Un Concorde, tardava unes 30
hores en donar la volta al món. L’expedició de Magallanes en va tardar més de 26.000, 3 anys! I va haver de salvar tots els
inconvenients derivats de la fam, dels desastres naturals, amb morts,
desercions i traïcions dels seus, amb tempestes, sense veure cares noves… Ni
quan s’arribi a Mart serà una gesta igualable.
La “revolució magallànica”, la circumnavegació de la Terra, fa que
comenci la mundialització: persones, comerç i diners viatgen plegats; tot el
capital europeu dóna la volta al món; comença el comerç global, la geopolítica
planetària: hi ha canvis en el tràfic marítim, el comerç i les finances. Canvia
la motivació de l’or i metalls del Nou Món per les espècies d’Orient. Apareix
un nou mecanisme de finançament: la col·laboració entre el capital públic (la
Corona) i el privat (mercaders castellans) que recuperen els seus diners amb
grans interessos.
* * *
La preparació: 25 març 1518 – 20 setembre 1519
Després de llargues negociacions, el 25 de març de 1518, el rei Carles V firma la Capitulación per la qual cedeix a Hernando de Magallanes i a Ruy Faleiro el dret preferent i exclussiu dels mars que descobreixin, cobraran una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran el dret sobre dues illes i en seran governadors, i ordena a totes les autoritats que els donin facilitats.
A Sevilla Magallanes es posa a treballar per
fer-se a la mar el més aviat possible a la recerca del pas cap a la terra de
les espècies sense haver de passar pels dominis dels portuguesos que tenen al
llarg de tota la costa africana. No s’imagina que tardarà un any i mig abans de
poder salpar. Compra un lot de cinc
vaixells atrotinats, els repara, els renova i els reforça des de la punta del
pal major fins el fons de la quilla. Són: San Antonio, de cent vint tones; Trinidad, de cent deu tones, que serà la nau capitana; Concepción, de noranta tones; Victoria, de vuitanta-cinc i Santiago, de setanta-cinc.
Magallanes afronta la gestió més complicada: cercar i convèncer els
250 mariners que necessita per una empresa desconeguda i per la que estan
portant provisions per dos anys. Se li acosten esparracats, fastigosos,
indisciplinats, que parlen espanyol, italià, portuguès, francès, català, grec i
alemany. I s'hi afegeix un expert pilot que vol fugir d'Espanya perquè el persegueix la justícia per haver venut un vaixell carregat d'armes als saboians. Es diu Juan Sebastián Elcano.
Negocia amb la Casa de Contratación, amb comerciants,
amb proveïdors i artesans, inspeccciona mercaderies, repassa els comptes,
vigila cordes, fustes i armes; brúixoles, rellotges de sorra, astrolabis,
quadrants, planisferis, peces de recanvi;
espelmes, oli, cordam, plom, troncs, veles, quitrà, peix, cera, estopa,
tenalles, serres, trepants, caragols, pales, martells, claus… Vuitanta
llanternes, mil quatre-centes lliures de veles, ciris per les misses…
Magallanes sap que poden passar molts mesos, potser anys, fins que
tornin i afaga gran quantitat de provisions: galetes de vaixell, 21.380
lliures, sacs de farina, de mongetes, llenties, arròs i tots els llegums
imaginables, cinc mil lliures de carn i de cansalada, dos-cents barrils de
sardines, 984 formatges, 400 rests d'alls i cebes; 1.512 lliures de mel, 3.300
lliures de raïm de Màlaga, panses i ametlles; abundància de sucre, vinagre i
mostassa. Set vaques, carn fresca comestible, 417 bots de vi, 153 bótes de Jerez…
material de pesca, ja que el peix serà l’aliment principal, i carrega milers
d'hams, dotzenes d’arpons, xarxes… També s'emporta quinze
llibres en blanc, caixes de medicaments, aparells de salvament, manilles i
cadenes per als insubmisos; tambors i tamborins, un parell de violins,
pifres i gaites per a la diversió.
Magallanes coneix pels seus viatges anteriors que cal portar
abundants articles, i ben escollits, per bescanviar-los per les mercaderies
anhelades: 900 miralls, on l’indígena, veu amb sorpresa la seva pròpia cara,
20.000 campanetes i cascavells, encant dels infants, 400 dotzenes de ganivets,
50 dotzenes de tisores, mocadors de tots colors, braçalets de llautó, pedreria
falsa, robes de vellut, draps virolats. Per si no hi hagués una trobada pacífica,
porten 58 canons, 7 falcons, 3 morters, bales de ferro i de pedra, 1.000
llances, 200 piques i 200 escuts.
Encara li queda una
darrera cosa per fer: desfer-se de Ruy
Faleiro ja que en una expedició no hi pot haver dos capitans generals i ell
no ha contribuit en res en la preparació del viatge. Com ho va fer no se sap,
però Ruy Faleiro renuncia
voluntariament al viatge i li traspassa tots els mapes i quadres astronòmics.
 |
| Magallanes |
 |
| Enrique de Malaca |
Els cinc vaixells
queden comandats així: el Trinidad, la nau capitana, la comandarà Magallanes a qui acompanyarà el seu fidel esclau Enrique
que li servirà d’intèrpret a les Moluques; al San Antonio hi va Juan de
Cartagena, imposat pel rei; el Concepción
el comandarà Gaspar Quesada; el Victoria, Luis de Mendoza, posat pel rei com a tresorer i que es va negar a
obeir a Magallanes; el Santiago, el comandarà João Serrão, amic personal seu. Un personatge
peculiar s’incorporarà a l’expedició, enmig de tants llops de mar, Antonio Pigaffeta, un jove italià
simpàtic, barbamec, discret, idealista, rodamón, que demana al rei poder-se
incorporar a aquella expedició cap a llocs desconeguts. Farà de cronista,
escriurà tot el que passi per tal de deixar a la posteritat els detalls de
l’expedició.
El 20 de setembre de
1519 l’Armada de Magallanes inicia l’aventura més atrevida de la Història de la
Humanitat: lleva àncores, s’inflen les veles i salpa de Sanlúcar en direcció a
Tenerife, on farà la darrera escala d’avituallament d’aigua i queviures. Un cop
aquí rep un un missatge secret del seu sogre, Diego Barbosa, que l’avisa d'un pla secret dels capitans espanyols
que porta a bord, els quals intententaran negar l'obediència a Magallanes i estan acabdillats per Juan de Cartagena, el capità del San Antonio. El perill encara
endureix més la fortalesa de Magallanes.
Inici del viatge: 26 setembre 1519
– 1 abril 1520
 |
| La ruta per l'Atlàntic |
El 26 de setembre de
1519 salpen de Tenerife: és la darrera vegada que la majoria d'ells
veuran terres espanyoles. Magallanes
ha ideat un enginyós sistema per tal de no perdre de vista els vaixells ni de dia
ni de nit. De dia es veien, però durant la nit un sistema de senyals lluminosos
i sorolls servien per indicar què havien de fer: que seguissin la capitana, que
afluixin la marxa, que recullin la vela inferior o que les recullin totes; que
hi havia bancs de sorra… I cada nau havia de contestar per donar a entendre que
havia entès i executat les ordres. A més cada nit, cada vaixell, un a un,
s’havia d’acostar a la nau de l’almirall per saludar i rebre ordres per les
tres guàrdies nocturnes.
Els capitans creien
que un cop a alta mar Magallanes els
donaria informació de l’expedició però res d’això succecia. Ni els crida, ni
els consulta, ni els demana consell. Només poden seguir la bandera de dia i el
fanal de nit. Magallanes vol
assegurar la disciplina de la flota i si hi ha una conxorxa conèixer-la aviat. Juan de Cartagena li fa preguntes i Magallanes, per tota resposta, li diu
que el segueixi i que no li demani res més.
Cartagena es molesta i deixa de saludar-lo per la nit. Magallanes l’adverteix que el saludi. Cartagena no li fa cas. Un dia que tots els capitans són a la nau Trinidad Cartagena li fa preguntes i Magallanes calla. Cartagena s’acalora i li nega obediència. Magallanes agafa Cartagena
pel pit i li diu: Esteu pres! i el fa
portar al calabós. Els altres capitans no reaccionen davant l’actitud diabòlica
de Magallanes i aquest nomena nou
capità del San Antonio a Antonio de Coca.
El 13 de desembre
1519 arriben a la badia de Rio de Janeiro, s’hi queden uns dies i intercanvies
regals amb els indígenes. Magallanes
prohibeix comprar esclaus. A finals de desembre surten de Rio i bordegen les
costes de Brasil. Magallanes sospita
que el “pas” ha de ser per allà. Si les descripcions dels pilots portuguesos i
les dades de latitud registrats en el mapa fossin certs, el pas s'obriria
darrere mateix del cap de Santa Maria, i per això Magallanes guia cap allà la seva nau.
10 de gener de 1520. Arriben
a l’actual Montevideo. Es troben en la bocana del Riu de la Plata, però Magallanes
no té idea de què és això. Les enormes quantitats d'aigua que flueixen cap a
l'Oest li fan pensar que “aquest ha de ser l'estret que hi ha assenyalat al
mapa…, el nou Gibraltar, el pas a l’altre oceà”. Quinze dies es passen vorejant
la costa de la desembocadura del Plata.
Res de res, tot és aigua dolça.
 |
| Badia de San Julián |
Magallanes es desanima, tota la informació que tenia és falsa, els
càlculs erronis… Si hi ha el pas ha de ser més al sud. Però la zona on es troben, ja sota
l’equador, vol dir més fred, costa més ingrata, més nua, més buida, cel més grisós,
llum més opaca… tot pitjor. Ha passat mig any i
cada vegada el viatge és més lent. Fondegen cada rada, cada costa, cada badia,
cada port… però res de res. El Mar del Sud no apareix. La lluita contra la
natura cada vegada és més dura: vents huracanats, màstils trencats, veles
esquinçades, fred més intens, més hores de foscor, soledat a tot el voltant… i
el pas no apareix.
La tripulació
s’inquieta, res del que els havia promès apareix: ni espècies, ni sol a dojo,
ni un món paradisíac, ni riqueses… Les murmuracions s’encenen i capitans i
tripulants estan esperant el moment per si Magallanes
decideix fer marxa enrera i prendre-li el comandament. La navegació cada
vegada es fa més difícil però arriben a una nova badia, San Julián. Tampoc és
oberta. No és l’esperat “pas”. No està marcat enlloc, però Magallanes és intransigent, no vol tornar enrere i pren una decisió
astuta: ordena tirar les àncores i establir el quarter d’hivern.
La sublevació: 1 abril 1520 – 18
d’octubre de 1520
Quedar-se en aquella
badia era estar en una presó. Magallanes
sap que tardaran mesos en arribar a les terres tropicals i ordena racionar
encara més els queviures i això fa que capitans i mariners es vegin en perill i
demanin explicacions.
Magallanes
no els pot confessar que els mapes eren erronis, que els informes eren falsos,
que el “pas “ no sap on és… La nit del dia de Pasqua tres capitans, amb trenta
homes armats, s’acosten al San Antonio
per destituir el capità. Juan de
Elorriaga és apunyalat, els mariners portuguesos són apressats i els
capitans obren el rebost i permeten que tots els mariners mengin el que
vulguin. Surten del vaixell i deixen de capità al San Antonio a Juan Sebastián
Elcano per tal que impedeixi la idea de Magallanes.
Diuen a Magallanes que no atendran cap ordre
seva i s’adona que el San Antonio, Concepción i Victoria estan contra ell. Magallanes
no pot abandonar allò al que hi ha dedicat anys de la seva vida. Tampoc pot
navegar ell sol amb el Trinidad ni
pot demanar ajuda a ningú ja que ni ells mateixos saben on són.
Els rebels estan
disposats a negociar i envien una carta a Magallanes
on li “supliquen” un tracte millor de manera que si s’avé a complir aquest
desig li donaran l’obediència deguda. Magallanes
farà una jugada per aconseguir dividir els rebels. Necessita fer-se amb una nau
com a mínim. Amb el seu tremp d’acer pensa, calcula, pren precaucions, rumia…
En el bot que ha
vingut hi pugen cinc homes que porten una carta al capità del Victoria, però amb armes sota els
vestits. Pugen per l’escala i Gómez de
Espinosa lliura al capità la missiva de Magallanes. Mendoza la
llegeix i somriu, no es deixarà ensarronar… Però un cop de punyal i Mendoza cau mort. Immediatament pugen
al vaixell seixanta homes armats que venien en l’altre bot amb Duarte Barbosa i aquest es fa càrrec
del comandament i els seus homes ocupen tots els llocs.
Lleven àncores, issen
veles i el Victòria es col·loca al
costat del Trinidad i del Santiago tancant la boca de la badia. Magallanes ha guanyat la partida. Els
capitans rebels només poden fugir, lluitar o donar-se per vençuts. Fugir no
poden amb la badia tancada, lluitar els mariners no volen… Un bot amb mariners
de Magallanes va al San Antonio, alliberen els presos i empresonen els
capitans rebels.
El fet no pot quedar sense
càstig, però Magallanes no pot
executar tots els rebels, no pot prescindir d’un centenar d´homes i decideix
fer un càstic exemplar: en castigarà un de sol, el capitost de la rebel·lió: Gaspar Quesada. A Juan Sebastián Elcano, malgrat haver estat un dels rebels, li perdona la
vida.
 |
| Un home Patagon |
Cinc mesos va quedar
parada la flota a San Julián i Magallanes estableix un seguit de
tasques per tal que no estiguin parats en aquella platja desolada, amb una
atmosfera glacial i un cel sempre fosc. A la primavera va apareixer un ésser
immens, un home de grans proporcions, cobert amb pells. Els seus peus enormes
van donar nom al lloc: de patagos, Patagònia.
N’agafen un de presoner per dur-lo a Espanya però morí abans d'arribar.
Una tempesta a la
bocana del riu Santa Cruz estabella
el Santiago contra la costa però la
tripulació es va salvar. Magallanes
dubta: ¿i si fem marxa enrera? Comunica als seus
oficials que el buscat pas pot no existir o trobar-se en aigües àrtiques i
aconsella un altre descans hivernal d'un parell de mesos per les naus.
A punt de triomfar a Magallanes,
se li ennuvola la vista. Està a dos dies de trobar el pas de l’Atlàntic
al Pacífic i inaugurar l’itinerari al voltant de la Terra, però ho ignora.
Salpen a la descoberta i al tercer dia troben una nova badia i un panorama
diferent al vist fins aleshores. Solitari, mort, sense vida humana ni matolls.
Magallanes la fa inspeccionar per San Antonio i Concepción
i si no troben res faran marxa enrera. Trinidad
i Victoria es quedaran per
inspeccionar la badia. Una tempesta fa perillar els vaixells… Al cinquè dia
tornen els dos vaixells de la inspecció i ho fan amb canonades que retrunyen en
les parets de la muntanya, banderes issades i crits de joia: han trobat el pas!
 |
| Ruta de Magallanes per l'Estret |
Magallanes enfila les
quatre naus cap aquell canal i l’anomena Canal
de Tots els Sants per haver-lo descobert el dia d’aquesta festivitat, però
que la posteritat, agraïda, l’anomenarà Estret
de Magallanes. Hi ha un silenci sepulcral. Res de vida humana, però algú hi
deu haver ja que a les nits es veuen unes flames que espurnegen i anomenen la
zona com Terra del Foc. Endavant!,
endavant!, que l’aigua que salpen és salada i, per tant, no pot ser un riu.
Però l’estret no s’acaba mai… quin és el camí?, quin és el que porta cap al Mar del Sud?
Es dividiran: dos vaixells aniran al sudest i els altres dos al
sudoest. I dintre de cinc dies es
trobaran davant el riu de les Sardines.
Magallanes demana l’opinió dels
capitans per si volen seguir fins a trobar les illes de les espècies, la meta
definitiva, segurs ara que ja saben per on va el “pas”, o si prefereixen tornar
enrere i tornar en una altra expedició més endavant. Estevão Gomes, pilot del San
Antonio i parent de Magallanes,
suggereix fer marxa enrera i tornar més endavant amb una flota ben equipada.
 |
| L'Estret de Magallanes al natural |
Però Magallanes respon que
considera un deure la continuació del viatge fins a descobrir la terra que va
prometre al Rei. San Antonio i Concepción aniran a investigar. Trinidad i Victoria, es queden ancorats i envia un bot a explorar les
rodalies. Torna el bot amb senyals de joia ja que han descobert la sortida!,
han arribat al Mar del Sud! Magallanes no pot amagar l’emoció. És
el minut de glòria de la seva vida. Ha trobat el camí que porta a l’altre mar.
Ha realitzat allò que molts altres somniaren. L’home de ferro plora. Pigafetta, el cronista de l’expedició,
diu: “Il Capitano Generale lacrimó per
allegrezza”.
La deserció: 21 de
novembre de 1520
Però poc li va durar l’alegria. Ja fa cinc dies i els altres dos
vaixells no tornen. Al cap d’un dies arriba el Concepción. Serrão explica a Magallanes que al tercer
dia el San Antonio va desaparèixer. Magallanes ja s’imagina la rebel·lió. Estevão Gomes, el pilot que volia
tornar ha desertat amb la nau més gran i la que duia més provisions… seguir
endavant seria gairebé un suïcidi, però ha arribat tan lluny que no pot
retrocedir. Només pot tornar a Espanya com un triomfador. Lleven àncores,
passen l’Estret de Magallanes i arriben a un mar mai salpat per ningú. Al fons
hi ha d’haver les Moluques, Xina, Japó, l’Índia, i més lluny encara… Espanya,
la pàtria.
Porten cent dies navegant i encara no troben terra ferma, tot és
exactament cada dia igual: buidor, silenci, calma, monotonia… cada vaixell és
un hospital flotant. Escasseja el menjar i arriben a menjar trossos de cuir
estovats amb aigua. Apareix l’escorbut, moren alguns mariners, emmalalteixen
d’altres, cap té forces per a res. La solitària caravana ja porta gairebé
quatre mesos navegant i res apareix davant els seus ulls que no sigui l’infinit
desert marí. Comença a despuntar la desesperança. Un bon dia veuen terra a la
llunyania i ja es veuen salvats, però a l’arribar-hi només són roques
deshabitades, inhòspites, sense gent, sense aigua, sense fruits… i les anomenen
Illes Desventurades.
El mes de març es torna a sentir-se el crit de Terra! Ara sí, ara
veuen pobladors que amb unes senzilles canoes s’acosten als vaixells. Van a
terra agafen aigua i fruita i tornen a salpar. Les anomenen Illes dels Lladres perque els pobladors
els van agafar tot el que van poder dels vaixells i ells tot el menjar i aigua
que necessitaven.
17 de març 1521. Veuen una nova silueta d’una illa. Magallanes pensa que està a les Moluques. Desembarquen en una illa
petita per agafar forces i reposar. L’endemà uns indígenes s’acosten a l’illa
amb fruita exòtica, carn i peix que bescanvien per quatre campanetes i miralls.
Enrique, l’esclau de Magallanes, que és moluc, no els entén,
no són paisans seus. Ha descobert unes illes que cap europeu coneixia i que
anomena Illes de Ponent. Ell tindrà
dret a ser un Adelantado i un Gobernador, un dels homes més acabalats
de la terra. No sap que és un arxipèlag de més de 7.000 illes i que més tard
s’anomenarà Arxipèlag de les Filipines,
nom que se li posarà en honor del príncep Felip
II, fill del rei Carles V. Passen
deu dies i tots estan restablerts.
28 de març 1521. Els tres vaixells arriben a la petita illa de Massawa on pensen descansar uns dies i
reprendre el viatge a les Moluques. Aquí
Enrique queda sorprès: els entén! Ha
tornat a casa seva! L’esclau que va ser capturat a Sumatra, arrossegat fins a
Lisboa per l’Índia i l’Àfrica, comprat per Magallanes,
viatjat fins el Brasil i la Patagònia, ha tornat a casa seva. Aquest és el
veritable home que ha donat per primera vegada la volta al món!
Magallanes entén que ja
ha assolit la seva fita: sortir de l’Est i tornar a l’Est per l’Oest. Ha
demostrat que la terra és rodona. Queden enrere les contrarietats, els horrors,
les penúries, les dificultats, les tempestes, la fam… i la incertesa. Ha fet el
que molts d’altres havien cercat sense aconseguir-ho. Ha descobert terres
ignotes, ha creuet un immens oceà, ha arribat més enllà que ningú. D’aquí a uns
pocs dies serà a les Illes Moluques i
després, amb els vaixells plens d’espècies, tornarà a Espanya amb la corona de
llorer de la immortalitat.
7 d’abril 1521. El rei de Massawa els acompanya a l’illa de Cebú. Enrique va a parlar amb el rajà Humabon i aquest els rep amb cortesia. Després de negociacions
poden entrar al port. Bescanvien ferralla per or però Magallanes no deixa que els mariners s’aprofitin de la ignorància
dels nadius. Es genera una confiança insospitada entre el rajà i Magallanes. Tant és així que el propi Pigafetta descriu així com es van
convertir al cristianisme: “El capità els
va dir que no havien de fer-se cristians per por sinó per espontani desig i per
amor a Déu. Però si no volien fer-se cristians, res desagradable els succeiria.”
L’endemà van aixecar un altar, es van batejar i celebraren la primera missa en aquestes terres
llunyanes, amb una creu immensa que la presidia. Per no sotmetre illa a illa tot l’arxipèlag, eleva el rajà de Cebú com a rei suprem de totes les illes i
aliat militarment del rei d’Espanya.
La mort de Magallanes: 27
d’abril 1521
Magallanes ho havia aconseguit tot: havia trobat el pas, havia trobat les illes de l'especieria, havia tocat l’altre extrem de la terra, havia guanyat per a la Corona espanyola illes riquíssimes, per ell molts infidels es van convertir… Tot li havia sortit bé, ¿què més podia desitjar? Esperava tornar a casa i veure la dona i els fills i retre homenatge a l'Emperador. Res d'això va poder ser.
A la petita illa veïna de Mactan el rajà Silapu-lapu, rival de Humabon, prohibeix donar queviures a la tropa de Magallanes i aquest vol fer la primera demostració de força per tal que se n’assabentin els rajàs de les illes veïnes. Magallanes pensa que amb poca gent els sotmetrà. Envia primer a Enrique a parlamentar amb Silapu-lapu per a dir-li que reconegui la soberania del rei de Cebú i el domini protector d’Espanya. El rajà respon que també ells tenen llances i que les saben fer servir. Davant d’aquesta resposta Magallanes opta per les armes. Vol fer una expedició de càstig per tal que la resta d’illes vegin la força dels espanyols, però no li va sortir bé.
A la petita illa veïna de Mactan el rajà Silapu-lapu, rival de Humabon, prohibeix donar queviures a la tropa de Magallanes i aquest vol fer la primera demostració de força per tal que se n’assabentin els rajàs de les illes veïnes. Magallanes pensa que amb poca gent els sotmetrà. Envia primer a Enrique a parlamentar amb Silapu-lapu per a dir-li que reconegui la soberania del rei de Cebú i el domini protector d’Espanya. El rajà respon que també ells tenen llances i que les saben fer servir. Davant d’aquesta resposta Magallanes opta per les armes. Vol fer una expedició de càstig per tal que la resta d’illes vegin la força dels espanyols, però no li va sortir bé.
D’aquesta manera insensata, en el moment més alt i magnífic de la seva vida, el navegant més gran de la Història, qui dominà elements, vencè tempestes i va sotmetre homes, va perdre la vida, que no la victòria, en un lloc desconegut i a mans d’una munió d’illencs. El cos de Magallanes, va ser un trofeu que el rajà va mostrar a tot l’arxipèlag. No en va quedar cap rastre, va desaparèixer en el misteri de tot allò que és desconegut.
Pigafetta ho conta
així: “Amb seixanta homes i ell al
capdavant pensa que amb quatre tirs i dues fuetejades quedarà assentada la
intangibilitat de la corona hispànica. Però les roques de corall impedeixen que
els bots arribin a la platja, i ni bales ni fletxes arriben
als enemics. A Magallanes el
fereixen en una cama i el persegueixen a mort. Cau bocaterrosa acribillat pels indis
lamb llances i altres armes. I d’aquesta manera van llevar la
vida al qui era el nostre mirall, el nostre consolador i el fidel cabdill.”
 |
| El Cronista Pigaffeta |
* * *
Els dos articles anteriors sobre Magallanes són:
