dimecres, 11 de maig del 2016

europa lll - quo vadis europa?


L'Europa d'avui
Feia temps que volia tornar a parlar d’Europa, de l'Europa somiada pels  quatre "pares fundadors": Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi aquests dos amb el procés de beatificació iniciat–, una Europa d'inspiració cristiana, amb voluntat d'atendre i resoldre problemes de la gent. Però toca parlar d'una altra Europa, de l'Europa actual, d'una Europa envellida, descreguda, orgullosa, plena de corrupció, individualista, incapaç d’atendre i resoldre les necessitats pròpies i les dels que se’ns atancen. Un cicle de conferències de la Fundació Joan Maragall sobre Política i religió en els fonaments de la construcció europea, el Discurs del Papa Francesc al rebre el premi Carlemany, i l’article El retorn de Carlemany de López-Burniol a LV (l’he ressuscitat del 1994), m’han estalviat de pensar com enfocar el tema.
El premi Carlemany va ser instituït el 1950 a la ciutat d’Aquisgran pel comerciant Kurt Pfeiffer i la seva finalitat és tot un programa ple de bones intencions però que molt poques són efectives:
“El premi actua cap al futur i comporta un deure de contingut summament ètic. Es dirigeix, regenerat per una nova força, a la unificació dels pobles europeus per defensar els més alts valors humans: la llibertat, la humanitat i la pau, per ajudar els pobles oprimits i marginats, i per assegurar el futur dels fills i dels néts”.

L'Imperi Carolingi
Avui cal que ens preguntem seriosament: ¿què és Europa? ¿Quina Europa volem els europeus i quina Europa ens proposen els polítics?: ¿l’Imperi Carolingi dels francs de Carlemany?, ¿un quart Reich, fill del Sacre Imperi Romanogermànic que generen els saxons amb Otó I i Otó II el sanguinari? ¿O la poc coneguda Europa d’Otó III? Val la pena estudiar els curts anys del regnat d’aquest emperador, que va ser erigit a la mort del seu pare, quan tenia només 3 anys. Fins els 15 anys, que va ser coronat, van fer de regents primer la seva mare Teofania –princesa bizantina– i després la seva àvia, Adelaida de Borgonya.
¿Què té de particular Otó III? Doncs a mi em recorda el papa Francesc quan parla de les perifèries. Francs i saxons, de Carlemany a Otó II consideraven els pobles veïns, els de l’est, perifèrics, sense drets, amb l’objectiu de conquistar militarment el seu territori. Ells, els saxons, eren el centre i els que tenien drets sobre tots els altres, sobre els veïns, sobre les perifèries.

Otó III, emperador del
Sacre Imperi Romanogermànic
Otó III vol canviar això, vol reformar la idea de l’imperi i per això cerca l’ajuda de Gerbert d’Aurillac, futur papa Silvestre II, i d'Adalbert de Praga, bisbe que missionarà les terres de l'est. Vol retornar a l’esplendor de l’Imperi romà. Per a ell l’imperi és tota la cristiandat. L’imperi és qui ha d’enviar missioners al pobles veïns per tal que difonguin la idea cristiana entre els pagans, perquè l’imperi ha de ser per l’acceptació d’un model de civilització, el model cristià, però sense forçar ningú.
Aquest tarannà fa que alguns prínceps veïns desitgin acostar-se al món civilitzat medieval i obrin les fronteres a missioners cristians. Otó III enviarà Adalbert als països de l’est i així evangelitzarà Bohèmia, Polònia Hongria i Prússia. Constituïa regnes independents i sobirans i generava una dinastia a cada terra nova: Sant Esteve d’Hongria n’és un exemple.
Per Otó III Europa és una unitat cohesionada per una manera de ser, no és territorial, no és estatal, és una unitat de civilització moral, de cultura, de la mateixa escala de valors, però tothom té la seva autonomia. Tot era centralitat, no hi havia perifèries! La seva mort prematura no va deixar continuar aquesta tasca ja que el seu successor, Enric II (germà del seu avi Otó I), desconnecta d’això i torna a les pràctiques saxonianes. Fins avui!
La Unió Europea, l’Europa d’avui, ¿quin model cerca? ¿Imposar el model franco-alemany, amb drets de sang, oblidant les perifèries i constituint sentiments de xenofòbia? ¿O ser terra d’acollida de tota la gent que s’acosti i acceptar i respectar –mútuament– les diferències culturals com a motor de desenvolupament?
*           *           *
Lliurament del Premi Carlemany al papa Francesc
a la Sala Règia del Palau Apostòlic del Vaticà
El Papa no ha anat a rebre el premi a la Sala de la Coronació de l’Ajuntament d’Aquisgran, sinó que ha fet venir tots els polítics al Vaticà, i els ha reunit a la Sala Règia del Palau Apostòlic, des de l’alcalde d’Aquisgran, Marcel Philipp, el president de la Fundació Carlemany, Jürgen Linden i el Cor de la Catedral d'Aquisgran, fins els factotum europeus Merkel, Junkers, Schulz i TuskEl papa Francesc ha fet com el papa Lleó III amb Carlemany l’any 800: s’erigeix amb protagonista i els diu en clau de somnis què han de fer i què no han de fer per Europa.
Repassem alguns retalls del seu discurs
¿Què t'ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? ¿Què t'ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? ¿Què t'ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?
Les arrels dels nostres pobles, les arrels d' Europa es van anar consolidant en el transcurs de la seva història, aprenent a integrar en síntesi sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.
Davant la situació desesperada i desesperançada que viu Europa  el Papa  recorda les paraules de Robert Schuman:
«Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que crein en primer lloc una solidaritat de fet, perquè la pau mundial no es pot salvaguardar sense esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen»,
d’Alcide De Gasperi
«Tots, animats igualment per la preocupació del bé comú de les nostres pàtries europees, de la nostra pàtria Europa, comencem de nou, sense por, un treball constructiu que exigeix ​​tots els nostres esforços de pacient i àmplia cooperació»,
i d’Erich Przywara, el jesuïta polac-alemany autor de la magnífica obra La idea d'Europa que ens repta a considerar la ciutat com un lloc de convivència entre diverses instàncies i nivells:
«La bellesa arrelada en moltes de les nostres ciutats es deu al fet que han aconseguit mantenir en el temps les diferències d'èpoques, nacions, estils i visions. Només cal mirar l'inestimable patrimoni cultural de Roma per confirmar, una vegada més, que la riquesa i el valor d'un poble té precisament les seves arrels en el saber articular tots aquests nivells en una sana convivència. (…) Els reduccionismes condemnen a la nostra gent a l'exclusió i els provoca mesquinesa».
El papa acaba el discurs amb “els seus somnis sobre Europa”, somnis que espera que entre tots,  ciutadans i polítics, siguem capaços de fer-los realitat per no acabar essent l’última utopia:
Amb la ment i el cor, amb esperança i sense vana nostàlgia, com un fill que troba en la mare Europa les seves arrels de vida i fe, 
Somio un nou humanisme europeu, «un procés constant d'humanització», per al que cal «memòria, valor i una sana i humana utopia». 
Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida. 
L'Europa que somia el Papa Francesc
Somio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i als que vénen a la recerca d'acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi. 
Somio una Europa que escolta i valora els malalts i els ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de descart. 
Somio una Europa, on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.
Somio una Europa on els joves respirin l'aire net de l'honestedatestimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d'un treball prou estable. 
Somio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.
Somio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots. 
Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia. Gràcies.