Avui
vivim una comèdia d’equivocacions per tal com s’entenen alguns termes i
expressions, amb significats distints i fins i tot contraris com: bé comú,
laic, laïcitat, laïcisme, política, estat laic, democràcia, relativisme… A
aquesta confusió s’hi ha arribat per l’adoctrinament secular del racionalisme
de la Il·lustració, que té per base
el positivisme jurídic, i que ha envaït els camps del dret i de la moral fins
arribar al retorn al més pur paganisme on el el cristià és vist no sols amb
recel, sinó com el seu enemic a destruir. Això que ara vivim és una batalla més
entre el bé i el mal, entre la mort i la vida, entre la benedicció i la
maledicció.
Joan Maragall en un article de
l’any 1901 titulat L’“isme” comenta de quina manera canvia
una paraula quan s’hi afegeix la força activa d’aquestes quatre lletres: Quan s’afegeix isme a una paraula serena, pacífica i tranquil·la, tot s’agita i
s’apassiona. La màgia d’aquest sufixe, d’aquestes quatre lletres, que per elles
soles no volen dir res, afegides oportunament a qualsevol paraula inert representa l’adveniment d’una nova
força al món, que arrossega multituds, treballa cervells, fa palpitar cors,
crea i destrueix, arrossega tot allò que troba al seu davant fins haver
acomplert la seva obra transformadora.
Així neixen els termes
sociaisme, comunisme, individualisme, egoïsme, racionalisme, laïcisme… i la
llista és inacabable.
Començarem per definir alguns
conceptes:
Laic: aquesta paraula té l’origen en la paraula grega laos –poble– i d’aquí es forma laikós –algú del poble– i en un context cristià s’usa per indicar els
fidels (batejats) que dediquen la seva vida ficats al mig del món, a les
realitats seculars, a l’ordre temporal, a la professió o ofici, a la família…
Laïcitat: fa referència
a la independència entra les jerarquies eclesiàstiques de qualsevol confessió
religiosa i la societat civil –l’Estat sobre tot– que s’obliga a respectar
totes les creences i garanteix el lliure exercici de les activitats de culte,
espirituals, culturals i caritatives de les comunitats de creients.
Laïcisme:
basant-se en aquesta independència, el laïcisme atribueix a la laïcitat una
accepció ideològica –oposada a la que tenia en el seu origen– i assumeix
l’exclusió de la religió i els seus símbols de la vida pública mitjançant el
seu confinament a la vida privada i a la consciència individual.
Relativisme: ve de relatiu, no absolut, discutible, que es
pot qüestionar. El relativisme defensa que no hi pot haver cap veritat
absoluta, universal i necessària, llevat que sigui fruit del càlcul o
l’experimentació. La seva única certesa és el dubte: dubte de tot, excepte de
la pròpia dubitació! Així, deconstrueix la veritat i proclama –dogmàticament!,
com a darrera i definitiva veritat– la dictadura del relativisme. La veritat
està en funció del que pensi o cregui cada u. Hi ha tantes veritats com
individus.
Les dues ciutats de sant Agustí
que van bastir dos amors –l’Amor de Déu fins el menypreu de si mateix i l’amor
de si mateix fins el menspreu de Déu– continuen vigents. Les llavors
d’animadversió sembrades arreu contra l’Església han generat un gran nombre de
perseguidors que tots els catòlics patim i ho patim, en molts casos, amb
persecució violenta. Però, a més dels
perseguidors que es veuen, n’hi ha altres que no es veuen, pitjors i molt més
nombrosos, sorgits d’una actitud intransigent i discriminadora: el
laïcisme, el relativisme i el secularisme.
La fe dels cristians, tal com el sant Pare ens ha
recordat, no és una abstracció: és un camí que comença en el baptisme i arriba
a l’eternitat, un camí que hem de llaurar cada dia, un camí que no l’ancorem a
la terra sinó al cel, però la nostra responsabilitat respecte el present està
al lloc i al temps que ens ha tocat viure: el d’ara, el segle XXl, amb les seves
llums i les seves ombres, en el qual hem de viure com a bons cristians,
immersos en la doctrina de l’Església i les actuals ideologies que imperen en
el món. Els millors temps per viure nosaltres són aquests, que són els que
vivim, els altres –els d’abans o els que vindran– no són els nostres.
Nietzsche va dir que els preceptes i prohibicions de l’Església
van convertir en amarga la cosa més bella de la vida, posant cartells de
prohibició on l’alegria ens fa pregustar quelcom diví. El paganisme exalçava
tot allò que l’home necessita per ser feliç: el poder, la salut, la força, la
bellesa, el cos, el plaer (igual que avui) i l’Església va a repèl d’aquests
valors que l’home necessita per ser feliç. No cregueu als qui parlen
d’esperances supraterrenals, són enverinadors… Cal superar l’home feble del
cristianisme amb el superhome terrenal. Nietzsche rebutja l’ètica natural,
fomenta la degradació de l’ésser humà i defensa la desintegració social.
Aquesta proposta satànica va tenir el seu fruit en el nacionalsocialisme i
la seva plasmació a Auschwitz. El nazisme pretenia eliminar la Llei divina per
tal d’erigir-se en amo i sobirà del món. La fe jueva i cristiana es substituïa
per la fe en l’home autosuficient i superb que dicta i imposa a plaer les seves
lleis. D’aquesta concepció neix l’intel·lectual laïcista i desacralitzat que
propuga el laïcisme, el nou dogma de fe universal. Considera el cristianisme
com una malaltia incurable, per tant el remei serà fer-lo desaparèixer de la
vida pública i social: no es pot educar en la fe cristiana i les pràctiques
religioses s’han de cloure dins la llar.