Aquesta és la tasca que ens toca fer als cristians i que l'Església ens recorda cada mes de novembre. I fer això vol dir
tenir present la mort, aquest pas inexorable que tots hem de fer un dia o altre, més
aviat o més tard, de jove o de gran. És un pas que tots hem de fer però que no sabem
quan serà. Un pas que ens espanta. Un pas vers l’infinit. Però com deia Santa
Teresa parlant de la mort d’un conegut seu: desde a ocho días vino
la nueva como era muerto, o comenzando a vivir para siempre, para mejor decir.
Una estela vers l'infinit… |
Els dies previs a la
mort, el mateix dia de la defunció, l’endemà al tanatori i el dia del funeral es
respirava una serenor que no es veu sempre en aquestes ocasions. Va ser un
exemple per a molta gent. Però el que ara jo us vull transmetre són les
paraules que digué la seva filla un cop acabada la cerimònia i que a tots ens
va deixar un regust de joia, de felicitat, de pau…
Transcric, sense cap
més comentari, aquestes profundes paraules i us encoratjo que les mediteu. Jo
les he llegit i rellegit i cada vegada que ho faig quedo…
Mai hauria pensat que la mort
pogués arribar a ser bonica. És per això que em pregunto: ¿són les coses de la
manera que pensem que són? Prestem massa atenció a l’enyor i a la tristesa i
restem protagonisme a la pau i la serenor que deixa algú que estimes quan se’n
va. Donem més importància al “mai més” que a l’alliberament absolut que l’altre
està a punt d’experimentar.
Avui, us puc parlar de la
plenitud d’haver-la acompanyat en tot el seu procés des del primer dia. La
tranquil·litat d’haver-li dit tot el que li volia dir. El goig d’haver-li
xiuxiuejat a cau d’orella coses que només ella i jo sabem. La joia d’haver
estat amb el meu germà i el meu pare al seu costat. Donant-li la mà
permanentment mentre els tres intentàvem que el seu trànsit fos plàcid. …i
quina Pau que sento ara.
I també us puc parlar de
l’experiència de la mort des de la bellesa. La bellesa d’un rostre que va
perdent rigidesa i es prepara per abandonar-se a la immensitat. D’uns ulls que
es tanquen per deixar-se endur per Déu. D’un pit que respira cada cop més
lentament per llençar-se a l’eternitat, d’on, d’altra banda, mai se n’ha anat.
Èxtasi de Santa Teresa (1650) Església de Santa Maria de la Victoria, Roma Escultura en màrmol de Gian Lorenzo Bernini, obra mestra de l'escultura barroca |
La mare m’ha ensenyat que la
mort també pot ser bonica. Quin contrasentit per a molts. La mort, també pot
ser bonica.
Al cap i a la fi, les coses no
són com pensem que són. Sinó que són tot just a la inversa. Perquè morir no és
morir, sinó néixer.
Tant pànic li tenim a la mort
que no en parlem per superstició d’atraure-la. I com que ignorem que les coses
són a la inversa de com pensem que són, no podem comprendre que, en realitat,
parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per viure
millor. Amb més intensitat. Amb més força. Amb més consciència. Amb més
plenitud. …i quina plenitud que sento ara.
La mort d’un ésser estimat ens
fa a tots més grans. I això no és un motiu de tristesa sinó d’alegria. Cal
saber-la entendre, a la mort, com una de les millors instruccions que ens dóna
la vida per créixer. Per perdre-li la por. La por que jo mateixa sentia.
Mare,
gràcies a tu he nascut. Gràcies a la teva mort, m’he fet més gran.