persones 5 - sant ignasi de loiola l: presentació

Escultura de Sant Ignasi
a la Seu de Manresa

Aquest és el primer escrit sobre Sant Ignasi per recordar que el 2022 farà 500 anys de la conversió d’Íñigo de Loyola i del seu pelegrinatge de Loyola a Manresa (on hi visqué gairebé un any) passant per Montserrat.

Per tal de celebrar aquests esdeveniments s’ha iniciat un Camí de pelegrinatge ignasià de Loyola a Manresa, s’han fet dues convocatòries d’un Any Jubilar del Camí Ignasià (2015-16 i 2021-22) i fins el 2022 es preveuen celebracions i actes per recordar aquesta efemèrides. L’Ajuntament de Manresa ha convidat el Papa Francesc a visitar la Cova.

*                *                *

El 1491 neix al barri de Loyola, a Azpeitia, municipi de Guipúzcoa, al País Basc, Iñigo López de Loyola. El 1521, amb 30 anys, aquest personatge, fill de dues famílies nobles de Navarra, gentilhome, amb domini de les armes, va donar un tomb de 180 graus a la seva vida, quan -convalescent a la seva casa de Loyola per una ferida feta per una bala de canó en la defensa de la ciutat de Pamplona, i sense llibres de cavalleries per llegir- li van portar La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia.

D’aquí li ve la conversió. Veu que ha de deixar la vida militar i mundana que porta i decideix fer un viatge a Terra Santa. Va cap a Barcelona per embarcar ja que era des d’aquí que sortien els vaixells. Fa una parada a Montserrat, es confessa i surt com a pelegrí. Probablement allí els monjos li aconsellaren que fes parada a Manresa, doncs a Barcelona hi havia la pesta, que feia estralls, i ni tan sols hi atracaven els vaixells.  A Manresa encara no hi havia arribat.  Ni hi arribà.

Mapa del Camí de pelegrinatge ignasià

L’estada a Manresa durà gairebé un any, del març de 1522 al febrer de 1523 en que la pesta amainà i pogué embarcar cap a Terra Santa. La seva vida de pelegrí no passà desapercebuda a la ciutat i fou ajudat per molta gent devota. El seu lloc preferit d’estada fou una balma, una cova, a la vora del riu Cardener, des d’on veia l’ermita de la Mare de Déu de la Guia i la muntanya de Montserrat. Aquí escriví els Exercicis i va tenir unes visions que el van marcar de per vida.

El febrer de 1523 ja havia amainat la pesta, així que marxa de Manresa, va a Barcelona i embarca cap a Terra Santa. Torna de Terra Santa i es posa a estudiar a la Universitat i a predicar. A Espanya se’l creu sospitós d’heterodòxia i és incomprès, denunciat a la Inquisició, empresonat, jutjat, deixat lliure… Davant aquestes dificultats el 1534 va a París i allà, amb sis companys més, funda la Companyia de Jesús, els jesuïtes. El 1537 va a Roma i el 1540 el Papa aprova la Companyia. Ignasi mor a Roma el 1556. El 1622 l’Església el canonitza.

Si a la seva època Sant Ignasi va ser incomprès, la Companyia també ho va ser. En pocs anys la formació teològica y cultural dels seus membres els dugué a posicions d’importància entre el clergat i els consellers de reis i prínceps. I el seu zel apostòlic els dugué arreu del món. Però aquest zel espantà els governants que no els hi agrada que ningú els esmeni la plana. Per aquest motiu són expulsats d’Espanya; l’Orde és suprimida, és restablerta; se’ls torna a fer fora d’Espanya; són obligats a abandonar la vida comunitària…

El Papa Francesc, és jesuïta. Fa un parell d’anys, en la missa d’acció de gràcies per la celebració dels 200 anys del restabliment de la companyia, convidà els jesuïtes a recordar "la nostra història: a la Companyia se li va donar la gràcia no només de creure en el Senyor, sinó també de patir per Ell".

Continuarem parlant d'ell, de la seva estada a Manresa, de la fundació de la Companyia i de l'expansió.

el papa francesc i amèrica

El Papa Francesc ha iniciat un nou viatge, aquest cop cap a les terres americanes “descobertes” per Colom i anexionades, inicialment, a la corona espanyola fruit de la posterior conquesta. El Papa Francesc té una visió integradora de la història cultural de llatinoamèrica. 

Ell veu l’indi, el negre o l’espanyol units malgrat les injustícies i els desencontres. Té clar que els principals defensors dels drets naturals dels indis i dels esclaus foren tan espanyols com els opressors. 

Al Papa Francesc li dol que amplis sectors de la cultura espanyola s’avergonyeixin de la tasca feta pels seus avantpassats a Amèrica. Per a ell no val ni la llegenda negra ni la rosa; ni actituds políticament correctes –però ideologitzades, tergiversades, a favor de la moda– d’una història –humana– amb llums i ombres. 

Avui, un fill de les terres evangelitzades per Espanya, és a Roma com a cap de l’Església universal. ¿Qui s’ho podia imaginar fa 525 anys?

Cal conèixer bé el pensament del Papa Bergoglio sobre aquest tema. Val la pena llegir el llibre Sobre el Cielo y la Tierra (las opiniones del Papa Francisco sobre la familia, la fe y el papel de la Iglesia en el siglo XXI) on es reprodueixen les seves opinions fruit d’unes converses que varen mantenir el 2010 dos argentins, promotors del diàleg interreligiós per tal de trobar horitzons comuns, establir ponts i fer caure murs: Jorge Mario Bergoglio –quan era bisbe de Buenos Aires– i el rabí Abraham Skorka –rector del Seminario Rabínico Latinoamericano, amb qui li uneix una vella i profunda amistat– a les seus de l’Episcopat argentí i a la comunitat jueva Benei Tikva. Els temes, tots: Déu, el fonamentalisme, els ateus, l’Holocaust, l’homosexualitat, el capitalisme, la mort, la colonització…

Copio un tros del capítol 26: Alguns fets de la Història: la conquesta…

“Quan es parla de la participació de l'Església en la conquesta espanyola, cal tenir en compte que el continent americà no era una unitat harmònica de pobles originaris, sinó que regnava l'imperi dels més forts sobre els més febles. Ja vivien en guerra. Aquesta era una realitat, hi havia pobles subjugats pels més forts, pels més desenvolupats, com ara els inques. La interpretació històrica s’ha de fer-la amb l'hermenèutica de l’època; quant usem una hermenèutica extrapolada desfigurem la història i no l'entenem. Si no estudiem els contextos culturals, fem lectures anacròniques, fora de lloc. Com passa quan es parla de les Croades. (…) Una anàlisi històrica sempre cal realitzar-la amb les pautes de l'època, amb la seva hermenèutica No per justificar els fets, sinó per entendre'ls. Resulta imprescindible analitzar la història en el context cultural del moment en què van transcórrer els fets”.

“Cal estudiar-ho d'acord amb les concepcions i les pràctiques de llavors. Una altra qüestió important és analitzar la totalitat dels processos històrics i no quedar-nos en una interpretació del que s’ha fragmentat, perquè aquesta fracció després s'universalitza, ocupa el lloc de la totalitat i es transforma en llegenda. Així com es assenyalen els abusos dels espanyols –perquè evidentment van venir a fer negoci en aquestes terres, a emportar-se l’or–, també en l'època de la Conquesta hi va haver homes de l'Església que es van dedicar a la predicació, a la ajuda, com fra Bartolomé de les Casas, defensor dels indis davant els atropellaments dels conqueridors. En la seva gairebé totalitat eren homes pacífics que s'acostaven i tractaven de dignificar l'indi. Es van trobar amb costums diferents, com la poligàmia, el sacrifici humà, l'alcoholisme. (…) Va ser gran l'esforç de promoció que van sostenir molts homes de l'Església que no volien entrar en tripijocs amb el poder civil espoliador. (…) Hi havia una defensa dels indis per part d'homes de la Església. Les Reduccions jesuïtes són un exemple de promoció humana”.

P.S.

En els tres escrits anteriors d’aquest blog he parlat de la tasca missionera i evangelitzadora dels franciscans a Califòrnia i que, en aquesta línia, serà canonitzat Fra Juníper Serra.

Les Reduccions de les que parla el Papa Francesc eren uns assentaments que van crear els jesuïtes al sXVII a Río de la Plata, Paraguay i Brasil. Eren una trentena de comunitats indígenes de l’Amèrica espanyola i foren una experiència d’organització social, de desenvolupament econòmic i cultural i de salvaguarda de la llibertat i la dignitat dels indis davant els abusos del sistema colonial.

Els pobles indis que vivien als boscos, en grups petits, distants entre ells, foren “acompanyats” –(aquest és el sentit de Reducció, del llatí reducere, acompanyar, conduir)– pels jesuïtes que els reunien en comunitats per tal de viure una nova vida, amb la dignitat que com a persones tenien, i els donaven a conèixer Crist.

persones 4 - fra juníper ll – la seva obra

California

"L'illa" de Califòrnia

Las Californias és el nom que originàriament tenia la zona de l'antic Virreynato de la Nueva España i que actualment comprèn els estats mexicans de la Baja California y Baja California Sur i l’estat de California dels Estats Units. És la zona occidental del continent americà que llinda amb l’Oceà Pacífic. A aquesta zona hi vivien, de temps immemorial, els nadius americans. El 1533 una de les expedicions terra endins feta per Hernán Cortés arribà a la Baixa Califòrnia. 

Van creure que era una illa i així figura fins i tot en algun mapa, tardà, del sXVII. Hi va haver diferents expedicions per conèixer el territori californià, però no fou fins el 1539 que es va començar a reconèixer la zona. El 1542 una nova expedició descobreix que no és una illa sinó una península, una llesca de terra voltada pel Mar de Cortés, o de Califòrnia, i pel Mar del Sud (l’Oceà Pacífic).

Les missions dels jesuïtes i
dels dominics

El 1683 els jesuïtes es feren càrrec de la colonització de la Baixa Califòrnia i instauraren les primeres missions amb esforç, valentia i generositat. El primer assentament, San Bruno, el van haver de deixar per culpa de les característiques climàtiques i el 1687 feren el segon, a el Real de Loreto, que es va convertir en Cabeza y Madre de las Misiones de la Alta y Baja California. Varen instruir els nadius, els protegiren dels abusos dels soldats i els ajudaren a integrar-se en una societat més avançada que la seva. Tot això barrejat amb un grapat d’inconvenients que els dugué a lluitar contra plagues, desordres entre els soldats, enfrentaments amb els civils, conflictes amb les autoritats i els indígenes… durant gairebé noranta anys.

Però contra el que no pugueren lluitar fou contra l’ordre del rei que decretava la seva expulsió. El 1767 el rei Carles III, sospitant que els jesuïtes intentaven interferir en els assumptes d’Estat, decretà la seva expulsió de tots els dominis de la corona, la qual cos a incloïa el Virreynato de la Nueva España. Els jesuïtes van haver de marxar i deixaren les missions disseminades per tot el virregnat. El mateix any 1767 els jesuïtes varen ser substituïts per setze franciscans, que eren a la zona de Querétaro des de 1749, i que continuaren la gran tasca dels jesuïtes. 

Malgrat la feina feta pels jesuïtes, Califòrnia va ser gairebé ignorada durant dos-cents anys, fins que Espanya s’adonà que a Califòrnia necessitava defenses més fortes per lluitar contra anglesos i russos que avançaven per aquesta zona. Dos anys després de l’expulsió dels jesuïtes, el 1769, el rei nomenà al català Gaspar de Portolá governador de la Baixa Califòrnia. Anà allà acompanyat pels franciscans i Fra Juníper hi anà per tal de fer cap i organitzar les missions allà on ells hi facin assentaments. 

Amb la Guerra de la Independència de Mèxic (1810-1821) aquesta part de l’Alta Califòrnia deixà de ser espanyola per passar a ser una de les tres províncies interiors de Mèxic. El 1822 començà la transcisió pacífica d’aquesta zona al nou estat mexicà. Vint-i-cinc anys després el govern mexicà perdé l’Alta Califòrnia davant els Estats Units pel Tratado de Guadalupe Hidalgo, signat al final de la guerra entre els dos estats (1846-1848) i com a condició per l’obtenció de la pau.

Fra Juníper missioner

Ni les classes que donava a la Universitat, ni el seu doctorat, ni la predicació, ni la fama que tenia, van fer que Fra Juníper deixés de sentir la necessitat d’anar a les missions. El 1749 deixà la Universitat, la prèdica i l’illa i salpà, des de Cádiz, amb vint franciscans més, cap a Nueva España (México) per dedicar-se a missionar per terres americanes. No va ser una decisió infantil ni improvisada, sinó una resposta a la vocació que sentia de donar a conèixer Jesucrist a la gent de les terres americanes. Tenia 36 anys.

La zona de Sierra Gorda a Querétaro

A Sierra Gorda (1749-1758) – El desembre de 1749 aquesta vintena de franciscans que sortiren de Cádiz arribaren a Veracruz i d’allí anaren a México. Tots hi anaren en carruatges, però Fra Juníper i un altre franciscà feren el recorregut a peu, un trajecte de 400 km, en el qual un insecte el picà en una la cama i li quedà una llaga amb una dolència per a tota la vida. Un cop a México fou destinat a les missions de Sierra Gorda, a la serralada de l’actual estat mexicà de Querétaro, a 200 km al nord de ciutat de México, on hi estarà durant deu anys amb els també mallorquins Fra Francesc Palou (que esdevingué el biògraf de Fra Juníper)  i Fra Joan Crespí.

Aquí vivien els indis pame i en aquestes missions arribaren a reunir 3500 indis i organitzaren l’estructura catequètica i laboral de la zona de tal manera que es convertí en model per les altres missions. Quan hi arribà Fra Juníper el primer que va fer va ser aprendre la seva llengua i treballar per la seva formació integral com a persones i la seva promoció material, tant als homes com a les dones. Iniciaren l’edificació d’un temple i va despertar en ells l’hàbit del treball –cosa que tenien adormida per l’entorn i la seva manera de viure–, els va ensenyar a llegir i escriure, a cultivar la terra, a criar bestiar i moltes altres tasques i oficis com fuster, ferrer o fer de paletes; a les dones els ensenyà cuina, costura i la confecció de teixits. També els ensinistrà en el cant, la pintura, el teatre, la música… de manera que va millorar molts aspectes la vida dels indígenes. També es va preocupar de l’evangelització: va reorganitzar la catequesi, va batejar els indígenes, i celebrava les festes religioses d’acord amb les maneres de fer dels indis i les seves manifestacions de religiositat popular.

A México (1758-1769) – El 1757 els franciscans havien establert una missió entre els indis apaches. Era una missió perillosa i volien que hi anessin Fra Juníper i el Pare Palou. Per aquest motiu el 1758 deixà Sierra Gorda i anà a México per preparar el viatge, però hi va haver un avalot per part dels indis a la missió i el virrei decidí esperar fins que la zona estigués apaivagada. Per aquest motiu Fra Juníper es va quedar al Col·legi apostòlic de San Fernando, a la ciutat de México, on treballà, durant deu anys, pels quatre bisbats del país, fent de mestre de novicis, Comissari de la Inquisició, conseller del pare superior… Però per damunt de tot es va dedicar a predicar missions populars a la part central i meridional de México on va recórrer, amb la seva coixesa, més de 4500 km, a peu. Val a dir que les distàncies, en km, de México als pobles que anava no eren pas curtes: Mezquital 455, Guadalajara 500, Puebla 125, Tuxpam 325, Oaxaca 460, Huateca 100…

A Califòrnia (1769-1784) – L’inici de la tasca evangelitzadora dels franciscans a Califòrnia s’inicià el 1769, quan Fra Juníper acompanyà el català Gaspar de Portolà a la Baixa Califòrnia com a President dels Missioners de la Baixa Califòrnia. S’estableixen al Real de Loreto, a 2000 km de México, on havien començat les missions els jesuïtes i que van haver de marxar al ser expulsats de les terres d’Espanya. També hi anaren els mallorquins Fra Francesc Palou i Fra Joan Crespí. Un cop allà Portolà decideix ocupar la costa nord, l’Alta Califòrnia, i aquí naixeran les missions franciscanes.

El 1772 es decideix que els dominics es facin càrrec de la Baixa Califòrnia i els franciscans de l’Alta Califòrnia i que estableixin una frontera entre ells. Els franciscans deixen la península de la Baixa Califòrnia i al marxar el Pare Palou marca la divisió entre les dues Califòrnies clavant una creu de fusta a terra, creu que se la coneix com la Mojonera de Palou, on avui passa l’autopista Tijuana-Ensenada.

Les missions franciscanes

A l’Alta Califòrnia, 1000 km al nord de Loreto, comença a fundar les missions, la qual cosa va possibilitar establir els fonaments del cristianisme a Califòrnia, millorar la vida dels indígenes i la seva formació com a persones, ja que els indis d’aquesta zona no coneixien l'agricultura ni la ramaderia i la seva alimentació es limitava a la recol·lecció de fruites i arrels silvestres, a la cacera i la pesca. No acostumaven usar vestimenta i per protegir-se del fred cobrien els seus cossos amb pells d’animals. Els ensenyaren a llegir i escriure, a cultivar la terra i a criar bestiar, a més de donar-los a conèixer la doctrina de Crist. Aquí s’hi estaran durant més de cinquanta anys i arrribaran a fundar 21 missions (Fra Juníper en fundà 9).

El Camino Real de California

La fundació de les missions es va fer de manera esglaonada i una a una. Un cop escollit el lloc es plantava un campament i es començava a treballar: es construïen cabanes de fusta, una capella rudimentària i es protegia la zona amb una estacada: ja estava fundada la missió. Es començava per les missions, on vivien els franciscans; al seu costat es fundava un poble amb els indis conversos, i en uns llocs determinats es bastien els “presidis”, llocs on vivien els soldats per protegir i ocupar el territori. A partir d’aquí començava la sembra, la recerca de bestiar… Amb el pas del temps es canviaven les construccions de fusta per altres fetes de pedra, maons cuits o tova, construccions grans, fetes amb materials de construcció i pensades per poder-hi viure molta gent i que la contrada fos un lloc que abastés de menjar per a tothom, tant cereals i vegetals com animals.

L'inici del Camino Real

Per anar de missió a missió s’hi anava per un camí de ferradura, l'única via de comunicació terrestre. L’una de l’altra estaven a una distància d’un dia a cavall o tres dies a peu. Mica a mica s’havia d’eixamplar el camí per facilitar l’anada a la propera missió. Això va ser una tasca àrdua que va durar molts anys, però que donà lloc al Camino Real de California, un camí de gairebé 2000 km que enllaça el rosari de missions des de la primera missió dels jesuïtes, Loreto, a la Baixa Califòrnia (avui Mèxic) i la darrera missió dels franciscans, a San Francisco Solano, a Sonoma, a l’Alta Califòrnia (avui USA). De la protecció d’aquest camí se n’encarregava la Primera Compañía Franca de Voluntarios de Cataluña.
Avui la Carretera 101 de Califòrnia, que va de Los Ángeles a San Francisco per la costa del Pacífic, recorda el vell Camino Real de les fundacions franciscanes.

El 1822 s’inicià la transició pacífica del domini mexicà d’Espanya al nou estat mexicà. Acabava el domini espanyol i s’iniciava el declivi del Camino Real, que acabaria amb la secularització de moltes missions a partir del 1834.

Fra Juníper va aconseguir que aquestes missions fossin veritables graners, grans centres ramaders i que cada una fos autosuficient. Va aconseguir posar les primeres pedres per a la creació d’una base econòmica de caràcter agrícola a la costa del Pacífic dels Estats Units.

Restes de la Forja Catalana

Encara hi ha les restes d’una forja catalana, a la missió de San Juan Capistrano. És la instalació industrial més antiga de Califòrnia (1790) i de les més antigues dels Estats Units. El 1783 es va fer el primer vi produït a l’Alta Califòrnia i també va sortir del celler de la missió de San Juan de Capistrano. A la llarga, a més, les missions han estat el nucli de moltes ciutats que han conservat el nom que Fra Juníper els donà. Les petjades de Fra Juníper no foren en va.

Totes les entrades

1. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=junipero

2. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=california

3. https://tenirelcapclar.blogspot.com/2015/09/persones-4-fra-juniper-lll-les-missions.html