dijous, 30 de juny del 2011

la virtut ll

Ja se sap que avui les virtuts no estan massa de moda, però és un tema al qual els pares hi hem de dedicar temps, les hem de practicar i hem de fer que els fills les visquin. Les virtuts humanes són fruit d’una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta.
S’adquireixen mitjançant l’educació, amb actes deliberats i amb perseverança i es mantenen amb l’esforç. Forgen el caràcter i faciliten la pràctica del bé. L’home virtuós és feliç quan les viu i quan s’han adquirit, ja no es perden.
Entre les virtuts humanes –anomenades també morals– n’hi ha quatre que s’anomenen cardinals, perquè totes les altres s’apleguen al seu voltant. Són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.
La prudència, anomenada mare de les virtuts i conductora dels hàbits bons, és la virtut que disposa la raó a discernir el nostre veritable bé i a escollir els mitjans justos per aconseguir-lo. Facilita una reflexió adequada abans de judicar cada situació i ajuda a prendre una decisió encertada. L’hiperactivitat actual dificulta aquesta reflexió però no ens hem de deixar portar per la imprudència (precipitació al prendre la decisió) o la negligència (omissió voluntària de prendre la decisió).
La justícia és la virtut que consisteix en la voluntat ferma i constant de donar al proïsme allò que li pertoca. Fa que respectem els drets dels demés i que cumplim amb els nostres deures. Sempre fa referència a una altra persona i hem de reconèixer que li devem alguna cosa. No suposa fer actes aïllats, sinó actuar constantment segons la justícia. Segons les edats, els fills la viuran d’una manera diferent: el petit agafarà una cosa que li agrada perquè la vol; quan un ja té una mica de raó buscarà una justificació per fer allò que li agrada. Els pares hem d’aprendre que la justícia passa per tractar de manera diferent cada un dels fills.
La fortalesa és la virtut que assegura, en les dificultats, la fermesa i la constància a cercar el bé i disposa a anar fins on calgui per defensar una causa justa. És la gran virtut: la dels enamorats, la dels que s’arrisquen, la dels que són capaços de donar la vida per un ideal. Malgrat la vida tingui moltes misèries i sembli que té poc valor, hem de saber que la vida té un sentit i tots tenim una missió: estimar Déu i els demés i lluitar per ser millors cada dia. I no ens podem deixar portar per la indiferència (actitut passiva o mandrosa), l’osadia (despreci de la prudència) o el temor infundat (no fer res per no saber què passarà).
La temprança és la virtut que modera l’atractiu dels plaers, procura l’equilibri en l’ús dels béns creats i assegura el domini de la voluntat sobre els instints. Aquesta tendència natural cap al plaer (en el menjar, el beure o el delit sexual) és bona en si mateixa, perquè actua per la pròpia conservació, però pot ser destructora si es deixa dur per l’apassionament. No podem caure en la insensibilitat (no tenir sentiments) ni en la intemperança (viure sense mesura).
La típica afirmació in medio virtus vol dir que la virtut consisteix en un equilibri entre un defecte i un excés. Però mai s’ha d’entendre com una crida a la mediocritat, o com la mitjana entre dos o més vicis.