¿Quins títols són clàssics universals, els veritables bestsellers, que han deixat i deixen
empremta, però no surten a les llistes dels top
ten ni apareixen a les llibreries per Sant Jordi? Hi ha moltes obres que
encara avui es llegeixen i algunes es fan llegir, i criticar, a les facultats i
no de Lletres, precisament, sinó de Dret, Medicina o Arquitectura, per tal de
modelar la formació dels alumnes.
Obres posades al cim
de la literatura universal n’hi ha moltes. Res a veure amb els bestsellers d’avui, molts prefabricats,
escrits per encàrrec, sense qualitat literària, amb un marketing que els programa per una acceptació massiva i els ensalça
al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa en poc temps.
¿Algú recorda els
darrers premis Nadal, Planeta, Ramon Lllull, Josep Pla o Sant Jordi, per citar només els de casa
nostra? Segur que molts recordaran Nada,
de Carmen Laforet, el primer Nadal i el primer premi de tots, però la gran
majoria d’obres premiades passa sense pena ni glòria, tot i que s’hagi triat,
d’antuvi, el personatge famós que l’ha de guanyar: el 1994 va guanyar el
Planeta Camilo José Cela i van renunciar a rebre’l tant Miguel Delibes com
Ernesto Sábato, que no van voler entrar al joc quan els ho van proposar.
De premis
literaris-literaris, avui no en queden ja que tots són comercials. A casa
nostra tenim: Premi Nadal (1944,
Editorial Destino, avui Planeta); Premi
Joanot Martorell (1947, Aymà Editors, avui Enciclopèdia Catalana-Òmnium
Cultural i des de 1959 Premi Sant Jordi); Premi Planeta (1952, Editorial Planeta); Premi Josep Pla de narrativa (1968, Editorial Destino, avui
Planeta; Premi Ramon Llull de
literatura catalana (1981, Editorial Planeta).
Tornem als clàssics:
podem parlar d’Homer, de Sòfocles, de Virgili, d’Ovidi, de Dante, de John
Milton, de Ramon Llull, de Joanot Martorell i de la resta dels salvats de la foguera al Quixot…, i
podríem seguir amb Balzac, Petrarca, Cervantes, Lope de Vega, Quevedo,
Shakespeare, Dostoievki, Molière, Verne, Saint-Exupéry, Rablais, Tolstoi,
Machado, Darío… i no acabaríem.
Avui us vull parlar de Perché leggere i classici en la versió
castellana Por qué leer los clásicos,
obra pòstuma d’Italo Calvino.
Italo Calvino va ser un escriptor italià nascut el 1923 a Santiago de las Vegas, Cuba,
i mort el 1985 a Siena, Itàlia. Afiliat
a les brigades Garibaldi i després al PC, deixa el partit el 1957. Inicia estudis d’agronomia,
els deixa i el 1947 es gradua en literatura a la Universitat de Torino. Publica la seva primera
novel·la Els camins dels nius d’aranya
i comença a escriure, a les files del neorealisme italià, en temes fantàstics i
al·legòrics. 
Cal citar la trilogia Els
nostres avantpassats: El vescomte
migpartit, El baró rampant i
El cavaller inexistent, narracions fantàstiques; Marcovaldo,
és a dir les estacions a la ciutat, crítica al mercantilisme del món actual amb un estil
poètic i preciosista on el protagonista és un personatge buf, modern, salvatge,
que va a cercar la naturalesa en mig de l’asfalt de la ciutat i on només hi
troba el caos, i El castell dels destins
encreuats
que Calvino considerava un dels seus millors llibres i el més fantàstic de
tots. Va ser nominat al Premi Nebula (USA) a la millor novel·la fantàstica.
Calvino sabia que, malgrat hi
hagi clàssics universals, tothom té la seva llista i en aquest escrit hi surten
aquells pels quals ell sentia una particular admiració, però que el
clàssic de cada un és aquell que no pot ser-te indiferent i que serveix per
definir-te a tu mateix en relació i –tal vegada– en contrast amb ell.
Calvino comença el
llibre amb aquesta definició de clàssic:
- Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint… i mai Estic llegint…
Rellegir…, aspecte
molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. La juventut comunica a la
lectura un sabor particular i una particular importància; en la maduresa
s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de
descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important
rellegir, ja que quan es rellegeix un llibre es descobreixen moltes coses que
havien passat per alt en la primera lectura, i l'actual Papa, Jorge Mario
Bergoglio, explica que per les vacances descansava resant i llegint –rellegint– els clàssics i afegia: Cuánto hemos perdido culturalmente en la ruptura con lo clásico.
Quan un clàssic
funciona com a tal, estableix una relació personal amb qui el llegeix: si no
salta la “xispa” no hi ha res a fer. Llegir un clàssic per primera vegada en
l’edat madura és un plaer extraordinari.
Calvino continua amb altres definicions de clàssic:
- Clàssics són aquels llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit
- Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir
- Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rera seu l’empremta que han deixat a les cultures
- És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons
- És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa
- Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat
Calvino acaba les
seves reflexions dient: no us cregueu que
els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó
que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els
clàssics.
Cal llegir-lo, és una bona lectura per aquest estiu i ens ajudarà
a fer la "nostra" llista de clàssics.
