¿Què és la llibertat? ¿Existeix una
veritable llibertat? ¿Som lliures cada un de nosaltres? ¿Ser lliure és fer
sempre el que em dóna la gana…? En el món actual, on cada dia
veiem que molta gent fa coses inversemblants, un es pregunta: ¿això és fruit
de l’exercici de la llibertat?, ¿és realment lliure la persona que fa el que li
dóna la gana al marge de qualsevol altra consideració?
Fer simplement el que un vol,
anar on li vingui de gana, sense normes, sense disciplina, sense reciprocitat
amb els demés, sense compartir-la amb els altres porta a l’esclavatge. Jean
Paul Sartre senyala com a tragèdia de l’home el fet d’estar condemnat a una
llibertat que deixa, a les seves mans, decidir què és allò que ha de fer de si
mateix. Té raó, és una tragèdia haver de decidir, sempre, cada dia, allò que he
de fer, sobre tot allò que he de fer amb la meva vida… Però hem de tenim clar
què és la llibertat.
La llibertat és un do que Déu ha
donat a la naturalesa humana, creada a imatge i semblança seva. És la capacitat
de poder escollir, de prendre les pròpies decisions per tal que busquem, sense
coaccions, al nostre Creador i, adherint-nos a ell, arribem a la plena
felicitat. És un do pel que podem fer una cosa o no fer-la, pel que podem fer
el bé o el mal, estimar o matar. Hauríem pogut ser creats amb un impuls
irresistible vers el bé, però el Creador va
jutjar que seríem millors si el servíem lliurement. La llibertat és exclusiva dels
éssers humans, ja que els animals actuen impulsats pels seus instints. Nosaltres
no fem el bé ni per instint ni com esclaus (que no són lliures per actuar d’una
altra manera), sinó perquè tenim responsabilitats davant el món. Si elegim el
mal, abusem de la llibertat, ens enverinem, ens envileix, ens humilia, ens fa
mal… |
|
Retrat de sant Tomàs Moro, por Hans Holbein el Jove |
Un aspecte intrínsecament lligat a la llibertat és la responsabilitat dels actes de la persona en la mesura que és un acte voluntari amb ple coneixement i plena advertència. És la llibertat "de les consciències" ben formades, que obliga a actuar d'acord als imperatius interiors, com Tomàs Moro que, pres a la Torre de Londres per no doblegar la seva consciència a la voluntat del rei, diu a un dels consellers que, per amistat, li suggeria que firmés a favor del rei: escolta, amic, quan un cop morts anem a l'altre món i tu vagis al cel i jo a l'infern, ni per amistat no voldràs acompanyar-me a l'infern?
Avui s’exalça la llibertat fins a
l'extrem de considerar-la com
un absolut: la font del tots els valors. Per aquest motiu s’està
orientant a concedir a la consciència de l’individu el privilegi per fixar,
d’una manera autònoma, categòrica i infal·lible, la pròpia llei moral –els
criteris sobre el bé i el mal– i actuar en conseqüència, renunciant a acceptar
la llei moral que Déu ens ha donat. A partir d’aquí, aquesta llibertat li
permetria crear “valors” i crear la mateixa “veritat”.
Sovint la llibertat fa que
l’individu sigui concebut com a subjecte autònom, com si visqués sol al món, al
marge de la relació amb els demés i de la responsabilitat amb ells. Com si no
hi hagués cap veritat que hagi de creure ni llei que l’afectés. S’organitza la
vida social a partir de desitjos subjectius i mutables, sense cap referència a
una veritat objectiva prèvia, sense aquesta llei natural i universal –impresa
en la mateixa naturalesa de la persona humana– que fa que qualsevol persona, al marge de les
pròpies creences, dotada de raó i que viu en la història, ha de fer el bé i
evitar el mal, preservar, transmetre, respectar i conservar absolutament la
vida humana, millorar les riqueses del món, cultivar e tracte amb els demés,
contemplar la bellesa… tot això per defensar la dignitat de la pròpia persona i
no per l’instint natural de conservar la pròpia vida física.
Una llibertat que prescindeix de
la veritat, que es resigna a considerar l’home incapaç de la veritat, com si
aquesta fos massa gran per a ell, és l’origen de la crisi d’Occident. Si per
l’home no hi ha una veritat, mai no podrà arribar a distingir entre el bé i el
mal. Els coneixements de la ciència es tornen ambigus: poden obrir portes al
bé, però es poden convertir en una amenaça, en la destrucció de l’home i del
món. Només cal recordar com es va arribar al summum de l’aberració al tercer Reich quan, parlant d’Auschwitz, Rudolf
Hess deia: la capacitat dels crematoris,
la força de la combustió i el funcionament ininterromput, va constituir un
programa fascinant i harmoniós, una inesperada conquesta tècnica.
L’aspecte més important de la llibertat no és de caire físic
(l’esclavitud, l’opressió, la subjeccció per part d’altres), no va lligat a
l’estar tancat o reclòs en un lloc determinat i que no ens permet disposar de
la nostra vida com voldríem. Hi ha la libertat interior, la llibertat de
l’esperit. Les cadenes de l’esclavatge només lliguen les mans, és l’esperit, la
raó, el que fa a l’home lliure o esclau. Confuci deia: és més fàcil apoderar-se del cap d’un exèrcit que
desposseir un miserable de la seva llibertat. És que
la llibertat no és una conquesta nostra, és una qualitat inherent a la persona
humana. Si no tenim llibertat interior, ¿quina altra llibertat esperem poder
tenir? Un pot estar al mig del carrer i fer el que li sembli, però ser esclau
de les seves passions, dels seus capricis, de les seves inclinacions, sense la
voluntat d’actuar amb llibertat.
Hem de tenir clar que la llibertat sempre és condicionada. Jo no puc
fer sempre el que em doni la gana, ja que en tota situació estic condicionat:
per la família on he nascut i la que tinc ara, pel lloc d’on sóc, pels amics i
companys que tinc, pels estiudis que he fet, pel treball que exerceixo, pel sou
que cobro… Tot això condiciona el meu actuar i el més important és que aquests condicionaments
els he de decidir jo, no puc deixar que ningú me’ls imposi des de fora. Qualsevol
elecció, fruit de la meva llibertat, fa que deixi molt més del que aconsegueixo
amb la tria: quan trio una carrera, deixo totes les demés, quan em comprometo
amb una noia, deixo de banda tota la resta, quan em decideixo per una feina m’oblido
de les altres ofertes…
Aquests darrers dies hem vist, sovint, l’estàtua de la
Llibertat de Nova York per les desgàcies ocurregudes pel pas d’un tifó. L’estàtua, situada a l'illot anomenat Liberty Island, prop del lloc on
desembarcaven els immigrants europeus fins que aconseguien la llibertat per entrar
als Estats Units, té com a nom originari La
Llibertat il·luminant el món.
Tan de bo fos sempre així i no ens haguéssim de tapar la cara de vergonya per culpa de les nostres actuacions i la llibertat fos, de veritat, per a tots, allò que Cervantes posa en boca del Quixot mentre instrueix Sancho: La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida…
