Hi ha un document que es coneix com Autobiografia
de Sant Ignasi que no és pas una veritable autobiografia. Sí que és un
document importantíssim, però Sant Ignasi no va escriuire mai sobre la
seva pròpia vida. Quan era a Roma tenia un company mallorquí, Jeroni Nadal –del
qui deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”–, que l’insistia molt en que
escrivís les seves experiències perquè els que vinguéssin darrera ho coneguéssin.
Tant va insistir que l'any 1553, tres abans de la seva mort, va començar a
tenir llargues converses amb un company portuguès, Luis Gonçalves da Câmara,
home de gran memòria i retenció, a qui explicava les seves experiències “con tanta claridad, que parece que hace
al hombre presente todo lo que es pasado”. L’Autobiografia no és una
narració històrica de la seva vida sinó, per damunt de tot, un document
espiritual íntim.
* * *
 |
| Íñigo vestit de militar |
El 1507, als 15 anys i després de la mort
dels seus pares, Íñigo va a viure a
Arévalo, Castella, a casa del Comptador major de Castella i conseller dels Reis
Catòlics, Juan Velázquez de Cuéllar.
S’hi està durant onze anys i això el marcarà en la seva educació personal: s’incorporarà
a la Cort dels Reis i serà un gentilhome que viatjarà amb freqüència a
Valladolid acompanyant al comptador a la Cort.
Aquí aprendrà el domini de les armes, serà un
bon soldat, farà bones estones de lectura i també aprendrà a escriure correctament
i a tenir una bona caligrafia. El 1517, a la mort de Ferran el Catòlic, el Comptador i protector seu cau en desgràcia i
l’any sobre mor. La seva viuda envia Íñigo,
amb 26 anys, a servir el duc de Nájera, virrei de Navarra. Aquí es mostra com
una persona «d’un ànim gran i noble, liberal, enginyosa i
prudent pel que fa a les coses del món» capaç de resoldre
situacions conflictives tant en la Guerra de les Comunitats de Castella com en
conflictes entre les viles de Gipúzcoa.
El 20 de maig de 1521 l’exèrcit francès ataca
Pamplona. Íñigo és el capità que comanda
la defensa del castell i arenga als seus companys a defensar el castell de la
ciutat en una defensa que esdevé impossible. Una bala de canó li trenca una
cama i li fereix l’altra. Ferit el capità, els defensors espanyols capitulen.
Els francesos davant la integritat d’Íñigo deixen que el traslladin a casa
seva, a Loyola, per curar-se. La cura es fa difícil i dubtosa per haver-se
soldat malament els ossos. Decideixen que se li torni a trencar la cama,
l’operen i aguanta el dolor com a bon cavaller que era ja que espera tornar
aviat a les seves tasques militars.
En la convalescència demana llibres de
cavalleries per distreu-re’s, peró com que a la casa no n’hi ha llegeix el
que troba: La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia i Flos sanctorum de Jacobo de Varazze. Aquestes lectures li van provocar una lluita
interior que el va dur a la conversió. Es preguntava: «¿Per
què jo no puc fer el mateix que sant
Francesc o sant Domènec? Doncs
ho faré! Em dedicaré a servir les ànimes».
A l’Autobiografia,
llegim:
«Hasta los 26 años de edad fue hombre dado a las
vanidades del mundo; y principalmente se deleitaba en ejercicios de armas, con
un deseo grande y vano de ganar honra…»
però trenca amb la seva vida passada i en comença
una de nova:
«Y cobrada no poco lumbre de aquesta leción, comenzó a pensar más de
veras en su vida pasada, y en quánta necesidad tenía de hacer penitencia della».
 |
| Els viatges d'Íñigo de Loyola |
Fa parada a
Montserrat on és acompanyat espiritualment pel monjo Joan Xaconés, fa confessió general, deposa les armes al peus de la
Verge i vetlla la imatge tota la nit, tal com era costum, per tal d’implorar
favors a la Moreneta. És el 24 de març, vigília de l’Anunciació.
L’endemà, dia 25 de
març, decideix anar cap a Barcelona. Deixa els vestits de soldat, regala el
cavall al monestir i parteix descalç i amb una capa per tal que no el
reconeguin. Probablement allí els monjos l’aconsellaren que fes parada a
Manresa, així podria acabar de guarir les seves ferides en
algún hospital abans d’embarcar-se cap a Jerusalem, doncs a Barcelona la
pesta hi feia estralls i ni tan sols hi atracaven els vaixells. A Manresa la
pesta encara no hi havia arribat, ni hi arribà. Així doncs:
«en amaneciendo, partió por no ser conocido,
y se fue, no el camino derecho de Barcelona, donde hallaría muchos que le
conociesen y le honrasen, mas desvióse a un pueblo, que se dice Manresa».
 |
| Pilars que sostenen l'edifici de La Cova i resguarden la balma on va escriure els Exercicis Espirituals |
De Manresa –ja “tocat” per l’Esperit Sant– en
marxa per anar a Barcelona i embarcar-se cap a Roma camí de Terra Santa. El 4
de setembre ja és a Jerusalem i la seva pretensió és quedar-se allí per exercir
l’apostolat amb la gent d’allà, però els franciscans, custodis de Terra Santa,
s’hi oposen pel perill que representa aquella regió pels forasters. Íñigo no ho entén i demana explicacions. Els franciscans li ensenyen una Butlla papal que els dóna aquesta potestat
per tal d’evitat els molts problemes que generava el rescat presoners
cristians.
Torna de Terra Santa disposat a estudiar i va a Barcelona. Íñigo te 33 anys! A Barcelona troba una
senyora coneguda, Isabel Roser, que
li farà de benefactora, i li presenta un “batxiller”, Jeroni
d’Ardèvol, que di donarà classes de llatí de franc durant dos anys. Al cap
d’aquest temps el professor l’aconsella que vagi a la Universitat d’Alcalà a
estudiar Arts (Filosofia) i allà va amb tres companys que el van seguir. Vivia
a l’Hospital d'Antezana on feia de cuiner i cuidava els malalts.
Íñigo té 35 anys i cap estudi. A Alcalà, a més d'estudiar, es dedicava a activitats apostòliques i a
parlar a algunes persones dels seus Exercicis,
que ja havia escrit. Ell i els seus companys anaven vestits amb un hàbit de sarja gris que cridava l’atenció a tota la ciutat. Tot això fa que s’aixequin sospites sobre ell per part de
les autoritats eclesiàstiques, degut a desviacions per part d’alguns
“il·luminats” que hi havia per la regió, i és empresonat durant un mes i mig.
Se’l deixa lliure però amb la condició que ell i els seus companys es treguin
l’hàbit, vesteixin com la resta d’estudiants i deixin d’ensenyar fins
que no portin tres anys d’estudi.
 |
| Basílica de Loyola |
Quan surt de la presó, veient tancades les portes de
l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Ja
parlarem en el proper escrit dels set anys (1528-1535) de la seva estada a París
on hi anirà sol, ja que els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Però aquí en
trobarà uns altres, sis, que sí que el seguiran al llarg de tota la seva vida -i que, plegats, iniciaran la fundació d'un nou orde religiós-, aquí acabarà els estudis, aquí canviarà el nom basc d'Íñigo –poc conegut en els ambients del Vaticà– pel llatí d’Ignatius (Ignacio, Ignasi) per la devoció que tenia a Sant Ignasi d'Antioquia… La vida
que tots ells duien a París era de pobresa extrema i de dedicació als demés. Això fa que Ignasi emmalalteixi i l’aconsellin que
vagi a casa seva, a Espanya, a recuperar-se.
De Paris a Azpeitia, després a València,
Venècia i, per fi…Roma! Una altra ciutat de la que n'haurem de parlar. Una
visió que té a l’entrada de Roma determinarà la fundació d’una “companyia”;
serà la rematada del que va començar a Manresa amb els Exercicis Espirituals i va continuar a París amb la consagració d'ell i els seus companys a Montmartre.
La directriu era clara: ser companys de Jesús, allistats sota la seva bandera,
per emprar-se en el servei de Déu i bé del proïsme.
 |
| Capella de Sant Ignasi a l'església del Gesù a Roma, on hi ha una urna amb el cos del sant. El llenç amaga la imatge de Sant Ignasi que hi ha a sota (foto de la dreta). |
 |
| Imatge de Sant Ignasi que apareix quan s'abaixa el llenç |
