Josep Pla en un fotograma de l'entrevista A fondo |
L’any 1976 Joaquín Soler
Serrano en una de les moltes entrevistes que va fer en el programa A fondo, a TV2, en va fer una a Josep Pla que és d’antologia. Dic “és”
perquè encara es pot veure a internet.
Per la gent que ja
tenim uns anys parlar de Josep Pla
no ens estranya, però sí que molta gent jove el pot tenir per desconegut.
Alguns títols llegits a l’escola i poca cosa més. No pretenc fer una biografia
seva, sinó remarcar alguns trets de la seva personalitat i reproduir algunes
afirmacions que fa en l’entrevista sobre persones lligades al món de la
literatura i l’art. No vol dir que haguem d’estar d’acord en totes les seves
afirmacions, senzillament les reprodueixo aquí per ser de qui són.
Podeu veure
l’entrevista aquí: https://vimeo.com/23087462
* * *
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-Llofriu 1981) es llicencia en Dret però no exerceix la
carrera i es dedica al periodisme. Habitual de l’Ateneu barcelonès es relaciona amb Eugeni d’Ors, Francesc Pujols i
Josep M de Sagarra. Fuig del noucentisme
i escriu amb senzillesa, claredat i intel·ligibilitat per a tot el món.
El 1924 s’exilia a
París, durant la dictadura de Primo de
Rivera, per un article crític sobre el Marroc. Des d’allí viatja com a
corresponsal del diari La Publicitat
al Regne Unit i a la Unió Soviètica. El 1925 publica el seu primer llibre Coses vistes, un recull de narracions i
retrats sobre “coses que he vist”. Èxit de crítica i públic.
El 1927 torna a
Espanya i s’incorpora a La Veu de
Catalunya. El 1931, el mateix dia de la proclamació de la República, va a
Madrid de corresponsal del diari i s’hi queda fins poc abans del juliol de
1936. Torna a fugir i va a Marsella i Roma. El 1938 entra a l’Espanya
franquista per Biarritz i el 1939 entra a Barcelona amb les tropes franquistes.
Acabada la guerra és subdirector de La
Vanguardia.
Josep Pla no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, era un individu
pragmàtic que cercava la modernització de l’Estat. Inicialment simpatitza amb
la República però acaba desencantat per la “bogeria frenètica i destructora”
que es va originar.
Capçalera del n1 de Destino |
Desencisat pels
aconteixements de la posguerra deixa La
Vanguardia i es retira a l’Empordà, a casa seva, al Mas Llofriu. Allí viu un exili interior i comença a col·laborar en
la revista Destino, una revista
fundada a Burgos l’any 1937 per la intel·lectualitat catalana refugiada a la
zona franquista i que ara reneix a Barcelona de la mà de Josep Vergés i Ignasi Agustí.
Josep Pla al Mas Llofriu |
A l’Empordà viatja
per la seva comarca, parla amb la gent, descobreix el paisatge, els pobles, la
mar… i llegeix, i escriu, i torna a viatjar elaborant reportatges per cada un
dels llocs que passa: França, Itàlia, Israel, Amèrica del sud, New York, Cuba,
la Unió Soviètica, l’Orient Mitjà…
L’obra de Josep Pla abarca totes tes temàtiques: narrativa, dietaris, assaigs,
viatges, biografies, política… És l’escriptor més destacat en llengua catalana
del segle XX i la seva obra ofereix una imatge completa de la societat del seu
temps. Els seus escrits en llengua castellana també són brillants.
* * *
Josep Pla de jove |
»La condició per ser feliç en aquest món és no ser
envejós. Soc la persona mes insignificant del món, no tin cap enveja i per això
soc feliç. Jo he sigut sempre un realista. La realitat és molt superior a la
intel·ligència humana, a la imaginació i a tot.
»En el Mediterrani s’ha inventat tot. Hi ha una
frase presocràtica que diu que quan un poble té una passió, la moral baixa.
Apliquem-ho a Espanya… El més important d’Espanya és la romanització. Els grecs
no han deixat ni un sol record. Res. Ni a Empúries, ni a Roses, ni a Barcelona.
Barcelona es una cosa espantosa, agobiant i d’escassíssima qualitat.
»Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb
gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.
»El socialisme es una cosa pagada pel capitalisme.
Quan el capitalisme no el pot pagar, entra l’estat i arriba el comunisme. El
comunisme es el socialisme pagat per l’Estat».
* * *
Josep Pla comença l’entrevista donant una definició
de com ell entén la literatura: «la literatura és buscar l'adjectiu. Jo només
he procurat buscar els adjectius i posar-los darrera els substantius: és
l’única cosa que he fet en la meva vida. A mi m’agrada parlar amb la gent.
L’única cosa que jo he fet en la meva vida ha estat llegir. He escrit perque he
llegit. Jo sóc un home de Pascal, de
La Bruyère, de La Rochefoucould i de Montaigne».
»La literatura castellana és molt bona, però molt
bona! El castellà no el sé, el domino molt poc. No conec el “gracejo” de Galdós. El “gracejo” és de Madrid, a
Catalunya és poca cosa. L’acudit d’aquí té poc valor i sempre és tirant
a vulgar».
Continua l’entrevista i Soler Serrano l’emplaça a que, en poques paraules, defineixi cada
un dels personatges que citarà:
Dante: En dos versos et fa el retrat d'un home
Cervantes: Escriu molt bé i tenia el realisme
poètic
Maquiavel: El desenvolupament que fa de l'home és
una cosa prodigiosa. És l’autor del descobriment de la vida moderna i del
descobriment de l’home. Els grecs i els llatins van escriure poc sobre l’home. Maquiavel es un tipus virtuós. Itàlia
és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara
bé, el desordre és immens.
Salvador Dalí i Josep Pla |
Salvador Dalí: És un comerciant tremendo que ha
intentat fer una fortuna i l'ha fet… És un treballador molt lent i que ha fet
alguna cosa. Té 3 o 4 quadres molt bons. Davant meu mai no va dir cap
ximpleria.
Francesc Cambó: Un home d'aquest país. No tenia ni un cèntim va anar a Buenos Aires amb els Güell i es va poder pagar les eleccions.
Josep Carner |
Salvador Espriu: Tendeix a la ininteligelibilitat
sistemàticament. És un “cuco”. No l’entén la gent.
Prat de la Riba: Era un administrador, un home completament vulgar, però excel·lent. Tenia el país al cap: cal fer més carreteres, més hospitals…, això està bé, però era bastant vulgar.
Carles Riba |
Carles Riba: No és un poeta. No té ni una guspira de poesia. És un filòsof, és home de pensament.
Mir: Un gran pintor.
Nonell: El gran pintor d'aquí. És molt bo. Els
dos fan una pintura que pesa.
Unamuno: És un autor ininteligible. Era un avar espantós.
Jacinto Benavente: No…, és una literatura de prendre el te.
Delibes: Sí, dins la grisor. És un autor en gris.
Joan Maragall: Té vuit poesies molt bones.
Eugeni d'Ors, Xènius |
Eugeni d'Ors: Sabia moltes coses. El que passa és que
era un gandul. Era un home amb un llenguatge jesuític, massa rebuscat. Era un
tipus molt important. Sabia el francès com ningú, millor que els francesos.
Parlava el llenguatge de París com qualsevol tipus de París. Era un home
curiós.
Azorin: Excel·lent escriptor, el que passa és
que no sabia el castellà, escrivia en català. Deia: La porta és verda, punt. El
cel és blau, punt. Aquest senyor té el nas gros, punt… Això no és castellà. El
bon castellà és la frase llarga que s'acaba generalment en cua de peix. Era un
llevantí que escrivia.
Ramón Pérez de Ayala |
Perez de Ayala: De tots els escriptors del 98 el que
escrivia millor el castellà, un castellà perfecte, era Pérez de Ayala.
Ortega y Gasset: Gran orador. Escriptor…, filòsof…, no.
Escriptor de coses polítiques a una determinada alçada, indiscutiblement.
Valle-Inclan: Excel·lent! L’idioma de Valle de vegades no l’entenc perquè és
molt gallec i fa unes coses molt rares però em sembla que és molt bo. I en
teatre és l'únic. El teatre el 98 és Valle
Inclán.
Francesc Pujols |
Francesc Pujols: Era un orgullós. Les coses de filosofia
que conec em sembla que no valen res. Escrivia com si fos la música de Wagner. Fa un realisme molt cru. Tinc
la impressió que valen molt poc en el sentit que em sembla molt ridícul que un
mediterrani intenti inventar una altra religió.
Antoni Gaudí: Quan jo era jove a l’Ateneu tot el món estava contra Gaudí. I ara resulta que és un home
molt important. Un arquitecte em deia que Gaudí
ha sabut aguantar coses sense fer contrafuerts com els gòtics i que com a
constructor és colossal. Però per a mi com a artista no val absolutament res.
Julio Camba |
Julio Camba: Excel·lent! Camba no sabia res de res. Era un escriptor que li sortia la cosa
perquè estava imbuit per l’humorisme anglès. Sabia molt bé Keats i Chesterton i ha
escrit coses realment curioses. Això del plagi sempre s’ha fet. L'ideal de
Cambra era jugar al bridge a la nit, anar al llit a les 6 del matí, llevar-se a
les 6 de la tarda, anar a dinar a qualsevol lloc i tornar a jugar i de tant en
tant fer un article per ABC. Va
començar sent anarquista, Cambra,
com com tanta gent d’aquella època.. Tinc una gran admiració pòr Cambra. Era un gallec curiós. Tenia una
intuició extraordinària.
Blasco Ibañez: Bon escriptor però vulgar.
Montaigne: és molt bon autor, llàstima que tingui
tantes i tantes cites llatines i gregues. Es fa molt pesat. Les cites és un “camelo”
total. Sembla que tothom sigui erudit.
Goethe: Tinc una gran admiració per ell. Sabia
el que es deia.
Lleó Tolstoi: Guerra
i pau una gran novel·la.
Feiodor Dostoiewsky: Res! Crec que és un degenerat total.
Manolo Hugué, retrat de Ramon Casas |
Manolo Hugué: Excel·lent! No sabia fer escultura però
tenia la intel·ligència de l'escultor. Tenia el concepte de l'escultura com
ningú l’ha tingut. Jo sóc un anti Rodin
total. A mi no m'agrada l'escultura literària. M'agrada l'escultura real,
autèntic…, una vaca…, una dona…, un pagès…
I sobre pintors…, quatre: Vermeer, Velázquez, El Greco, Goya… i bastant poca cosa més.
* * *
Josep Pla i Casadevall té una
extensa obra literària: més de 30.000 pàgines en català i castellà, i va ser
essencial per modernitzar i divulgar la llengua catalana.
La cultura i la
llengua catalanes resorgeixen també amb la seva aportació, però el nacionalisme
català el margina i no li perdona haver col·laborat amb el franquisme malgrat
ser l’escriptor més llegit en llengua catalana i haver tingut un paper rellevant en la resistència cultural contra el règim franquista. Mai se li va voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1975 Jordi Pujol compra la revista Destino a Josep Vergés. Un any després Pujol expulsa Pla de la revista, després d’haver-hi
col·laborat durant 36 anys. El 1980 la van tancar.