Avui us parlaré d’un llibre que he llegit darrerament i que m’atreveixo recomanar. Es titula Mi testamento filosófico (1997) de Jean Guitton. No és un llibre de divulgació, ni un essaig, ni les seves memòries, ni una autobiografia. Són les seves confessions íntimes sobre la seva fe i la seva filosofia. Es llegeix amb certa facilitat i els temes dels que parla són a l’abast de tothom.
Jean Guitton (1901-1999) –filòsof i escriptor francès, membre de l’Académie Française i de l’Académie des Ciencies Morales et Politiques, un dels pensadors més importants del segle XX i l'únic laic convidat a assistir al concili Vaticà II– en aquest llibre ens fa assistir a la seva mort, al seu enterrament i al seu judici per fer unes reflexions abans no acabi la seva vida, moment que preveu proper.
És un recull de converses imaginàries que té amb diferents personatges, tots reals, que l’han precedit en aquest darrer pas de la mort i amb les quals deixa traslluir la seva fina ironia. Encara que imaginaris, els diàlegs que té amb polítics, filòsofs, el diable, Pau VI o el Greco tenen una base real en l’experiència de Guitton.
La primera part s’inicia mentre està al llit, a les acaballes de la vida. Primer el va a visitar el diable per sembrar-li dubtes. Després entren a la cambra, un darrera l’altre, Pascal, Bergson, Balzac i Pau VI.
Continua amb el seu enterrament en el qual l’ànima alliberada de Guitton el contempla des de la tribuna de la basílica dels Invàlids. Té un conversa amb El Greco davant el quadre L’enterrament del Comte d’Orgaz i després amb De Gaulle, Sòcrates, Blondel i el Dant. El diable se li torna a presentar per intentar temptar-lo per darrera vegada.
Acaba amb el seu judici personal en el qual hi intervé com a defensora Santa Teresa de Lisieux i com a testimoni François Miterrand, l’antic president de França que recorda les converses –les úniques reals del llibre– que havien tingut tots dos. Al final el Jutge suprem pronuncia el veredicte que, lògicament, no apareix al llibre.
Es un llibre on el geni de Jean Guitton repassa amb cada un dels personatges tots els aspectes transcendentals de la vida: la fe, la raó, la veritat, Déu, l’infern, l’església, el ser catòlic, els dubtes, el bé, el mal, el pecat, l’ànima, l’home, l’art, l’autoritat, la llibertat, la mort, la vida, la poesia, l’amor…
Un llibre excepcional que no podeu deixar de llegir.
Ho he llegit i estic totalment d´acord amb la teva valoració. Alhora et recomano un altre que el mateis ator escriu juntament amb un cientific rus que titula A Déu per la Ciencia o alguna cosa semblant
ResponEliminaAprofito l´ocasio per encoratjar-te a que continuis amb aquesta tasca i ferta arribar una fota abrqaçada
Aureli Villar