dimarts, 13 de desembre del 2011

nadal

D’entre les festes litúrgiques que celebra l’Església la primordial és la Pasqua, fonament de la fe cristiana basada en la Resurrecció de Jesucrist, però el Nadal és la més entranyable i universal, la més coneguda, la que dóna un escalf tan especial que ha superat la Pasqua al cor de la humanitat.

Però, ¿de veritat sabem què és el Nadal? ¿La nostra vida està amarada per aquest aconteixement o és simplement una festa més de totes les que celebrem durant l’any? “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat” és el primer càntic nadalenc de la història i el que ha fixat el so interior del Nadal. Aquest càntic ens ajuda a entendre què és el Nadal.

El terme clau, el que mou la humanitat sencera és: la pau. La paraula hebrea –shalom– és molt més rica que el sentit que li donem nosaltres. No només vol dir absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, on no hi hagi ni temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Vol dir un món on els assumptes humans es visquin amb rectitud. Vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.
Però aquest cant dels àngels presuposa un primer element que si s’obvia no hi pot haver una pau duradora: la glòria de Déu, de la qual prové la pau entre els homes. Qui s’interessi pels homes, abans ha d’interessar-se per Déu. La glòria de Déu no és un assumpte privat, la glòria de Déu és una qüestió d’ordre públic, la glòria de Déu és un bé comú. Hem de fugir del drama actual –drama que sempre ha estat igual i que sempre es repeteix– de creure que només existeix el món visible i no hi ha encarnació de Déu ni naixement de la Verge; de la temptació que es presenta amb motius molts erudits i, aparentment molt nous, però que sempre és la mateixa
La pau entre els homes que comporta el Nadal és fruit de la restauració de la glòria de Déu entre els homes. Quan Ell neix com un nen, indefens i amb l’únic poder del seu amor, cauen per terra totes les imatges terribles que ens hem forjat de Déu. Amb homes que segueixen aquest Déu nen comença una nova humanitat i s’inicia la pau sobre la terra.
Un altre aspecte que forma part de la imatge del Nadal són els regals. Els pastors li van dur coses de la vida quotidiana; els mags, els seus dons. Nosaltres, ¿què hi hem de portar al portal? Al portal ens hi hem de portar nosaltres mateixos i hem de demanar al nen que ens regali el poder sortir de l’obstinació de les nostres aspiracions, que ens faci veure que no és un ser suprem que es troba lluny, sinó que està sempre a l’abast, que té temps per a mi.
Però una i altra vegada ens preguntem: ¿és possible això? No volem creure que la veritat sigui formosa ja que la nostra experiència ens diu que la veritat, al cap i a la fi, és gairebé sempre cruel i bruta i quan, alguna vegada, sembla que no ho és, hi donem tantes voltes que, al capdavall, seguim amb el nostre recel.
 “La Paraula es va fer home i habità entre nosaltres… però els seus no la van rebre”. I és que si Déu no existeix, si Déu no ha nascut a Betlem, no ens queda més que la foscor de la terra bruta, la nostra incorregible desesperació a la bondat de Déu que ens vol tocar el cor des del portal i l’orgull per a no deixar-nos redimir.
La nostra supèrbia tanca les portes a Déu i als homes i no ens deixa veure Déu. Ens passa com a Herodes i els savis: en aquest nivell no se sent el cant dels àngels, un es pensa amenaçat per Déu i només vol pertànyer a un mateix. Ell va venir com un nen per trencar la nostra supèrbia, alliberar-nos del nostre orgull i fer-nos veritablement lliures. El nen del portal ens ha d’omplir l’ànima d’alegria ja que no és una il·lusió, és la veritat i trobar-la fa bo l’home.
Deixem que el misteri de Nadal ens obri els ulls i ens torni vidents, que ens converteixi en portadors de la llum que ve de Betlem, que ens ompli el nostre cor de l’alegria de la seva llum. Així haurem après de veritat què és el Nadal i podrem cantar amb els àngels, plens de confiança: “¡Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat!”.
BONES FESTES DE NADAL PER A TOTS!

*Variacions sobre textos de J. Ratzinger (Munich, 1978-1982)

divendres, 25 de novembre del 2011

un llibre 3 - Viktor Frankl

 =El que realment necessia l’home és un canvi radical en l’actitud envers la vida. Ho ha d’aprendre cada un de nosaltres i ho hem ensenyar als demés: en realitat no importa que no esperem res de la vida, el que veritablement importa és si la vida espera alguna cosa de nosaltres.
“Vida” no significa una cosa vague, sino quelcom molt real i concret que configura el destí de cada persona, diferent i únic en cada cas.
A l'home se li pot arrabassar tot excepte una cosa: l'última de les llibertats humanes –l'elecció de l'actitud personal davant un conjunt de circumstàncies– per decidir el seu propi camí.
La llibertat íntima mai no es perd. És aquesta llibertat espiritual –que no se'ns pot arrabassar– la que fa que la vida tingui sentit i propòsit.
Una vida activa fa que l’home sigui creatiu; una vida passiva, el fa gaudir de la bellesa. Però un home que pateix per una vida buida de creació i de goig per forces que li són alienes, ha d’entendre que també és positiva la vida, que tots els aspectes de la vida són igualment significatius, de manera que el patiment també ho ha de ser.
El patiment és un aspecte de la vida que no el podem defugir, com no podem defugir ni el destí ni la mort. ¿Té sentit el patiment? Si no té sentit tampoc el té sobreviure.
Una vida, l’única finalitat de la qual fos superar-la o morir, que el seu sentit només depengués de la casualitat, no valdria la pena de ser viscuda.
La persona que accepta el seu destí i el sofriment que comporta, té moltes més oportunitats per afegir a la seva vida un sentit més profund. Pot conservar el seu valor, la seva dignitat, la seva generositat. O es pot oblidar de la seva dignitat humana i ser poca cosa més que un animal.
Moltes vegades és una situació externa excepcionalment difícil la que fa que l’home creixi espiritualment. Acceptar les dificultats és una manera de provar la força interior.
Hi ha moltes oportunitats per donar sentit a la vida. La vida humana no acaba mai, i aquest infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort.
En els moments difícils sempre hi ha algú que ens contempla –l’esposa, un fill, un amic, Déu– i que no voldria que el decepcionéssim.
Res es pot desfer i res es pot tornar a fer.?
Aquests textos són d’un llibre que, probablement, molts de vosaltres haureu llegit però que de tant en tant val la pena recordar i avui, en el temps que correm, penso que és un moment per rellegir-lo. Ens parla de com l’home ha d’arribar a trobar la seva rao per viure ja que, si no, la vida no té raó de ser.
El llibre es titula L’home a la recerca de sentit i és un dels 10 llibres més influents del segle XX. El seu autor, Viktor Frankl (Viena, 1905-1997) era austíac, d’origen jueu, neuròleg, psiquiatre i doctor en filosofia. El 1935 comença a exercir la medecina. El 1941 contreu matrimoni. El 1942, amb la seva esposa i els seus pares, és deportat a un camp de concentració. El 1944 és traslladat a Auschwitz. El 1945 és alliberat. Viktor Frankl va sobreviure a l’Holocaust, però tant la seva esposa com els seus pares van morir en els camps de concentració. Torna a exercir la medecina a Viena i el 1945 escriu L’home a la recerca de sentit. Des del 1961 és professor, a més, de cinc universitats als Estats Units: Harvard, Stanford, Dallas, Pittsburgh i San Diego. Dóna classes a la universitat fins als 85 anys. Mor als 92.
El llibre descriu la vida del presoner d'un camp de concentració des de la perspectiva d'un psiquiatra. En aquesta obra exposa que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense ella es produeix un col·lapse interior que pot conduir a l'home al buit existencial o bé a la mort.
Explica la manera com va poder sobreviure, malgrat que ho va perdre tot i tot el que pagava la pena li ho havien arrabassat. Patí fam, fred i brutalitats. En diverses ocasions va estar a punt de morir. L'objectiu del llibre és ajudar les persones a assolir una fortalesa esperançadora sobre la capacitat humana de trascendir les seves dificultats amb dignitat, mitjançant el descobriment del sentit de la seva vida, sentit que no l’inventem, sinó que el descobrim.
Per Viktor Frankl la recerca del sentit de la vida constitueix la força primària dels impulsos de l’home, ja que si no lluita per això i es limita a vegetar, deixa de ser persona. És l’home mateix i ell sol qui l’ha de trobar. Aquesta reflexió és la que li va servir de base per al desenvolupament de la Logoteràpia, mètode psicoterapèutic que es basa en la voluntat de sentit (logos=sentit, paraula, raó), diferent del psicoanàlisi de Freud (voluntat de plaer) i del d’Adler (voluntat de poder).
El mateix Frankl descriu la logoteràpia d’una manera mig humorística dient que en el psicoanàlisi, el pacient s’estira en un divan i explica al metge coses que, de vegades, són molt desagradables de dir. En la logoteràpia el pacient s’està assegut, ben dret, i ha de sentir coses que, de vegades, són molt desagradables d’escoltar.

divendres, 11 de novembre del 2011

crisi econòmica…? crisi moral!

La crisi econòmica és en la seva arrel una crisi moral, que també vol dir política. Warren Buffet, gens sospitós de moralista, ho declarava ja el 2009: “Penso que totes les persones del món financer estan relacionades amb ella en part per avarícia, en part per estupidesa, i en part perquè hi havia gent que deia que era un altre el que estava fent allò que no tocava fer”. Què ha succeït perquè aquests vicis privats es transformin en un estrall públic? Perquè avars, ignorants, i mentiders n’hi ha hagut sempre, però no és habitual que siguin ells els que marquin el pas d’una societat.
La crisi econòmica té en l’origen un desmesurat endeutament, portador de malfiança, i causant d’una pèrdua generalitzada de capital social. La pèrdua d’aquest recurs danya el capital humà i fa més fràgil i improbable la recuperació econòmica.
La crisi moral es manifesta en l’extrema dificultat per distingir el que és necessari del que és superflu, el bé del mal, el just de l’injust, i té com a conseqüència una situació de desorganització social i mal funcionament de totes les institucions.
La crisi moral és conseqüència d’una cultura que s’expandeix i difon a partir del Maig del 68 fins a esdevenir hegemònica i configurar els marcs de referència dins dels que adoptem opinions, formulem judicis, i prenem decisions. El pensament hegemònic s’ha imposat sense fre: les seves conseqüències negatives són més accentuades i les nostres condicions per afrontar el futur esdevenen extremadament difícils.
És la confrontació de la cultura configurada pel relativisme moral, el laïcisme de l’exclusió religiosa i cultural, la ideologia de gènere, contra l’ètica configurada en torn a la filosofia grega, i la religió cristiana, actualitzada i reformada al llarg de més de vint segles d’història. El resultat és a la vista: una multitud acumulativa de crisis, demogràfica, educativa, política, econòmica, de les institucions, de la societat, del medi natural, etc., a més del matrimoni i la família.
Es configura així una societat sense cap mena de sentit ni cultura religiosa, mancada de les virtuts bàsiques que calen per garantir un grau raonable de prosperitat i benestar, sense capacitat educativa, atomitzada, formada per individus aïllats que malden només per la satisfacció del seu desig sense cap altre nord ni motiu, convençuts que aquest és el camí de l’autenticitat i la realització personal, fins incórrer en la decepció i la frustració, descontents i amargats per una realitat allunyada de les promeses hedonistes i narcises, en les que havien cregut. Una societat cada vegada més desordenada, conflictiva i vandàlica a causa de les accions d’un important gruix de la seva població. Una societat mancada de confiança, amb escasses capacitats per produir, competir i mantenir un sistema de benestar social raonable. Mai en la història s’ha disfrutat del benestar i seguretats actuals, i mai hi hagut tantes persones amb malalties mentals, tantes empresonades, tants suïcidis, tants drogodependents per substàncies il·legals o legals.
Cal donar la batalla per construir l’ordre moral basat en valors i virtuts, pròpies del  llegat de la nostra tradició cultural actualitzat al llarg de la història. Una concepció que té en la vida el valor fonamental, el bé constitutiu per excel·lència del qual depenen tots els altres béns humans. Una concepció que valora la veritat i per tant la virtut de la honestedat com a bé necessari perquè fa possible que coneguem als altres béns. Una concepció que entén que la llibertat no pot confondre’s amb l’abundor d’ofertes, sinó que es fonamenta en la possibilitat d’elegir entre opcions bones que els poders públics han de fomentar.
Sabem de sempre que tant el procés de creixement personal com del bon desenvolupament de la societat es basa en el vincle, el compromís, en l’entramat d’una sèrie d’institucions necessàries i insubstituïbles de les que el matrimoni, la paternitat i filiació, la família, el parentesc i la nissaga, en són l’origen i la font primigènia de capital social i humà. La religió, l’escola, el treball i l’empresa, el veïnatge i la pàtria –la terra dels pares–, també formen part insubstituïble d’aquest entramat social.  
Per tot això cal instaurar la cultura del compromís amb matrimonis i famílies estables, amb escoles amb capacitat educadora, amb empreses més humanes. Cal recuperar les fonts i la tradició cultural. Cal educar construint l’ordre moral fonamentat sobre els valors i virtuts. Calen polítics al servei de la comunitat. Cal recuperar el valor central del sentit religiós en la seva dimensió. Cal, en definitiva, un projecte que maldi per preservar la Creació al servei de tots els éssers humans.
Resum d’un article de Josep Miró i Ardèvol sobre la crisi actual

dijous, 27 d’octubre del 2011

universitas ll

T.S. Eliot (1888-1965), premi Nobel de Literatura el 1948 per la seva poesia, ja donava aquest toc profètic d’atenció: “Per a la majoria de persones, avui, l’educació vol dir instrucció. I la propera iniciativa consistirà en inculcar els principis polítics del partit en el poder”. La tasca universitària està compromesa amb la veritat i com que aquesta no accepta tripijocs amb allò que està establert, és un bé incòmode i la primera cosa que vol controlar tot govern corrupte és l’educació: això ja és una realitat.
Avui la Universitat s’ha tornat utilitarista, com tots nosaltres. En una societat del benestar on importa més el plaer que la veritat, ha desaparegut l’anhel de transmetre la recerca de la veritat de la persona humana i s’ha convertit en una fàbrica de títols amb la presumpció que aquests capacitin tècnicament i satisfacin la demanda laboral del país: gran error! Avui vol ser una productora d’obrers qualificats, un basar, un hotel o pensió, un lloc on trobem resposta al ¿per a què serveix això?, o ¿quines sortides té? promogudes per l’actual triomf del tenir sobre el ser, un lloc d’adquisició de destreses, una promoció per al món del treball, un lloc de relacions amb empreses del qual surtis col·locat.
Sobren alumnes, sobren universitats, hi ha carència d’objectius, s’ha convertit el saber en un mercat, en un burdell, en un centre d’erudició on el que menys importa és la veritat i sí la conveniència econòmica o cultural, on desapareix l’exigència i l’esforç i neixen objectius mínims. El model universitari actual no pot ser ni un lloc deslligat de les necessitats socials ni un centre qualificat de formació professional. Desgraciadament Universitas és un nom que avui ja no significa res.
                                             *         *         *
Jordi Lovet, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i que ha deixat la Universitat pel seu estat actual ruinós, en el llibre Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats fa una una duríssima i argumentada crítica a l'abandonament del projecte il·lustrat i humanista per part de la Universitat.
A La Vanguàrdia li van fer una entrevista que ni es pot reproduir per seva longitud ni es pot resumir en quatre ratlles. Val la pena llegir-la i per això us en poso l’enllaç. Però no em resisteixo a copiar unes frases:
“És una reflexió sobre l'estat d'humiliació, decadència i indignitat en què han caigut les facultats d'humanitats”.
“No conec cap empresa privada en què es donin actituds tan vergonyoses com a la universitat”.
“En aquests moments les humanitats estan molt desprestigiades però l'humanisme i els clàssics sempre tornen. És qüestió d'esperar. L'únic que li preocupa al Pla Bolonya és incardinar rendiblement la universitat amb el mercat”.
“Les noves tecnologies han convertit l'ensenyament, en general, en una llarga sessió d'animació infantil i enlluernament”.
“Els Instituts d'Ensenyament Mitjà estan plens de professors carregats de bona fe, de virtut i de saber, però també plens de passejants, indolents i amics del funcionariat, una de les grans xacres tant de l'ensenyament mitjà com de l'ensenyament superior”.
“La pitjor conseqüència de formar professionals en les branques més especialitzades imaginables i no homes, en el sentit ple de la paraula, comportarà una minva dels fonaments mateixos de la democràcia: no es pot edificar una democràcia sòlida, ni aquí ni enlloc, sense una població sobirana des del punt de vista intel·ectual”.
“Una societat no pot prescindir d'una elit culta, i les elits cultes dels països occidentals són avui molt menys cultes que fa, posem per cas, cinquanta o cent anys. Posseir cultura (de l'alta, s'entén) està avui completament desacreditat: sembla una superxeria i un acte de supèrbia. Els que estan molt acreditats són els futbolistes i Belén Esteban: ja em dirà”.
Aquesta elit que demana Jordi Llovet passa per tenir clar que la Universitat és aristocràtica. Deixeu que ho expliqui: no perquè només hi puguin accedir els fills de rics i poderosos, no es tracta ni de diners ni de sang, no. És aristocràtica perquè el seu objecte és la veritat que no és el fruit de la decisió de les majories, ni dels vots de molts, ni de de les conveniències de grups de pressió, ni de la moda…, sinó d’una actitud, d’un modus de ser pel tarannà de les persones que la formen: lliures, independents, senyors de si mateixos. La universitat no és per a tots, sinó per aquells que la puguin comprendre.
Cal lluitar per tal que torni la Universitas i no deixar que tot segueixi tal com està.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

universitas l

La universitat actual està en quarentena. Moltes veus s’han aixecat per fer-ne alguna crítica, però com que avui gairebé totes les coses estan polititzades, segons què no es pot dir ja que no és políticament correcte. Però hi ha gent que ho diu i val la pena escoltar-los. Parlo de la Universitat en general, no d’una de concreta.
La Universitat neix, tal com la coneixem avui –lloc on s’estudien disciplines acadèmiques– el sXI, encara que el nom d’universitat no se’ls dona fins el sXIV. Alfons X en parla a les Siete Partidas com un “ayuntamiento de maestros et de escolares que es fecho en algún logar con voluntat et con entendimiento de aprender los saberes”.
Aquest és el tema important que no podem perdre de vista quan parlem de la Universitat, de la Universitas: amb afany d’aprendre! Quan neix, neix amb el desig, com indica el seu nom, d’abastar la totalitat d’una cosa, de cercar la veritat en totes les disciplines. Quan de la Universitat desapareix la veritat, desapareix la unitat de coneixements i intencions, ja no hi ha la comunitat de saber, desapareix l’alma mater i es converteix en una multitud d’individus sense un objectiu comú, en una parcel·lació d’opcions acadèmiques, en el desconcert de “descobrir” que no hi ha saviesa, que tot són respostes de conveniència.
I no s’ha de ser cap geni per tal d’adonar-se que la veritat l’hem fet desaparèixer del mapa universitari. Benet XVI diu: “és cert que la veritat sempre estarà més enllà del nostre abast, que podem buscar-la i apropar-nos-hi, però no la podem posseir del tot: més aviat, és ella la que ens posseeix a nosaltres i la que ens motiva. En l'exercici intel·lectual i docent, la humilitat és també una virtut indispensable, que protegeix de la vanitat que tanca l'accés a la veritat”. En els àmbits científic i didàctic s’ha de donar aquest peculiar servei a la Veritat per tal de no perdre el fràgil tresor de la Llibertat i exposar-se a la violència de les passions i els condicionaments que mouen el cor humà.
La persona formada en la Universitat és una persona que llegeix molt, està documentada, és sensible, aprecia l’art, entèn alguna cosa del món, de la seva història i dels seus problemes, és tolerant, té simpaties, s’interessa pels problemes de la societat, és una persona amb la qual val la pena parlar. L’universitari és una persona que ha après que en aquest lloc el temps (el gran absent d’avui!) s’esmerça amb els companys parlant del que es llegeix, del que es fa, de l’estudi, del que es recerca…
A la nostra època universitària –parlo de mitjans els anys 60 i que ens va agafar el 68– teníem clar que no estudiàvem una carrera per obtenir un títol. Teníem clar que el principal era la realització d’una vocació. La Universitat és el lloc on es madura el pensament, es forma l’intel·lecte, es forja la personalitat; és el lloc on s’adquireix el nostre tarannà obert, alegre, auster, ambiciós; és el lloc on es va a la recerca de l’excel·lència amb els demés, on s’aprèn a ser magnànim, on es dibuixa el nostre estil, el nostre nostre modus de ser i conviure; és el lloc on es descobreix a pensar i actuar per un mateix, on l’esperit obre espai a la veritat i a la bellesa. La Universitat és el gresol d’un modus de vida enfortit amb les virtuts, on hom es forma com a persona, amb interessos que transcendeixen el valor immediat d’una nota, d’un problema o d’una circumstància, per tal que siguin persones amb iniciativa, amb veu pròpia, amb passió per la veritat, amb projectes, amb esperança. La Universitat és el lloc on es pot gaudir de la intensitat de l’estudi, el lloc més escaient per a l’exercici de la llibertat, el lloc per exel·lència del cultiu de l’amistat, enfortida amb el temps i edificada amb il·lusió sobre béns preciosos: l’art, la lectura, la música, el cinema, l’esport…
El pas per la universitat ha estat un dels moments forts de la vida: ens ha forjat, ha fet que siguem on som, encara més: sense els anys universitaris no seríem qui som. Llegir Sòcrates, Plató, Aristòtil, Cervantes, Unamuno, Ramon Llull, Riba, d’Ors, Dante, Balzac, Kieragaard, Mann, Rilke, Milton, Kant… forja!. Tenir de professors Riquer, Seco, Vilanova, Sacristán, Linés, Nadal, Vilà, Maluquer, Guerrero, Alsina, Blecua, Romano, Vernet, Millàs… forja!

dijous, 30 de juny del 2011

la virtut ll

Ja se sap que avui les virtuts no estan massa de moda, però és un tema al qual els pares hi hem de dedicar temps, les hem de practicar i hem de fer que els fills les visquin. Les virtuts humanes són fruit d’una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta.
S’adquireixen mitjançant l’educació, amb actes deliberats i amb perseverança i es mantenen amb l’esforç. Forgen el caràcter i faciliten la pràctica del bé. L’home virtuós és feliç quan les viu i quan s’han adquirit, ja no es perden.
Entre les virtuts humanes –anomenades també morals– n’hi ha quatre que s’anomenen cardinals, perquè totes les altres s’apleguen al seu voltant. Són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.
La prudència, anomenada mare de les virtuts i conductora dels hàbits bons, és la virtut que disposa la raó a discernir el nostre veritable bé i a escollir els mitjans justos per aconseguir-lo. Facilita una reflexió adequada abans de judicar cada situació i ajuda a prendre una decisió encertada. L’hiperactivitat actual dificulta aquesta reflexió però no ens hem de deixar portar per la imprudència (precipitació al prendre la decisió) o la negligència (omissió voluntària de prendre la decisió).
La justícia és la virtut que consisteix en la voluntat ferma i constant de donar al proïsme allò que li pertoca. Fa que respectem els drets dels demés i que cumplim amb els nostres deures. Sempre fa referència a una altra persona i hem de reconèixer que li devem alguna cosa. No suposa fer actes aïllats, sinó actuar constantment segons la justícia. Segons les edats, els fills la viuran d’una manera diferent: el petit agafarà una cosa que li agrada perquè la vol; quan un ja té una mica de raó buscarà una justificació per fer allò que li agrada. Els pares hem d’aprendre que la justícia passa per tractar de manera diferent cada un dels fills.
La fortalesa és la virtut que assegura, en les dificultats, la fermesa i la constància a cercar el bé i disposa a anar fins on calgui per defensar una causa justa. És la gran virtut: la dels enamorats, la dels que s’arrisquen, la dels que són capaços de donar la vida per un ideal. Malgrat la vida tingui moltes misèries i sembli que té poc valor, hem de saber que la vida té un sentit i tots tenim una missió: estimar Déu i els demés i lluitar per ser millors cada dia. I no ens podem deixar portar per la indiferència (actitut passiva o mandrosa), l’osadia (despreci de la prudència) o el temor infundat (no fer res per no saber què passarà).
La temprança és la virtut que modera l’atractiu dels plaers, procura l’equilibri en l’ús dels béns creats i assegura el domini de la voluntat sobre els instints. Aquesta tendència natural cap al plaer (en el menjar, el beure o el delit sexual) és bona en si mateixa, perquè actua per la pròpia conservació, però pot ser destructora si es deixa dur per l’apassionament. No podem caure en la insensibilitat (no tenir sentiments) ni en la intemperança (viure sense mesura).
La típica afirmació in medio virtus vol dir que la virtut consisteix en un equilibri entre un defecte i un excés. Però mai s’ha d’entendre com una crida a la mediocritat, o com la mitjana entre dos o més vicis.

dimarts, 14 de juny del 2011

un llibre 2 - P.G. Wodehouse

Si algú vol parlar d’humor en la literatura ha de parlar forçosament, entre d’altres, de P.G. Wodehouse. Sir Pelham Grenville Wodehouse (1881-1975) va néixer al comtat de Surrey, Anglaterra i va morir a Nova York. Fill de pare jutge que ho va ser a Hong Kong, habitant dels internats durant la infància, presoner a Alemanya durant la ll Guerra Mundial… és un autor prolífic que va escriure més de cent novel·les, obres de teatre i cançons per comèdies musicals amb Cole Porter, George Gershwin i Irving Berlin.
Avui, 130 anys després del seu naixement i 36 de la seva mort, encara se’l recorda com l’humorista britànic més conegut arreu del món amb una fina ironia, un extraordinari domini de la paròdia literària i un optimisme fora mida. Wodehouse és un escriptor amb unes dots extraordinàries per al relat curt amb intrigues complexes, situacions còmiques inigualables i descripcions plenes de detalls.
Personatges com Psmith, la tia Àgatha, Bertie Wooster, Jeeves, lord Emsworth, Paulina, Stanley Ukridge, o els Blandings i el seu castell i el fantàstic Drones Club són inigualables. I això ho aconsegueix gràcies al domini de l’expressió i el llenguatge amb unes descripcions que, juntament amb la trama i els personatges són la clau de l’èxit. Traduir Wodehouse no és fàcil ja que el seu llenguatge va de l’escriptura al paper i del paper al lector. Com deia Oscar Wilde, referint-se a un altre tema: “només que el toquis una mica ja perd frescor”.
El món de Wodehouse és un món de tietes riques menyspreables, oncles impacients, majordoms severs i aguantadors d’espelmes, joves eternament adolescents i sempre empolainats que es posen nerviosos davant una noia, noies amb aspecte esportiu, angèlic, sever, mig homenots amb idees excèntriques… però que mai són un perill per la pau que ofereix als joves l’estat de la solteria.
Un altre aspecte a destacar en els escrits de Wodehouse és que qualsevol personatge pot estar sense tenir ni cinc cèntims perquè el pare o la tieta no volen afluixar la bossa i els amics no estan disposats a ajudar ningú, però amb misèria i privacions incloses continua la diversió. 
Nascut de la imaginació de Wodehouse el Drones Club, o Club dels Abellots –mascle de les abelles que ni treballa ni s’escarrassa per a fer-ho a diferència de l’abella obrera que treballa sense parar– reuneix un grapat de joves que formen el grup més divertit i prescindible de l'alta societat londinenca postvictoriana. Tots ells depenen completament de les assignacions dels seus folrats oncles i “la mitjana d'intel·ligència dels socis és clarament inferior a la d'una cloïssa girada a l'inrevés; una cloïssa, tot s'ha de dir, que hagués estat colpejada al cap durant la seva infància”. Un dels pocs membres folrats del club, el més amable de tots, és Bertram Wilberforce Wooster que és qui té empleat Jeeves com a criat personal.
Bertie i Jeeves són dos dels personatges més lograts de Wodehouse. Bertie és molt més que un beneit o el “fill de papà” que sembla ser. Bertie és lleial, amable, cavallerós, resolt i d’un caràcter bondadós. Jeeves és imperturbable, omniscient, serè, grandiloqüent, infalible quan fa una cita, un guia, un filòsof, un amic… És perfecte.
L’enllaç que us ofereixo us donarà vàries possibilitats, però no llegiu cap antologia. Agafeu una novel·la, qualsevol i riureu a dojo

diumenge, 22 de maig del 2011

la veritat


Quid es veritas? Aquesta pregunta –que va fer l’escèptic i pragmàtic Pilat a Jesús i que va marxar sense esperar la resposta– és la que tots nosaltres ens fem en un moment o altre de la nostra vida. Què és la veritat? On és la veritat? Hi ha una veritat objectiva i absoluta? La resposta és que sí, que existeix una veritat, “la veritat” que dóna resposta a tot, al marge de que es cregui o es pugui demostrar. És tan seriosa la pregunta com la resposta, ja que d’ella depèn, com diu Benet XVI, el destí de la humanitat.
La resposta a les preguntes mil·lenàries sobre la nostre existència –qui soc?, d’on vinc?, quina és la raó de la meva existència?, què és el bé?, què és el mal?– no l’ha donat mai la ciència, ni la d’abans ni la moderna, perquè no la pot donar. S’ha descobert, sí, el codi genètic, però aquest només ens dóna una veritat funcional sobre l’ésser humà, no la raó de la seva existència. Molta gent no vol respondre a aquesta qüestió, la deixa per insoluble encara que la seva consciència li digui que ha d’existir una veritat… potser sí inabastable, però raonable i coherent. Però no la vol cercar. Com diu Julián Marías, en la nostra època la veritat té molt poc prestigi i es viu contra la veritat. La veritat es descobreix mirant-la, deixant que la realitat penetri en la ment.
Quid es veritas? Aquesta pregunta continua molestant avui. El món ha avançat tant, es diu, que no és possible defensar una veritat absoluta. L'existència d'una veritat heterònoma –una veritat més enllà de la pròpia apreciació però que lliurement l’accepto– aterra l'home modern que només és capaç de creure i acceptar la veritat autònoma, aquella que ell mateix fabrica. Així es converteix en botxí del qui lliurement creu una d’aquestes veritats, destrueix la llibertat humana i fa realitat l’homo homini lupus.
La “força” de la veritat és que no és agressiva i això provoca irritació i l’únic argument contra ella és la violència (Joan Pau II, defensor de la veritat, va patir un terrible atemptat). Creure's l’amo de la veritat seria pretensiós ja que cadascú pot pensar i actuar com li vingui de gust, de manera que l’existència d’una veritat absoluta equivaldria a imposar uns paràmetres de conducta o de pensament, contraris a l’esperit que informa el sistema democràtic.
Quid es veritas? Sense la veritat la vida de l’home no té sentit. Si la veritat no existís, si no la pugéssim copsar, si fos irreconeixible, la vida de l’home quedaria a mans dels més forts, dels qui ostenten el poder, de la “seva” veritat que imposarien –com a veritat absoluta– a la resta de mortals. Aquesta fòbia per les veritats absolutes i per qüestions “no negociables” ha arribat al punt que es vol fer creure a tothom que no existeix “la veritat” i, per tant, tampoc la mentida. No val la pena cercar la veritat ja que tot és relatiu i n’hi ha moltes de veritats: la teva, la meva… El que avui és realment important, el que avui mana, és el regne de l’opinió: jo opino…, jo penso…, a mi em sembla…
La filosofia ens diu que veritat és la realitat mateixa de les coses, la conformitat del pensament que un té d’una cosa amb la cosa mateixa. Hi ha la veritat ontològica, aquella que el pensament s’adequa a la realitat i la veritat lògica és la que m’apareix davant els ulls, però que pot ser diferent de la realitat. Una veritat ontològica és que hi ha vida des del moment de la concepció. Però abans no es descobrís això es pensava que no n’hi havia fins al cap d’unes setmanes. Com diu Étienne Gilson, una veritat nova reemplaça vells errors, no velles veritats.
Quid es veritas? Si un es posa a pensar i fa funcionar la raó –l’ojecte de la qual és la veritat– arribarà a descobrir el quid de la veritas, arribarà a descobrir aquesta veritat… inabarcable, però raonable i coherent, arribarà a descobrir que aquesta veritat absoluta –l’única veritat, la que dóna resposta a totes les qüestions– és Jesucrist, fill de Déu encarnat i ressuscitat. Ell és qui dóna a la persona humana el sentit de la vida, de la seva dignitat i la llibertat per actuar com li sembli.
Les seves paraules: Jo sóc el camí, la veritat i la vida, comporten un canvi radical de l’existència. I quan se’n copsa el veritable sentit és quan molts prefereixen no aprofundir i seguir el corrent de la majoria: en comptes de viure com penso, prefereixo pensar com visc. Qui no està disposat a fer aquest canvi continua fent com Pilat: se’n va sense esperar la resposta.
Quan Benet XVI ens diu que la veritat és una qüestió tan seriosa que d’ella depèn, efectivamente, el destí de la humanitat, no ho diu perquè sí.

dilluns, 9 de maig del 2011

per educar bé els fills




Fa temps un jutge de menors de Granada, original per les sentències que dictava, va publicar un llibre on hi havia un “Decàleg per formar un delinqüent”. Són unes consideracions adreçades als pares sobre allò que no hem de fer si volem educar bé els fills.
Diu així:
1.    Comenceu des de la infància donant als fills tot allò que us demanin… Així creixeran convençuts que el món senser els pertany.
2.    No us preocupeu per la seva formació ètica o espiritual… Espereu que arribin a ser majors d’edat per tal que decideixin lliurement.
3.    Quan parlin amb llenguatge groller, rieu-els-hi els acudits… Això els animarà a fer coses cada vegada més gracioses.
4.    No els renyeu mai ni els digueu que alguna cosa de les que fan està malament… Podrien agafar complexe de culpabilitat.
5.    Recolliu tot allò que deixin pel terra: joguines, llibres, sabates, roba… Així s’acostumaran a carregar la responsabilitat als demés.
6.    Deixeu-els llegir tot allò que els hi arribi a les mans encara que sigui porqueria… Això sí, tingueu cura que els plats, coberts i gots estiguin ben esterilitzats.
7.    Discutiu sovint marit i muller davant els fills… Així no els doldrà tant el dia que la família es trenqui per a sempre.
8.    Doneu-els-hi tot el diner que vulguin gastar… No fos cas que sospitessin que per tal de tenir-ne s’ha de treballar.
9.    Satisfeu tots els seus capricis, desitjos, comoditats i plaers… No fos cas que el sacrifici i l’austeritat els produïssin frustracions.
10.     Poseu-vos de part seva en tots els conflictes que tinguin amb professors, amics o veïns… I creieu-vos seriosament que tot els altres tenen prejudicis contra els vostres fills.
Si els pares “cumplim” aquest decàleg –cosa massa freqüent avui dia– no ens podrem estranyar si els fills ens surten “delinqüents”, els únics culpables serem nosaltres mateixos i no s’hi val allò de culpar  l’entorn, l’escola, o la societat…

dimarts, 26 d’abril del 2011

un llibre 1 - Jean Guitton

Avui us parlaré d’un llibre que he llegit darrerament i que m’atreveixo recomanar. Es titula Mi testamento filosófico (1997) de Jean Guitton. No és un llibre de divulgació, ni un essaig, ni les seves memòries, ni una autobiografia. Són les seves confessions íntimes sobre la seva fe i la seva filosofia. Es llegeix amb certa facilitat i els temes dels que parla són a l’abast de tothom.
Jean Guitton (1901-1999) –filòsof i escriptor francès, membre de l’Académie Française i de l’Académie des Ciencies Morales et Politiques, un dels pensadors més importants del segle XX i l'únic laic convidat a assistir al concili Vaticà II– en aquest llibre ens fa assistir a la seva mort, al seu enterrament i al seu judici per fer unes reflexions abans no acabi la seva vida, moment que preveu proper.
És un recull de converses imaginàries que té amb diferents personatges, tots reals, que l’han precedit en aquest darrer pas de la mort i amb les quals deixa traslluir la seva fina ironia. Encara que imaginaris, els diàlegs que té amb polítics, filòsofs, el diable, Pau VI o el Greco tenen una base real en l’experiència de Guitton.
La primera part s’inicia mentre està al llit, a les acaballes de la vida. Primer el va a visitar el diable per sembrar-li dubtes. Després entren a la cambra, un darrera l’altre, Pascal, Bergson, Balzac i Pau VI.
Continua amb el seu enterrament en el qual l’ànima alliberada de Guitton el contempla des de la tribuna de la basílica dels Invàlids. Té un conversa amb El Greco davant el quadre L’enterrament del Comte d’Orgaz i després amb De Gaulle, Sòcrates, Blondel i el Dant. El diable se li torna a presentar per intentar temptar-lo per darrera vegada.
Acaba amb el seu judici personal en el qual hi intervé com a defensora Santa Teresa de Lisieux i com a testimoni François Miterrand, l’antic president de França que recorda les converses –les úniques reals del llibre– que havien tingut tots dos. Al final el Jutge suprem pronuncia el veredicte que, lògicament, no apareix al llibre.
Es un llibre on el geni de Jean Guitton repassa amb cada un dels personatges tots els aspectes transcendentals de la vida: la fe, la raó, la veritat, Déu, l’infern, l’església, el ser catòlic, els dubtes, el bé, el mal, el pecat, l’ànima, l’home, l’art, l’autoritat, la llibertat, la mort, la vida, la poesia, l’amor…
Un llibre excepcional que no podeu deixar de llegir.

dilluns, 11 d’abril del 2011

el pare


Tots els pares –mares i pares– hem de tenir clar que la família és el lloc on es desenvolupen els aspectes més importants de l’educació dels fills. I sabem molt bé que és primordial el paper que juguem tant el pare com la mare. Cap dels dos podem oblidar el paper que ens pertoca en aquesta tasca.
Avui parlaré de la del pare. La societat d’avui pateix un dèficit de paternitat i cerca homes que hagin descobert maneres encertades de viure-la. Als webs de cercadors tasques n’hi ha un que diu: es necessiten pares!
Una de les plagues que afecta avui el desenvolupament de la personalitat dels fills en moltes famílies és l’absència del pare a casa. I no em refereixo a la plaga del divorci on el pare natural desapareix i en poden aparèixer un o dos més successivament! No. Em refereixo a l’absència del pare dintre d’una família estable.
No és un buit total, no és que el pare no hi sigui mai, sinó que no és a l’escenari familiar sempre que convé pel que fa a l’educació tant de les filles com dels fills com a persones. És en l’educació en els aspectes afectiu i social on els pares no hi donem la importància que cal i ignorem el desenllaç al que queden abocats els fills: allò que Aquilino Polaino califica com “analfabetisme emocional”.
Hem de començar per nosaltres mateixos, per veure per quin camí van els nostres interessos i com ens afecten en les relacions conjugals i familiars. Si marit i muller tenim discussions freqüents, si hi ha un repartiment de tasques i poders inadequats, si hi ha excessiu temps dedicat a l’àmbit professional o social, si hi ha falta d’equilibri entre família i treball, si impera la concepció que el treballador ideal és aquell que està lliure de responsabilitats domèstiques… fan que pare i mare no dediquem el temps necessari a la família: a la dona, al marit, als fills… i pot començar un trencament en el matrimoni que acabarà en perjudici dels fills que són els que sempre s’emporten la pitjor part.
Des de sempre aquest tema ha estat claríssim, però hi ha hagut moments que s’ha oblidat. Avui se’n torna a parlar. La mateixa ONU en l’informe Men in families posa el centre d’atenció en la figura paterna i en els efectes positius que té en l’entorn familiar, tant en la vida de l’esposa com en la cura i educació dels fills. La disponibilitat i la vinculació paterna tenen un efecte moldulador en la reducció de l’estrès en les esposes, i pel que fa als fills hi ha menys agressivitat, més seguretat ens ells mateixos, menys dificultat per fomentar i mantenir relacions d’amistat.…
Quan el pare no hi és, els fills creuen menys. Quan el pare no hi és, els fills baixen el rendiment acadèmic. Quan el pare no hi és, els fills noten la falta d’autoritat. Quan el pare no hi és, no tenen un refrent masculí positiu. Quan el pare no hi és, no els ajuda a descobrir la seva identitat
Massa pares deleguen i deixen que les mares facin soles aquesta tasca. Els homes hem de recuperar el nostre lloc de pares.
¿Què aporta el pare a la tasca de l’educació dels fills?
·      Autoritat, que sempre és servei
·      Seguretat, fruit de la serenor i comprensió
·      Col·laboració en les tasques de la llar
·      Escoltar l’esposa, ajudar-la a ser objectiva
·      Seguir el rendiment escolars dels fills
·      Participar activament en les tasques educatives
L’únic responsable d’aquesta situació és l’individualisme. El posar-se un mateix per davant de tots els altres –“jo primer”– fa que un doni prioritat a les seves necessitats individuals i refusi responsabilitats i compromisos propis del matrimoni i de la família. Si l’individualisme afecta a tots, ¿perquè es nota més en la paternitat que en la maternitat? Per que els pares hem d’aprendre la funció paterna des de zero, mentres que la mare tá una especial proximitat biològica i afectiva amb els fills.
Per tal de fugir d’aquest individualisme imperant, per tal de sortir del nostre ego i pensar en servir els demés, cal que els pares tinguem clar tres aspectes cabdals en l’educació dels fills: dedicar-els-hi temps, esperit de servei i mentalitat professional.
Si ho fem així, és probable que els resultats siguin més exitosos.