Hi ha grafitis que embruten les parets, n’hi ha d’altres que les
il·luminen i hi ha uns tercers que ens frapen, que ens interpel·len la
consciència, són com uns despertadors que fan que sortim del nostre ensopiment
i ens col·loquen davant la realitat amagada, encoberta pels poders fàctics, per
tal que la gent del carrer no se n’adoni. Són els mateixos poders que esbomben
altres notícies a bombo i platerets, amb reportatges interminables i repetitius per amagar-nos la realitat, com els guanyadors de les pilotes
d’or, les notícies del mal anomenat “cor”, els Òscar…
M’ha vingut això al
cap davant d’aquest grafiti que hi ha en una de les parets de l’antiga “Fàbrica dels panyos”, a la llera del riu Cardener al seu pas
per Manresa. La paraula clau del grafiti és Síria…
¿Què passa a Síria?,
¿ho sabem?, ¿n’estem ben informats?, ¿com és que passant el que passa les notícies
només en parlen quan s’enfonsa una pastera?, ¿ens quedem tranquils pensant que
allà és molt lluny i ja s’ho faran entre els “moros”…?, ¿o només ens preocupem
quan arriben els mil·lers i mil·lers de refugiats a casa nostra? Perquè
arribaran i ho faran per Grècia i Macedonia fins a qualsevol país de la UE.
També arribaran a Espanya i a
Catalunya… No s’escaparà ningú de rebre refugiats, volguts o per força.
Fa uns dies un amic
meu ha tornat d’una estada a Lesvos, de Nadal a Cap d’Any, per atendre els
refugiats que arribaven dia a dia. Ara que fa mal temps n’arriben 1900 al dia
(cada dia!!). El novembre eren uns 2100 diaris: 40% homes, 34% dones, 26% nens.
D’allà on arriba més del 85% de la gent és de Síria, Irak i Afganistan, tres
països en guerra, però també arriben d’Eritrea, Nigèria, Pakistan, Guinea,
Iran, Marroc… Cada any milers de persones es veuen obligades a fugir de la
guerra i la misèria. Mireu aquest vídeo.
La gent que escapa va
a Turquia. A Istambul contacten amb els contrabandistes que els porten fins
les illes de Lesvos, Chios, Kos o Samos. Habitualment el viatge el fan
de nit ja que així ho manen els contrabandistes. Van en barques de vela
lleugeres, inflables, plenes de gom a gom amb persones de totes les edats,
homes, dones, nens, avis, fins i tot nadons. És una travessa de 2h i mitja,
pero hi ha viatges que duren 6 i 7 hores. Arriben feliços i emocionats per
haver pogut completar el viatge de manera segura, encara que n’hi ha molts de
traumatitzats i en estat de shok. La seva pinta fa pena: dèbils, bruts, gelats,
molls… Molts han hagut de tirar les seves pertinences al mar i arriben sense
res… Entre ells ni es coneixen però sí que tenen una cosa en comú: fugir de la
guerra i de la violència, de la mort segura, de la destrucció del seu país….
Fugint tenen la possibilitat de salvar la vida per tal de trobar refigi i pau i
poder garantir l’educació dels fills… malgrat perdin la vida en l’intent.
Aquí s’hi estan uns
dies i després els porten en ferry a Atenes. Des d’aquí sirians, iraquians i
afgans van cap a Alemanya via Macedònia, Sèrbia, Hongria (ara amb la frontera
tancada van per Croàcia i Eslovènia) Àustria i Alemanya. La resta es queda
atrapada a Grècia.
* * *
Fa uns dies s’ha
recordat l’aniversari de l’atemptat a a la redacció de la revista Charlie Hebdo.
Sota el lema Je suis Charlie! el món
mediàtic es va mobilitzar per deixar clar que estava en contra de la barbàrie i
no tant en contra de la provocació, la blasfèmia, l’escarni. Al llarg de l’any
hi ha hagut a França i a d’altres països, atemptats més sanguinaris que el la
revista. Tot s’ha recordat en aquesta efemèrides. Però el món no és només França,
ni Europa, ni els USA, ni Rússia… i arreu del planeta hi ha masacres continuades
de persones ja sigui per les seves creences o per la seva opció política,
persones que tenen el mateix dret a la vida que els francesos, europeus, russos
o americans, però sembla ser que no és pas així. Qui mana, mana…
La guerra de Síria fa
cinc anys que dura i ha generat molt més morts que tots els atemptats de l’any
passat junts i ningú es manifesta en contra d’ella (està vist que d'aquesta els governs
no en volen ser els promotors): uns 250.000 morts, un 27% dels quals són criatures, i 12M de desplaçats.
La majoria dels morts i de les detrosses de ciutats no és culpa de l’ISIS, de
l’autodenominat estat Islàmic, ni per culpa d’una guerrilla embogida, sinó del
propi govern d’Al-Assad que lluita
aferrissadament contra els seus opositors, encara que doni la culpa a l’ISIS.
Al-Assad ha prohibit
que l'ONU obrís un corredor humanitari per als civils com una simple
estratègia militar i només ha acceptat (encara no hi ha res de positiu) quan ha
vist les fotos penjades a les primeres pàgines dels diaris de tot el món. La qüestió és per què la comunitat
internacional no és capaç d'impedir fets com aquest quan es tracta d'un govern amb
el qual la majoria dels països del món mantenen relacions diplomàtiques.
Les conseqüències de l'estratègia de setge per
inanició practicada extensament per Al-Assad, han estat perfectament conegudes
des del primer moment per tots els governs del món civilitzat. Res pot explicar
que es permeti la reducció per fam de poblacions civils. És una mostra de la
nostra inhumanitat, de la inhumanitat dels nostres dirigents i també de la
terrible indiferència amb la qual calculem els nostres interessos.
¿Què suposa la inanició? La OMS diu: "L'individu
primer s’aprima, la pell es torna seca i penja fluixa, els músculs es desgasten.
El cabell perd lluentor, el pols es fa més lent. S’inflen peus i cames. Es pateix
diarrea. Els nens queden greument afectats amb bombament de l'abdomen i
decoloració de la pell. Pateixen trastorns psicològics i mentals. Desenvolupen
sovint infeccions que provoquen la seva mort i si la infecció no es produeix,
aquesta mort arriba, en poques setmanes, per la mateixa diarrea i col·lapse
vascular".
¿Serem capaços de plorar de vergonya?
Sembla ser que ja ha començat un corredor humanitari.
