L’Europa actual està desinflada, desencaixada, sense rumb, amb un
problema migratori sense possibilitat de resoldre’l aviat, amb crítiques que li
venen de tot arreu, mirant sempre cap a l’altra banda quan es presenta un
problema groixut, s’ha de replantejar com sobreviure. El Papa Francesc –més clarivident que ningú– va comparar Europa “amb
una dona estèril, incapaç de tenir fills”.
Angela Merkel el va telefonar, enfadada, i li va preguntar si de
veritat creia que Europa no podia tenir fills. El Papa li va contestar: “Crec que sí, que encara pot tenir-los,
perquè té arrels sòlides i profundes, perquè ha tingut i pot tenir un paper
fonamental i perquè en els moments més obscurs ha demostrat sempre tenir
capacitat de recursos”.
Pel que sembla Merkel no va entendre el discurs del Papa al Parlament Europeu el novembre de 2014 i va ignorar
que ella i cinc dones més del seu Executiu van renunciar a la maternitat per
dedicar-se exclusivament a la política. No ha fet el mateix la ministra del seu
gabinet Ursula von der Leyen, metge
de professió, 58 anys, set fills, que ha estat ministra de Treball i Afers
Socials, d’Assumptes familiars i
de la dona i actualment Ministra de Defensa. L’anomenen “la mare de la nació”.
Conta que quan era als EEUU “allà em donaven feines pel fet de tenir fills,
mentre que a Europa me les donarien per no tenir-los”.
Però Europa no és el
que era, ha deixat de ser un referent pels propis europeus i per altres
continents. Davant totes les desgràcies dels moviments migratoris una dona
siriana deia, plorant, davant les càmeres de televisió, mentre se’n tornava cap
al seu país: “Si m’hagués pensat que Europa era això, no hagués sortit de casa
meva”.
* * *
L’Europa actual no es pot entendre sense conèixer tres personalitats que van conviure a cavall dels segles XV i XVI: Erasme de Rotterdam (1466-1536), Giovanni de Medici (1475-1521) –el Papa Lleó X de 1513-1521–, i Martí Lutero (1483-1546). Amb Erasme s’origina la consciència d’Europa i la seva decadència, i critica durament la hipocresia del món i dels estaments eclesiàstics de l’època. Lutero es fa ressò d’això, trenca amb Roma i fomenta la Revolta dels camperols. Lleó X no va poder, no va saber –o no va voler– aprofitar la situació per reformar la mundanitat de la Curia.
L'Europa actual tampoc es pot entendre sense conèixer el floreixement de l'Humanisme que va arribar de la mà de tres personatges fora mida: Erasme
de Rotterdam, Tomàs Moro i Joan Lluís Vives. Moro i Vives
coïcideixen a la cort d’Anglaterra com a consellers del rei; Erasme i Vives
es relacionen a la Universitat de Lovaina; Moro i Erasme a més
d’humanistes eren amics ("Moro és el meu millor amic") i durant una època, aquest fa estada a casa de Moro.
Els tres sovint es relacionen i es cartegen. Els tres influiran,
decisivament, en l’Europa del Renaixement.
Erasme, lumen mundi, és el
primer “cosmopolita” i el primer “europeu conscient de ser-ho”. Resident a cap
país, mai reconegué la superioritat de cap nació sobre les demés. Erasme no tenia un aspecte físic formós, però era
espiritualment ric. El seu rostre reflectia que no vivia en la vida sinó en
l’intel·lecte. Cos raquític, salut poc fiable, neurastènic, hipocondríac, amb problemes
d’estòmac, de reuma, de pedres, de gota… Però és curós en el menjar i amb la
neteja (sobre tot en una època de pesta). Solitari, no era gens agosarat i va
haver de viure enmig del Renaixement i de la Reforma, per això s’esmunyia
davant una situació que preveia tumultuosa. No vol prendre decisions per tal de
no haver d’adquirir compromisos. Quan algú li retreia això deia: “no soc un
soldat suís, soc un home de lletres”.
Joan Lluís Vives, lector al Col. legi Corpus Christi d'Oxford i canceller d'Anglaterra amb Enric VIII, nomenat pel cardenal Wolsey |
En Erasme s’hi acumulen tots els
contraris: audaç i temorós, incisiu i dubitatiu, lluitador i pacifista,
intel·lectual vanitós i persona humil, escèptic i idealista… Del seu pensament
surten la Reforma, la Il·lustració, la idea d’Europa i l’Humanisme modern sense
que tot això sigui obra seva. Ell fa el primer pas, dóna la primera
empenta, posa els problemes en moviment, però deixa el moviment enrera. Erasme va ser la llum del seu segle, va
il·luminar el camí, però ell va quedar a l’ombra mentre uns altres el
transitaven.
Dibuix de Hans Holbein el Jove en una edició de l'Elogi de la Bogeria |
Tomàs Moro, humanista, Gran Canceller d'Anglaterra, amb Enric VIII, fet decapitar pel mateix rei per no acceptar el seu divorci |
En aquesta obra la Bogeria
cita la frase de l’Eclesiastès que diu “El nombre de bojos és infinit” i
aprofita per criticar tots els vicis que floreixen en la seva època. La Bogeria
critica tots els estaments de la societat sense nomenar ningú en particular:
cultivadors de les belles arts, comerciants, gramàtics, poetes, enamorats,
retòrics, escriptors, soldats, jurisconsults, notaris, advocats, secretaris,
recaptadors, dialectics, sofistes, filosofs, astrólegs, teolegs, religiosos,
monjos, predicadors, reis, princeps, cortesans, sacerdots, cardenals, bisbes,
papes…
Per a Erasme la política pertany a la
categoria de l’ètica, contrari a Maquiavel
pel qui és una ciència amoral. El pensament d’Erasme no ha tingut mai una influència perceptible en la formació
del destí europeu. El gran somni humanista d’Erasme segueix essent una utopia. Però això no vol dir que aquesta
idea sigui falsa o estigui vençuda. Encara que es retardi continua exercint
l’efecte, en cada generació, d’un element d’impuls moral. El llegat d’Erasme és la
humanització de la humanitat i el triomf de la raó, clara i justa, sobre les
passions egoistes i efímeres dels homes.