art 3: august rodin

Un altre dia continuaré parlant de l’art en general però avui vull fer referència a una exposició que hi ha des de fa mesos a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre, sobre un dels grans escultors del segle XX: el genial August Rodin que ara fa cent anys de la seva mort. Aneu a veure-la, s’acaba el 21 de gener. L’exposició està centrada en l’obra coneguda com La porta de l’infern.

*            *            *

El 1880, l’Estat francès va encomanar a August Rodin una porta decorativa que representés la Divina Comèdia de Dante Alighieri per al futur Museu d'Arts Decoratives. Batejada com La porta de l'Infern (inspirada en la Porta del Paradís del Baptisteri de la Catedral de Florència, obra de Ghiberti) l'obra va representar el major repte plàstic de l'artista i hi va treballar durant més de vint anys. La porta de l'Infern és un grup escultòric monumental. La primera versió que va fer Rodin data  de 1881, quan hi va començar a treballar, és una porta amb baixos relleus, molt semblant a la de Ghiberti. Al final de la vida de l’artista es va fer un model en guix que reconstrueix l’aspecte que devia tenir al començament i va servir de referència per fer els models de bronze fos un cop mort l’artista.

Tot i que el projecte va ser cancel·lat (mai no hi va haver ni porta ni museu), l'artista va treballar-hi fins al final de la seva vida i va ser d’aquí d’on va anar creant figures i baixos relleus que després va treure de la porta i es van convertir en escultures soltes. Considerada com l'obra central de la carrera de Rodin, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l'infern, és febril i tempestuosa, sensual i evocadora Tot i que l’obra va començar modelant figures inspirant-se en la Comèdia del Dante a mesura que passava el temps hi va afegir figures inspirades en Les flors del mal de Baudelaire i les Metamorfosis d’Ovidi.

Al començament Rodin pensava posar a sobre de la porta la inscripció que Dant posa a la porta de l’infern a l’inici del Cant III de la Comèdia: per mi aniràs a la ciutat sofrent,/per mi aniràs cap a l’etern dolor,/per mi aniràs amb la perduda gent./deixeu tota esperança els que heu entrat!

Però després es va repensar i va crear una al·legoria de la mateixa frase amb la positura i la posició de l’escultura Les tres ombres que coronen la porta. Aquesta escultura deriva del primer estudi que Rodin va fer d’Adam (escultura que va destruir per semblar-se massa a l’estil de Miquel Àngel, de qui va quedar extasiat, juntament amb  les obres de Donatello i Ghiberti, després d’un viatge a Itàlia). La va repetir tres vegades en diferents posicions i va fer el conjunt conegut com Les tres ombres que assenyalen cap al centre de la porta i cap a El pensador.

D’aquesta porta en van derivar les seves escultures més emblemàtiques: El Pensador, El petó, Ugolino i els seus fills i Les tres ombres. D’aquesta darrera ja n’hem parlat.

El pensador es troba al capdamunt de la porta. Representa probablement Minos, el jutge que, a la Comèdia, assigna els damnats a un dels cercles infernals en funció dels seus pecats. Però Rodin converteix la imatge en el poeta Dant meditant sobre la seva obra al mateix infern. És el creador dins la seva pròpia creació. ¿I per què no és el mateix Rodin meditant sobre la seva obra a la mateixa porta de l’infern?

D’aquí surt també l’obra El bes inspirada en Francesca da Rimini i Paolo Malatesta dos personatges de la Comèdia que es troben en el segon cercle de l’infern, cercle on hi van a parar els luxuriosos. Quan ja els tenia col·locats a la fulla esquerra de la porta, els va treure i els va convertir en escultura.

Ugolino i els seus fills és un altre personatge de la Comèdia i un dels primers que va representar Rodin a la Porta. Ugolino della Gherardesca va ser un polític condemnat per traicó i que Dant el situa en el darrer cercle de l’infern. També de la part mitjana de la fulla esquerra els va treure per convertir-los en escultura.

*           *           *

August Rodin neix i mor a Paris (1840-1917). Des de petit comença a dibuixar i el seu pare l’envia a l’École Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques on aprèn a dibuixar i modelar de memòria. No el deixen entrar a l’École des Beaux-Arts i es posa a estudiar anatomia amb Louise Barye, professor del Musée National d’Histoire Naturelle i modelatge escultòric amb Constant, un escaiolista amb qui comparteix els secrets sobre el modelatge. August Rodin va treballar totes les tècniques de l’època: el dibuix, el guix, la cera, el fang, el marbre i el bronze. Rodin treballava segons el mètode tradicional, de fet el seu taller va ser un dels últims que es poden considerar com a tal. Ell solia realitzar les peces en guix, cera o fang. A partir d'aquests motlles era possible treure obres de marbre o encarregar la fosa en bronze. Als 15 anys guanya una medalla de bronze de dibuix i comença a treballar amb fang. Als 17 anys figura com ajudant de George E. Haussmann en la reconstrucció urbana de Paris.

La seva primera gran escultura va ser La màscara de l’home amb el nas trencat, que va ser refusada pel jurat del Saló de Paris el 1865 per considerar-la inacabada (li faltava la part del darrera del cap). Aquesta escultura és la cara d’un home d’una barriada parisina que explicita la seva dura vida pels trets del seu rostre. Amb les seves arrugues marcades i el nas trencat, l'obra representa un gran exemple de com Rodin va considerar que allò que es vol representar no forçosament ha de ser bell sinó veritable. Ell matex diu: Aquesta màscara va determinar tot el meu treball futur; és la primera peça de modelatge que vaig fer. Des de llavors he tractat de veure la meva obra des de tots els punts de vista i dibuixar-la bé en cada un dels seus aspectes. Aquesta màscara ha estat en la meva ment en tot el que he fet.

La segona obra per la que també va ser criticat és L’edat de bronze, escultura a escala humana per la que va fer servir com a model un jove soldat belga. Un cop feta hi va haver qui, davant la musculatura tan ben treballada sobre el guix, va dir que no era possible que, qui no havia estudiat mai a l’Acadèmia pogués esculpir formes tan perfectes, llevat que hagués fet l’escultura d’un buidatge del model natural i no d'un model original d'argila. L'Edat de Bronze, en paraules de. Rainer M. Rilke, manifesta el domini il·limitat de Rodin sobre el cos. L'ull més sever no podia descobrir en aquesta estàtua cap espai que fos menys vivent, menys precís o menys clar que els altres. I un periodista afegí: Està prenyada d’una qualitat tan rara com preciosa: la vida. Tot el temps que havia dedicat a estudiar anatomia quan era jove ara ho podia plasmar aquí.

El gran èxit de la seva obra va fer que les escultures més emblemàtiques es reproduïssin en diverses mides i materials.  És el cas d'El Pensador, la mida original era d’uns 70 cm; en 1898 va ser reduïda a 38 cm i el 1904 engrandida a la versió monumental de 2 m.