dilluns, 9 de desembre del 2019

bon nadal!



El signe admirable del pessebre

Amb aquest títol el Papa Francesc ens ha adreçat una carta a totes les famílies amb motiu del Nadal. En ella ens encoratja a no deixar de viure la bella tradició de fer el pessebre. Heus aquí alguns fragments.
Espero que aquesta pràctica de preparar el pessebre mai es debiliti; i confio que, allà on hagi caigut en desús, sigui redescoberta i revitalitzada.
El pessebre forma part del dolç procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, gràcies a aquell Nen Fill de Déu. En això està la felicitat.
No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual; el que compta és que el pessebre parli a la nostra vida de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per dir-nos que està prop nostre, sigui quina sigui la nostra condició.
¿Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? Perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre està a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.
M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per comprendre el significat que porten. El cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit: ¡quantes vegades la nit envolta les nostres vides!, però Déu no ens deixa sols, ens porta llum a la nostra foscor; les cases en ruïnes palaus antics: signe de la humanitat caiguda; les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors: així recordem de quina manera hi participa tota la Creació; els àngels l'estrella: el senyal que també nosaltres som cridats a posar-nos en camí per arribar a la cova de Betlem; les simbòliques figuretes de captairespobres senzillsgent que no coneix altra abundància que la de el cor; altres figures com el pastor, el ferrer, el forner, els músics, les dones que porten gerres d'aigua, els nens que juguen…, tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer les coses de cada dia d’una manera extraordinària; el palau d'Herodes al fons, tancat, sord a l'anunci de l’alegria; finalment la cova, on trobem les figures de Maria, que contempla el fill i el mostra a qui s’acosta, i de Josep, el custodi que mai es cansa de protegir la seva família.
El cor de la menjadora comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, un nen, per ser rebut en els nostres braços. Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes.
Quan s'acosta l'Epifania, hi col·loquem les tres figures dels Reis Mags: aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per conèixer Jesús i oferir-li dons: or, que honra la seva reialesa, encens, la seva divinitat, i mirra, seva santa humanitat. 
Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra a Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada a la de Déu.


dilluns, 11 de novembre del 2019

350


Aquest matí m’ha vingut a mans un text que he pensat que val la pena tenir-lo present davant la problemàtica que es presenta en aquest país després dels resultats de les eleccions d’ahir. Tots els polítics prometen, tots parlen dels ciutadans, tots diuen que serviran al poble, però després, quan governen, resulta que s’obliden de les promeses i els ciutadans passem a un segon pla mentre ells viuen a cos de rei (¿o millor dir a cos de parlamentari?), sense deixar de cobrar el sou, sense acomiadaments, sense atur i amb un grapat de privilegis dels que no podem fruir la resta de mortals.
350 és una xifra que no podem oblidar.
350 és el nombre de diputats del Parlament espanyol.
350 són les persones que hauran de governar-nos durant quatre (¿?) anys.
350 són les voluntats que s’hauran de posar d’acord per vetllar pels interessos dels gairebé 47 milions d’habitants d’Espanya.
350 és la suma dels diputats electes que van des d’1 diputat solitari fins als 120 del grup majoritari.
350 és la quantitat de persones que s'han de posar a treballar amb esperit de servei als ciutadans des d'avui mateix.
350 és el nombre de persones a les que hem d’exigir que facin la seva feina sense adormir-se, sense corrupció, sense interessos partidistes, sense deixar d’anar cada dia a la feina, exigint que se’ls acomiadi per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades (com a la treballadora de Lleida que se li va aplicar l’article 52.d de l’Estatut dels treballadors), sense valdre’s de tots els privilegis que ells mateixos s’han atorgat…
350 són les raons que hem de tenir clares els ciutadans per tal que els parlamentaris (de l’Estat i Autonòmics!) no ens continuïn prenent el pèl.
* * *
El text que avui he llegit està escrit l’any 50 aC. O sigui, que ja fa més de 2000 anys la cosa funcionava més o menys com ara: els que manen pensen només en ells i s’aprofiten dels manats. Diuen així uns retalls del llibre:
Estimeu la justícia, els qui governeu la terra.
Escolteu, doncs reis, i compreneu-ho,
apreneu-ho governants d’arreu de la terra;
pareu l’orella els qui domineu multituds
i esteu orgullosos del nombre dels vostres pobles.
Però hi ha qui diu dintre seu:
és curta i trista la nostra vida…
és com el pas d’una ombra…
Vinga doncs, a fruir dels béns que es toquen,
aprofitem-nos de les coses amb afany…
Omplim-nos de bons vins i de perfums…
Que ningú de nosaltres no quedi exclòs de la nostra ufana;
que és aquesta… la sort que ens toca.
Oprimim el pobre i el just,
no planyem la viuda… ni l’ancià
parem insídies al just, que ens és una nosa;
ens reprotxa que ens apartem de la llei…
i se’ns ha tornat l’acusador del que pensem.
Aquest text correspon al llibre de la Saviesa, llibre atribuït a Salomó i en ell se’ns descriu com és la Saviesa i com moldeja el cor de l’home que viu d’ella:
La saviesa, és resplandent, mai no es merceix;
la contemplen facilment aquells qui l’estimen,
i es fa trobadissa als qui la busquen…
El qui matineja per buscar-la…
la trobarà asseguda a la porta de casa.
…Em fou donat el seny, vaig suplicar,
i em vingé l’esperit de la saviesa.
L’he apreciada més que ceptres i trons…
Per ella coneixo la força dels esperits i els pensaments dels homes…
Posseeix un esperit intel·ligent, amant del bé, agut,
lliure,  estima els homes…
És més meravellosa que el sol,
la maldat no pot res contra la saviesa.
¿Seria molt demanar que tots els governants de l’Univers aprenguessin a servir, a governar, amb l’esperit de la Saviesa?

dimarts, 29 d’octubre del 2019

els difunts i el més enllà

Capella Sixtina: El Judici Final, de Miquel Àngel
Totes les persones grans recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als  fidels difunts. El dia 1 recorda Tots els Sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar pels difunts, per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.
Així ho vam aprendre de petits i ara hem de recordar a molta gent que tots, un dia o altre, ens morirem. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!
Ara que estem en una època en la que ens agrada recuperar tradicions, ¿perquè no recuperem el sentit cristià d’aquesta festa, la de resar pels difunts que s'inicia al sIV amb la commemoració de resar pels màrtirs i al sVIII s'estén per tot Europa en comptes de deixar-nos portar per la inèrcia comercial del nouvingut halloween?
El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d’esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan se surt del temps i es passa a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d’aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats.
¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».
Gravat sobre el Paradís de la Divina Comèdia
Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Això vol dir que durant una bona part de la seva existència deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mortTant pànic li tenim que no en parlem per por d’atraure-la.  Parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per a viure millor. Perquè morir no és morir, sinó néixer!
L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.
Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (el més enllà, el cel, el purgatori, l'infern i la vida eterna).
El llibre Martes con mi viejo profesor explica les trobades d'un alumne amb el seu antic professor, malalt terminal, i cada setmana parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu a l'antic alumne:
Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.
Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…
Apren a morir i aprendràs a viure.

Santa Mònica i Sant Agustí
Pintura d'Ary Scheffer (1795-1858)
Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, acompanyada dels seus dos fills, va sentir com l’altre deia a AgustíM'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà. Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu. Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.


divendres, 6 de setembre del 2019

persones 3 – magallanes lV – el retorn sense Magallanes


El 26 de setembre de 2019 farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el que queda de l’Armada: un vaixell i divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.
*          *          *
Però ¿qui era Elcano abans d’embarcar-se en l’Armada de Magallanes?
Juan Sebastián Elcano, primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove, es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran experiència marinera.
Juan Sebastián Elcano
En 1509 comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en l'expedició del Cardenal Cisneros contra Alger i en la segona campanya del Gran Capità contra Itàlia.
En aquesta campanya, Elcano va haver d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per a poder pagar els sous que devia a la seva tripulació. Elcano esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.
En 1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el propi Elcano.
Va ser així com en 1519 Elcano s’allistà a l'expedició de Magallanes. La seva experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.
"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".
*          *          *
La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521 trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei de Cebú. Magallanes havia intentat impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa. Obliden la intenció de Magallanes de mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer negoci ràpid i tornar aviat.
Abans de marxar de Cebú cap a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique, que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar car aquest tracte vexatori.
Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines
Planeja la venjança mentre va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el cop.
Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat. Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra: els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de defensar-se.
Carvalho, que ja s’ha fet amb el comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles i enfila a mar obert. Cravalho l’ha traït! Els indígenes, maten Serrão i trinxen la creu que va erigir Magallanes per culpa de les bajanades dels seus successors.
Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut els millors pilots i nautes qualificats i Enrique els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent. Faran naufragar el Concepción, que està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La caravel·la és incendiada.
El Trinidad i el Victoria continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren continuament. Amb Magallanes no hi havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”. Carvalho és destituït i agafen el comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.
La missió de Magallanes queda oblidada i van fent ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.
El 8 de novembre 1521 arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.
A les Moluques tot és generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà, que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva vida”.
El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.
La ruta de la tornada
El 15 de febrer de 1522 inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les costes índies i africanes. Però Elcano ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells de Magallanes” i quan els trobin “que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.
Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i només queda arròs i aigua.
Torna l’escorbut i moren mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja només en queden trenta-un.
Al cap de cinc mesos arriben a les illes de Cabo Verde, colonia portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però la fam no els dóna altra alternativa. Elcano intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació supervivent de la flota de Magallanes: són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el darrer viatge el bot no torna. Elcano sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.
Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile
Pigafetta, el cronista que va anar anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot, que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat? Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.
Elcano i els seus divuit homes lluiten contre els elements ja que al Victoria se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es poden menjar, però Elcano sap que això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i treure l’aigua que entra per les juntures.
El 4 setembre 1522 albiren el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el 6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir amunt  fins a Sevilla. S’ha tancat la gesta de Magallanes: la descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.
*          *          *
Quan el 6 de setembre de 1522 el Victoria entra a Sanlúcar de Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts ja que sospiten que Magallanes els delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes ha mort i qui porta la nau és Elcano es queden més tranquils, ja que Elcano era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes i el testimoni d’Elcano.
Quan arriben a Espanya l’Emperador crida a la cort a Elcano amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents al viatge. Hi van Pigafetta i el capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels  papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà el diari original. Elcano quedarà fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes i com a únic triomfador de la gesta.
L'emperador Carles V
L'escut d'Elcano
L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera terrestre i una llegenda que diu: “Primus circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar i va tornar un any abans amb el San Antonio assegurant que Magallanes no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a guia i primer pilot”.
Tota la fama, tot el mèrit de Magallanes, va recaure en aquells qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels amotinats. Magallanes, indulgent, li va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a  mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.
Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".
Mapamundi abans de Magallanes
Articles anteriors:
1. Magallanes1
2. Magallanes 2
3. Magallanes 3




dimecres, 19 de juny del 2019

persones 3 – magallanes lll – el viatge a tot o res

El proper 26 de setembre farà 500 anys de l'inici de gesta més gran de la Història de la Humanitat, “la gran gesta immortal” de Magallanes que, malgrat tots els esforços que hi va posar, no va poder culminar per la seva mort prematura a Mactán, Filipines, el 27 d’abril de 1521, quan tenia 41 anys.Magallanes va iniciar un viatge en el que volia arribar a les Moluques per prendre’n possessió en nom de l’Emperador i fer-se l’amo de les illes de l’especiaria. Va aconseguir això i donar la volta al món. Magallanes va tornar obsoleta la cosmografia de grecs i romans i va fixar per sempre la mesura de l'òrbita de la terra. Va posar els límits al planeta.
Un Concorde, tardava unes 30 hores en donar la volta al món. L’expedició de Magallanes en va tardar més de 26.000, 3 anys!  I va haver de salvar tots els inconvenients derivats de la fam, dels desastres naturals, amb morts, desercions i traïcions dels seus, amb tempestes, sense veure cares noves… Ni quan s’arribi a Mart serà una gesta igualable.
La “revolució magallànica”, la circumnavegació de la Terra, fa que comenci la mundialització: persones, comerç i diners viatgen plegats; tot el capital europeu dóna la volta al món; comença el comerç global, la geopolítica planetària: hi ha canvis en el tràfic marítim, el comerç i les finances. Canvia la motivació de l’or i metalls del Nou Món per les espècies d’Orient. Apareix un nou mecanisme de finançament: la col·laboració entre el capital públic (la Corona) i el privat (mercaders castellans) que recuperen els seus diners amb grans interessos.

*          *          *
La preparació: 25 març 1518 – 20 setembre 1519
Després de llargues negociacions, el 25 de març de 1518, el rei Carles V firma la Capitulación per la qual cedeix a Hernando de Magallanes i a Ruy Faleiro el dret preferent i exclussiu dels mars que descobreixin, cobraran una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran el dret sobre dues illes i en seran governadors, i ordena a totes les autoritats que els donin facilitats.

A Sevilla Magallanes es posa a treballar per fer-se a la mar el més aviat possible a la recerca del pas cap a la terra de les espècies sense haver de passar pels dominis dels portuguesos que tenen al llarg de tota la costa africana. No s’imagina que tardarà un any i mig abans de poder salpar. Compra un lot de cinc vaixells atrotinats, els repara, els renova i els reforça des de la punta del pal major fins el fons de la quilla. Són: San Antonio, de cent vint tones; Trinidad, de cent deu tones, que serà la nau capitana; Concepción, de noranta tones; Victoria, de vuitanta-cinc i Santiago, de setanta-cinc.
Magallanes afronta la gestió més complicada: cercar i convèncer els 250 mariners que necessita per una empresa desconeguda i per la que estan portant provisions per dos anys. Se li acosten esparracats, fastigosos, indisciplinats, que parlen espanyol, italià,  portuguès, francès, català, grec i alemany. I s'hi afegeix un expert pilot que vol fugir d'Espanya perquè el persegueix la justícia per haver venut un vaixell carregat d'armes als saboians. Es diu Juan Sebastián Elcano.
Negocia amb la Casa de Contratación, amb comerciants, amb proveïdors i artesans, inspeccciona mercaderies, repassa els comptes, vigila cordes, fustes i armes; brúixoles, rellotges de sorra, astrolabis, quadrants, planisferis, peces de recanvi;  espelmes, oli, cordam, plom, troncs, veles, quitrà, peix, cera, estopa, tenalles, serres, trepants, caragols, pales, martells, claus… Vuitanta llanternes, mil quatre-centes lliures de veles, ciris per les misses…
Magallanes sap que poden passar molts mesos, potser anys, fins que tornin i afaga gran quantitat de provisions: galetes de vaixell, 21.380 lliures, sacs de farina, de mongetes, llenties, arròs i tots els llegums imaginables, cinc mil lliures de carn i de cansalada, dos-cents barrils de sardines, 984 formatges, 400 rests d'alls i cebes; 1.512 lliures de mel, 3.300 lliures de raïm de Màlaga, panses i ametlles; abundància de sucre, vinagre i mostassa. Set vaques, carn fresca comestible, 417 bots de vi, 153 bótes de Jerez… material de pesca, ja que el peix serà l’aliment principal, i carrega milers d'hams, dotzenes d’arpons, xarxes… També s'emporta quinze llibres en blanc, caixes de medicaments, aparells de salvament, manilles i cadenes per als insubmisos; tambors i tamborins, un parell de violins, pifres i gaites per a la diversió.
Magallanes coneix pels seus viatges anteriors que cal portar abundants articles, i ben escollits, per bescanviar-los per les mercaderies anhelades: 900 miralls, on l’indígena, veu amb sorpresa la seva pròpia cara, 20.000 campanetes i cascavells, encant dels infants, 400 dotzenes de ganivets, 50 dotzenes de tisores, mocadors de tots colors, braçalets de llautó, pedreria falsa, robes de vellut, draps virolats. Per si no hi hagués una trobada pacífica, porten 58 canons, 7 falcons, 3 morters, bales de ferro i de pedra, 1.000 llances, 200 piques i 200 escuts.
Encara li queda una darrera cosa per fer: desfer-se de Ruy Faleiro ja que en una expedició no hi pot haver dos capitans generals i ell no ha contribuit en res en la preparació del viatge. Com ho va fer no se sap, però Ruy Faleiro renuncia voluntariament al viatge i li traspassa tots els mapes i quadres astronòmics.

 La sortida: 20 de setembre de 1519

Magallanes
Enrique de Malaca
Els cinc vaixells queden comandats així: el Trinidad, la nau capitana, la comandarà Magallanes a qui acompanyarà el seu fidel esclau Enrique que li servirà d’intèrpret a les Moluques; al San Antonio hi va Juan de Cartagena, imposat pel rei; el Concepción el comandarà Gaspar Quesada; el Victoria, Luis de Mendoza, posat pel rei com a tresorer i que es va negar a obeir a Magallanes; el Santiago, el comandarà João Serrão, amic personal seu. Un personatge peculiar s’incorporarà a l’expedició, enmig de tants llops de mar, Antonio Pigaffeta, un jove italià simpàtic, barbamec, discret, idealista, rodamón, que demana al rei poder-se incorporar a aquella expedició cap a llocs desconeguts. Farà de cronista, escriurà tot el que passi per tal de deixar a la posteritat els detalls de l’expedició.
El 20 de setembre de 1519 l’Armada de Magallanes inicia l’aventura més atrevida de la Història de la Humanitat: lleva àncores, s’inflen les veles i salpa de Sanlúcar en direcció a Tenerife, on farà la darrera escala d’avituallament d’aigua i queviures. Un cop aquí rep un un missatge secret del seu sogre, Diego Barbosa, que l’avisa d'un pla secret dels capitans espanyols que porta a bord, els quals intententaran negar l'obediència a Magallanes i estan acabdillats per Juan de Cartagena, el capità del San AntonioEl perill encara endureix més la fortalesa de Magallanes.

Inici del viatge: 26 setembre 1519 – 1 abril 1520

La ruta per l'Atlàntic
El 26 de setembre de 1519 salpen de Tenerife: és la darrera vegada que la majoria d'ells veuran terres espanyoles. Magallanes ha ideat un enginyós sistema per tal de no perdre de vista els vaixells ni de dia ni de nit. De dia es veien, però durant la nit un sistema de senyals lluminosos i sorolls servien per indicar què havien de fer: que seguissin la capitana, que afluixin la marxa, que recullin la vela inferior o que les recullin totes; que hi havia bancs de sorra… I cada nau havia de contestar per donar a entendre que havia entès i executat les ordres. A més cada nit, cada vaixell, un a un, s’havia d’acostar a la nau de l’almirall per saludar i rebre ordres per les tres guàrdies nocturnes.
Els capitans creien que un cop a alta mar Magallanes els donaria informació de l’expedició però res d’això succecia. Ni els crida, ni els consulta, ni els demana consell. Només poden seguir la bandera de dia i el fanal de nit. Magallanes vol assegurar la disciplina de la flota i si hi ha una conxorxa conèixer-la aviat. Juan de Cartagena li fa preguntes i Magallanes, per tota resposta, li diu que el segueixi i que no li demani res més.
Cartagena es molesta i deixa de saludar-lo per la nit. Magallanes l’adverteix que el saludi. Cartagena no li fa cas. Un dia que tots els capitans són a la nau Trinidad Cartagena li fa preguntes i Magallanes calla. Cartagena s’acalora i li nega obediència. Magallanes agafa Cartagena pel pit i li diu: Esteu pres! i el fa portar al calabós. Els altres capitans no reaccionen davant l’actitud diabòlica de Magallanes i aquest nomena nou capità del San Antonio Antonio de Coca.
El 13 de desembre 1519 arriben a la badia de Rio de Janeiro, s’hi queden uns dies i intercanvies regals amb els indígenes. Magallanes prohibeix comprar esclaus. A finals de desembre surten de Rio i bordegen les costes de Brasil. Magallanes sospita que el “pas” ha de ser per allà. Si les descripcions dels pilots portuguesos i les dades de latitud registrats en el mapa fossin certs, el pas s'obriria darrere mateix del cap de Santa Maria, i per això Magallanes guia cap allà la seva nau.
10 de gener de 1520. Arriben a l’actual Montevideo. Es troben en la bocana del Riu de la Plata, però Magallanes no té idea de què és això. Les enormes quantitats d'aigua que flueixen cap a l'Oest li fan pensar que “aquest ha de ser l'estret que hi ha assenyalat al mapa…, el nou Gibraltar, el pas a l’altre oceà”. Quinze dies es passen vorejant la costa de la desembocadura del Plata. Res de res, tot és aigua dolça.
Badia de San Julián
Magallanes es desanima, tota la informació que tenia és falsa, els càlculs erronis… Si hi ha el pas ha de ser més al sud. Però  la zona on es troben, ja sota l’equador, vol dir més fred, costa més ingrata, més nua, més buida, cel més grisós, llum més opaca… tot pitjor. Ha passat mig any i cada vegada el viatge és més lent. Fondegen cada rada, cada costa, cada badia, cada port… però res de res. El Mar del Sud no apareix. La lluita contra la natura cada vegada és més dura: vents huracanats, màstils trencats, veles esquinçades, fred més intens, més hores de foscor, soledat a tot el voltant… i el pas no apareix.
La tripulació s’inquieta, res del que els havia promès apareix: ni espècies, ni sol a dojo, ni un món paradisíac, ni riqueses… Les murmuracions s’encenen i capitans i tripulants estan esperant el moment per si Magallanes decideix fer marxa enrera i prendre-li el comandament. La navegació cada vegada es fa més difícil però arriben a una nova badia, San Julián. Tampoc és oberta. No és l’esperat “pas”. No està marcat enlloc, però Magallanes és intransigent, no vol tornar enrere i pren una decisió astuta: ordena tirar les àncores i establir el quarter d’hivern.

La sublevació: 1 abril 1520 – 18 d’octubre de 1520

Quedar-se en aquella badia era estar en una presó. Magallanes sap que tardaran mesos en arribar a les terres tropicals i ordena racionar encara més els queviures i això fa que capitans i mariners es vegin en perill i demanin explicacions.
 Magallanes no els pot confessar que els mapes eren erronis, que els informes eren falsos, que el “pas “ no sap on és… La nit del dia de Pasqua tres capitans, amb trenta homes armats, s’acosten al San Antonio per destituir el capità. Juan de Elorriaga és apunyalat, els mariners portuguesos són apressats i els capitans obren el rebost i permeten que tots els mariners mengin el que vulguin. Surten del vaixell i deixen de capità al San Antonio a Juan Sebastián Elcano per tal que impedeixi la idea de Magallanes.
Diuen a Magallanes que no atendran cap ordre seva i s’adona que el San Antonio, Concepción i Victoria estan contra ell. Magallanes no pot abandonar allò al que hi ha dedicat anys de la seva vida. Tampoc pot navegar ell sol amb el Trinidad ni pot demanar ajuda a ningú ja que ni ells mateixos saben on són.
Els rebels estan disposats a negociar i envien una carta a Magallanes on li “supliquen” un tracte millor de manera que si s’avé a complir aquest desig li donaran l’obediència deguda. Magallanes farà una jugada per aconseguir dividir els rebels. Necessita fer-se amb una nau com a mínim. Amb el seu tremp d’acer pensa, calcula, pren precaucions, rumia…
En el bot que ha vingut hi pugen cinc homes que porten una carta al capità del Victoria, però amb armes sota els vestits. Pugen per l’escala i Gómez de Espinosa lliura al capità la missiva de Magallanes. Mendoza la llegeix i somriu, no es deixarà ensarronar… Però un cop de punyal i Mendoza cau mort. Immediatament pugen al vaixell seixanta homes armats que venien en l’altre bot amb Duarte Barbosa i aquest es fa càrrec del comandament i els seus homes ocupen tots els llocs.
Lleven àncores, issen veles i el Victòria es col·loca al costat del Trinidad i del Santiago tancant la boca de la badia. Magallanes ha guanyat la partida. Els capitans rebels només poden fugir, lluitar o donar-se per vençuts. Fugir no poden amb la badia tancada, lluitar els mariners no volen… Un bot amb mariners de Magallanes va al San Antonio, alliberen els presos i empresonen els capitans rebels.
El fet no pot quedar sense càstig, però Magallanes no pot executar tots els rebels, no pot prescindir d’un centenar d´homes i decideix fer un càstic exemplar: en castigarà un de sol, el capitost de la rebel·lió: Gaspar Quesada. A Juan Sebastián Elcano, malgrat haver estat un dels rebels, li perdona la vida.

 La descoberta: 1 de novembre de 1520

Un home Patagon
Cinc mesos va quedar parada la flota a San Julián i Magallanes estableix un seguit de tasques per tal que no estiguin parats en aquella platja desolada, amb una atmosfera glacial i un cel sempre fosc. A la primavera va apareixer un ésser immens, un home de grans proporcions, cobert amb pells. Els seus peus enormes van donar nom al lloc: de patagosPatagònia. N’agafen un de presoner per dur-lo a Espanya però morí abans d'arribar.
Una tempesta a la bocana del riu Santa Cruz estabella el Santiago contra la costa però la tripulació es va salvar. Magallanes dubta: ¿i si fem marxa enrera? Comunica als seus oficials que el buscat pas pot no existir o trobar-se en aigües àrtiques i aconsella un altre descans hivernal d'un parell de mesos per les naus.
A punt de triomfar a Magallanes, se li ennuvola la vista. Està a dos dies de trobar el pas de l’Atlàntic al Pacífic i inaugurar l’itinerari al voltant de la Terra, però ho ignora. Salpen a la descoberta i al tercer dia troben una nova badia i un panorama diferent al vist fins aleshores. Solitari, mort, sense vida humana ni matolls.
Magallanes la fa inspeccionar per San Antonio i Concepción i si no troben res faran marxa enrera. Trinidad i Victoria es quedaran per inspeccionar la badia. Una tempesta fa perillar els vaixells… Al cinquè dia tornen els dos vaixells de la inspecció i ho fan amb canonades que retrunyen en les parets de la muntanya, banderes issades i crits de joia: han trobat el pas!
Ruta de Magallanes per l'Estret
Magallanes enfila les quatre naus cap aquell canal i l’anomena Canal de Tots els Sants per haver-lo descobert el dia d’aquesta festivitat, però que la posteritat, agraïda, l’anomenarà Estret de Magallanes. Hi ha un silenci sepulcral. Res de vida humana, però algú hi deu haver ja que a les nits es veuen unes flames que espurnegen i anomenen la zona com Terra del Foc. Endavant!, endavant!, que l’aigua que salpen és salada i, per tant, no pot ser un riu. Però l’estret no s’acaba mai… quin és el camí?, quin és el que porta cap al Mar del Sud?
Es dividiran: dos vaixells aniran al sudest i els altres dos al sudoest.  I dintre de cinc dies es trobaran davant el riu de les Sardines. Magallanes demana l’opinió dels capitans per si volen seguir fins a trobar les illes de les espècies, la meta definitiva, segurs ara que ja saben per on va el “pas”, o si prefereixen tornar enrere i tornar en una altra expedició més endavant. Estevão Gomes, pilot del San Antonio i parent de Magallanes, suggereix fer marxa enrera i tornar més endavant amb una flota ben equipada.
L'Estret de Magallanes al natural
Però Magallanes respon que considera un deure la continuació del viatge fins a descobrir la terra que va prometre al Rei. San Antonio i Concepción aniran a investigar. Trinidad i Victoria, es queden ancorats i envia un bot a explorar les rodalies. Torna el bot amb senyals de joia ja que han descobert la sortida!, han arribat al Mar del Sud! Magallanes no pot amagar l’emoció. És el minut de glòria de la seva vida. Ha trobat el camí que porta a l’altre mar. Ha realitzat allò que molts altres somniaren. L’home de ferro plora. Pigafetta, el cronista de l’expedició, diu: “Il Capitano Generale lacrimó per allegrezza”.

La deserció: 21 de novembre de 1520
Però poc li va durar l’alegria. Ja fa cinc dies i els altres dos vaixells no tornen. Al cap d’un dies arriba el ConcepciónSerrão explica a Magallanes que al tercer dia el San Antonio va desaparèixer. Magallanes ja s’imagina la rebel·lió. Estevão Gomes, el pilot que volia tornar ha desertat amb la nau més gran i la que duia més provisions… seguir endavant seria gairebé un suïcidi, però ha arribat tan lluny que no pot retrocedir. Només pot tornar a Espanya com un triomfador. Lleven àncores, passen l’Estret de Magallanes i arriben a un mar mai salpat per ningú. Al fons hi ha d’haver les Moluques, Xina, Japó, l’Índia, i més lluny encara… Espanya, la pàtria.
Porten cent dies navegant i encara no troben terra ferma, tot és exactament cada dia igual: buidor, silenci, calma, monotonia… cada vaixell és un hospital flotant. Escasseja el menjar i arriben a menjar trossos de cuir estovats amb aigua. Apareix l’escorbut, moren alguns mariners, emmalalteixen d’altres, cap té forces per a res. La solitària caravana ja porta gairebé quatre mesos navegant i res apareix davant els seus ulls que no sigui l’infinit desert marí. Comença a despuntar la desesperança. Un bon dia veuen terra a la llunyania i ja es veuen salvats, però a l’arribar-hi només són roques deshabitades, inhòspites, sense gent, sense aigua, sense fruits… i les anomenen Illes Desventurades.
El mes de març es torna a sentir-se el crit de Terra! Ara sí, ara veuen pobladors que amb unes senzilles canoes s’acosten als vaixells. Van a terra agafen aigua i fruita i tornen a salpar. Les anomenen Illes dels Lladres perque els pobladors els van agafar tot el que van poder dels vaixells i ells tot el menjar i aigua que necessitaven.
17 de març 1521. Veuen una nova silueta d’una illa. Magallanes pensa que està a les Moluques. Desembarquen en una illa petita per agafar forces i reposar. L’endemà uns indígenes s’acosten a l’illa amb fruita exòtica, carn i peix que bescanvien per quatre campanetes i miralls. Enrique, l’esclau de Magallanes, que és moluc, no els entén, no són paisans seus. Ha descobert unes illes que cap europeu coneixia i que anomena Illes de Ponent. Ell tindrà dret a ser un Adelantado i un Gobernador, un dels homes més acabalats de la terra. No sap que és un arxipèlag de més de 7.000 illes i que més tard s’anomenarà Arxipèlag de les Filipines, nom que se li posarà en honor del príncep Felip II, fill del rei Carles V. Passen deu dies i tots estan restablerts.
28 de març 1521. Els tres vaixells arriben a la petita illa de Massawa on pensen descansar uns dies i reprendre el viatge a les Moluques. Aquí Enrique queda sorprès: els entén! Ha tornat a casa seva! L’esclau que va ser capturat a Sumatra, arrossegat fins a Lisboa per l’Índia i l’Àfrica, comprat per Magallanes, viatjat fins el Brasil i la Patagònia, ha tornat a casa seva. Aquest és el veritable home que ha donat per primera vegada la volta al món!
Magallanes entén que ja ha assolit la seva fita: sortir de l’Est i tornar a l’Est per l’Oest. Ha demostrat que la terra és rodona. Queden enrere les contrarietats, els horrors, les penúries, les dificultats, les tempestes, la fam… i la incertesa. Ha fet el que molts d’altres havien cercat sense aconseguir-ho. Ha descobert terres ignotes, ha creuet un immens oceà, ha arribat més enllà que ningú. D’aquí a uns pocs dies serà a les Illes Moluques i després, amb els vaixells plens d’espècies, tornarà a Espanya amb la corona de llorer de la immortalitat.
7 d’abril 1521. El rei de Massawa els acompanya a l’illa de Cebú. Enrique va a parlar amb el rajà Humabon i aquest els rep amb cortesia. Després de negociacions poden entrar al port. Bescanvien ferralla per or però Magallanes no deixa que els mariners s’aprofitin de la ignorància dels nadius. Es genera una confiança insospitada entre el rajà i Magallanes. Tant és així que el propi Pigafetta descriu així com es van convertir al cristianisme: “El capità els va dir que no havien de fer-se cristians per por sinó per espontani desig i per amor a Déu. Però si no volien fer-se cristians, res desagradable els succeiria.” L’endemà van aixecar un altar, es van batejar i celebraren la primera missa en aquestes terres llunyanes, amb una creu immensa que la presidia. Per no sotmetre illa a illa tot l’arxipèlag, eleva el rajà de Cebú com a rei suprem de totes les illes i aliat militarment del rei d’Espanya.

La mort de Magallanes: 27 d’abril 1521
Magallanes ho havia aconseguit tot: havia trobat el pas, havia trobat les illes de l'especieria, havia tocat l’altre extrem de la terra, havia guanyat per a la Corona espanyola illes riquíssimes, per ell molts infidels es van convertir… Tot li havia sortit bé, ¿què més podia desitjar? Esperava tornar a casa i veure la dona i els fills i retre homenatge a l'Emperador. Res d'això va poder ser.

A la petita illa veïna de Mactan el rajà Silapu-lapu, rival de Humabon, prohibeix donar queviures a la tropa de Magallanes i aquest vol fer la primera demostració de força per tal que se n’assabentin   els rajàs de les illes veïnes. Magallanes pensa que amb poca gent els sotmetrà. Envia primer a Enrique a parlamentar amb Silapu-lapu per a dir-li que reconegui la soberania del rei de Cebú i el domini protector d’Espanya. El rajà respon que també ells tenen llances i que les saben fer servir. Davant d’aquesta resposta Magallanes opta per les armes. Vol fer una expedició de càstig per tal que la resta d’illes vegin la força dels espanyols, però no li va sortir bé.
D’aquesta manera insensata, en el moment més alt i magnífic de la seva vida, el navegant més gran de la Història, qui dominà elements, vencè tempestes i va sotmetre homes, va perdre la vida, que no la victòria, en un lloc desconegut i a mans d’una munió d’illencs. El cos de Magallanes, va ser un trofeu que el rajà va mostrar a tot l’arxipèlag. No en va quedar cap rastre, va desaparèixer en el  misteri de tot allò que és desconegut. 


El Cronista Pigaffeta
Pigafetta ho conta així: “Amb seixanta homes i ell al capdavant pensa que amb quatre tirs i dues fuetejades quedarà assentada la intangibilitat de la corona hispànica. Però les roques de corall impedeixen que els bots arribin a la platja, i ni bales ni fletxes arriben als enemics. A Magallanes el fereixen en una cama i el persegueixen a mort. Cau bocaterrosa acribillat pels indis lamb llances i altres armes. I d’aquesta manera van llevar la vida al qui era el nostre mirall, el nostre consolador i el fidel cabdill.”