bon nadal!

D’entre les festes litúrgiques que celebra l’Església la primordial és la Pasqua, la Resurrecció de Jesucrist, però el Nadal és la més entranyable i universal, la més coneguda, la que dóna un escalf tan especial que ha superat la Pasqua al cor de la humanitat.

Però, ¿de veritat sabem què és el Nadal? La nostra vida ¿està amarada per aquest aconteixement o és simplement una festa més de totes les que celebrem durant l’any? 

Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat és el primer càntic nadalenc de la història i el que ha fixat el so interior del Nadal. 

Shalom, pau en hebreu, és el terme clau que mou la humanitat sencera. La paraula hebrea és molt més rica que el sentit que li donem nosaltres. No només vol dir absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, on no hi hagi ni temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Vol dir un món on els assumptes humans es visquin amb rectitud. Vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.

Un cop més s'acosta el Nadal i us volem desitjar que passeu unes santes festes en companyia de tots els vostres.

noces d'or

Aquest és l’escrit número 100 d’aquest blog. És una xifra rodona i avui el dedicarem a una efemèrides especial, a les nostres Noces d'Or.

Cinquanta anys de matrimoni no és notícia a la premsa però per a nosaltres sí que ho és i per això volem fer-vos partícips d'aquesta celebració.

*        *        *

L’Annamaria i jo hem celebrat les Noces d’Or. El nostre casament va ser el primer pas per formar la nostra família que Déu ens ha beneït amb vuit fills. Portem cinquanta anys de convivència amb els compromisos que vam contraure el primer dia: en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, en la joventut i en l’ancianitat. No ha estat fàcil però, gràcies a Déu, ens n'hem sortit.

L’home i la dona som l’obra mestra de la Creació. Casar-se és molt més que una associació espontània d’un home i una dona per a la gratificació mútua, és un camí diví, vocacional, és l’inici de l’amor per teixir llaços amb una altra persona d’una manera exclusiva i definitiva. El matrimoni és un gran misteri fruit d’un treball artesanal de marit i muller fet dia a dia amb paciència, perdó, oració i l’ofrena de la pròpia vida. És una necessària combinació de goigs i d’esforços de dues persones que s’estimen, que saben valorar la persona i els drets de l’altre.

Aquest compromís entre home i dona és agosarat i té una alta quota de risc, però rebutjar-lo és egoista, és no voler assumir compromisos en favor de l’altre. La família que neix de cada matrimoni és el santuari de la vida, és el lloc on anar, és el lloc on hi ha persones per estimar, és el lloc on s’aprenen a viure relacions autèntiques, és el lloc on tornes si te’n has anat… Lluitar per tirar endavant una família comporta gaudir de la bellesa de la maternitat i la paternitat, compartir desitjos i aficions, sentir alegries i tristeses…

El dia de l'aniversari el vam celebrar amb una missa on ens vam casar, a l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia a la Tossa de Montbui. I després ens trobàrem per dinar. Al cap d’uns dies vam tenir el privilegi d’assistir a la missa que el Sant Pare diu cada matí al Vaticà. Després ens va rebre i li vam demanar que encomanés tota la nostra família i ens va beneir la fotografia que duiem amb tots nosaltres. 

Quinze dies després vam tancar aquesta celebració amb un viatge a Terra Santa on vam poder passejar, visitar, i contemplar els mateixos llocs que Nostre Senyor va trepitjar mentre era a la terra: on va resar, on va treballar, on va predicar, on va fer miracles, on va patir… Vam acabar el viatge visitant Saxum,  un projecte de l'Opus Dei a Terra Santa, en un poblet musulmà, prop d'Emaús.  Hi ha un centre  d'informació per a pelegrins, un centre de conferències i una futura Escola d'Hoteleria per a la promoció social de la dona. Saxum també promou el Camí d'Emaús, una iniciativa cultural on hi treballen conjuntament amb les autoritats polítiques d'Israel.

me too! you too?

Un aclariment per començar: s’ha d’acabar amb els abusos i violacions sexuals, i amb les morts violentes de tantes dones i criatures. Però en aquesta nostra societat democratitzada i liberal s’ha de poguer parlar de tot i no es pot prohibir cap comentari discrepant en contra d’una idea per part dels que es consideren “amos-amas” i “senyors-senyores” de la veritat ni crear un ambient de por que obligui a callar per no ser cremat a la foguera de la nova inquisició sota l’omnipresent mirada orwelliana des de l’habitació 101. ¿Quin és l’origen d’aquesta situació nefasta i insostenible que fa que l’home continuï essent el llop per a l’home?

*      *      *

La persona és un ésser social. Només pot viure en la seva relació amb els altres i el seu entorn li permet alimentar-se, vestir-se, allotjar-se, moure's i perpetuar-se. Viu sota la mirada de l'altre a través de la solidaritat, l'amistat i l'amor per l'altre. No som totalment lliures ja que tots depenem els uns dels altres.

A la llum d'aquesta evidència, la societat postmoderna s'ha fixat l'objectiu de promoure l'individu aïllat per tal d’aconseguir una llibertat il·limitada, un gaudi sense restriccions i l'exaltació d'un-mateix-o-d'una-mateixa. Aquestes són les bases sobre les quals, ara, tots podem i hem de confiar.

El filòsof coreà Byung-Chul Han, professor a la Universitat de Berlín, diu: «quan l’amor és possessió i domini es genera una dinàmica on no es mira l’altre com una possibilitat de bé, sinó com un objecte per consumir. L’altre desapareix en la nostra societat narcicista. Només quedo jo, el meu propi ego i la teranyina que atrapa la meva personalitat. L’altre és una projecció de mi mateix. Jo només aspiro a treballar, a ampliar i mantenir els meus béns i a submergir-me en la malaltia del nostre temps: la depressió».

En aquest entorn individualista i llibertari, la roba ocupa un lloc especial, ja que envolta la persona i en certa manera la "qualifica". Avui en dia, els “fabricants” de la “moda femenina”, oblidant l’entorn en el que viuen i el respecte vers els altres, en nom de la llibertat i l'individualisme, “vesteixen” (sic!) les dones com ells desitgen: faldilles curtes, pantalons molt ajustats, escots ben oberts, vestits de bany gairebé inexistents i la més gran exhibició possible del cos de la dona (i aquí ningú es queixa!).

Veure la porqueria de vestimenta que cada vegada més es presenta a les passarel·les pretenent modernmitat i estar al dia és una vergonya. I les dones són les que accepten aquestes situacions per tal de no perdre l’estatus de model que han aconseguit. Si no es dobleguen a les exigències de les firmes ja es poden despedir de la següent passarel·la. I s’hi dobleguen, i segueixen desfilant, i continuen fent anuncis de perfums on elles es converteixen…, també, en agressores sexuals. ¿O no mireu la tv?

Homes i dones no som iguals per molt que es vulgui fer-nos-ho creure. Som iguals en dignitat però no en sentiments ni en emocions. El que no mou una dona pot exasperar un home. Que una noia vegi el cos nu d’una dona la deixarà indiferent, però no passa el mateix amb si és el noi qui ho veu; si és normal sentirà una atracció que haurà de dominar…, i si no la domina… pot caure en l’abús. Si no al moment, l’endemà.

La mirada de l’altre, del noi, de l’home, no es té en compte davant d’aquestes situacions. I aquesta manera de fer les coses pot despertar en l’altre, en els qui ens trobem al seu entorn, el desig, la concupiscència, la grolleria, la vulgaritat. Però això no té cap importància: els mass media i les xarxes socials ja s’encarregaran de dir, en cas d’abús o d’agressió, que no hi ha cap responsabilitat per part de la noia abusada. Totes les culpes les tenen els homes!

#MeToo va néixer a rel de la denúncia de les periodistes Kantor i Twohey contra el magnat Weinstein pels seus abusos sexuals continuats a actrius, tapats amb diners i favors. L’actriu Rose McGowan va ser la primera en reconèixer aquests abusos i darrera d’ella se n’hi va apuntar un munt. Res a dir, però… si fins aleshores no havien dit res… és que hi estaven d’acord. ¿O no? Em sorprèn que totes aquestes actrius hagin sigut capaces d’amagar fins avui una situació que ara els sembla denigrant. ¿Fins ara no ho era? ¿O és que hi ha interessos ocults al darrera? Angeline Jolie, Gwyneth Paltrow, Cara Delavigne, Mira Sorvino i una llarga llista d’actrius conformen les denúncies.

Me too!, van dir totes. De veritat, you too? Em sorprèn que algunes de les actrius denunciants, que es queixen pels abusos sexuals d’aquest tipus impresentable, després elles van al llit amb l’actor de torn, per exigències del guió (sic!), en en les pel·lícules que en són protagonistes. Ah!: “–És que aquí ho faig voluntàriament i l’altre em va tocar sense permís!”.

MeToo ha aconseguit criminalitzar tots els homes i ha deïficat totes les dones. Personatge de l'any a la portada de Time. Totes les denúncies que han aparegut després d’aquesta primera ni han estat demostrades, ni tenen la mateixa gravetat i moltes són anònimes. És igual! El que és important és que les xarxes socials i els mass media han aconseguit “criminatlitzar l’home, el patriarca, el pare, que ja feia massa temps que es passejava per tot el món com si fos la seva masia”. Els mitjans de comunicació amplifiquen la confusió ja que generen tal quantitat de dades i informació i tant de soroll, que anul·len la possibilitat d’articular el pensament i així es deforma la realitat.

Katie Roiphe en el seu llibre L'endemà al matí diu: «en molt casos de suposada violació, les dones són, en part, responsables de les seves accions. ¿No és responsable, la dona, d´haver pres drogues o alcohol? Un home li ho pot oferir, però ella mateixa, lliurement, decideix prendre-les o no. Si les dones no son totes indefenses i ingènues haurien de ser responsables de l’elecció de beure o drogar-se. Si la dona queda afectada en el seu capteniment per actuar i té relacions sexuals, no sempre és culpa de l’home, no necessàriament és sempre una violació». Què va haver dit! Va rebre insults de costa a costa del continent americà pels moviments feministes fins que es va reconèixer que era un llibre «eloqüent, reflexiu i finament argumentat, criticat per feminist@s poc honrats-honrades i deshonest@s ».

Quan Roiphe va parlar sobre el tema Weinstein i va dir que “s’havia de distingir entre una agressió física i una mirada de reüll a l’oficina” els twet la van crucificar: els més süaus li van dir ogra, arpia, escòria, puta… I quan Matt Damon es va atrevir a dir que «no és el mateix tocar el cul a una dona que violar-la, però amdós comportaments s’han d’erradicar» es va tirar de cap en una piscina plena de cocodrils.

Brigitte Bardot i Catherine Deneve  també s’han atrevit a denunciar aquest moviment. La BB a Paris Match el va atacar dient que “les actrius que es queixen d’abús sexual el que cerquen és publicitat i la majoria son hipòcrites i ridícules ja que juguen amb els productors per aconseguir un paper i després diuen que varen ser abusades. A mi em satisfeia que els homes em diguessin que era bonica”. I la Deneve va signar a Le Monde un manifest, juntament amb un centenar d’actrius, on denuncien que “s’ha arribat massa lluny i han creat un ambient totalitari. La violació és un delicte, però no són una agressió maxista ni voler lligar ni la cavallerositat”. I afegeixen que aquesta campanya d’acusacions públiques “ha posat a persones que no s’ho mereixen al mateix nivell que delinqüents sexuals sense tenir l'oportunitat de defensar-se”.

#MeToo s’ha convertit en un lobby que fa, encara que sembli mentida, que ens haguem de creure tot el que diu i promou com si fos la pura veritat. Ha aconseguit criminalitzar un home perquè una dona diu que l’ha “mirat amb ulls de luxúria”. Ha aconseguit que es denunciï i prohibeixi el “piropo”. ¿O és que tot això és pura estètica per tal de quedar bé i sortir a les primeres planes dels diaris i tv’s dient una bajanada per tal que tothom l’aplaudeixi?.

"el negici és el negoci"

"la pela és la pela"

L'agressió sexual que patim avui és alarmant i ara afecta totes les edats. La transformació del cos femení en objecte es desenvolupa a pas ràpid i transforma la bellesa de la creació en un objecte mercantil. El consum immediat dels cossos és essencial i reemplaça la relació de fusió duradora. En aquesta evolució el desvergonyiment pren el seu lloc, es desenvolupa a pas ràpid i inquietant, és part d'aquests assalts públics que patim cada dia les persones ja sigui en llocs públics o privats (tanques publicitàries, quioscos, tv's, web’s, ràdios, canals pornogràfics d'internet, premsa, cinema…), d'aquesta pendent fatal que alimenta l’actual deriva pornogràfica que està assolant el món.

En mig d'aquest ambient, és més que mai necessari reafirmar que la modèstia és una virtut essencial, constitutiva de la bellesa de la persona. Modera les nostres accions, fa que no passem "línies vermelles", millora i preserva el misteri de la persona, imposa distància i respecte. Hi ha una bellesa del cos que s'adorna a si mateixa i permet endevinar més del que llueix: la conformen l’elegància i la discreció.

Fa falta fer una campanya per tal de revaloritzar la modèstia com una virtut essencial, tant en les famílies com en la societat en general: la modèstia protegeix la bellesa com la rosada embelleix la natura. Avui, sembla que no hi ha alternativa per a la dona occidental entre el top-less i el burka.

Carl Jung ja va deixar clar que no només els homes pateixen neurosis i traumes, les societats senceres emmalalteixen, també, sovint, en la seva psique col·lectiva.

persones 6 – mariano fortuny de madrazo II: un geni desconegut

La genialitat

Mariano Fortuny al Palazzo Orfei

El geni neix, no es fa, però per tal de forjar-se cal que les circumstàncies li siguin favorables. La genialitat no es pot transmetre de pares a fills per molt que ens hi entestem, però l’entorn del Mariano Fortuny de Madrazo va ser tan excepcional que per això va arribar on va arribar. La seva mare, Cecília de Madrazo, es va encarregar de conrear en els dos fills, María Luisa i Mariano, un culte gairebé reverencial al record del talent i la personalitat del seu marit, Marian Fortuny i Marsal, un home que va passar per aquest món amb la brillantor i fugacitat d’una llàgrima de sant Llorenç però que va complir amb el destí romàntic dels escollits pels déus: viure intensament i no sobreviure a la joventut.

Mariano fill pinta, canta, toca el piano, investiga la llum, descobreix el teatre, es vol convertir en un artista ple a l’estil wagnerià i per això s’endinsa en el lirisme convuls de la música del polèmic compositor Richard Wagner i el pensament de Schopenhauer, el filòsof que sustentava tota la bastida wagneriana. El simbolisme, el moviment postromàntic que revaloritzava allò que és misteriós com a font de bellesa, que entreveu la correspondència entre música i pintura, on els colors poden suggerir sons i els sons colors i que amdós poden originar idees, és un camí pel qual transita també Mariano. El simbolisme, l’Art Nouveau i la filosofia wagneriana conformen l’esperit de l’art total que conrearà Mariano. Conrearà totes les disciplines i acabarà, com Wagner, recluit a Venècia, la ciutat on el temps està parat, on l’esperit sensible troba lloc i espai per a viure i crear al marge del món.

Cecilia de Madrazo

Cecilia de Madrazo, aquarel·la de Marian Fortuny

Cecilia de Madrazo –filla d’un pintor famós, casada amb un pintor famós, mare d’un pintor, dissenyador i inventor que arribarà a ser famós– viuda i amb dos fills petits María Luisa i Mariano, es trasllada de Roma a París. Mariano té 3 anys i se n’hi estaran 15, els suficients perquè Mariano visqui l’entorn del món de l’art i el disseny. Quan Mariano en té 18 la mare decideix marxar de París i s’instal·len a Venècia, prop del Gran Canal, al Palazzo Martinengo, la ciutat des d’on ànimes sensibles i no tan sensibles, excèntriques, cultivades i adinerades somien en poder tocar l’altre costat de la lluna. La profunda personalitat, la teranyina de màgia i esplendor que batega a les entranyes de la ciutat atraparà la família Fortuny per sempre més. 

Venècia

Venècia és una ciutat que flota entre el cel i el mar. Venècia s’ha convertit en la ciutat de les apariències, en la ciutat on es cultiva l'esplendor, el luxe i la frivolitat, la ciutat on la gent de la societat es baralla per posseir tot allò que es pot exhibir: palaus, joies, art, vestimentes, mobles, robes… Allí hi van a raure potentats, escriptors, artistes, intel·lectuals… tota aquella gent que sent la necessitat de pau, d’intimitat i d’assossec per tal que floreixi la seva creació.

Aquí Mariano crearà el seu propi univers, un món sense temps, original, únic, ple de fantasia, un paradís màgic on farà que estrobin Orient i Occident. Venècia és un espai petit on es practica la convivència, on tots es coneixen i s’alimenta la inspiració d’escriptors i artistes. Un grapat de dones amb marcada personalitat acullen, a les habitacions dels seus palaus, hostes il·lustres i escriptors. Cecilia i María Luisa, mare i filla, obren el Palazzo Martinengo, amb soirées musicals i literàries, a l’aristocràcia i la intel·lectualitat de Venècia entre els que s’hi troben els amics Josep M Sert, Isaac Albéniz, Martín Rico, Henri de Régnier…

La llum

Vista actual del Palazzo Orfei 

En aquesta època apareixen grans avenços tècnics: el telègraf, el cotxe i la llum, sobre tot la llum. A Mariano li apassiona la pintura però ara que encara és jove explora altres territoris. Amb 18 anys, passeja pels canals i ponts de Venècia amb una de les primeres càmeres fotogràfiques Kodak captant l’ombra dels antics palaus o la llum esbiaixada sobre la porta d’un temple; o va amb el cavallet amunt i avall a la recerca d’alguna església per copiar un llenç de Tintoretto.
A mesura que Mariano va creixent, l’ambient que respira fa que treballi activament en la creació. És un apassionat dels teixits que té per casa, pinta sense parar, viu de forma intensa i se sentirà atret per les coses estranyes, ocultes o misterioses. Amb 25 anys continua retratant façanes d’edificis i té una tècnica impecable com a gravador. En aquest món misteriós del Palazzo Martinengo, entre les enigmàtiques dues dones que hi viuen, Mariano flota, creix i intenta mantenir la seva personalitat artística i sostreure’s del poderóas influx que ambdues exerceixen sobre la seva persona.

Amb 30 anys Mariano continua pels carrers amb la càmera fotogràfica captant paisatges, racons o enquadraments per fer-ne un decorat teatral. Mariano ensuma, cerca, troba i se submergeix en tot allò que li crida l’atenció. La càmara li serveix per emmagatzemar informació que més tard treballarà artísticament. Al final de la seva vida té un catàleg de dos-cents àlbums amb uns dotze mil negatius. Però el que l’atrau de veritat des de petit és la llum.

La llum! La llum era l’anunci de la modernitat. A París el 1889 hi ha l’Exposició Universal i la Tour Eiffel, aquest mecano de ferro de 300 metres d’alçada, emet un feix de lluminàries que il·luminen la nit de forma màgica. Mariano inicia els estudis sobre la llum i la luminotècnia fins que arriba a elaborar un sistema personal d'il·luminació indirecta per escenaris teatrals basats en la reflexió de la llum: làmpades d'arc que reflecteixen la llum sobre superfícies esmerilades; evita ombres, enlluernaments i aconsegueix tonalitats i canvis de llum espectaculars així com també projectar imatges al fons de l'escenari.

El treball i la investigació sobre la llum el portarà a fer el Projecte Luminotènic per l’Òpera de París; una demostració a Londres; il·lumina les pintures de Paul Baudry al foyer de l’Òpera de París; il·lumina l’Exposició d’Art Francès a Londres; il·lumina l’exposició sobre Tintoretto a San Roco; il·lumina la Asunción de Tiziano i el Cicle Pictòric de Carpaccio a Venècia.

L’escenografia

Els seus viatges a Bayreuth per captar l’escenografia wagneriana fan que Mariano se senti atret pel teatre, sobre tot per l’escenografia i els problemes lumínics no resolts.

«Tot el que vaig veure i sentir en el viatge que vam fer a Baviera, va incrementar el meu desig de realitzar formes noves i nous aspectes per augmentar els efectes generals del teatre. Recordo una escena de L’Or del Rin que va decebre la meva fantasia. L’efecte del riu a l’horitzó mancava de realisme per culpa d’una mala il·luminació».

Era conscient que la il·luminació era tan o més important que l’audició i la visió del drama musical. Tot havia evolucionat en el teatre menys la il·luminació. La llum provenia dels llumeners instal·lats al terra. ¿Quina és la situació real de la llum? ¿On és el sol? ¿Per on entra la llum als temples? ¿D’on ve la llum al camp? Sempre ve per dalt!, doncs ¿per què s’il·lumina l’escenari contra natura, des de baix? Amb aquest sistema els actors no tenen una expressió humana. S’ha de reproduir la llum de la naturalesa, aquest és el repte de l’escenografia.

L’any 1899 és fonamental en la vida de Mariano. Amb 29 anys surt del Palazzo Martinengo, on viu amb la seva mare i germana, i lloga unes golfes al Palazzo Pesaro degli Orfei. És l’inici de la seva activitat creativa professional. Li encarreguen l’escenografia de l’opereta Mikado que es representarà al palau d’una comtessa. L’any següent rep l’encàrrec de l’Scala de Milà de l’escenografia completa de Tristany i Isolda, de Wagner, dirigida per Toscanini. Èxit total!, ha aconseguit l’anhelada harmonia escènica de Wagner.

Estat actual del taller del Palazzo Orfei
on Mariano creà el Sistema Fortuny d'il·luminació

Mariano estudia, observa i treballa. Un dia, de sobte, mentre treballa a les golfes va veure “…entrar un raig de llum per la finestra i va envair el sòl…”. Ressegeix el raig de llum amb la mirada des de la finestra fins el sòl… i, ràpid, agafa un full de paper blanc i el posa al mig del raig… Sobre el sòl s’origina un efecte diferent. Ha nascut el que Mariano anomenarà Sistema d’il·luminació escènica per llum indirecta, conegut com a Sistema Fortuny d’il·luminació. Registra el sistema a Venècia i després el patentarà a París. Aquesta passió per l’escenografia i la il·luminació el portarà a llogar un estudi a París.

Tant a París com a Venècia Mariano es mou com peix a l’aigua en mig d’artistes i gent exigent i va teixint una sòlida xarxa d’amistats. Els treballs sobre la il·luminació continuen i patenta nous sistemes: fins a 10 patents registra a París sobre il·luminació i escenografia. Però continua investigant i inventa un aparell escenogràfic que anomena Cúpula Fortuny, un enginy genial amb que preten fer visible, per mitjà de la llum, “l’infinit en el finit”. Ho explica així ell mateix:

«En l’escenari, sota el teló un doble foyer voltaic il·lumina el decorat; cap tela al fons, sinó una gran cúpula folrada de blanc; donarà la sensació d’estar a l’interior d’un globus. A mesura que passin pel davant, la cúpula agafarà el color blau d’un matí de juny, els colors dels primers símptomes d’una tempesta o els grocs i vermells d'una posta de sol».

La Cúpula Fortuny és una gran carcassa flexible, de ferro, amb forma semiesfèrica, recoberta amb dues teles impermeables que pretén reproduir el cel a l'escenari. A París coneix el suís Adolphe Appia, també obsessionat per la llum, i aquest reconeix la importància del descobriment de Fortuny:

«Un artista ben conegut a París, Mariano Fortuny, ha trobat un sistema d’il·luminació basat en les propietats de la llum indirecta. Els resultats són extraordinaris i positius. Aquest invent genial provocarà en la posada en escena teatral, una transformació radical a favor de la il·luminació.»

Appia proposa a Fortuny col·laborar en el muntatge de Tristany i Isolda a casa la comtessa Béarn, a la seva Sala Bizantina. La comtessa convoca la flor i nata de París per mostrar la remodelació del teatre i el nou sistema d’il·luminació que l’artista Mariano Fortuny ha creat per a ella. La sala està plena d’artistes, intel·lectuals i la crème de la crème parisina contemplant extasiats el ballet de Charles-M Widor i com les ballarines de l’Òpera de París es mouen sota l’innovador invent. Èxit rotund! Glòria per a l’inventor Fortuny! L’embaixador d’Alemanya i el director general de la companyia alemanya AEG son allà i pacten amb Fortuny crear una societat per comercialitzar el sistema. Els viatges a Berlin li serveixen per conèixer dos grans directors teatrals: Max Reinhardt i Hugo von Hofmannsthal, amb qui farà l’escenografia d’Electra.

* * *

Obté la Medalla de Plata pel Projecte de Cúpula a l’Exposició Internacional de París. Instal·la cúpules i sistemes d’il·luminació a diferents teatres: a la Sala Bizantina del teatre privat de la comtessa Béarn; als Teatres Kroll, Lessingtheater, Schauspielhau, Deutsche Opernhaus i Neuefreie Volsbühne de Berlín; al Schauspielhaus de Dresde; a l’Scala de Milà i al Politeama de Florencia. El Teatro Real de Madrid i el Liceu de Barcelona deicideixen no instal·lar la Cúpula.

I en el camp de l’escenografia d’òperes, ballets i teatre fa Francesca di Rimini, Mikado, Tristany i Isolda, Electra, Mestres Cantors, El Marxant de Venècia, Otelo, Carmen; Le Dieu bleu, ballet de Nijinski; Santa Juana, teatre de Bernard Show; Vida brve, de Manuel de Falla.

europa VI: ja hi ha sentència: europa no és democràtica!

Fa unes setmanes comentava que el 23 d’abril hi hauria la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la impugnació que One of Us va presentar contra la decisió de la Comissió Barroso de no tramitar l’ICE que demanava la prohibició del finançament europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans.

La petició és perquè la Unió Europea doni un sí a la vida per damunt del sí a la mort que la Comissió Barroso aprova al sacrificar el respecte de la vida humana a l’interès del gran negoci de la tecnociència sobre dels embrions i fetus humans per part de multinacionals farmacèutiques i al control demogràfic dels països pobres per part de les pròpies nacions.
Doncs bé, ja hi ha hagut sentència! I podem constatar que encara hi ha sentències salomòniques, tant a nivell d’estats com a nivell de la Unió Europea.

La sentència toca dos aspectes: un tècnic, institucional, com és la validesa de l’ICE en el que One of Us ha guanyat; i un ètic, sobre els poders de la Comissió, on One of Us ha perdut. En síntesi diu:

1. Donar la raó a One of Us pel que fa a l’aspecte institucional del recurs, és a dir que l’ICE té efectes jurídics i que per tant, es pot tramitar davant el Tribunal de la Unió Europea, ja que si no fos així es comprometeria l’objectiu de “fomentar la participació ciutadana en la vida denmocràtica”, però…

2. “…la comissió disposa d’un ampli poder d’apreciació per decidir si emprendre o no una acció proposada per una ICE” i que aquesta decisió “s’ha de sotmemetre a un control limitat per part del Tribunal”.

Malgrat això aquesta iniciativa ha permès:

• Fer arribar amb gran força el testimoni de la humanitat del valor de cada vida individual, des d'abans del naixement fins la seva fi natural;
• Reunir, al voltant de One of Us, un gran nombre de persones i organitzacions que porten aquest testimoni per tot Europa, i
• Col·locar la Unió Europea davant les seves grans contradiccions democràtiques i fer que el poder de la Comissió Europea sigui una mica menys arbitrari.

Si aquesta ICE fós per protegir animals en comptes de persones probablement s’hauria aprovat.