, doctor? −I què importa que jo hi cregui o no si és veritat per majoria de vots?
•       No hi havia sastres, sinó grandiosos magatzems de robes fetes.
•      Els arbres i les flors de l'Avinguda del Plaer són de plàstic.

SEXE

•      Era difícil endevinar el sexe dels transeünts.
•      La moral sexual s'ha subvertit fins al punt que totes aquelles relacions sexuals que abans eren considerades aberrants (el sadisme, el masoquisme, la sodomia) són ara considerades de bon gust, i l'amor convencional entre un home i una dona és tingut per immorali detestable.
•      A Turclub el cànon de bellesa és l'androgínia i es designa per homosexual l'individu que se sent atret per un sol sexe, cosa que es considerava pecaminós (tergiversant l'etimologia, com si homo volgués dir home, en comptes d'igual) i per heterosexual, per normal, diguem-ho així, el que no feia distinció de cap classe.
•      És un al·lot d'avui, un al·lot fi, un marieta.
•     Després d'algunes generacions sense parir els pits de les dones s'anaven reduint a simples pectorals, i la constitució dels joves, alliberats de treballs físics, era cada vegada més estilitzada, tot contribuïa a la unificació.
•      Vostè no te dret a usar el masculí ni el femení amb una persona decent.
•      El sexe avui es un accident sense importància.
•     La gramàtica, suprimint els gèneres, es qui havia guanyat la batalla.
•      Segons les lleis socials d'avui, cadascú pot fer allò que més li plagui amb el seu cos.
•             T'has enamorat d'un marimacho.

     VIVENDA

•     Tots els apartaments de Turclub eren sòrdids. S'havia reduït gradualment el gruix de les parets. La distribució era un niu d'abelles: vint-i-un metres quadrats amb saló-menjador-cuina, alcova i dutxa.

METGES - MEDECINES

•     Les pastilles de soma d'Aldous Huxley són el narcòtic de la felicitat que ha suplantat l'esperit crític i la intel·ligència.
•      El poble ja no creia en els metges, creia en els medicaments.
•      L'augment de càncer de pulmó obeïa als carburants dels vehicles.

FAMILIA

•     Néixer directament de pare i mare és un delicte… És el Pecat Original. L'Estat no ho permet. Els pares transmetien malalties greus a la descendència. L'Estat ha de controlar la procreació.
•      Les famílies representen la individualitat, l'anarquia… avui la fecundació d'òvuls sans dins el laboratori es una garantia.
•     El nostre món reposa sobre la dissolució de la família, es bàsic que l'amor s'independitzàs del sexe.

LITERATURA

•     La lírica i la novel·la estan prohibides: són les enemigues naturals de la cibernètica.
•      −Vostès no admeten la lírica. −En efecte, Senyor. No publicam pornografia.
• ·    Es ràdios, els televisors i els coneixements per la imatge han arraconat les lletres.

INDUSTRIA-AGRICULTURA

• Prohibir usar olis pesats i que tots els cotxes circulassin per energia atòmica.
• −S'haurien de suprimir els autos. −Això és una revolució contra la Indústria, el déu de la nostra Era, el déu més poderós després de l'"Hola-Hola". Hi ha molts milions en joc. 
• Parlar avui contra la indústria és senzillament blasfemar. La indústria és sagrada i els milionaris són sants.
• Els pagesos s'hauran d'industrialitzar, forçar la terra amb adobs químics.
• L'agricultura i la ramaderia són tan lentes que s'han fet incompatibles amb la vida moderna.
• Un gra de blat necessita vuit mesos, ara com fa segles. L'olivera i l'ametller una collita per any. Un vedell nou mesos de gestació. ¿Com podem admetre aquesta lentitud?

 

significat d'un jubileu

Pelegrins a Roma

Què és un jubileu?

Un jubileu és una celebració que es fa en  les esglésies cristianes d'arreu del món i que commemora un any de significacions particulars. Té el seu origen en el poble jueu i el cristianisme ho rememora quan Jesús, a l'inici del seu ministeri públic, a la sinagoga de Natzaret, després de la lectura del passatge d'Isaïes −L'esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista; a posar en llibertat els oprimits, i a proclamar un any de gràcia de part del Senyor− anuncia la seva missió: "Avui s'ha complert aquesta escriptura que acabeu de sentir", així declara que "ell mateix és el compliment de l'any de gràcia del Senyor".

En el jubileu cristià l'any de gràcia ho serà pel perdó de tots els pecats comesos i per a l'alliberament de la pena que s'hagués de purgar al purgatori.

Origen del jubileu

 El shofar, el corn que anunciava el jubileu

Per als jueus el jubileu −el Jobel− era un temps de dotze mesos de duració en el que s'alliberaven els esclaus, la terra descansava, es perdonaven els deutes i les propietats retornaven al seus amos originals. 

El poble jueu per anunciar l'inici de certes festes sagrades −com el Yom Kipur, el Dia de l'Expiació− feia sonar el shofar, una banya buida de boc per recordar la fe d'Abraham quan no va eludir sacrificar el seu fill Isaac i va veure un boc atrapat amb les seves banyes en un arbust: era el senyal pel que Déu havia apreciat la seva obediència. 

El so d'aquest instrument recorda al poble jueu que en el jubileu hi ha un missatge social molt important que fa referència a l'actualitat i als temes de l'equitat social i la protecció de la creació de què l'home i la dona són custodis. La terra no ens pertany, ens ha estat regalada, pertany al Senyor que decideix com donar-la, quant donar-la i amb justícia. Si hi ha iniquitat entre els éssers humans, aquesta iniquitat s'ha de corregir sistemàtica i periòdicament per tal que tots tinguin la oportunitat de tornar a començar.

 

Els primers jubileus

Aquests itineraris de gràcia tenen el seu origen a l'època medieval. Al segle IX hi va haver qui va descobrir, a l'antic regne d'Astúries, unes restes humanes que va atribuir a l'apòstol Jaume el Major i així va començar un centre de pelegrinatge pel nord de la Península Ibèrica cap a Campus Stellæ que es va estendre per tota Europa. Va ser el tercer gran camí de pelegrinatge després de Terra Santa i Roma. Al 1122 el Papa Calixt II va instaurar l'Any Sant Jacobeu cada 25 de juliol que fos diumenge, cosa que va fer que es multipliquessin els pelegrinatges a Santiago. Al 1216 sant Francesc va obtenir del Papa Honori III la Indulgència de la Porciúncula una "indulgència plenària de tots els pecats per als qui, confessats i penedits, vinguessin al lloc de Santa Maria dels Àngels el primer dia d´agost". 

Al 1294 el Papa Celestí V establí un jubileu especial per a les persones que, "veritablement penedits i confessats, els dies 28 i 29 d'agost vagin en pelegrinatge a la Basílica de Santa Maria di Collemaggio, a L'Aquila". Però aquests eren, digem-ne, jubileus "particulars", no universals.

Bonifaci VIII

Al 1300 Bonifaci VIII instaura el jubileu d'una manera periòdica. Va preveure que es fes cada 100 anys però mai va ser així. El 1350 ja es va celebrar el segon i després es van anar celebrant segons les èpoques. Actualment els ordinaris se celebren cada 25 anys però se'n poden convocar d'altres quan l'Església cregui convenient, com per exemple el que es podrà celebrar el 2033 amb motiu dels dos mil anys de la Redempció.

 

El primer jubileu ordinari

Cada canvi de segle provoca pors, esperances, expectatives, expectació pel que pugui passar a l'inici del nou segle. A la vegada hi ha un desig de canvi, un desig de renovar-se, de purificar-se, de començar de zero. El 1300, a les portes del pas d'un segle al següent, fa sorgir entre la gent la idea que el Papa podria concedir una indulgència plenària.

La nit de l'1 de gener de 1300 pels carrers de Roma se sent un brunzit cada cop més fort doncs hi ha molta gent que corre, que camina ràpid: homes i dones van corrent a la Basílica de Sant Pere animats per l'esperança de demanar al Papa una indulgència plenària. Bonifaci VIII, el Papa d'aleshores, comprèn l'expectativa del fervor popular que requeria una indulgència plenària i transforma aquest sentiment emotiu en un instrument veritablement canònic: anuncia el Jubileu, el primer any sant de l'època cristiana, és l'inventor del primer jubileu que reinterpreta, en sentit espiritual, el jubileu dels jueus. És un recordatori per reflexionar sobre la pròpia vida i per millorar.

Butlla del primer jubileu

Aquest primer Jubileu ordinari cristià, va tenir lloc des del 22 de febrer del 1300 fins a principis de l'any següent. Va ser una gran obra espiritual i eclesial que testimonià la capacitat d´haver sabut acollir les expectatives populars i d´haver proporcionat un instrument que convergí en el Jubileu. 

Els habitants de Roma podien guanyar la indulgència plenària "visitant la basílica de Sant Pere i la de Sant Pau durant trenta dies, amb reverència, penedits i confessats i, si eren pelegrins o estrangers, durant quinze dies". Això va fer que la promulgació del Jubileu mobilitzés un pelegrinatge massiu cap a Roma: gent a peu, amb carros o a cavall van envair la ciutat eterna durant tot l'any. Va ser un itinerari de gràcia animat per l'espiritualitat popular.

Homes i dones de totes les edats, a totes hores i en totes les estacions de l'any caminaven penedits esperant els fruits de la conversió. Hi havia tanta gent que el pont de Castel Sant'Angelo es va haver d'habilitar en dues direccions: una d'anada a Sant Pere i una altra de tornada.

Hi ha un testimoni d'excepció en aquest jubileu: Dante Alighieri. Ell hi va anar i així reflecteix aquest anar i venir pel pont com l'anar i venir dels condemnats de l'infern:

Com els romans, per mor de les gentades, 

en l'any del Jubileu, fan caminar

sobre el pont seguint cues ordenades,

i els d'una banda tots solen mirar

vers el castell, i van cap a Sant Pere, 

i els altres miren vers el món Jordà… 

Dante ens diu que el viatge de la Comedia passa perquè ell, com molta gent, a la meitat de la seva vida perd el camí, es troba "al mig d'una selva obscura" i en vol sortir. Ell, amb trenta-cinc anys, sent l'afany de sortir de la selva selvaggia, de la vida de pecat que portava. Aquesta "estada" va durar una setmana, la Setmana Santa del primer jubileu de l'Església, del 8 al 14 d'abril de 1300. El poeta comença a baixar a l'Infern el divendres sant i inicia l'ascensió al Paradís a l'alba del diumenge. Després d'aquesta "estada a l'altra vida" torna i ens explica el que li va passar:

Al bell mig del camí de la nostra vida,

vaig retrobar-me en una selva obscura,

del dreturer vial la passa eixida.

Ai, dir com era serà feina dura,

tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,

que al pensament renova la paüra…

 

El Jubileu ordinari de l'esperança 2025: L'esperança no defrauda

El Papa Francesc ha convocat el jubileu ordinari per a l'any 2025 −Spes non confundit− i en la convocatòria ens recorda que si bé la imprevisió del futur fa sorgir sentiments contraposats, aquest jubileu ha de ser per a tots ocasió de revifar l'esperança i la paciència. Hem de contemplar la Creació amb sorpresa, amb la paciència del discórrer de les estacions, de la vida i desenvolupament dels animals… 

El pelegrinatge és fonamental en el moviment jubilar: afavoreix el valor del silenci, de l'esforç, d'allò que és essencial. Per aquest jubileu el Papa ens recorda que els signes dels temps els hem de transformar en signes d'esperança:

la pau al món; el desig dels joves de transmetre la vida amb una maternitat i paternitat responsables; l'alegria de viure, perquè l'ésser humà no es pot conformar en sobreviure; el respecte als presos, que se'ls permeti tornar a començar; l'abolició de la pena de mort; els malalts, que se'ls pugui alleujar el patiment; els joves, que no es deixin il·lusionar per les drogues, la delinqüència i per allò que és efímer; pels emigrants, exiliats, desplaçats i refugiats que han de fugir per evitar guerres, violències i discriminacions; pels ancians, àvies i avis, que no se sentin sols i abandonats; pels pobres, sense habitatge ni menjar; els béns de la terra, que no siguin per uns quants privilegiats; que les nacions riques condonin els deutes dels països que mai els podran pagar…

 

I les indulgències, què són?

El pecat de l'home, tant si és de paraula, obra o pensament, és el seu allunyament a de la voluntat de Déu. Des d'Adam fins avui hi ha una rebel·lió i una desobediència a la voluntat de Déu per la que l'home, amb el seu orgull, vol voler determinar allò que és bo i allò que és dolent i arribar a 'ser com Déu'. Aquesta rebel·lió la va superar Crist per nosaltres amb la seva passió, mort i resurrecció. Crist ens perdona els pecats en el sagrament de la Reconciliació, però no les penes temporals que es deriven d'ell, com l'haver de passar pel purgatori un temps abans d'entrar a la glòria del cel. Una indulgència ni perdona els pecats, ni és una assegurança per no pecar més. ¿Doncs què és? El Catecisme ens diu que:

La indulgència és la remissió, davant de Déu, de la pena temporal merescuda pels pecats ja perdonats que tot fidel pot lucrar, per a ell mateix o aplicar pels difunts. 

En la convocatòria del jubileu el Papa Francesc ens recorda que la indulgència:

permet descobrir com d'il·limitada és la misericòrdia de Déu. No sense raó a l'antiguitat el terme «misericòrdia» era intercanviable amb el d'«indulgència», precisament perquè pretén expressar la plenitud del perdó de Déu que no coneix límits. La Indulgència és aleshores, una gràcia jubilar.

El pecat ens "deixa unes marques exteriors i interiors", un aferrament desordenat a les criatures que hem de purificar, ja sigui aquí a baix, ja sigui després de la mort al Purgatori. Aquests "efectes residuals del pecat" són remoguts, per la gràcia de Crist, per la indulgència.

L'esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoniatge més alt:

és un do de gràcia, i en el seu cor ressonaven les paraules de Simó al temple: "Aquest nen serà causa que molts caiguin o s'aixequin a Israel". Tota la seva vida de dolor la convertia en la nostra Mare, Mare d'esperança, Stella maris, esperança en els moments de borrasques de la nostra vida que ens auxilia, ens sosté i ens invita a confiar i seguir esperant. L'esperança és com una àncora a la que aferrem per no perdre el refugi en el Senyor.

 

Com lucrar les indulgències?

Les indulgències es podran lucrar, fent les activitats previstes, a: Roma, Terra Santa, Catedrals i esglésies indicades pels bisbes. Les persones que per motius greus no puguin fer el pelegrinatge a cap dels llocs indicats, podran guanyar les indulgències si, veritablement penedits, segueixen algun acte jubilar a través dels mitjans de comunicació.

També es podran lucrar si, amb ànim devot participen en:

Missions populars, exercicis espirituals, trobades de formació sobre textos del Concili o del Catecisme. I també de manera peculiar redescobrint les Obres de Misericòrdia corporals: donar de menjar al qui te fam, donar de beure a qui té set, vestir el despullat, acollir el foraster, assistir el malalt, visitar qui és a la presó, enterrar els difunts…; i espirituals: aconsellar a qui ho necessiti, ensenyar al qui no sap, corregir al qui s'equivoca, consolar el trist, perdonar les ofenses, patir amb paciència les persones molestes, pregar Déu pels vius i pels difunts…

Totes aquelles persones que vagin a visitar, seguint les condicions espirituals, sagramentals i d'oració, al germans que es trobin en alguna d'aquestes necessitats, també podran aconseguir la indulgència plenària. Podran repetir aquestes visites durant tot l'Any Sant.

De la mateixa manera es podran lucrar les indulgències: 

mitjançant iniciatives que ajudin l'esperit penitencial. Redescobrir el valor penitencial del divendres: abstenint-se, en esperit de penitència, almenys durant un dia, de distraccions banals (reals, virtuals, induïdes pels mitjans de comunicació o xarxes socials); de consums superflus (dejunant o practicant l'abstinència); atorgant diners als pobres; sostenint obres de caràcter religiós o social (a favor de la defensa, protecció i qualitat de la vida, de la infància abandonada, de la joventut en dificultat, dels ancians necessitats o sols, dels emigrants); dedicant una part adequada del propi temps lliure a activitats de voluntariat, (d'interès per a la comunitat o altres formes similars de compromís personal).

Dante mostrant la Comedia: infern, purgatori
i glòria. Al fons Florència.