M’ha mogut a escriure les
següents reflexions la continuada escalada d’agressions sexuals d’homes contra
dones (i també de dones contra homes, encara que no siguin tan freqüents). Darrerament
hi ha hagut la protagonitzada per un noi de 14 anys a plena llum del dia. ¿Per què passa això? Dia rera dia sentim des dels estaments oficials, que “han fallat els
protocols…”, que “s’han de revisar els protocols…”, que "s’han de millorar els
protocols…”. Quan sento els
comentaris de les autoritats parlant de protocols em cau la cara de vergonya ja
que sembla que el “protocol” ho ha de resoldre tot.
¿Però, per què passa tot això?, ¿per què hi ha aquesta violència?, ¿què fa que dues persones, amb una relació íntima mantinguda, amb fills pel mig, acabin volent-se desfer l'una de l'altra? Si mirem les situacions concretes ens adonarem que sempre hi ha una desestructuració familiar ja sigui en l'origen o en la relació.
El Pacte d’Estat sobre violència masclista
que s’havia de dur a terme amb urgència i eficàcia, està enterrat en comissions
d’estudi que només serveixen per cobrar els que en formen part. Un pacte
d’estat de 213 mesures (sic!) quan
amb una dotzena n’hi hauria prou. Un caramull de desmesures i de falta de
voluntat política. Segons el Ministerio de Igualdad les 650 dones assassinades els darrers deu anys, les 650, el 100%!, havien denunciat maltractaments.
“En la pedofília,
fallen els protocols; en la violència a les dones, fallen els protocols; en les xarxes pornogràfiques, fallen ens protocols; en el bullying, fallen els protocols; en els assetjaments i abusos sexuals,
fallen els protocols; en les accions terroristes, fallen els protocols; en els incendis,
fallen els protocols…”.
El camí per a la denúncia és llarg i farragós. Un article al diari ho explica així (val la pena llegir-lo sencer):
- 3 de la tarda: una amiga d'una dona maltractada truca al 016 per saber què fer: explicació dels fets.
- 5 de la tarda: anar a un centre de salut per fer un informe mèdic: explicació dels fets. Informe mèdic.
- 7 de la tarda: anar a la Policia Nacional a posar la denúncia. Hi ha tanta gent que s'ha d'esperar i li diuen que vagi a sopar a casa i que torni (¿anar a sopar a casa després del maltractament?). Truca al 016 i li diuen que tenen prioritat. Ho diuen al policia i els repeteix que vagin a passejar i tornin. Tornen a trucar al 016 i el policia els fa passar davant. Li fan un test per saber si és víctima: torna a explica la història. Han de telefonar a un advocat de guàrdia perquè vingui. Arriba al cap de mitja hora: torna a explicar els fets.
- 3 de la matinada!!!: El policia pren nota, fa un informe, el llegeix en veu alta i el signa la interessada.
Sembla ser que qui
resol les coses són els protocols, els papers i no les persones. Però ja es veu que no és així. ¿I què és un
protocol? Si agafem el diccionari hi ha moltes accepcions però pel que fa al
que ens interessa un protocol pot ser el “pla precís i detallat de procediments
i regles que cal observar i complir per tal de resoldre un problema”.
¿Algú creu seriosament que un “protocol”
que estableix una ordre d’allunyament de 300m de l’agressor a l’agredida,
l’agressor no s’atançarà? ¿O que si una dona denuncia una agressió ja es pot
quedar tranquil·la…? O es vigila les 24 hores del dia l’assetjador (cosa
impossible) o per moltes ordres que es dictin i “protocols” que ho regulin la
gent se les passa per forro, com s’està demostrant. No ens podem creure que
perquè hi hagi una norma escrita i un pla a seguir les coses funcionaran.
Copio un protocol oficial:
Protocol
per a la Prevenció, Detecció i Actuació davant de
l’Assetjament
i Abús Sexual
· Nomenar 2 delegats de protecció, de
diferent sexe i un comitè assessor, format per 4 persones.
· ¿Què ha de fer la víctima? Denunciar
l'assetjador i presentar-se davant un dels delegats de protecció. Aquest
s'entrevistarà amb totes les persones que estan immerses en el cas (denunciant,
denunciat, presumpta víctima, testimonis altres persones de rellevància).
· En 10 dies el delegat haurà de redactar un
informe, proposant quin camí prendre i presentar-lo al comitè assessor que
haurà d'arxivar, continuar, o posar immediatament en coneixement de la Direcció
General.
· Quan no hi ha dubtes sobre el fet, es
comunicarà al jutjat de guàrdia o a la Fiscalia el presumpte assetjament o
abús.
És per plorar. Amb tot això només hi ha
actuacions posteriors als fets i la prevenció es deixa a la por que pugui tenir
el possible assetjador si comet algun d’aquests actes.
¿De veritat que ens creiem que això
serveix per alguna cosa?
¿Què es fa en la línia per a la prevenció?
No hi ha protocol que arregli això. Això només ho
podem arreglar les persones. ¿On rau la solució?
* * *
Un factor determinant perquè nois i noies esdevinguin segurs i equilibrats és tenir una família ben estructurada, uns
pares forts que exerceixin el seu paper amb amor, afecte i confiança. Fills
i filles necessiten tant la mare com el pare, i hem de reivindicar la figura
dels pares forts per demostrar fins a quin punt els consells i el testimoni
vital dels pares influeix en vida dels nostres fills.
En una època en què cada vegada s'insisteix més en
"difuminar" la distinció natural entre el paper del pare i de la
mare, en què és igual si la família està composta per pare i mare, o per dos
pares o dues mares, o si és monoparental, el paper del pare i de la mare és
força més influent del que molts ens imaginem. Fills i filles necessiten la relació maternal i paternal,
necessiten del suport que només una mare i pare poden donar, i si ells ho fan, els resultats són
excepcionals, ja que a casa, en la família, és l’únic lloc on les persones ens
sentim acollides.
En la forja del caràcter, en l'educació integral de la persona com
a ésser humà, en el sentit de la vida i en el concepte natural de la família, s’han de tocar tots els temes com el bullying, la
pressió dels companys, l'ensenyament de la llibertat i la responsabilitat, l'ús
d'aparells electrònics, les relacions sexuals, l’enganxament a
les xarxes (mai millor dit això de xarxa) i a les drogues, les diferències entre el paper
matern i patern a la llar, l'equilibri entre l'autodomini i l'estimulació…
I també és essencial per a la formació de la
persona l'ensenyament del coneixement de Déu i de la fe religiosa que a casa
nostra s'explicita des d'un enfocament cristià, ja que sense el cristianisme no
es poden entendre les arrels d’Europa. La
felicitat i la salut mental dels fills s’entronquen amb les virtuts humanes.
Per això és imprescindible formar joves sincers, valents, senzills, dòcils,
amables… en definitiva, joves
"virtuosos". Els nois han d’educar la seva masculinitat i les
noies la seva feminitat.
Però avui vivim en una època posmoderna, on la
posmodernitat abasta tots els àmbits: família, cinema, art, literatura,
pintura, arquitectura… i aquests conceptes s’han trastocat. En l’actual societat impera l'efímer
(el que ha passat fa uns segons ja és passat); reina l'intranscendent i es
sacralitza la banalitat.
Vivim en una societat light, tova, de cotó fluix, on “personatges sense res important per
explicar són la seva senyal d'identitat”; on “la secció d'esports és la
protagonista de la informació”; on “els espectacles de masses (els circs
actuals com el futbol, les carreres de cotxes o motos) són els veritables actes
socials”. Vivim en una societat en
què importa més la llàgrima que el que
va passar; que converteix en
transcendent allò que és accessori; i en la qual només importa la meva imatge, no el que jo sóc sinó el que els
altres creuen que sóc.
La nostra societat és confusa, plena d’eufemismes: vida en parella versus matrimoni;
interrupció de l’embaràs versus
avortament; mort digna versus eutanàssia;
canvi de relació sentimental versus
divorci… I immersos en la denominada “ideologia de gènere” que pretén ignorar
el sexe i igualar i uniformar nois i noies, per això “la masculinitat i la
feminitat són conceptes culturals, de rol, que cada u ha de decidir com el vol
resoldre”. Però per molts lobbys que
s’escarrassin en defensar aquesta teoria mai podran demostrar que nois i noies
són iguals. Avui els Parlaments de tot el món se senten forçats a legislar en
aquesta línia: és la dictadura de la
democràcia.
Nenes i nens, noies i nois, dones i homes som
diferents tan biològica com psicològicament, amb necessitats, gustos i
interessos diferents. Els pares posseeim el potencial necessari per aconseguir
donar aquesta formació als fills, ja que tenim la intuïció i el cor. Però educar els fills exigeix, també,
formar-se bé com a pares.
Els problemes a què s'enfronten els adolescents
d'avui tenen tres orígens: la pèrdua de relació amb persones adultes,
especialment amb els pares i els avis; la pèrdua, o nul·la, educació religiosa,
i una exposició constant a uns mitjans de comunicació que valoren sobretot el
sexe, els diners i la fama. Per contrarrestar aquestes pressions els nostres fills ens necessiten "a
nosaltres". Necessiten el nostre exemple, el nostre afecte, la nostra
autoritat, els nostres consells, la nostra aprovació, la nostra atenció… en
definitiva el nostre temps. I el que
necessiten molt especialment és la persona del pare, en molts casos el gran
absent.
* * *
Pares, decidiu-vos
a passar més temps amb els fills, tant se val si en aquest temps sorgeixen
tensions, discussions, riures o silencis. Tot és important. Res no pot reemplaçar una vida viscuda al
costat de la mare i del pare, res. I no us enganyeu creient que podeu ser
substituïts per qualsevol: per l’escola…, per l’ajuntament…, per l’estat…, per la societat… o per un "protocol", perquè
no és així. Aquests estaments ens poden ajudar, ens han d'ajudar, però mai hem de deixar que ens
substitueixin i es converteixin en “educadors” dels nostres fills: nosaltres en
som els únics.
¿Serà aquesta la solució que, amb el temps, pot fer donar el tomb a aquestes aberrants situacions?
