Josep Pla i Casadevall: una vida dedicada a escriure

Josep Pla en un fotograma de l'entrevista A fondo

L’any 1976 Joaquín Soler Serrano en una de les moltes entrevistes que va fer en el programa A fondo, a TV2, en va fer una a Josep Pla que és d’antologia. Dic “és” perquè encara es pot veure a internet.

Per la gent que ja tenim uns anys parlar de Josep Pla no ens estranya, però sí que molta gent jove el pot tenir per desconegut. Alguns títols llegits a l’escola i poca cosa més. No pretenc fer una biografia seva, sinó remarcar alguns trets de la seva personalitat i reproduir algunes afirmacions que fa en l’entrevista sobre persones lligades al món de la literatura i l’art. No vol dir que haguem d’estar d’acord en totes les seves afirmacions, senzillament les reprodueixo aquí per ser de qui són.

Podeu veure l’entrevista aquí: https://vimeo.com/23087462

* * *

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-Llofriu 1981) es llicencia en Dret però no exerceix la carrera i es dedica al periodisme. Habitual de l’Ateneu barcelonès es relaciona amb Eugeni d’Ors, Francesc Pujols i Josep M de Sagarra. Fuig del noucentisme i escriu amb senzillesa, claredat i intel·ligibilitat per a tot el món.

El 1924 s’exilia a París, durant la dictadura de Primo de Rivera, per un article crític sobre el Marroc. Des d’allí viatja com a corresponsal del diari La Publicitat al Regne Unit i a la Unió Soviètica. El 1925 publica el seu primer llibre Coses vistes, un recull de narracions i retrats sobre “coses que he vist”. Èxit de crítica i públic.

El 1927 torna a Espanya i s’incorpora a La Veu de Catalunya. El 1931, el mateix dia de la proclamació de la República, va a Madrid de corresponsal del diari i s’hi queda fins poc abans del juliol de 1936. Torna a fugir i va a Marsella i Roma. El 1938 entra a l’Espanya franquista per Biarritz i el 1939 entra a Barcelona amb les tropes franquistes. Acabada la guerra és subdirector de La Vanguardia.

Josep Pla no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, era un individu pragmàtic que cercava la modernització de l’Estat. Inicialment simpatitza amb la República però acaba desencantat per la “bogeria frenètica i destructora” que es va originar.

Capçalera del n1 de Destino

Desencisat pels aconteixements de la posguerra deixa La Vanguardia i es retira a l’Empordà, a casa seva, al Mas Llofriu. Allí viu un exili interior i comença a col·laborar en la revista Destino, una revista fundada a Burgos l’any 1937 per la intel·lectualitat catalana refugiada a la zona franquista i que ara reneix a Barcelona de la mà de Josep Vergés i Ignasi Agustí.

Josep Pla al Mas Llofriu

A l’Empordà viatja per la seva comarca, parla amb la gent, descobreix el paisatge, els pobles, la mar… i llegeix, i escriu, i torna a viatjar elaborant reportatges per cada un dels llocs que passa: França, Itàlia, Israel, Amèrica del sud, New York, Cuba, la Unió Soviètica, l’Orient Mitjà…

L’obra de Josep Pla abarca totes tes temàtiques: narrativa, dietaris, assaigs, viatges, biografies, política… És l’escriptor més destacat en llengua catalana del segle XX i la seva obra ofereix una imatge completa de la societat del seu temps. Els seus escrits en llengua castellana també són brillants.

* * *

Josep Pla de jove

»La condició per ser feliç en aquest món és no ser envejós. Soc la persona mes insignificant del món, no tin cap enveja i per això soc feliç. Jo he sigut sempre un realista. La realitat és molt superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot.

»En el Mediterrani s’ha inventat tot. Hi ha una frase presocràtica que diu que quan un poble té una passió, la moral baixa. Apliquem-ho a Espanya… El més important d’Espanya és la romanització. Els grecs no han deixat ni un sol record. Res. Ni a Empúries, ni a Roses, ni a Barcelona. Barcelona es una cosa espantosa, agobiant i d’escassíssima qualitat.

»Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.

»El socialisme es una cosa pagada pel capitalisme. Quan el capitalisme no el pot pagar, entra l’estat i arriba el comunisme. El comunisme es el socialisme pagat per l’Estat».

* * *

Josep Pla comença l’entrevista donant una definició de com ell entén la literatura: «la literatura és buscar l'adjectiu. Jo només he procurat buscar els adjectius i posar-los darrera els substantius: és l’única cosa que he fet en la meva vida. A mi m’agrada parlar amb la gent. L’única cosa que jo he fet en la meva vida ha estat llegir. He escrit perque he llegit. Jo sóc un home de Pascal, de La Bruyère, de La Rochefoucould i de Montaigne».

»La literatura castellana és molt bona, però molt bona! El castellà no el sé, el domino molt poc. No conec el “gracejo” de Galdós. El “gracejo” és de Madrid, a Catalunya és poca cosa. L’acudit d’aquí té poc valor i sempre és tirant a vulgar».

Continua l’entrevista i Soler Serrano l’emplaça a que, en poques paraules, defineixi cada un dels personatges que citarà:

Dante: En dos versos et fa el retrat d'un home

Cervantes: Escriu molt bé i tenia el realisme poètic

Maquiavel: El desenvolupament que fa de l'home és una cosa prodigiosa. És l’autor del descobriment de la vida moderna i del descobriment de l’home. Els grecs i els llatins van escriure poc sobre l’home. Maquiavel es un tipus virtuós. Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.

Salvador Dalí i Josep Pla

Salvador Dalí: És un comerciant tremendo que ha intentat fer una fortuna i l'ha fet… És un treballador molt lent i que ha fet alguna cosa. Té 3 o 4 quadres molt bons. Davant meu mai no va dir cap ximpleria.

Francesc Cambó: Un home d'aquest país. No tenia ni un cèntim va anar a Buenos Aires amb els Güell i es va poder pagar les eleccions.

Josep Carner

Josep Carner: massa perfecte.

Salvador Espriu: Tendeix a la ininteligelibilitat sistemàticament. És un “cuco”. No l’entén la gent.

Santiago Rusiñol: Graciós. Res més.

Prat de la Riba: Era un administrador, un home completament vulgar, però excel·lent. Tenia el país al cap: cal fer més carreteres, més hospitals…, això està bé, però era bastant vulgar.

Carles Riba

Carles Riba: No és un poeta. No té ni una guspira de poesia. És un filòsof, és home de pensament.

Mir: Un gran pintor.

Nonell: El gran pintor d'aquí. És molt bo. Els dos fan una pintura que pesa.

Unamuno: És un autor ininteligible. Era un avar espantós.

Jacinto Benavente: No…, és una literatura de prendre el te.

Delibes: Sí, dins la grisor. És un autor en gris.

Joan Maragall: Té vuit poesies molt bones.

Eugeni d'Ors, Xènius

Eugeni d'Ors: Sabia moltes coses. El que passa és que era un gandul. Era un home amb un llenguatge jesuític, massa rebuscat. Era un tipus molt important. Sabia el francès com ningú, millor que els francesos. Parlava el llenguatge de París com qualsevol tipus de París. Era un home curiós.

Azorin: Excel·lent escriptor, el que passa és que no sabia el castellà, escrivia en català. Deia: La porta és verda, punt. El cel és blau, punt. Aquest senyor té el nas gros, punt… Això no és castellà. El bon castellà és la frase llarga que s'acaba generalment en cua de peix. Era un llevantí que escrivia.

Ramón Pérez de Ayala

Gabriel Miró: Bastant bo, més que Azorín.

Perez de Ayala: De tots els escriptors del 98 el que escrivia millor el castellà, un castellà perfecte, era Pérez de Ayala.

Ortega y Gasset: Gran orador. Escriptor…, filòsof…, no. Escriptor de coses polítiques a una determinada alçada, indiscutiblement.

Valle-Inclan: Excel·lent! L’idioma de Valle de vegades no l’entenc perquè és molt gallec i fa unes coses molt rares però em sembla que és molt bo. I en teatre és l'únic. El teatre el 98 és Valle Inclán.

Josep M de Sagarra: Bha…!

Francesc Pujols

Francesc Pujols: Era un orgullós. Les coses de filosofia que conec em sembla que no valen res. Escrivia com si fos la música de Wagner. Fa un realisme molt cru. Tinc la impressió que valen molt poc en el sentit que em sembla molt ridícul que un mediterrani intenti inventar una altra religió.

Antoni Gaudí: Quan jo era jove a l’Ateneu tot el món estava contra Gaudí. I ara resulta que és un home molt important. Un arquitecte em deia que Gaudí ha sabut aguantar coses sense fer contrafuerts com els gòtics i que com a constructor és colossal. Però per a mi com a artista no val absolutament res.

Julio Camba

Julio Camba: Excel·lent! Camba no sabia res de res. Era un escriptor que li sortia la cosa perquè estava imbuit per l’humorisme anglès. Sabia molt bé Keats i Chesterton i ha escrit coses realment curioses. Això del plagi sempre s’ha fet. L'ideal de Cambra era jugar al bridge a la nit, anar al llit a les 6 del matí, llevar-se a les 6 de la tarda, anar a dinar a qualsevol lloc i tornar a jugar i de tant en tant fer un article per ABC. Va començar sent anarquista, Cambra, com com tanta gent d’aquella època.. Tinc una gran admiració pòr Cambra. Era un gallec curiós. Tenia una intuició extraordinària.

Blasco Ibañez: Bon escriptor però vulgar.

Montaigne: és molt bon autor, llàstima que tingui tantes i tantes cites llatines i gregues. Es fa molt pesat. Les cites és un “camelo” total. Sembla que tothom sigui erudit.

Goethe: Tinc una gran admiració per ell. Sabia el que es deia.

Lleó Tolstoi: Guerra i pau una gran novel·la.

Feiodor Dostoiewsky: Res! Crec que és un degenerat total.

Manolo Hugué,
retrat de Ramon Casas

Manolo Hugué: Excel·lent! No sabia fer escultura però tenia la intel·ligència de l'escultor. Tenia el concepte de l'escultura com ningú l’ha tingut. Jo sóc un anti Rodin total. A mi no m'agrada l'escultura literària. M'agrada l'escultura real, autèntic…, una vaca…, una dona…, un pagès…

I sobre pintors…, quatre: Vermeer, Velázquez, El Greco, Goya… i bastant poca cosa més.

* * *

Josep Pla i Casadevall té una extensa obra literària: més de 30.000 pàgines en català i castellà, i va ser essencial per modernitzar i divulgar la llengua catalana. 

La cultura i la llengua catalanes resorgeixen també amb la seva aportació, però el nacionalisme català el margina i no li perdona haver col·laborat amb el franquisme malgrat ser l’escriptor més llegit en llengua catalana i haver tingut un paper rellevant en la resistència cultural contra el règim franquista. Mai se li va voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1975 Jordi Pujol compra la revista Destino a Josep Vergés. Un any després Pujol expulsa Pla de la revista, després d’haver-hi col·laborat durant 36 anys. El 1980 la van tancar.