habemus papam l

Després d’aquesta bona notícia no m’he pogut aguantar sense escriure quatre ratlles sobre aquest aconteixement. Els camins del Senyor són inescrutables! Ha quedat palès després de l’elecció del nou Papa Francesc. Primer de tot la sorpresa de tothom, sobre tot dels periodistes –massa “savis” de vegades– ja que en tota la llarga llista que van fer per veure si n’encertaven algun aquest no hi era. ¿Com podia ser que sortís una persona que “ells” no l’havien previst? La història es repeteix. No és la primera vegada que passa: darrerament va passar amb Joan XXIII, amb Joan Pau I i Joan Pau II. Pau VI i Benet XVI sí eren a les llistes.

“Bergoglio es va oposar a Ratzinger al passat conclave”, ha dit algú. Dir això és no saber què és l’Església i més si ho diu un “vaticanista”, un que està avesat a fer retransmissions des del Vaticà. Jutgen l’Església com si fos un partit polític, com si fos l’elecció d’un president de partit, d’un goven o d’un estat i l’Església no funciona així. Als conclaves ningú s’enfronta a ningú per ser elegit, ja que ningú s’autopresenta, com en unes eleccions de qualsevol altra entitat.

El candidat a Papa és proposat pels mateixos cardenals electors i a ben segur que ningú vol ser l’escollit ja que sabedor del pes que li cau al damunt (governar l’Església tal com Crist vol que sigui governada) i que ha de ser servum servorum Dei (el servent dels servents de Déu) no hi ha persona que desitgi aquest càrrec. El mateix Papa Francesc ha dit als cardenals que l’han escollit: “Que Déu us perdoni això que heu fet”. L’arquebisbe de Quebec davant la possibilitat d’ésser escollit va dir: “Seria un gran malson”. I val la pena recordar les paraules de Benet XVI quan explicava la seva elecció: “Quan vaig veure que l’espasa de Damocles planava damunt meu, vaig dir «Senyor, no em facis això»”. Ningú no vol ser Papa, encara que ho accepten per veure la voluntat de Déu en la tria que fan els cardenals i sabedors que l’Esperit Sant els ajudarà.

“Per fi els jesuïtes aconsegueixen la màxima autoritat a l’Església”. Una altra afirmació que demostra de quina manera hi ha gent que pretén traslladar el poder temporal a l’Església. Cap orde religiós preten assolir la màxima autoritat en l’Església fent que un dels seus membres arribi al papat. Hi ha hagut 34 papes de diferents ordes religioses: 17 benedictins, 6 agustins, 4 franciscans, 4 dominics, 2 cistercencs i 1 jesuïta (l’actual). Mai cap d’aquests papes ha fet servir el càrrec per afavorir la seva orde. Pensar això és ser molt curt de mires.

Les primeres paraules del Papa Francesc en la curta homilia de la missa de cloenda del conclave ens volen situar al bell mig de la tasca de l’Església (la dels cardenals, a qui anava dirigida l’homilia, i la nostra): caminar, edificar, confessar Crist crucificat, pregar, la creu, el dimoni, la mundanitat…: Caminar sempre, davant el Senyor; edificar l'Església sobre la pedra angular que és el mateix Senyor, confessar Jesucrist per no acabar sent una ONG assistencial... «Qui no prega el Senyor, prega al diable», ha dit citant Leon Bloy. Quan no es camina, quan no s'edifica sobre pedres, quan no es confessa a Jesucrist crucificat... es confessa la mundanitat del diable. Quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor: som mundans, som bisbes, sacerdots, cardenals, papes, però no deixebles del Senyor…

El nou Papa –com tots els papes, assistit per l’Esperit Sant– no es deixarà portar per les pressions que la “mundanitat” a la que ha fet referència –el secularisme galopant, el laïcisme, el relativisme, el nou paganisme…– li anirà preparant amb declaracions i manifestacions. Sempre ha estat així. La “mundanitat” vol que l’Església es doblegui als seus propòsits, vol que el Papa diguin el que a “ella” li agrada, vol que rebaixi les exigències morals en tots els camps, vol que no parli de la veritat de Crist… ja que fer això és recordar-li continuament que va errada. Però l’Església no pot fer res més que el que ha dit el Papa Francesc: predicar Crist crucificat.

I això molesta, i molt, a la “mundanitat”. Li passa allò que el llibre de la Saviesa diu de la persona justa: “Els malvats, encegats per la malícia, deien entre ells: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. Assegura que té coneixement de Déu i es dóna el nom de fill del Senyor. És una crítica vivent de les nostres idees, només de veure'l, ja se'ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany. Ens té per moneda falsa i s'allunya dels nostres camins com si fossin empestats. (…) Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà». Així pensen, però van errats. La dolenteria els encega. Desconeixen els plans de Déu; no esperen que la santedat tingui una paga, ni que Déu recompensi les ànimes irreprensibles”.

Cada vegada que veig la plaça sant Pere plena de gom a gom, amb tanta gent que ve a escoltar el Sant Pare, sigui quin sigui, em ve al cap aquell relat dels Actes dels apòstols el dia de la Pentacosta. I es veu clarament que això és així des del mateix començament de l’Església. Qui dimarts passat victorejava el Papa Francesc des de la plaça o els qui ho contemplàvem des de casa, érem ciutadans de tot el món, de tota procedència, de tots colors, de totes llengües, de totes races, de tots els països… Els mateixos que hi havia a Jerusalem per la Pentacosta: “s'aplegà la multitud i hi havia jueus, homes piadosos de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel (…). Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l'Àsia, la Frígia i la Pamfília, l'Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, i els vinguts de Roma, jueus i prosèlits, cretencs i àrabs, els sentíem proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu”.

El Papa Francesc té un grapat de discursos i documents que haurem de llegir. El temes són: la vocació, l’evangelització, l’any de la fe, la família, el divorci, l’avortament, l’individualisme, parelles gay, relativisme i poder, justícia social, el tràfec de persones, la mundanitat, el servei, escàndols, la cúria romana… I una dotzena de llibres publicats dels que en dono dos títols El verdadero poder es el servicio (2007) i Mente abierta, corazón creyente (2012).