Diumenge passat es va iniciar a Roma el Sínode de Bisbes –en el que hi participen bisbes, religiosos i laics, homes i dones– i que tractarà sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el contexte de l’evangelització”. Ara comentaran els temes durant quinze dies, però el treball durarà tot un any. El tema és actual, el més important que avui hi ha sobre la taula:
matrimoni i família. Els temes de treball són: ancianitat, vellesa, malaltia, desocupació, precarietat, divorci, droga, celibat, homosexualitat, esterilitat, sagraments, violència, guerra, sofriment dels pares… res es quedarà al
tinter.
Sempre que hi ha un aconteixement a l'Església tothom hi diu la seva i
sobre el Sínode no és diferent, els comentaristes dels diaris, creients o no
creients, compromesos o no, van entaforant falques per tal d’informar i orientar
els seus lectors. Però com que avui mana el relativisme total, tot es veu sota
d’aquest prisma i, per tant, qualsevol positura és vàlida: casar-se per
l’església, casar-se pel civil, no casar-se, viure plegats, home i dona, dos
homes o dues dones… La por al compromís i a l’amor per sempre –la donació
fidel, fecunda i indissoluble– és el preu que està pagant l’home relativista.
L’Església, catòlica, missionera, fa la funció d’un “hospital
de campanya” i va més enllà de les seves fronteres visibles. En la llei del més
fort, els més febles són els qui paguen la factura: infants, persones grans i
dones, recorda el Papa. En venir a menys el concepte de llei
natural, es tendeix a disslodre el vincle entre amor, sexualitat i
fertilitat, entesos com a essència del matrimoni, i molts aspectes de la
moral sexual de l'Església avui no s'entenen.
Tot val en la nostra actual vinya relativista, tot és igual de
vàlid, tothom pot fer el que li sembli i ningú por dir que algú fa una cosa mal
feta. Fa uns dies el director d’un diari, al·legant la misericòrdia, ja deixava
entreveure que això de l’adulteri és una cosa que fa que quan es desperta a
mitja nit es trobi a l’edat mitjana.
Robert Spaemann és un filòsof alemany, professor
emèrit de Filosofia a la Universitat de Munich, que acaba de publicar un
treball –Divorce and Remarriage– on explica l’atractiu del matrimoni catòlic i el revulsiu
que l’ensenyament de l’Església suposen en un context d’acceptació
generalitzada del divorci.
Spaemann s’alarma davant les xifres de ruptures
matrimonials en les societats occidentals, però li preocupa més la mentalitat
divorcista que s’ha extès entre els catòlics. Pels creients també el matrimoni
ha deixat de considerar-se una realitat
nova i independent que es troba per sobre de la individualitat dels esposos
i que no es pot dissoldre ni per voluntat dels conjuges ni per la decisió d’un
sínode o del Papa.
Creu que no ens podem rendir davant certs “valors”
actuals ja que, des de sempre, –des de la mateixa època romana– el missatge
cristià ha contrastat amb el modus de vida predominant. L’Església, avui, ho
vulgui o no ho vulgui, s’està convertint en una contracultura i el seu futur dependrà de la fidelitat als
ensenyaments de l’Evangeli, amb independència d’allò que accepti la societat.
Spaemann es dol de veure com molts catòlics contrauen
matrimoni sense estar convençuts de la seva indissolubilitat. Es casen sense
saber les implicacions del sacrament. La culpa, en gran part és de la mateixa
Església que en la preparació del matrimoni cristià no presenta a les parelles
una imatge clara de les responsabilitats que assumeixen. Si ho fes, molts
decidirien no casar-se per l’Església. Però a d’altres, una bona preparació els
ajudaria a decidir la seva conversió.
No es poden cercar alternatives per tal de disminuir
les responsabilitats que comporta el compromís conjugal. Cal promoure
l’atractiu de la concepció cristiana del matrimoni i la bellesa de la vida
matrimonial amb les seves exigències, sense diluir-les, sense rebaixar-les. Si
no fos així, desapareixeria.
Spaemann creu que hi ha un gran atractiu en la idea de
que la unió d’un home i una dona res la pot destruir; que existeix “en la
juventut i en la vellesa, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la
pobresa…”. Aquesta convicció és una estimulant i meravellosa font de goig i
fortalesa per aquells esposos que passen per moments de crisi matrimonial i que
cerquen encendre, novament, el seu bell i antic amor.
Un altre aspecte que el preocupa, i molt, és l’opinió
d’alguns clergues i bisbes que en comptes de reforçar l’atractiu natural i
intuitiu del matrimoni indissoluble “recomanen” o suggereixen “tenir en compte
una altra opció”: un “segon matrimoni” que l’Església beneiria en nom de Déu.
Això és una alternativa a la doctrina cristiana i és una capitulació a la
voluntat de Jesús.
Spaemann diu que aquesta manera de pensar es basa en
un greu error: el pas del temps no restaura la inocència, i l’amortiment
progressiu del sentit del pecat que genera el pas del temps, no fa que el pecat
desaparegui. L’adúlter, tornat a casar, voldria tronar al si de l’Església,
estaria disposat a confessar la culpa, però no està disposat a pagar el preu de
la continència. Si l’Església beneís aquesta segona unió la persona abandonada
veuria com el seu abandonament rep un segell d’aprovació eclesiàstica.
Si fos així, diu que s’hauria de canviar la fòrmula
del compromís i en comptes de dir fins
que la mort us separi dir fins que
l’amor d’un dels dos es refredi.
