Un altre dia continuaré parlant de l’art en general però avui vull fer
referència a una exposició que hi ha des de fa mesos a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación
Mapfre, sobre un dels grans escultors del segle XX: el genial August Rodin que ara fa cent anys de la
seva mort. Aneu a veure-la, s’acaba el 21 de gener. L’exposició està centrada
en l’obra coneguda com La porta de
l’infern.
* * *
El 1880, l’Estat francès va
encomanar a August Rodin una porta
decorativa que representés la Divina
Comèdia de Dante Alighieri per
al futur Museu d'Arts Decoratives.
Batejada com La porta de l'Infern
(inspirada en la Porta del Paradís del
Baptisteri de la Catedral
de Florència, obra de Ghiberti) l'obra va representar el
major repte plàstic de l'artista i hi va treballar durant més de vint anys. La porta de l'Infern és un grup
escultòric monumental. La primera versió que va fer Rodin data de 1881,
quan hi va començar a treballar, és una porta amb baixos relleus, molt semblant
a la de Ghiberti. Al final de la
vida de l’artista es va fer un model en guix que reconstrueix l’aspecte que
devia tenir al començament i va servir de referència per fer els models de
bronze fos un cop mort l’artista.
Tot i que el projecte va ser
cancel·lat (mai no hi va haver ni porta ni museu), l'artista va treballar-hi
fins al final de la seva vida i va ser d’aquí d’on va anar creant figures i
baixos relleus que després va treure de la porta i es van convertir en
escultures soltes. Considerada com l'obra central de la carrera de Rodin, aquesta obra monumental ofereix
una visió espectacular de l'infern, és febril i tempestuosa, sensual i
evocadora Tot i que l’obra va començar modelant figures inspirant-se en la Comèdia del Dante a mesura que passava el temps hi va afegir figures inspirades
en Les flors del mal de Baudelaire i les Metamorfosis d’Ovidi.
Al començament Rodin pensava
posar a sobre de la porta la inscripció que Dant posa a la porta de l’infern
a l’inici del Cant III de la Comèdia: per
mi aniràs a la ciutat sofrent,/per mi aniràs cap a l’etern dolor,/per mi aniràs
amb la perduda gent./ deixeu tota esperança els que heu entrat!
Però després es va repensar
i va crear una al·legoria de la mateixa frase amb la positura i la posició de
l’escultura Les tres ombres que coronen
la porta. Aquesta escultura deriva del primer estudi que Rodin va fer d’Adam (escultura que va destruir per semblar-se massa
a l’estil de Miquel Àngel, de qui va
quedar extasiat, juntament amb les obres de Donatello
i Ghiberti, després d’un viatge a
Itàlia). La va repetir tres vegades en diferents posicions i va fer el conjunt
conegut com Les tres ombres que
assenyalen cap al centre de la porta i cap a El pensador.
D’aquesta porta en van
derivar les seves escultures més emblemàtiques: El Pensador, El petó, Ugolino i els seus fills i Les tres ombres. D’aquesta darrera ja
n’hem parlat.
El pensador es troba al capdamunt de la porta. Representa
probablement Minos, el jutge que, a
la Comèdia, assigna els damnats a un
dels cercles infernals en funció dels seus pecats. Però Rodin converteix la imatge en el poeta Dant meditant sobre la seva obra al mateix infern. És el creador
dins la seva pròpia creació. ¿I per què no és el mateix Rodin meditant sobre la seva obra a la mateixa porta de l’infern?
D’aquí surt també
l’obra El bes inspirada en Francesca da Rimini i Paolo Malatesta dos personatges de la Comèdia que es troben en el segon cercle
de l’infern, cercle on hi van a parar els luxuriosos. Quan ja els tenia
col·locats a la fulla esquerra de la porta, els va treure i els va convertir en
escultura.
Ugolino i els seus fills és un altre personatge de la Comèdia i un dels primers que va
representar Rodin a la Porta. Ugolino della Gherardesca va ser un polític condemnat per traicó i
que Dant el situa en el darrer
cercle de l’infern. També de la part mitjana de la fulla esquerra els va treure per convertir-los en escultura.
* * *
August Rodin neix i mor a Paris (1840-1917). Des de petit comença a
dibuixar i el seu pare l’envia a l’École
Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques
on aprèn a dibuixar i modelar de memòria. No el deixen entrar a l’École des Beaux-Arts i es posa a
estudiar anatomia amb Louise Barye,
professor del Musée National d’Histoire
Naturelle i modelatge escultòric amb Constant, un escaiolista amb qui comparteix els secrets sobre el
modelatge. August Rodin va treballar totes les tècniques de l’època: el
dibuix, el guix, la cera, el fang, el marbre i el bronze. Rodin treballava segons el mètode
tradicional, de fet el seu taller va ser un dels últims que es poden considerar
com a tal. Ell solia realitzar les peces en guix, cera o fang. A partir
d'aquests motlles era possible treure obres de marbre o encarregar la fosa en
bronze. Als 15 anys guanya una medalla de bronze de dibuix i comença a
treballar amb fang. Als 17 anys figura com ajudant de George E. Haussmann en la reconstrucció urbana de Paris.
La
seva primera gran escultura va ser La
màscara de l’home amb el nas trencat, que va ser refusada pel jurat del Saló de Paris el 1865 per considerar-la
inacabada (li faltava la part del darrera del cap). Aquesta escultura és la cara d’un home d’una barriada parisina
que explicita la seva dura vida pels trets del seu rostre. Amb les seves arrugues marcades i el nas
trencat, l'obra representa un gran exemple de com Rodin va considerar que allò que es vol representar no forçosament
ha de ser bell sinó veritable. Ell matex diu: Aquesta màscara va
determinar tot el meu treball futur; és la primera peça de modelatge que vaig
fer. Des de llavors he tractat de veure la meva obra des de tots els punts de
vista i dibuixar-la bé en cada un dels seus aspectes. Aquesta màscara ha estat
en la meva ment en tot el que he fet.
La segona obra per la que també va ser criticat és
L’edat de bronze, escultura a escala humana per la que va fer
servir com a model un jove soldat belga. Un cop feta hi va haver qui, davant la
musculatura tan ben treballada sobre el guix, va dir que no era possible que,
qui no havia estudiat mai a l’Acadèmia
pogués esculpir formes tan perfectes, llevat que hagués fet l’escultura d’un buidatge del model
natural i no d'un model original d'argila. L'Edat
de Bronze, en paraules de. Rainer M. Rilke, manifesta el domini il·limitat de Rodin sobre el cos. L'ull més sever no podia descobrir en aquesta
estàtua cap espai que fos menys vivent, menys precís o menys clar que els
altres. I un periodista
afegí: Està prenyada d’una qualitat tan
rara com preciosa: la vida. Tot el temps que havia dedicat a estudiar
anatomia quan era jove ara ho podia plasmar aquí.
El gran èxit de la seva obra
va fer que les escultures més emblemàtiques es reproduïssin en diverses mides i
materials. És el cas d'El Pensador, la mida original era d’uns
70 cm; en 1898 va ser reduïda a 38 cm i el 1904 engrandida a la versió
monumental de 2 m.