divendres, 20 de desembre del 2013

bon Nadal!



Naixement - Paolo Schiavo, pseudònim de Paolo di Stefano Badaloni
 (Florència 1397 – Pisa 1478)
Detall d’un Frontal florentí (1466) brodat en or sobre vellut de seda de dos nivells, amb fons de tela d’or i aplicacions d’or filat, fet  sobre l’original de la pintura de Schiavo

Firenze - Palazzo Pitti - Galleria Palatina


Cada Nadal que s'acosta no ens pot deixar indiferents. Ens ha de mobilitzar. Ens ha de treure de la nostra comoditat. En paraules del Papa Francesc:  

El Verb no s'ha encarnat en un món ideal, sinó que ha volgut compartir les nostres alegries i sofriments, i demostrar així que Déu s'ha posat de part dels homes, amb el seu amor real i concret. I ens «regala» una energia espiritual que ens sosté enmig de les lluites i fatigues de cada dia.

El Nadal ens pot ajudar a pensar dues coses:
  • La primera és que, amb el seu naixement, Déu s'abaixa, es fa petit i pobre. Per això, si volem ser com Ell, no podem situar-nos per sobre dels altres, sinó que hem de posar-nos al seu servei, ser solidaris, especialment amb els més febles i marginats, fent-los sentir així la proximitat de Déu mateix.
  • La segona: ja que Jesús, en la seva encarnació, s'ha compromès amb els homes fins al punt de fer-se un de nosaltres, el tracte que donem als nostres germans o germanes ho estem donant al mateix Jesús. Recordeu que qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.
Bones festes de Nadal per a tota la humanitat!


dissabte, 23 de novembre del 2013

persones 2-antoine de saint-exupéry lll-obres 2


Els primers intents literaris d'Antoine de Saint-Exupery daten dels seus anys escolars. Escriu poemes i relats curts. La seva activitat literària no minva mai. La inicia de menut, la continua d’adolescent i no la deixa mai, ni durant els anys de servei militar a Estrasburg ni, més tard, a Casablanca, a l’Argentina o durant la Guerra. La seva darrera carta, a la seva mare, és de pocs dies abans de morir. 


POEMES

Saint-Exupéry ben aviat descobreix el divertit pel joc de la rima, i ja des de petit construeix petits poemes maldestres que reflecteixen la seva capacitat per manipular el llenguatge. És una manera que també li va bé per tal d’expressar els seus sentiments a les noies amb les que es troba.
Baptisme de l’aire. Durant les vacances de l’estiu de 1912 només tenia dotze anys quan encara li durava l'extraordinària emoció del seu primer vol va compondre aquest primer poema.
L’Écho de Troisième. El 1913 ell i alguns dels seus companys inicien un diari, com els de l’època, amb dibuixos i caricatures, en el qual ell es compromet a fer l’editorial i una pàgina de poesia.
L'Odissea d'un barret de copa. Als 14 anys, va tenir el seu primer guardó literari. Per un treball de llengua francesa va escriure aquesta història fantàstica on tracta de com un barret de copa, després d'experimentar la glòria parisienne acaba al cap d'un rei negre.
El Paraigües. Ja adolescent, va escriure aquest llibret per a una opereta, amb l'esperança que el seu professor de piano li composés la partitura (cosa que no va passar).
Balada del petit despatx. Una vegada va utilitzar les seves qualitats literàries per tal de respondre a un càstig mentre es preparava per les proves de l’escola Naval. Ell i un seu company tenien una aula per a ells sols, mentre que els altres estudiants en tenien una per a tots. Degut al desordre que regnava a l’aula els van fer fora. Saint-Exupéry escriu a la pissarra, en termes juganers, una balada que acaba amb una quarteta. Davant aquesta mostra literària van recuperar l’aula.
L’Adéu. Als 19 anys compon, amb aquest títol, cinc poemes en un quadern. A la primera pàgina hi va fer un autoretrat i va transcriure uns versos de dos poetes francesos. Cada pàgina-poema està composada amb molta cura i decorada amb dibuixos en tinta xina.
CARTES
Els signes d'una incipient vocació literària d'Antoine de Saint-Exupéry es manifesten en les seves cartes que ja escriu de menut. Amic lleial, Saint-Exupéry manté relacions amb els seus amics d'escola, amb la seva mare i amb noies com Renée de Saussine (Rinette). Les seves cartes són sovint il·lustrades amb petits dibuixos. Aquesta correspondència ens permet, entre línies, assistir als grans esdeveniments que van marcar la primera meitat del segle XX i seguir la història de la literatura i de l'aviació. Entre dues línies que parlen de la vida quotidiana, enmig del relat d'un esdeveniment trivial, apareixen descripcions sorprenents, reflexions morals profundes, comentaris sobre autors de teatre o poesia, retrats descrits en poques paraules i amb una sorprenent precisió.
On queda palès això és en les cartes a Rinette on -barrejades entre subtils declaracions i constants retrets per la vida frívola que porta- intenta seduir-la amb comentaris literaris com: no es crea un ens viu atribuint-li qualitats i defectes i fent que d’això neixi la novel·la, sinó expressant les impressions vivides, o bé amb frases com: m’emporto Nietzsche a sota el braç…, o …tens una mica de barreja d’Offenbach, o bé quan cita Einstein, Pirandello, Ibsen, Dostoievsky, Goethe
Cartes a la seva mare. De nen va començar una relació epistolar regular amb la seva mare i els seus amics. Les relacions amb la seva mare, la comtessa Marie de Saint-Exupéry, revela l'íntima relació entre un fill i la seva mare, una correspondència planera, que revela la veritable naturalesa d'un home excepcional. La primera carta data de 1910, quan Antoine i el seu germà François són estudiants al col·legi dels jesuïtes. La darrera va ser escrita al juliol de 1944, pocs dies abans de la seva mort
Cartes a una amiga inventada. De 1923 a 1931, Antoine de Saint-Exupery escriure nombroses cartes particularment commovedores a Renée Saussine a qui anomena Rinette. Una afectuosa amistat uneix Antoine a Renée al llarg dels anys. A vegades, quan es toba allunyat d'ella, la telefona, però com que molt poques vegades pot arribar a parlar amb ella, decideix escriure-la. Vint-i-cinc cartes d'Antoine de Saint-Exupery a Renée de Saussine. Feia poc Saint-Ex havia trencat el compromís que tenia amb la seva promesa Louise de Vilmorin. El jove pateix de solitud amorosa després de la ruptura i creu que pot trobar l’afecte que cerca prop de Rinette, però ella gairebé sempre l’ignora. Rinette és per Saint-Ex una confident a la vegada propera i inaccessible.  En una carta de 1926, li diu: Necessito en gran manera una amistat a qui confiar les petites coses que em passen. Algú amb qui compartir. No sé per què et vaig triar a tu. Ets tan estranya (...) Potser m’escric a mi mateix.
Carta a un ostatge. Antoine de Saint-Exupéry va escriure aquesta carta e el 1942 durant el seu exili als Estats Units. Saint-Exupéry s’adreça al seu amic Léon Werth, jueu, que ha quedat "ostatge" a la França ocupada, perseguit al seu propi país del que no en pot sortir. Mitjançant aquesta senyal d'amistat, que envia a l’amic que pateix, el seu text és un homenatge a la Nació Francesa que pateix sota l’ocupació alemanya. És una declaració d’amistat bellíssima que farà que Léon Werth, des del seu llogaret a França, deixi de sentir-se un emigrant per convertir-se en viatger. L'emigrant no té arrels. El viatger, encara que temporalment estigui fora del seu país, sempre resta lligat a ell per tots els seus afectes. 
Cartes a una desconeguda. Escrites el 1943, aquestes cartes-dibuix –la majoria van acompanyades d’un dibuix del personatge d’El Petit príncep– van aparèixer en una subhasta pública el novembre de 2007. Es tracta de diverses cartes d'amor entre Antoine de Saint-Exupéry i una jove infermera francesa, de la Creu Roja, de 23 anys, casada. Es van trobar en un tren a Algèria, quan ell anava d’Oran a Alger per reincorporar-se a l’esquadrilla de reconeixement aeri. Immediatament se n'enamora i es troben amb freqüència durant l'últim any de la seva vida. Antoine de Saint-Exupery va enviar diverses cartes a la jove.  
ARTICLES
Són articles apareguts a la revista Marianne. El 1932 Gaston Gallimard inicia el setmanari literari il·lustrat Marianne, dirigit per André Malraux, que pretén oferir una tribuna d'opinió menys elitista que la Nouvelle Revue Française creada el 1909 per André Gide, Paul Claudel i ell mateix. A la revista, d’orientació esquerrana, hi col·laboren Pierre Mac Orlan, Jean Rostand, Henri Troyat, Marlene Dietrich… Des del primer número hi apareix un article de Saint-Exupéry il·lustrat amb fotografies. Malgrat la seva gran qualitat, la revista té poca vida i Gallimard la ven el 1937. Va desaparèixer el 1940. De 1932 a 1939 van publicar quinze articles de Saint-Exupéry. Els dos primers són un elogi als pilots de la companyia Aeropostal en un moment que hi havia un escàndol político-financer sobre els dirigents de la companyia. Tres articles estan dedicats al seu amic i company aviador Jean Mermoz, la resta són articles sobre l'aviació i les seves aventures a l'Àfrica i a l’Amèrica del Sud.
QUADERNS
Des de 1930, Antoine de Saint-Exupéry prenia notes en una petita llibreta que portava sempre a sobre. Una agenda i cinc quaderns han aparegut durant el període 1935-1940. Saint-Exupéry els utilitzava per escriure allò que li venia al cap en qualsevolmoment, ja fos anant en cotxe o en avió. Saint-Ex utilitzava aquests quaderns -publicats amb el nom de Carnets- per anotar les idees que després pensava desenvolupar. L'únic propòsit era que li servissin com a punt de referència, cosa que explica les moltes repeticions, frases inacabades i formulacions incomprensibles. Les incoherències i frases contradictòries demostren que aquestes línies no reflecteixen les opinions de l'autor, sinó etapes del seu pensament. Ell es fa preguntes per a les que no sempre troba respostes satisfactòries. Sovint, fa ús d'abreviatures, fletxes, dibuixos i símbols matemàtics que tenen significat específic per a ell, però que són molt difícil d’entendre per un altre. En aquestes pàgines-laboratori s’inicïen imatges i idees que permeten comprendre millor el desenvolupament dels textos que Saint-Exupéry deixa com a definitius. Ell mai va considerar la possibilitat de publicar aquests textos ja que els considerava d’ús estrictament personal.
ESCRITS DE LA GUERRA
Escrits de la guerra recull documents i testimonis, dispersos i poc conegut, alguns inèdits, del període 1939-1944. Aquest conjunt de cartes, entrevistes, missatges i locucions radiofòniques aclareixen fortament l'actitud de Saint-Exupery durant aquest període turbulent de la seva vida i el seu destí. El 1939 França va declarar la guerra a Alemanya, i Saint-Ex va ser desmobilitzat i integrat amb gran èxit al grup de reconeixement 2/33 a Orconte (Marne). El 23 maig 1940 fa el memorable vol de reconeixement sobre Arras i ve el desastre i l'armistici. S’en va a l’Àfrica del Nord, on somia  poder continuar en la lluita. El desembre de 1940 es trasllada a Nova York amb l'esperança que els Estats Units entrin a la guerra. Durant l’exili, ell pateix per la divisió dels francesos i l'hostilitat dels "super-patriotes" dels territoris d'ultramar. Torna a França i intenta retornar al grup de 2/33, restaurat en el nord d'Àfrica, però per la seva edat li prohibeixen volar. Es passa mesos en la solitud i el sofriment de les que en són mostra les llargues cartes que escriu des d’aquí. Quan, per fi, l’admeten al seu esquadró, multiplica els viatges de reconeixement al continent ocupat. El darrer va ser el del 31 de juliol 1944, del que mai va tornar.



dimecres, 6 de novembre del 2013

és una vergonya!


És una vergonya! Amb aquestes paraules va retratar el papa Francesc el fet de la mort, fa uns mesos, de  centenars de migrants prop de l’illa de Lampedusa. I ens va dir: Parlant de pau, parlant de la inhumana crisi econòmica mundial, que és un símptoma greu de la manca de respecte per l'home, no puc deixar de recordar amb gran dolor les nombroses víctimes de l'enèsim i tràgic naufragi succeït avui al mar de Lampedusa. Em surt la paraula vergonya! És una vergonya!
Hi ha moltes coses que són una vergonya i massa vegades el que tots fem –polítics, governants i ciutadans– és mirar capa l’altra banda per tal de no sentir-nos-hi implicats. Aquesta que cita el sant Pare és la més greu i esfereïdora: el mercadeig amb persones i el que encara cap organisme internacional plantegi el tema per trobar solucions per tal d'eradicar l’esclavitud: de la droga, de la prostitució, dels infants, dels migrants…
És una vergonya que els politics només estenyin el cinturon dels altres i al seu hi vagin fent forats nous. En els pressupostos generals de l’estat espanyol hi ha previst un increment del sou dels polítics en un 28,5% per fer front a les eleccions europees mentre van treient pagues extres i rebaixen sous i pensions dels que treballem cada dia.
És una vergonya que els banquers només visquin pel seu negoci, al marge de les situacions compromeses de moltes persones que s’han quedat sense casa però amb el deute de la hipoteca i que les multinacionals esclavitzin persones de països no desenvolupats per fer-les treballar per quatre “duros”.
És una vergonya que en una època amb la crisi que estem passant s’incrementi el nombre de milionaris en 47.000 persones, un 13% més en el període d’un any (estudi de Crédit Suisse).
És una vergonya que un club com el Barça s’aliï amb el règim autocràtic de Qatar (disfressat sota una fundació) per tal que li financiï els projectes esportius quan en aquest país, on només quatre potentats tenen carta de naturalesa, manté la guerra de Síria, esclavitza les persones i les tracta com si fossin gossos (ai!, què dic!, si els gosson els tractem a cos de rei!). Klikeu aquí i veureu el video.
És una vergonya els sous i els privilegis que tenen els polítics arreu del món: ajudes al transport, viatjes gratis en classe vip, dietes diàries, comunicacions gratis al despatx propi i a casa (iPhone, iPad, PC, adsl…), allotjament, no paguen la seguretat soacial… Però centerm-nos a casa nostra. Parlament i govern català, parlament, senat i govern estatal, parlaments i governs de les altres 16 comunitats autònomes, grups parlamentaris, comissions, portaveus, diputacions, un grapat de regidors dels ajuntaments (i segur que em deixo coses). Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000 € (sí, sí, cent quaranta-quatre mil € l’any!, 12.000 € al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000 € anuals dels que s’han de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen.
És una vergonya que el Congres dels Diputats hagi refusat (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec.
És una vergonya que hi hagi la corrupció que hi ha tant a nivell polític i social. I que els bàrbars d’abans no es trobin a l’altra banda de la frontera, sinó que siguin els qui ens governen des de fa temps: una caterva d’ineptes, interessats i egoïstes. I que siguin aquests els qui promouen el macroprostíbul de La Jonquera i els megacasinos de Madrid i Tarragona.
És una vergonya que hi hagi 20 Mlns de persones víctimes d’aquest tràfic i esclavitud: nens, nenes i gent gran obligats a pidolar al carrer, nens i nenes forçats a consumir droga per tal que després en siguin distribuïdors, assassinats dels nens i adolescents que han volgut sortir de l’organització, noies forçades a prostituir-se, gent que ha de fer treballs forçats…
Però hi ha una bona notícia: el papa Francesc que ha sigut qui ha denunciat aquesta situació ha convocat les Acadèmies Pontifícies per tal que estudiïn aquest tema i facin propostes per trobar solucions per aquesta nova esclavitud. S’han reunit 80 persones i ja hi ha un llistat de 49 proposicions que servirà per elaborar una declaració que presentaran al sant Pare que vol fer, personalment, propostes concretes per eradicar el tràfic de persones. Mireu les imatges. És una molt bona notícia.



dimecres, 23 d’octubre del 2013

persones 2-antoine de saint-exupéry ll-obres 1



La passió de Saint-Exupéry per la literatura i la filosofia mai decau i igual ens parla d’Ibsen (home amb preocupacions elevades, que s’ha enfrontat als problemes íntims) que de Goethe, Einstein, Pirandello (fa una metafísica de portera, ha estat creat i posat sobre la terra per distreure la gent), Dostoievski, Offenbach, Nietzche (m’emporto Nietzche sota el braç)  o Léon Werth, el seu gran amic, a qui dedicarà El petit príncep.
N’hi ha prou amb un silenci per tal que s’elevin els temes de la seva naturalesa profunda: la melanconia, la solitud, el sentit de la vida, la companyonia (els seus dos millors amics, Mermoz i Guillaumet, van morir en accident d’aviació), la influència del temps atmosfèric, la lluita contra els elements, l’angoixa, el somriure, l’humor, la solidaritat amb els companys, l’amor a la vida, la mort (parlava sovint de la mort: és com néixer), l’univers del cor… aquesta ressonància humana i poètica de Saint-Ex s’ha d’atribuir a la qualitat de la seva ànima. Necessito massa ser lliure.
Des del punt de vista filosòfic, Antoine de Saint-Exupéry va pertànyer a la corrent del sentit existencial de la vida (que no l’existencialisme) inspirada per SØren Kierkagaard, i que concedeix importància a l’individu, a la seva unicitat, a la seva singularitat; la persona és única i irrepetible en la història. Cada un de nosaltres som una obra d’art única que subsisteix a la vida eterna, serem eternament allò que cada un de nosaltres és. Té passió per l’infinit i pretén viure amb radicalitat el cristianisme.

Saint Exupéry acaba essent, sense proposar-s’ho, un humanista de cap a peus. Comença a escriure sense pensar que arribaria a publicar res. Escriu el que veu i sent. El seu esperit fa que en els seus escrits s’hi reflecteixi la profunditat i la riquesa del seu pensament filosòfic. L’avió, l’eina de les línies aèries, barreja l’home amb tots els vells problemes. Al llarg de la seva agitada vida mai deixa de denunciar i combatre els defectes que engendren molts d’aquests problemes: la indiferència, la intolerància, el pensar en si mateix… El seus punts de vista nodreixen la reflexió sobre les qüestions cabdals del món contemporani. No s’ha d’aprendre a escriure, sinó a mirar. Abans d’escriure cal viure. Escriure n’és una conseqüència.

La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas 
tots els llibres del món

*   *  *
Només l’Esperit, si bufa sobre l’argila, pot crear l’home
Així comença i acaba Terra dels homes l’obra probablement més reeixida d’Antoine de Saint-Exupéry, guardonada –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Prix de l’Académie Francaise i el National Book Award dels USA. 
Les seves obres són: L’aviador (1926), Correu del sud (1929), Vol de nit (1931), Articles a la revista Marianne (1932-1939), Terra dels homes (1939), Pilot de guerra (1942), El petit príncep (1943), Carta a un hostatge (1944). Un cop mort es van editar: Cuitadella (1948), Cartes de joventut: 1923-1931 i Quaderns (1953), Cartes a la seva mare: 1910-1944 (1955), Escrits de guerra: 1939-1944 (1982), Manon, ballarina (2007), prefacis, articles i un munt de dibuixos.
En dos escrits diferents presentaré la seva obra. Aquí les obres de més contingut i en un altre la resta.


L’aviateur (1926) és el primer text publicat per Antoine de Saint-Exupery. És una curta història que va aparèixer a la revista Le Navire d’Argent (1925-1926) dirigida per Adrienne Monnier. En aquesta època Saint-Ex coneix André Gide, Gaston Gallimard, Paul Valéry, Léon-Paul Fargue… i a la revista hi tindran cabuda tota mena d’escriptors, tant francesos com estrangers: William Blake, Paul Claudel, Rainer M Rilke, Ramón G De la Serna, Ernst Hemingway, James Joyce, François Mauriac, Paul Valéry… El secretari de la revista, Jean Prevost, queda captivat per les històries dels vols de Saint-Exupéry i del món dels aviadors. Parlant amb ell, s’adona de la nostàlgia que envolta al jove i li suggereix: –Tot això ho has d’escriure. –¿Vols dir? I així neix L’aviador, on Saint-Exupéry introdueix alguns dels temes que retornaran més tard a la seva obra: l'avió, com a instrument de descoberta d’un mateix; el desig de trencar amb la vida monòtona de les persones només ocupades pels seus interessos; la companyonia; la imatge de la terra tan diferent quan es veu des de dalt; la mort, reduïda a un aconteixement més de la vida…



Corrière sud (1929) és el primer llibre imprès de Saint-Exupéry. El jove que dubtava de la seva vocació a les lletres, entra de ple en aquest món. És difícil saber "si volava per escriure o si escrivia per volar". Nomenat cap de la base d’aeroplans de la companyia Latécoère a Cap Juby –l’antic Rio de Oro del protectorat espanyol, a la part sud del Marroc– viu perdut entre el desert i l'oceà, prop d'una pista on els avions aterren un cop a la setmana. Els seus dies i les seves nits són pràcticament buides. Per omplir la seva solitud, escriu: He llegit una mica i m'he decidit a escriure un llibre. Tinc un centenar de pàgines i estic bastant embolicat en la seva construcció. A mesura que avancen les setmanes i les pàgines, la història s'estructura, els personatges prenen cos, l'escriptura es depura. Quan torna a París, dóna els tocs finals a la seva novel·la que reprèn el texte de L’aviador publicat el 1926 i és autobiogràfic. El personatge Jacques Bernis és pilot de Latécoère, l’envien a portar el correu postal entre Europa i Amèrica del sud, la seva vida no és gens tranquil·la, és un treball perillós i fa difícil la vida pacífica que somia la seva nòvia Geneviève –a la que estima i de la que està allunyat– i que per aquestes raons ella trenca el compromís. Aquesta primera novel·la li dóna un èxit extraordinari i fa que Saint-Exupéry continuï, en paral·lel, pel camí de l’escriptura i el de l’aviació.



Vol de nuit (1931) el va escriure durant la seva estada a Argentina. Des de la seva aparció va ser acollit amb entusiasme pels lectors, aclamat per la crítica, guardonat a França i Estats Units i va consagrar Saint-Ex com un dels grans escriptors de la seva generació. André Gide signa el prefaci d’aquesta segona novel·la i explica que després d'escoltar com Saint-Ex li contava les seves aventures, li va proposar que ho escribís. Els principals temes del llibre són: la superació d'un mateix i el sentit del deure, en una època en que “les companyies de navegació aèria lluitaven per guanyar velocitat als altres mitjans de transport". Un cop més Saint-Ex, aprofitant que la companyia aèria inicia la línia aeropostal Buenos Aires-Mendoza-Santiago de Chile amb vols nocturns, uns 1200 km en avió, es val de la seva experiència per contar-nos una història: l’epopeia que significa haver de creuar la serralada dels Andes –serralada que li serveix de teló de fons de la novel·la– amb els enginys d’aquella època. Per Saint-Exupéry aquesta novel·la és, per damunt de tot, un himne a la nit, la que desperta els records, la que convida a una meditació profunda: la nit inquietant…, la nit difícil…, la gran nit que ens envolta



Terra d’hommes (1939). Al gener de 1938, Saint-Exupéry va aterrar per primera vegada als Estats Units per intentar fer la travessa de New York a Tierra de Fuego. Té una bona reputació a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a la traducció dels seus llibres Correu del Sud i Vol de Nit. A més, s’havia fet l'adaptació cinematogràfica de Vol de nit amb Clark Gable en el paper principal i va ser un gran èxit. La travessa New York-Tierra de Fuego va acabar en un terrible accident a Guatemala. Torna a New York per la seva convalescència i coneix Lewis Galantière que farà la traducció del seu nou llibre… que encara no ha començat. A l'abril de 1938, Saint-Exupéry torna a França, i André Gide li inspira l’argument: ¿Per què no escrius alguna cosa que no sigui un relat continuat, sinó una mena de… en fi com un ramell de flors, com una ofrena floral, amb independència del lloc i del temps, agrupat en diversos capítols de sensacions, d’emocions, de reflexions de l'aviador…? La seva vida de pilot i els reportatges que va fer per diferents diaris li proporcionaren el tema del seu tercer llibre. Els detalls de l'accident a Líbia és el capítol central: al mig del desert. Terre dels homes –títol definitiu que donarà al llibre, Wind Sand and Stars en la versió americana– és una obra autobiogràfica i narra episodis de la seva vida d’aviador entre 1926 i 1935 i les gestes dels companys pilots de la companyia Aéropostale. Saint-Exupéry explica els seus inicis a l’aviació on va fer amistat amb les famílies dels pilots Jean Mermoz i Henri Guillaumet. Ell garanteix el correu entre Toulouse i Dakar i és conscient que fa de lligam entre les persones. Continua el seu relat amb les aventures d’aquests pilots a Amèrica del Sud que ara estan treballant per a la Compagnie Générale Aéropostale. Mentre vola amb el seu avió, medita i admira el nostre planeta vist des del cel. Capítol a capítol desplega el seu pensament humanista i visionari amb un llenguatge universal. Il·lustra el seu punt de vista sobre el món i alimenta la seva reflexió sobre molts temes: la mort, l'amistat, l'heroisme, la recerca de sentit a la vida... Publicat el febrer de 1939, el llibre és guardonat –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Premi de novel·la de l'Académie Française.



Pilote de guerre (1942). Setembre de 1939: França declara la guerra a Alemanya. Saint-Exupery és mobilitzat i se l’assigna a l’esquadrilla d'aviació 2/33 per tal de fer missions de reconeixement fotogràfic. Maig del 1940: sobrevola Arràs mentre els panzers alemanys envaeixen la ciutat i on després executaran 240 persones acusades de pertànyer a la resistència. Juny de 1940: es signa l'Armistici amb Alemanya i França es divideix en dues zones, una ocupada pels alemanys i una altre de lliure. Saint-Exupéry es desmobilitza i s’exilia als Estats Units, a Nova York, amb l’objectiu de convèncer els nord-americans per tal que entrin a la guerra. El novembre del 1942 fa una crida radiofònica des de Nova York amb l’intent de reconciliar les dues faccions: el govern de Vichy i el general De Gaulle, però ja era massa tard. El llibre apareix el febrer de 1942 als Estats Units, en francès (Pilote de guerre) i en anglès (Flight to Arras), i té un trasfons patriòtic i polític, ja que ofereix un testimoni commovedor del desastre francès amb motiu de l’Armistici. Amb la modèstia i l'amor de l'home i del seu país, Saint-Exupéry ret homenatge a aquells que van sacrificar les seves vides. Relata la història de les missions que ha fet amb l’esquadró 2/33, narra la guerra, els seus horrors i la humiliació de la derrota. Saint-Ex ens lliure un treball de reflexió sobre les bases de la civilització occidental. Ell creu en la victòria perquè creu en les virtuts d’una tradició espiritual que ofereix a cada un raons per créixer, per superar-se, per sacrificar-se, per construir el món. A França, el llibre apareix al final de 1942 amb el vist-i-plau del servei de propaganda alemany, però l’enfrontament polític de l’època no veu Saint-Exupéry com un patriota sense discurs polític i tant la premsa col·laboracionista com l’entorn del general De Gaulle denuncien el llibre amb violència, sobre tot per l’elogi que fa dels actes heroics d’un company de l’esquadró de vol, Jean Israël, jueu, empresonat a Arràs durant cinc anys, en un  moment que els jueus són perseguits. Alemanya prohibeix el llibre. Saint-Ex haurà de veure imprès el seu llibre en edicions clandestines i distribuït per la resistència.



Le petit prince (1943) és un conte poètic i filosòfic. Saint-Ex el comença a escriure el 1942, durant el seu exili als Estats Units. Es basa en la riquesa de les seves experiències i la seva imaginació per explicar una història singular i universal, a la vegada que crea un univers únic i capaç de ser reconegut per tothom. En explicar la història del petit príncep, Saint-Exupéry aborda els principals temes de la humanitat i que ell estableix segons una dualitat: visible i invisible, adult i infant, amor i amistat, viatger i sedentari, espai i temps, perill i destrucció, felicitat i tristesa, signes i significats, preguntes i respostes… Un dels personatges importants és la rosa, la flor que va créixer al seu planeta. Consuelo, la seva esposa, és qui li inspira La Rosa del seu conte: orgullosa, capriciosa, meravellosa, fascinant, insuportable, irreemplaçable… i que ell va protegir: Ella sola és la més important, puig que és la que jo he regat. Puig que és la que jo he posat sota una campana. Puig que és la que jo he protegit amb el paravent. Puig que és aquella de la qual he mort les orugues. Puig que és la que jo he sentit queixar-se, o vantar-se i àdhuc de vegades callar. Puig és la meva rosa. Ell mateix dibuixa el retrat del seu personatge i la resta d’il·lustracions. Va ser publicat per primera vegada als Estats Units l'abril de 1943, ara fa 70 anys, poc abans que Saint-Ex tornés a França per unir-se a les Forces Franceses Lliures amb seu a Algèria, la qual cosa va fer que ignorés el destí de la seva obra. A França va aparèixer el 1946, quan ell ja feia dos anys que havia mort. Avui és un fenomen editorial. És l’obra de la literatura francesa més llegida i més famosa arreu del món.



Citadelle (1948). El manuscrit d’aquesta obra pòstuma de Saint-Ex està dividit en 219 capítols que intenten dibuixar una visió coherent del missatge de l’escriptor-aviador. Iniciada el 1936, el text l’elabora paral·lelament als últims llibres: Terra dels homes, Pilot de guerra i El Petit Príncep. Trobats en una maleta, els  fulls que ens han arribat, escrits al llarg de diversos anys, són un conjunt de reflexions sobre la condició humana i la seva relació amb Déu. Hi ha tres nivells de lectura. Un primer nivell que juga amb l’exotisme del paisatge i fa una faula que evoca el palau de les mil i una nits. Un segon nivell que és de lectura moral i social i en el que fa una reflexió sobre el lideratge i l'autoritat política. El tercer nivell és una lectura espiritual que fa referència a la vigilància de l’Esperit.



Manon (2007). El 1920, Antoine de Saint-Exupery escriu un text que considera prou acabat per mostrar a les seves amigues, Louise de Vilmorin i Renée de Saussine. Però per damunt de tot, el deixa llegir a Jean Prevost, crític literari de La Nouvelle Révue Française i secretari de Le Navire d’Argent, amb l'esperança que li publicarà, cosa que no succeeix. Antoine de Saint-Exupery, aleshores venedor de camions, no està content amb la vida que porta i només troba consol en la tasca literària. En una carta a Renée de Saussine, relata la seva conversa amb una jove que es prostitueix per alimentar el seu fill. La història de Manon, ballarina, és precisament el d'una prostituta amarada per la melangia.