dissabte, 23 de febrer del 2013

laïcitat i laïcisme II


El laïcisme intransigent no accepta la bona nova del cristianisme: la valoració de la dignitat de la persona i el rebuig a tot allò que és degradant, vil, antinatural i violent en la manera d’enfocar l’origen, la transmissió i la custòdia de la vida, l’educació de l’home i el progrés humà. Aquests valors han de ser eliminats perquè no són ni lucratius economicament, ni politicament correctes, ni socialment populars. 
S’ataca el matrimoni i la família, s’aplaudeixen unions i formes aberrants de convivència, a les quals se les dóna el mateix rang jurídic i social, es dóna un exagerat culte al cos, s’exalça la sexualitat sense compromís ni responsabilitat, es fomenten les fecundaciions de mares soles… L’eros degradat a pur sexe esdevé mercaderia: un objecte que es pot comprar i vendre, i el mateix home acaba convertit en mercaderia.
El laïcista exclou del seu vocabulari paraules com: Déu, manaments, ètica, moral, ànima, amor, valor, consciència, virtut, deure, fidelitat… són paraules prohibides, però introdueix la moda de nous vocables per tal de desvirtuar el pes moral de les accions implicades. S’inventen eufemismes com: salut reproductiva per anticoncepció, interrupció de l’embaràs per avortament, mort digna per eutanàsia, preembrió per l’embrió humà, es reinventa la noció de gènere (i fan aparèixer una constel·lació de conceptes: masculí, femení, bisexual, homosesual, lesbià, transsexual…), i dónen carta de ciutadania a la promiscuïtat i a la degradació sexual.
El laïcista, pensa que Déu és competidor de l’home, enemic de la seva felicitat i que sense Ell tot li aniria millor. Aquesta situació afecta la vida del cristià de tal manera que el fa dubtar que l’observança dels manaments li pugui proporcionar felicitat i s’omple de buidor. D’aquí ve l’apatia de nombrosos batejats i l’automarginació que han fet del món de la política, de l’econonia i de la cultura.
Moltes persones pretenen omplir aquesta buidor amb els nous imaginaris culturals, substituts de la religió i de la fe, que fa que –amb el gran ajut de les tècniques del màrqueting i la televisió– s’incrementin  els sabers esotèrics, el neochamanisme, el tarot i els rituals que amb el nom de vibracions, sessions catàrtiques, astrologia, nova era, curanderisme, pràctiques supersticioses i pseudomístiques…  els porta a confondre la llibertat de creences amb la banalitat i l’engany.
Quan ens adonem d’aquesta concepció laïcista –que genera aquesta visió a-religiosa de la vida on no hi ha lloc ni per Déu, ni per res que transcendeixi la pura raó, ni per una llei moral per a tots i per sempre– és quan podem mesurar els problemes que comporta el terme laïcisme, convertit en l’emblema fonamental de la posmodernitat, sobre tot de la moderna democràcia.
El laïcisme estableix les normes morals mitjançant un pacte social: per consens ciutadà, pel vot de la majoria o per la utilitat del moment. Així estén, il·legítimament, les regles de la democràcia al camp de la moral i de la conducta humana i permet, als governants, cometre els majors crims de la història. Els valors democràtics enfonsen les seves arrels en el sistema de valors del cristianisme que defensa que l’autèntica democràcia només és possible en un estat de dret i sobre la base de la recta concepció de la persona humana. Com deia Tocqueville: la democràcia només és possible entre persones virtuoses.
Per posar remei a aquests mals socials val la pena recordar que l’Església va començar –enmig de conjuntures socials i morals semblants o pitjors que les que travessem ara amb l'afany de canviar l'atmosfera del decadent imperi romà, i ho va aconseguir: així hem de treballar els cristians de sempre. Avui ens toca elaborar un concepte de sana laïcitat en dos fronts:

  • un, reconèixer el lloc que Déu i la llei moral Crist i l’Església corresponen a la vida humana, individual i social, i
  • dos, respectar l’autonomia de les realitats temporals i descobrir-ne les seves pròpies lleis i valors a la llum de la raó, però tenint clar que aquesta autonomia no és absoluta, per tant no tot el que és possible fer, està permès de fer. Som administradors de la vida, no amos i senyors.
En aquesta comesa juguem un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el nostre afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels fills, farà que les famílies siguem un focus de conducta cristiana, un redós d'aigües netes que influirà en molts matrimonis, facilitant que brollin  noves llars lluminoses i alegres. Les famílies amb fills en edat escolar tenen, a més, la responsabilitat de l'elecció –i fins i tot, si cal, la promoció– de les escoles per als seus fills i filles, intervenint activament en la marxa dels centres escolars.
Els pares i mares de família hem d’endegar, a més, una àmplia gamma de manifestacions que ens portarà a associar-nos a d’altres famílies amb situacions similars, per afrontar l'ús del temps lliure, l’esplai, la diversió, els viatges i la promoció de llocs adequats, com clubs juvenils, per tal que les filles i els fills vagin madurant humana i espiritualment…