dissabte, 12 de desembre del 2015

Bon Nadal!

Naixement de Jesús, 1405 - Andréi Rubliov, 1360-1430
Catedral de l'Anunciació - Kremlin, Moscow

El mes de gener de cada any el Vaticà reuneix tots els membres del cos Diplomàtic acreditat a la Santa Seu. En aquesta trobada el Papa aprofita l’avinentesa per intercanviar reflexions i dirigir-los unes paraules. En el darrer discurs, el d’aquest any, entre altres coses, els digué:

M'agradaria fer ressonar avui amb força una paraula que a nosaltres ens agrada molt: pau. La anuncien els àngels en la nit de Nadal com a do preciós de Déu i, al mateix temps, com a responsabilitat personal i social que reclama la nostra sol·licitud i diligència.
Però, al costat de la pau, el Nadal ens parla també d'una altra dramàtica realitat: el rebuig. En algunes representacions iconogràfiques, tant d'Occident com d'Orient –penso, per exemple, en l’esplèndida icona de la Nativitat de Andréi Rubliov– el Nen Jesús no apareix recolzat en un bressol sinó en un sepulcre.
Aquesta imatge, que pretén unir les dues festes cristianes principals –la de Nadal i la de Pasqua– indica que, al costat de l’acollida joiosa del nounat, hi ha també tot el drama que pateix Jesús, menyspreat i rebutjat fins a la mort a la Creu.
Hi ha un tipus de rebuig que ens afecta tots, que ens porta a no veure els altres com a un germà al qual acollir, sinó a deixar-lo fora del nostre horitzó personal de vida, a transformar-lo més aviat en un adversari, en un súbdit al qual dominar.
Aquesta és la mentalitat que genera la cultura del descarte que no respecta res ni a ningú: des dels animals als éssers humans, i fins i tot al mateix Déu. D'aquí neix la humanitat ferida i contínuament dividida per tensions i conflictes de tot tipus.

Bones festes de Nadal!

dimecres, 25 de novembre del 2015

el jubileu de la misericòrdia

El retorn del fill pròdig, 1662 - Rembrandt van Rijn
Museu de l'Ermitage - Sant Petersburg
Perquè és eterna la seva misericòrdia. Aquesta és la tornada que es recita després de cada una de les 26 lloances del salm 136, el gran Hal·lel, el salm de lloança i d’acció de gràcies per la bondat fidel de Déu.
Perquè és eterna la seva misericòrdia el Papa Francesc ha convocat un Jubileu sobre la Misericòrdia mitjançant una Butlla que podeu llegir klikant aquest enllaç Misericordiæ Vultus. Aquest jubileu s’inaugurarà el proper 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció, i conclourà el 20 de novembre de 2016, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de l'Univers.
El Papa Francesc desitja que aquest Jubileu sigui viscut arreu del món. Per als catòlics s’obrirà la Porta Santa –la Porta de la Misericòrdia– a les quatre basíliques de Roma, a les Catedrals, en una església significativa o en un santuari, i fa una crida al judaisme i a l'Islam a descobrir el tema de la misericòrdia per la via del diàleg i de la superació de les dificultats per tots conegudes.
El tema de la miseriocòrdia no és nou en l’església, és tan vell com la mateixa creació. A l’AT llegim: Deu misericordiós i clement, pacient, ric en misericòrdia i fidel, que conserva la seva bondat per mil generacions i perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat… compassiu i misericordiós, lent per al càstig, gran en l’amor… I al NT  el mateix Jesús ens diu: Benaurats els misericordiosos perquè seran compadits… Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós
Santa Teresa un dels títols que havia previst per el Libro de la vida va ser el De las misericordias de Dios.
Jesús de la Divina Misericòrdia
pintura d'Adolf Hiła
restaurada de l'original

de  Kazimirowski
Al nostre temps també se'n parla. El 1931 la monja Faustina Kowalska té unes revelacions sobre la Divina Misericòrdia i fomenta aquesta devoció per tot el món. Les revelacions li diuen: No puc castigar al pecador més gran si acut a la meva misericòrdia… 
Sant Joan Pau II ens va dir: Déu, des de l’inici del meu pontificat, m’ha encarregat, especialment, difondre la Seva Misericòrdia.  El 1980 publica l’encíclica Dives in Miseriocordia, un reconeixement de les bondats del Senyor: …una vibrant crida de l'Església a la misericòrdia, de la qual l'home i el món contemporani en tenen tanta necessitat, tot i que sovint no ho saben Tant el mal físic com el mal moral o pecat fan que els fills i filles d'Israel es dirigeixin al Senyorcapaç d'inclinar-se cap a tot fill pròdig, tota misèria humana i singularment cap a tota misèria moral o pecat.
El papa Benet XVI el mes de març de 2008 deia: Contemplar constantment el rostre misericordiós de Jesucrist és l’herència que Joan Pau II ens ha deixat i que acollim amb alegria i fem nostra. En la paraula Misericòrdia hi trobava resumit i interpretat, per al nostre temps, tot el misteri de la redempció. El mes d’abril convoca el I Congrés Apostòlic Mundial sobre la Divina Misericòrdia ja que la Misericòrdia de Déu és, en realitat, el nucli central de l’evangeli.
Logo del Jubileu
El papa Francesc, des de l’inici del pontificat, no deixa de parlar de la misericòrdia i seria impossible recopilar totes les seves intervencions on n’ha parlat perquè ho ha fet dia sí i dia també: Déu és el Déu de la misericòrdia, no es cansa de perdonar…, no té límits…, és el cor de l’evangeli…, és una carícia de Déu sobre les ferides dels nostres pecats…, és el camí per la pau del món…, és més gran que el prejudici…
La convocatòria d’aquest Any Jubilar és la culminació, avui, d’aquest procés de misericòrdia per al trecer mil·leni que es va iniciar al Paradís. El Papa ens recorda: Déu no es cansa de nosaltres, ¡no es cansa! I durant tots els segles ha fet el mateix malgrat molta apostasía del poble. I Ell sempre torna perquè és un Déu que espera des d’aquella tarda al paradís terrenal. Adam sortí del paradís amb dolor i amb una promesa. I Ell és fidel a la seva promesa ja que no es pot negar a si mateix. És fidel. És el Déu que ens espera, sempre.
El Jubileu es refereix a la gran porta de la misericòrdia de Déu. El Senyor no força mai la porta: Ell també demana permís per entrar… «Mira, estic dret davant la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi». ¡Imaginem-nos el Senyor que toca a la porta del nostre cor! 
En la carta que va escriure per concretar aspectes de com viure aquest any jubilar, i que podem llegir aquí, diu:
«Per viure i obtenir la indulgència els fidels estan cridats a:
1. fer un breu pelegrinatge cap a la Porta Santa (qualsevol de les obertes arreu del món) com a signe del desig profund d'autèntica conversió;
2. unir aquest moment, abans de res, al Sagrament de la Reconciliació i a la celebració de la santa Eucaristia amb un reflexió sobre la misericòrdia;
3. acompanyar aquestes celebracions amb la professió de fe i amb l'oració per a mi i per les intencions que porto al cor per al bé de l'Església i de tot el món;
4. els malalts i les persones grans i soles, que no puguin sortir de casa serà de gran ajuda viure la malaltia i el sofriment com a experiència de proximitat al Senyor.  Que rebin la comunió o participin en la santa missa a través dels mitjans de comunicació, així serà per a ells la manera d'obtenir la indulgència jubilar.
5. per als presos, que experimenten la limitació de la seva llibertat, el Jubileu serà l'ocasió per tal que a tots ells arribi realment la misericòrdia del Pare. A les capelles de les presons podran guanyar la indulgència, i cada vegada que travessin la porta de la seva cel·la, dirigint el seu pensament i la pregària al Pare, pugui ser per a ells el pas de la Porta Santa, perquè la misericòrdia de Déu, és també capaç de convertir les reixes en experiència de llibertat».
I també ens recorda que aquest any hem de viure més intensament les obres de misericòrdia, tant les corporals com les espirituals: tot un programa per comprometre més la nostra vida en el tracte amb les persones que tenim al voltant: pares, fills, néts, amics, companys, veïns… i amb els que es troben a la perifèria de la seva pròpia existència: abandonats, presos, desemparats, amb addiccions, sols, desesperançats



dilluns, 2 de novembre del 2015

la fe dels científics

El segle de les llums, el temps que va des de finals del sXVII a principis del sXIX, el temps de la Il·lustració l’època que va voler arraconar les “tenebres” de la Humanitat amb la “llum” de la raó va ser una època en la qual no sempre els seus protagonistes van pretendre això. Com molt bé va dir  Arthur Eddingtong (1882-1946), astrofísic anglès que va traballar sobre la teoria de la relativitat: Cap dels inventors de l'ateisme va ser naturalistaTots ells van ser filòsofs molt mediocres.
La fe i la raó són com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva cap a la contemplació de la veritat. Déu ha posat en el cor de l'home el desig de conèixer la veritat i, en definitivade conèixer-lo a Ell perquè, coneixent-lo i estimant-lo, pugui assolir també la plena veritat sobre si mateix. L'home com més coneix la realitat i el món i més es coneix a si mateix, li resulta més urgent l'interrogant sobre el sentit de les coses i sobre la seva pròpia existència.
Des de sempre brollen les preguntes que caracteritzen el recorregut de l'existència humana: ¿qui sóc?, ¿d'on vinc i on vaig?, ¿per què existeix el mal?, ¿què hi ha després d'aquesta vida?… Són preguntes que tenen el seu origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l'home: de la resposta que es doni a aquestes preguntes, en efecte, depèn l'orientació que es doni a l'existència.
Amb aquestes paraules comença l’encíclica Fides et Ratio del papa sant Joan Pau II de l’any 1998. Les reprodueixo aquí per encapçalar aquest escrit sobre la manifestació de la fe i de les creences d’alguns científics, alguns d’ells premis Nobel, que han deixat una empremta important a la Humanitat pels seus descobriments, invents o investigacions. Els dos primers no són d’aquesta època, però en són precussors. El darrer és contemporani.
* * *

Nikolaj Koperniko (1473-1543), astrònom polonès, fundador de la teoria heliocèntrica del sistema solar
¿Qui, que viu en íntim contacte amb l'ordre més consumat i la saviesa divina, no se sentirà estimulat a les aspiracions més sublims? ¿Qui no adorarà l'Arquitecte de totes aquestes coses?
Johannes Kepler (1571-1630), astrònom alemany, va establir les lleis del moviment dels planetes al voltant del sol
Déu és gran, gran és el seu poder, infinita la seva saviesa. Voldria jo anunciar als homes la magnificència de les seves obres en la mesura que la meva limitada intel·ligència pot comprendre-la.
Isaac Newton (1643-1727), físic anglès, descobridor de la llei de la gravitació universal i de les lleis de la llum i de l'òptica
El que sabem és una gota, el que ignorem un immens oceà. L'admirable disposició i harmonia de l'univers, no ha pogut sinó sortir del pla d'un Ésser omniscient i omnipotent.
Carl Linné (1707-1778), naturalista suec, va establir el sistema de classificació dels tres regnes de la Naturalesa
He vist passar de prop al Déu etern, infinit, omniscient i omnipotent i m'he postrat de genolls en adoració.

Alessandro Volta (1745-1827)físic italià, va descobrir les nocions bàsiques de l'Electricitat i la pila elèctrica
Jo confesso la fe santa, apostòlica, catòlica i romanaDono gràcies a Déu que m'ha concedit aquesta feen la que tinc el ferm propòsit de viure i de morir.

André-Marie Ampère (1775-1836), físic francès, inventor del telègraf i descobridor de la llei de l'electromagnetisme
Que n'és de gran Déu, i la nostra ciència un no-res!
Carl Gauss (1777-1855), matemàtic alemany, pare dela teoria dels nombres i de l'estadística
Quan soni la nostra última hora, serà gran i inefable el nostre goig en veure a Aquell qui en tot el nostre quefer només hem pogut albirar.
Charles Darwin (1809-1882), naturalista anglès, va formular la Teoria de l'evolució de les espècies 
Mai he negat l'existència de Déu. Penso que la teoria de l'evolució és totalment compatible amb la fe en Déu. L'argument màxim de l'existència de Déu em sembla la impossibilitat de demostrar i comprendre que l'univers immens sublim sobre tota mesura i l'home, hagin estat fruits de l'atzar.

Robert Mayer (1814-1878), físic i metge alemany, va enunciar la Llei de la Conservació de l’Energia
La veritable ciència i la veritable filosofia, no poden ser altra cosa que una propèdèutica de la religió cristiana.
Louis Pasteur (1822-1895), químic francès, pare de la microbiologia, de la teoria germinal de les malalties infeccioses i creador de vacunes al laboratori.
En un viatge en tren Pasteurja ancià, anava resant el rosariUn jove universitari que l'observava li diu"
–¿Per què, en lloc de resar el rosari, no es dedica a instruir-se una mica més? Li puc enviar algun llibre". Pasteur li diu: "Pot enviar-me'l aquí" i li va lliurar la seva targeta: Louis Pasteur, Institut de Ciències de ParísL'universitari es va quedar avergonyit.

Thomas Edison (1847-1931), inventor americà amb més de 1200 patents
El meu màxim respecte i la meva màxima admiració a tots els enginyers, especialment al major de tots ells: Déu.
Max Planck (1858-1947), físic alemany, va formular la Teoria Quàntica, Premi Nobel 1918
Res ens impedeix –i l'impuls del nostre coneixement ho exigeix– relacionar-se mútuament l'ordre de l'univers i el Déu de la religió. Déu està, per al creient, en el principi dels seus discursos, per al físic, a la fi dels mateixos.
Guglielmo Marconi (1874-1937), enginyer italià, inventor de la telegrafia sense fils, Premi Nobel de Física el 1909
Ho declaro amb orgull: sóc creient i crec, no només com a catòlic, sinó també com a científic.
Albert Einstein (1879-1955), físic alemany, va formular la teoria de la reativitat, Premi Nobel de Física el 1921
Tot aquell que està seriosament compromès amb el cultiu de la ciència, arriba a convèncer-se que en totes les lleis de l'univers està manifest un esperit infinitament superior a l'home i davant el qual, nosaltres, amb els nostres poders, hem de sentir-nos humils.
Erwin Schrödinger (1887-1961), físic austríac, va treballar en els camps de la mecànica quàntica i la termodinàmica, Premi Nobel 1933
L'obra mestra més fina és la feta per Déu, segons els principis de la mecànica quàntica.
Howard Hathaway (1900-1973), enginyer americà, pare del "cervell electrònic"
La moderna física m'ensenya que la naturalesa no és capaç d'ordenar-se a si mateixa. L'univers suposa una enorme massa d'ordre. Per això requereix una "causa primera" gran, que no estigui sotmesa a la segona llei de la termodinàmica i que, per tant, és sobrenatural.
Wernher Von Braun (1912-1977), enginyer aeroespacial alemany, pare dels coets espaials
Per sobre de tot està la glòria de Déu, que va crear el gran univers, que l'home i la ciència van escodrinyant i investigant dia rere dia en profunda adoració.
Allan Sandage (1926-2010), astrofísic americà, va calcular la velocitat d'expansió de l'univers

Era gairebé un ateu en la infantesa. La ciència va ser la que em va portar a la conclusió que el món és massa complex i les seves parts estan massa interconnectades com perquè tot sigui a causa de la sort.


David Jou (1953), físic i poeta català, investigador dels orígens de la termodinàmica, defensor del diàleg entre ciència, literatura i religió

No hi ha contradicció necessària entra ciència i fe. Tota investigació científica té elements de fe: es prediu una partícula i  centenars de científics es posen a carcar-la durant quaranta anys. Això demostra que es té fe en la racionalitat de la naturalesa.

diumenge, 20 de setembre del 2015

el papa francesc i amèrica



El Papa Francesc ha iniciat un nou viatge, aquest cop cap a les terres americanes “descobertes” per Colom i anexionades, inicialment, a la corona espanyola fruit de la posterior conquesta. El Papa Francesc té una visió integradora de la història cultural de llatinoamèrica. 

Ell veu l’indi, el negre o l’espanyol units malgrat les injustícies i els desencontres. Té clar que els principals defensors dels drets naturals dels indis i dels esclaus foren tan espanyols com els opressors. 

Al Papa Francesc li dol que amplis sectors de la cultura espanyola s’avergonyeixin de la tasca feta pels seus avantpassats a Amèrica. Per a ell no val ni la llegenda negra ni la rosa; ni actituds políticament correctes –però ideologitzades, tergiversades, a favor de la moda– d’una història –humana– amb llums i ombres. 

Avui, un fill de les terres evangelitzades per Espanya, és a Roma com a cap de l’Església universal. ¿Qui s’ho podia imaginar fa 525 anys?

Cal conèixer bé el pensament del Papa Bergoglio sobre aquest tema. Val la pena llegir el llibre Sobre el Cielo y la Tierra (las opiniones del Papa Francisco sobre la familia, la fe y el papel de la Iglesia en el siglo XXI) on es reprodueixen les seves opinions fruit d’unes converses que varen mantenir el 2010 dos argentins, promotors del diàleg interreligiós per tal de trobar horitzons comuns, establir ponts i fer caure mursJorge Mario Bergoglio –quan era bisbe de Buenos Aires– i el rabí Abraham Skorka –rector del Seminario Rabínico Latinoamericano, amb qui li uneix una vella i profunda amistat– a les seus de l’Episcopat argentí i a la comunitat jueva Benei Tikva. Els temes, tots: Déu, el fonamentalisme, els ateus, l’Holocaust, l’homosexualitat, el capitalisme, la mort, la colonització…
Copio un tros del capítol 26: Alguns fets de la Història: la conquesta…

“Quan es parla de la participació de l'Església en la conquesta espanyola, cal tenir en compte que el continent americà no era una unitat harmònica de pobles originaris, sinó que regnava l'imperi dels més forts sobre els més febles. Ja vivien en guerra. Aquesta era una realitat, hi havia pobles subjugats pels més forts, pels més desenvolupats, com ara els inques. La interpretació històrica s’ha de fer-la amb l'hermenèutica de l’època; quant usem una hermenèutica extrapolada desfigurem la història i no l'entenem. Si no estudiem els contextos culturals, fem lectures anacròniques, fora de lloc. Com passa quan es parla de les Croades. (…) Una anàlisi històrica sempre cal realitzar-la amb les pautes de l'època, amb la seva hermenèutica No per justificar els fets, sinó per entendre'ls. Resulta imprescindible analitzar la història en el context cultural del moment en què van transcórrer els fets”.

“Cal estudiar-ho d'acord amb les concepcions i les pràctiques de llavors. Una altra qüestió important és analitzar la totalitat dels processos històrics i no quedar-nos en una interpretació del que s’ha fragmentat, perquè aquesta fracció després s'universalitza, ocupa el lloc de la totalitat i es transforma en llegenda. Així com es assenyalen els abusos dels espanyols perquè evidentment van venir a fer negoci en aquestes terres, a emportar-se l’or, també en l'època de la Conquesta hi va haver homes de l'Església que es van dedicar a la predicació, a la ajuda, com fra Bartolomé de les Casas, defensor dels indis davant els atropellaments dels conqueridors. En la seva gairebé totalitat eren homes pacífics que s'acostaven i tractaven de dignificar l'indi. Es van trobar amb costums diferents, com la poligàmia, el sacrifici humà, l'alcoholisme. (…) Va ser gran l'esforç de promoció que van sostenir molts homes de l'Església que no volien entrar en tripijocs amb el poder civil espoliador. (…) Hi havia una defensa dels indis per part d'homes de la Església. Les Reduccions jesuïtes són un exemple de promoció humana”.
P.S.
En els tres escrits anteriors d’aquest blog he parlat de la tasca missionera i evangelitzadora dels franciscans a Califòrnia i que, en aquesta línia, serà canonitzat Fra Juníper Serra.

Les Reduccions de les que parla el Papa Francesc eren uns assentaments que van crear els jesuïtes al sXVII a Río de la Plata, Paraguay i Brasil. Eren una trentena de comunitats indígenes de l’Amèrica espanyola i foren una experiència d’organització social, de desenvolupament econòmic i cultural i de salvaguarda de la llibertat i la dignitat dels indis davant els abusos del sistema colonial.

Els pobles indis que vivien als boscos, en grups petits, distants entre ells, foren “acompanyats” (aquest és el sentit de Reducció, del llatí reducere, acompanyar, conduir) pels jesuïtes que els reunien en comunitats per tal de viure una nova vida, amb la dignitat que com a persones tenien, i els donaven a conèixer Crist.

dimarts, 8 de setembre del 2015

persones 4 - fra juníper lll – les missions

Les 9 missions fundades per Fra Juníper
No faré una exposició detallada de cada una d’elles ja que seria inacabable. Afegeixo un enllaç on podeu veure la tasca missionera dels franciscans i de Fra Juníper en aquesta zona de l’Alta Califòrnia i les 21 missions, una a una, fundades per ells.
Les missions franciscanes (klika aquest enllaç i les veuràs)
Les cinc primeres missions
La primera de totes va ser San Diego de Alcalá, el 1769. El 1770 va fundar San Carlos Borromeo, també anomenada Carmel, avui Monterrey, per passar per allí el riu Carmelo. El 1771 va fundar San Antonio de PaduaAquest mateix any 1771 funda la missió de San Gabriel, que donarà lloc a la ciutat de Los ÁngelesEl 1772, San Luis Obispo.
Les quatre darreres
Amb tota aquesta tasca que feien els franciscans amb els indígenes, les relacions de Fra Juníper amb les autoritats civils i militars foren de conflictes continus per la manera que uns i altres tenien de tractar aquelles persones, ja que alguns militars i colons espanyols els tractaven malament i violaven les dones. Fra Juníper defensà sempre la dignitat humana dels indígenes i va ser un pare i protector per a ells, per això als governadors no els hi agradava la manera com progressava la tasca dels missioners entre els indígenes i es ficaven amb la seva manera d’actuar. 

Davant aquesta situació i amb la dificultat per fer noves missions, el 1772 Fra Juníper va anar a Mèxic per tractar aquest tema amb el Virrei Bucareli per tal de defensar els indígenes contra l’actuació del capità i governador, el català Pere Fages i la dels caps militars de la zona. Redactà l’informe Representación sobre la conquista temporal y espiritual de la Alta Califòrnia (coneguda com Representación de 1773) que ha estat qualificat com una Carta de Drets dels indis. En aquest informe demanava la destitució de Pere Fages com a governador, cosa que va succeir, i va tornar amb una solució favorable per als indis. Aquesta actitud la mantingué fins al final de la seva vida. Després d’aquesta anada a la capital continà amb les fundacions.
El 1776 San Juan de Capistrano que esdevingué molt important per la tasca que hi feren tant agrícola (cereals i vi) com industrial (forja).
El 1776 fundà Los Dolores, que va donar lloc a la ciutat de San Francisco.
El 1777 Santa Clara.
El 1782 la darrera, San Buenaventura, avui la ciutat de Ventura

¿Per què posà aquests noms a les missions?
Façana del convent de
Sant Bernardí
Vista de l'església del convent amb
l'altar principal i les capelles laterals
El convent de Sant Bernardí, a Petra, és el convent franciscà on va estudiar Fra Juníper de menut, té un temple d’una nau, i cinc capelles laterals, a banda i banda. El presbiteri té un retaule presidit per una preciosa talla de la Immaculada. Als laterals hi ha unes escultures de sant Joan de Capistrano i sant Jaume de la Marca i a l’àtic una de sant Bernardí, titular del temple. Les capelles laterals estan dedicades a les Ànimes o del Sant Crist, a santa Clara, a sant Antoni de Pàdua, a la Mare de Déu dels Àngels, a sant Bonaventura, al naixement a Betlem, al beat Ramon Llull (amb una pintura de sant Lluís de Tolosa, bisbe), a sant Francesc d’Assís, a sant Diego de Alcalá, i a de Santa Rosa de Viterbo rodejada dels tres arcàngels: San Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafael. Tots els sants, excepte Ramon Llull, són franciscans.
Els noms que Fra Juníper va posar a les missions (els que estan en cursiva), són alguns dels noms dels sants que hi ha representats a l’esglesia del convent de Sant Bernardí que Fra Juníper recordava de petit quan estudiava al convent i que veia, probablement, cada dia. Per això va decidir escollir aquests noms per posar-los a les nou missions fundades per ell i així recordar el seu origen petrer. El primer bateig que va fer a San Carlos va imposar el nom de Bernardino de Jesús, i ja a la seva vellesa va batejar una nena amb el nom de Maria del Buen Año: no podia oblidar l'escola on va estudiar, Sant Bernardí, ni on va predicar durant molts anys, el Santuari de Bonany.
I ¿qui eren aquests sants titulars de les missions?
San Diego de Alcalá, franciscà espanyol (1400-1463)
San Carlos Borromeo, cardenal i bisbe de Milà, italià (1538-1584). És l’única missió de Fra Juníper que no porta un nom franciscà, però probablement l’utilitzés per la nomenada que va agafar en l’aplicació de les normes del Concili de Trento, per la seva preocupació per la formació dels sacerdots, per l’atenció a la joventut, la creació d’obres de beneficiència, la renovació de la curia i la seva extraordinària actuació en la pesta de Milà
San Antonio de Padua, franciscà portuguès (1192-1231)
San Gabriel Arcángel
San Luis Obispo, bisbe, franciscà francès (1275-1298)
San Francisco de Asís (Los Dolores), fundador dels franciscans, italià, 1182-1226
San Juan de Capistrano, franciscà italià (1386-1456)
Santa Clara de Asís, franciscana italiana (1193-1253)
San Buenaventura, franciscà italià (1218-1274)

La resta de missions
Un cop mort Fra Juníper els franciscans continuaren la fundació de missions a Califòrnia fis a vint-i-una. Foren aquestes:
1786 - Santa Bárbara (275-306, patrona dels soldats). És l’única missió de la cadena de Califòrnia encara sota el control dels franciscans sense interrupció des de la seva fundació. Avui Santa Bárbara.
1787 - La Purísima Concepción
1791 - Santa Cruz
1791 - Nuestra Señora de la Soledad
1797 - San José
1797 - San Juan Bautista
1797 - San Miguel Arcángel
1797 - San Fernando Rey de España. (1195-1252)
1798 - San Luis Rey de Francia. (1214-1270, terciari franciscà)
1804 - Santa Inés (291-304, patrona de les adolescents)
1817 - San Rafael Arcángel
1823 - San Francisco Solano. (1549-1610, franciscà espanyol)

El proper 23 de setembre, al Santuari Nacional de Washington, el Papa Francesc canonitzarà Fra Juníper, l’apòstol de Califòrnia. Veus a favor i en contra s’ha aixecat per aquesta canonització, fins i tot hi ha hagut qui ha proposat substituir l’estàtua del Saló de les Estàtues per un altre personatge, però el que no es pot oblidar –i si es coneix la història amb profunditat, rigor i objectivitat, només es pot lloar– és la tasca d’humanització que va fer Fra Juníper per aquestes contrades entre els indígenes de Mèxic i Califòrnia, tal com va dir el Papa Francesc al decidir canonitzar-lo: He decidit canonitzar a aquells que van fer una gran labor d’evangelització i que recullen l’esperit evangelitzador de l’Evangelium Gaudium.

Entrades anteriors