 |
| Fernando de Magallanes |
Fernão de Magalhães va néixer a
Porto, el 1480. Era fill de Rui de Magalhães i d'Inês Vaz Moutinho. Rui va ser
cavaller gentilhome de la casa de D.
Afonso, comte de Faro, senyor i alcalde d’Aveiro i Estremoz, i a Porto va ser
jutge, procurador de cambra i regidor.
Fernão
va
entrar a servir com a patge a la cort de la reina Elionor, consort de Joan II
de Portugal, quan només tenia deu anys. Poques coses més sabem de la seva
vida si no fos perquè el mes de març de 1505 (ja descoberta Amèrica), als 25
anys, sabem que s’embarca en la gran flota guerrera portuguesa que surt del
Tajo cap a la conquesta del món sencer: va comandada per Francisco d’Almeida, militar i explorador, i està composta per
vint-i-dos poderosos vaixells de vela de tres i quatre pals amb mil cinc-cents
soldats armats, centenars de mariners, dos centenars de granaders, així com
fusters i tota mena d’artesans per traballar un cop arribin a destí.
L’expedició té
dues finalitats: primera, establir guarnicions i fortificacions a tots els
punts podsibles de l’Àfrica i l’Índia, bloquejar tots els estrets des de
Gibraltar a Singapur per tal de fer-se els amos del tràfic comercial i no
deixar que cap vaixell no portugués trafiqui per la zona; segona, l’expansió
del cristianisme, per la qual cosa té l’aire de Creuada.
Entre els mil
cinc-cents soldats hi ha Fernão de
Magalhães, “fidalgo de cota de armas”, un soldat més, un soldat qualsevol,
un soldat desconegut d’entre els milers que van a la conquesta de terres
ignotes i llunyanes.
Magalhães, a l’Índia,
visità Goa, Cochin i Quiloa. Va participar en totes les accions militars i
navals portugueses per la conquesta d’aquelles dures terres i també en la
difícil batalla naval de Cannanore (avui Kannur), el 1506, on hi va haver
vuitanta morts i dos-cents ferits, un dels quale era Magalhães.
L’envien a
Àfrica perquè es recuperi i aquí es perd el rastre. Però com que la seva pàtria
és l’aventura el 1509 se’l localitza novament a Lisboa a punt d’embarcar-se en
la primera expedició que va a la conquesta de la riquesa que s’amaga a Malaca,
a la descoberta de l’Illa de l’Especieria,
a la península de Malasia, l’actual Singapur, el Gibraltar de l’Orient.
Un cop allà són
víctimes d’una conspiració en la que Magalhães
juga un paper important avisant de la conspiració i salvant Francisco Serrão, un parent i bon amic seu. Aquesta acció el va fer sortir de
l’anonimat i ser reconegut, honorat i promocionat.
 |
Escultura d'Enric de Malaca
al Museu Marítim de Malaca |
Al cap de dos
anys, el 1511, els militars decideixen una nova acció per la colonització de
Malasia i Indonèsia. Hi participen Serrão
i Magalhães i d’aquesta aventura Magalhães en treu un bon botí i compra
un noi jove com esclau i se l’emporta amb ell. Se’l conei com Enric de Malaca o Enric el Negre i l’acompanyarà la resta de la seva vida en totes
les seves expedicions. Serrão es
queda a Malasia i pren part en la primera expedició a les Illes de l’Especieria, les Moluques, es casa amb una dona nadiua i
es converteix en conseller militar del sultà de Ternate.
El 1512 Magalhães torna a Portugal. Aquí poc
se’l reconeix i ell, que s’ha jugat la pell i la salut per Portugal, que va ser
ferit a Cannanore, que va ser el salvador a Malaca de l’esquadra portuguesa… es
queda sense un càrrec digne i sense res que asseguri la seva existència. Es
queda com moço fidalgo, amb una
misèria de pensió que no li dóna dret a res.
El 1514 pren
part en la campanya portuguesa per la conquesta del nord del Marroc. Va ser
acusat per fer negoci amb els moros en contra de Portugal. Va a Lisboa i demana
audiència al rey per tal d’aclarir els fets. Manuel I de Portugal, l’Afortunat (1469-1521) el
tracta com un desertor i el fa tornar a l’Àfrica.
 |
| Manuel I, l'Afortunat |
El 1515 torna
del Marroc i es dedica a estudiar les cartes marítimes de les terres
descobertes que li ensenya el cosmògraf i astrònom Rui Faleyro. Si bé aquest no ha posat mai un peu en un vaixell,
coneix perfectament els camins del cel per les estrelles, els de la terra i del
mar pels mapes portulans i oceanogràfics, coneix l’astrolabi i tota la resta
d’instruments utilitzats aleshores per navegar. És la primera autoritat en
aquests temes i ha inventat un sistema que medeix les longituds de l’esfera
terrestre. Els dos comencen a sospitar que hi pugui haver un pas cap al Pacífic
per la zona sud de l’Atlàntic i investiguen la recerca d’aquesta ruta per i
arribar a les Moluques.
Les dades
intuïtives del pràctic Magalhães les
concreta el teòric Faleiro. Coneixen
totes les expedicions de nord a sud i es comprometen a guardar secret de tot el
que fan. Al final Magalhães concreta la seva afirmació: “Hi
ha un pas de l'oceà Atlàntic al Pacífic. Ho sé; conec el lloc. Doneu-me una
esquadra i, en benefici vostre, arribaré a ell; i, d'Est a Oest, donaré
la volta a tota la terra”.
L’amistat entre Magalhães i Serrão no s’havia esvait. Es cartegen, s’expliquen què fa cada un. Serrão escriu: “Aquí he trobat un nou
món més ric i gran que l´Índia de Vasco da Gama” i li facilita informació sobre
els principals llocs productors d’espècies. Magalhães contesta: “aviat aniré a Ternate, si no ho faig des de
Portugal ho faré per un altre camí.”
Amb 35 anys Magalhães es troba cansat. La seva
mirada amagava un secret que ningú sabia quin era i això el feia estrany a uns
i altres. Però té algunes virtuts que cultiva com la tenacitat, la valentia, el
saber callar, la fe, el tracte amb la gent… que alimenten aquesta idea fixa
que, des d’aleshores, li dóna vida. No para de pensar que la muralla de terra i
pedra, incommovible, que tots els exploradors trobaven de nord a sud en la
terra que va descobrir Colom i que impedia
anar de l’Atlàntic al Pacífic, tenia un pas pel sud, més al sud, abans del Pol
Antàrtic. Decideix tornar anar a veure el rei Manuel I per exposar-li el “secret” que li ronda pel cap. No
l’acompanya ningú. Hi va de dret i decidit.
L’audiència va
ser a la mateixa sala que Joan II
havia despatxat a Colom. Magalhães exposa el “secret” al rei i
li ofereix la voluntat de posar tota la seva sang i la seva existència al
servei de Portugal. El rei ho refusa i aleshores Magalhães li demana si pot oferir els seus serveis a un altre país
on pugui ser atès d’una manera millor. El rei accepta i Magalhães surt, refusat i decebut. S’ha acabat el temps de
l’espera. Anirà a Espanya, l´únic regne que aleshores el podia escoltar.
Abandona la pàtria, el nom (des d’ara serà Hernando
de Magallanes), els títols, la
pensió…
 |
| Carles I d'Espanya |
Magallanes arriba a Sevilla el 1517 en companyia del seu esclau Enric de Malaca. Regna aleshores a Espanya el rei Carles I (Carles V d’Alemanya), fill dels reis catòlics, de 18 anys. Calculador i pacient, Magallanes cerca relacions i recomanacions per tal que la gestió sigui fructífera, ja que hi ha arribat com a refugiat. Allà coneix Diego Barbosa, alcaide, un portugués passat també a Espanya, amb el que farà amistat i que serà el seu fiador. Es casa amb la seva filla Bàrbara i així es converteix en “veí de Sevilla”. El 1518 li neix el seu fill Rodrigo.
Va a la Casa de Contratación a exposar el seu projecte i el refusen. Però el director, Juan de Aranda, s’interessa pel tema i decideix finançar-lo. Concerten una reunió amb l’emperador Carles I i exposen el pla de l’expedició. Mentre esperen resposta un comerciant hol·landès, Cristóbal de Haro, decideix finançar l’expedició. Quan el Consejo de la Corona se n’assabenta pensa que pot ser un bon negoci i per por de quedar-se sense res decideix finançar el projecte i assegurar-se els guanys.
El 1518 el rei firma
les Capitulacions a favor de Magallanes i Ruy Faleiro per les que
els cedeix el dret preferent i exclussiu d’aquells mars, ordena que ningú pugui
organitzar una expedició cap allà en un període de deu anys, els dos cobraran
una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran dret sobre dues illes i
seran nomenats governadors de totes les terres i illes.
El 10 agost de 1519
surt de Sevilla l’expedició, comandada per Fernando
de Magallanes: cinc vaixells i 265 homes. Fa parada a Sanlúcar de
Barrameda, on fan les darreres provisions –per un viatge del qual s’ignora la
seva durada– i el darrer acomiadament a l’església de Santa Maria de la
Victòria: missa i comunió per a tots els aventurers. El 20 de setembre surt de
Sanlúcar de Barrameda cap a les Canàries. Fan escala a Tenerife per fer el
darrer repostament i el 26 de setembre de 1519 salpen a la recerca de l’incògnit.
Abans d’iniciar
l’aventura Magallanes fa testament,
un testament que val la pena llegir perquè ho té tot pensat: “Quan aquesta vida
terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Ho té tot previst sabent que, ni ell
mateix sap quan tornarà, si és que torna, ni els béns que tindrà quan mori.
Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si
passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de
dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la
conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els
diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat.
Un cop a alta mar, el
mateix any 1519, neix el segon fill, Carlos,
que mor al néixer. El gener de 1521 mor el fill Rodrigo i el març del mateix any, mor la seva esposa Beatriz. El 27 d’abril de 1521 morirà Magallanes en el combat que hi va haver
a l’illa de Mactán a les Filipines. No va poder acabar la seva “idea, el seu
secret”, però es va convertir en
el navegant més gran de la Història i va deixar per a la posteritat una estela
i unes marques inesborrables: l’aventura més atrevida de la història de la
Humanitat.
 |
| Mapa del viatge |
* * *
El
6 de setembre de 1522, gairebé tres anys després de la sortida, entra pel
Guadalquivir l’únic vaixell que tornava de l’aventura amb només 18 homes
supervivents i que havien donat la primera volta al món. Menys Juan Sebastián Elcano, tots ells seran
ignorats.
Els reis i
cortesans –abellots de palau– que mai s’han mogut per cap aventura,
s’aprofiten de les riqueses aportades pels descobridors, tracten aquests com
escòria i són anomenats avançats, governadors o virreis de les noves províncies
d’ultramar. La vida no canvia.
“L’home dóna el millor de si mateix amb
un exemple i això és el que va fer Magallanes.
El seu exemple, contra tot oblit, ha traspassat i seguirà traspassant els
segles per donar testimoni que quan una idea vola amb les ales del geni, quan
es porta endavant bravament i amb passió, és més forta que tots els elements de
la Natura, i que està destinat sempre a l'home únic –a un individu amb una vida minvada i fugaç– el poder convertir en realitat i en veritat perdurable el que ha
estat un desig somiat durant les cent generacions que el van precedir”.
Aquí vivien els indis pame i
en aquestes missions arribaren a reunir 3500 indis i organitzaren l’estructura
catequètica i laboral de la zona de tal manera que es convertí en model per les
altres missions. Quan hi arribà Fra
Juníper el primer que va fer va ser aprendre la seva llengua i treballar
per la seva formació integral com a persones i la seva promoció material, tant
als homes com a les dones. Iniciaren l’edificació d’un temple i va despertar en
ells l’hàbit del treball –cosa
que tenien adormida per l’entorn i la seva manera de viure–, els va ensenyar a llegir i escriure,
a cultivar la terra, a criar bestiar i moltes altres tasques i oficis com
fuster, ferrer o fer de paletes; a les dones els ensenyà cuina, costura i la
confecció de teixits. També els ensinistrà en el cant, la pintura, el teatre,
la música… de manera que va millorar molts aspectes la vida dels indígenes.
També es va preocupar de l’evangelització: va reorganitzar la catequesi, va
batejar els indígenes, i celebrava les festes religioses d’acord amb les
maneres de fer dels indis i les seves manifestacions de religiositat popular.
