dimarts, 19 de desembre del 2017

tradicions nadalenques

Cada any, quan s'acosta el Nadal, vivim un munt de tradicions que ens fan reviure la veritable veritat d'aquestes dates. Nadal és una festa cabdal cristiana, és el dia que celebrem el naixement del Crist, el  nostre Salvador; és una festa on celebrem passar de la nit més fosca a la Llum plena que mai s'apagarà.
El naixement de Jesús a Betlem ens recorda que hem de saber trobar el camí que va cap a Ell. Aquest camí de vegades és costerut (tots els camins van a Roma… però no van a Betlem) però hem de ser capaços d'arribar a la seva fi, on trobarem el Déu de la misericòrdia,  el Déu que ens espera… per fer el camí amb cada un de nosaltres i fer-nos el viatge més planer.


*          *          *

Moltes de les tradicions cristianes nadalenques s’originen en els segles I i II de la nostra era ja que els primers cristians van aprofitar les festivitats paganes romanes per celebrar la seva fe. Més endavant, entre els segles IV i VI incorporen els costums precristians dels pobles d’Europa del nord, escandinaus, celtes i vikings.
Entorn del 25 de desembre gairebé totes les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d'hivern, quan la llum torna novament i s'acaben les tenebres. Durant el fred i la foscor de desembre, encenien focs com a senyal d'esperança en la vinguda de la primavera. La pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries als déus, que retornés la llum, la verdor i la vida. 
Els romans celebraven les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. A l’època imperial, a partir del segle II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “sol invicte", divinitat que era representada per un nounat. Als països nòrdics celebraven festes com la Yuletide vikinga o les que feien en honor als déus Thor i Odín
El 25 de desembre 
En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. Al s III hi ha els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist el dia 25 de desembre –malgrat no en coneguessin la data– aprofitant les festes romanes dedicades al nounat “sol invicte”. Al s IV es va fixar oficialment aquesta data i es va celebrar de manera universal.
La Missa del Gall 
La missa del gall la va introduir a Roma el papa Sixt III, al s V, i ho va fer celebrant una vigília nocturna, a mitjanit del dia 24, “quan canta el gall". La missa es feia a un petit oratori, on hi havia un pessebre, i que estava situat darrere l'altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere. 
El pessebre 
Pessebre - Església de La Sang
Palma de Mallorca
Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir el Nadal de 1223, a Itàlia, quan sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, havia instal·lat un “pessebre” amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius. Això va ser l’inici d’una gran difusió que va tenir aquesta representació, primer a Itàlia i després arreu d’Europa al llarg dels segles XIV i XV.

La corona d'advent
Al segle XVI catòlics i protestants alemanys utilitzen la corona durant l'Advent ja que és plena de símbols. Les plantes típiques que es feien servir habitualment eren el vesc, el grèvol i l’avet, i el poble celta les penjava sobre el dintell de les portes com a símbol de la victòria de la vida sobre la mort i de la llum sobre les tenebres.
El cercle enverdit és símbol del Déu etern (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.
El tió
Fent "cagar" el tió - Gravat del s XIX
És una tradició rural i precristiana de Catalunya lligada també al solstici. Picar el tió vol fer despertar la natura per tal que els dies s’allarguin, s’allunyi la foscor i arribi novament la llum.
A Catalunya hi ha el costum de “fer cagar el tió”. El tió és un tronc d’arbre que des de la Puríssima es col·loca vora del foc, es tapa amb una manta i se li posa menjar a sota que consumeix cada dia.
El dia de Nadal els infants canten nadales davant el pesssebre i després bastonegen el tió perque “cagui” dolços, neules i torrons que mengen després del dinar. Mai joguines que les porten els Reis.
L'arbre de Nadal 
Els antics pobladors escandinaus i centreuropeus consideraven els arbres éssers sagrats. Per això en el solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus.
El cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum: la forma triangular de l'avet representaria la Trinitat, els fruits serien els dons de l'Esperit Sant; l'estrella seria Crist, la llum del món; i el tronc la fusta de la creu de Crist… L’arbre de Nadal és un arbre de fulla perenne que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.
El Pare Noel 
Sant Nicolau va ser bisbe de Myra, a l'actual Turquia, al segle IV. Dels molts miracles que va realitzar, el més conegut relata que va donar la vida a tres nens que havien estat esquarterats per un malhome. Sant Nicolau repartia regals pel seu sant (6 de desembre) però aviat, es va associar el sant als regals que els nens rebien per Nadal.
Al s XVII els holandesos portaren a USA els seus costums i aixi ho feren amb Sant Nicolau. L’actual Santa Claus és la versió “americana” de Sant Nicolau: se li ha tret la mitra i se li ha col·locat una barretina i el nom és una mala adaptació anglesa del popular Sinterklaas (sant Nicolau) holandès. Al s XIX passa a Anglaterra i d’allí s’estén a tota Europa i adapta com a mitjà de transport un trineu portat per rens ja que el seu lloc de residència és el Pol Nord.
Quan passa a Europa cada país el bateja com Pare Nadal (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale) excepte a Espanya que tant en català com en castellà s’ha adaptat la forma francesa Pare Noel.
Els Reis d'Orient 
Adoració dels Mags (1305) - Giotto
Capella degli Scrovegni - Padua
Els Reis d'Orient (els Reis Mags) és una festa religiosa: ells són els protagonistes de la manifestació de Déu a tots els homes i a tots els pobles de la terra i se celebra el dia 6 de gener. Els evangelis diuen que “uns mags” portaren presents al Nen Jesús. Per aquest motiu la tradició fa que la nit del 5 al 6 de gener els Reis passin per les cases deixant regals a petits i grans segons els desitjos expressats en les cartes que en dies previs els nens han enviat als Reis. 
En el segle V, el papa Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis. Els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar no apareixen fins el s VII. Les restes dels reis d'Orient reposen a la catedral de Colònia.

dilluns, 4 de desembre del 2017

art 3: august rodin


Un altre dia continuaré parlant de l’art en general però avui vull fer referència a una exposició que hi ha des de fa mesos a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre, sobre un dels grans escultors del segle XX: el genial August Rodin que ara fa cent anys de la seva mort. Aneu a veure-la, s’acaba el 21 de gener. L’exposició està centrada en l’obra coneguda com La porta de l’infern.
*            *            *
El 1880, l’Estat francès va encomanar a August Rodin una porta decorativa que representés la Divina Comèdia de Dante Alighieri per al futur Museu d'Arts Decoratives. Batejada com La porta de l'Infern (inspirada en la Porta del Paradís del Baptisteri de la Catedral de Florència, obra de Ghiberti) l'obra va representar el major repte plàstic de l'artista i hi va treballar durant més de vint anys. La porta de l'Infern és un grup escultòric monumental. La primera versió que va fer Rodin data  de 1881, quan hi va començar a treballar, és una porta amb baixos relleus, molt semblant a la de Ghiberti. Al final de la vida de l’artista es va fer un model en guix que reconstrueix l’aspecte que devia tenir al començament i va servir de referència per fer els models de bronze fos un cop mort l’artista.
Tot i que el projecte va ser cancel·lat (mai no hi va haver ni porta ni museu), l'artista va treballar-hi fins al final de la seva vida i va ser d’aquí d’on va anar creant figures i baixos relleus que després va treure de la porta i es van convertir en escultures soltes. Considerada com l'obra central de la carrera de Rodin, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l'infern, és febril i tempestuosa, sensual i evocadora Tot i que l’obra va començar modelant figures inspirant-se en la Comèdia del Dante a mesura que passava el temps hi va afegir figures inspirades en Les flors del mal de Baudelaire i les Metamorfosis d’Ovidi.
Al començament Rodin pensava posar a sobre de la porta la inscripció que Dant posa a la porta de l’infern a l’inici del Cant III de la Comèdia: per mi aniràs a la ciutat sofrent,/per mi aniràs cap a l’etern dolor,/per mi aniràs amb la perduda gent./deixeu tota esperança els que heu entrat!
Però després es va repensar i va crear una al·legoria de la mateixa frase amb la positura i la posició de l’escultura Les tres ombres que coronen la porta. Aquesta escultura deriva del primer estudi que Rodin va fer d’Adam (escultura que va destruir per semblar-se massa a l’estil de Miquel Àngel, de qui va quedar extasiat, juntament amb  les obres de Donatello i Ghiberti, després d’un viatge a Itàlia). La va repetir tres vegades en diferents posicions i va fer el conjunt conegut com Les tres ombres que assenyalen cap al centre de la porta i cap a El pensador.
D’aquesta porta en van derivar les seves escultures més emblemàtiques: El Pensador, El petó, Ugolino i els seus fills i Les tres ombres. D’aquesta darrera ja n’hem parlat.
El pensador es troba al capdamunt de la porta. Representa probablement Minos, el jutge que, a la Comèdia, assigna els damnats a un dels cercles infernals en funció dels seus pecats. Però Rodin converteix la imatge en el poeta Dant meditant sobre la seva obra al mateix infern. És el creador dins la seva pròpia creació. ¿I per què no és el mateix Rodin meditant sobre la seva obra a la mateixa porta de l’infern?
D’aquí surt també l’obra El bes inspirada en Francesca da Rimini i Paolo Malatesta dos personatges de la Comèdia que es troben en el segon cercle de l’infern, cercle on hi van a parar els luxuriosos. Quan ja els tenia col·locats a la fulla esquerra de la porta, els va treure i els va convertir en escultura.
Ugolino i els seus fills és un altre personatge de la Comèdia i un dels primers que va representar Rodin a la Porta. Ugolino della Gherardesca va ser un polític condemnat per traicó i que Dant el situa en el darrer cercle de l’infern. També de la part mitjana de la fulla esquerra els va treure per convertir-los en escultura.
*           *           *

August Rodin neix i mor a Paris (1840-1917). Des de petit comença a dibuixar i el seu pare l’envia a l’École Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques on aprèn a dibuixar i modelar de memòria. No el deixen entrar a l’École des Beaux-Arts i es posa a estudiar anatomia amb Louise Barye, professor del Musée National d’Histoire Naturelle i modelatge escultòric amb Constant, un escaiolista amb qui comparteix els secrets sobre el modelatge. August Rodin va treballar totes les tècniques de l’època: el dibuix, el guix, la cera, el fang, el marbre i el bronze. Rodin treballava segons el mètode tradicional, de fet el seu taller va ser un dels últims que es poden considerar com a tal. Ell solia realitzar les peces en guix, cera o fang. A partir d'aquests motlles era possible treure obres de marbre o encarregar la fosa en bronze. Als 15 anys guanya una medalla de bronze de dibuix i comença a treballar amb fang. Als 17 anys figura com ajudant de George E. Haussmann en la reconstrucció urbana de Paris.
La seva primera gran escultura va ser La màscara de l’home amb el nas trencat, que va ser refusada pel jurat del Saló de Paris el 1865 per considerar-la inacabada (li faltava la part del darrera del cap). Aquesta escultura és la cara d’un home d’una barriada parisina que explicita la seva dura vida pels trets del seu rostre. Amb les seves arrugues marcades i el nas trencat, l'obra representa un gran exemple de com Rodin va considerar que allò que es vol representar no forçosament ha de ser bell sinó veritable. Ell matex diu: Aquesta màscara va determinar tot el meu treball futur; és la primera peça de modelatge que vaig fer. Des de llavors he tractat de veure la meva obra des de tots els punts de vista i dibuixar-la bé en cada un dels seus aspectes. Aquesta màscara ha estat en la meva ment en tot el que he fet.
La segona obra per la que també va ser criticat és L’edat de bronze, escultura a escala humana per la que va fer servir com a model un jove soldat belga. Un cop feta hi va haver qui, davant la musculatura tan ben treballada sobre el guix, va dir que no era possible que, qui no havia estudiat mai a l’Acadèmia pogués esculpir formes tan perfectes, llevat que hagués fet l’escultura d’un buidatge del model natural i no d'un model original d'argila. L'Edat de Bronze, en paraules de. Rainer M. Rilke, manifesta el domini il·limitat de Rodin sobre el cos. L'ull més sever no podia descobrir en aquesta estàtua cap espai que fos menys vivent, menys precís o menys clar que els altres. I un periodista afegí: Està prenyada d’una qualitat tan rara com preciosa: la vida. Tot el temps que havia dedicat a estudiar anatomia quan era jove ara ho podia plasmar aquí.
El gran èxit de la seva obra va fer que les escultures més emblemàtiques es reproduïssin en diverses mides i materials.  És el cas d'El Pensador, la mida original era d’uns 70 cm; en 1898 va ser reduïda a 38 cm i el 1904 engrandida a la versió monumental de 2 m.

dijous, 16 de novembre del 2017

darreres cavil·lacions d'un "presi"

»Els primers dies aquí això era una festa, un circ diari però ara em trobo engabiat. ¿Què carai hi faig a Brusel·les? Fot un fred que pela. Aquí ens movem entre 1 i 8 graus i a BCN ballen entre els 8 i els 17. ¿Què carai hi faig aquí? Tan bem muntat que ho teníem: nosaltres darrera arengant a la gent amb els de la ANC i OC donant la cara i catradio i tv3 fent d’altaveu… Milers de manifestants pels carrers, cacerolades diàries, xaranga dia sí i dia també… Ara aquell parell són a la presó i la resta del govern també a la garjola després de declarar a Madrid. Ja em va bé que el Vice estigui tancat, així no em farà nosa. Només estem jo i quatre ad lateres aquí passant un fred de mil dimonis.
»El que sí va ser maco va ser la performance dels alcaldes: un avió xarter, un munt d’autobusos i dues-centes vares de batlles de tot Catalunya enlairades per fer-me costat… això va ser un ball de bastons!
»Ara ja podem enarborar la campanya de “presos polítics”. Sí, ja sé que AI ha dit que no ho són, que ells en saben molt d’això i que aquests no són presos polítics, però poc ressó tindrà ja que nosaltres seguirem dia sí i dia també, al carrer, amb pancartes i a la nostra rtv, demanant la llibertat per als “presos polítics”. Un dia de vaga general (que tampoc va ser tant)…, els estudiants esperonats pels joves cuperos de la CDR tallant la circulació…, renoi que la van fer grossa a Girona amb l’AVE tallat i mira que robar la bandera d’Espanya de l’Ajuntament…, aquests de l’empordà!… També anirem recordant el follon de l'1O i el 115 (i esperem que el poble no recordi el que vam fer els dies 6 i 7 de setembre).
»Tots els meus ara van dient a tort i a dret que no estàvem preparats per muntar la República, que això de la independència era una enganyifa. Ja sé que no tot eren flors i violes, només cal mirar l’hemeroteca per veuere la riota que fem amb l’encaixada de mans el Vice i jo després de proclamar la DUI: ni ens mirem la cara! I els d’ERC també ho diuen, i diuen que “no somos indepes porque la mayoría no lo ha querido”! Només em faltava això! …Senyor, ¿què he de fer, em dones un cop de mà…?
»–…
»¿…Com que m’espavili…? Una empenteta al menys… Sí, ja sé que tu no estàs aquí per aquestes coses, però… res de res?
»–…
»…que m'he enfagat sol i n'he de sortir sol? …Bé, vejam com me’n surto.
»I la Mesa del Parlament diu que la proposta de la DUI no tenia efectes jurídics i també li sembla bé el 155! ¿Però què és això? ¿Què s’han pensat? I ara diuen que el Vice i la resta també diran el mateix per tal de sortit de la garjola. ¿I què faré jo amb tota aquesta gent al carrer de BCN fent campanya i jo a 1300km lluny? Ara només venen a veure’m l’antic presi de Convergència, que ja no pinta res, la cordi del PDeCAT, que ho té molt cru, i els de la CUP. Tots els meus m’han abandonat…
»Havíem de fer una llista comuna tots els indepes però ja s’ha encarregat de carregar-se-la el Vice… cagumcoi! D’ERC, amb qui havíem fet Junts pel sí, ara resulta que no volen ni sentir parlar de mi. Ara som els de Ni junts pel no.  Ara ells volen anar sols, clar perquè jo no li pugui fer ombra. Hauré de fer una llista on jo vagi de Cap de Llista i hi posaré tots els meus amics que no m’han traït, una llista “unitària civil” (no sé què vol dir això, però és igual) que proposaré a la cordi del PEDeCAT, com un grup d’electors.
»Bé, ara la cordi em diu que no, que això no és viable ja que si ho fem així, ni que sigui molt bonic, no cobrarem ni un duro de Madrid (un altre cop Madrid!), no sortiríem per la tele, ni podríem fer debats. Carai, mira que tot és complicat! Ara diu que hem de fer una llista “àmplia i transversal” (tampoc sé què vol dir això, però és igual, ara tots la fan) amb presència d’indepes… Però, vejam: ¿què no ho som tots al PEDeCAT d’indepes…? Ah!, que hem d’incloure a la llista indepes que no siguin del partit… vale!, vale! I diu que es dirà Junts x Catalunya.
»Mira, avui m’ha vingut a veure la secre del Vice. Ara que ja ha decidit que vol anar sol m’envia la seva secre per posar-nos d’acord “en anar perfectament coordinats i fer un front comú”. Aviam si ho entenc, …¿no era això Junts x sí…? Es veu que no.
»Sí, sí, ja sé que sempre he dit que no em presentaria, però ara si no em presento i els belgues em retornen a Espanya seré l’únic que em podriré a la garjola llevat que… també digui que el 155 és la millor solució! …És clar! El 155 és la solució! I jo que em pensava que era per destruir Catalunya! Ara m’adono que és tot al contrari: la solució per a Catalunya és el 155!!! Però com no me’n havia adonat abans! Ell ens treu de la presó, ell convoca eleccions, ell retorna la pau a la ciutadania, ell farà que el 21D retorni la democràcia, ell deixarà d’existir el 22D i ens tocarà "el gordo de Navidad", i ell, al no existir, farà que jo el 23D pugui tornar a casa i anar al camp del Reial Madrid (un altre cop Madrid) a veure com guanya el Barça!!

»Però abans de tot això hauré de fer algun altre salt mortal:  hauré de fer declaracions a algun diari belga en la línia dels meus compas dient “que hi ha altres solucions possibles que no són la independència, que és possible la realitat d’una altra relació amb Espanya, que haurem de negociar un nou acord amb el govern central, però sobre tot que no s’ha entès bé el que hem estat dient, que allò que és realment important no és la independència, sinó la interdependència! I prou, ja no puc més!»


dijous, 9 de novembre del 2017

cavil·lacions d'un "presi"

»Mira que ja ho tenia ben decidit, convoco les eleccions i assumpte resolt, però ara aquests murris m’han portat a un carreró sense sortida. Ja sé que ja hi érem a un carreró sense sortida que havíem orquestrat entre el Govern d’aquí i el de Madrid, però una cosa era que hi fóssim tots els components del Govern i l’altre que m’hi trobi jo sol. Això és un malson. Com me’n sortiré? Ara aquesta trepa no vol eleccions i vol que proclami la República! Però si ja havíem quedat que no. ¿Què he de fer, Senyor…?
»Quan ja ho tenia tot embastat, quan semblava que tot lliscava prou bé, la part més dura a dels meus companys de coalició, m’han amenaçat amb frases que m’han ferit: “155 monedes de plata…, Judas!…, traïdor…, o un dibuix on estava penjat d’una forca…”. I aquests són els meus! I el meu Vice amb la boca tancada! Això ho ha muntat ell, segur.
«No puc convocar les eleccions. Si ho faig, l’endemà tothom se’m tirarà a sobre, em portaran al circ davant els gladiadors i em desmembraran de cap a peus…; l’endemà no podré anar a passejar a casa per Girona per rebre un bany de masses…; l’endemà no podré entrar al Parlament sense que els meus em barrin el pas…; l’endemà rebré felicitacions de Madrid però insults del meu entorn… Ai!, aquest “demà” em porta de corcoll. Estic “acollonit”.
Escut Repúlica de 1641
»¿Què fer? És un gran dilema. ¿Què he de fer perque jo demà pugui sobreviure, sortir al carrer amb tranquilitat i que la gent m’aplaudeixi? Si convoco eleccions, des de Madrid m’aplaudiran però els meus em destrossaran. Si proclamo la República, els meus m’enaltiran però a Madrid aprovaran el 155… Senyor, ¿què he de fer? La decisió ara no es gens fàcil. Ho hagués estat uns dies enrera, però avui…, en aquest moment…, amb aquesta situació kafkiana…, Senyor, ¿com me’n sortiré…?
»Ah!, ja ho tinc! Proclamaré la República i així els meus m’enaltiran però no em destrossaran (almenys els primers dies). El Senat aprovarà el 155 i Madrid s’abraonarà contra mi, però fugiré a Brusel·les i des d’allí faré campanya i internacionalitzaré la situació catalana. Tot el món em vindrà a veure, podré dir el que vulgui, carregaré contra l’Estat, ningú no em barrarà el pas i allà, com que la meitat són indepes m’obriran els braços. Ja sé que em costarà molts calés, uns 5000€ diaris, però ja ens en sortirem.
»I contractaré el millor advocat perque no em retornin a Espanya, encara que li hagi de pagar 1000€ l’hora. He dit i repetit que no em tornaria a presentar per Presi, però és igual, ara diré que sí i tots els meus em faran costat. M’aplaudiran… Em vindran a veure… Seré el melic d’Europa i això no passa cada dia. El problema és aquest carai de company que tinc de Vice, que té més ganes que jo de sortir elegit i seure a la meva butaca. A veure si els fiquen a la cangrí i jo estaré aquí movent-me com peix a l’aigua amb entrevistes a les emissores de ràdio i tv's, recepcions amb personalitats europees…

Escut de la Generalitat
»Serà més lleu rebre la justícia de Madrid ni que em retornin a Espanya i hagi d’anar a la presó –i així sempre podré criticar-los–, que no pas ser jutjat pels de casa meva que sempre em diran traïdor i Judas i com a tal em tractaran i no podré viure amb pau. Madrid serà més respectuós amb mi proclamant la República que les hordes que es desencadenaran a Catalunya contra mi per convocar les eleccions. Ho tinc clar: ¡Demà proclamo la Republica Catalana amb la Declaració Unilateral de Independència!
»No sé si durarà més o menys que les anteriors, la de Pau Claris el 1641 que no es va arribar a proclamar; l’Estat Català de 1873, revocat poc després; la República de l’avi Macià de 1931, tres dies; o la de Companys del 1934… No sé quan durarà aquesta, però serà sonada. Som-hi!»

dijous, 14 de setembre del 2017

art 2: art i bellesa l


Durancamps, Jean Marie Lustiger, Paul Cézanne, Gramsci, Florenskij, Jacques Maritain, Joan Pau II, Rosenberg, José J. Esparza, Bauman, López Quintás, Benet XVI, Wind, Nodelman, Francesc, Henri Matisse,  Rodolfo Papa, Saint-Exupéry, Pau VI, Mozart, Luis Racionero, Concili Vaticà II, Heinich, José Morales, Lipovetsky, Serroy, Søren Kierkegaard, André Frossard, Beethoven, T.S. Elliot, Tomás Llorens, Friedrich Schiller, Joan P. Viladecans, Luis Gordillo
Tots aquests personatges, i molt d’altres, han parlat i escrit sobre l’Art i els Artistes i sobre com està derivant avui la concepció artística. Exposo aquí un breu resum d’algunes de les seves idees:
Ningú dubta que la figura de l'artista –pintor, escultor, arquitecte, escriptor…– ha perdut prestigi social i rellevància pública. Això sí, es divulguen rareses, excentricitats i s'incideix en el continent en clar detriment del contingut. Es veu cada any quan s’inaugura Arco, l'esdeveniment –la pallassada!– que se superposa al rigor i a l'esforç. O quan veiem alguns guanyadors del Nobel de literatura. Cada vegada s’accentua un generalitzat descens del nivell cultural i artístic, un estrany balboteig entre l'ésser i el tenir, una evident minva dels valors humanístics.
El terme cultura –objecte d’innombrables definicions– és allò que realitza l’«home» –home i dona– per transformar i fer més habitable el món en el que viu. Fer cultura és propi de la Humanitat i es manifesta en els aspectes intel·lectuals, educatius, artístics, tècnics, polítics, econòmics i en tots aquells camps on es desenvolupa l’activitat de l’individu i dels pobles. La cultura presuposa i exigeix una idea integral de l’«home».
El nostre art s’ha desenvolupat dins del cristianisme i tot el nostre pensament té significat pels antecedents cristians. Un europeu pot no creure en la veritat de la fe cristiana, però tot allò que diu, tot allò que fa i de tot allò que és artífex surt de la seva herencia cultural cristiana i només té sentit en relació a aquesta herència.

Avui en dia s'ha produït una deforestació cultural, s'ha creat un territori empobrit, desèrtic, incapaç d'entendre alguns elements essencials de la vida de l'home. Valors que sempre han estat compartits es posen en dubte o es consideren contraris a la realització humana. Però no és pas així i per tot això, cal endegar una "repoblació forestal de conceptes intel·lectuals". Amb l'excusa d'alliberar l'home, al final ens estem lliurant fins i tot d'ell. Per tornar una ànima a l'art caldria pensar en l'«home» en termes diversos d'aquells dels de les ideologies polítiques i econòmiques i de la cultura del consum de masses. S’hauria de reintroduir en el debat públic, d’una manera ben definida, el concepte d’«home», i només després seria possible pensar en un art capaç de representar-lo.

Estem en un interregne: l'antiga forma de fer les coses ja no funciona, però encara no hem trobat la nova forma de funcionar. Així que hi ha un buit entre les regles que ja no serveixen i les que encara hem d'imaginar. Aquest és el veritable debat: com omplir aquest buit.
¿Quina és la diferència entre «creador» i «artista»? El que crea dóna l'ésser mateix, treu alguna cosa del no-res en sentit estricte. L’artista, per contra, utilitza alguna cosa ja existent, donant-li forma i significat. Déu no «existeix», Déu «és» i va crear l'home «a imatge seva» –home i dona– i li va donar l’existència i la tasca de dominar la terra, i a ell, a l’home, va sotmetre el món visible com un immens camp on expressar la seva capacitat creadora. A cada persona se li confia la tasca de ser artífex de la pròpia vida; en certa manera, ha de fer d'ella una obra d'art, una obra mestra.
En aquestes dues facetes de l'activitat humana en una l’home és artista de la pròpia vida, autor dels propis actes per formar la pròpia personalitat; en l’altra és capaç de produir objectes, de posar en acte les capacitats operatives, donant forma estètica a les idees concebudes en la seva ment.

Art i bellesa no es poden separar. Ja fa temps que han perdut el seu sentit primigeni i ara qualsevol persona que embruta un paper o una paret s’autodenomina artista, qualsevol que sap llegir i escriure es pensa que és novel·lista, qualsevol que fa soroll es creu que és músic… i a qualsevol cosa se li diu artEl concepte de bellesa també s’ha degradat, s’ha devaluat. La bellesa mai va sola, té dos companys: el bé i la veritat. Si es degrada la bellesa, es degrada el bé i la veritat. Una clara manifestació d’aquest paganisme gnòstic actual, panteista, d’un Déu spray, diluït, són els mils de milions de despeses que fem per coses innecessàries. El segon “top” en despeses és la cosmètica. La bellesa del cor no té res a veure amb la bellesa artificial del cosmètic. Ens disfressem de la bellesa per fora quan no tenim la bellesa interior de Déu.
El desterrament de la bellesa, la negació de la seva existència i prescindir dels fonaments de l'art condueix a un culte deliberat de la lletjor. Aquest món en què vivim té una gran necessitat de la bellesa per no caure en la desesperança. La bellesa com la veritat, és qui posa l'alegria en el cor dels homes, és el fruit preciós que resisteix la usura del temps, que uneix les generacions, la rel de la que brota el tronc de la nostra pau.

L'erudició del nostre temps ens fa perdre de vista l'essencial. El Petit Príncep –que no entén res d’allò que és erudit– ho veu tot, en última instància, més i millor que la resta de mortals.

dimarts, 20 de juny del 2017

novell: adjectiu; té dues accepcions

Segons el Diccionari Català Pal·las la paraula novell, adjectiu, indica, en la seva primera accepció: principiant, mancat d’experiència, nou, recent, modern, primerenc…
*          *          *
Tots aquests adjectius hi ha qui els aplica de ple al bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha aixecat –entre alguns dels seus seguidors– una nova polseguera per una glossa publicada fa dies al Full dominical fent un comentari sobre la família en base al document Amoris Lætitia. Ha faltat temps als mitjans per fer-ho conèixer amb bombo i platerets: tots els diaris de paper i digitals, tots els telediaris, totes les tertúlies…
Tots coneixeu el meu estil pastoral presencial i directe. Sóc un bisbe que m’agrada ser a tot arreu, que frueixo inventant i executant, que em plau el contacte amb la gent. Aixi es definia ell en un escrit al Full el 2015 i així continua. Les persones amb responsabilitat han de prendre decisions que probablement no agradin a tothom, però el sentit de responsabilitat els porta a prendre-les. I un bisbe, ens agradi o no, sigui més o menys simpàtic, té unes obligacions que ha d’assumir.
No he seguit la trajectòria de l’actual bisbe de Solsona, però des que va entrar al bisbat el 2010 no ha parat de rebre queixes. Se’l titlla de tot. Se li fa qualsevol comentari en contra. Sembla que no faci res bé. I el critiquen des de tots els estaments: els mitjans de comunicació, els responsables dels municipis… i fins i tot el clergat: pastor esgarriat…, amb cada glossa la fa grossa…, va marxar de Solsona com a progre i ha tornar com a carca…, de progressista a representant desl sectors més retògrades…, fluctua en tots els temes menys en l’afany de notorietat…, viu a la residència de capellans de Solsona en comptes del Palau Apostòlic…
Fa molt de temps que part de la societat voldria que l’Església fos com un partit polític, que es manifestés d’acord amb allò que és “políticament correcte” i que no s’allunyés ni un pam dels pressupostos dels lobby mediàtics. I no s’accepta que l’església no sigui democràtica, com si la democràcia fos el sursum corda de l’eficàcia en tots els temes. Qui no respira així…: anatema sit!
Estem en una època en la qual s’exalça tot tipus de llibertats, tothom pot dir el que vulgui, pot fer el que li sembli, pot insultar a qui li doni la gana, sobre tot a l’església catòlica (que para l’altra galta abans de tornar-s’hi!). Ah! això sí, hi ha temes tabú (¿no havíem quedat que ja no hi havia tabús?, doncs sí, encara n’hi ha) i hi ha inquisició (ara l’han activada els qui la defenestraven!).
Mai pots opinar (dic opinar!) contra el procés o se’t titlla d’antidemòcrata. Mai pots opinar (dic opinar!) contra la LGTBI, o se’t titlla d’homòfob, sense dret a viure, se’t denuncia als tribunals i el denunciant no ha de demostrar res, és l’acusat qui ha de demostrar que no ho va dir (sic!). Mai pots opinar (dic opinar!) a favor de l’Església o se’t titlla de retrògrad…
Tots els qui defensen aquests plantejaments ho fan des del punt de vista que no hi ha veritats objectives ni absolutes sinó que tot es subjectiu i opinable. No hi pot haver cap veritat absoluta! Peró resulta que aquests mateixos que diuen que no hi ha cap veritat absoluta, en defensen una a tort i a dret. Per a ells no hi ha més veritat absoluta que aquesta: la de que no hi ha cap veritat absoluta. En què quedem, ¿n’hi ha o no n’hi ha?
Les crítiques per la darrera glossa del bisbe Novell han estat fruit de la campanya contra la família –que avui es propaga com un foc atiat pel vent, per les mal denominades “xarxes socials” i per tots els mitjans de comunicació– i que està muntada en aquest nostre univers mundial pel lobby homosexual, que ningú s’atreveix a criticar públicament, que totes les administracions defensen i que la Generalitat ha legislat de manera fòbica. Qui s’oposi a aquesta manera de fer serà cremat a la foguera de la inquisició de la LGTBI.
Però les paraules del bisbe Novell quan parla de l’homosexualitat no són de la seva collita. Cita el Papa ja sigui en l’Amoris Lætitia ja sigui en els comentaris que ha fet sobre aquest tema. En el viatge de tornada de la JMJ de Rio de Janeiro el papa Francesc va dir una frase que –un cop retallada– va donar la volta al món: Si una persona és “gay” (i busca el Senyor i té bona voluntat), ¿qui sóc jo per a jutjar-la? El parèntesi és el que es va treure. Però, a més, no van publicar la continuació. Aquesta frase no vol dir que el Papa aprovi el lobby “gay”, sino que separa ben bé la persona amb aquesta inclinació i el fet de muntar un lobby. Crec que quan un es troba amb una persona així, s’ha de distingir el fet de ser una persona “gay”, del fet de fer un lobby, perquè cap lobby és bo. Són dolents. El Catecisme de l'Església Catòlica explica això d'una manera molt bonica; diu: "No s'han de marginar aquestes persones per això, han de ser integrades en la societat". El problema no és tenir aquesta tendència; no, hem de ser germans, perquè aquest és un, però si hi ha un altre, un altre. El problema és fer el lobby d'aquesta tendència: lobby d’avars, lobby de polítics, lobby dels maçons, tants lobby… Aquest és el problema més greu per a mi."
¿I què més ha dit el Papa sobre el lobby “gay” i les unions homosexuals? Doncs més clar no ho pot haver dit:  no siguem ingenus: no es tracta d’una simple lluita política, és la pretensió destructiva al pla de Déu. No es tracta d'un mer projecte legislatiu (aquest és només l’instrument) sinó d'una 'moguda' del pare de la mentida que pretén confondre i enganyar els fills de Déu.

*          *          *
Segons el Diccionari Català Pal·las l’adjectiu novell indica, en la seva segona accepció: que ve avançat, que ve abans del temps ordinari. 
Sembla ser que el bisbe Novell, fent honor al seu cognom, ha arribat a la diòcesi de Solsona segons aquesta accepció del diccionari: ha arribat abans del temps previst per a tot aquest caramull de campaners retrògads.