El laïcisme intransigent no accepta la bona nova del cristianisme: la
valoració de la dignitat de la persona i el rebuig a tot allò que és degradant,
vil, antinatural i violent en la manera d’enfocar l’origen, la transmissió i la
custòdia de la vida, l’educació de l’home i el progrés humà. Aquests valors han
de ser eliminats perquè no són ni lucratius economicament, ni politicament
correctes, ni socialment populars.
S’ataca
el matrimoni i la família, s’aplaudeixen unions i formes aberrants de
convivència, a les quals se les dóna el mateix rang jurídic i social, es dóna
un exagerat culte al cos, s’exalça la sexualitat sense compromís ni responsabilitat,
es fomenten les fecundaciions de mares soles… L’eros degradat a pur sexe esdevé mercaderia: un objecte que es pot
comprar i vendre, i el mateix home acaba convertit en mercaderia.
El
laïcista exclou del seu vocabulari paraules com: Déu, manaments, ètica, moral,
ànima, amor, valor, consciència, virtut, deure, fidelitat… són paraules
prohibides, però introdueix la moda de nous vocables per tal de desvirtuar el
pes moral de les accions implicades. S’inventen eufemismes com: salut reproductiva per anticoncepció, interrupció de l’embaràs per avortament,
mort digna per eutanàsia, preembrió per l’embrió humà, es
reinventa la noció de gènere (i fan aparèixer una constel·lació de conceptes: masculí, femení, bisexual, homosesual, lesbià,
transsexual…), i dónen carta de ciutadania a la promiscuïtat i a la degradació
sexual.
El
laïcista, pensa que Déu és competidor de l’home, enemic de la seva felicitat i
que sense Ell tot li aniria millor. Aquesta situació afecta la vida del cristià
de tal manera que el fa dubtar que l’observança dels manaments li pugui proporcionar
felicitat i s’omple de buidor. D’aquí ve l’apatia de nombrosos batejats i
l’automarginació que han fet del món de la política, de l’econonia i de la
cultura.
Quan ens
adonem d’aquesta concepció laïcista –que genera aquesta visió a-religiosa de la
vida on no hi ha lloc ni per Déu, ni per res que transcendeixi la pura raó, ni
per una llei moral per a tots i per sempre– és quan podem mesurar els problemes
que comporta el terme laïcisme, convertit en l’emblema fonamental de la
posmodernitat, sobre tot de la moderna democràcia.
El
laïcisme estableix les normes morals mitjançant un pacte social: per consens
ciutadà, pel vot de la majoria o per la utilitat del moment. Així estén,
il·legítimament, les regles de la democràcia al camp de la moral i de la
conducta humana i permet, als governants, cometre els majors crims de la
història. Els valors democràtics enfonsen les seves arrels en el sistema de
valors del cristianisme que defensa que l’autèntica democràcia només és
possible en un estat de dret i sobre la base de la recta concepció de la persona
humana. Com deia Tocqueville: la
democràcia només és possible entre persones virtuoses.
Per
posar remei a aquests mals socials val la pena recordar que l’Església va
començar –enmig
de conjuntures socials i morals semblants o pitjors que les que travessem ara– amb l'afany de
canviar l'atmosfera del decadent imperi romà, i ho va aconseguir: així hem de
treballar els cristians de sempre. Avui ens toca elaborar un concepte de sana
laïcitat en dos fronts:
- un, reconèixer el lloc que Déu i la llei moral –Crist i l’Església– corresponen a la vida humana, individual i social, i
- dos, respectar l’autonomia de les realitats temporals i descobrir-ne les seves pròpies lleis i valors a la llum de la raó, però tenint clar que aquesta autonomia no és absoluta, per tant no tot el que és possible fer, està permès de fer. Som administradors de la vida, no amos i senyors.
En aquesta comesa
juguem un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el nostre
afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels
fills, farà que les famílies siguem un focus de conducta cristiana, un redós
d'aigües netes que influirà en molts matrimonis, facilitant que brollin noves llars lluminoses i alegres. Les
famílies amb fills en edat escolar tenen, a més, la responsabilitat de
l'elecció –i fins i tot, si cal, la promoció– de les escoles per als seus fills
i filles, intervenint activament en la marxa dels centres escolars.
Els pares i mares de
família hem d’endegar, a més, una àmplia gamma de manifestacions que ens
portarà a associar-nos a d’altres famílies amb situacions similars, per
afrontar l'ús del temps lliure, l’esplai, la diversió, els viatges i la
promoció de llocs adequats, com clubs juvenils, per tal que les filles i els
fills vagin madurant humana i espiritualment… 