L’actual corrupció que estem veient a nivell estatal i estratosfèric, com Caja Madrid, CatalunyaCaixa, la CAM, les gallegues, andaluses, o bé la trama Gurtel, o els ERE, o bé la que veiem a qualsevol punt d'Espanya o de la Unió Europea… no ens ha de fer oblidar la corrupció instal·lada en el quefer diari, a nivell domèstic, petit, gairebé imperceptible, que ningú ho sap o només uns pocs amiguets, però que va corroint la manera d'actuar i la consciència de les persones.
Resumeixo una nota apareguda el novembre de 2003, en un correu del Sindicat de Professors de Secundària, en la qual l'autor, secretari d'un tribunal d'oposicions de secundària, diu: "Aquest any m'ha tocat ser secretari d'un tribunal després de diversos anys de ser suplent (diuen que és per sorteig, però sempre surten els mateixos). Complint amb la meva tasca de secretari prenia notes de cada sessió per a poder fer les actes amb detall. Però la presidenta del tribunal em deia que ja les faríem més tard. Un cop finalitzades les proves, en la reunió final, es va presentar la presidenta amb 34 actes, fetes per ella, a casa, perquè les firméssim els cinc membres del tribunal. En les meves notes figuraven només 14 sessions. El tema era clar: incrementar el nombre de les sessions per a inflar les dietes. Em vaig trobar que l'únic dissident era jo. ¿És aquest l'exemple d'ètica i de dignitat que hem de donar els funcionaris? Amb aquesta manera de procedir es vicia tot."
Vist això i vistes les visa black ja es veu que es converteix en veritat allò de que "si aquests ho fan i jo no, és que sóc imbècil". Com molt bé diu Arasa en l’article Tarjetas pornográficas: "quan l'empobriment del país és patent, quan s'han produït retallades importants, quan les arques de les administracions públiques estan buides" no n'hi ha prou amb no fer aquestes pràctiques punibles, cal seure a la banqueta i jutjar a qui ho faci.
Ah! Però si els encausats es diuen Alberto’s, Botín, Millet (i els representants de les administracions públiques, d'aquí i d'allà, que miraven cap a l'altre costat), Cristina, Pujol... ¿per què no reben el mateix tracte que el pobre desgraciat que no pot pagar la hipoteca? Amb els diners que han defraudat (¿robat?) i que no tornaran, poden pagar-se un bon advocat que conegui les martingales de les lleis i morir de vells vivint com uns rajàs. Jutges inics, injustos i maldestres ja els hi havia en temps de Nabucodonosor (s VII a de C). La connivència entre la classe política (¿alguna comissió ha revelat una cosa que no se sabés?: avui per a tu, demà per a mi) fa que tot això s'eternitzi i acabi sobresegut... perquè ha prescrit! Beneït sigui Déu!
I no parlem de totes les prebendes que tenen els polítics del govern estatal i els 17 autonòmics, i els europeus, i diputats, i senadors, i grups parlamentaris, i comissions, i portaveus, i regidors de diputacions i d’ajuntaments… i de les quals poc sabem els ciutadans del carrer: Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: ¿què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000€ (sí, sí, 12.000€ al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000€ anuals dels que s’ha de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen i la seguretat social?
El Congres dels Diputats va refusar (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec. ¡Vivir para ver! I no ens mobilitzem. I els continuarem votant. ¿Recordeu aquest vídeo?
Un correu d'aquests que circulen per internet, diu:
"Si s'elimina el senat –que hi ha països que no tenen, que no serveix per a res (¿algú sap a què es dediquen aquests senyors a més d'anar a Canàries a costa nostra a veure senyoretes?)– estalviem 3.500 M d’€ a l'any. Si s'eliminen les pensions vitalícies i altres "perles" dels pares de la pàtria (estatals i autonòmics, no ho oblidem) i si es rebaixen un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PGE (sindicats, partits polítics, fundacions) estalviaríem 45.000 M d’€. Amb la qual cosa no s'ha de tocar ni pensions, ni sous, ni inversió pública i s'acaba la crisi a Espanya."
El 2011 Josep Miró i Ardèvol ja va deixar clar en un article Crisi econòmica...? Crisi moral! que tot aquest tema té poc a veure amb els números i molt a veure amb la moralitat: sense la consciència ben formada, poques valoracions ètiques i morals es poden fer.
