persones 2-antoine de saint-exupéry ll-obres 1

La passió de Saint-Exupéry per la literatura i la filosofia mai decau i igual ens parla d’Ibsen (home amb preocupacions elevades, que s’ha enfrontat als problemes íntims) que de Goethe, Einstein, Pirandello (fa una metafísica de portera, ha estat creat i posat sobre la terra per distreure la gent), Dostoievski, Offenbach, Nietzche (m’emporto Nietzche sota el braç)  o Léon Werth, el seu gran amic, a qui dedicarà El petit príncep.

N’hi ha prou amb un silenci per tal que s’elevin els temes de la seva naturalesa profunda: la melanconia, la solitud, el sentit de la vida, la companyonia (els seus dos millors amics, Mermoz i Guillaumet, van morir en accident d’aviació), la influència del temps atmosfèric, la lluita contra els elements, l’angoixa, el somriure, l’humor, la solidaritat amb els companys, l’amor a la vida, la mort (parlava sovint de la mort: és com néixer), l’univers del cor… aquesta ressonància humana i poètica de Saint-Ex s’ha d’atribuir a la qualitat de la seva ànima. Necessito massa ser lliure.

Des del punt de vista filosòfic, Antoine de Saint-Exupéry va pertànyer a la corrent del sentit existencial de la vida (que no l’existencialisme) inspirada per SØren Kierkagaard, i que concedeix importància a l’individu, a la seva unicitat, a la seva singularitat; la persona és única i irrepetible en la història. Cada un de nosaltres som una obra d’art única que subsisteix a la vida eterna, serem eternament allò que cada un de nosaltres és. Té passió per l’infinit i pretén viure amb radicalitat el cristianisme.

Saint Exupéry acaba essent, sense proposar-s’ho, un humanista de cap a peus. Comença a escriure sense pensar que arribaria a publicar res. Escriu el que veu i sent. El seu esperit fa que en els seus escrits s’hi reflecteixi la profunditat i la riquesa del seu pensament filosòfic. L’avió, l’eina de les línies aèries, barreja l’home amb tots els vells problemes. Al llarg de la seva agitada vida mai deixa de denunciar i combatre els defectes que engendren molts d’aquests problemes: la indiferència, la intolerància, el pensar en si mateix… El seus punts de vista nodreixen la reflexió sobre les qüestions cabdals del món contemporani. No s’ha d’aprendre a escriure, sinó a mirar. Abans d’escriure cal viure. Escriure n’és una conseqüència.

La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas 
tots els llibres del món

*   *  *

Només l’Esperit, si bufa sobre l’argila, pot crear l’home

Així comença i acaba Terra dels homes l’obra probablement més reeixida d’Antoine de Saint-Exupéry, guardonada –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Prix de l’Académie Francaise i el National Book Award dels USA. 

Les seves obres són: L’aviador (1926), Correu del sud (1929), Vol de nit (1931), Articles a la revista Marianne (1932-1939), Terra dels homes (1939), Pilot de guerra (1942), El petit príncep (1943), Carta a un hostatge (1944). Un cop mort es van editar: Cuitadella (1948), Cartes de joventut: 1923-1931 i Quaderns (1953), Cartes a la seva mare: 1910-1944 (1955), Escrits de guerra: 1939-1944 (1982), Manon, ballarina (2007), prefacis, articles i un munt de dibuixos.

En dos escrits diferents presentaré la seva obra. Aquí les obres de més contingut i en un altre la resta.

L’aviateur (1926) és el primer text publicat per Antoine de Saint-Exupery. És una curta història que va aparèixer a la revista Le Navire d’Argent (1925-1926) dirigida per Adrienne Monnier. En aquesta època Saint-Ex coneix André Gide, Gaston Gallimard, Paul Valéry, Léon-Paul Fargue… i a la revista hi tindran cabuda tota mena d’escriptors, tant francesos com estrangers: William Blake, Paul Claudel, Rainer M Rilke, Ramón G De la Serna, Ernst Hemingway, James Joyce, François Mauriac, Paul Valéry… El secretari de la revista, Jean Prevost, queda captivat per les històries dels vols de Saint-Exupéry i del món dels aviadors. Parlant amb ell, s’adona de la nostàlgia que envolta al jove i li suggereix: –Tot això ho has d’escriure. –¿Vols dir? I així neix L’aviador, on Saint-Exupéry introdueix alguns dels temes que retornaran més tard a la seva obra: l'avió, com a instrument de descoberta d’un mateix; el desig de trencar amb la vida monòtona de les persones només ocupades pels seus interessos; la companyonia; la imatge de la terra tan diferent quan es veu des de dalt; la mort, reduïda a un aconteixement més de la vida…

Corrière sud (1929) és el primer llibre imprès de Saint-Exupéry. El jove que dubtava de la seva vocació a les lletres, entra de ple en aquest món. És difícil saber "si volava per escriure o si escrivia per volar". Nomenat cap de la base d’aeroplans de la companyia Latécoère a Cap Juby –l’antic Rio de Oro del protectorat espanyol, a la part sud del Marroc– viu perdut entre el desert i l'oceà, prop d'una pista on els avions aterren un cop a la setmana. Els seus dies i les seves nits són pràcticament buides. Per omplir la seva solitud, escriu: He llegit una mica i m'he decidit a escriure un llibre. Tinc un centenar de pàgines i estic bastant embolicat en la seva construcció. A mesura que avancen les setmanes i les pàgines, la història s'estructura, els personatges prenen cos, l'escriptura es depura. Quan torna a París, dóna els tocs finals a la seva novel·la que reprèn el texte de L’aviador publicat el 1926 i és autobiogràfic. El personatge Jacques Bernis és pilot de Latécoère, l’envien a portar el correu postal entre Europa i Amèrica del sud, la seva vida no és gens tranquil·la, és un treball perillós i fa difícil la vida pacífica que somia la seva nòvia Geneviève –a la que estima i de la que està allunyat– i que per aquestes raons ella trenca el compromís. Aquesta primera novel·la li dóna un èxit extraordinari i fa que Saint-Exupéry continuï, en paral·lel, pel camí de l’escriptura i el de l’aviació.

Vol de nuit (1931) el va escriure durant la seva estada a Argentina. Des de la seva aparció va ser acollit amb entusiasme pels lectors, aclamat per la crítica, guardonat a França i Estats Units i va consagrar Saint-Ex com un dels grans escriptors de la seva generació. André Gide signa el prefaci d’aquesta segona novel·la i explica que després d'escoltar com Saint-Ex li contava les seves aventures, li va proposar que ho escribís. Els principals temes del llibre són: la superació d'un mateix i el sentit del deure, en una època en que “les companyies de navegació aèria lluitaven per guanyar velocitat als altres mitjans de transport". Un cop més Saint-Ex, aprofitant que la companyia aèria inicia la línia aeropostal Buenos Aires-Mendoza-Santiago de Chile amb vols nocturns, uns 1200 km en avió, es val de la seva experiència per contar-nos una història: l’epopeia que significa haver de creuar la serralada dels Andes –serralada que li serveix de teló de fons de la novel·la– amb els enginys d’aquella època. Per Saint-Exupéry aquesta novel·la és, per damunt de tot, un himne a la nit, la que desperta els records, la que convida a una meditació profunda: la nit inquietant…, la nit difícil…, la gran nit que ens envolta…

Terra d’hommes (1939). Al gener de 1938, Saint-Exupéry va aterrar per primera vegada als Estats Units per intentar fer la travessa de New York a Tierra de Fuego. Té una bona reputació a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a la traducció dels seus llibres Correu del Sud i Vol de Nit. A més, s’havia fet l'adaptació cinematogràfica de Vol de nit amb Clark Gable en el paper principal i va ser un gran èxit. La travessa New York-Tierra de Fuego va acabar en un terrible accident a Guatemala. Torna a New York per la seva convalescència i coneix Lewis Galantière que farà la traducció del seu nou llibre… que encara no ha començat. A l'abril de 1938, Saint-Exupéry torna a França, i André Gide li inspira l’argument: ¿Per què no escrius alguna cosa que no sigui un relat continuat, sinó una mena de… en fi com un ramell de flors, com una ofrena floral, amb independència del lloc i del temps, agrupat en diversos capítols de sensacions, d’emocions, de reflexions de l'aviador…? La seva vida de pilot i els reportatges que va fer per diferents diaris li proporcionaren el tema del seu tercer llibre. Els detalls de l'accident a Líbia és el capítol central: al mig del desert. Terre dels homes –títol definitiu que donarà al llibre, Wind Sand and Stars en la versió americana– és una obra autobiogràfica i narra episodis de la seva vida d’aviador entre 1926 i 1935 i les gestes dels companys pilots de la companyia Aéropostale. Saint-Exupéry explica els seus inicis a l’aviació on va fer amistat amb les famílies dels pilots Jean Mermoz i Henri Guillaumet. Ell garanteix el correu entre Toulouse i Dakar i és conscient que fa de lligam entre les persones. Continua el seu relat amb les aventures d’aquests pilots a Amèrica del Sud que ara estan treballant per a la Compagnie Générale Aéropostale. Mentre vola amb el seu avió, medita i admira el nostre planeta vist des del cel. Capítol a capítol desplega el seu pensament humanista i visionari amb un llenguatge universal. Il·lustra el seu punt de vista sobre el món i alimenta la seva reflexió sobre molts temes: la mort, l'amistat, l'heroisme, la recerca de sentit a la vida... Publicat el febrer de 1939, el llibre és guardonat –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Premi de novel·la de l'Académie Française.

Pilote de guerre (1942). Setembre de 1939: França declara la guerra a Alemanya. Saint-Exupery és mobilitzat i se l’assigna a l’esquadrilla d'aviació 2/33 per tal de fer missions de reconeixement fotogràfic. Maig del 1940: sobrevola Arràs mentre els panzers alemanys envaeixen la ciutat i on després executaran 240 persones acusades de pertànyer a la resistència. Juny de 1940: es signa l'Armistici amb Alemanya i França es divideix en dues zones, una ocupada pels alemanys i una altre de lliure. Saint-Exupéry es desmobilitza i s’exilia als Estats Units, a Nova York, amb l’objectiu de convèncer els nord-americans per tal que entrin a la guerra. El novembre del 1942 fa una crida radiofònica des de Nova York amb l’intent de reconciliar les dues faccions: el govern de Vichy i el general De Gaulle, però ja era massa tard. El llibre apareix el febrer de 1942 als Estats Units, en francès (Pilote de guerre) i en anglès (Flight to Arras), i té un trasfons patriòtic i polític, ja que ofereix un testimoni commovedor del desastre francès amb motiu de l’Armistici. Amb la modèstia i l'amor de l'home i del seu país, Saint-Exupéry ret homenatge a aquells que van sacrificar les seves vides. Relata la història de les missions que ha fet amb l’esquadró 2/33, narra la guerra, els seus horrors i la humiliació de la derrota. Saint-Ex ens lliure un treball de reflexió sobre les bases de la civilització occidental. Ell creu en la victòria perquè creu en les virtuts d’una tradició espiritual que ofereix a cada un raons per créixer, per superar-se, per sacrificar-se, per construir el món. A França, el llibre apareix al final de 1942 amb el vist-i-plau del servei de propaganda alemany, però l’enfrontament polític de l’època no veu Saint-Exupéry com un patriota sense discurs polític i tant la premsa col·laboracionista com l’entorn del general De Gaulle denuncien el llibre amb violència, sobre tot per l’elogi que fa dels actes heroics d’un company de l’esquadró de vol, Jean Israël, jueu, empresonat a Arràs durant cinc anys, en un  moment que els jueus són perseguits. Alemanya prohibeix el llibre. Saint-Ex haurà de veure imprès el seu llibre en edicions clandestines i distribuït per la resistència.

Le petit prince (1943) és un conte poètic i filosòfic. Saint-Ex el comença a escriure el 1942, durant el seu exili als Estats Units. Es basa en la riquesa de les seves experiències i la seva imaginació per explicar una història singular i universal, a la vegada que crea un univers únic i capaç de ser reconegut per tothom. En explicar la història del petit príncep, Saint-Exupéry aborda els principals temes de la humanitat i que ell estableix segons una dualitat: visible i invisible, adult i infant, amor i amistat, viatger i sedentari, espai i temps, perill i destrucció, felicitat i tristesa, signes i significats, preguntes i respostes… Un dels personatges importants és la rosa, la flor que va créixer al seu planeta. Consuelo, la seva esposa, és qui li inspira La Rosa del seu conte: orgullosa, capriciosa, meravellosa, fascinant, insuportable, irreemplaçable… i que ell va protegir: Ella sola és la més important, puig que és la que jo he regat. Puig que és la que jo he posat sota una campana. Puig que és la que jo he protegit amb el paravent. Puig que és aquella de la qual he mort les orugues. Puig que és la que jo he sentit queixar-se, o vantar-se i àdhuc de vegades callar. Puig és la meva rosa. Ell mateix dibuixa el retrat del seu personatge i la resta d’il·lustracions. Va ser publicat per primera vegada als Estats Units l'abril de 1943, ara fa 70 anys, poc abans que Saint-Ex tornés a França per unir-se a les Forces Franceses Lliures amb seu a Algèria, la qual cosa va fer que ignorés el destí de la seva obra. A França va aparèixer el 1946, quan ell ja feia dos anys que havia mort. Avui és un fenomen editorial. És l’obra de la literatura francesa més llegida i més famosa arreu del món.

Citadelle (1948). El manuscrit d’aquesta obra pòstuma de Saint-Ex està dividit en 219 capítols que intenten dibuixar una visió coherent del missatge de l’escriptor-aviador. Iniciada el 1936, el text l’elabora paral·lelament als últims llibres: Terra dels homes, Pilot de guerra i El Petit Príncep. Trobats en una maleta, els  fulls que ens han arribat, escrits al llarg de diversos anys, són un conjunt de reflexions sobre la condició humana i la seva relació amb Déu. Hi ha tres nivells de lectura. Un primer nivell que juga amb l’exotisme del paisatge i fa una faula que evoca el palau de les mil i una nits. Un segon nivell que és de lectura moral i social i en el que fa una reflexió sobre el lideratge i l'autoritat política. El tercer nivell és una lectura espiritual que fa referència a la vigilància de l’Esperit.

Manon (2007). El 1920, Antoine de Saint-Exupery escriu un text que considera prou acabat per mostrar a les seves amigues, Louise de Vilmorin i Renée de Saussine. Però per damunt de tot, el deixa llegir a Jean Prevost, crític literari de La Nouvelle Révue Française i secretari de Le Navire d’Argent, amb l'esperança que li publicarà, cosa que no succeeix. Antoine de Saint-Exupery, aleshores venedor de camions, no està content amb la vida que porta i només troba consol en la tasca literària. En una carta a Renée de Saussine, relata la seva conversa amb una jove que es prostitueix per alimentar el seu fill. La història de Manon, ballarina, és precisament el d'una prostituta amarada per la melangia.